EL PROLETARIAT, ELS CAMPEROLS, L’EXERCIT, LES DONES, ELS JOVES
El Pla de la C.G.T. i el Front Únic
Aliança revolucionària amb els camperols
L’exèrcit
La dona
Els joves
EL PROLETARIAT, ELS CAMPEROLS, L’EXERCIT, LES DONES, ELS JOVES
El Pla de la C.G.T. i el Front Únic
Jouhaux ha demanat prestada la idea del Pla a de Man. En ambdós l’objectiu és el mateix: disfressar l’última fallida del reformisme i inspirar al proletariat noves esperances, per a desviar-lo de la revolució.
Ni de Man ni Jouhaux han inventat els seus “plans”. Han pres, simplement, les reivindicacions fonamentals del programa de transició marxista, la nacionalització dels bancs i de les indústries clau, han llençat per la borda la lluita de classes i, en compte de l’expropiació revolucionària dels expropiadors, han posat una operació financera de rescat.
El poder ha de quedar com abans, a mans del “poble”, és a dir de la burgesia. Però l’estat compra les branques més importants de la indústria (no se’ns diu quines exactament) als seus propietaris actuals, els que es converteixen durant dos o tres generacions en rendistes parasitaris: la pura i simple explotació privada capitalista dóna lloc a una explotació indirecta, per mitjà d’un capitalisme d’estat.
Com Jouhaux comprèn que inclús aquest castrat programa de nacionalització és absolutament irrealitzable sense lluita revolucionària, declara per endavant que està disposat a canviar el seu “pla” per la moneda petita de reformes parlamentàries a l’estil, a la moda, de l’economia dirigida. L’ideal per a Jouhaux seria que, per mitjà d’arreglaments entre bambolines, es reduïsca tota l’operació a què en diferents consells econòmics i industrials seuen els buròcrates sindicals, sense poder i sense autoritat, però amb sucosos honoraris.
No és gratuït que el pla de Jouhaux (el seu pla real que amaga darrere del “Pla” de paper) haja rebut el suport dels neosocialistes i àdhuc l’aprovació d’Herriot!
El savi ideal del sindicalisme “independent” únicament serà realitzat, no obstant, si el capitalisme torna a regenerar-se i si les masses obreres cauen novament sota el jou. Però, si contínua el declivi capitalista? Aleshores el pla, llençat per a desviar els obrers dels “mals pensaments”, pot convertir-se en la bandera del moviment revolucionari.
A Bèlgica, ja hi ha aqueix perill. El Partit Obrer Belga s’ha vist obligat a dirigir una manifestació pel pla de Man. Els obrers han pres el pla seriosament per complet. Davall la bandera del pla s’ha començat a formar una ala esquerra, especialment al si de la joventut. El falsificador teòric de Man s’assembla cada vegada més a l’aprenent de bruixot, que ha invocat els esperits però que no sap com fer-los tornar al més enllà. Els bolxevics leninistes belgues tenen absoluta raó en posar-se en el terreny del moviment de masses a favor del pla i, així, per mitjà de la critica marxista, fer-lo avançar.
Evidentment, espantat per l’exemple belga, Jouhaux s’afanya en retrocedir. El punt més important de l’ordre del dia del Comitè Nacional de la C.G.T., a mitjan de març (la propaganda pel pla), fou sorprenentment escamotejat. Si aquesta maniobra té més o menys èxit, la culpa de tot recau per complet sobre la direcció del Front Únic.
Els caps de la C.G.T. han llençat el seu “Pla” per tal de tenir la possibilitat de competir amb els partits de la revolució. D’aquesta manera, Jouhaux ha mostrat que, seguint els seus inspiradors burgesos, aprecia la situació com a revolucionària (en el sentit ampli de la paraula). Però l’adversari revolucionari no ha aparegut en l’arena. Jouhaux ha decidit no internar-se més lluny per un camí ple de riscos. Ha retrocedit i ara espera.
