(1924)
Segona Part: Entorn d’octubre
M’assabentí que Lenin havia arribat a Petersburg i en les assemblees d’obrers parlava contra la guerra i el Govern Provisional pels periòdics nord-americans quan em trobava al Canadà, al camp de concentració d’Amherst. Els mariners alemanys internats de seguida palesaren interès envers Lenin, el nom del qual trobaven per primera vegada en els telegrames dels periòdics. Tots ells esperaven ansiosament la fi de les hostilitats, que havia d’obrir per a ells les portes de la presó en què es trobaven concentrats. Prestaven la major atenció a cada veu que s’alçava contra la guerra. Sabien qui era Liebknecht. Però els havien assegurat ben sovint que Liebknecht s’havia venut. Ara coneixien Lenin. Els parlí de Zimmerwald i de Kienthal. Els discursos de Lenin feren bascular molts d’ells a favor de Lieblmecht.
De pas per Finlàndia trobí els primers periòdics russos recents amb els telegrames que Tseretelli, Skobelev i d’altres “socialistes” havien passat a formar part del Govern Provisional. La situació estava, doncs, completament clara. Coneguí les Tesis d’abril de Lenin als dos o tres dies de la meua arribada a Petersburg. Era precisament el que la revolució necessitava. Més tard llegí en Pravda l’article de Lenin “La primera etapa de la revolució”, que ell havia enviat des de Suïssa. Encara ara es poden i s’han de llegir amb el més gran interès i profit polític els primers números de Pravda, molt vagues en el sentit revolucionari, sobre el fons del qual la “Lletra des de lluny” ressalta amb tota la seua concentrada força. Molt reposat, escrit en un to d’explicació teòrica, aquest article sembla una enorme espiral d’acer comprimida en un estret anell i que posteriorment havia d’estendre’s i eixamplar-se fins a cobrir ideològicament tot el contingut de la revolució.
Un dels dies següents a la meua arribada concertí amb el camarada Kamenev una visita a la redacció de Pravda. La primera entrevista se celebrà, doncs, el 5 o el 6 de maig. Li diguí a Lenin que res em separava de les seues tesis d’abril i de tot el curs que el partit havia pres arran de la seua arriba; que em trobava en la disjuntiva d’ingressar en aquell mateix moment “individualment” en l’organització del partit o de tractar de portar amb mi la part millor dels partidaris de la unificació, en l’organització de la qual hi havia tres mil obrers de Petersburg i amb els quals mantenien contacte molts i valuosos elements revolucionaris: Uritski, Lunatxarski, Ioffe, Vladimirov, Manuilski, Karakhan, Iurenev, Pozern, Lirkens, etc. Antonov-Ovseienko ja havia ingressat en el partit; crec que Sokolnikov també ho havia fet. Lenin no s’inclinà categòricament ni en un sentit ni en un altre. Primer que res, calia orientar-se més concretament en la situació i en les persones. Ell no excloïa la possibilitat d’una o altra cooperació amb Martov i, en general, amb una part dels menxevics internacionalistes que acabaven d’arribar de l’estranger. Junt amb això calia veure quines relacions de treball s’establien al si dels “internacionalistes”. En virtut d’un acord tàcit, jo, per la meua banda, no forcí el desenrotllament natural dels esdeveniments. Des del primer dia de la meua arribada, deia en les assemblees d’obrers i soldats: “nosaltres, els bolxevics i els internacionalistes”, i com la conjunció “i”, amb una freqüent repetició d’aquestes paraules, no feia més que dificultar el discurs, comencí a dir: “nosaltres, els bolxevics-internacionalistes”. D’aquesta manera, la fusió política precedí a la realitzada en el pla orgànic.
En la redacció de Pravda estiguí fins a les Jornades de Juliol dues o tres vegades, en els moments més crítics. En aquelles primeres entrevistes (i més encara després de les Jornades de Juliol) Lenin produïa la impressió d’un home concentrat al màxim, i això sota el vel de la tranquil·litat i d’una “prosaica” senzillesa. Kerenski i els seus semblaven en aquells dies una cosa invencible. El bolxevisme semblava un “insignificant grapat”. El mateix partit no tenia encara consciència de la seua futura força i, al mateix temps, Lenin el menava amb mà segura vers les més grans empreses...
