VI. L'augment de la desigualtat i dels antagonismes socials
La diferenciació del proletariat
Contradiccions socials de l'aldea col·lectivitzada
Fisonomia social dels mitjans dirigents
Després d’haver començat pel ‘repartiment socialista’ el poder dels soviets es veié obligat, el 1921, a recórrer altra vegada al mercat. L’extrema penúria de recursos en l’època del primer pla quinquennal, conduí de nou al repartiment estatitzat, és a dir, a renovar l’experiència del ‘comunisme de guerra’ a escala més àmplia. Aquesta base també fou insuficient. En 1935, el sistema del repartiment planificat cedí el lloc de nou al comerç. Hom veié, en dues ocasions, que els mètodes vitals del repartiment dels productes depenen del nivell de la tècnica i dels recursos materials donats, més que no pas de les formes de la propietat.
L’augment del rendiment del treball, degut especialment al treball per peces, prometé un creixement de la massa de mercaderies i una baixada dels preus de la qual en resultaria un augment del benestar de la població. Aquest és només que un aspecte del problema que ja pogué observar-se, com hom sap, sota l’antic règim a l’època de la seua plenitud econòmica. Els fenòmens i els processos socials han de considerar-se en funció de llurs relacions i interdependència. L’augment del rendiment del treball sobre la base de la circulació de mercaderies significa, també, un augment de la desigualtat. L’augment del benestar de les capes dirigents comença a sobrepassar sensiblement al del benestar de les masses. Així com l’estat s’enriqueix és com la societat es diferencia.
Per les condicions de la vida quotidiana, la societat soviètica actual es divideix en una minoria privilegiada que té assegurat el pervindre i una majoria que vegeta en la misèria puix que la desigualat de la que parlem produeix contrastos marcadíssims als dos pols. Els productes destinats al consum de les masses són, habitualment i malgrat els seues preus alts, de molt baixa qualitat i, a més a més, com més lluny està hom del centre més difícil és d’aconseguir-los. En aquestes condicions l’especulació i el robatori són veritables plagues i, si bé ahir completaven el repartiment planificat, ara aporten un correctiu al comerç soviètic.
Els ‘Amics’ de l’URSS tenen per costum anotar les seues impressions amb els ulls tancats i els oïts taponats. No és possible comptar amb d’ells. Els enemics escampen algunes vegades calumnies. Consultem, doncs, a la mateixa burocràcia. Com que no és la seua pròpia enemiga, les acusacions que es faça a ella mateixa, motivades com sempre per necessitats urgents i pràctiques, mereixen infinitament més crèdit que no les seues freqüents i sorolloses xerrameques.
El pla industrial per a 1935 ha estat sobrepassat com ja se sap. Però en allò que es refereix a la construcció d’habitacions obreres és on té la seua part més lenta, defectuosa i descurada. Els camperols dels kolkhozs viuen, tal que antigament, en les seues isbes, amb els seus vedells i arnes. Per altra banda, els notables soviètics es queixen que en les habitacions construïdes per a d’ells mateixos no sempre hi ha ‘habitació dels criats’. Tot règim s’expressa per la seua arquitectura i monuments. L’època soviètica actual està caracteritzada pels palaus i les cases dels soviets construïts en gran nombre, vertaders temples de la burocràcia (que costen algunes vegades desenes de milions), per teatres luxosos, per cases de l’Exercit Roig, principalment clubs militars reservats als oficials, per un metropolità per a ús dels que poden pagar-lo, mentre que la construcció de les habitacions obreres, àdhuc que siguen del tipus dels quarters, està invariablement i terrible endarrerida.
S’han obtingut èxits reals en les vies fèrries, el simple ciutadà soviètic, però, no ha guanyat gran cosa amb d’això. Innombrables informes dels caps denuncien contínuament “la brutedat dels vagons i dels locals destinats al públic”, la “revoltant incúria dels serveis per als viatgers”, el “nombre considerable d’abusos, robatoris i estafes amb motiu de la venda de bitllets..., l’ocultació dels llocs lliures amb fins d’especulació..., el robatori d’equipatges durant el trajecte”. En veritat, els transports capitalistes els consideren també com crim o delits de dret comú. Les queixes repetides del nostre eloqüent administrador testifiquen, sens cap dubte, la insuficiència dels mitjans de transport per a la població i la penúria extrema dels articles confiats als transports i, al capdavall, el cínic menyspreu professat pels dirigents dels ferrocarrils, com per tots els altres, envers el simple mortal. Respecte a ella mateixa, la burocràcia sap molt bé com fer-se servir per terra, mar i aire (cosa que pot comprovar-se pel gran nombre de vagons-saló, trens especials i bucs de que disposa, reemplaçant-los cada cop més per autos i avions més confortables).
Sdanov, representant del comitè central en Leningrad, caracteritzant els èxits de la indústria soviètica i aplaudit per un auditori directament interessat, li promet que “l’any vinent els nostres activistes jo no aniran a les assemblees amb els modestos Fords d’avui en dia, sinó en limusines”. La tècnica soviètica tracta, en la mesura en què es torna vers l’home, de satisfer sobretot les necessitats acrescudes de la minoria privilegiada. Els tramvies (on els hi ha) van de gom a gom, com antigament.
Quan el comissari del poble per a la indústria alimentària, Mikojan, s’alegra de què les classes inferiors de bombons són eliminades poc a poc per les classes superiors i de què ‘les nostres dones’ exigeixen millors perfums, això significa solament que la indústria s’adapta, com a conseqüència del retorn al mercat, als consumidors més qualificats. Aquesta és la llei del mercat, en la qual les dones dels alts personatges no són les menys influents. Hom sap, alhora, que 68 cooperatives de 95 registrades en Ucraïna (1935), manquen completament de bombons i que, de forma general, la demanda de confiteria sols és satisfeta en la proporció del 15% i això gràcies a l’ajuda de les classes més baixes. Els ‘Izvestia’ deploren que “les fàbriques no tinguen en compte les exigències del consumidor”, quan es tracta, naturalment, d’un consumidor capaç de defendre’s.
