1929
versió catalana feta per Alejo Martínez – alejomp@lycos.es - des de. La revolución permanente, Ruedo Ibérico Editions, París, 1972.
Recolzant-se en Lenin, Radek afirma que en el nostre país la dictadura democràtica s’hi realitzà en el període del doble poder. Sí; convinc que Lenin, a vegades, i en forma condicional, planteja la qüestió així. Com a vegades?, diu Radek amb indignació alhora que m’acusa d’atemptar contra les idees fonamentals de Lenin. Però si s’indigna és per l’únic motiu que no té raó. En Les lliçons d’Octubre, que Radek també sotmet a crítica amb un retard de quatre anys, interpretí de la manera següent les paraules de Lenin sobre la “realització” de la dictadura democràtica:
“En d’altres paraules, la coalició democràtica obrera i camperola no podia ser considerada més que com una forma preliminar abans de la pujada al poder, com una tendència sinó millor que com un fet” (Lliçons d’Octubre)
Radek escriu, referint-se a aquesta interpretació: “Aquesta transcripció del contingut d’un dels capítols teòricament més notables del treball de Lenin, no val res.” Després d’aquestes paraules segueix una invocació patètica a les tradicions del bolxevisme, i, com a coronament, un acord final: “Aquestes qüestions són excessivament importants perquè hom puga contestar-les referint-se a allò que Lenin havia dit algunes vegades.”
Amb tot açò, vol fer la impressió que concedisc poca importància a “una de les idees més notables de Lenin”. Però Radek fa una despesa inútil d’indignació i d’èmfasi. Un poc de bon sentit hauria estat més en el seu lloc.
La meua exposició de Les lliçons d’Octubre, encara que extremadament compendiada, es basa no en un atac sobtat amb extractes de segona mà, sinó en l’estudi efectiu de Lenin, i expressa l’essència del seu pensament davant d’aquest problema, mentre que la prolixa exposició de Radek, tanmateix l’abundància de cites, no deixa en peu absolutament res del pensament leninista.
Per què emprí el terme limitador “a vegades”? Perquè així fou en realitat. L’afirmació que la dictadura democràtica “es realitzà” en la fase del doble poder (“en certa forma i fins en cert punt”), la féu Lenin únicament en el període comprés entre abril i octubre de 1917, açò és, abans que es realitzés vertaderament la revolució democràtica. Radek no se n’ha adonat, no ho ha comprés, no ho ha apreciat.
En la lluita contra els actuals epígons, Lenin parlava, d’una manera extremadament condicional, de “realitzar-se” la dictadura democràtica, no en qualitat de característica històrica del període del doble poder (en aquest aspecte hauria estat senzillament un absurd), sinó com a argument contra aquells que esperaven una segona edició, corregida i augmentada, de la dictadura democràtica independent. Les paraules de Lenin tenien el sentit que no havia hagut, ni hi hauria, fora del míser avortament del doble poder, cap altra dictadura democràtica, i que, per això, calia “rearmar-se”, açò és, canviar la consigna. Afirmar que la coalició dels socialrevolucionaris i dels menxevics era la “realització” de la consigna bolxevic, significa que se’ns vol donar a posta garsa per perdiu o que qui ho fa ha perdut completament el cap. Contra els menxevics es podia emprar un argument fins a cert punt anàleg al de Lenin contra Kamenev; ¿Espereu la missió “progressiva” de la burgesia de la revolució? Aquesta missió s’ha realitzat ja: el paper polític dels Rodzianko, els Gutxkov i els Miliukov és el màxim que podia donar de si la burgesia liberal, de la mateixa manera que el règim de Kerenski és el màxim de revolució democràtica que podia realitzar-se en qualitat d’etapa autònoma.
Hi ha indicis anatòmics indiscutibles (vestigis) que testifiquen que els nostres avantpassats tenien cua. Aquests indicis són suficients per a demostrar la unitat genètica del món animal. Però, parlant francament, cal dir que, malgrat tot, l’home no té cua. Lenin assenyalava a Kamenev en el règim de doble poder els vestigis de la dictadura democràtica, advertint que d’aquells vestigis no es podia esperar cap òrgan nou. Però en el nostre país no hi hagué una revolució democràtica independent, si bé la realitzàrem d’una manera més profunda, radical i decidida que mai ni arreu.
