Lev Trockij

1905
Resultats i perspectives
(Annexes sobre el 1905)

Primer volum

Els sicaris de Sa Majestat


En el moment de la liquidació de la vaga d’octubre pel soviet, Rússia vivia jornades ombrívoles: els plors d’innocents assassinats, les malediccions furioses de les mares, les raneres dels vells i els rugits de la desesperació pujaven cap als cels des de tots els punts del país. Un gran nombre de ciutats i localitats s’havien transformat en un infern. El fum dels incendis velava els rajos del sol, les flames devoraven carrers senceres, les seues cases i els seus habitants. L’antic règim es venjava de les humiliacions que havia sofert.


Reuní per tot arreu les seues falanges, en tots els amagatalls, en tots els caus. Podia hom reconèixer en aquest exèrcit el petit botiguer i el captaire, el taverner i el seu client habitual, el dependent i el delator, el lladre professional i el lladregot, al petit artesà i el porter de la casa de plaer, el fosc mugic famolenc i el nouvingut del camp a qui atordeix l’estrèpit de la fàbrica. La misèria amargada, les tenebres profundes i el vici que es ven es col·loquen sota el comandament dels privilegis rapaços i de l’alta anarquia.


Aquesta gent s’havia entrenat a les manifestacions de massa, en els seguicis “patriòtics” que formaren al començament de la guerra russojaponesa. És aleshores quan es veieren aparèixer els accessoris indispensables: el retrat de l’emperador, una botella de vodka i la bandera tricolor. Des d’aleshores l’organització regular dels baixos fons reberen un prodigiós desenvolupament: si la massa dels autors de pogroms (en tant que puga parlar-se ací de massa) es recluta gairebé a l’atzar, el nucli d’aquest exèrcit sempre és disciplinat i organitzat militarment. Rep des de dalt i transmet cap avall la consigna, fixa l’hora de la manifestació i la mesura de les atrocitats a cometre. “Pot organitzar-se un pogrom al vostre gust [declarava un cert Kommisarov, funcionari del departament de policia], tindrem deu homes si ho desitja i deu mil si els necessita”9.


Quan s’ha de produir un pogrom, tothom ho sap per endavant: es distribueixen crides, articles odiosos apareixen en l’òrgan oficial Gubernskia Viedomisti (La informació provincial), de vegades fins i tot es publica una gasseta especial. El gradonatxalnik d’Odessa signa i llança una proclama per a cridar les bandes negres a la matança. Quan ha estat preparat el terreny, es veu venir als especialistes d’aquest mena d’assumptes, com a actors en gira. Escampen rumors sinistres entre les masses