L’acadèmic Bach, en plantejar el problema des del punt de vista de la química orgànica, troba que “el nostre pa és, algunes vegades, de qualitat detestable”. Els obrers i les obreres no iniciats en els misteris de la fermentació, estan completament d’acord; amb la diferència que no poden, com l’honorable acadèmic, donar la seua opinió en la premsa.
El trust de la confecció fa publicitat, a Moscou, de models de vestits de seda dissenyats per la Casa de Models però en províncies, i inclús als grans centres industrials, els obrers no poden aconseguir una camisa de tela regular sense fer cua. Manquen tal qual abans. Es molt més difícil assegurar el necessari a un gran nombre que el superflu a uns quants. Tota la història ho demostra.
Mikojan, enumerant les seues adquisicions, ens fa saber que “la indústria de la margarida és nova”. L’antic règim no la coneixia, és ben cert. No deduïm d’això que la situació ha empitjorat: el poble tampoc veia aleshores la mantega. Però l’aparició d’un succedani significa, en qualsevol cas, que en l’URSS hi han dos classes de consumidors: aquella que prefereix la mantega i aquella que es conforma amb la margarida. “Proporcionem a voluntat el tabac gros en grans, la panotxa”, declara Mikojan, oblidant afegir que ni en Europa ni en Amèrica es consumeix tabac de tan trista qualitat.
Una de les manifestacions més notòries, per no dir-ne provocatives, de la desigualtat és l’obertura, a Moscou i altres ciutats importants, de magatzems que venen mercaderies de qualitat superior i que duen el nom expressiu, encara que estranger, de ‘Luxe’ (Lioukx...). Però les queixes incessants sobre els robatoris en les tendes de comestibles de Moscou i províncies, mostren que sols hi ha productes per a la minoria i que, tanmateix, a tothom li agradaria alimentar-se...
L’obrera que té un fill coneix ben bé el règim social i el seu criteri ‘de consum’, com diuen desdenyosament el grans personatges, que van molt amb compte del seu propi consum que és, en definitiva, el que decideix. En el conflicte entre l’obrera i la burocràcia ens col·loquem, amb Marx i Lenin, al costat de l’obrera contra el buròcrata que exagera els èxits assolits, disfressa les contradiccions i emmordassa l’obrera.
Admetem que la margarida i el tabac en grans siguen tristes necessitats; en aqueix cas, però, no cal enorgullir-se i maquillar la realitat. Limusines per als ‘activistes’, bons perfum per a llurs dones; per als obrers margarida, magatzems de luxe per al privilegiats; l’espectacle dels menjars fins exposats a la vitrina per a la plebs. Aquest socialisme no pot ser, als ulls de les masses, més que un capitalisme en retorn. Apreciació que no és del tot falsa. En el terreny de la ‘misèria socialitzada’ la lluita pel necessari amenaça de ressuscitar “tot l’antic caos”, i el ressuscita parcialment a cada passa.
* * *
L’actual mercat difereix del de la Nep (1921-28) en què s’ha de desenvolupar sense intermediaris ni comerç privat, posant cara a cara a les organitzacions de l’Estat, les cooperatives, els kolkhozs i els ciutadans. Açò, però, sols passa en principi. El ràpid augment del comerç a la menuda (Estat i cooperatives) ha de dur-lo als 100.000 milions de rubles en 1936. El comerç dels kolkhozs, estimat en 16.000 milions de rubles en 1935, ha de créixer sensiblement aquest any. Es difícil de dir quin és el lloc que ocupen en aquesta xifra d’operacions els intermediaris il·legals i semiil·legals; lloc que, en cap cas, és insignificant. Així com els cultivadors, els kolkhozs i, més encara, determinats membres dels kolkhozs, s’inclinen a recórrer als intermediaris, els artesans, els cooperativistes, els industrials locals que tracten amb els camperols, segueixen els mateixos mètodes. De quan en quan es sap, de sobte, que en un ampli radi, el comerç de carn, de la mantega, dels ous, ha caigut en mans dels ‘mercaders’. Els articles més necessaris com ara la sal, els llumins, la farina, el petroli, que abunden en els estocs de l’Estat, manquen durant setmanes i mesos a les cooperatives rurals burocratitzades; és clar que els camperols els adquireixen en d’altres llocs. La premsa soviètica menciona constantment als revenedors com si foren naturalment necessaris.
Els altres aspectes de la iniciativa i de l’acumulació privades, exerceixen visiblement un paper menys important. Els cotxers que tenen un tir i els artesans independents, com també els cultivadors independents, a penes són tolerats. Nombrosos tallers de reparació, propietat de particulars, existeixen en Moscou i el govern tanca els ulls front a d’ells doncs que omplen importants llacunes. Un nombre infinitament major de particulars treballa sota les falses insígnies dels artels (associacions) i de les cooperatives o bé es resguarda en els kolkhozs. Mentrestant, el servei d’investigacions criminals, com si tingués un plaer especial en fer eixir als llangardaixos de l’economia, deté de quan en quan en Moscou, en qualitat d’especuladores, a pobres dones famolenques que venen gorres teixides per elles mateixa i camises corrents que han cosit també elles.
“La base de l’especulació ha estat destruïda en el nostres país, [proclamava Stalin, tardor de 1935] i si encara tenim mercaders això sols s’explica per la insuficient vigilància de classe dels obrers i pel liberalisme de determinades instàncies soviètiques respecte als especuladors”. Típic raonament burocràtic! La base de l’especulació ha estat destruïda? En aqueix cas no hi ha necessitat de vigilància. Si, és un exemple, l’Estat pogués proporcionar barrets en nombre suficient, ¿quina necessitat impel·liria a detenir les dissortades venedores del carrer? Es molt dubtós, fora d’això, que, encara sense que açò passe, siga necessari engarjolar-les.