Radek hauria de pensar que si la dictadura democràtica s’hagués realitzat efectivament en abril-octubre, potser el mateix Molotov l’hauria reconeguda. El partit i la classe concebien la dictadura democràtica com un règim que vènia a destruir implacablement el vell aparell estatal de la monarquia i a liquidar definitivament la gran propietat agrària. Però en el període de Kerenski no hi hagué res d’açò, de cap manera. Per als bolxevics es tractava de la realització pràctica dels objectius revolucionaris, i no del descobriment de “vestigis” sociològics i històrics determinats. Lenin fixà aquests indicis d’una manera magnífica, perquè els seus contradictors veren les coses teòricament clares. Però ni més menys que açò. Radek intenta seriosament convèncer-nos que en el període del doble poder, açò és, de sense poder, existia la “dictadura” i es realitzà la revolució democràtica. Però la veritat és que es tractava d’una “revolució democràtica” tal, que calia tot el geni de Lenin per a reconèixer-la. Açò significa, precisament, que no es realitzà. Una vertadera revolució democràtica és quelcom que pot reconèixer sense dificultat qualsevol camperol analfabet de Rússia o de Xina. Però, amb els indicis morfològics, resulta un poc més difícil. Tanmateix la lliçó russa de Kamenev hom no pot, en cap moment, assolir que Radek s’adone al capdavall que també en Xina la dictadura democràtica es “realitzà” en el sentit leninista (a través del “Kumintang”) sota una forma més completa, més acabada, que en el nostre país per mitjà del doble poder, i que només els esperits ximples poden esperar una segona edició, corregida i augmentada, de la “democràcia” en Xina.
Si en el nostre país la dictadura democràtica s’hagués realitzat únicament sota la forma del règim de Kerenski, que únicament era un gos petaner de Lloyd George i Clemenceau, seria precís dir que la història s’havia burlat cruelment de la consigna estratègica del bolxevisme. Per fortuna, no fou així. La consigna bolxevic es realitzà efectivament, no en el sentit d’indicació morfològica, sinó en el d’una magna realitat històrica. Però es realitzà no abans, sinó després d’Octubre. La guerra camperola, segons l’expressió de Marx, serví de punt de suport a la dictadura del proletariat. La col·laboració de les dues classes s’efectuà en una escala gegantina gràcies a la Revolució d’Octubre. Llavors, el camperol més ignorant comprengué i sentí, àdhuc sense els comentaris de Lenin, que la consigna bolxevic s’havia encarnat en la realitat. I el mateix Lenin jutjà la Revolució d’Octubre (la seua primera etapa) com a la vertadera realització de la revolució democràtica, i, pel mateix, com a l’encarnació, tanmateix que modificada, de la consigna estratègica del bolxevisme. Cal prendre Lenin en la seua totalitat, i, sobretot, al Lenin de després d’Octubre, quan examinava i jutjava els esdeveniments des d’una cima més elevada. Finalment, cal prendre Lenin al estil Lenin, i no a la manera dels epígons.
Lenin examina (després d’Octubre) en el seu llibre contra Kautsky la qüestió del caràcter de classe de la revolució i de la seua “transformació”. Heus aquí un dels passatges sobre què Radek hauria de meditar:
“Sí; la nostra Revolució [la d’Octubre, L.T.] és burgesa mentre marxem junts amb els camperols com un tot. Açò ho hem vist sempre amb claredat, i de 1905 ençà hem dit centenars i milers de vegades que no podríem passar per alt aquest escaló necessari del procés històric, ni abolir-lo amb decrets.”
I més avant:
“Les coses han succeït precisament tal com dèiem. La marxa de la revolució ha demostrat que el nostre raonament era encertat. En un principi, units amb “tots” els camperols contra la monarquia, contra els terratinents, contra les reminiscències medievals (doncs que la burgesia és burgesa, democràticoburgesa. Després, units amb els camperols més pobres i els semiproletaris, amb tots els explotats, contra el capitalisme, fins i tot contra els elements rics del camp, contra els especuladors (doncs que la revolució esdevé socialista).” (Obres, XX, p. 508).
