1929
versió catalana feta per Alejo Martínez – alejomp@lycos.es - des de. La revolución permanente, Ruedo Ibérico Editions, París, 1972.
Ja definitivament perdut en la comprensió stalinista de les “etapes” històriques (concepció evolucionista, filistea i no revolucionària), el mateix Radek intenta ara també canonitzar la consigna de la dictadura democràtica del proletariat i dels camperols per a tot l’Orient. Radek fa un esquema suprahistòric, de la hipòtesi del bolxevisme que Lenin adaptà al desenvolupament d’un país determinat, modificà, concretà i, en una etapa determinada, abandonà. Heus aquí què repeteix Radek incansablement al respecte en el seu article:
“Aquesta teoria i la tàctica que se’n desprèn són aplicables a tots els països de desenvolupament capitalista jove, en què la burgesia no haja liquidat les qüestions que li han llegat les formacions socials i polítiques anteriors.”
Reflexioneu sobre aquesta fórmula, i veureu que únicament és una solemne justificació de la posició de Kamenev en 1917. ¿Potser la burgesia russa “liquidà” a través de la Revolució de Febrer les qüestions de la revolució democràtica? No; aquestes romangueren sense resoldre, i, entre elles, la qüestió de les qüestions: la qüestió agrària. ¿Com Lenin no comprengué que la vella fórmula era encara “aplicable”? Per què l’abandonà?
Radek ha contestat abans a açò: senzillament perquè s’havia “realitzat” ja. Ja hem pogut examinar aquesta contestació, completament inconsistent, encara en llavis de Radek, que sosté que l’essència de l’antiga consigna leninista no consisteix, ni de bon tros, en les formes de poder, sinó en la liquidació real de les reminiscències feudals mitjançant la col·laboració del proletariat amb els camperols. Però precisament açò és el que l’etapa de Kerenski no produí. D’ací es dedueix que per a la solució del problema actualment més agut, el problema xinès, l’excursió de Radek pel nostre passat no té cap sentit. Calia raonar, no sobre allò que Trotski comprenia i no comprenia en 1905, sinó sobre allò que no comprenien Stalin, Molotov i, sobretot, Rikov i Kamenev al febrer i març de 1917 (ignore quina era la posició del mateix Radek, en aquells dies). Perquè si s’entén que la dictadura democràtica es “realitzà” en el doble poder fins al punt de fer-se inajornable la substitució de la vella consigna, llavors caldra reconèixer que a Xina la “dictadura democràtica” s’ha realitzat d’una manera més concreta i definitiva sota el règim del “Kumintang”, açò és, davall el comandament de Chiang Kai-shek i Van-Tin-Vei amb la cua de Tan: Pin-Sian. Per consegüent, amb major motiu era obligatòria la substitució de la consigna en Xina.
¿Però que potser l’“herència de les formacions socials i polítiques anteriors” ha estat liquidada a Xina? No; no ho ha estat. Però és que ho havia estat al nostre país el 4 d’abril de 1917, quan Lenin declarà la guerra a tots els elements dirigents de la “vella guàrdia bolxevic”? Radek es contradiu sense remei, es confon i va d’una banda a una altra. Observem que no és en ell accidental l’ús de la complexa expressió relativa a l’“herència de les formacions” variant-la en distints passatges i evitant evidentment una expressió més breu: les supervivències del feudalisme o del servilisme. Per què? Perquè fa dos dies negava simplement aquestes supervivències privant, amb això mateix, de base a la dictadura democràtica. En el seu informe l’Acadèmia Comunista, deia:
“Les fonts de la Revolució xinesa no són menys profundes que les de la nostra Revolució de 1905. Es pot dir amb fermesa que l’aliança de la classe obrera amb els camperols serà allí més forta del que ho fou al nostre país en 1905, per la senzilla raó que a Xina atacaran no a dues classes, sinó a una sola: a la burgesia.”