Les categories de la iniciativa privada que acabem d’enumerar no són temibles per elles mateixes, ni per la qualitat ni per l’amplitud de les seues operacions. No és possible témer que cotxers, venedores de gorres i rellotges, venedors d’ous, ataquen les muralles de la propietat estatitzada. Però el problema no es resol amb la simple ajuda de les proporcions aritmètiques. La profusió i la varietat dels especuladors de tota mena, que sorgeixen a la més mínima tolerància administrativa, com les taques de febre en un cos malalt, testimonien la constant pressió de les tendències petit burgeses. El grau del caràcter nociu dels bacils de l’especulació de cara al pervindre socialista està determinat per la capacitat general de resistència de l’organisme econòmic i polític del país.
L’estat d’esperit i la conducta dels obrers i dels treballadors dels kolkhozs, és a dir de prop del 90% de la població, estan determinats en primer lloc per les modificacions del seu salari real. Però la relació entre els seus ingressos i els de les capes socials més afavorides no és menys important. La llei de relativitat es deixa sentir més directament al domini del consum. L’expressió de totes les relacions socials en termes de comptabilitat-diners revela la part real de les diverses capes socials en la renda nacional. Encara admetent la necessitat històrica de la desigualtat durant un temps bastant llarg, el problema dels límits tolerables d’aquesta desigualtat roman plantejat, com el de la seua utilitat social en cada cas concret. La lluita inevitable per la part de la renda nacional es transformarà necessàriament en una lluita política. Si el règim actual és socialista o no, és un problema que no serà resolt pels sofismes de la burocràcia sinó per l’actitud de les masses, és a dir, dels obrers i dels camperols dels kolkhozs.
Sembla que les dades referents al salari real haurien de ser objecte d’un estudi particularment atent en un Estat obrer; l’estadística dels ingressos per categories de població hauria de ser límpida i accessible a tothom. En realitat, aquest domini que toca més a prop els interessos vitals dels treballadors, està cobert per una densa boira. Per increïble que semble, el pressupost d’una família obrera en l’URSS constitueix per a l’observador una magnitud molt més enigmàtica que en qualsevol país capitalista. De bades tractaríem de traçar la corba dels salaris reals de les diverses categories d’obrers durant el segon període quinquennal. El silenci obstinat de les autoritats i dels competents en la matèria és tan eloqüent com la seua exhibició de xifres sumàries i desproveïdes de significat.
Segons un informe del comissari del poble per a la indústria pesant, Ordzonikidzé, el rendiment mitjà mensual d’un obrer ha augmentat 3,2 vegades en 10 anys, de 1925 a 1935, mentre que el salari ha augmentat 4,5 vegades. Què part d’aquest últim coeficient, tan bonic en aparença, és devorat pels especialistes i els obrers ben pagats? Quin és el valor efectiu d’aquest salari nominal (cosa no menys important)? D’això no en sabem gens ni miqueta ni per l’informe ni pels comentaris de la premsa. En el congrés de la joventut soviètica, en abril de 1936, el secretari de les joventuts comunistes, Kosarev, deia: “A partir de gener de 1931 fins desembre de 1935, el salari dels joves ha augmentat un 340%.” Però inclús entre els joves condecorats, curosament escollits i disposats a prodigar ovacions, aquesta fanfarronada no provocà aplaudiments: els oients sabien massa bé, com l’orador, que el brusc pas als preus del mercat agreuja la situació de la gran majoria d’obrers.
El salari mitjà anual, que es determina reunint els salaris del director del trust i de l’escombradora, era, en 1935, de 2.300 rubles i ha d’haver assolit en 1936, prop de 2.500 rubles, és a dir, al tipus nominal del canvi, 7.500 francs i quelcom així com 3.500 o 4.000 francs francesos, segons la capacitat de compra. Aquesta xifra tan modesta disminueix encara més si es fa compte que l’augment dels salaris de 1936 no és més que una compensació parcial per la supressió dels preus de favor i d’alguns serveis gratuïts. Però allò més important de tot açò és que el salari de 2.500 rubles a l’any, és a dir 208 rubles al mes, no és més que un terme mitjà, és a dir, una ficció aritmètica destinada a emmascarar la realitat d’una cruel desigualtat en la retribució del treball.
Es indiscutible que la situació de la capa superior de la classe obrera, i sobretot dels stakhanovistes, s’ha millorat sensiblement durant l’any passat; la premsa relata detalladament quants vestits, quants pars de sabates, quants gramòfons, velocípeds i inclús llaunes de conserva han pogut comprar els obrers condecorats. Alhora es descobreix que pocs d’aquests béns són accessibles a l’obrer ordinari. Stalin diu les causes que han fet nàixer el moviment Stakhanov: “Es viu millor, més alegrement. I quan es viu més alegrement, el treball millora”. Hi ha quelcom de veritat en aquesta manera optimista, pròpia dels dirigents, de presentar el treball a escar. En efecte, la formació d’una aristocràcia obrera sols ha estat possible gràcies als èxits econòmics anterior. L’estimulant dels stakhanovistes no consisteix, no obstant, en ‘l’alegria’ sinó en el desig de guanyar més. Molotov ha modificat en aquest sentit l’afirmació de Stalin. “L’anhel d’assolir un alt rendiment del treball ha estat inspirat als stakhanovistes pel simple desig d’augmentar llur salari”. En efecte, en uns quant mesos s’ha format tota una categoria d’obrers, sobrenomenada els ‘mil’ perquè el seu salari és superior a mil rubles al mes. Hi ha alguns que guanyen més de 2.000 rubles, mentre que el treballador de les categories inferiors guanya freqüentment menys de 100 rubles.
La simple amplitud d’aquestes variacions de salaris establiria, segons sembla, un diferència suficient entre l’obrer ‘notable’ i l’obrer ‘ordinari’. No li és prou a la burocràcia, però. Els stakhanovistes estan literalment plens de privilegis. Se’ls dona habitacions noves, es fan reparacions en les seues cases, gaudeixen de vacances fora de temps en les cases de repòs i en els sanatoris, se’ls envia gratuïtament, a domicili, mestres d’escola i metges, tenen entrades gratuïtes per al cinema, arriba a passar que se’ls afaita gratuïtament fora de torn. Molts d’aquests privilegis semblen inventats especialment per ferir o ofendre l’obrer mitjà. L’obsequiosa benevolència de les autoritat té la seua causa tant en l’arribisme com en la mala consciència: els dirigents locals que aprofiten àvidament l’ocasió d’eixir del seu aïllament afavorint amb privilegis a una aristocràcia obrera. El resultat és que el salari real d’un stkhanovista sobrepassa freqüentment, de 20 a 30 vegades, al de les categories inferiors. Els sous dels especialistes més afavorits seria prou en moltes circumstàncies per a pagar a 80 o 100 peons. Per la magnitud de la desigualtat en la retribució del treball, l’URSS ha assolit i sobrepassat àmpliament als països capitalistes.
