1905
Resultats
i perspectives
(Annexes sobre el 1905)
El 18 d’octubre fou un dia de gran confusió. Multituds immenses anaven amunt i avall, amb aspecte extraviat, pels carrers de Petersburg. S’havia obtingut una constitució. Què passaria? Què és allò que estava permès i prohibit?
En la inseguretat dels dies anteriors, jo dormia a casa d’un amic que estava empleat al servei de l’estat. El 18 al matí se m’hi apropà, amb l’últim full del Praviteltsvenni Vestnik (El Monitor). Un somriure d’alegria i entusiasme, que d’altra banda tractava de reprimir el seu escepticisme habitual, es dibuixava sobre el seu fi rostre.
- S’ha publicat el manifest constitucional!
- No és possible!
- Llija.
Ens posàrem a llegir en veu alta. El document expressava primer l’aflicció d’un cor paternal a la vista dels trastorns; tot seguit afirmava que “el dolor del poble és també el nostre dolor”; finalment, prometia de manera categòrica totes les llibertats, el dret de legislar per a la Duma i l’extensió del dret electoral.
Ens miràrem en silenci. Resultava difícil expressar els pensaments i els sentiments contradictoris que despertava el manifest. La llibertat de reunió, la inviolabilitat de la persona, el control sobre l’administració... Naturalment, allí només estaven les paraules. Però, en fi, no eren les paraules mateixes del tsar? Era Nicolau Romanov, el molt august patró dels pogromistes, el Telèmac de Trepov, l’autor d’aquestes paraules! I aquest miracle s’havia obtingut mitjançant la vaga general. Quan els liberals, onze anys abans, sol·licitaren modestament que existís comunió entre el monarca autòcrata i el seu poble, el junker (oficial noble) coronat els havia estirat fet una orellada com a xiquets roïns, pels seus “somnis absurds”. També aquestes paraules eren seues! I ara, es quadrava ben estirat, amb les mans seguint la costura dels pantalons, davant el proletariat en vaga.
- I vostè què pensa?, li preguntí al meu amic.
- Els molt imbècils han tingut por!, respongué.
Era una frase clàssica en el seu gènere. Llegírem el “molt respectuós” informe de Witte, contrasignat pel tsar amb aquesta observació: “A prendre en consideració”.
- Té vostè raó, diguí, els imbècils han tingut vertaderament por.
Cinc minuts més tard, estava al carrer. La primera persona amb què em creuí era un estudiant sense alè que portava la seua gorra a la mà. Era un camarada del partit. Em reconegué.
- Aquesta nit, les tropes han disparat sobre l’Institut Tecnològic. Es pretén que s’havia llençat una bomba sobre ells des de l’Institut... És evidentment una provocació...
Fa un moment, una patrulla acaba de dispersar a estocades una petita reunió en la Perspectiva Zabalkanski. El professor Tarlé, que havia pres la paraula, ha estat greument ferit. Diuen que ha mort...
- Vaja, vaja... No és un mal començament.
- Hi ha masses de gent que deambulen per tot arreu. S’espera als oradors. Me’n vaig corrent a la reunió dels agitadors del partit. Què penses? De què serà millor parlar? Ha d’ésser ara l’amnistia el tema central?
- Ja s’encarregaran tots de parlar sense nosaltres de l’amnistia. Exigiu que les tropes siguen allunyades de Petersburg. Ni un soldat en vint-i-cinc verstes a la redona...
L’estudiant prosseguí el seu camí corrent i agitant la seua gorra. Una patrulla a cavall passà davant mi. Trepov, doncs, encara no havia desmuntat. La descàrrega dirigida sobre l’Institut era el comentari que afegia al manifest. Aquests mossos s’havien encarregat immediatament de destruir les il·lusions constitucionals. Passí davant de l’Institut Tecnològic. Seguia tancat i custodiat per soldats. Sobre el mur, estava encara fixada la promesa de Trepov de “no estalviar munició”. Al costat d’aquesta declaració, algú havia apegat el manifest del tsar. En les voreres, la gent formava petits grups.
- A la Universitat! clamà una veu. S’hi parlarà.
Seguí als altres. La marxa era ràpida i en silenci. La multitud augmentava de minut en minut. No s’apreciava cap alegria; més bé incertesa i inquietud... Les patrulles no es deixaven veure, i els agents de policia s’apartaven tímidament de la multitud. Els carrers estaven guarnits amb banderes nacionals.
