Lev Trockij

1905
Resultats i perspectives
(Annexes sobre el 1905)

Primer volum

Al llindar de la contrarevolució


Per a un mal govern [diu el penetrant conservador Tocqueville] el moment més perillós és quasi sempre aquell en què comença a transformar-se”. Els esdeveniments reafirmaven cada vegada més en aquesta opinió el comte Witte. Contra ell s’aixecava la revolució, inexorablement. L’oposició liberal no es decidia a marxar obertament amb

ell, i en contra seu actuava encara la camarilla. L’aparell governamental es desfeia entre les seues mans. Ell mateix, en fi, s’oposava a si mateix, en no tenir intel·ligència alguna

dels esdeveniments, cap pla i no estar armat més que d’intriga, en compte de tenir un programa d’acció. I, mentre que bregava sense sentit, la reacció i la revolució marxava vers la batalla.


... Els fets, fins i tot els que es poden extraure dels expedients del departament de policia [diu una nota secreta, redactada al novembre de 1905 per ordre del comte Witte, per a lluitar contra ‘els partidaris de Trepov’], els fets demostren amb sencera evidència que una important part de les greus acusacions llençades contra el govern per la societat i pel poble, durant els dies que seguiren al manifest, estan basades en motius absolutament seriosos: els alts dignataris del govern havien creat partides per a ‘oposar una resistència organitzada als elements extremistes’, eren igualment organitzades manifestacions patriòtiques pel govern, el qual, al mateix temps, dispersava les restants manifestacions; hom ha disparat sobre manifestants pacífics i hom ha permès altres, davant els ulls de la policia i de les tropes, maltractar determinades persones i cremar l’administració d’un zemstvo en un cap de partit; no es tocava els autors de pogroms i hom ha disparat amb salves d’escamot sobre aquells que es permetien defensar-se; conscientment o inconscient (?) s’empentava la multitud a exercir violències per mitjà de bans oficials que el més alt representant del poder governamental havia signat en una gran ciutat, i quan, a continuació, es produïen els desordres, no es prenia cap mesura per a reprimir-los. Tot això ha succeït, en tres o quatre dies, en diversos punts de Russa, i els incidents han elevat entre la població una tempestat de còlera, que ha esborrat completament la primera i tan feliç impressió que s’havia tingut del manifest del 17 d’octubre.


A més a més, la població ha arribat a la ferma convicció que tots els pogroms que han passat, de manera tan imprevista, i no obstant això simultània, per tota Rússia, han estat provocats i dirigits per una sola mà, per una mà poderosa. I malauradament la població tenia motius molt seriosos per a pensar així”.


Quan el general governador de Curlàndia recolzava amb un telegrama la resolució adoptada en un míting de vint mil persones, exigint la supressió de la llei marcial, quan aquest governador afirmava que “la llei marcial no estava ja d’acord amb les noves circumstàncies”, Trepov li responia amb mà segura: “Al seu telegrama del 20 d’octubre. La seua conclusió, segons la qual la llei marcial no està conforme amb les circumstàncies, no és la meua”.


Witte s’engolia en silenci aquesta bella declaració d’un subordinat i que pretenia que la llei marcial no estava de cap manera en contradicció amb el manifest del 17 d’octubre; Witte s’esforçava fins i tot en persuadir la diputació obrera que “Trepov no era de cap mode la bèstia feroç que es deia”. És cert que davant la indignació general,

Trepov fou obligat a abandonar el seu lloc. Però qui el reemplaçà en les funcions de ministre de l’interior, Durnovo, no era millor que ell. A més, Trepov, que havia estat nomenat comandant del palau, servà tota la seua influència sobre la marxa dels assumptes. La conducta de la burocràcia provincial depenia d’ell molt més que no de Witte.


Els partits extremistes [continua dient la nota de Witte que acabem de citar],han adquirit força perquè, en la seua violenta crítica dels actes del govern, han tingut raó amb excessiva freqüència. Aquests partits haurien perdut prestigi considerablement si les masses, després de la publicació del manifest, haguessen vist que el govern estava efectivament resolt a marxar per la nova via traçada per aquell document, i la seguia. Malauradament ha succeït el contrari, i els partits extremistes han tingut una vegada més ocasió, la importància de la qual és gairebé inapreciable, d’enorgullir-se, perquè havien comprès justament, i només ells havien estimat bé el valor de les promeses del govern.