Sí; “per aqueixa senzilla raó”. Però si el proletariat junt amb els camperols ataca una sola classe, la burgesia (no a la supervivència del feudalisme, sinó la burgesia), llavors permeta que li pregunte a vostè, com s’anomena tal revolució? Democràtica? Observeu que Radek deia açò no en 1905 ni en 1909, sinó al març de 1927. Com es poden lligar aquests caps? Molt senzillament. Al març de 1927, Radek es desviava també del bon camí, però cap a un altra banda. En les seues tesis sobre la qüestió xinesa, l’oposició introduí una esmena radical en l’actitud unilateral sostinguda aleshores per Radek. Però en les paraules d’aquest últim que acabem de reproduir hi havia, no obstant, una part de veritat: en Xina els grans terratinents quasi no existeixen com a classe, els propietaris de terres estan lligats amb els capitalistes d’una manera incomparablement més estreta que no en la Rússia tsarista; per això el pes específic de la qüestió agrària a Xina és força menor que en la Rússia tsarista; en canvi, ocupa un lloc immens l’objectiu d’emancipació nacional. D’acord amb açò, la capacitat dels camperols xinesos en el sentit de la lluita política revolucionària independent per la renovació democràtica del país no pot, de cap manera, ésser superior a la dels camperols russos. Açò trobà en part la seua expressió en el fet que ni abans de 1905, ni durant els tres anys de revolució, aparegué a Rússia cap partit populista que inscrigués la revolució agrària en les seues banderes. Tot açò en conjunt mostra que per a Xina, que ha deixat ja arrere l’experiència de 1925-1927, la fórmula de la dictadura democràtica representa en si una ratera reaccionària, encara més perillosa del que ho fou al nostre país després de la Revolució de Febrer.
Una altra incursió en el passat, encara més remot, efectuada per Radek, es gira també sense misericòrdia contra ell. En aquesta ocasió es tracta de la consigna de la revolució permanent llençada per Marx en 1850.
“En Marx, (diu Radek) no hi havia la consigna de la dictadura democràtica, però en Lenin aquesta esdevingué un eix polític des de 1905 fins a 1917 i entrà com a part integrant en la seua idea de la revolució en tots [?] els països de desenvolupament capitalista incipient [?].”
Recolzant-se en algunes línies de Lenin, Radek explica aquesta diferència de posició així: l’objectiu central de la Revolució alemanya era la unitat nacional; al nostre país, la revolució agrària. Si no es mecanitza aquesta oposició i s’observen les proporcions, fins a cert punt és justa. Però així doncs, ¿què es pot dir de Xina?; el pes específic del problema nacional en comparació amb l’agrari, en Xina, en la seua qualitat de país semicolonial, és incomparablement major fins i tot que en l’Alemanya de 1848-1850, perquè en Xina es tracta al mateix temps d’unificació i d’emancipació. Marx formulà la seua perspectiva de revolució permanent quan en Alemanya imperaven encara tots els trons, els “junkers” posseïen la terra i als elements dirigents de la burgesia se’ls permetia que arribessen únicament fins a l’antesala del poder. En Xina la monarquia no existeix ja des de l’any 1911, no hi ha una classe independent de grans terratinents, està en el poder el “Kumintang” nacional-burgès, i les relacions feudals s’han fos químicament, per dir-ho així, amb l’explotació burgesa. Per tant, la comparació establerta per Radek entre la posició de Marx i la de Lenin, es gira sencerament contra la consigna de la dictadura democràtica en Xina.
A més a més, Radek pren inclús la posició de Marx d’una manera faltada de serietat, casual, episòdica, limitant-se a la circular de 1850 en què Marx considera encara els camperols com els aliats naturals de la democràcia petit burgesa urbana. Aleshores Marx esperava una etapa independent de la revolució democràtica en Alemanya, açò és, l’adveniment temporal al poder dels radicals petit burgesos urbans, recolzant-se en els camperols. Heus aquí el nus de la qüestió. Però açò fou precisament el que no succeí. I no casualment. Ja a mitjan segle passat, la democràcia petit burgesa es mostrà impotent per a realitzar la seua revolució independent. I Marx tingué en compte aquesta lliçó. El 16 d’agost de 1856 (sis anys després de la circular mencionada) Marx escrivia a Engels:
“En Alemanya tot dependrà de la possibilitat d’abonar la revolució proletària sobre una espècie de segona edició de la guerra camperola. Si s’assoleix açò, llavors les coses aniran d’una manera excel·lent.”
Aquestes interesantísimes paraules, absolutament oblidades per Radek, constitueixen vertaderament una preciosa clau per a la Revolució d’Octubre, i el problema que ens està ocupant. ¿És que Marx saltava per alt de la revolució agrària? No, com ho hem vist. ¿Considerava necessària la col·laboració del proletariat i dels camperols en la propera revolució? Sí. ¿Admetia la possibilitat del paper directiu o tan sols independent dels camperols en la revolució? No; no l’admetia. Marx partia del punt de vista que els camperols, que no aconseguiren recolzar la democràcia burgesa en la revolució democràtica independent (per culpa de la burgesia democràtica i no dels camperols), podrien recolzar el proletariat en la seua revolució. “Llavors les coses aniran d’una manera excel·lent”. Radek sembla no voler observar que açò fou precisament el que succeí a l’Octubre i no del tot malament, per cert.