ignorants: els jueus es disposen, sembla, a caure sobre els ortodoxos; els socialistes han profanat una veritable icona; els estudiants han fet miquetes un retrat del tsar. Si no hi ha universitat a la ciutat, s’atribueix aquest sacrilegi a membres del zemstvo liberal o fins i tot a alumnes de l’institut. Són estranyes notícies que es transmeten d’un extrem a un altre del país per telègraf, confirmades fins i tot per personatges oficials. Al mateix temps, els preparatius continuen: es redacten llistes de proscripció en què són esmentades les residències i les persones que els bandits han d’atacar en primer lloc; un pla general és elaborat; es fa venir dels suburbis, per a una data determinada, els miserables, els famolencs. En arribar el gran dia, l’ofici diví és celebrat a la catedral. El bisbe pronuncia un sermó. Al capdavant del seguici patriòtic marxa el clero, amb el retrat del tsar tret de la direcció de policia, amb innumerables banderes nacionals. La música militar acompanya la processó i toca sense parar. Als costats i en cua, la policia. Els governadors saluden el seguici, els caps de policia besen en públic als directors de la banda. Les campanes de les esglésies redoblen. “Descobriu-vos!” Enmig de la multitud estan disseminats instructors especials, vinguts de fora, i membres de la policia local, de civil, però que a vegades, per manca de temps, han servat els pantalons de l’uniforme. Segueixen atentament tot allò que succeeix, animen, exalten la multitud, la fan comprendre que tot està permès i cerquen l’ocasió d’obrir foc. Al començament, només es trenquen vidres, es maltracta els vianants o s’entra de pas en les tavernes on es beu de franc. La música militar repeteix incansablement l’himne rus, Déu guarde l’emperador!, l’himne dels pogroms. Si l’ocasió es fa esperar massa, se la provoca: algú escala un graner i, des d’allí dalt, dispara sobre la multitud, quasi sempre a l’aire. Les bandes armades de pistoles per la policia cuiden que el furor de la multitud no es paralitze per l’espant. Al tret del provocador, responen amb una salva dirigida cap a les finestres d’un pis designat per endavant. Trenquen tot en les botigues i estenen davant del seguici peces de drap i de seda que procedeixen d’un pillatge. Si s’ensopega amb mesures de defensa, les tropes regulars vénen en ajuda dels bandits. Tot retrocedeix davant els fusells… Protegida en la seua avantguarda i a la seua reraguarda per patrulles de soldats, amb un esquadró de cosacs que s’avança a un reconeixement, dirigida per policies i provocadors, acompanyada de mercenaris rondadors voluntaris que tafanegen el guany, la banda es precipita a través de la ciutat en una bogeria d’embriaguesa i de sang10... El captaire és amo de la situació. Fa un moment encara esclau tremolós, perseguit per la policia, mort de fam, sent que ara cap barrera podria oposar-se al seu despotisme. Tot li està permès, disposa de l’honor com dels béns dels ciutadans, té dret de vida i mort. Si li convé, llençarà al carrer una anciana des de la finestra d’un tercer pis, destrossarà un piano, trencarà amb la cadira el cap d’un lactant, violarà una xiqueta davant els ulls de la multitud, enfonsarà claus en un cos viu... Assassina famílies senceres; arruixa de petroli una casa, fa d’ella un braser i, amb el seu garrot, acaba amb els que es llancen al paviment. Els miserables irrompen en un hospici armeni, decapiten ancians, malalts, dones, xiquets... No hi ha suplici imaginat per un cervell furiós de vi i de fanatisme que li estiga prohibit. Ho pot tot, i a tot s’atreveix... Déu guarde l’emperador! Un jove ha vist tan de prop la mort que els seus cabells, en uns minuts, han emblanquit! Un xiquet de deu anys que ha perdut la raó sobre els cadàvers mutilats dels seus pares! Un metge que ha conegut tots els horrors del setge de Port Arthur sense vacil·lar, però que no ha pogut suportar unes hores del pogrom d’Odessa, i se sumeix en les tenebres eternes de la bogeria. Déu guarde l’emperador!... Ensagnades, cremades, embogides, les víctimes corren d’una banda a una altra en un pànic de malson, cercant una ombra de salvació. Uns desposseeixen els morts dels seus vestits sagnants, se’ls posen i es giten entre els munts de cadàvers, romanent immòbils en ells durant hores, durant un, dos o tres dies... Altres cauen de genolls davant els oficials, els policies, davant els assassins, estenen els braços, s’arrosseguen en la pols, besen les botes dels soldats, supliquen, demanen socors. La resposta són rialles de borratxo. “Heu volgut la llibertat, gaudiu-ne!” En aquestes paraules es resumeix la moral, la infernal política dels pogroms... Ebri de sang, el captaire prossegueix el seu camí. Ho pot tot, s’atreveix a tot, és l’amo. El “tsar blanc” li ho ha permès tot, visca el tsar blanc!11 No s’equivoca. És l’autòcrata de tota Rússia i no un altre qui serveix de protector suprem a aquesta camorra semigovernamental de bandits i assassins, recolzada per la burocràcia oficial, que agrupa en les províncies més de cent representants de l’alta administració i té per estat major la camarilla de cortesans. Limitat i atemorit, totpoderós i nul d’esperit, presa de prejudicis dignes d’un esquimal, enverinada la sang amb tots els vicis de la raça imperial, Nicolau Romanov, com molts dels del seu ofici, faria la més crapulosa depravació amb una ferocitat apàtica. La revolució, a partir del 9 de gener, el desposseí de les seues insígnies sagrades i d’ara en avant ha d’imposar ell mateix sense vergonya la seua corrupció. Estan lluny els dies en què, romanent ell mateix en l’ombra, s’acontentava amb els serveis de Trepov per a l’organització dels pogroms12. Ara es mostra orgullós del vincle que l’uneix a la insolent canalla de les tavernes i les companyies disciplinàries. Llançant als peus el principi estúpidament convencional de “la monarquia fora dels partits”, intercanvia telegrames amistosos amb bandits reputats com a tals, concedeix audiències a “patriotes”, als qui el menyspreu general ha cobert de salivades i, davant les exigències de la Unió del Poble Rus, atorga la gràcia sense excepció als assassins i els saquejadors a qui els seus propis tribunals han condemnat. És difícil imaginar-se un pocavergonya amb menys respecte cap a l’ideal místic de la monarquia: en no importa quin país, no importa quin tribunal es creuria obligat a condemnar aquest vertader i autèntic sobirà a treballs forçats a perpetuïtat, a menys de reconèixer en ell un cas de bogeria completa.