Els seus discursos en el I Congrés dels Soviets provocaren en la majoria socialista-revolucionària i menxevic una sensació d’inquietud i perplexitat. Sentien confusament que aquell home apuntava vers un blanc força allunyat. Però no veien aqueix blanc. I els petit burgesos revolucionaris es preguntaven: qui és aquest home? Què és? Un simple maníac o un històric projectil d’una potència explosiva mai vista?
El discurs de Lenin davant el Congrés dels Soviets, en què parlà de la necessitat de detenir cinquanta capitalistes no fou, al meu mode de veure, un “encert” oratori. Però tingué una importància excepcional. Breus aplaudiments dels relativament poc nombrosos bolxevics acompanyaren l’orador, que es retirava amb l’aspecte de qui no ho ha dit tot i, potser, no ho havia dit com voldria... Però, al mateix temps, la sala es veié envaïda d’un alè inusitat. Era l’alè del futur, que per un moment sentiren tots en acompanyar amb perplexes mirades a aquell home tan comú i tan enigmàtic.
Qui era? Què era? ¿Que potser no havia qualificat Plekhanov, en el seu periòdic, de deliri el primer discurs de Lenin en el Petrograd revolucionari? ¿Que potser els delegats elegits per les masses no recolzaven quasi per complet als socialistes-revolucioanris i menxevics? ¿Que potser entre els mateixos bolxevics no despertava en els primers temps viu descontent la posició de Lenin?
D’una banda, Lenin exigia la categòrica ruptura no sols amb el liberalisme burgès, sinó també amb tots els tipus de defensisme. Organitzà la lluita dins de les seues pròpies files contra aquells “vells bolxevics que [segons escrivia] en més d’una ocasió han exercit un trist paper en la història del nostre partit, repetint sense sentit una fórmula apresa en compte d’estudiar les particularitats de la realitat nova, viva” (Obres, tom XIV, 1ª part, p. 28). Al mateix temps, manifestà al Congrés dels Soviets: “No és cert que cap partit estiga disposat a assumir completament el poder; aqueix partit existeix: és el nostre.” ¿Que no hi ha una monstruosa contradicció entre la situació del “cercle de propagandistes” que s’apartava de tots els altres i aquesta oberta pretensió a fer-se càrrec del poder en un país gegantí, sacsat fins als seus fonaments? I el congrés dels soviets no comprengué en absolut allò que volia i en què confiava aquell home estrany, aquell fred visionari que escrivia petits articles en un petit periòdic. Quan Lenin, amb esplèndida senzillesa que semblava la neciesa d’un autèntic ximple, manifestà davant el congrés dels soviets: “El nostre partit està disposat a assumir el poder completament”, esclataren les rialles. “Podeu riure quant vullgueu”, digué ell. Sabia que riu millor qui riu l’últim. A Lenin li agradava aquest refrany francès, perquè estava fermament disposat a ésser l’últim en riure. I seguí tranquil·lament sostenint que per a començar calia detenir cinquanta o cent milionaris, entre els més importants, i explicar al poble que per a nosaltres tots els capitalistes eren uns bandits, que Terestxenko no era un àpex millor que Miliukov, encara que sí un poc més ximple. Unes idees terrible, sorprenent, tremendament simples! I aquest representant d’una petita part del congrés, que de tant en tant l’aplaudia moderadament, digué als reunits: “Temeu fer-vos càrrec del poder? Nosaltres estem disposats a assumir-lo”. La resposta, s’entén, fou una rialla quasi indulgent, tanmateix que un sí que és no és inquieta.