Els millors stakhanovistes, els que s’inspiren realment en mòbils socialistes, lluny d’alegrar-se amb els privilegis, es senten descontents. Es d’entendre: el gaudi individual de diversos béns en una atmosfera de misèria general, els rodeja d’un cercle d’hostilitat i d’enveja que els enverina l’existència. Aquestes relacions entre els obrers estan més allunyades de la moral socialista que les dels obrers d’una fàbrica capitalista, reunits per a la lluita comuna contra l’explotació.
Resulta que la vida quotidiana no és fàcil per a l’obrer qualificat, sobretot en províncies. A més a més de què la jornada de set hores és sacrificada progressivament a causa de l’augment del rendiment del treball, moltes altres hores es dediquen a la lluita complementària per l’existència. S’indica com a un signe particular del benestar que els millors obrers dels sovkhozs (explotacions agrícoles de l’Estat), els conductors de tractors i de màquines combinades, que formen ja una aristocràcia ostensible, tenen vaques i porcs. Així doncs la teoria segons la qual era preferible el socialisme sense llet que la llet sense socialisme, s’ha abandonat. Es reconeix ara que els obrers de les empreses agrícoles de l’Estat, en les quals sembla que no manquen ni vaques ni porcs, necessiten tindre per assegurar la seua existència el seu propi ramat minúscul. El comunicat triomfal segon el qual 96.000 obrers de Kharkov tenen hortalisses individuals, no és menys sorprenent. Les altres ciutats han estat invitades a imitar a Kharkov. ¡Quin terrible malbaratament de forces humanes signifiquen la ‘vaca individual’, ‘l’hortalissa’ individual, i quin fardell per als obrers, i encara més per a les seues dones i fills, el treball medieval, a pala, del fem i de la terra!
La gran majoria dels obrers manca, com és natural, de vaques i hortalisses i, amb freqüència, d’allotjament. El salari d’un peó és de 1.500 rubles a l’any, algunes vegades menys, el que, amb els preus, equival a la misèria. Les condicions d’allotjament, índex dels més característics de la situació material i cultural, són dels pitjors; a vegades, intolerables. La immensa majoria dels obrers s’amunteguen en habitacions comuns molt menys ben instal·lades, molt menys habitables que els quarters. ¿Es tracta de justificar els fracassos en la producció, les manques al treball, els defectes de la producció? La mateixa administració, mitjançant els periodistes, descriu les condicions d’allotjament dels obrers: “Els obrers dormen en terra, ja que la fusta dels llits està infestada de xinxes, les cadires estan destruïdes, no n’ hi ha un recipient per a beure, etc... Dos famílies viuen en una habitació. El sostre està foradat. Quan plou entra l’aigua a càntirs Els comuns són indescriptibles”. Detalls d’aquest gènere, afectant el país sencer podrien citar-se fins l’infinit. A conseqüència de les condicions d’existència intolerables, “la fluïdesa del personal, [escriu, per exemple, el dirigent de la indústria petrolera] assoleix proporcions enormes... Nombrosos pous no són explotats per manca de mà d’obra”. En determinades regions poc afavorides, únicament consenten en treballar els obrers acomiadats d’altres regions per indisciplina. Així, es forma en els baixos fons del proletariat una categoria de miserables privats de tot dret, pàries soviètics, que una branca de la indústria tan important com el petroli es veu obligada d’emprar abundosament.
A conseqüència de les desigualtats notables en el règim dels salaris, agreujades a més a més pels privilegis arbitràriament creats, la burocràcia assoleix que nasquen antagonismes aspres al si del proletariat. Recents informacions de la premsa pintaven el quadre d’una guerra civil dissimulada. “El sabotatge de les màquines constitueix el mitjà preferit [!] per a combatre al sistema Stakhanov”, escrivia, per exemple, l’òrgan dels sindicats. ‘La lluita de classes’ es nomena constantment. En aquesta lluita de ‘classes’ els obrers estan d’una banda; els sindicats d’una altra. Stalin recomanava públicament ‘trencar-los la closca’ als insubordinats. Altres membres del comitè central amenaçaven en diverses ocasions als ‘enemics desvergonyits’ amb anorrear-los totalment. L’experiència del moviment Stakhanov fa veure clarament l’abisme que existeix entre el poder i el proletariat i l’obstinació desenfrenada de la burocràcia per a aplicar la regla: ‘divideix i guanyaràs’. En revenja, el treball a escar, forçat d’aquesta forma, es transforma, per a consolar l’obrer, en ‘estímul socialista’. Aquestes simples paraules són una burla. L’emulació, els arrels de la qual es fonamenten en la biologia, indubtablement seguirà estant en el règim comunista (depurada de l’esperit de lucre, dels desig de privilegis) el motor més important de la civilització. Però en una fase més propera, preparatòria, la consolidació real de la societat socialista no ha de fer-se amb els mètodes humiliants del capitalisme endarrerit als quals recorre el govern soviètic, sinó per mitjans més dignes de l’home alliberat i, abans de res, sense el garrot del buròcrata, doncs que aquest garrot és l’herència més odiosa del passat; caldrà trencar-lo i cremar-lo públicament perquè siga possible parlar de socialisme sense que la vergonya no ens envermellisca la cara.