Durant l’ombrívola bacanal d’octubre, comparada amb la qual els horrors de la nit de Sant Bartomeu només semblen un innocent efecte teatral, hi hagué, en cent ciutats, de tres a quatre mil persones assassinades i deu mil mutilades. Les pèrdues materials, estimades en desenes, si no en centenars de milions de rubles, sobrepassen amb molt els danys patits pels propietaris durant les agitacions agràries... Així és com l’antic règim es venjava d’haver estat humiliat!


Quin fou el paper dels obrers en presència de tantes atrocitats?


A finals d’octubre, el president de la Federació de Sindicats dels Estats Units envià, dirigit al comte Witte, un telegrama en què invitava enèrgicament els obrers russos a reaccionar contra els pogroms que amenaçaven la llibertat recentment conquerida. “En nom de tres milions d’obrers organitzats [finia el telegrama] i encara més, en nom de tots els obrers dels Estats Units, vos pregue, senyor comte, transmetre aquest missatge als vostres conciutadans, els nostres germans obrers”. Però el comte Witte, que es donava algun temps arrere aires de demòcrata en Amèrica del Nord, proclamant que “la ploma és més forta que l’espasa”, no trobà vergonyós amagar el telegrama al calaix més secret del seu despatx. El soviet no fou informat al respecte sinó al novembre, i per camins desviats. Però els obrers russos (i això els honra) no havien esperat les advertències dels seus amics d’ultramar per a intervenir activament en l’aventura sagnant. En gran nombre de ciutats, organitzaren companyies armades que resistiren a vegades heroicament als bandits, i si la tropa per la seua banda hagués servat almenys la neutralitat, les milícies obreres no haurien precisat cap esforç per a reprimir els desbordaments dels bergants.


Al costat d’aquest malson [escrivia llavors Nemirovitx-Dantxenko, vell escriptor, absolutament estrany al socialisme i al proletariat], al costat d’aquesta nit de Walpurgis del monstre moribund, considereu la sorprenent fermesa, l’ordre i la disciplina que presidiren el grandiós moviment de la classe obrera. Aquests no s’han deshonrat ni per assassinats, ni per pillatges; al contrari, en totes parts han vingut en ajuda de la societat i, certament, s’han mostrat molt més capaços que la policia, els cosacs i els gendarmes de defensar-la contra la bogeria devastadora dels cains sanguinaris. Les companyies obreres s’han format allí on els bergants començaven a manifestar la seua bogeria furiosa. La força nova que entra a l’arena de la història ha aparegut tranquil·la en la consciència del seu dret, moderada pel triomf del seu ideal de bé i de llibertat, organitzada i disciplinada com un vertader exèrcit, sabent perfectament que la victòria per a ella, és la victòria de totes les idees generoses en el nom de les quals la humanitat existeix, de tot allò que satisfà l’home, de tot allò pel que lluita i suporta mil turments”.


***

No hi hagué pogroms a Petersburg. No obstant això, els preparatius de la matança es feren obertament. Els israelites de la capital vivien en contínua alarma. A partir del 18, en diversos barris de la ciutat, foren maltractats estudiants, obrers agitadors, jueus. Les bandes no es mostraven només en les engires de la ciutat; avancen sobre la Perspectiva Nevski, es llencen sobre els vianants, amb esbroncs i xiulets, emprant maces, navalles automàtiques i nagaikes. Diversos diputats del soviet es veieren atacats, i, per tant, es proveïren de revòlvers. Agents de policia incitaven els comerciants i els seus dependents a atacar el seguici fúnebre que havia de travessar la ciutat el 23 d’octubre... Si les Centúries Negres foren obligades a acontentar-se amb una guerra de guerrilles, no fou per culpa seua.