Heus aquí com parlava Lenin, no “a vegades” sinó sempre, millor dit, “per sempre”, formulant un judici definitiu, general i complet de la marxa de la Revolució, incloent-hi la d’Octubre. “Les coses han succeït precisament tal com dèiem.” ¿La revolució democràticoburgesa es realitzà sota la forma de coalició dels obrers i camperols. davall el règim de Kerenski? No; en el primer període que seguí a Octubre. És cert? Ho és. Però es realitzà, com ara sabem, no sota forma de dictadura democràtica, sinó de dictadura del proletariat. Amb això mateix, desaparegué definitivament la necessitat de la vella fórmula algebraica.
Si hom col·loca d’una manera crítica l’argument condicional de Lenin de 1917 contra Kamenev al costat de la característica definitiva de la Revolució d’Octubre donada per aquell en els anys següents, en resulta que al nostre país es “realitzaren” dues revolucions democràtiques. Açò és ja massa, molt més tenint en compte que la segona està separada de la primera per l’aixecament armat de les masses proletàries.
Compareu ara el passatge, que acabe de reproduir, del llibre de Lenin El renegat Kautsky, amb el següent fragment dels meus Resultats i perspectives, on s’ hi esbossa, en el capítol sobre règim proletari, la primera etapa de la dictadura i les perspectives de la seua transformació ulterior.
“La destrucció del règim semifeudal de casta serà recolzat per tots els camperols com a classe. L’impost progressiu sobre la renda serà recolzat per la majoria dels camperols. Però les mesures legislatives en defensa del proletariat agrícola no sols seran acollides amb el suport actiu de la majoria, sinó que xocaran amb la resistència activa de la minoria.
El proletariat es veurà obligat a portar la lluita de classes al camp i infringir, d’aquesta manera, la comunitat d’interessos que existeix indubtablement entre tots els camperols, però dins de límits relativament estrets. Ja en els primers temps que seguiran al seu règim, el proletariat es veurà en la necessitat de buscar un punt de suport en l’oposició dels elements pobres als elements rics del camp, del proletariat agrícola a la burgesia agrària.” (La nostra revolució, 1906, p. 255).
¿S’assembla açò en quelcom a la “ignorància” (que hom m’atribueix) dels camperols i a l’“oposició” completa de les dues línies, la leninista i la meua?
L’extracte de Lenin que hem citat més amunt no és l’únic. Al contrari, com succeïa sempre amb ell, la nova fórmula, que dilucida més profundament els esdeveniments, es converteix en l’eix dels seus discursos i articles de tot un període. Heus aquí què deia al març de 1919:
“A l’octubre de 1917 prenguérem el poder amb els camperols com un tot. Fou aquesta una revolució burgesa, doncs que la lluita de classes al camp no es desenvolupà encara.” (Obres, XVI, p. 143).
Heus aquí què deia Lenin en el Congrés del Partit al març de 1919:
“En un país en què el proletariat hagué d’apoderar-se del poder amb l’ajuda dels camperols, on li correspongué exercir el paper d’agent de la revolució petit burgesa, la nostra revolució, fins a l’organització dels Comitès de Camperols pobres, açò és, fins a l’estiu i inclusivament la tardor de 1918, fou en un grau considerable una revolució burgesa.” (Obres, XVI, p. 105).
Lenin repetí aquestes paraules amb distintes variants i força vegades. No obstant, Radek prescindeix senzillament d’aquesta idea capital de Lenin, que resol la qüestió debatuda.
El proletariat prengué el poder a l’octubre, unit a tots els camperols, diu Lenin. Per això mateix, la revolució fou burgesa. És cert açò? En un cert sentit, sí. Però açò significa precisament que la vertadera dictadura democràtica del proletariat i dels camperols, açò és, la que destruí efectivament el règim autocràticoservil i arrabassà la terra als senyors, tingué lloc no abans, sinó després d’Octubre; tingué lloc, per a emprar les paraules de Marx, sota forma de dictadura del proletariat recolzada per la guerra camperola, i ja uns mesos després començà a transformar-se en dictadura socialista. És possible que açò no aparega clar? Potser es pot discutir encara sobre aquest tema?