Les conclusions aplicables a la Xina que se’n desprenen, són absolutament clares. Es tracta, no del paper decisiu dels camperols com a aliats ni de la immensa importància de la revolució agrària, sinó de saber si a Xina és possible una revolució agrària-democràtica independent o si “una nova edició de la guerra camperola” recolzarà la dictadura proletària. Només així està plantejada la qüestió. Qui la plantege d’una altra manera no ha après ni ha comprés res i no fa més que desencarrilar i confondre el Partit comunista xinès.
Perquè els proletaris dels països d’Orient puguen obrir-se el camí que ha de menar-los a la victòria, cal sobretot llençar per la borda la teoria pedantesca i reaccionària de les “etapes” i de les fases, inventada per Stalin-Martinov. El bolxevisme ha crescut en la lluita contra aquest evolucionisme vulgar. Cal seguir, no una ruta fixada a priori, sinó la que ens indique el desenvolupament real de la lluita de classes. Abandoneu la idea de Stalin i Kuusinen d’establir un torn per als països de distint nivell de desenvolupament proveint-los per endavant de bons per a les distintes racions revolucionàries. Ho repetim: cal seguir el camí indicat pel desenvolupament real de la lluita de classes. En aquest sentit, Lenin és un guia inapreciable, però cal prendre’l en el seu conjunt.
Quan en 1919, sobretot en relació amb l’organització de la Internacional Comunista, Lenin reduïa a la unitat les conseqüències del període transcorregut i donava a les mateixes una fórmula teòrica més decidida, interpretava l’etapa de Kerenski i Octubre de la manera següent: “En la societat burgesa amb contradiccions de classe ja desenvolupades, pot haver-hi únicament la dictadura de la burgesia, descarada o encoberta, o la dictadura del proletariat. No és hi possible cap règim transitori. Tota democràcia, tota “dictadura de la democràcia” (cometes iròniques de Lenin), únicament serà un embolcall del règim de la burgesia, com ho ha mostrat l’experiència del país més endarrerit d’Europa, Rússia, en l’època de la seua revolució burgesa, açò és, en l’època més favorable per a la “dictadura de la democràcia”. Lenin utilitzà aquesta conclusió com a base de les seues tesis sobre la democràcia, les quals van ser un resultat de l’experiència conjunta de les Revolucions de Febrer i Octubre.
Radek, com molts altres, separa mecànicament la qüestió de la democràcia en general de la dictadura democràtica, cosa que constitueix una font dels majors errors. La “dictadura democràtica” no pot ésser més que la dominació encoberta de la burgesia durant la Revolució, com ens ho ensenya l’experiència tant del nostre “doble poder” (1917) com la del “Kumintang” xinès.
La impotència dels epígons es palesa singularment en el fet que encara actualment intenten oposar la dictadura democràtica tant a la dictadura de la burgesia com a la del proletariat. Açò significa que la dictadura democràtica ha de tenir un contingut intermedi, açò és, petitburgès. La participació del proletariat en ella, no canvia les coses, perquè en la naturalesa no existeix entre les distintes classes una línia mitjana. Si no es tracta de la dictadura de la burgesia ni la del proletariat, açò significa que el paper determinant i decisiu ha d’exercir-lo la petita burgesia. Però açò ens torna a la mateixa qüestió, a la qual han contestat pràcticament tres revolucions russes i dues revolucions xineses: ¿És capaç actualment la petita burgesia, sota les condicions de la dominació mundial de l’imperialisme, d’exercir un paper revolucionari dirigent en els països capitalistes, tanmateix que aquests siguen endarrerits i no hagen resolt encara els seus problemes democràtics?
