LA REVOLUCIÓ FRANCESA HA COMENÇAT
(9 de juny de 1936)
Mai la ràdio s’ha mostrat tan preciosa com en aquests darrers dies. Dóna la possibilitat de seguir des d’una llunyana aldea de Noruega, les alternatives del pols de la revolució francesa. Seria més exacte dir: el reflex d’aqueixes alternatives en la consciència i en la veu dels senyors ministres, secretaris sindicals i altres dirigents mortalment espantats.
Les paraules “revolució francesa” poden semblar exagerades. Però no! No és una exageració. És precisament així que neix la revolució. En general, no poden néixer d’una altra manera. La revolució francesa ha començat.
Certament, Léon Jouhaux seguint Léon Blum, assegura a la burgesia que es tracta d’un moviment purament econòmic, dins dels marcs estrictes de la llei. Sens dubte, els obrers són els amos de les fàbriques durant la vaga, establint-hi el seu control sobre la propietat i la seua administració. Però es pot tancar els ulls davant d’aquest lamentable “detall”. En el seu conjunt, són “vagues econòmiques, però no polítiques”, afirmen els senyors caps. No obstant, sota l’efecte de vagues “no polítiques” canvia radicalment tota la situació política del país. El govern decideix actuar amb una promptitud amb què no se somiava en vigílies: perquè, segons les paraules de Blum, la vertadera força és pacient! Els capitalistes donen prova d’un esperit acomodatici completament inesperat. Tota la contrarevolució a l’expectativa, s’amaga darrere de Blum i Jouhaux. I tot aquest miracle és produït per... simples vagues “gremials”. ¿Què és el que hauria succeït si les vagues haguessen tingut un caràcter polític?
Però no, els caps diuen una contraveritat. El gremi inclou els obrers d’una determinada professió, separant-los de les altres professions. El trade-unionisme i el sindicalisme reaccionari dirigeixen tots els seus esforços a mantenir el moviment obrer dins dels marcs gremials. És allí que hi seu la dictadura de fet de la burocràcia sindical sobre la classe obrera (la pitjor de totes les dictadures!), amb la dependència servil de la colla Jouhaux-Racamond envers l’estat capitalista. L’essència del moviment actual resideix precisament en el fet que trenca els marcs professionals, gremials i locals, elevant per sobre ells les reivindicacions, les esperances i la voluntat de tot el proletariat. El moviment pren el caràcter d’una epidèmia. El contagi s’estén de fàbrica en fàbrica, de gremi en gremi, de barri en barri. Totes les capes de la classe obrera es contesten, per dir-ho així, unes a altres. Els metal·lúrgics han començat: són l’avantguarda. Però la força del moviment resideix en el fet que, a curta distància de l’avantguarda, segueixen les grans reserves de la classe, incloent-hi les professions més diverses; i darrere la seua reraguarda, a la que els senyors caps parlamentaris i sindicals, generalment obliden per complet. No és per res que Le Peuple ha reconegut obertament que, per a ell, moltes categories particularment mal pagades de la població parisenca hagen aparegut com un fet completament “inesperat”... No obstant, és precisament en les profunditats d’aquestes capes més explotades que s’oculten fonts inesgotables d’entusiasme, d’abnegació, de coratge. El mateix fet del seu despertar és el signe infal·lible d’un gran combat. Cal assolir accés a aquestes capes a qualsevol preu!
En desprendre’s dels marcs gremials i locals, el moviment de vagues ha esdevingut temible, no sols per a la societat burgesa sinó, també, per a la seua pròpia representació parlamentària i sindical, que actualment està ocupada, sobretot, en no veure la realitat. Segons una llegenda històrica, a la pregunta de Lluís XVI: “Però açò és una revolta?”, un dels seus cortesans respongué: “No, sire, és una revolució”. Actualment, a la pregunta de la burgesia: “És una revolta?”, els seus cortesans responen: “No, no són més que vagues gremials”. Tranquil·litzant els capitalistes, Blum i Jouhaux es tranquil·litzen a si mateixos. Però les paraules no poden fer res. És veritat que en el moment en què aquestes línies apareguen en la premsa, la primera onada pot haver-se calmat. Aparentment, la vida tornarà a entrar en el seu antic llit. Però açò no canvia res de la qüestió. El que ha passat, no són vagues gremials. Ni tan sols són vagues. És la vaga. És la reunió en el gran dia dels oprimits contra els opressores. És el començament clàssic de la revolució.