Per al seu segon discurs, Lenin escollí paraules senzillíssimes preses de la lletra d’un camperol en el sentit que calia empentar la burgesia fins que aquesta rebentés, i llavors finiria la guerra, però que si no empentàvem molt fort les coses resultarien mal. I aquesta cita simple i ingènua era tot el programa? Com no quedar-se perplex? De nou una rialleta indulgent i inquieta. En efecte, en qualitat de programa pres en abstracte d’un grup de propagandistes, aquestes paraules (“empentar la burgesia”) no pesaven gran cosa. Aquells que quedaren perplexos no comprenien, no obstant això, que Lenin havia escoltat sense equivocar-se el creixent empenta de la història contra la burgesia, i sabia que, com a resultat d’aquesta empenta, la burgesia acabaria inevitablement per “rebentar”. No en va Lenin explicà al maig al ciutadà Maklakov que “el país dels obrers i dels camperols pobres està mil vegades més a l’esquerra que els Txernov i els Tseretelli” i “cent vegades més a l’esquerra que nosaltres”. Ací es troba la més important font de la seua tàctica. A través de la pel·lícula democràtica nova, però ja prou confusa, veia amb gran claredat el “país dels obrers i dels camperols pobres”, que es trobava prest a realitzar la més gran de les revolucions. Cert; de moment, no sabia encara manifestar políticament aquesta disposició seua. Els partits que parlaven en nom dels obrers i dels camperols, els enganyaven. Milions d’obrers i camperols no coneixien encara al nostre partit, no l’havien trobat encara com a portaveu de les seues aspiracions, i al mateix temps el nostre partit no s’havia adonat encara de tota la seua força potencial i, a causa d’això, estava “cent vegades” més a la dreta que els obrers i els camperols. Calia ajuntar una cosa i l’altra. Feia falta mostrar al partit els milions de treballadors que en tenien necessitat i era necessari descobrir el partit aquests milions de treballadors. No s’havia hom d’avançar massa, però tampoc quedar-se enrere. Explicar amb tenacitat i paciència. Explicar coses molt senzilles. “A baix els deu ministres capitalistes!” Que els menxevics no estan d’acord? A baix els menxevics! Que riuen? Això és de moment... Riurà millor qui ho faça l’últim.
Recorde haver fet la proposició de demanar al Congrés dels Soviets que es plantegés en primer terme el problema de l’ofensiva al front, que aleshores s’estava preparant. Lenin s’hi mostrà conforme, però, segons sembla, volgué abans examinar la qüestió amb els altres membres del comitè central. A la primera sessió el camarada Kamenev portà un projecte de declaració dels bolxevics, que Lenin havia esbossat molt de pressa, amb relació a l’ofensiva. No sé si aquest document se serva. El text (no recorde les causes) no agradà, donades les condicions del congrés, ni als bolxevics que es trobaven presents ni als internacionalistes. També es mostrà contrari Pozern, a qui volíem encarregar-li de presentar-lo. Jo escriguí un altre text i es llegí. D’organitzar la intervenció estava encarregat, si mal no recorde, Sverdlov, amb qui m’havia trobat per primera vegada precisament durant el I Congrés dels Soviets com a president que era de la fracció bolxevic.
Malgrat la seua escassa estatura i ésser molt flac, la qual cosa induïa a pensar que era un home malalt, de Sverdlov emanava una impressió de grandesa i de tranquil·la força. Presidia amb calma, sense fer soroll i sense descans, i tot funcionava com un bon motor. El secret, clar, no residia en el mateix art de dirigir, sinó en la circumstància que coneixia molt bé tots els reunits i sabia allò que es proposava. A cada reunió precedia una sèrie d’entrevistes amb distints delegats, de preguntes i, a vegades, d’exhortacions. En obrir la sessió ja tenia una idea general de com anava a desenrotllar-se. Però sense necessitat de converses prèvies, sabia millor que qualsevol altre l’actitud que l’un o l’altre militant adoptaria envers el problema plantejat. El nombre de camarades de la fisonomia política dels quals en tenia clara noció era, ateses les proporcions del nostre partit aleshores, molt gran. Era un organitzador nat i un artífex de les combinacions. Qualsevol qüestió política la concebia, primer que res, en la seua concreció organitzativa, com un problema de relacions entre persones i grups dins de l’organització del partit i de relacions entre l’organització en el seu conjunt i les masses. En les fórmules algebraiques col·locava a l’instant, i de manera gairebé automàtica, els valors numèrics. Amb això sotmetia a importantíssima comprovació les fórmules polítiques en quant es tractava de l’acció revolucionària.
Després de suspendre la manifestació del 10 de juny, quan l’atmosfera del I Congrés dels Soviets s’havia caldejat al màxim i Tseretelli amenaçava de desarmar els obrers de Petersburg, el camarada Kamenev i jo acudírem a la redacció i allí, després d’un breu canvi d’impressions, a proposta de Lenin, escriguí un projecte de crida del comitè central al Comitè Executiu.
En aquesta entrevista, Lenin digué algunes paraules sobre Tseretelli, en relació amb l’últim discurs d’aquest (de l’11 de juny): “Fou revolucionari tants anys com passà en presidi i ara renega per complet del passat”. En açò no hi havia res polític, no eren paraules pronunciades amb un sentit polític, sinó que eren fruit d’una passatgera reflexió sobre la trista sort de l’antic gran revolucionari. En el to hi havia un matís de llàstima, de disgust, però l’expressió fou breu i seca, perquè res desagradava tant Lenin com la més petita al·lusió al sentimentalisme i divagacions psicològiques.
