1923
(4)
EL BUROCRATISME I LA REVOLUCIÓ
(Projecte d’informe que l’autor després no redactà)
1.- Les condicions essencials que a més d’obstaculitzar la realització de l’ideal socialista moltes vegades constitueixen per a la revolució una font de proves penoses i greus perills són suficientment conegudes. Són: a) les contradiccions socials internes de la revolució que, en l’època del “comunisme de guerra”, eren automàticament reprimides però que, sota la NEP, es desenvolupen fatalment i tracten de trobar una expressió política; b) l’amenaça contrarevolucionària que representen per a la república soviètica els estats imperialistes.
2.- Les contradiccions socials de la revolució són contradiccions de classe. Quines són les classes fonamentals en el nostre país? Són: a) el proletariat; b) el camperolat; c) la nova burgesia, amb el sector d’intel·lectuals burgesos que la recobreix.
Des del punt de vista econòmic i polític, el primer lloc l’ocupa el proletariat organitzat en estat i el camperolat que proporciona els productes agrícoles, predominants en la nostra economia. La nova burgesia exerceix principalment el paper d’intermediari entre la indústria soviètica i l’agricultura, així com entre els diferents sectors d’aqueixa indústria i les diferents branques de l’economia rural. Però no es limita a ésser un intermediari comercial sinó que parcialment assumeix també el paper d’organitzador de la producció.
3.- Fent abstracció de la rapidesa del desenvolupament de la revolució proletària en occident, la marxa de la nostra revolució estarà determinada pel creixement proporcional dels tres elements fonamentals de la nostra economia: indústria soviètica, agricultura, capital comercial i indústria privada.
4.- Les analogies històriques amb la gran Revolució Francesa (caiguda dels jacobins) que estableixen el liberalisme i el menxevisme, i amb què intenten consolar-se, són superficials i inconsistents. La caiguda dels jacobins estava predeterminada per la manca de maduresa de les relacions socials: l’esquerra (artesans i comerciants arruïnats), privada de la possibilitat de desenvolupament econòmic no podia constituir un suport ferm per a la revolució; la dreta (burgesia) creixia inevitablement; a més a més, Europa, econòmicament i política més endarrerida, impedia que la revolució s’estengués més enllà dels límits de França.
En tots aquests aspectes, la nostra situació és incomparablement més favorable. En el nostre cas, el centre, juntament amb l’esquerra de la revolució, és el proletariat, les tasques i objectius del qual coincideixen totalment amb la realització de l’ideal socialista. El proletariat és políticament tan fort que, en permetre, dins de certs límits, la formació al seu costat d’una nova burgesia, fa participar als camperols en el poder de l’estat no per mitjà de la burgesia i dels partits petits burgesos, sinó directament, tancant d’aquesta manera a la burgesia l’accés a la vida política. La situació econòmica i política d’Europa no sols no exclou sinó que fa inevitable l’extensió de la revolució al seu territori. Mentre que a França la política dels jacobins, tot i ésser la més clarivident, era incapaç de modificar radicalment el curs dels esdeveniments, entre nosaltres, on la situació és infinitament més favorable, la justesa d’una línia política traçada segons els mètodes del marxisme serà per llarg temps un factor decisiu per a la salvaguarda de la revolució.
5.- Acceptem la hipòtesi històrica més desfavorable per a nosaltres. Si es produís un ràpid desenvolupament del capital privat, açò significaria que la indústria i el comerç soviètics, incloent-hi la cooperació, no asseguren la satisfacció de les necessitats de l’economia camperola. A més, demostraria que el capital privat s’interposa cada vegada més entre l’estat obrer i els camperols, i adquireix una influència econòmica, i per tant política, sobre aquest últim. És evident que semblant ruptura entre la indústria soviètica i l’agricultura, entre el proletariat i els camperols, constituiria un greu perill per a la revolució proletària, un símptoma de la possibilitat de triomf de la contrarevolució.
6.- ¿Quines són les vies polítiques que podrien menar a la victòria de la contrarevolució si les hipòtesis econòmiques que acabem d’exposar es realitzaven? Podria haver-hi diverses: la caiguda del partit obrer, la seua degeneració progressiva, una degeneració parcial acompanyada d’escissions i de pertorbacions contrarevolucionàries.