Tota l’experiència passada de la classe obrera, la seua història d’explotació, de desgràcies, de lluites, de derrotes, reviu sota el xoc dels esdeveniments i s’eleva en la consciència de cada proletari, fins i tot en la del més endarrerit, empentant-lo als rengles comuns. Tota la classe ha entrat en moviment. És impossible detenir amb paraules aquesta massa gegantina. La lluita ha de menar a la més gran de les victòries o al més terrible dels aixafaments.
Le Temps ha anomenat la vaga “les grans maniobres de la revolució”. Açò és incomparablement més seriós que el que diuen Blum i Jouhaux. Però encara la definició de Le Temps és, malgrat tot, inexacta, perquè en cert sentit és exagerada. Les maniobres pressuposen l’existència d’un comandament, d’un estat major, d’un pla. Res semblant hi ha hagut en la vaga. Els centres de les organitzacions obreres, incloent-hi el Partit Comunista, han estat presos d’improvís. Temen, sobretot, que la vaga pertorbe tots els seus plans. La ràdio transmet una frase notable de Marcel Cachin: “Estem, els uns i els altres, davant del fet de la vaga”. Amb d’altres paraules, la vaga és la nostra desgràcia comuna. Amb aquestes paraules, el senador cerca convèncer els capitalistes que han de fer concessions per a no exacerbar la situació. Els secretaris parlamentaris i sindicals, que s’adapten a la vaga amb la intenció d’ofegar-la el més aviat possible, es troben en realitat fora de la vaga, s’agiten en l’aire sense saber ells mateixos si tornaran a caure a terra sobre els seus peus o de cap. La massa que desperta no té encara estat major revolucionari.
El vertader estat major està de banda de l’enemic de classe. Aquest estat major no coincideix en absolut amb el govern Blum, encara que se’n serveix amb molta habilitat. La reacció capitalista juga actualment un joc fort i arriscat, però el juga sàviament. En el moment present, juga a qui perd guanya: “Cedim avui a totes aquestes desagradables reivindicacions que han trobat l’aprovació comuna de Blum, Jouhaux i Daladier. Del reconeixement de principi a la realització de fet, hi ha encara un gran camí. Està el Parlament, està el Senat, està l’administració: totes aquestes són màquines d’obstrucció. Les masses manifestaran impaciència i intentaran estrènyer més fort. Daladier se separarà de Blum. Thorez tractarà de deslligar-se per l’esquerra. Blum i Jouhaux se separaran de les masses. Llavors, recuperarem totes les concessions actuals i inclús amb usura”. Així raona el vertader estat major de la contrarevolució: les famoses “dues-centes famílies” i els seus estrategs mercenaris. Actuen segons un pla. I seria una lleugeresa dir que el seu pla no té una base sòlida. No, amb l’ajuda de Blum, de Jouhaux i de Cachin, la contrarevolució pot assolir el seu objectiu.
El fet que el moviment de masses abaste, davall una forma improvisada, dimensions tan grandioses i un efecte polític tan gran, subratlla millor que res el caràcter profund, orgànic, vertaderament revolucionari, de l’onada de vagues. En açò rau la garantia de la duració del moviment, de la seua tenacitat, de la inevitabilitat d’una sèrie d’onades creixents. Sense açò, la victòria seria impossible. Però tot açò no basta per a triomfar. Contra l’estat major i el pla de les “dues-centes famílies”, cal enfrontar l’estat major i el pla de la revolució proletària. Encara no existeixen, ni un ni altre. Però poden ésser creats. Davant dels nostres ulls hi han totes les premisses i tots els elements d’una nova cristal·lització de les masses.