Al gener, la C.A.P. del Partit Socialista proposà al Partit Comunista una lluita comuna pel poder en nom de la socialització dels bancs i de les branques concentrades de la indústria. Si en el Comitè Central del Partit Comunista hi hagués lloc per a revolucionaris, aquests haurien d’haver agafat aquesta proposició amb ambdues mans. Iniciant una gran campanya pel poder, haurien accelerat la mobilització revolucionària a l’interior de la S.F.I.O. i, alhora, haurien obligat Jouhaux a realitzar l’agitació pel seu “Pla”. Seguint aquest camí, s’hauria pogut forçar la C.G.T. a incorporar-se al Front Únic. El pes específic del proletariat francès hauria crescut enormement.
Però en el Comitè Central del Partit Comunista no seuen revolucionaris sinó mandarins. “No hi ha situació revolucionària”, respongueren, mirant-se el melic. Els reformistes de la S.F.I.O. respiraren amb alleugeriment: el perill havia passat. Jouhaux s’afanyà a retirar del temari la qüestió de la propaganda pel Pla. El proletariat ha quedat en la gran crisi social, sense cap programa. La Internacional Comunista ha exercit una vegada més un rol reaccionari.
Aliança revolucionària amb els camperols
La crisi de l’agricultura constitueix ara la principal reserva per a les tendències bonapartistes i feixistes. Quan la misèria pren el camperol per la gola, aquest és capaç de donar els salts més inesperats. Mira a la democràcia amb creixent desconfiança.
“La consigna de la defensa de les llibertats democràtiques (escriu Monmousseau en Cahiers du Bolchevisme, 10 de setembre de 1934, pàgina 1.017) es correspon perfectament amb l’esperit dels camperols”. Aquesta frase notable demostra que Monmousseau entén tan poc de la qüestió camperola com de la qüestió sindical. Els camperols comencen a donar l’esquena als partits d’“esquerra”, precisament perquè són incapaços de proposar-li una altra cosa que paraules en l’aire sobre la “defensa de la democràcia”.
Cap programa de “reivindicacions immediates” pot donar res de seriós al camp. El proletariat ha de parlar amb els camperols en l’idioma de la revolució; no trobarà un altre llenguatge comú amb ells. Els obrers han d’elaborar un programa de mesures revolucionàries per a la salvació de l’agricultura en comú amb els camperols.
Els camperols temen sobretot la guerra. ¿Podem, com Laval i Litvinov, enganyar-los amb esperances en la Societat de les Nacions i en el “desarmament”? L’únic mitjà d’evitar la guerra és derrocar la mateixa burgesia i fer el senyal per a la transformació d’Europa en els Estats Units de les Repúbliques Obreres i Camperoles. Sense revolució, no hi ha salvació contra la guerra.
Els camperols treballadors pateixen les condicions usuràries del crèdit. Per a canviar aqueixes condicions, no hi ha sinó una via: expropiar els bancs, concentrar-los a mans de l’estat obrer i, a costa dels taurons financers, crear un crèdit de foment per als petits camperols i, particularment, per a les cooperatives camperoles. Ha d’instaurar-se el control camperol sobre els bancs de crèdit agrícola.
Els camperols pateixen l’explotació dels trusts de fertilitzants i dels molins. No hi ha un altre camí que el de nacionalitzar els trusts de fertilitzants i els grans molins i subordinar-los completament als interessos dels camperols i dels consumidors.
Diferents categories de camperols (arrendataris, parcers) pateixen l’explotació dels grans propietaris rurals. No hi ha un altre mitjà de lluita contra la usura territorial que l’expropiació dels usurers grans terratinents pels comitès de camperols sota el control de l’estat obrer i camperol.
Cap d’aquestes mesures és concebible sota la dominació de la burgesia. Petites almoines no salvaran el camperol; de res li serviran els pal·liatius. Calen audaces mesures revolucionàries. El camperol les comprendrà, les aprovarà i les recolzarà, si l’obrer li proposa seriosament lluitar junts pel poder.
No esperar que la petita burgesia es definisca per si mateixa sinó formar el seu pensament, formar la seua voluntat: heus aquí la tasca del partit obrer. És només així que podrà realitzar-se la unió dels obrers i dels camperols.
L’exèrcit
L’estat d’ànim de la majoria dels oficials de l’exèrcit reflexa l’estat d’ànim reaccionari de les classes dominants del país, però sota una forma inclús més concentrada. L’estat d’ànim de la massa dels soldats reflexa l’estat d’ànim dels obrers i camperols, però sota una forma debilitada: la burgesia sap mantenir la relació amb els oficials molt millor que el proletariat amb els soldats.