Al novembre, com palesa la nota, Witte començava a comprendre açò. Però no tenia la possibilitat de posar en obra allò que li suggeria la seua intel·ligència. La nota que havia fet escriure per al tsar no fou utilitzada.17


Alhora que trontollava sense esperança, Witte des d’aleshores es deixaria arrossegar per la contrarevolució.


A partir del 6 de novembre, es reuní en Moscou un congrés dels zemstvos, que havia de definir l’actitud de l’oposició liberal envers el govern. Els esperits dubtaven, oscil·laven, però s’inclinaven més bé, sens dubte, cap a la dreta. És cert que es feien escoltar veus radicals. Es digué que “la burocràcia era incapaç de crear, que no era bona

més que per a destruir”, que “no acceptem que ens siga atorgada una constitució, no acceptaríem aquesta sinó de les mans del poble rus”. Roditxev, que experimenta una predilecció invencible pel fals estil clàssic, exclamava: “O sufragi universal directe, o no hi haurà Duma!” Però, d’altra banda, es declarava en el mateix congrés: “Els desordres agraris, les vagues, engendren el terror; el capital està espantat, les persones amb fortuna han pres por, retiren el seu diners dels bancs i fugen a l’estranger”. “Ens burlem dels que han instituït satrapies com a mitjans de lluita contra les pertorbacions agràries (s’alçaven veus, veus de propietaris que feien tornar als congressistes a un just sentiment de les coses); però que se’ns indique un mitjà constitucional per a remeiar aquests desordres”. “Val més acceptar no importa quin compromís abans d’agreujar el conflicte...” “És hora de detenir-se (exclamava en fi Gutxkov, que feia les seues primeres armes a l’arena política); portem amb les nostres pròpies mans feixos de llenya a la pira que ens cremarà a tots”.


Les primeres notícies que tingueren de la rebel·lió de la flota en Sebastopol, sotmeteren el valor de l’oposició, en els zemstvos, a una prova massa ruda. “No estem ja en presència de la revolució [declarà el Nestor del liberalisme, Petrunkevitx], hem de veure-nos-les amb l’anarquia”. Sota la influència directa dels esdeveniments de Sebastopol, s’obre pas una tendència que preconitza un acord immediat amb el ministeri de Witte, i aquesta tendència resulta vencedora. Miliukov intenta contenir el congrés, impedir mesures que el comprometrien amb massa evidència. Per tal de tranquil·litzar els homes dels zemstvos, els diu que “la rebel·lió de Sebastopol arriba a la seua fi, que els principals revoltosos es troben detinguts i que els temors experimentats són evidentment prematurs”. En va! El congrés decideix enviar una diputació a Witte per a lliurar-li una moció de confiança condicional, encastada en un cert nombre de frases d’oposició democràtica. Durant aquest temps, el consell de ministres, assistit per alguns membres influents de la societat”, escollits entre l’ala dreta liberal, examinava la qüestió del sistema d’eleccions a adoptar per a la Duma d’estat. Els “personatges influents de la societat”, com eren anomenats, defensaven el sufragi universal encara com a trista necessitat. El comte demostrava els avantatges d’un perfeccionament progressiu del sistema genial de Buliguin. No s’arribà així a cap resultat i, a partir del 21 de novembre, el consell de ministres prescindia ja dels senyors “personatges influents”. El 22 de novembre, la diputació dels zemstvos, composta per Petrunkevitx, Muromtsev i Kokotxkin, lliurà al comte Witte la nota dels zemstvos i, després d’haver esperat una resposta per espai de set dies, tornà coberta de vergonya a Moscou. Allí li arribà la resposta del comte, redactada en el to arrogant de l’alta burocràcia. La funció del consell de ministres, deia, consisteix, primer que res i sobretot, en executar la voluntat del monarca; tot allò que sobrepasse els límits del manifest del 17 d’octubre ha d’ésser rebutjat; la decisió no permet renunciar a l’ús de mesures d’excepció; en allò que fa als grups de la societat que no volien donar el seu suport al govern, aquest no veia un altre interès que fer sentir a semblants grups les conseqüències possibles de la seua conducta...


