(1924)
Segona Part: Entorn d’octubre
Lenin plantejà el problema de l’Assemblea Constituent des dels primers dies, sinó des de les primeres hores, que seguiren la revolució.
-Cal ajornar les eleccions -proposava-, cal ajornar-les. Cal ampliar els drets electorals, concedir-los als qui hagen complit els divuit anys. Cal donar l’oportunitat de renovar les llistes electorals. Les nostres no serveixen per a res. Abunden els intel·lectuals d’al·luvió i allò que nosaltres necessitem són obrers i camperols. Cal declarar fora de la llei la gent de Kornilov i els cadets.
Li objectaven:
-No estaria bé ajornar-les ara. Això s’interpretaria com una liquidació de l’Assemblea Constituent, més en la mesura que érem nosaltres mateixos que acusàvem el Govern Provisional d’ajornar la seua elecció.
-Això són ximpleries! –hi replicava Lenin-. L’important són els fets, no les paraules. Amb relació al Govern Provisional, l’Assemblea Constituent significava o podia significar un pas endavant, però amb relació al poder soviètic, i sobretot amb les llistes actuals, significarà inevitablement un pas enrere. Per què no podem ajornar-la? Estaria bé que l’Assemblea Constituent es veiés en poder dels cadets, menxevics i socialistes-revolucionaris?
-Quan això arribe serem més forts -objectaven altres-, però ara som encara massa febles. En províncies no se sap gairebé res del poder soviètic. I si ara s’hi rep la notícia que hem ajornat les eleccions de l’Assemblea Constituent, això ens afeblirà encara més.
Sverdlov, que estava més relacionat amb les províncies que nosaltres, s’oposava a l’ajornament amb particular energia.
Lenin es veié sol en la seua posició. Movia descontent el cap i repetia:
-És un error, un clar error que pot resultar-nos molt car! A veure si açò li costa a la revolució el cap...
Però quan es prengué l’acord de no demorar les eleccions, Lenin aplicà tota la seua atenció a les mesures organitzatives relacionades amb l’existència de l’Assemblea Constituent.
Es posà en clar en aquell moment que estaríem en minoria fins i tot amb els socialistes-revolucionaris d’esquerra que anaven en llistes comunes amb els socialistes-revolucionaris de dreta i que resultaren totalment burlats.
-Cal dissoldre l’Assemblea Constituent, això està clar -deia Lenin-. Ara bé, què fer dels socialistes-revolucionaris d’esquerra?
No obstant això, el vell Natanson ens consolà molt.
Vingué a “aconsellar-se” amb nosaltres i les seues primeres paraules foren:
-Segurament caldrà dissoldre l’Assemblea Constituent per la força.
-Bravo! -exclamà Lenin-. És cert! I els seus, ho acceptaran?
-Entre nosaltres hi ha alguns que vacil·len, però crec que, al capdavall, es mostraran conformes -contestà Natanson.
Els socialistes-revolucionaris d’esquerra vivien llavors la lluna de mel del seu extrem radicalisme: en efecte, s’hi mostraren conformes.
-I si incorporem -proposà Natanson- la seua fracció i la nostra en l’Assemblea Constituent al Comitè Executiu Central i formem així una Convenció?
-Per a què? -contestà Lenin amb clar disgust. Per a imitar la Revolució Francesa? Amb la dissolució de l’Assemblea Constituent afirmem el sistema soviètic. Amb el seu pla tot resultaria confús: ni una cosa ni l’altra.
Natanson tractà de demostrar que amb el seu pla ens guanyaríem part de l’autoritat de l’Assemblea Constituent, però no trigà en rendir-se.
Lenin abordà de ple el problema de l’Assemblea.
-L’error és evident –digué-. Després de conquerir el poder ens hem posat en una situació en què ens veiem obligats a adoptar mesures militars per a conquerir-lo de nou.
