Versió catalana feta per Alejo Martínez des de: El joven Lenin, FCE, México, 1972 i Vie de Lénine. Jeneusse, Les Éditions Rieder, Paris, 1936
Tant els amics com les altres persones, incloent-hi aquells que posteriorment es convertiren en els seus més acèrrims enemics, parlaven en termes elogiosos del caràcter laboriós i de l’harmonia que regnava en la família Ulianov; de la puresa de les seues relacions internes, de l’atmosfera plena de joia de viure que s’observava en el menjador, quan tots estaven asseguts a taula. La falta d’una pobresa opressiva o d’una abundància desmoralitzadora, el constant exemple vivent del pare, dominat per la seua consciència del deure i el seu amor al treball; l’atenció activa i tendra de la mare, l’interès comú en tots vers la literatura i la música, tot el conjunt d’aquestes circumstàncies exerciren una profitosa influència per a la formació d’un caràcter sa i ferm en els fills.
Ilia Nicolaievitx Ulianov, el cap de la família, provenia dels cercles petit burgesos d’Astracan. En aquesta classe estava encarnada tota la misèria cultural de l’antiga Rússia. Els elements actius que havien tingut èxit en aquest grup social s’afanyaven a fer-se comerciants o, a través de l’escola, trobaven acomodament en la burocràcia i servien els nobles. Si hom exceptua els treballadors industrials, als qui s’associava amb els camperols i els petit burgesos, encara que no eren ni una cosa ni l’altra, quedava en la petita burgesia una multitud heterogènia de gent menuda, fragments socials d’altres classes, artesans miserables, comerciants als límits del pauperisme, conreadors de llegums, taverners principiants, gent sense ocupació definida, que s’havia instal·lat en els confins de la ciutat i que, mal que bé, es guanyaven el pa entorn dels senyors nobles, els empleats públics o els comerciants. No sabem amb exactitud en què s’ocupava el petit burgès Nicolau Ulianov, avi de Lenin; segons algunes informacions, era sastre i treballava en una casa comercial; siga com siga, no deixà cap capital a la família. Però evidentment es tractava d’una família petit burgesa excepcional, caracteritzada per un impuls extraordinari vers l’educació.
Només la primerenca mort del pare, que llançà la càrrega de la família sobre el coll del fill major, obligà aquest a entrar en el servei particular. El seu somni daurat, estudiar, el transmeté al seu germà menor, Ilia, que llavors comptava set anys d’edat. A costa d’un treball tenaç i de constants privacions, pogué assolir el germà major que Ilia finís els estudis preparatoris en Astracan; després el mantingué durant els seus anys d’universitat, fins que pogué valdre’s per si mateix. Ilia servà durant tota la seua vida una devota gratitud envers el germà que havia fet per ell tan gran sacrifici. La fidelitat, la consciència del deure, la constància per a assolir els seus objectius desitjats, són qualitats que no per casualitat trobem en les primeres pàgines que tracten dels antecessors de Lenin.
Ilia aprengué amb afany i èxit. En 1850 s’inscrigué en la Facultat Física Matemàtica de la Universitat de Kazan i acabà els seus estudis, “amb bon èxit en les matèries generals i amb notes extraordinàries en les matèries especialitzades”; després de les proves corresponents obtingué el títol de “professor titular d’ensenyament preparatori en física i matemàtiques”. El curs de la vida del jove Ilia quedava traçat. Tot just sortir de la universitat entrà com a mestre a l’Institut de la Noblesa, en Penza, d’on fou traslladat en 1863 a la preparatòria de Nixni-Novgorod. En Penza conegué a la seua futura esposa, Maria Alexandrovna Blank, a casa del seu col·lega Veretxnikov, de qui era cunyada. La boda, celebrada a l’estiu de 1863, fou la base d’una família unida i feliç.
Els anys d’estudiant d’Ilia Nicolaievitx coincideixen amb la fi del govern de Nicolau I. En aqueixa època arribà l’ajust de comptes per a l’odiat règim. La derrota en la guerra fou motiu de goig fins per als liberals moderats, i més encara per a la intel·lectualitat radical. Els canvis produïts en la vida interna del país constituïren per a la generació jove una important escola política. En aqueixos dies, ningú podia desentendre’s del problema camperol. Per primera vegada es discutien obertament programes de transformació social. Es comparava la potencialitat de Rússia amb la d’Europa occidental i la dels Estats Units. Tothom estava convençut que ja no es podia detenir el progrés; que el poble, sortit de la seua letargia, s’alliberaria de la foscor i la misèria i que la intel·lectualitat compliria amb honor la seua missió directiva. Amb aquestes àmplies i generoses idees inicià el jove pedagog el curs de la seua vida.