Si els trusts industrials són ‘en principi’ empreses socialistes, no podria dir-se el mateix dels kolkhozs que no reposen sobre la propietat de l’Estat sinó sobre la dels grups. Constitueixen un gran progrés amb relació a l’agricultura parcel·laria. Conduiran al socialisme? Açò depèn d’una sèrie de circumstàncies; unes d’ordre intern i, d’altres, d’ordre extern, que es refereixen al sistema soviètic en el seu conjunt; existeixen, a més a més, les de caràcter internacional, que no són pas les menys importants.
La lluita entre els camperols i l’Estat, està lluny d’haver acabat. L’organització actual de l’agricultura, encara molt inestable, no és més que un compromís momentani dels dos adversaris després d’una ruda explosió de guerra civil. Es cert que el 90% de les llars estan col·lectivitzades i que els camps dels kolkhozs han proporcionat el 94% de la producció agrícola. Inclús no fent compte de cert nombre de kolkhozs ficticis que en realitat dissimulen interessos privats, cal reconèixer que, segons sembla, els cultius parcel·laris han estat vençuts en la proporció de les seues nou dècimes parts. Però la lluita real de les forces i de les tendències en les aldees sobrepassa, de tota mena, a la simple oposició dels cultivadors individuals i dels kolkhozs.
Per a pacificar els camps, l’Estat s’ha vist obligat a fer grans concessions a l’esperit de propietat dels camperols, començant per la devolució solemne de la terra als kolkhozs, en gaudi perpetu, és a dir, per la liquidació de la nacionalització de la terra. Ficció jurídica? Segons la relació de les forces pot transformar-se en una realitat i constituir pròximament un greu obstacle per a l’economia planificada. Tanmateix, és molt més important que l’Estat s’haja vist obligat a permetre la resurrecció de les empreses camperoles individuals en parcel·les minúscules, amb les seus vaques, els seus porcs, els seus borregos, aus de corral, etc. A canvi d’aquest colp a la socialització i d’aquesta limitació de la col·lectivització, el camperol consent en treballar plàcidament, encara que sense gran zelo pel moment, en els kolkhozs que li donen la possibilitat de complir amb les seues obligacions amb l’Estat i de disposar d’alguns béns. Aquestes noves relacions tenen encara formes tan imprecises que fóra difícil expressar-les en xifres, inclús si l’estadística soviètica fos més honrada. No obstant, moltes raons permeten suposar que per al camperol és més important el seu minúscul bé personal que no el kolkhozs. Es a dir, que la lluita entre la tendència individualista i col·lectivista, impregna encara la vida del camp i que el seu resultat encara no està decidit. En quin sentit s’inclinen els camperols? Ells mateixos no ho saben ben bé. El Comissari del Poble per a l’agricultura deia a les acaballes de 1935: “Fins els darrers temps hem ensopegat amb una viva resistència dels kulaks per a executar el pla d’emmagatzematge dels cereals”. Es a dir, que: ‘fins aquests darrers temps’, la major part dels kolkhozsniki han considerat el lliurament de blat a l’Estat com una operació desavantatjosa i s’han inclinat al comerç privat. Les draconianes lleis que defenen el béns dels kolkhozs mostren el mateix en una altre pla. Un dels fets més instructiu és que l’haver dels kolkhozs està assegurat per l’Estat en 20.000 milions de rubles, mentre que l’haver privat dels membres dels kolkhozs ho està en 21.000 milions. Si aquesta diferència no indica necessàriament que els camperols, considerats individualment, són més rics que els kolkhozs, demostra, en qualsevol cas, que els cultivadors asseguren amb més cura els seus bens privats que no pas els béns col·lectius.
No menys interessant des del punt vista que ens ocupa, és el desenvolupament de la cria del ramat. Mentre que el nombre de cavalls continuà baixant fins 1935, i sols començà a augmentar lleugerament aquest any com a conseqüència de les mesures preses pel govern, l’augment del ramat boví l’any passat ja s’elevà a 4 milions de caps. Durant l’any favorable de 1935, el pla no s’ha executat, en allò que es refereix als cavall, més que en una proporció del 94%, en tant que ha estat fortament superat pel ramat boví. El significat d’aquestes dades es desprèn del fet que els cavalls són propietat dels kolkhozs mentre que les vaques són propietat privada del major nombre de camperols. Cal afegir que en les estepes, on els camperols dels kolkhozs estan autoritzats, a títol personal, a posseir un cavall en propietat privada, l’augment del nombre d’aquests animals és molt més ràpid que no en els kolkhozs, els que, per altra banda, superen al respecte a les explotacions de l’Estat (sovkhozs). Fóra un error deduir del que s’ha dit que la petita explotació individual siga superior a la gran explotació col·lectiva. Però el pas de la primera a la segona, pas de la barbàrie a la civilització, presenta nombroses dificultats que no és possible allunyar amb la simple ajuda de mitjans administratius.
“El dret mai pot enlairar-se sobre el règim econòmic i del desenvolupament cultural de la societat, condicionada per aquest règim...” El lloguer de les terres, prohibit per la llei, es practica en realitat a àmplia escala i sota les formes nocives de lloguer pagat en treball. Alguns kolkhozs lloguen terra a d’altres, algunes vegades a particulars, als seus membres més emprenedors. Per inversemblant que siga açò, els sovkhozs, empreses ‘socialistes’, també lloguen terres, i el més instructiu és que els kolkhozs de la GP són els que es distingeixen en açò. Sota l’ègida de l’alta institució que vela de les lleis, hi ha directors de sovkhozs que imposen als seus arrendataris camperols condicions que semblen preses dels antics contractes de servatge dictats pels senyors. I estem en presència de casos d’explotació dels camperols pels buròcrates que no obren en qualitat d’agents de l’Estat sinó en qualitat de ‘landlords’ semilegals.
Sense voler exagerar la importància dels fets monstruosos d’aquest gènere, que, naturalment, no poden ser registrats per l’estadística, no podem desentendre’s, però, del seu enorme significat simptomàtic. Comproven infal·liblement la força de les tendències burgeses en la branca més endarrerida de l’economia que abasta a la gran majoria de la població. L’acció del mercat reforça inevitablement les tendències individualistes i agreuja la diferenciació social en els camps malgrat la nova estructura de la propietat.