No ignorem que han hagut èpoques en què els sectors inferiors de la petita burgesia instauraren la seua petita dictadura revolucionaria. Però eren aqueixes èpoques en què el proletariat o preproletariat d’aleshores no se separava encara de la petita burgesia, sinó que, per contra, en el seu aspecte encara no completament desenvolupat, en constituïa el nucli fonamental. Ara és completament diferent. Hom no pot ni tan sols parlar de la capacitat de la petita burgesia per a dirigir la vida d’una societat burgesa encara que siga endarrerida, puix el proletariat s’ha separat ja de la petita burgesia i s’aixeca hostilment contra la gran sobre la base del desenvolupament capitalista, que condemna la petita burgesia a la insignificança i col·loca els camperols davant de la necessitat d’escollir políticament entre la burgesia i el proletariat. Cada vegada que els camperols escullen un partit exteriorment petitburgès recolzen, de fet, el capital financer. Si durant la primera Revolució Russa, o en el període comprés entre dues revolucions, podia encara haver-hi divergències sobre el grau d’independència (únicament sobre el grau), aquesta qüestió ha estat resolta duna manera definitiva pel curs dels esdeveniments dels darrers dotze anys.
Després d’Octubre, s’ha plantejat pràcticament de nou en molts països, en tots els aspectes i combinacions possibles, i s’ha resolt sempre d’una manera idèntica. Després de l’experiència del kerenskisme, la fonamental ha estat, com s’ha dit ja, la del “Kumintang”. Però no té menys importància l’experiència del feixisme a Itàlia, on la petita burgesia arrabassà el poder als vells partits burgesos amb les armes a la mà per a transmetre’l immediatament, a través dels seus directors, a l’oligarquia financera. La mateixa qüestió es plantejà a Polònia, on el moviment de Pilsudski fou dirigit d’una manera immediata contra el govern reaccionari dels burgesos i grans terratinents i fou l’expressió de les aspiracions de les masses petitburgeses i, àdhuc, d’amplis sectors del proletariat. No és casual que el vell socialdemòcrata polonès V. Arski, a causa de la por a no “apreciar en el seu just valor el paper dels camperols”, identifiqués el colp d’Estat de Pilsudski amb la “dictadura democràtica dels obrers i dels camperols”. Ens portaria massa temps analitzar ací l’experiència búlgara, o siga, la política vergonyosament confusa dels Kolarov i Kabaktxiev respecte al partit de Stambuliski, o l’ignominiós experiment fet amb el Partit Obrer i Camperol als Estats Units, o l’idil·li de Zinoviev amb Radich, o l’experiència del Partit Comunista de Romania i així fins a l’infinit. En la meua Crítica del Programa de la Internacional Comunista he analitzat alguns d’aquests fets en els seus elements substancials. La conclusió fonamental confirma i enrobusteix completament les lliçons d’Octubre: la petita burgesia, incloent-hi els camperols, és incapaç de dirigir la societat burgesa moderna, tanmateix que siga endarrerida, ni en l’època de revolució ni en la de reacció. Els camperols poden recolzar la dictadura de la burgesia o sostenir la del proletariat. Les formes intermèdies són una tapadora de la dictadura de la burgesia, ja vacil·lant o encara inconsistent després de les sacsades (kerensquisme, feixisme, pilsudsquisme).
Els camperols poden anar amb la burgesia o amb el proletariat. Si aquest intenta anar a tota costa amb els camperols, que encara no estan amb d’ell, el proletariat va de fet a la saga del capital financer: els obrers partidaris de la defensa nacional en 1917 a Rússia, els obrers del “Kumintang”, els comunistes entre ells, els obrers del PPS, i en part els comunistes en 1926 a Polònia, etc., etc. Qui no haja reflexionat sobre açò fins a les seues últimes conseqüències, qui no haja comprés els esdeveniments seguint les seues empremtes vives, és millor que no es barrege en la política revolucionària.
La conclusió fonamental que Lenin treia de les lliçons de Febrer i Octubre en la forma més definida i general rebutja de ple la idea de la “dictadura democràtica”. Heus aquí què escrigué més d’una vegada a partir de 1918:
“Tota l’economia política, tota la història de les revolucions, tota la història del desenvolupament polític en el transcurs de tot el segle XIX ens ensenya que el camperol marxa sempre o amb l’obrer o amb el burgès. Si no sabeu per què, diria jo als ciutadans que no ho han comprés..., reflexioneu sobre el desenvolupament de qualsevol de les grans revolucions dels segles XVIII i XIX, sobre la història política de qualsevol país al segle XIX i obtindreu la resposta. L’economia de la societat capitalista és tal, que la força dominant únicament pot ésser el capital o el proletariat després de derrocar aquell. No hi ha altres forces en l’economia d’aqueixa societat.” (Obres, t. XVI, p. 217).
No es tracta ací de l’Anglaterra o l’Alemanya contemporànies. Basant-se en les lliçons de qualsevol de les grans revolucions dels segles XVIII i XIX, açò és, de les revolucions burgeses als països endarrerits, Lenin arriba a la conclusió que és possible o la dictadura de la burgesia o la del proletariat. No cap dictadura “democràtica”, açò és, intermèdia.