Segons Radek, la teoria “permanent” és culpable de confondre l’etapa burgesa amb la socialista. Però en la pràctica la dinàmica de classe “confongué”, açò és, combinà, d’una manera tan profunda aquestes dues etapes que el nostre infortunat metafísic no pot, de cap manera, lligar els dos caps.
Naturalment, en Resultats i perspectives s’hi poden trobar certes llacunes i afirmacions errònies. Però no cal oblidar que, en les seues línies fonamentals, tal treball fou escrit no en 1928, sinó abans d’Octubre... de 1905. La crítica de Radek no es refereix per a res a la qüestió de les llacunes en la teoria de la revolució permanent, o, millor dit, als motius en què la fundava aleshores, perquè seguint l’exemple dels seus mestres-epígons ataca no les llacunes, sinó els costats forts de la teoria, açò és, els que havien de coincidir amb la marxa del procés històric. I els ataca per mitjà de conclusions radicalment falses que treu de la posició de Lenin, no estudiada ni meditada a fons per ell.
Els jocs de prestidigitació amb les ràncies cites es desenvolupen, en l’escola dels epígons, en un pla peculiar que no s’encreua en cap banda amb el procés històric real. Quan els adversaris del “trotsquisme” es veuen obligats a dedicar-se seriosament i conscienciosa (la qual cosa no succeeix mai amb alguns d’ells) a l’anàlisi del desenvolupament real de la Revolució d’Octubre, arriben inevitablement a conclusions informades per l’esperit de la teoria que rebutgen. La prova més eloqüent d’açò la tenim en els treballs de A. Khakoliev consagrats a la història de la Revolució d’Octubre. Heus aquí com formula les relacions entre les classes de la vella Rússia aquest autor que és actualment una de les columnes de la fracció dirigent, indubtablement més il·lustrat que altres stalinistes, i, primer que res, que el mateix Stalin:
“...Veiem una limitació doble de la insurrecció camperola (març-octubre de 1917). En elevar-se fins a la categoria de guerra camperola, no superar la seua limitació ni sortí del marc de l’objectiu immediat de destruir el gran terratinent veí, no esdevingué un moviment revolucionari organitzat, no superà el caràcter de revolta espontània pròpia del moviment camperol.
“La insurrecció camperola, presa en si mateixa (insurrecció espontània, limitada per l’objectiu de destruir el gran terratinent), no podia triomfar, no podia destruir el poder estatal, advers als camperols, que recolzava al terratinent. Per açò, el moviment agrari només podia prevaler en el cas que l’acabdillés la classe corresponent de la ciutat... Heus aquí per què el destí de la revolució agrària es resolgué, al capdavall, no en desenes de milers d’aldees, sinó en uns centenars de ciutats. Només la classe obrera, assestant un colp decidit a la burgesia en els centres del país, podia donar la victòria a la insurrecció camperola; només el triomf de la classe obrera en la ciutat podia fer sortir el moviment camperol del marc d’un combat espontani de desenes de milions de camperols contra desenes de milers de grans terratinents; només la victòria de la classe obrera, finalment, podia construir els fonaments per a un nou tipus d’organització camperola que unís els camperols pobres i mitjans, no amb la burgesia, sinó amb la classe obrera. El problema de la victòria de la insurrecció camperola era el problema de la victòria de la classe obrera en la ciutat.
“Quan a l’Octubre els obrers li donaren un colp decisiu al govern de la burgesia, resolgueren també, alhora, el problema de la victòria de la insurrecció camperola.”
I més avant:
“...La qüestió consisteix en el fet que, a conseqüència de les condicions històriques existents, la Rússia burgesa de 1917 obrà en aliança amb els grans terratinents. Fins i tot les fraccions més d’esquerra de la burgesia, com ara els menxevics i els socialrevolucionaris, no anaren més enllà de l’organització d’un règim avantatjós per als grans terratinents. En açò radica la diferència més important entre les condicions de la Revolució russa i les de la Revolució francesa, que tingué lloc més de cent anys abans... La revolució camperola no podia triomfar en 1917 com a revolució burgesa (Hola! L.T.). Tenia per davant dos camins: ser derrotada sota els colps de les forces unides de la burgesia i dels grans terratinents, o triomfar en qualitat de moviment que acompanyés i auxiliés la revolució proletària. La classe obrera de Rússia, en prendre a coll la missió de la burgesia de la Gran Revolució francesa, en fer-se càrrec de la missió d’acabdillar la revolució agrària democràtica, obtingué la possibilitat de la revolució proletària triomfant.” (El moviment camperol en 1917, 1917, p. 10- 11- 12).