Els ingressos mitjans d’una llar, en els kolkhozs, s’elevaven en 1935 a 4.000 rubles. Però les mitjanes són encara més enganyoses per als camperols que per als obrers. S’informava, per exemple, al Kremlin, que els pescadors col·lectius havien guanyat en 1935 dues vegades més que en 1934; precisament, 1.919 rubles per treballador. Els aplaudiments que saludaren aquesta xifra demostra en quina proporció superava el guany mitjà dels kolkhozs. Per altra banda, hi han kolkhozs en els que els ingressos s’han elevat a 3.000 rubles per família, sense fer compte de la relació en diners i en espècie de les explotacions individuals, ni dels ingressos d’un gran cultivador de kolkhozs en aquesta categoria sobrepassen, generalment, de 10 a 15 vegades, el salari d’un treballador ‘mitjà’ o inferior dels kolkhozs.
La graduació dels ingressos sols està determinada parcialment per l’aplicació al treball i a les capacitats. Els kolkhozs, igual que les parcel·les individuals, estan col·locats necessàriament en condicions molt desiguals, segons el clima, gènere de cultiu, situació amb relació a les ciutats i centres industrials. L’oposició entre la ciutat i el camp, lluny d’atenuar-se durant els períodes quinquennals, s’ha desenrotllat fins a l’extrem a conseqüència del creixement febril de noves regions industrials. Aquesta antinòmia fonamental de la societat soviètica engendra ineludiblement contradiccions entre els kolkhozs i al si d’ells, a causa, sobretot, de la renda diferencial.
El poder il·limitat de la burocràcia no és una causa de diferenciació menys poderosa. La burocràcia disposa de palanques com els salaris, el pressupost, el crèdit, els preu, els impostos. Els beneficis exagerats de determinades plantacions de cotó col·lectivitzades de l’Àsia Central, depenen més de les relacions entre els preus fixats per l’Estat que no del treball dels camperols. L’explotació d’unes capes de la població per d’altres, no ha desaparegut sinó que ha estat dissimulada. Els primer kolkhozs ‘acomodats’ (algunes desenes de milers), han adquirit els seus béns en detriment del conjunt de kolkhozs i d’obrers. Assegurar el benestar de tots els kolkhozs és molt més difícil i exigeix molt més de temps que no oferir privilegis a la minoria en detriment de la majoria. L’oposició d’esquerres assenyalava en 1927 que “els ingressos del kulak han augmentat sensiblement més que els de l’obrer” i aquesta situació persisteix hui, encara que sota formes modificades: els ingressos de la minoria privilegiada dels kolkhozs han augmentat infinitament més que els de la massa de kolkhozs i centres obrers. Probablement, la diferència és encara major que la que existia en vespres de la liquidació dels kulaks.
La diferenciació que existeix al si dels kolkhozs s’expressa, en part, en el domini del consum individual i, en part, en el de l’economia privada de la família ja que que els principals mitjans de producció estan socialitzats. La diferenciació entre els kolkhozs té des d’ara conseqüències més profundes puix que el kolkhozs ric pot usar més adobs, més màquines i, en conseqüència, pot enriquir-se més ràpidament. Passa amb freqüència que els kolkhozs rics lloguen la mà d’obra dels pobres sense que les autoritats ho impedisquen. L’atribució definitiva als kolkhozs de terres d’un valor desigual, facilita en major grau la diferenciació ulterior i, com a conseqüència, la formació d’una espècies de ‘kolkhozs burgesos’ o de ‘kolkhozs milionaris’ com ja se’ls anomena.
L’Estat té la possibilitat, cert, d’intervenir en la diferenciació social en qualitat de regulador. Però: en quin sentit i en quina mesura? Atacar els kolkhozs-kulaks fóra provocar un nou conflicte amb els elements més ‘progressistes’ del camp, que sobretot després d’un dolorós interval, anhelen àvidament ‘bona vida’. A més a més, i açò es el principal, l’Estat cada vegada és menys capaç d’exercir un control socialista. En l’agricultura, com en la indústria, cerca el recolze i l’amistat dels forts, dels afavorits per l’èxit, dels ‘stakhanovistes del camp’, dels ‘kolkhozs milionaris’. Després de començar preocupant-se per les forces productives, acaba invariablement pensant en ell mateix.
Justament en l’agricultura, on el consum es relaciona tan de prop amb la producció, la col·lectivització ha obert immenses possibilitats al parasitisme burocràtic que comença a arrossegar als dirigents dels kolkhozs. Els ‘regals’ que els treballadors dels kolkhozs duen als caps en les sessions solemnes del Kremlin, no fan més que representar sota una forma simbòlica el tribut gens simbòlic que paguen als poder locals.
D’aquesta forma, en l’agricultura, més encara que en la indústria, el baix nivell de la producció entra constantment en conflicte amb les formes socialistes i inclús cooperatives (kolkhozsianes) de la propietat. Alhora que la burocràcia, nascuda en darrera anàlisi d’aquesta contradicció, l’agreuja.
fisonomia social dels mitjans dirigents
Amb freqüència veiem que les obres soviètiques condemnen el ‘burocratisme’ com una mala manera de pensar o de treballar. (Aquestes condemnes són formulades sempre pels superiors contra els inferiors i constitueixen per als primers un procediment defensiu). Però allò que no es trobarà enlloc és un estudi consagrat a la burocràcia com capa dirigent, a la seua magnitud numèrica, a la seua estructura, a la seua carn i sang, als seus privilegis i apetits, a la part de la renda nacional que absorbeix. No obstant, la burocràcia té aquests aspectes i el fet que dissimule tan atentament la seua fisonomia social demostra que posseeix una consciència específica de ‘classe’ dirigent, que encara es sent insegura en el que es refereix al seu dret al poder.