En contrast, i per a servir de contrapès al congrés dels zemstvos que, malgrat tota la seua covardia i la seua feblesa, s’allunyava no obstant això molt a l’esquerra del corrent real dels zemstvos i dels municipis, el 24 de novembre arribà a Tsarskoie-Selo una diputació del zemstvo central de Tula. EI cap de la diputació, comte Bobrinski, en el seu discurs d’esclau bizantí, declarà, entre altres coses: “No tenim necessitat de drets importants, perquè el poder del tsar, pel nostre propi bé, ha d’ésser fort i real... Sobirà, coneixereu les necessitats del poble no mitjançant crits i clamors sorgits a l’atzar sinó segons la veritat, per la Duma d’estat a la que heu donat una existència legal. Vos supliquem no diferir la seua convocatòria. El poble s’ha fet ja a la idea de la solució electoral i té les seues mirades dipositades en el 6 d’agost...”


Els esdeveniments semblaven combinats per a accelerar el pas de les classes posseïdores al camp de l’ordre. A primers de novembre, una vaga espontània i inesperada havia esclatat: la de correus i telègrafs. Era la resposta donada pels esclaus del correu, que finalment es despertaven, a una circular de Durnovo prohibint als funcionaris formar sindicats. El comte Witte rebé del sindicat de correus i telègrafs un ultimàtum invitant-lo a anul·lar la circular de Durnovo i a reintegrar els funcionaris revocats per pertànyer a l’organització. El 13 de novembre, el congrés de correus i telègrafs, reunit amb un número de setanta-tres delegats a Moscou, decideix per unanimitat enviar per totes les línies el telegrama següent: “Cap resposta de Witte. Vaga.” L’estat dels ànims era tal que a Sibèria la vaga començà abans del termini fixat per l’ultimàtum. L’endemà, la vaga, davant els aplaudiments dels grans grups progressistes dels funcionaris, guanyava tota Rússia.


Witte explicava a les diputacions, amb aire profund, que el govern “no havia esperat” semblant peripècia. Els liberals estaven inquiets pel mal que podia fer a “la cultura” la suspensió de les comunicacions postals i, arrufant l’entresella, emprenien investigacions per a conèixer “els límits de la llibertat de coalició a Alemanya i França.” El Soviet de Diputats Obrers de Petersburg no dubtà ni un minut. I, tot i que la vaga de correus i telègrafs no hagués estat deguda de cap manera a la seua iniciativa, fou seguida a Petersburg amb el seu enèrgic suport. La caixa del soviet lliurà dos mil rubles als vaguistes; el comitè executiu enviava a les seues reunions oradors, imprimia les seues crides i organitzava patrulles contra els esquirols. És difícil apreciar fins a quin punt aquesta tàctica perjudicà “la cultura”; però està fora de dubte que conquerí al proletariat les ardents simpaties dels funcionaris desheretats. Des del començament de la vaga, el congrés de correus i telègrafs havia enviat al soviet cinc delegats...


La suspensió de les comunicacions postals, si no perjudicà molt “la cultura” ocasionava en tot cas greus danys al comerç. Els comerciants i els borsistes, embogits, anaven d’una banda a l’altra, entre el comitè de vaga i el ministeri, ja suplicant als funcionaris que tornaren al treball, ja exigint mesures de repressió contra els vaguistes.


Tocada cada vegada més al lloc sensible, en la butxaca, la classe capitalista es reafirmava més i més en la reacció. I d’hora en hora creixia la impudícia reaccionària dels conjurats de Tsarkoie-Selo. Si quelcom retenia encara la reacció en el seu impuls, era el temor inspirat per la rèplica inevitable que s’esperava de la revolució. Ho pogué apreciar hom amb meravellosa evidència en ocasió d’un incident que es produí a la fortalesa de Kutxka, en Àsia central, on el consell de guerra acabava de jutjar un cert nombre de ferroviaris. El fet és tan significatiu per si mateix que el narrarem en unes paraules.