Quines són les idees fonamentals en què es recolza el raonament de Khakoliev? La incapacitat dels camperols per a exercir un paper polític independent: la inevitabilitat, que se’n desprèn, del paper directiu de la classe urbana; la inaccessibilitat per a la burgesia russa del paper de cabdill de la revolució agrària; la inevitabilitat, que se’n desprèn, del paper directiu del proletariat; l’adveniment d’aquest al poder en qualitat de cabdill de la revolució agrària; finalment, la dictadura del proletariat, recolzant-se en la guerra camperola i iniciant l’època de la revolució socialista. Amb açò es destrueix radicalment el plantejament metafísic de la qüestió del caràcter “burgès” i “socialista” de la revolució. L’essència de la qüestió consistia en el fet que el problema agrari, que constituïa la base de la revolució burgesa, no podia ésser resolt sota el predomini de la burgesia. La dictadura del proletariat entra en escena, no després de la realització de la revolució agrària democràtica, sinó com a condició prèvia necessària per a la seua realització. En una paraula, en aquest esquema retrospectiu de Khakoliev s’hi contenen tots els elements fonamentals de la teoria de la revolució permanent, tal com fóra formulada per mi en 1905. Jo feia un pronòstic històric. Khakoliev, vint-i-dos anys després de la primera revolució, i deu després de la d’Octubre, fa el resum dels esdeveniments de les tres revolucions recolzant-se en la tasca de tota una plèiade de joves investigadors. I què en resulta? Puix que Khakoliev repeteix quasi textualment les fórmules emprades per mi en 1905.
Quina és, no obstant, la seua actitud envers la teoria de la revolució permanent? Senzillament, la que ve obligat a mantenir tot funcionari stalinista que vullga servar el seu lloc i ascendir oportunament a un altre de millor. Llavors, ¿com concilia Khakoliev la seua apreciació de les forces motrius de la Revolució d’Octubre amb la lluita contra el “trotsquisme”? Molt senzill: no preocupant-se’n gens ni mica. De la mateixa manera que en altres temps hi havia certs funcionaris tsaristes-liberals que acceptaven la teoria de Darwin sense deixar d’acudir puntualment a combregar, els Khakoliev d’avui en dia compren el dret d’emetre a vegades idees marxistes a costa de la participació en la campanya ritual d’atacs contra la revolució permanent. Es podrien citar dotzenes d’exemples d’aquest gènere.
Cal afegir que Khakoliev portà a terme el treball sobre la història de la Revolució d’Octubre mencionat més amunt, no per pròpia iniciativa, sinó a conseqüència d’una resolució del Comitè Central, amb la particularitat que en aqueixa resolució se’m confiava a mi la tasca de redactar el treball de Khakoliev. Aleshores s’esperava encara el restabliment de Lenin i no se li ocorria a cap dels epígons suscitar un debat absurd sobre la revolució permanent. En tot cas, en qualitat d’exredactor, o millor dit, de projectat redactor de la història de la Revolució d’Octubre, puc comprovar amb plena satisfacció que l’autor de la mateixa, conscientment o inconscient, se serveix, pel que fa a totes les qüestions en litigi, de les fórmules textuals del meu treball més herètic sobre la Revolució d’Octubre, Resultats i perspectives.
L’apreciació definitiva del destí històric de la consigna bolxevic donada pel mateix Lenin testifica d’una manera indubtable que la diferència existent entre les dues línies tàctiques, la “permanent” i la leninista, tenia una significació secundària i subordinada; en les qüestions fonamentals, eren una i la mateixa. I allò que hi havia d’essencial, contraposa avui d’una manera irreconciliable ambdues línies tàctiques definitivament foses per la Revolució d’Octubre, no sols a la línia de Stalin al febrer i març, a la de Kamenev, Rikov, Zinoviev en abril-octubre, no sols a tota la política xinesa de Stalin-Bukharin-Martinov, sinó a l’actual línia tàctica “xinesa” sustentada per Radek.