El 4 o el 5 de juliol em viu amb Lenin (i amb Zinoviev?) al palau de Tàurida. L’ofensiva havia estat rebutjada. La fúria contra els bolxevics havia arribat entre els mitjans governants al màxim extrem. “Ara ens afusellaran, primer a un i després a un altre [digué Lenin]; ja ho veurà vostè. És el seu moment.” El sentit d’aquestes paraules era: cal tocar retirada i passar, en la mesura que siga necessari, a la clandestinitat. Fou un dels bruscos viratges de l’estratègia de Lenin, basat, com sempre, en la ràpida valoració del moment. Més tard, en l’època del III Congrés de la Komintern, Vladimir Ilitx digué una vegada: “Al juliol férem moltes estupideses”. Es referia al caràcter prematur de la intervenció armada, a les formes massa agressives de la manifestació, que no responien a les nostres forces en el conjunt del país. Més notable és la serena decisió amb què el 4 o el 5 de juliol s’adonà de l’ambient no sols al camp de la revolució, sinó també en la banda oposada, i arribà a la conclusió que per a “ells” aleshores era el seu moment per a afusellar-nos. Afortunadament, els nostres enemics no posseïen ni la conseqüència ni l’energia necessàries. Es limitaren a la preparació química de Pereverz. Encara que és molt probable que, si en els primers dies que seguiren a l’acció de juliol haguessen assolit apoderar-se de Lenin, ells, és a dir, els oficials, l’haurien fet córrer la mateixa sort que, abans de passats dos anys, els oficials alemanys feren córrer a Liebknecht i Rosa Luxemburg.
En l’entrevista a què abans em referia no es prengué cap decisió sobre la conveniència de passar a la clandestinitat. El moviment de Kornilov es posava a poc a poc en marxa. Jo, personalment, em deixí veure encara dos o tres dies. Parlí en algunes assemblees del partit i d’altres organitzacions sobre allò que calia fer. La furiosa pressió contra els bolxevics semblava invencible. Els menxevics tractaven per tots els mitjans de treure partit d’una situació que ells mateixos havien contribuït a crear. Tinguí ocasió de parlar, segons recorde, a la biblioteca del Palau de Tàurida, en una assemblea de representants sindicals. No assistien més que unes dotzenes de persones, és a dir, els alts dirigents. Predominaven els menxevics. Jo fiu veure la necessitat que els sindicats protestaren contra l’acusació de què es feia objecte als bolxevics de mantenir relacions amb el militarisme alemany. Serve una idea confusa d’aquesta assemblea, però recorde amb prou precisió dues o tres cares que exultaven rancor, que estaven demanant una bufetada... Mentre, el terror anava en augment. Seguien les detencions. Diversos dies els passí amagat a casa del camarada Larin. Després comencí a sortir, em deixí veure al Palau de Tàurida i no triguí en ésser detingut. Em posaren en llibertat als dies del moviment de Kornilov i de l’ascens bolxevic, que ja s’havia iniciat. Mentre, s’havia ultimat l’ingrés dels unificadors en el Partit Bolxevic. Sverdlov m’invità a entrevistar-me amb Lenin, que encara romania ocult. No recorde qui em menà a la casa d’un obrer (fou Rakhia?) on em viu amb Vladimir Ilitx. S’hi trobava també Kalinin, a qui ell continuà fent preguntes sobre l’estat d’ànim dels obrers: si combatrien, si anirien fins al final, si era possible prendre el poder, etc.
Quin era llavors l’esperit de Lenin? Si volem definir-lo en dues paraules, caldrà dir que era d’impaciència expectant i de profunda inquietud. Veia clarament que s’apropava el moment en què seria necessari posar-ho tot sobre el tapet i, al mateix temps, li semblava, i no sense raó, que en les altures del partit no es se’n treien totes les conclusions necessàries. La conducta del comitè central li semblava massa passiva i expectant. Lenin no considerava possible tornar obertament al treball, tement amb raó que la seua detenció augmentaria encara més l’esperit expectant de les capes altes del partit, i açò conduiria inevitablement a deixar escapar una excepcional situació revolucionària. Per això, el recel de Lenin, el rigor que palesava davant qualsevol senyal d’indecisió, d’actitud expectant i de falta d’energia, cresqueren aquests dies i setmanes fins a un grau extraordinari. Exigia posar immediatament en marxa l’organització d’un bon pla per a agafar l’enemic desprevingut i arrencar-li el poder. Després es veuria. D’açò, no obstant això, cal parlar més detingudament.