D’acord amb el seu origen social i amb l’època de despertar que li tocà viure, Ilia Nicolaievitx fou un típic rasnotsxinzen dels anys 60, encara que la coloració política d’aquesta àmplia i diversa capa social no era en manera alguna uniforme. Només una minoria es preocupava en organitzar, en un sistema clar i congruent, els seus pensaments sobre el destí del poble, i només l’ala esquerra d’aqueixa minoria preferia el camí de l’acció revolucionària. La gran majoria dels rasnotsxinzen es conformava, en la seua joventut, amb idees generals d’amor al poble, ideals que oblidaven totalment en el curs posterior de la seua carrera. De no haver estat així, ¿d’on hauria tret el govern als seus inspectors i procuradors, i la creixent burgesia als seus advocats i enginyers? Resulta molt encertat l’aforisme encunyat no se sap per qui: “Le russe est radical jusqu’a trente ans et après... canaille”. Ilia Nicolaievitx no pertanyia a l’ala revolucionària; no hi ha tampoc dades per a suposar que s’hagués formulat un sistema més o menys complet d’idees socials; no obstant això, servà fermament durant tota la seua vida el pensament elemental del seu deure envers el poble, que concordava amb el seu origen i el seu caràcter.
Dos o tres dels seus alumnes de preparatòria, que posteriorment es feren notables, parlaren amb estimació a la premsa del jove mestre de física i matemàtiques de Nixni-Novgorod, totalment lliurat al seu treball. Era molt exigent amb els seus alumnes, però més encara amb si mateix. Als alumnes endarrerits els citava els diumenges per a fer-los classes especials gratuïtes, sacrificant el seu descans. Compensava la mediocritat del treball d’un professor de província amb una energia apassionada i una devoció total a la seua tasca, a les que no faltava un cert element d’heroisme.
Passà dedicat a aquest treball tretze anys, sis dels quals corresponen a la seua vida matrimonial. La seua filla Anna tenia cinc anys i el seu fill Alexandre tres anys i mig quan es produí un profund canvi en la vida d’aquesta família, que correspongué a la transformació que s’efectuava en la vida del país. Les reformes introduïdes pel nou tsar s’estengueren al camp de l’educació. Es fundà tota una xarxa d’escoles populars, en part dependents del ministeri, però majoritàriament creades pels zemstvos. No obstant això, a aquestes escoles els faltava direcció i control per part del govern. Se li oferí a Ilia Nicolaievitx el lloc d’inspector de les escoles de la governació de Simbirsk, que comptava, si fa o no fa, amb un milió d’habitants. L’acceptació d’aquest nomenament significava acomiadar-se de la física i les matemàtiques, que ell tant estimava; significava també renunciar a les relacions habituals i a les amistats. En el seu nou treball li esperava una activitat més administrativa que pedagògica, en un medi desconegut i sota condicions difícils; en canvi, s’ampliava el seu camp d’acció, que ja no es limitaria a tractar amb els escollits, com en la preparatòria, sinó que arribaria fins als fills del “vertader poble”, és a dir, dels camperols. També era possible que el seu sou fos millor que el d’un simple mestre. Ilia Nicolaievitx acceptà sense vacil·lar. Al setembre de 1869, la família s’embarcà per a descendir pel Volga, des de Nixni-Novgorod fins a Simbirsk, on havia de romandre gairebé vint anys.
El zemstvo, establert cinc anys abans, caigué en Simbirsk, més que en qualsevol altra banda, davall el domini dels nobles. L’administració d’escoles, com quelcom que no produïa cap avantatge, generalment s’encarregava a algun liberal. En aquesta província miserable, sense camins, amb una població que tenia una gran mescla asiàtica, fins i tot amb la millor voluntat resultaria difícil traure del seu estancament l’educació popular. El tot just anomenat inspector inicià la seua activitat enfront d’un desert. La premsa radical de l’època posava l’exemple d’una regió russa amb 180.000 habitants, en la que només hi havia setze escoles i en canvi tres-centes tavernes. L’estadística cultural de les regions restants del país no oferia un panorama millor. No sense motiu, un jove publicista, Sxelgunov, escrigué a la seua esposa, en els primers temps de la reforma, referint-se a una allunyada província: “Quin racó tan salvatge! No hi ha més que salvatgisme, salvatgisme, estancament i embrutiment. Per Déu, açò és terrible!”