- Ah! Ah! L’Herodes -exclamà un obrer. Ell, ara, té por…
Li respongueren rialles d’assentiment. L’animació creixia visiblement. Un adolescent arrencà d’una porta cotxera la bandera tricolor amb el seu pal, esgarrà les bandes blaves i blanca i esgrimí ben alt el tros roig que quedava de l’estendard “nacional” per damunt de la multitud. Desenes de persones l’imitaren. Minuts després, una multitud de banderes roges suraven sobre la massa. Els esquinçalls blaus i blancs eren arrossegats, aixafats... Travessàrem el pont i entràrem en Vasilievski Ostrov. Sobre el moll s’havia format un immens embut a través del qual la innumerable multitud discorria pacientment. Tothom intentava aproximar-se al balcó des del qual parlarien els oradors. El balcó, les finestres i la fletxa de la Universitat estaven adornades amb banderes roges. Em costà molt entrar en l’edifici. Prenguí la paraula en tercer o en quart lloc. Des del balcó es descobria un espectacle sorprenent. El carrer estava totalment cobert pel poble apinyat. Les gorres blaves dels estudiants i les banderes roges posaven taques clares sobre aquesta multitud de més de mil ànimes. Regnava un silenci absolut, tots volien escoltar els oradors.
- Ciutadans! Ara que hem posat el peu sobre el pit dels bandits que ens governen, se’ns promet la llibertat. Se’ns prometen els drets electorals, el poder legislatiu. I qui ens ho promet? Nicolau II. De bona gana, per bona voluntat? Ningú s’atreviria a pretendre-ho. Començà el seu regnat felicitant els cosacs per haver disparat sobre els obrers de Iaroslav, i, de cadàver en cadàver, arribà al Diumenge Sagnant del 9 de gener. Hem obligat l’infatigable botxí que tenim sobre el tron a prometre’ns la llibertat. Bon triomf! Però no vos afanyeu a cantar victòria: No és completa. Una promesa de pagament no val una moneda d’or. Creieu que una promesa de llibertat siga ja la llibertat? Aquell de vosaltres que crega en les promeses del tsar, que vinga a dir-ho ací dalt: ens agradarà contemplar aquest ésser estrany. Mireu al voltant vostre, ciutadans, ha canviat quelcom des d’ahir? S’han obert les portes de les nostres presons? No escolteu, com abans, els gemecs i esmussar de dents que ressonen als seus murs maleïts? Han tornat a les seues llars els nostres germans, des del fons dels deserts de Sibèria?...
- Amnistia! Amnistia! Amnistia! - cridar des de baix.
- ...Si el govern hagués volgut sincerament reconciliar-se amb el poble, hauria començat per concedir l’amnistia. Però, ciutadans, creieu que l’amnistia siga tot? Es deixarà sortir avui un centenar de militants polítics per a detenir-ne mil demà. No heu vist al costat del manifest sobre les llibertats l’ordre de no escatimar munició? No s’ha disparat aquesta nit sobre l’Institut Tecnològic? No s’han executat avui càrregues sobre el poble que escoltava tranquil·lament un orador? No continua essent aqueix botxí de Trepov l’amo de Petersburg?
- A baix Trepov!, cridaren novament des de baix!
- A baix Trepov!, però, creieu que és l’únic? No hi ha en les reserves de la burocràcia molts altres truans que poden reemplaçar-lo? Trepov ens governa amb l’ajuda de les tropes. Els soldats de la guàrdia, coberts de la sang del 9 de gener: ací està el seu suport i la seua força. És a ells als qui ordena que no estalvien la munició per als vostres caps i els vostres pits. No podem, no volem, no hem de continuar vivint sota el règim del fusell! Ciutadans, exigim ara que les tropes siguen allunyades de Petersburg! Que no quede un soldat en vint-i-cinc verstes a la redona. Els ciutadans lliures s’encarregaran de mantenir l’ordre. Ningú haurà de patir ni arbitrarietat ni violència. El poble prendrà tots i a cadascun sota la seua protecció.
- Que s’allunyen les tropes de Petersburg!
- ...Ciutadans! La nostra força rau en nosaltres mateixos. Amb l’espasa a la mà, hem de prendre la guàrdia de la llibertat. Quant al manifest del tsar, vegeu: no és més que un full de paper. Ací està davant de vosaltres, i mireu: el rebregue! Ens l’ha donat avui, ens el llevaria demà per a fer-lo trossos, com jo esgarre en aquest moment, davant
les vostres mirades, aquest paperot de llibertat... Dos o tres oradors parlaren després i tots acabaren els seus discursos invitant la multitud a reunir-se, a les quatre, en la Perspectiva Nevski, enfront de la catedral de Kazan, per a marxar des d’allí a les presons a reclamar l’amnistia.