Els obrers es preparaven activament per a defensar la ciutat. Alguns equips es comprometeren a baixar al carrer en el moment que el telèfon els assenyalés el perill. Les botigues d’armes venien les brownings sense comptar i sense preocupar-se dels límits fixats a aquest comerç per la policia. Però els revòlvers costen cars, els seus preus no són abordables per a la gent del poble: els partits revolucionaris i el soviet arriben difícilment a proporcionar a les seues companyies les armes indispensables. No obstant això, els rumors que anuncien un pogrom es fan cada vegada més amenaçadors. El 29 d’octubre, un poderós impuls arrossega les masses proletàries de Petersburg: cadascun s’arma com pot. Totes les fàbriques, tots els tallers que treballen el ferro o l’acer comencen a fabricar, per la seua iniciativa pròpia, armes blanques. Diversos milers de martells donen forma a punyals, piques, fuets de fil d’aram i maces. A la nit, en la sessió del soviet, els diputats pugen a la tribuna un rere l’altre, exhibeixen els seus ganivets, els blanden ben alt per damunt dels caps i fan públic el jurament fet pels seus electors d’aixafar el pogrom al primer intent. Semblant manifestació podia ja bastar per a paralitzar tota iniciativa dels bandits de professió. Però els obrers no s’hi limitaren. En la raval del Neva, als barris de les fàbriques, organitzaren una vertadera milícia amb serveis de nit regulars. Determinats grups s’encarregaren a més de muntar guàrdia als locals de la premsa revolucionària. Era una mesura indispensable en una època en què el periodista redactava el seu article i el caixista de peu davant la seua caixa, tenien cadascun el seu revòlver en la butxaca...


Armant-se per a la defensa contra les bandes negres, el proletariat s’armava necessàriament contra el poder imperial. El govern ho comprenia molt bé i manifestà la seua inquietud. El 8 d’octubre, Pravitelsvenni Vestnik (El Monitor) féu conèixer al públic allò que tothom sabia molt bé sense ell: “En aquests últims temps, els obrers s’armen amb revòlvers, escopetes, punyals, ganivets i piques. Entre els obrers d’aquesta manera armats, i el nombre dels quals s’eleva, segons les nostres informacions, a sis mil, s’ha format un grup que ha pres el nom de milícia, o companyia de protecció, i l’efectiu del qual és d’uns tres-cents homes; aquests obrers recorren els carrers a la nit, en destacaments de deu, sota pretext de mantenir l’ordre; el seu objectiu és en realitat protegir els revolucionaris contra les mesures de la policia o contra l’exèrcit”.


Una campanya regular s’obrí a Petersburg contra les milícies. Els seus destacaments foren dispersats, les seues armes confiscades. Però, en aqueix moment, havia passat tot risc de pogrom. En sentit contrari, un altre perill s’anunciava, molt més greu. Si el govern concedia permís als seus franctiradors, feia entrar en escena les seues tropes regulars de batxibuzuks, els seus cosacs i els seus regiments de la guàrdia; es preparava a entaular una batalla en tota línia.


9 Aquest fet fou comunicat a la primera Duma pel príncep Urussov, antic sotssecretari d’estat en el ministeri de l’interior. (1909).

10 En nombrosos casos, els policies dirigiren la massa de bergants vers les cases, apartaments i botigues dels jueus, per a fer-hi pillatge i devastació; forniren als malfactors de garrots, branques d’arbre, fins i tot ells mateixos participaren en el saquejos, en el pillatge i els assassinats i guiaren la gentada en tots els seus actes.” (Informe del senador Kuzminski a Sa Majestat sobre el pogrom d’Odessa). “Bandes de brivalls que es lliuraven al saqueig i el pillatge, és la confessió del gradonatxalnik Neudgart, victorejaven amb ‘bravos’ d’entusiasme.” El baró Kaulbars, comandant de l’exèrcit, dirigí als agents de policia un discurs que començà així: “Cal dir les coses tal com són. Cal confessar que tots, en el nostre fur intern, aprovem aquest pogrom.” (1909).

11 En una d’aquestes processons, hom portava al capdavant la bandera tricolor, darrere venia la fotografia de Sa Majestat i, immediatament darrere, un plat d’argent i un sac ple d’objectes furtats” (Informe del senador Turau). (1909)

12 Segons una opinió força estesa, Trepov informa a la Seua Majestat l’Emperador sobre la situació… i influència sobre la direcció de la política… En haver estat nomenat comandant del Palau, el general Trepov demanà insistentment que hom li assignés fons especials per a mantenir els seus agents especials…” (Lletra del senador Lopukhin). (1909)