Els preparatius els realitzà conscienciosament, pensant tots els detalls i sotmetent al respecte a un sever interrogatori Uritski, qui, amb gran dolor per la seua banda, havia estat nomenat comissari de l’Assemblea Constituent. Lenin disposà, entre altres mesures, l’enviament a Petrograd d’un regiment letó, en què predominaven els obrers.
-El mugic pot arribar a vacil·lar –deia-. Ací es necessita l’energia proletària.
Els diputats bolxevics de l’Assemblea Constituent que havien arribat de tots els racons de Rússia, foren, sota la pressió de Lenin i la direcció de Sverdlov, distribuïts per les fàbriques i unitats militars. Constituïren un element important de l’aparell organitzatiu que portà a terme la “revolució complementària” del 5 de gener. Quant als diputats socialistes-revolucionaris, consideraven incompatible la participació en la lluita amb l’elevat títol de representant del poble: “El poble ens ha elegit, que ell ens defense”. En el fons, aquests petit burgesos provincians no sabien en absolut què fer; la majoria estaven, simplement, dominats pel pànic. Al contrari, elaboraren en tot els seus detalls el ritual de la primera sessió. Havien portat ciris per si els bolxevics tallaven el corrent elèctric i una gran quantitat d’entrepans davant l’eventualitat que els deixaren sense menjar. Així es presentà la democràcia al combat contra la dictadura: proveïda d’entrepans i ciris. El poble no pensà ni tan sols en recolzar als qui es consideraven els seus representants i que en realitat eren ombres d’un període de la revolució que ja s’havia esgotat.
Quan l’Assemblea Constituent fou dissolta, jo em trobava en Brest-Litovsk. Però el primer viatge que fiu a Petrograd per a canviar impressions, Lenin em digué al respecte: “Clar, nosaltres hem corregut un gran risc en no ajornar les eleccions, fou una imprudència molt gran. Però, al capdavall, ha estat millor. La dissolució de l’Assemblea Constituent pel poder soviètic és la supressió completa i oberta de la democràcia formal en nom de la dictadura revolucionària. La lliçó serà ara dura”. Així, la generalització teòrica es donava la mà amb l’ús del regiment de tiradors letons. Indubtablement, en aquell temps degueren formar-se definitivament en la consciència de Lenin les idees que més tard, durant el I Congrés de la Internacional Comunista, formulà en les seues notables Tesis sobre la democràcia burgesa i la dictadura del proletariat.
La crítica de la democràcia formal té, com és ben sabut, una llarga història. Nosaltres i els nostres predecessors atribuíem el caràcter equívoc de la revolució de 1848 al fracàs de la democràcia política. Vingué a substituir-la la democràcia “social”. Però la societat burgesa sabé obligar aquesta última a ocupar el lloc que ja era incapaç de mantenir la democràcia pura. La història política travessà un llarg període en què la democràcia social, en encobrir-se amb la crítica de la democràcia pura, complia, de fet, els deures d’aquesta última i s’amerava per complet dels seus vicis. Passà allò que en més d’una ocasió ha succeït en la història: l’oposició fou cridada a donar una solució conservadora a les tasques que ja no podien realitzar les forces compromeses del dia d’ahir. De condició temporal per a la preparació de la dictadura proletària, la democràcia esdevingué criteri suprem, en última instància de control, en intangible santuari, és a dir, en suprema hipocresia de la societat burgesa. És el que ocorregué també al nostre país. Després de rebre un colp material de mort a l’octubre, la burgesia tractà de ressuscitar al gener sota la forma sagrada i il·lusòria de l’Assemblea Constituent. El victoriós desenvolupament ulterior de la revolució proletària després de l’oberta, clara i violenta dissolució de l’Assemblea Constituent assestà a la democràcia formal el benèfic colp del que ja no es reposarà mai. Per això Lenin tenia raó en dir: “És millor, al capdavall, que haja succeït així”.
* * *
Amb l’Assemblea Constituent socialista-revolucionària, la República de febrer tingué ocasió de morir per segona vegada.