La realització d’una o altra d’aqueixes eventualitats dependrà sobretot de la rapidesa del desenvolupament econòmic. En el cas en què el capital privat arribe a poc a poc, lentament, a dominar al capital soviètic, l’aparell soviètic patiria possiblement una degeneració burgesa amb les conseqüències que això ocasionaria per al partit. Si el capital privat cresqués ràpidament i arribés a posar-se en contacte, a soldar-se, amb els camperols, les tendències contrarevolucionàries actives dirigides contra el partit probablement prevaldrien.
Si exposem de forma crua aqueixes hipòtesis, no és evidentment perquè les considerem històricament probable (al contrari, la seua probabilitat és mínima) sinó perquè només aqueixa manera de plantejar el problema permet una orientació justa i, en conseqüència, l’adopció de totes les mesures preventives possibles. La nostra superioritat, en quant marxistes, resideix en la nostra capacitat de distingir i captar les noves tendències i els nous perills, àdhuc en el cas de trobar-se encara en estat embrionari.
7.- La conclusió del que acabem de dir referit a l’aspecte econòmic ens remet al problema de les “tisores”, és a dir a l’organització racional de la indústria, a la seua coordinació amb el mercat camperol. Perdre el temps en aquesta situació específica significa reduir la nostra lluita contra el capital privat. I aquesta és la tasca principal, la clau essencial del problema de la revolució i del socialisme.
8.- Si el perill contrarevolucionari sorgeix (com hem dit) de determinades relacions socials, açò no significa que, amb una política justa no es puga prevenir aqueix perill (fins i tot sota condicions econòmiques desfavorables per a la revolució), disminuir-lo, allunyar-lo, ajornar-lo. Ara bé, aconseguir ajornar un perill pot ésser la salvació de la revolució, en assolir assegurar-li ja siga un viratge favorable per a l’economia interna ja siga el contacte amb la revolució victoriosa europea.
Per això, sobre la base de la política econòmica indicada anteriorment, és necessària una determinada política de l’estat i del partit (incloent-hi una determinada política dins el partit) que tinga com a objecte contrarestar l’acumulació i el reforçament de les tendències dirigides contra la dictadura de la classe obrera i alimentades per les dificultats i els fracassos del desenvolupament econòmic.
9.- L’heterogeneïtat de la composició social del nostre partit reflecteix les contradiccions objectives del desenvolupament de la revolució, amb les tendències i perills que se’n deriven:
*les cèl·lules de fàbrica, que asseguren la vinculació entre el partit i la classe fonamental de la revolució, representen una sexta part dels efectius del partit;
*tanmateix tots els seus aspectes negatius, les cèl·lules de les institucions soviètiques asseguren al partit la direcció de l’aparell de l’estat; també la seua importància és considerable; els vells militants participen en gran manera en la vida el partit a través d’aquestes cèl·lules;
*les cèl·lules rurals donen al partit una certa vinculació (força feble encara) amb el camp;
*les cèl·lules militars realitzen la vinculació del partit amb l’exèrcit i, al seu través, amb el camp (sobretot);
*finalment, en les cèl·lules de les institucions d’ensenyament, totes aqueixes tendències i influències es barregen i entrecreuen.
10.-Per la seua composició de classe, les cèl·lules de fàbrica són, per descomptat, fonamentals. Però com només constitueixen una sisena part del partit i els seus elements més actius han estat retirats, per a ésser afectats a l’aparell del partit o de l’estat, el partit no pot, malauradament, recolzar-s’hi únicament (o ni tan sols preferentment).
11.- Les tendències contrarevolucionàries poden trobar suport en els kulaks, els intermediaris, els revenedors, els concessionaris, en una paraula, entre elements molt més capaços d’absorbir l’aparell d’estat que el mateix partit.
Només les cèl·lules camperoles i militars podrien estar amenaçades per una influència més directa i fins i tot per una penetració per part dels kulaks. No obstant, la diferenciació dels camperols representa un factor capaç de contrarestar aquesta influència. La no admissió dels kulaks en l’exèrcit (incloent-hi les divisions territorials) no sols ha de continuar essent una regla inviolable, sinó també convertir-se en un factor essencial de l’educació política de la joventut rural, de les unitats militars i sobretot de les cèl·lules militars.
Els obrers asseguraran el seu paper dirigent en les cèl·lules militars oposant políticament les masses rurals laborioses de l’exèrcit amb els sectors renaixents dels kulaks. Aquesta oposició haurà d’ésser igualment explicada. L’èxit d’aquesta acció evidentment en dependrà, en definitiva, de la mesura en què la indústria estatal aconseguisca satisfer les necessitats del camp.