***
Com hem vist, Radek resumeix la seua excursió teòrica i històrica en un aforisme que no pot ésser més feble, a saber, que cal distingir la revolució burgesa de la socialista. Després de descendir fins aquesta “etapa”, Radek tendeix un dit a Kuusinen, el qual, partint del seu únic recurs, açò és, del “sentit comú”, considera inversemblant que tant en els països avançats com en els endarrerits es puga propugnar la consigna de la dictadura del proletariat. Amb la sinceritat de l’home que no comprèn res, Kuusinen acusa Trotski de “no haver après res” des de 1905. I Radek, seguint l’exemple de Kuusinen, ironitza: per a Trotski “la peculiaritat de les revolucions xinesa i índia consisteix precisament que no es distingeixen en res de les d’Europa occidental, i per açò han de conduir en els seus primers [?] passos a la dictadura del proletariat.”
Radek oblida un petit detall: la dictadura del proletariat s’ha realitzat, no en els països de l’Europa occidental, sinó precisament en un país endarrerit de l’Orient europeu. ¿Té la culpa Trotski que el procés històric haja prescindit del caràcter “peculiar” de Rússia? Radek oblida, a més a més, que en tots els països capitalistes, malgrat la varietat del seu nivell de desenvolupament, de les seues estructures socials, de les seues tradicions, etc., açò és, malgrat totes les seues “peculiaritats” domina la burgesia, o més exactament, el capital financer. De nou el poc respecte per les característiques peculiars parteix ací del procés històric, i de cap manera de Trotski.
En què consisteix, puix, la diferència entre els països avançats i els endarrerits? La diferència és gran, però així i tot es tracta d’una diferència en els límits de la dominació de les relacions capitalistes. Les formes i mètodes de dominació de la burgesia en els distints països són extraordinàriament variats. En un dels pols, la seua dominació té un caràcter clar i absolut: els Estats Units. En l’altre pol (Índia) el capital financer s’adapta a les institucions caduques de l’edat mitjana asiàtica, sotmetent-les i imposant-les els seus mètodes. Però tant ací com allí domina la burgesia. D’açò es dedueix que la dictadura del proletariat tindrà, així mateix, en els distints països capitalistes un caràcter extremadament variat, en el sentit de la base social, de les formes polítiques, dels objectius immediats i de l’impuls d’actuació. Però només l’hegemonia del proletariat, convertida en dictadura d’aquest últim, després de la conquista del poder, pot menar les masses populars a la victòria sobre el bloc dels imperialistes, dels feudals i de la burgesia nacional.
Radek s’imagina que en dividir la humanitat en dos grups: un “madur”, per a la dictadura socialista; un altre, únicament per a la democràtica, té en compte amb això mateix, en oposició a mi, les característiques “peculiars” dels distints països. En realitat, no fa més que posar en circulació una fórmula rutinària i estèril, susceptible únicament d’impedir que els comunistes estudien les peculiaritats característiques reals de cada país, açò és, l’entrellaçament en el mateix de les distintes fases i etapes del desenvolupament històric.
Un país que no haja realitzat o consumat la seua revolució democràtica, presenta peculiaritats de la major importància, que han de servir de base al programa de l’avantguarda proletària. Només basant-se en un programa nacional semblant, pot el partit comunista desenvolupar una lluita vertadera i eficaç contra la burgesia i els seus agents democràtics per la majoria de la classe obrera i de les masses explotades en general.
La possibilitat d’èxit en aquesta lluita es troba determinada, naturalment, en un grau considerable pel paper del proletariat en l’economia del país; per consegüent, en el nivell de desenvolupament capitalista d’aquest últim. Però no és aquest ni de bon tros l’únic criteri. Importància no menor té la qüestió de saber si existeix en el país un problema “popular” ampli i candent en la resolució del qual estiga interessada la majoria de la nació i que exigisca les mesures revolucionàries més audaces. Són problemes d’aquest ordre l’agrari i el nacional, en les seues distintes combinacions. Tenint en compte el caràcter agut del problema agrari i com d’insuportable és el jou nacional en els països colonials, el proletariat jove i relativament poc nombrós pot arribar al poder, sobre la base de la revolució nacional-democràtica, abans que el proletariat d’un país avançat sobre una base purament socialista. Sembla que després d’Octubre no havia d’ésser necessari demostrar açò. Però durant aquests anys de reacció ideològica i de degeneració teòrica epigònica, s’han apagat fins a tal punt les idees més elementals sobre la Revolució, que no hi ha mes remei que començar cada vegada de nou.