Sobre el fons de la meua impressió general sobre la Rússia oficial de febrer, del soviet de Petrograd, llavors menxevic i socialista-revolucionari, es dibuixa clarament ara, com si fos cosa d’ahir, la fisonomia d’un delegat socialista-revolucionari. No sabia, ni sé, qui era ni d’on procedia. Havia d’ésser de províncies. El seu aspecte era el d’un mestre jove que abans hauria estat un bon seminarista. La seua cara era barbameca, simple i de pòmuls ixents, amb ulleres i de nas arromangat. Açò ocorregué en la primera sessió, en la que els ministres socialistes es presentaven al soviet. Txernov explicà àmpliament, amb accent tendre, bla, amb una coqueteria que produïa nàusees, per què ell i altres havien passat a formar part del govern i quines bones conseqüències s’hi desprendrien. Recorde una enutjosa frase que l’orador repetí dotzenes de vegades: “Ens heu portat al govern i podeu separar-nos-en”. El seminarista el mirava amb ulls de concentrada adoració. Així ha de sentir el pelegrí que arriba a un famós santuari i té la sort d’escoltar els ensenyaments d’un sant ermità. El discurs no acabava mai, hi havia moments en què els assistents feien mostres de fatiga i s’alçava un petit rumor. Però els brolladors d’encisat entusiasme del seminarista semblaven inexhauribles. Així és la nostra revolució, o més bé la seua!, em deia jo en aquesta primera reunió del soviet de 1917, a la que també assistia. En acabar el discurs de Txernov, la sala esclatà en una tempestat d’aplaudiments. Només en un racó parlaven entre si, descontents, els poc nombrosos bolxevics. Aquest grup es destacà a l’instant sobre el fons general quan recolzà unànimement la meua crítica del ministerialisme defensista dels menxevics i socialistes-revolucionaris. L’encisat seminarista semblà espantat i inquiet fins al màxim grau. Però no se sentia indignat: en aquells dies no s’atrevia encara a indignar-se contra un emigrat que acabava de tornar a la pàtria. Era incapaç de comprendre, no obstant això, com es podia estar contra un fet tan joiós i admirable en tots els sentits com l’entrada de Txernov en el Govern Provisional. Estava a uns passos de mi i en la seua cara, que em servia de baròmetre de la reunió, l’esglai i l’estupefacció lluitaven amb la veneració, que no havia acabat de desaparèixer. Aquesta cara quedà gravada per sempre en la meua memòria com a imatge de la Revolució de Febrer, com la seua millor imatge, ingènua i simple, baixa, petit burgesa i seminarística, perquè hi havia una altra imatge pitjor, la de Dan i Txernov.
No en va i no per casualitat, Txernov fou elegit president de l’Assemblea. L’havia alçat la Rússia de febrer, peresosament revolucionària, encara amb un esperit d’Oblomov, republicana a la manera de Manilov i, ai!, tan badoca, en un sentit i tan trapella, en un altre... El mugic mitjà despert es posava en peu i alçava els Txernov a través dels encisats seminaristes. I Txernov acceptava aquest mandat no sense una certa gràcia i una berganteria molt russes.