Els camperols havien après a témer tot allò que provingués de l’estat: presons, hospitals i escoles. La gent instruïda se servia del govern per a oprimir el poble. Hi havia mestres que cobraven als camperols a fi de no treure els xiquets del treball per a portar-los a l’escola. La primera tasca del nou inspector consistí a denunciar les mentides oficials i donar a conèixer la situació real. S’havia de començar quasi des del principi, construir noves escoles, transformar les poques existents, cercar mestres preparats, i reeducar els altres. En la governació no hi havia ni ferrocarrils ni carreteres. Per tant, l’inspector quasi sempre havia d’estar de viatge a través de les grans distàncies que separaven poblacions situades en el bosc o en l’estepa, en carretes o trineus, ficant-se entre el fang i la pols i sota les tempestats de neu a l’hivern. A més, calia sostenir interminables converses amb els funcionaris dels zemstvos, amb els mestres d’escola, amb les comunitats camperoles i amb els funcionaris d’estat, acalorar-se, convèncer, sovint adaptar-se, a vegades amenaçar. En els dèsset anys que durà aquesta tasca es construïren a la província 450 escoles noves, i el nombre d’alumnes es duplicà. Aquests resultats, encara que modestos, s’assoliren gràcies a la incomparable habilitat d’Ilia Nicolaievitx per a tractar amb persones de la més diversa condició i de diferents nivells culturals. Aquesta mateixa habilitat, però en proporcions imprevisibles, li fou transmesa al seu fill Vladimir.
Les memòries que s’han escrit sobre la família Ulianov quan ja s’havia instal·lat el règim soviètic han de prendre’s amb reserves; un cert autor, del que posteriorment es parlarà amb major detall, arriba a descobrir en els pares les característiques que corresponen a la figura del fill. Per fortuna, posseïm informació molt convincent, publicada en l’època en que Lenin encara era xiquet, o jove, posteriorment, revolucionari perseguit.
Un propietari noble de la província de Simbirsk, dit Nasariev, col·laborador de publicacions liberals, de temperament entusiasta, parlà en la premsa de l’inspector Ulianov, com d’una “figura excepcional” i descrigué amb gran admiració els seus recorreguts per la província, desafiant tant als elements com a la indiferència de les habitants: “Una força i una resistència tan extraordinàries no poden provenir més que d’una devoció al seu treball que ratlla en l’abnegació.” (Viestnik Ievropi, 1876.) El mateix ministeri reconegué en un text oficial que l’energia de l’inspector de Simbirsk, “era digna de gran atenció”. Una investigació, sobre la història de l’educació popular, iniciada en 1906, reconeix que, entre les persones responsables de l’educació a la província de Simbirsk, “el primer lloc corresponia, d’acord amb l’opinió unànime dels contemporanis a Ilia Nicolaievitx Ulianov”. Aquest testimoni imparcial no pot rebatre’l ningú.
L’herència d’idealisme social que rebé Ilia Nicolaievitx en l’època de la seua joventut trobà en el seu treball una aplicació pacífica, útil i agradable. El seu equilibri espiritual quedà assegurat. No li calgué renunciar a res. Al contrari, quan sortia al camp, a l’aire lliure, a Ilia Nicolaievitx li agradava entonar una cançó dels seus temps d’estudiant, el text de la qual era obra del desembrista Ryleiev, executat per Nicolau: el jurament d’odi als “assots de la pàtria”. El primer assot era la servitud, ja abolida. El segon, la ignorància del poble, contra la que lluitava amb totes les seues forces. Quant al tercer assot, l’absolutisme, l’inspector d’escoles preferia no parlar-ne i ni tan sols pensar-hi. Era un empleat públic de pensaments progressistes, no un revolucionari.