¿Significa el que s’ha dit que en l’actualitat tots els països del món hagen madurat ja, d’una manera o una altra, per a la revolució socialista? No; açò és un mode fals, estèril, escolàstic, propi de Stalin-Bukharin, de plantejar la qüestió. Indiscutiblement, tota l’economia mundial en el seu conjunt ha madurat per al socialisme. No obstant, això no significa que haja madurat cadascun dels països. En aquest cas, ¿com pot hom parlar de dictadura del proletariat en alguns països, com ara Xina, Índia, etc.? A açò contestarem: la història no es fa per encàrrec. Un país pot “madurar” per a la dictadura del proletariat sense haver madurat, ni de bon tros, no sols per a una edificació independent del socialisme, sinó ni inclusivament per a l’aplicació de vastes mesures de socialització. No cal partir de l’harmonia predeterminada de l’evolució social. La llei del desenvolupament desigual continua vivint, malgrat les tendres abraçades teòriques de Stalin. Aquesta llei manifesta la seua força no sols en les relacions entre els països sinó, també, les interrelacions dels distints processos a l’interior d’un mateix país. La conciliació dels processos desiguals de l’economia i de la política es pot obtenir únicament en el terreny mundial. Açò significa, en particular, que la qüestió de la dictadura del proletariat en Xina no es pot examinar únicament dins del marc de l’economia i de la política xineses. I ací arribem de ple a dos punts de vista que s’exclouen recíprocament: la teoria internacional revolucionària de la revolució permanent i la teoria nacional-reformista del socialisme en un sol país. No sols la Xina endarrerida, sinó en general cap dels països del món, podria edificar el socialisme en el seu marc nacional: l’elevat desenvolupament de les forces productives, que sobrepassen les fronteres nacionals, s’oposa a això, així com l’insuficient desenvolupament per a la nacionalització. La dictadura del proletariat en Anglaterra, per exemple, xocaria amb contradiccions i dificultats d’un altre caràcter, però potser no menors de les que es plantejarien a la dictadura del proletariat en Xina. En ambdós casos, les contradiccions poden ésser superades únicament en el terreny de la revolució mundial. Aquest mode de plantejar la qüestió elimina la de si Xina “ha madurat” o no per a la transformació socialista. Apareix indiscutible que l’endarreriment de tal país dificulta extraordinàriament la tasca de la dictadura proletària. Però repetim: la història no es fa per encàrrec, i al proletariat xinès ningú li ha donat a escollir.
¿Significa açò, almenys, que qualsevol país, fins i tot un país colonial endarrerit, haja madurat ja, si no per al socialisme sí per a la dictadura del proletariat? No. Així puix, ¿quina posició adoptar envers la revolució democràtica en general i les colònies en particular? ¿On està escrit, conteste jo, que tot país colonial haja madurat ja per a la resolució immediata i completa dels seus problemes nacionals i democràtics? Cal plantejar la qüestió d’una altra manera. Sota les condicions de l’època imperialista, la revolució nacional-democràtica només pot ésser conduïda fins a la victòria en el cas que les relacions socials i polítiques del país de què es tracte hagen madurat en el sentit d’elevar el proletariat al poder com a director de les masses populars. I si no és així? Llavors, la lluita per l’emancipació nacional donarà resultats molt exigus, dirigits enterament contra les masses treballadores. En 1905, el proletariat de Rússia no es mostrà encara prou fort per a agrupar al seu voltant les masses camperoles i conquistar el poder. Per aquesta mateixa causa, la revolució quedà detinguda a mitjan camí i després fou descendint més i més. En Xina, on, tanmateix les circumstàncies excepcionalment favorables, la direcció de la Internacional Comunista ha impedit que el proletariat lluités pel poder, els objectius nacionals han trobat una solució mesquina i inconsistent en el règim del “Kumintang”.