Perquè Txernov (i a això és al que vull referir-me) és també nacional a la seua manera. Dic “també” perquè fa quatre anys vaig tenir ocasió d’escriure sobre allò nacional en Lenin. La confrontació o tan sols siga l’aproximació indirecta d’aquestes dues figures pot semblar inoportuna. I, en efecte, seria quelcom groller i fora de lloc si es tractés de personalitats. Però ací em referisc als “elements” d’allò nacional, a la seua encarnació i reflex. Txernov és un epígon de la vella tradició intel·lectual revolucionària; Lenin és la seua culminació i la seua superació completa. Entre els vells intel·lectuals hi havia també nobles penedits que no cessaven de parlar del deure envers el poble; havia encisats seminaristes que, darrere dels llums encesos davant les icones de la casa del seu oncle, havien obert un finestró al món del pensament crític; hi havia mugics cultes, que vacil·laven entre la socialització i la formació de caserius amb terres segregades de la comunitat rural; hi havia obrers solitaris, perduts entre els senyors estudiants, divorciats dels seus i que no acabaven d’incorporar-se als elements aliens. Tot açò constitueix el món de Txernov, un món de paraules almivarades, sense forma delimitada. En aqueix món quasi no quedava res del vell idealisme intel·lectual de l’època de Sofia Perovskaia. Al contrari, s’havia unit a ell quelcom de la nova Rússia industrial i comerciant, sobretot en allò que fa a la dita “si no enganyes, no vens”. Hertzen fou en el seu temps un enorme i esplèndid fenomen en el desenvolupament del pensament social rus. Però porteu Hertzen mig segle després, lleveu-li les brillants plomes del talent, convertiu-lo en el seu propi epígon, col·loqueu-lo sobre el fons de 1905-1917, i tindreu un element del món de Txernov. Amb Txernitxevski resulta més difícil realitzar semblant operació, encara que el món de Txernov és també un element de caricatura de Txernitxevski. El vincle amb Mikhailovski és molt més directe, perquè en aquest últim ja predominava l’epígon. En aquest món de Txernov, com en tot el nostre desenvolupament, apareix l’element camperol, però en la seua interferència amb el semiintel·lectualisme de les ciutats i pobles, de la petita burgesia poc avançada o bé de la intel·lectualitat massa avançada i ja fortament podrida. La culminació del món de Txernov fou, per necessitat, quelcom passatger. Mentre l’impuls donat pel primer despertar de febrer al soldat, l’obrer i el mugic a través de tota una sèrie d’anelles transmissores integrades per voluntaris, seminaristes, estudiants i advocats, a través de les comissions d’enllaç i d’altres organitzacions no menys enginyoses, alçava els Txernov a les altures democràtiques, a les capes baixes es produïa ja un canvi decisiu i les altures democràtiques quedaren suspeses en l’aire. Per això, tot el món de Txernov (entre febrer i octubre) es concentrava en la invocació: “Aturat, temps, ets bell!” Però el temps no s’aturà. El soldat s’“enfurí”, el mugic es revoltà, fins i tot el seminarista perdé ràpidament la seua devoció de febrer, i com a resultat de tot això el món de Txernov, recollint-se els faldons i amb un gest que no tenia res de graciós, descendí des de les imaginàries altures a un toll completament real.
També el leninisme té un fons camperol, en la mesura que aqueix fons existeix sota el proletariat rus i davall tota la nostra història. Afortunadament, en ella no hi ha només passivitat i esperit d’Oblomov, sinó també moviment. En el mateix camperol no hi ha només prejudicis, sinó també judici. Tots els trets d’activitat, de valor, d’odi a l’estancament i a la violència, de menyspreu envers la feblesa de caràcter, en una paraula, tots els elements de moviment que s’acumularen en el curs dels canvis socials i de la dinàmica de la lluita de classes, trobaren expressió en el bolxevisme. El fons camperol es refractava ací a través del proletariat, a través de la força més dinàmica de la nostra història, i no sols de la nostra: Lenin donà a aquest fenomen la seua expressió acabada. En aquest sentit justament és Lenin expressió màxima de l’element nacional. El món de Txernov reflexa ací el fons nacional, però no partint del cap, i fins i tot completament sense ella.
El tragicòmic episodi del 5 de gener de 1918 (la dissolució de l’Assemblea Constituent) fou l’últim xoc del leninisme amb el món dels Txernov al terreny dels principis, però ho fou només en aquest terreny, perquè pràcticament no hi hagué cap xoc; no hi hagué més que una petita i miserable demostració de reraguarda de la “democràcia” que es retirava d’escena amb tot el seu bagatge de ciris i entrepans. Els unflades ficcions rebentaren, els decorats barats se n’anaren en orris, la grandiloqüent força moral revelà la seua estúpida impotència. Finis!