En tota la seua persona, en els seus costums i en les seues maneres, Ilia Nicolaievitx estava molt lluny del tipus d’empleat públic sec i de mala lluna. Al contrari, era extraordinàriament humà, sociable, atent i alegre. En els seus interminables recorreguts, en descansar a la finca d’algun agricultor liberal, li agradava esplaiar-se parlant sobre la vida a la província i especialment sobre els problemes de les escoles. Portava a sa casa anècdotes pedagògiques fresques, de les que abundaven en la seua vida. Les comptava amb gust en la taula familiar, amb el seu parlar lleugerament ennassat, reia molt i a riallades, per a la qual cosa feia cap arrere tot el cos, fins que s’omplien de llàgrimes els seus petits ulls de calmuc. Qui haja vist Lenin, qui l’haja escoltat parlar i riure, pot imaginar, almenys en aqueixos trets característics, la figura del pare: estatura reduïda, gran vivacitat i elasticitat de moviments, pòmuls ixents, pell suau i calvície prematura. Només l’estructura corporal del fill era evidentment més sòlida i vigorosa que la del pare.
L’any 1874, Ilia Nicolaievitx fou nomenat director de les escoles primàries. Diversos inspectors depenien d’ell, que ja havia escalada una posició important a la província. L’ordre de Sant Vladimir i la categoria d’un vertader conseller d’estat conferiren a l’antic petit burgès un títol de noblesa hereditària. Durant els interminables interrogatoris de la policia, les seues filles i fills haurien d’agregar-hi, al costat de la seua signatura, el títol de noblesa, fins a 1917. En la seua aparença física no tenien, ni ell ni la seua família, cap tret aristocràtic: nas ample, pòmuls ixents i mans de dits curts delataven clarament el seu origen plebeu. No obstant això, Ilia Nicolaievitx no tenia ni el més lleuger punt en comú amb un “petit burgès ennoblit”. La seua naturalesa, orgànicament democràtica, l’horror envers qualsevol ostentació i la senzillesa en el seu tracte amb la gent eren les seues millors qualitats, que transmeté completament als seus fills.
La seua influència sabré els seus fills fou profunda i profitosa. Cert que es passava la major part del temps viatjant i ben sovint la família no el veia durant setmanes senceres; però també la seua absència adquiria una significació especial, com una prèdica constant de què el deure estava primer que res. El seu entusiasme mai disminuït envers la seua tasca, en el fons i no en la forma, el seu amor a la veritat i el seu caràcter absolutament obert, purificaren la imatge del pare de tots els trets de burocratisme que els fills conegueren tan bé des que entraren a l’escola preparatòria. Les seues narracions a la taula familiar, sobre la forma en què vencia els obstacles que trobava en el camí de l’educació popular, eren ansiosament captades per la consciència dels fills. El pare era l’encarnació de quelcom superior que es trobava molt més amunt dels interessos limitats del cercle familiar. “La seua autoritat en la família [escriu el seu fill major] i l’amor que li teníem els seus fills, eren molt grans.”
Maria Alexandrovna provenia d’una família més adinerada i conreada que la del seu marit. Son pare, metge i amo d’una finca a la província de Kazan, segons informa la néta, tenia, per a la seua època, idees molt avançades. Portava el cognom Blank, d’origen evidentment estranger, encara que malauradament no sabem res de la seua nacionalitat, i, a més, era casat amb una alemanya, que educà els seus fills d’acord amb les tradicions del seu país. La família residia al camp i el pare dedicava gran atenció a l’educació física dels seus fills; la filla Maria tingué una infància molt sana i una joventut que no fou torbada per cap conflicte; no coneixia la nerviositat i estimava la seua llar en Kokuxkino. Però respecte a la instrucció, la cosa no marxava tan bé. Consideracions pedagògiques i potser també alguns prejudicis, impediren que els pares enviaren la seua filla a formar-se a un internat. Els fills majors tingueren un mestre que els educà en sa casa; però quan Maria cresqué, la situació financera dels seus pares no era ja la d’abans, i no hi hagueren diners per a pagar el professor, cosa per la qual la filla menor rebé allò que hom podria considerar com una educació domèstica, com moltes altres senyoretes provincianes d’aquells temps. Sota la direcció d’una tia alemanya fou instruïda en idiomes estrangers i en música; en els altres aspectes, se l’abandonà a si mateixa. Posteriorment, en veure els estudis i èxits dels seus fills, no era rar que comentés que ella no havia tingut oportunitat d’aprendre res.