El 23 de novembre, en el més alt de la vaga de correus i telègrafs, el comitè de la xarxa de ferrocarrils de Petersburg rebé de Kutxka un telegrama fent saber que el comandant de la fortalesa, enginyer Sokolov, i diversos altres funcionaris, havien estat portats per propaganda revolucionària davant un consell de guerra: el tribunal els havia condemnat a la pena de mort i la sentència havia d’ésser executada el 23 de novembre, a mitjanit. El telègraf, tornant immediatament al seu servei, restablí en unes hores les comunicacions entre totes les xarxes de ferrocarril. L’exèrcit dels ferroviaris exigia que es presentés amb urgència al govern un ultimàtum. Es féu. D’acord amb el comitè executiu del Soviet de Diputats, el congrés de ferroviaris declarà al ministeri que si, a les vuit de la vesprada, no era anul·lada la sentència de mort, tots els ferrocarrils suspendrien el seu trànsit.


L’autor d’aquest llibre ha servat un viu record de la sessió memorable del comitè executiu en què, en espera de la resposta del govern, s’elaborà un pla d’acció. Les mirades no podien apartar-se de l’agulla que marcava les hores. Un rere altre, anaven arribant els representants de les diferents vies fèrries, anunciant que tal o qual línia donava la seua adhesió per telègraf a l’ultimàtum. Estava clar que si el govern no cedia, havia d’entaular-se una lluita aferrissada... Què succeí en efecte? A les vuit i cinc (per tal de salvar el seu prestigi, el govern del tsar no s’atreví a diferir la resposta més que tres-cents segons), el ministre de vies de comunicació féu saber urgentment per telegrama al comitè de ferroviaris que l’execució de la sentència era ajornada. Havia rebut, deia, “el prec (!) d’anul·lar la condemna, acompanyat per una declaració dient que en cas contrari es tenia la intenció (!) de desencadenar la vaga”. El govern afirmava no haver rebut cap informació de les autoritats militars del lloc en qüestió, “la qual cosa s’explicava, probablement, per la vaga del telègraf de l’estat”. En qualsevol cas, havia enviat l’ordre “de suspendre l’execució de la sentència, si tal sentència havia estat pronunciada, fins més àmplia informació”. La comunicació oficial no diu, no obstant això, que el ministre de la guerra es veié obligat a enviar aquesta ordre per mediació del sindicat de ferroviaris; perquè el mateix govern no tenia accés al telègraf en vaga.


Aquesta bella victòria fou, no obstant això, l’última de la revolució, que després no conegué més que derrotes. Les organitzacions revolucionàries patiren primer una descàrrega de fusell d’avançada. Es féu evident que es preparava contra elles un atac furiós. A partir del 14 de novembre, es trobava detinguda a Moscou, conforme al reglament “de protecció reforçada”, llavors en vigor, la presidència de la Unió dels Camperols. Cap a la mateixa data, en Tsarskoie-Selo hom decidí efectuar la detenció del president del Soviet de Diputats Obrers de Petersburg. No obstant això, l’administració trigava en executar la resolució. No se sentia encara completament segura del terreny, temptejava, vacil·lava. El ministre de justícia es declarava adversari de la conjura de Tsarskoie-Selo. Demostrava que el Soviet de Diputats no podia ésser considerat com una societat secreta, perquè obrava obertament, anunciava les seues sessions, imprimia en els periòdics els seus informes i arribava a entrar en relació amb personatges de l’administració. “Aquesta circumstància [deia aleshores la premsa informada sobre la intenció del ministre de justícia], que ni el govern ni l’administració hagen pres cap mesura per a trencar l’activitat d’aquesta agrupació, que tendeix a derrocar el règim; que la mateixa administració haja enviat ben sovint al local de sessions del soviet patrulles per a mantenir l’ordre; que el prefecte de policia, gradonatxalnik, de Petersburg haja rebut a en persona Khrustalev, president del soviet, sabent bé qui era i amb quin títol es presentava; tot açò dóna als membres del Soviet de Diputats Obrers el dret absolut a considerar la seua activitat com no oposada al corrent que domina en les esferes governamentals i sense tenir, doncs, res de criminal”.