Es completament impossible de donar xifres precises sobre la burocràcia soviètica per dues raons: per descomptat perquè en un país on l’Estat es quasi l’únic amo, és difícil dir on acaba l’aparell administratiu; en segon lloc, perquè els estadístics, economistes i publicistes soviètics guarden sobre aquest problema, com ja hem dit, un silenci particularment concentrat, essent imitat en açò pels ‘amics’ de l’URSS. Notem, de passada, que, en les 1.200 pàgines de la seua pesant compilació, els Webb no han considerat un sols instant a la burocràcia soviètica com una categoria social. Què té açò de sorprenent? No escrivien, en realitat, sota el seu dictat?
Les oficines centrals de l’Estat contaven, el 1er de novembre de 1933, segons dades oficials, amb gairebé 550.000 individus pertanyents al personal dirigent. Però aquesta xifra, força acrescuda durant els darrers anys, no compren els serveis de l’exèrcit, de la flota, de la GPU, de la direcció de les cooperatives ni de les anomenades societats, Aviació, Química i d’altres. Cada República posseeix, a més a més, el seu aparell governamental propi. Paral·lelament als estats majors de l’Estat, dels sindicats, de les cooperatives i d’altres, i confonent-s’hi, hi ha al capdavall el poderós esta major del partit. No exagerem, certament, en estimar en 400.000 ànimes als mitjans dirigents de l’URSS i de les Repúbliques que pertanyen a la Unió. Es possible que en l’actualitat arriben al mig milió. No són simples funcionaris, sinó alts funcionaris, ‘caps’ que formen una casta dirigent en el sentit propi de la paraula, dividida jeràrquicament per importantíssims talls horitzontals.
Aquesta capa social superior està sostinguda per una pesant piràmide administrativa de base àmplia i multiforme. Els comitès executius dels soviets regionals, de les ciutats, dels barris, duplicats pels òrgans paral·lels del partit, dels sindicats, de les joventuts comunistes, dels transports, de l’exèrcit, de la flota, de la seguretat general, han de donar una xifra de 2.000.000 d’homes. No oblidem tampoc als presidents dels soviets de 600.000 burgs i aldees.
En 1933 la direcció de les empreses industrials estava en mans de 17.000 directors i directors adjunts. El personal administratiu i tècnic de les fàbriques i de les mines, incloent-hi els quadres inferiors i fins els contramestres, es componia de 250.000 ànimes (d’elles, 54.000 especialistes no exercien funcions administratives en el propi sentit de la paraula). Cal afegir a aquesta xifra el personal del partit, els sindicats i les empreses administrades a causa del ‘triangle’ (direcció, partit, sindicat). No és exagerat estimar en mig milió d’homes els personal administratiu de les empreses de primera importància, caldria afegir-hi el personal de les empreses dependents de les repúbliques nacionals i dels soviets locals.
Des d’altre punt de vista, l’estadística oficial indica per a 1933 més de 860.000 administradors i especialistes per a tota l’economia soviètica. D’aquest nombre més de 480.000 estan en la indústria, més de 100.000 en els transports, 93.000 en l’agricultura, 25.000 en el comerç. Aquestes xifres comprenen als especialistes que no exerceixen funcions administratives però no al personal de les cooperatives i dels kolkhozs; a més a més, han estat sensiblement superades durant els dos darrers anys.
Si no considerem més que els presidents i organitzadors comunistes, 250.000 kolkhozs ens proporcionen, amb els dirigents dels sovkhozs i les estacions de màquines i tractors un total que supera ben bé el milió per a l’agricultura socialista.
L’Estat disposava en 1935 de 113.000 establiments comercials; l’organització cooperativa tenia 200.000. Els gerents d’uns i d’altres no són, en realitat, agents sinó funcionaris i funcionaris d’un monopoli de l’Estat. La mateixa premsa soviètica es queixa de quan en quan de que “els cooperativistes han deixat de considerar als camperols dels kolkhozs com a llurs electors”. Com si el mecanisme de la cooperació pogués distingir-se qualitativament dels sindicats, soviets i partit!
La categoria social que, sense proporcionar un treball productiu directe, mana, administra, dirigeix, distribueix els càstigs i recompenses (no incloem els professors) ha d’ésser estimada en 5 ó 6 milions d’ànimes. Aquesta xifra global al igual que els seus components no pretén, de cap mena, la precisió: és vàlida com a primera aproximació i ens prova que la ‘línia general’ no té res en absolut d’esperit sense carn.
Als diversos graus de la jerarquia, examinada de dalt a baix, els comunistes varien en la proporció de 20 a 90 %. En la massa burocràtica, els comunistes i els joves comunistes formen un bloc de 1.500.000 a 2.000.000 d’homes; més aviat menys que no pas més en aquest moment a causa de les depuracions. Aquesta és l’ossada del poder. Els mateixos homes constitueixen l’ossada del partit i de les joventut comunistes... l’ex partit bolxevic que ha deixat de ser l’avantguarda del proletariat per a transformar-se en l’organització política de la burocràcia. El conjunt de membres del partit i de les joventuts no serveix més que per a proporcionar activistes; és, en d’altres paraules, la reserva de la burocràcia. Els activistes sense partit exerceixen el mateix paper.
Es pot admetre, com hipòtesi, que l’aristocràcia obrera i kolkhozsiana és quasi igual en nombre a la burocràcia: és a dir, de cinc a sis milions d’ànimes (stakhanovistes, activistes sense partit, homes de confiança, parents i compares). Junt amb les seues famílies, aquestes dues capes socials que es penetren entre d’elles pot abastar de vint i vint-i-cinc milions d’homes. Donem una estimació modesta de les famílies, fent compte que la dona i el marit, de vegades també el fill o la filla, formen part, freqüentment, de l’aparell burocràtic. Tret d’això, la dona dels mitjans dirigents limita molt més fàcilment la seua descendència que no pas l’obrera i, sobretot, la camperola. L’actual campanya contra els avortaments, feta per la burocràcia, no li afecta a ella. El 12%, probablement el 15% és la base social autèntica dels mitjans dirigents absolutistes.
Quan sols són accessibles a una petita minoria una alcova individual, una alimentació suficient, un vestit adequat, milions de buròcrates, grans o petits, tracten d’aprofitar-se del poder per a assegurar llur propi benestar. D’aquí l’immens egoisme d’aquesta capa social, la seua fort cohesió, la seua por al descontent de les masses, la seua obstinació sense límits en la repressió de qualsevol crítica i, per fi, la seua adoració hipòcritament religiosa al ‘cap’ que encarna i defèn els privilegis i el poder dels nous amos.