El biògraf haurà de considerar de la manera més atenta el mateix fet de la tornada de Lenin a Rússia, del seu contacte amb les masses del poble. Excepció feta del petit interval de 1905, Lenin havia passat en l’emigració més de quinze anys. El seu sentit de la realitat, la sensació del treballador viu, no sols no s’havia afeblit, sinó que, per contra, s’havia enrobustit amb el treball del pensament teòric i de la imaginació creadora. Entrevistes i observacions accidentals li servien per a captar i recrear la imatge del conjunt. Però, no obstant això, havia passat en l’emigració el període de la seua vida en què ell madurà definitivament per al paper històric que li esperava. A Petersburg arribà amb generalitzacions revolucionàries ja prestes que resumien tota l’experiència teoricosocial i pràctica de la seua vida. Llançà la consigna de la revolució socialista a penes havia posat el peu en terra russa. Però ací només començava, sobre l’experiència viva de les masses treballadores de Rússia que s’havien despertat, la comprovació d’allò que havia acumulat, meditat i consolidat. Les fórmules sortiren airoses d’aquesta comprovació. Fins i tot més, només ací, a Rússia, a Petersburg, adquiriren una diària i irrefutable concreció i, amb això, una força invencible. Ara ja no hi havia necessitat de recompondre el quadro de perspectiva del conjunt a partir d’imatges soltes si fa o no fa accidentals. El mateix conjunt es feia conèixer amb totes les veus de la revolució. I ací Lenin mostrà, i potser ell mateix ho sentís per complet per primera vegada, en quina mesura era capaç d’escoltar la veu encara caòtica de les masses que es despertaven. Observava amb un profund menyspreu orgànic l’anar i venir dels ratolins dels partits dirigents de la Revolució de Febrer, aquestes onades de la “poderosa” opinió pública que rebotaven d’un periòdic a un altre, la miopia, l’egolatria, el xarlatanisme: la Rússia oficial de febrer. Darrere d’aquesta escena presentada amb decorats democràtics, escoltava el rumor d’esdeveniments d’un volum distint. Quan els escèptics li assenyalaven les grans dificultats, la mobilització de l’opinió pública burgesa, l’element petit burgès, premia les mandíbules i els seus pòmuls es feien encara més ixents. Açò significava que feia un esforç per a no dir als escèptics que en pensava. Veia i comprenia els obstacles millor que qualsevol altre, però percebia de manera clara i tangible, físicament, les gegantines forces acumulades per la història que ara brollaven a l’exterior per a llençar per terra tots els obstacles. Veia, sentia i percebia, primer que res, a l’obrer rus, que havia crescut numèricament, que no havia oblidat l’experiència de 1905, que havia passat per l’escola de la guerra amb les seues il·lusions, les seues falsedats i la mentida del defensisme, i ara estava disposat als més grans sacrificis i a esforços mai vistos. Sentia el soldat ensordit per tres anys d’una endiablada guerra (guerra sense sentit i sense fi), despertat per l’estrèpit de la revolució i disposat a fer pagar tots els absurds sacrificis, humiliacions i ofenses amb l’explosió d’un odi furiós i que res perdonava. Sentia al mugic, que continuava arrossegant les cadenes de segles de servitud i que ara, gràcies a la commoció que la guerra havia significat, sentia per primera vegada la possibilitat d’ajustar els comptes als opressors, als esclavistes, als amos, als terribles senyors, d’una forma implacable. El mugic es mostrava encara impotent, dubtant entre el xarlatanisme de Txernov i el seu “recurs” d’una gran rebel·lió