CONCLUSIÓ
La relació de forces
Açò significa que la situació és desesperada? Oh, no!
CONCLUSIÓ
La relació de forces
“Esperar”, “fer durar”, “guanyar temps”: tals són les consignes dels reformistes, dels pacifistes, dels sindicalistes, dels stalinistes. Aquesta política s’alimenta de la idea que el temps treballa per a nosaltres. És veritat açò? És radicalment fals! Si, en una situació prerevolucionària, no portem avant una política revolucionària, aleshores el temps treballa contra nosaltres.
Tanmateix els himnes buits en honor del Front Únic, la relació de forces s’ha modificat en el darrer any, en detriment del proletariat. Per què? Marceau Pivert ha donat una resposta exacta a aquesta pregunta en l’article: Tot espera (Le Populaire del 18 de març de 1935). Dirigides des de bambolines pel capital financer, totes les forces i tots els destacaments de la reacció porten una política incessant d’ofensiva, envaeixen noves posicions, les reforcen i segueixen avant (indústria, agricultura, ensenyament, premsa, justícia, exèrcit). De banda del proletariat, no hi ha més que frases sobre l’ofensiva; en els fets, ni tan sols hi ha defensiva. Les posicions no són reforçades, sinó que s’enfonsen sense combatre o es preparen per a rendir-se.
La relació política de forces està determinada no sols per les dades objectives (rol en la producció, nombre, etc.), sinó també subjectius: la consciència de la pròpia força és l’element més important de força real. Mentre que el feixisme eleva dia a dia la confiança en si mateixos dels petitburgesos desclassats, els grups dirigents del Front Únic debiliten la voluntat del proletariat. Els pacifistes, deixebles de Buda i Gandhi, però no de Marx i Lenin, s’exerciten predicant contra la violència, contra l’armament, contra la lluita física. Els stalinistes prediquen en el fons el mateix, invocant només la “situació no revolucionària”. Entre els feixistes i els pacifistes de tots els matisos s’ha establert una divisió del treball: uns reforcen el camp de la reacció; els altres debiliten el camp de la revolució. Aquesta és la veritat no camuflada!
Açò significa que la situació és desesperada? Oh, no!
Dos factors importants actuen contra els reformistes i contra els stalinistes. En primer lloc: els exemples recents d’Alemanya, d’Àustria, d’Espanya, estan davant dels ulls de tothom; els obrers està alarmats, els reformistes i els stalinistes, torbats. En segon lloc: els marxistes han assolit plantejar a temps davant de l’avantguarda proletària els problemes de la revolució.
Els bolxevics leninistes estan lluny de voler exagerar el seu nombre. Però la força de les seues consignes prové de què reflecteixen la lògica del desenvolupament de la situació prerevolucionària actual. En cada etapa, els esdeveniments confirmen la nostra anàlisi i la nostra crítica. L’ala esquerra del Partit Socialista creix. En el Partit Comunista la crítica és ofegada, com abans. Però el creixement de l’ala revolucionària en la S.F.I.O. obrirà, inevitablement, una bretxa en la mortal disciplina burocràtica dels stalinistes: els revolucionaris d’ambdós partits es tendiran les mans per a treballar en comú.
La nostra regla és la de sempre: dir la veritat. Aquest és el major servei que pot rendir-se actualment a la causa de la revolució. Les forces del proletariat no estan exhaurides. La petita burgesia encara no ha fet la seua elecció. S’ha perdut molt de temps, però encara no s’han complit els últims terminis.
La victòria és possible! Més encara: la victòria està assegurada (en la mesura en què la victòria puga estar-ho per endavant) amb una sola i única condició: cal voler la victòria, cal aspirar a la victòria, cal derrocar els obstacles, cal estassar l’enemic i posar-li el genoll al pit.
Camarades, amics, germans i germanes! Els bolxevics leninistes vos criden a la lluita i a la victòria!