Maria es casà als 28 anys; el seu marit era quatre anys major que ella. La posició social d’Ilia Nicolaievitx era modesta, però segura. El dot de l’esposa consistí en la cinquena part de la finca familiar, que no era molt gran. La base del matrimoni fou, sens dubte, una atracció mútua, si no un amor apassionat. L’emancipació femenina, que ja es perfilava cap als anys seixanta, havia assestat un rude colp al costum que la voluntat dels pares s’imposés en els assumptes amorosos dels seus fills. A més, Ilia Nicolaievitx era independent i el pare de Maria Alexandrovna també s’inclinava vers les idees avançades.
Els primers anys de la vida matrimonial en Nixni-Novgorod transcorregueren feliçment; la casa, contigua a l’escola, estava molt ben arranjada per a ésser d’una antiga província russa; al costat vivien famílies dels altres mestres, hi havia amigues per a la jove senyora, amb les quals es podia reunir a llegir, tocar música o conversar. Es rebien les noves revistes de Sant Petersburg, en què s’apreciava el bategar del moviment d’alliberament de l’època. Ilia Nicolaievitx passava les seues hores lliures amb la seua família i a les nits llegia a vegades en veu alta; precisament per aqueixos dies aparegué, per lliuraments, Guerra i Pau, de Tolstoi.
Després del mudament a Simbirsk, on arribà Maria Alexandrovna portant ja al seu si el futur Vladimir, les condicions de la seua existència es modificaren radicalment. La ciutat estava força més endarrerida que Nixni-Novgorod que, al seu torn, no brillava per la seua cultura; hagueren d’allotjar-se en una casa situada a l’extrem de La Corona, allunyats de la societat, sense amics i sense un “cercle propi”. Era clar que aquest inspector, sortit de la burgesia i amb una esposa mig alemanya, no podia ésser rebut en la societat dels nobles per “dret propi”, Tampoc eren molt vastes les seues relacions en el petit món de la burocràcia, en què la gent s’adaptava de mala gana a les conseqüències de les reformes. El medi pedagògic de Simbirsk probablement era el més corromput i estroncat de la burocràcia local. La mateixa gelosia que posava Ulianov per a complir amb el seu deure en la fundació d’escoles el col·locava en un lloc a banda dins del cercle dels intrigants verinosos. Per l’afabilitat i senzillesa de les seues maneres, se li havia posat el sobrenom de “El Liberal”, en què la malvolença es combinava amb la ironia. El cercle dels comerciants era massa groller i no menys tancat que el de la noblesa. D’altra banda, un funcionari del govern, pare de família i ciutadà lleial, no podia cercar relacions en el medi dubtós de la intel·lectualitat radical.
L’aïllament de la família fou un dur colp per a Maria Alexandrovna, encara més en la mesura que el seu marit ben sovint s’allunyava de la casa. La vida de la jove senyora era monòtona i tediosa fins que es consagrà completament als seus fills i a la cura de la casa. La família creixia. Els modestos emoluments del marit eren els seus únics recursos per a sostenir-se. No hi havia vertadera pobresa però calia cuidar cada copec. Els principis d’economia domèstica que l’inculcà sa mare alemanya li resultaren molt útils. Ilia Nicolaievitx repetí més d’una vegada als seus fills majors que només gràcies a l’esperit estalviador de la mare pogué sortir endavant la família.
Els fills majors aprengueren amb sa mare els elements de la lectura. Però aquests estudis constantment eren interromputs per multitud de preocupacions d’un altre caire. En 1873, en nàixer el cinquè fill, es contractà un mestre, un cert Kalatxnikov, que ensenyava en una escola parroquial i que sobrevisqué en molts anys als seus principals deixebles, Alexandre i Vladimir, sobre els quals publicà records vius força interessants. Ilia Nicolaievitx, que tenia en les seues mans les decisions en matèria d’educació, considerà indispensable enviar els seus fills a l’escola superior, com aviat possible; com a funcionari d’instrucció pública no havia de pagar a les escoles de l’estat; tement la influència massa tendra de la família, preferia una direcció masculina, un règim d’estudis en tota forma i una disciplina escolar.
En els records d’Anna, plena d’amor filial, s’hi descobreix que el pare no sempre prestava atenció a les particularitats individuals dels fills i potser cometia errors, exigint massa, sobretot al fill major, malgrat que aquest era ja, de per si, massa exigent amb si mateix. Al caràcter autoritari del pare s’hi afegia el suport de la religió. Ilia Nicolaievitx, matemàtic i físic, que havia escrit una tesi universitària sobre la determinació de l’òrbita del cometa de Klinkerfum, segons el procediment d’Olbers, servava intacta la fe ortodoxa dels petit burgesos d’Astracan; anava a vigílies, dejunava, combregava i no sols per obligació, com a funcionari d’estat, sinó per convicció íntima.