agrària. El soldat vacil·lava encara, cercant un camí entre el patriotisme i la deserció pura i simple. Els obrers escoltaven encara, però ja recelosos i gairebé hostils, les últimes peroracions de Tseretelli. Ja bombollejava, impacient, el vapor a les calderes dels vaixells de guerra de Kronstadt. El mariner, que unia en si l’odi esmolat com l’acer de l’obrer i la sorda còlera d’ós del mugic, abrasat pel foc de la terrible carnisseria, ja llançava per la borda als qui per a ell encarnaven tots els tipus d’opressió estamental, burocràtica i militar. La Revolució de Febrer lliscava costa avall. Els parracs de la legalitat tsarista eren recollits pels salvadors de la coalició, planxats, cosits els uns als altres i convertits en una fina pel·lícula de legalitat democràtica. Sota ella, però, tot bullia i es removia, cercaven sortida totes les ofenses del passat: l’odi al guàrdia, al policia de la ciutat i del camp, al lister, al fabricant, al prestador, al gran terratinent, al paràsit, als senyorets, als qui els humiliaven i ofenien. Es preparava la més gran erupció revolucionària que la història coneix. Això és el que Lenin sentia i veia, el que sentia físicament amb claredat absoluta, amb el més gran vigor persuasiu en apropar-se després d’una llarga absència al país dominat pels espasmes de la revolució. “Vosaltres, estúpids, presumits i maldestres, penseu que la història es fa als salons en què els estranys demòcrates fan amistat amb els liberals carregats de títols, que els qualssevol d’ahir, simples advocats de províncies, aprenen molt de pressa a apropar-se a les mans dels alts dignataris. Estúpids! Presumits! Maldestres! La història es fa a les trinxeres on el soldat, posseït pel malson que segueix la borratxera bèl·lica, clava la baioneta al ventre de l’oficial i després, en el primer tren, escapa a la seua aldea natal per a incendiar la casa del gran terratinent. No vos agrada aquesta barbàrie? No vos ofengueu, vos respon la història: vos oferisc el que tinc. Açò són només conclusions de tot el que havia precedit. Creieu seriosament que la història es fa en les vostres comissions de contacte? Això és un absurd, un balbuceig, una fantasmagoria, cretinisme. La història (heu de saber) ha escollit aquesta vegada en qualitat de laboratori on es preparen esdeveniments, el palau de la Kxessinskaia, una ballarina que fou amant de qui fou tsar. I des d’ací, des d’aquest edifici que és un símbol de la vella Rússia, prepara la liquidació de tot el nostre fem i podridura tsarista-petersburgesa, burocràtica-noble, burgesa-terratinent. Cap ací, al palau de l’antiga ballarina imperial, aflueixen els delegats de les fàbriques, negres de fum; els missatgers de les trinxeres, grisos, retorçuts i plens de polls, i des d’ací porten a tot el país noves i profètiques paraules.”
Els malaurats ministres de la revolució pensaven en la manera de tornar el palau a la seua legítima ama. Els periòdics burgesos, socialistes-revolucionaris i menxevics, reien, ensenyant les seues podrides dents, davant el fet que Lenin hagués llançat des del balcó de la Kxessinskaia les consignes de la revolució social. Però aquests esforços d’última instància no eren capaços ni d’augmentar l’odi de Lenin envers la vella Rússia ni d’enfortir la seua voluntat d’ajustar-li els comptes: tant l’un com l’altra havien assolit ja el seu límit màxim. Al balcó de la Kxessinskaia, Lenin era ja el mateix que dos mesos més tard s’ocultava en un paller de fenc i que unes setmanes després ocupava el lloc de president del Consell de Comissaris del Poble.