És impossible predir quan ni sota quines circumstàncies un país colonial ha madurat per a la solució vertaderament revolucionària dels problemes agrari i nacional. Però el que en tot cas podem ara dir amb completa certesa, és que no sols Xina, sinó també l’Índia, només poden arribar a una democràcia vertaderament popular, açò és, únicament, obrera-camperola, a través de la dictadura del proletariat. En el camí que hi mena poden aparèixer encara moltes etapes, fases i estadis, davall la pressió de les masses populars, la burgesia donarà encara passos cap a l’esquerra a fi de llençar-se després sobre el poble d’una manera més implacable. Són possibles i probables períodes de doble poder. Però el que no hi haurà ni pot haver-hi és una vertadera dictadura democràtica que no siga la dictadura del proletariat. Una dictadura democràtica “independent” pot tenir únicament el caràcter de règim del “Kumintang”, és a dir, dirigit completament contra els obrers i camperols. Hem de comprendre-ho i ensenyar-ho per endavant a les masses, no cobrint les realitats de classe amb una fórmula abstracta.
Stalin i Bukharin sostenien que en Xina, gràcies al jou de l’imperialisme, la burgesia podria realitzar la revolució nacional. Ho assajaren. I el resultat? Portaren el proletariat a l’escorxador. Després digueren: ha arribat el torn de la dictadura democràtica. La dictadura petit burgesa resultà ésser únicament la dictadura emmascarada del capital. Casualment? No; “el camperol va amb els obrers o amb la burgesia”. En un cas s’obté la dictadura de la burgesia; en un altre, la del proletariat.
Sembla que la lliçó xinesa és prou clara, inclús per a un curs per correspondència. No (ens objecten); únicament fou una experiència fracassada, tornarem a començar de nou, i aquesta vegada crearem una dictadura democràtica “vertadera”. Seguint quin camí? Sobre la base social de la col·laboració del proletariat i dels camperols, ens diu Radek, oferint-nos un descobriment novíssim. Però, permeta vostè, el “Kumintang” s’erigí precisament sobre aquesta mateixa base: els obrers i els camperols “col·laboraren” traient-li a la burgesia les castanyes del foc. Digueu-nos: quina serà la mecànica política d’aquesta col·laboració? Amb què reemplaçaren el “Kumintang”? Què partit pujarà al poder? Designeu-lo, encara que no siga més que aproximadament. A açò, Radek contesta (en 1928) que només les mentalitats caduques, incapaces de comprendre la complexitat del marxisme, poden interessar-se per la qüestió tècnica secundària de quina classe ha d’ésser cavall i quin ha de ser genet. El bolxevic ha d’“abstraure’s” de la superestructura política en profit de la base de classe.
-No, deixes vostè de xanxes. Ens hem “abstret” ja massa. Estem d’això fins a la coroneta. Ens hem “abstret” en Xina de la qüestió de l’expressió de partit de la col·laboració de classe, portàrem el proletariat al “Kumintang”, ens entusiasmàrem amb ell fins a perdre el sentit, s’oferí una resistència a la sortida del “Kumintang” es feren a banda les qüestions polítiques combatives per a repetir una fórmula abstracta, i quan la burgesia ha trencat el crani d’una manera molt concreta al proletariat, sens proposa: assagem-ho una altra vegada. I, per a començar, “abstraguem-nos” de nou de la qüestió dels partits i del poder revolucionari. No. Aquesta és una broma de mal gust. No permetrem que se’ns arrossegue cap arrere.
Tot aquest equilibrisme es fa, com hem dit, en interès de l’aliança dels obrers i camperols. Radek posa en guàrdia l’oposició contra la subvaloració dels camperols i evoca la lluita de Lenin contra els menxevics. Quan hom veu el que es fa amb els texts de Lenin, a vegades se sent l’amarga ofensa que s’infereix a la dignitat del pensament humà. Sí; Lenin digué més d’una vegada que la negació del paper revolucionari dels camperols era característica dels menxevics. I era veritat. Però, a més d’aquests texts hi hagué en el món una altra cosa que s’anomena l’any 1917, amb la particularitat que durant els vuit mesos que separaren la Revolució de Febrer de la d’Octubre, els menxevics formaren un bloc indissoluble amb els socialistes revolucionaris. I en aquell període, aquests últims representaven la majoria indiscutible dels camperols despertats per la revolució. Els menxevics, junt amb els socialistes revolucionaris, s’aplicaren el qualificatiu de democràcia revolucionària i llençaven a la cara de tothom, com a repte, que eren precisament ells que es recolzaven en l’aliança dels obrers i camperols (soldats). Per tant, després de la Revolució de Febrer, els menxevics expropiaren, per dir-ho així, la fórmula bolxevic de l’aliança dels obrers i camperols. Als bolxevics els acusaven de tendir a divorciar els camperols de l’avantguarda revolucionària matant amb això la revolució. Amb d’altres paraules, els menxevics acusaven Lenin d’ignorar els camperols, o, almenys, de no apreciar tot el seu valor. La critica de Kamenev, Zinoviev i altres contra Lenin, únicament era un eco de la dels menxevics. La crítica actual de Radek únicament és un eco retardat de la de Kamenev.