Però, finalment, el ministre de justícia trobà el mitjà de sortir dels dubtes que experimentava com a home de lleis i, el 26 de novembre, Khrustalev fou detingut al local del comitè executiu.


Diguem dues paraules sobre la importància d’aquesta detenció. En la segona sessió del soviet, el 14 d’octubre, a proposta del representant de l’organització socialdemòcrata, s’havia elegit president un jove advocat, Georgi Nossar, que es aviat es féu força popular sota el nom de Khrustalev. Romangué com a president fins al dia de la seua detenció, el 9 de novembre, i tots els fils de l’organització i de l’activitat pràctica del soviet es trobaven reunits en les seues mans. La premsa radical vulgar, d’una banda, i la premsa reaccionària i policial d’una altra, assoliren en poques setmanes crear al voltant de la seua figura una llegenda històrica. Abans, el 9 de gener els havia semblat el resultat de les profundes meditacions i el geni demagògic de Georgi Gapon: ara, el Soviet de Diputats Obrers se’ls apareixia com un simple instrument entre les mans titàniques de Georgi Nossar. L’error, en el segon cas, és encara més groller i estúpid que en el primer. Tot i que el treball proporcionat per Khrustalev com a president haja estat infinitament més fructífer i més significatiu que l’aventura de Gapon, la influència personal del president del soviet sobre la marxa i el resultat dels esdeveniments estigué amb diferència molt per davall de la que exercí el popa rebel, afiliat al departament de policia. I no era manca de Khrustalev, sinó mèrit de la revolució. De gener a octubre, al proletariat li calgué passar per una gran escola política. La fórmula que diu “l’heroi i la massa”, no s’adaptava ja a la pràctica revolucionària de les masses obreres. La personalitat del cap es dissolia en l’organització i, d’altra banda, la massa unificada esdevenia en la mateixa una personalitat política.


Fèrtil en troballes pràctiques, actiu, president enèrgic i capaç, malgrat que orador mediocre, de naturalesa impulsiva, sense passat ni fisonomia polítiques, Khrustalev convenia millor que ningú per al paper que exercí a les acaballes de 1905. Les masses obreres, l’estat d’ànim de les quals era revolucionari i el sentiment de classe de les quals estava clarament desenvolupat, mancaven, però, majoritàriament, de la determinació que proporciona l’adhesió a un partit. El que hem dit abans del soviet mateix pot aplicar-se a Khrustalev. Tots els socialistes de carrera pertanyien a partits; la candidatura d’un home de partit hauria suscitat dificultats al si mateix del soviet des del moment de la seua constitució. D’altra banda, la indeterminació política de Khrustalev facilitava al soviet la seua relació amb els grups estranys al proletariat, en particular amb les organitzacions intel·lectuals, que concediren al soviet una ajuda material considerable. En confiar la presidència a un sense partit, la socialdemocràcia comptava amb exercir un control polític. No s’equivocava. No havien transcorregut tres o quatre setmanes, quan el creixement formidable de la seua influència i de les seues forces es traduïa en particular per l’adhesió pública de Khrustalev a la socialdemocràcia (fracció dels menxevics).


Quin resultat pensava obtenir el govern arrestant Khrustalev? Pensava destruir l’organització en arrestar el seu president? Hauria estat massa bast, fins i tot per a Durnovo. No obstant això, és difícil representar-se clarament els motius que impulsaren el govern a aquest acte, primer per aquesta raó, que la mateixa reacció no s’adonava ben bé: els conjurats s’havien reunit en Tsarskoie-Selo per a resoldre sobre la sort de la revolució i infantaren una simple mesura policíaca. En qualsevol cas, la detenció del president, en les condicions en què es produí, prenia per al soviet una importància de les més simptomàtiques. Si algú dubtava encara, en aquell moment, del vertader caràcter de la situació, se li féu veure nítidament, clar com el dia, que no hi havia ja retirada possible, ni per part de la reacció ni per l’adversa, que el encontre decisiu era inevitable i que es produiria, no d’ací a uns mesos o setmanes, sinó en el termini de pocs dies.


17 Aquesta nota ha estat reproduïda en el recull (evidentment segrestat) titulat Materials per a servir a la història de la contrarevolució russa, Sant Petersburg, 1908. (1909)