La mateixa burocràcia és encara menys homogènia que no el proletariat o el camperolat. Hi ha un abisme entre el president del soviet d’aldea i l’alt personatge del Kremlin. Els funcionaris subalterns de diverses categories tenen en realitat un estàndard de vida molt primitiu, inferior al de l’obrer qualificat d’Occident. Tot, però, és relatiu: l‘estàndard de la població circumdant és molt més baix. La sort del president del kolkhozs, de l’organitzador comunista, del cooperador de base així com la del funcionari un poc més elevat, no depèn per a res dels ‘electors’. Tot funcionari pot ser sacrificat en qualsevol moment pel seu superior jeràrquic amb l’objecte de calmar el descontent. En revenja, qualsevol funcionari pot elevar-se un grau, quan arribe l’ocasió. Tots estan lligats (fins el primer xoc important, en qualsevol cas) per una responsabilitat col·lectiva amb el Kremlin.
Per les seues condicions d’existència, els mitjans dirigents inclouen totes les gradacions, des de la petita burgesia més provinciana fins la gran burgesia de les ciutats. A les condicions materials corresponen els hàbits, interessos i manera de pensar. Els dirigents dels sindicats soviètics d’avui no difereixen molt del tipus psicològic dels Citrine, Jouhaux, Green. Tenen tradicions diferents, altra fraseologia, però la mateixa actitud de tutors desdenyosos envers les masses, la mateixa habilitat desproveïda d’escrúpols en les petites maniobres, el mateix conservadorisme, la mateixa estretor d’horitzó, la mateixa preocupació egoista per la seua pròpia pau i, al capdavall, la mateixa veneració per les formes més trivials de la cultura burgesa. Els coronels i generals soviètics difereixen poc dels de les cinc parts del món; en tot cas, tracten de semblar-se’ls el més possible. Els diplomàtics soviètics han adoptat de nou, més que no el frac, les maneres de pensar dels seus col·legues d’Occident. Els periodistes soviètics, inclús a la seua manera, enganyen els seus lectors com els periodistes d’altres països.
Si és difícil proporcionar estimacions numèriques sobre la burocràcia, apreciar els seus ingressos ho és encara més. Des de 1927, l’oposició protestava contra el fet que “l’aparell administratiu inflat i privilegiat devora una part importantíssima de la plus-vàlua”. La plataforma de l’oposició indicava que el simple aparell comercial “devora una enorme part de la renda nacional: més de la dècima part de la producció global”. El poder prengué immediatament les seus precaucions per a impossibilitar càlculs semblants, cosa que va repercutir en què les despeses generales augmentaren en compte de disminuir.
Les coses no marxen millor en d’altres dominis. Es necessità, com escrivia Rakovski en 1930, un disgust momentani entre els buròcrates del partit i dels sindicats perquè la població sabés que 80 milions de rubles, d’un pressupost sindical total de 400, són devorats per les oficines. Notem que sols es tracta del pressupost legal. A més a més, la burocràcia sindical rep de la burocràcia industrial, en senyal d’amistat, dons en diners, allotjaments, mitjans de transport, etc.
¿Quant costa el manteniment de les oficines del partit, cooperatives, kolkhozs, sovkhozs, indústria… de l’administració en totes les seues ramificacions? Preguntava Rakovski, i responia: “ni tan sols tenim dades hipotètiques sobre aquest assumpte.”
La manca de tot control té com a conseqüències inevitables els abusos i, en primer lloc, les despeses exagerades. El 29 de setembre de 1935, el govern, obligat a plantejar un vegada més el problema del treball defectuós de les cooperatives, comprovava, sota la signatura de Stalin i Molotov: “els robatoris i dilapidacions a tort i a dret i el treball deficitari de moltes cooperatives rurals”. En la Sessió del Comitè Executiu de l’URSS, en gener de 1936, el comissari del poble per a les finances es queixava que els executius locals fessen un ús completament arbitrari dels recursos de l’Estat. El comissari del poble guardava silenci sobre els organismes centrals, perquè ell en formava part.
No tenim cap possibilitat de calcular la part de la renda nacional que s’apropia la burocràcia. Açò no es deu sols a què aquesta dissimula els seus ingressos legalitzats i a què, vorejant contínuament l’abús per a caure en ell francament, té grans ingressos il·lícits, sinó perquè, sobretot, el progrés social en el seu conjunt, urbanisme, confort cultura, arts, es realitza principalment, si és que no exclusivament, en benefici dels mitjans dirigents.
De la burocràcia com consumidora es pot dir amb algunes correccions el mateix que ha estat dit de la burgesia: no tenim raons per a exagerar el seu consum en articles de primera necessitat. L’aspecte del problema canvia radicalment si considerem que monopolitza totes les conquistes antigues i noves de la civilització. Des del punt de vista formal, aquestes conquestes són accessibles a tota la població, a la de les ciutats almenys; en realitat, però, la població no les gaudeix més que excepcionalment. La burocràcia, en canvi, disposa com vol i quan vol dels seus béns personals. Si afegim als emoluments tots els avantatges materials, tots el beneficis complementaris semilícits i, per acabar, els avantatges de la burocràcia en els espectacles, vacances, hospitals, sanatoris, cases de repòs, museus, clubs, instal·lacions esportives, ens veurem obligats de deduir que eixe 15 o 10 % de la població gaudeix de tants béns com el 80 o 85 % restant.
Els amics de l’URSS tractaran de refutar aquestes xifres? Que en proporcionen d’altres més precises. Que obtinguen de la burocràcia la publicació dels ingressos i despeses de la societat soviètica. Mantindrem des d’ací la nostra opinió. El repartiment dels béns de la terra és molt més democràtic en l’URSS que a l’antic règim tsarista i encara que als països més democràtics de l’Occident; no té res de comú, però, amb el socialisme..