No obstant això, no hi ha dubte que la influència de la mare era la que predominava sobre els fills. En catorze anys tingué set fills, un dels quals morí al poc de temps de nàixer; però els altres visqueren, i tots reclamaven cures i atenció. Sembla que la mare posseïa una font inexhaurible de forces vitals. En els embarassos, en els parts, en la lactància, criant i portant ja dins una nova vida, sempre treballant, sempre de bon humor, alegre i acollidora, era la imatge viva de la mare continuadora i conservadora de l’espècie. Els dos fills majors no tingueren una altra dida, i també donà mamella a tots els altres; fou la companya dels seus jocs, sempre present en el moment oportú, dispensadora de tots els béns, font de totes les alegries, vigilant de la justícia a l’habitació dels xiquets. La profunditat de la seua influència no sols estava condicionada pel seu amor i atenció, sinó principalment per la riquesa singular de la seua naturalesa.
El poc que sabem dels pares de Lenin ens permet suposar que la mare tenia una formació espiritual més elevada que el pare. D’ella partiren els rajos invisibles que donaren al cor dels seus fills una reserva de calor per a tota la seua existència. No acariciava els seus fills efusivament, no els omplia de besos, però mai els rebutjava ni pesà sobre ells com una càrrega. Des dels primers dies els rodejava d’un afecte sense límits; sense malcriar-los massa, però sense emprar rudeses. Moltes desenes d’anys després, quan ja era una anciana, la filla major recordaria amb profunda tendresa la música de sa mare i els viatges que feien juntes en cadires, convertides en trineus en la seua imaginació, sobre una pista de neu, igualment imaginària, entre pins i avets.
La regularitat del caràcter de la mare no es basava en una egoista concentració en si mateixa, com succeeix a vegades, sinó, per contra, en una fervent abnegació. Dona de temperament profund, sentia apassionadament tant les rares alegries com les freqüents penes i fins i tot els petits pesars quotidians. Però una austeritat peculiar de la seua naturalesa li feia impossible expressar vivament els seus sentiments. S’afligia per les crueltats de la vida, no sols per si mateixa, sinó també pels altres, pel seu marit i pels seus fills, i açò l’impedia irritar-se, enutjar-se, fer escenes, és a dir, tractar de llançar una part dels seus patiments sobre els qui la rodejaven. Una font inesgotable de força moral, després de cada nou colp (i no en mancà) l’ajudava a recuperar el seu equilibri interior i a sostenir als qui necessitaven ésser sostinguts. La força moral, desproveïda de brillantor secundària, no s’hi adverteix des de fora, perquè només es percep a curta distància. Però si no existiren en el món aquestes generoses naturaleses femenines, la vida no pagaria la pena d’ésser viscuda. Maria Alexandrovna només trobà expressió per a les seues forces més íntimes a través dels seus fills. Morí poc menys d’un any abans de la victòria històrica del seu fill.
Nascuda i educada en una família no ortodoxa, Maria Alexandrovna, tot i que ja russificada, no tenia, a diferència del seu marit, sòlides tradicions religioses, a excepció de l’arbre de Nadal alemany, i no es distingia per la seua pietat religiosa.
La seua filla diu que “freqüentava tan poc l’església russa com el temple alemany”. Ni tan sols s’ha aclarit si continuà essent luterana o es féu ortodoxa en casar-se. No obstant això, mai trencà amb la religió, i en els moments més durs hi recorria amb tot l’ardor secret de la seua naturalesa. En estar en perill la vida del seu fill major, greument malalt, a l’edat de quatre anys, la mare, devorada per la pena, embogida, murmurà a la seua filla de sis anys: “Prega per Satxa” i caigué de genolls, desesperada, davant la icona. Per aqueixa vegada passà el perill, Satxa se salvà i la mare, ja serena, recomençà a ensenyar a caminar al petit convalescent.
Dèsset anys després (quantes angoixes, penes i esperances!) la mare, a través de les reixes de la presó de Sant Petersburg, féu la mateixa petició a la seua filla: “Prega per Satxa”. Però aqueixa vegada no es tractava ja més que de la salut de la seua ànima, perquè la corda del tsar havia estrangulat al ben estimat fill major, orgull i esperança de la família.