El feixisme impressiona molt els oficials, perquè les seues consignes són decidides i perquè està disposat a solucionar les qüestions per mitjà del revòlver i de la metralladora. Es disposa de no pocs informes sobre la relació entre les lligues feixistes i l’exèrcit, tant per mitjà dels oficials actius com dels de reserva. No obstant, no ens arriba sinó una ínfima part del que succeeix en realitat. Ara ha d’augmentar en l’exèrcit el rol dels reenganxats. En ells, la reacció trobarà no pocs agents suplementaris. La infiltració feixista en l’exèrcit, sota la protecció del gran Estat Major, està en plena marxa.
Els joves obrers conscients en els quarters, podrien oferir resistència amb èxit a la desmoralització feixista. Però la gran desgràcia és que ells mateixos estan políticament desarmats: no tenen programa. El jove aturat, el fill del petit camperol, del petit comerciant o del petit funcionari porten al exèrcit el descontentament dels mitjans socials de què provenen. ¿Què els dirà el comunista en el quarter sinó que “la situació no és revolucionària”? Els feixistes saquegen el programa marxista, convertint reeixidament en instrument de demagògia social algunes de les seues parts. Els “comunistes” (?) reneguen del seu programa en els fets, substituint-lo per les podrides despulles del reformisme. Pot concebre’s una fallida més fraudulenta?
L’Humanité es concentra en les “reivindicacions immediates” dels soldats: açò és necessari, però no és més que una centèsima part del programa. Avui més que mai, l’exèrcit té vida política. Tota crisi social és, necessàriament, una crisi de l’exèrcit. El soldat francès espera i cerca respostes clares. No hi ha ni pot haver-hi millor replica a la demagògia dels feixistes que el programa del socialisme. Cal desplegar-lo audaçment al país i per mil canals penetrarà en l’exèrcit!
La dona
La crisi social, amb el seu seguici de calamitats, gravita amb el major pes sobre les dones treballadores. Elles estan doblement oprimides: per la classe posseïdora i per la seua pròpia família.
Hi ha “socialistes” que temen que les dones tinguen dret al vot, per la influència que l’Església té sobre elles. Com si la sort del poble depengués del nombre més o menys gran de municipalitats d’“esquerra” en 1935, més que de la situació moral, social i política de milions d’obreres i de camperoles en el proper període!
Tota crisi revolucionària es caracteritza pel despertar de les millors qualitats de la dona de les classes treballadores: la passió, l’heroisme, la devoció. La influència de l’Església serà escombrada no pel nacionalisme impotent dels “lliurepensadors” ni per l’insípid fanatisme dels maçons, sinó per la lluita revolucionària per l’emancipació de la humanitat i, per consegüent, en primer lloc, de l’obrera.
El programa de la revolució socialista ha de ressonar als nostres dies com el toc d’alarma per a les dones de la classe obrera!
Els joves
La condemnació més cruel de la direcció de les organitzacions obreres, polítiques i sindicals, és la feblesa de les seues organitzacions juvenils. En el camp de la filantropia, de la diversió i de l’esport, la burgesia i l’Església són incomparablement més fortes que nosaltres. No se’ls pot arrancar la joventut obrera més que per mitjà del programa socialista i l’acció revolucionària.
La jove generació del proletariat necessita una direcció política, però no una tutela inoportuna. El burocratisme conservador ofega i rebutja la joventut. Si el règim de les Joventuts Comunistes hagués existit en 1848, no hi hauria hagut Gavroche. La política de passivitat i d’adaptació es reflecteix d’una manera particularment funesta en els quadres de la joventut. Els joves buròcrates es fan vells abans d’hora: coneixen tots els tipus de maniobres entre bambolines, però no coneixen l’ABC del marxisme. Es formen “conviccions” en tal a qual ocasió, segons les exigències de la maniobra. En l’últim congrés de l’Aliança del Sena s’hi ha pogut observar massa prop aquest estil.
Cal plantejar davant de la joventut obrera el problema de la revolució en tota la seua amplitud. En girar-se vers la nova generació, cal saber fer una crida a la seua audàcia i al seu coratge, sense els quals res gran es fa en la història. La revolució obrirà àmpliament les portes als joves. La joventut no pot no estar a favor de la revolució!