El desencadenament de la vaga fou provocat, es diu, per les “esperances” en el govern del Front Popular. Açò no és més que una quarta part de la veritat, i inclús menys. Si no s’hagués tractat més que de piadoses esperances, els obrers no haurien corregut el risc de la lluita. En la vaga s’expressa, primer que res, la desconfiança o la manca de confiança dels obrers, si no en la bona voluntat del govern, almenys en la seua capacitat per a destruir els obstacles i portar a terme les seues tasques. Els proletaris volen “ajudar” el govern, però a la seua manera, del mode proletari. Amb seguretat, encara no tenen plena consciència de les seues forces. Però seria una grollera caricatura presentar la cosa com si la massa no estigués guiada més que per “esperances” en Blum. No li és fàcil ordenar els seus pensaments sota l’opressió dels seus vells caps, que s’esforcen per a fer-la tornar el més aviat possible al vell camí de l’esclavitud i de la rutina. Malgrat tot, el proletariat francès no reprèn la història en el seu començament. Sempre i per tot arreu, la vaga ha fet aparèixer en la superfície els obrers més conscients i més audaços. La iniciativa els pertany. Encara actuen prudentment, temptejant el terreny. Els destacaments avançats s’esforcen per no avançar-se fins a quedar aïllats. L’eco amistós que els arriba de darrere els dóna ràbia. L’eco que es fan les diferents parts de la classe s’ha tornat un assaig d’automobilització. El mateix proletariat té la major necessitat d’aquesta manifestació de la seua pròpia força. Els èxits pràctics obtinguts, per insegurs que siguen en si mateixos, han d’elevar extraordinàriament la confiança de les masses en si mateixes, especialment de les capes més endarrerides i més oprimides.
La principal conquista de la primera onada rau en el fet que han aparegut dirigents als tallers i les fàbriques. Han aparegut els elements dels estats majors locals i de barri. Les masses els coneixen. Ells es coneixen els uns als altres. Els vertaders revolucionaris cercaran relacionar-se amb d’ells. Així, la primera automobilització de les masses ha marcat, i en part designat, els primers elements d’una direcció revolucionària. La vaga ha sacsejat, reanimat, renovat tot el gegantí organisme de classe. La vella escata organitzativa encara està lluny d’haver desaparegut, es manté, per contra, amb massa obstinació. Però, sota ella, ja apareix una nova pell.
Res direm ara sobre el ritme dels esdeveniments que, sens dubte, s’acceleraran. En aquest terreny, encara no són possibles més que suposicions i conjectures. La segona onada, el seu desencadenament i la seua tensió permetran, sens dubte, fer un pronòstic molt més concret que el que és possible actualment. Però una cosa està clara per endavant: la segona onada estarà lluny de tenir el mateix caràcter pacífic, quasi bonàs, primaveral, que ha tingut la primera. Serà més madura, més tenaç i més aspra, perquè serà provocada per la decepció de les masses davant dels resultats pràctics de la política del Front Popular i de la primera ofensiva. En el govern es produiran fissures, al igual que en la majoria parlamentària. La contrarevolució esdevindrà de colp més segura i més insolent. No cal esperar nous èxits fràgils de les masses. Davant del perill de perdre allò que li semblava haver conquistat, davant de la resistència creixent de l’enemic, davant de la confusió i el desbandada de la direcció oficial, les masses sentiran l’ardent necessitat de tenir un programa, una organització, un pla, un estat major. Cal preparar-s’hi i preparar els obrers d’avantguarda. En l’atmosfera de la revolució, la reeducació de les masses, la selecció dels quadres i el seu tremp es realitzaran ràpidament.
Un estat major revolucionari no pot néixer per mitjà de combinacions de dirigents. L’organització de combat no coincidiria amb el partit, inclús si existís a França un partit revolucionari de masses, perquè el moviment és incomparablement més ampli que el partit. L’organització no pot coincidir més amb els sindicats, perquè els sindicats únicament comprenen una part insignificant de la classe i estan sotmesos a una burocràcia arxireaccionària. La nova organització ha de respondre a la naturalesa del mateix moviment, reflectir a les masses en lluita, expressar la seua voluntat més ferma. Es tracta d’un govern directe de la classe revolucionària. No hi ha necessitat d’inventar ací noves formes: hi ha precedents històrics. Els tallers i les fàbriques elegeixen els seus diputats, que es reuneixen per a elaborar en comú els plans de la lluita i per a dirigir-la. No cal inventar, fins i tot, el nom d’una organització semblant: són els soviets de diputats obrers.
La principal massa dels obrers revolucionaris marxa actualment darrere del Partit Comunista. Més d’una vegada en el passat, han cridat: “Soviets per tot arreu!”. La seua majoria ha pres, sens dubte, seriosament aquesta consigna. Hi hagué un temps en què pensàvem que aqueixa consigna no era oportuna. Però, en l’actualitat, la situació ha canviat radicalment. El poderós conflicte de les classes marxa cap a un temible desenllaç. Aquell que vacil·la, aquell que perd temps, és un traïdor. Cal escollir entre la més gran de les victòries històriques i la més terrible de les derrotes. Cal preparar la victòria. “Soviets per tot arreu?”. D’acord. Però és el moment de passar de les paraules als fets!