Lenin veia, al mateix temps, que dins del mateix partit existia una resistència conservadora (al principi no tant política com psicològica) cap al gran salt que s’anava a fer. Lenin observava inquiet la creixent disconformitat de l’estat d’ànim d’una part dels dirigents del partit i de les masses obreres. Ni per un instant es declarà satisfet per la circumstància que el comitè central hagués adoptat la fórmula de la insurrecció armada. Sabia com és de difícil passar de les paraules als fets. Amb totes les forces i tots els recursos de què disposava, tractà de col·locar el partit sota la pressió de les masses i al comitè central davall la pressió de la base. Feia acudir al seu refugi distints camarades, reunia informes, els comprovava, organitzava autèntics acaraments, feia arribar per vies indirectes i per qualsevol drecera les seues consignes al partit, a la base, al més profund, per a posar a la màxima direcció davant la necessitat d’obrar i d’arribar fins al final. Per a comprendre encertadament la conducta de Lenin en aquest període, cal deixar assentat un fet: tenia una fe incommovible en què les masses volien i podien realitzar la revolució, però no tenia aquesta seguretat en allò tocant l’estat major del partit. Al mateix temps, comprenia amb una claredat absoluta que no es podia perdre temps. La situació revolucionària és impossible de mantenir arbitràriament fins al moment en què el partit s’ha preparat per a utilitzar-la. Així ens ho ha mostrat fa poc l’experiència d’Alemanya. Fins a temps recents escoltàvem dir que si no haguérem pres el poder a l’octubre ho hauríem fet dos o tres mesos més tard. Profund error! Si no haguéssem pres el poder a l’octubre, no l’hauríem pres mai. La nostra força en vigílies d’octubre la integrava la constant afluència cap al partit de les masses que creien que aquest partit faria allò que els altres no havien fet. Si llavors haguessen vist en nosaltres vacil·lacions, un esperit expectant, una discrepància entre les paraules i els fets, s’haurien separat del partit en el curs de dos o tres mesos, el mateix que abans s’havien separat dels socialistes-revolucionaris i els menxevics. La burgesia hauria guanyat una treva, que hauria utilitzat per a concloure la pau. La correlació de forces hauria pogut modificar-se radicalment i la revolució proletària s’hauria vist desplaçada a un indefinit futur. Açò és el que Lenin comprenia, tocava i sentia. D’ací es desprenien la seua inquietud, la seua alarma, la seua desconfiança i la furiosa pressió, que resultaren salvadores per a la causa revolucionària.
Les discrepàncies al si del partit, que esclataren violentament en les jornades d’octubre, s’havien palesat ja en certes etapes de la revolució. La primera, la que més tenia a veure amb els principis, però tranquil·la i teòrica, es produí arran de l’arribada de Lenin, amb motiu de les seues tesis. El segon xoc sord es degué a la manifestació armada del 20 d’abril. El tercer, entorn de l’intent de manifestació armada del 10 de juny: els “moderats” consideraven que Lenin volia llançar-los a una manifestació armada amb vistes a la insurrecció. El conflicte següent, ja més agut, sorgí en relació amb les Jornades de Juliol. Les discrepàncies arribaren fins a la premsa. L’etapa següent en el desenvolupament de la lluita interna la constituí el problema del Preparlament. Aquesta vegada, en la fracció del partit s’enfrontaren obertament dos grups. Es féu acta d’aquesta reunió? Se serva? No ho sé. Els debats oferiren indubtablement gran interès. Dues tendències: una a favor de la presa del poder i una altra a favor del paper d’oposició en l’Assemblea Constituent, es definiren amb tota precisió. Els partidaris del boicot al Preparlament quedaren en minoria, encara que no molt apartats de la majoria. Des del seu refugi, Lenin no trigà en reaccionar als debats al si de la fracció i a la resolució adoptada, enviant una lletra al comitè central. Aquesta lletra, en la que Lenin, en expressions més que enèrgiques, se solidaritzava amb els partidaris del boicot a la “Duma de Buliguin” de Kerenski-Tseretelli, no la trobe en la segona part del tom XIV de les Obres. S’ha servat aquest document de tan extraordinari valor? Les discrepàncies arribaren a la màxima tensió ja en vigílies de l’etapa d’octubre, quan es tractava d’orientar-se definitivament vers la insurrecció i de designar-ne el dia. Ja després de la revolució del 25 d’octubre, en fi, les discrepàncies s’aguditzaren extraordinàriament al voltant del problema de la coalició amb altres partits socialistes.
Seria interessant en el més alt grau restablir amb tota concreció el paper de Lenin en vigílies del 20 d’abril, del 10 de juny i de les Jornades de Juliol. “Al juliol cometérem estupideses”, digué Lenin més tard en entrevistes particulars i, crec recordar, davant una delegació alemanya en parlar dels esdeveniments de març de 1921 en Alemanya. De què “estupideses” es tractava? D’un tempteig enèrgic o massa enèrgic, d’una exploració activa o massa activa. Sense aqueixes exploracions, realitzades de temps en temps, podíem quedar ressagats de les masses. Però, d’altra banda, ja se sap que l’exploració activa esdevé, de vegades, encara que hom no ho vullga, en batalla campal. Açò és el que estigué a punt d’ocórrer al juliol. No obstant això, el toc de retirada es donà encara a temps. I a l’enemic li faltà en aquells dies audàcia per a portar la seua obra fins al final. No és casualitat que li faltés: les forces agrupades entorn de Kerenski significaven, per la seua mateixa essència, indecisió, i aquestes covardes forces paralitzaven Kornilov més com més el temien.