I si aquest, que ha modificat d’una manera tan radical les seues apreciacions entre 1925 i la segona meitat de 1928, m’acusa d’incomprensió de la “complexitat del marxisme i del leninisme”, contestaré: Entenc que les idees fonamentals desenvolupades per mi vint-i-tres anys abans en Resultats i perspectives es veieren completament confirmades pel curs dels esdeveniments, i precisament per açò coincidien amb la línia estratègica del bolxevisme. No crec, en particular, que hi haja el menor motiu per a renunciar al que s’ha dit en 1922, respecte a la revolució permanent, en el meu prefaci a l’obra 1905, llibre que tot el partit, en vida de Lenin, llegí i estudià en edicions i reimpressions innumerables i que no “cridà l’atenció” de Kamenev fins a la tardor de 1924, ni la de Radek fins al 1928. Heus aquí el que deia en tal prefaci:
“Fou precisament en l’interval comprés entre el 9 de gener i la vaga d’octubre de 1905 quan l’autor es formà les seues concepcions sobre el caràcter del desenvolupament revolucionari de Rússia, conegudes sota el nom de teoria de la revolució permanent. Aquesta denominació, un poc capciosa, expressava la idea que la revolució russa, si bé tenia plantejats objectius burgesos immediats, no podria detenir-s’hi. La revolució únicament podria complir els seus objectius immediats burgesos portant el proletariat al poder.
“Encara que amb un interval de dotze anys, aquesta apreciació s’ha vist plenament confirmada. La revolució russa no pogué realitzar-se per mitjà d’un règim democraticoburgès, sinó que hagué de donar el poder a la classe obrera. Si en 1905 aquesta es mostrar massa dèbil per a conquistar-lo, pogué enfortir-se i madurar no en la república democràticoburgesa, sinó en la clandestinitat del tsarisme del 3 de juny”. (L. Trotski: 1905, prefaci, p. 4-5).
Citaré, finalment, una de les apreciacions polèmiques més dures que doní de la consigna de la “dictadura democràtica”. En 1909 escrivia en l’òrgan polonès de Rosa Luxemburg:
“Si els menxevics, partint de l’abstracció: “la nostra revolució és burgesa”, arriben a la idea de l’adaptació de tota la tàctica del proletariat a la conducta de la burgesia liberal fins a la conquista del poder per aquesta última, els bolxevics, partint d’una abstracció no menys buida: “dictadura democràtica no socialista”, arriben a la idea de l’autolimitació burgesa democràtica del proletariat, a mans del qual es troba el poder. Clar està que la diferència que els separa envers aquest problema és força considerable: mentre que els aspectes antirevolucionaris del menxevisme es manifesten ja amb tota la seua força en l’actualitat, els trets antirevolucionaris del bolxevisme només signifiquen un perill immens en cas de triomfar la revolució.”
Al gener de 1922, afegí la següent nota a aquest passatge de l’article, reproduït en l’edició russa del meu llibre 1905:
“Açò, com és notori, no succeí, perquè sota la direcció de Lenin el bolxevisme efectuà (no sense lluita interior) un reajustament ideològic respecte a aquesta importantíssima qüestió en la primavera de 1917, açò és, abans de la conquista del poder.”