Però siga quina siga la rapidesa del nostre desenvolupament econòmic, la nostra línia política fonamental en les cèl·lules militars ha d’estar dirigida no sols contra la nova burgesia, sinó abans que res contra el sector dels kulaks, únic suport seriós i possible de totes les temptatives contrarevolucionàries. Des d’aquest punt de vista, és necessari una anàlisi més minuciosa dels diferents elements de l’exèrcit des del punt de vista de la seua composició social.
12.- És indubtable que per mitjà de les cèl·lules rurals i militars s’infiltren i s’infiltraran en el partit tendències que reflecteixen més o menys el camp, amb les característiques especials que el distingeixen de la ciutat. Si no ocorregués així, les cèl·lules rurals no tindrien cap valor per al partit.
Les modificacions de l’estat d’ànim que es manifesten en aqueixes cèl·lules constitueixen per al partit un avís o una advertència. Les possibilitats de dirigir aqueixes cèl·lules segons la línia del partit depenen de la justesa de la direcció general del partit així com del seu règim intern i, finalment, dels nostres èxits en la solució del problema decisiu.
13.- L’aparell d’estat és la causa principal del burocratisme. D’una banda, absorbeix una gran quantitat dels elements més actius del partit i ensenya als més capaços els mètodes d’administrar els homes i les coses però no la direcció política de les masses. A més a més, acapara en gran manera l’atenció de l’aparell del partit, a qui influeix amb els seus mètodes administratius.
Aqueixa és la causa, en gran manera, del burocratisme de l’aparell, que amenaça de separar el partit de les masses. Precisament aquest perill és ara el més evident i immediat. Sota les actuals condicions, la lluita contra els altres perills ha de començar amb la lluita contra el burocratisme.
14.- És indigne d’un marxista considerar que el burocratisme és només el conjunt dels mals hàbits dels empleats d’oficina. El burocratisme és un fenomen social en tant que sistema determinat d’administració dels homes i de les coses. Les seues causes més profundes són l’heterogeneïtat de la societat, la diferència dels interessos quotidians i fonamentals dels diferents grups de la població. El burocratisme es complica a causa de la carència de cultura de les masses. Entre nosaltres, la causa essencial del burocratisme resideix en la necessitat de crear i sostenir un aparell estatal que unisca els interessos del proletariat amb els dels camperols en una harmonia econòmica perfecta de la que encara estem molt lluny. La necessitat de mantenir permanentment un exèrcit és també una altra causa important del burocratisme.
És evident que els fenòmens socials negatius que acabem d’enumerar i que alimenten ara el burocratisme podrien, si continuessen desenvolupant-se, posar en perill la revolució. Ja hem mencionat anteriorment aquesta hipòtesi: el creixent desacord entre l’economia soviètica i l’economia camperola, l’enfortiment dels kulaks al camp, la seua aliança amb el capital comercial i industrial privat serien, donat el nivell cultural de les masses treballadores del camp i en part de la ciutat, les causes dels eventuals perills contrarevolucionaris.
En altres termes, el burocratisme en l’aparell d’estat i en el partit és l’expressió de les pitjors tendències inherents a la nostra situació, dels defectes i de les desviacions del nostre treball que, sota determinades condicions socials, poden soscavar les bases de la revolució. I en aquest cas, com en molts altres, la quantitat, una vegada ha assolit un determinat grau, es transformarà en qualitat.
15.- La lluita contra el burocratisme de l’aparell estatal és una tasca excepcionalment important, però que exigeix molt de temps, i més o menys paral·lela a les nostres altres tasques fonamentals: la reconstrucció econòmica i l’elevació del nivell cultural de les masses.
L’instrument històric més important per a la realització de totes aquests tasques és el partit. Evidentment, el partit no pot prescindir de les condicions socials i culturals del país. Però, com a organització voluntària d’avantguarda dels millors elements, els més actius, els més conscients de la classe obrera, pot, en molta major mesura que l’aparell d’estat, defensar-se de les tendències del burocratisme. Per a això, ha de veure clarament el perill i combatre’l sense treva.
D’aquí l’enorme importància de l’educació de la joventut del partit, basada en la iniciativa personal, si hom vol modificar el funcionament de l’aparell de l’estat i transformar-lo.