La política dels epígons en Xina, incloent-hi la de Radek, és la continuació i el desenvolupament de la mascarada menxevic de 1916. La permanència del Partit Comunista al “Kumintang” es justificava no sols per Stalin, sinó també per Radek, en la necessitat d’aqueixa mateixa aliança dels obrers i camperols. Quan s’aclarí “inesperadament” que el “Kumintang” era un partit burgès, es repetí l’experiència respecte al “Kumintang” d’“esquerra”. Els resultats foren els mateixos. Llavors, sobre aquest trist cas concret, que no justificà les grans esperances que havia despertat, s’elevà l’abstracció de la dictadura democràtica en oposició a la dictadura del proletariat. De nou es repetí el passat. En 1917 escoltàrem, centenars de vegades, dels llavis de Tsereteli, Donen i altres: “Tenim ja la dictadura de la democràcia revolucionària, i vosaltres ens voleu portar a la dictadura del proletariat, o siga, a la ruïna.” Vertaderament, la gent té poca memòria. Decididament, la “dictadura revolucionària democràtica” de Stalin-Radek, no es diferència en res de la “dictadura de la democràcia revolucionària” de Tsereteli-Dan. No obstant, aquesta fórmula no sols la trobem en totes les resolucions de la Internacional Comunista, sinó que ha penetrat en el seu programa. És difícil imaginar-se una mascarada més cruel i al mateix temps una venjança més dura del menxevisme de les ofenses que li foren inferides pel bolxevisme en 1917.
Els revolucionaris d’Orient poden exigir una resposta concreta, fundada no en vells texts escollits a priori, sinó en els fets i l’experiència política, a la pregunta sobre el caràcter de la “dictadura democràtica”. A la pregunta de què és la “dictadura democràtica”, Stalin ha donat més d’una vegada una resposta vertaderament clàssica: per a l’Orient és, si fa o no fa, el mateix que “Lenin es representava respecte a la Revolució de 1905”. Aquesta fórmula s’ha convertit en un cert sentit en oficial. Se la pot trobar en els llibres i resolucions dedicats a Xina, l’Índia o Polinèsia. Als revolucionaris se’ls remet al que Lenin “es representava” respecte a uns esdeveniments futurs que fa ja temps que s’han convertit en passats, interpretant, a més a més, arbitràriament, les “suposicions” de Lenin, no com aquest mateix les interpretava després dels esdeveniments.
Molt bé (diu abaixant el cap el comunista d’Orient); ens esforçarem a imaginar-nos açò exactament com Lenin; és a dir, segons vosaltres dieu que s’ho representava ell abans de la revolució. Però féu el favor de dir-nos: quin aspecte té aquesta consigna en la realitat? Com es portà a la pràctica en el vostre país?
-En el nostre país es realitzà sota la forma del kerensquisme en l’època del doble poder.
-Podem dir als nostres obrers que la consigna de la dictadura democràtica es realitzarà en el nostre país sota la forma del nostre kerensquisme nacional?
-Què dieu? De cap manera! No hi haurà cap obrer que accepte semblant consigna: el kerensquisme és el servilisme davant de la burgesia i la traïció als treballadors.
-Llavors, què és el que hem de dir? (pregunta descoratjat el comunista d’Orient-.
-Heu de dir (contesta amb impaciència el Kuusinen de guàrdia) que la dictadura democràtica és el mateix que Lenin es representava respecte a la futura revolució democràtica.
Si el comunista d’Orient no està mancat de sentit, intentarà dir:
-Però és un fet que Lenin explicà en 1918 que la dictadura democràtica només trobà la seua realització autèntica en la Revolució d’Octubre, la qual establí la dictadura del proletariat. ¿No serà millor que orientem el partit i la classe obrera precisament d’acord amb aquesta perspectiva?
-De cap manera. No vos atreviu ni tan sols a pensar-ho. Això és la r-r-r-evolució per-r-r-rmanente! Això és el tr-t-trotsquisme!
Després d’aquest crit amenaçador, el comunista d’Orient es torna més blanc que la neu en les cimes més elevades de l’Himàlaia i renuncia a preguntar ja res. Que passe el que passe!
I el resultat? El coneixem bé: o arrossegar-se abjectament davant de Chiang Kai-shek, o aventures heroiques.