A partir de 1924, aquests texts foren objecte d’una crítica enfurismada. Ara, amb un retard de quatre anys, Radek ve a sumar-se a aquesta crítica. No obstant, qui reflexione honradament sobre les línies tàctiques citades més amunt, no podrà deixar de reconèixer que contenien una important previsió i una advertència no menys important. Ningú podrà negar el fet que en el moment de la Revolució de Febrer tota l’anomenada “vella guàrdia” dels bolxevics estava col·locada en el terreny de l’oposició concisa de la dictadura democràtica a la dictadura socialista. Els deixebles immediats de Lenin feien de la fórmula algebraica d’aquest una construcció metafísica pura i la dirigien contra el desenvolupament real de la revolució. En el moment històric més important, els elements bolxevics dirigents que es trobaven a Rússia ocuparen una posició reaccionària, i, de no haver arribat a temps Lenin, haurien estrangulat la Revolució d’Octubre davall l’ensenya de la lluita contra el trostquisme, de la mateixa manera que més tard estrangularen la revolució xinesa. Radek descriu d’una manera piadosa la posició errònia de tot el sector dirigent del partit, presentant-lo com una espècie de “casualitat”. Però, és poc probable que açò puga servir d’explicació marxista de la posició democràtica vulgar de Kamenev, Zinoviev, Stalin, Molotov, Rikov, Kalinin, Noguin, Miliutin, Krenstinski, Frunse, Iaroslavski, Ordzonikidze, Preobrakhenski, Smilga, i moltíssims altres vells bolxevics. ¿No seria més just reconèixer que en el caràcter algebraic de la vella fórmula bolxevic hi havia els seus perills? Com sempre, el desenvolupament dels esdeveniments omplia amb un contingut hostil a la revolució proletària, allò que havia d’indefinit en la fórmula revolucionària. No cal dir que si Lenin hagués viscut a Rússia i observat el desenvolupament del partit dia per dia, sobretot durant la guerra, hauria fet oportunament les esmenes i aclariments necessaris. Afortunadament per a la revolució, arribà, encara que amb retard, a temps encara d’efectuar el reajustament ideològic que s’imposava. L’instint de classe del proletariat i la pressió revolucionària de la massa del partit, preparada per tota la tasca anterior del bolxevisme, permeteren a Lenin, en lluita contra els elements dirigents, canviar de rumb la política del partit en un termini relativament curt.
¿Potser haurà de deduir-se’n que, davant de Xina, l’Índia i altres països, hàgem d’adoptar també avui la fórmula leninista de 1905 en tot el seu caràcter algebraic; açò és, en tot allò que tenia d’indefinit, deixant que els Stalin i els Rikov xinesos i indis (Tan-Pin-Sian, Roy i altres) omplen la fórmula d’un contingut nacionaldemocràtic petit burgès i esperar, després, l’aparició oportuna de Lenin per a efectuar les esmenes del 4 d’abril? ¿Però estem segurs d’una esmena tal en Xina i l’Índia? ¿No serà millor introduir per endavant en la fórmula la concreció, la necessitat de la qual ha estat demostrada per l’experiència històrica tant de Rússia com de Xina?
¿Ha d’interpretar-se el que queda dit en el sentit que la consigna de la dictadura democràtica del proletariat i dels camperols era senzillament un “error”? En els soviets, com és ben sabut, totes les idees i les accions humanes es divideixen avui en dues categories: absolutament justes, que són les que formen part de l’anomenada “línia general”, i absolutament errònies, les que s’hi aparten. Açò no impedeix, naturalment, que el que avui és absolutament just, siga demà declarat absolutament erroni. Però el desenvolupament real de les idees, abans de l’aparició de la “línia general”, coneixia així mateix el mètode d’aproximacions conseqüents a la veritat. Inclús la simple divisió aritmètica obliga a escollir les xifres per endevinació, començant per les grans o per les petites, a fi de prescindir-ne després a mesura que la comprovació s’efectua. En el tir d’artilleria el mètode d’aproximacions s’anomena “forqueta”. En política, el mètode de les aproximacions és així mateix inevitable. Tota la qüestió consisteix únicament en comprendre oportunament que no fer blanc és no fer blanc, i, sense pèrdua de temps, introduir la correcció necessària.
La gran importància històrica de la fórmula de Lenin consistia en el fet que arribava, dins de les condicions d’una nova època històrica, fins al fons d’una de les qüestions teòriques i polítiques, a saber: la qüestió del grau d’independència política assolit pels distints grups de la petita burgesia, sobretot el dels camperols. Gràcies a la seua plenitud, l’experiència bolxevic de 1905-1917 tancà hermèticament les portes a la “dictadura democràtica”. El mateix Lenin posà un rètol en la porta: “No hi ha entrada ni sortida”. Açò ho formulava amb les paraules següents: el camperol segueix el burgès o l’obrer. Els epígons ignoren completament la conseqüència a què portà la vella fórmula del bolxevisme i, fent cas omís d’aquesta conseqüència, canonitzen una hipòtesi temporal, incloent-la en el programa. En açò consisteix, en essència, la posició dels epígons.