Lev Trockij

QUATRE LLETRES A LA MAJORIA DEL COMITÈ NACIONAL

DEL SOCIALIST WORKERS PARTY

desembre del 1939/gener del 1940


Índex:

26 de desembre de 1939

27 de desembre de 1939

3 de gener de 1940

4 de gener de 1940



Coyoacán, D. F.

26 de desembre de 1939


Benvolguts amics:

Personalment estava a favor de portar a terme la discussió a través del Socialist Appeal i el New International, però els vostres arguments, especialment els que es refereixen al camarada Burnham, són molt seriosos i m’han convençut.


El Socialist Appeal i el New International són instruments del Partit i del seu Comitè Nacional, no d’un comitè de discussió especial. En un butlletí de discussió, l’oposició pot demanar igualtat de drets amb la majoria, però les publicacions oficials del Partit tenen el deure de defensar el punt de vista d’aquest i de la IV internacional. Una discussió en les pàgines d’aquestes publicacions oficials, ha de discórrer sempre dins dels límits que establisca la Majoria del Comitè Nacional. És evident.


Les garanties jurídiques permanents per a la minoria no són, amb tota seguretat, herència de l’experiència bolxevic. Però tampoc són un invent del camarada Burnham; el Partit Socialista Francès té des de sempre aqueixes garanties constitucionals que, d’altra banda, es corresponen perfectament amb l’esperit de literats envejosos i parlamentaris de colla, però que no prevenen contra la possibilitat que els treballadors siguen subjugats per aqueixos tipus.


L’estructura organitzativa de l’avantguarda proletària ha de subordinar-se a les exigències positives de la lluita revolucionària, i no a garanties negatives de la seua degeneració. Si el partit no compleix les exigències de la revolució socialista, es degradarà tanmateix que intente evitar-ho amb els acords jurídics més perfectes. En el terreny organitzatiu, Burnham demostra una falta total de sentit revolucionari, com la demostrà en el terreny polític arran de l’insignificant assumpte del Comitè Dies. En ambdós casos ha adoptat una postura purament negativa el mateix que, en la qüestió de l’estat soviètic, dóna una definició simplement negativa. No és prou amb no estar d’acord amb la societat capitalista (actitud negativa); cal acceptar totes les conclusions pràctiques d’una concepció revolucionària. Aquest no és el cas del camarada Burnham 


Les meues conclusions pràctiques?

Primer: cal denunciar oficialment davant del partit l’intent de destruir la línia del partit, posant-la al mateix nivell que qualsevol innovació encara no acceptada pel partit.


Segon: si el Comitè Nacional considera necessari dedicar a l’assumpte un article en el New International (jo no ho propose), ha de fer-se de manera que el lector veja clarament quina és la posició del partit i quin l’intent de revisió, i deixant que la majoria diga l’última paraula.


Tercer: si no són suficients els butlletins interns, es pot intentar publicar una sèrie especial d’articles dedicats a l’ordre del dia del Congrés.


Poseu tota la lleialtat del món en la discussió, però no féu la menor concessió a l’esperit anarquista i petitburgès!

 W. Rork (Lev Trotski)



Coyoacán, 27 de desembre 1939

Benvolguts amics:

He de confessar que, en el primer moment, em sorprengué la vostra comunicació sobre la insistència dels camarades Burnham i Shachtman en publicar els seus articles polèmics en el New International i el Socialist Appeal. Em preguntí qual podria ser el motiu. Hem d’excloure per complet que se senten fins al punt segurs de la seua posició. Els seus arguments són molt primitius, es contradiuen profundament uns amb altres i en el fons senten que la majoria representa la doctrina i la tradició marxistes. No poden ni somiar sortir victoriosos d’un debat teòric: tant Shachtman i Abern com Burnham ho saben perfectament. Llavors, per què aqueix ànsia de publicitat? L’explicació és molt senzilla: estan impacients per justificar-se davant de l’opinió pública demòcrata; de cridar-los de tots els Eastman, Hook i la seua colla que ells (l’oposició) no són tan roïns com nosaltres. Açò ha d’ésser especialment necessari per a Burnham. És el mateix tipus de capitulació vergonyosa que observàrem en Zinoviev i Kamenev en vespres de la Revolució d’Octubre i en molts “internacionalistes” davall la pressió del patriotisme bèl·lic. Fent a una banda peculiaritats personals, malentesos o errors, estem davant del primer pecat socialpatriota dins del partit.

Deixareu ben clar aquest fet des del principi, molt correctament, però jo m’adone ara amb tota claredat, quan ell (com els poumistes, pivertistes i tants altres) declara el seu desig d’anunciar als quatre vents que no són tan roïns com els “trotskistes”.

Aquesta consideració és un argument més per a no fer-los cap concessió. Sota les actuals condicions, tenim perfecte dret a dir-los: heu d’esperar que el partit done el seu veredicte, sense apel·lar prèviament als jutges democràtics i patriòtics.

He tractat abans molt teòricament la qüestió, i des d’aquest punt de vista, estic completament d’acord amb el camarada Goldman que hem de guanyar. Però una llarga experiència política em diu que hem d’evitar la influència prematura del factor demòcrata patriòtic en la lluita del partit i que l’oposició hauria de mantenir la lluita només amb les seues pròpies forces, com fa la majoria. En aqueixes condicions, l’examen i selecció dels distints elements de l’oposició serien més efectius i més favorables per al partit.

Ja Engels parlava en els seus temps dels costums dels petitburgesos rabiosos. Em sembla que podem trobar traces d’aquests costums entre les files de l’oposició. Fins ahir, molts d’ells estaven hipnotitzats per la tradició bolxevic, mai l’absorbiren profundament, però tampoc s’atreviren a desafiar-la obertament. Però Burnham i Abern els han donat el coratge necessari i ara manifesten a les clares el seu caràcter de petitburgesos “enragés”. Aquesta impressió m’han donat, per exemple, els darrers articles i lletres de Stanley. Ha perdut per complet el sentit d’autocrítica i creu sincerament que cada inspiració que se li passa pel cap mereix ésser dita en públic i impresa, sempre que vaja contra la tradició i el programa del partit. El major crim de Shachtman i Abern és precisament haver provocat semblant explosió d’autosuficiència petit burgesa.

W. Rork (L. Trotski)



P. S.: És absolutament segur que agents stalinistes estan treballant entre nosaltres per a aguditzar la discussió i provocar l’escissió. Seria necessari examinar a molts “lluitadors” fraccionals des d’aquest punt de vista.



3 de gener de 1940

Benvolguts amics:

He rebut els dos documents de l’oposició. He estudiat el que tracta del conservadorisme burocràtic i estic estudiant el de la qüestió russa. Quines coses més lamentables! És difícil trobar una frase que expresse una idea correcta o que situe una idea adequada en el lloc adequat. Gent intel·ligent, però en una posició evidentment falsa, que es posa cada vegada més en un atzucac.

La frase d’Abern sobre l’escissió pot tenir dos sentits: o vol amenaçar-nos amb ella, com fan en cada discussió, o realment desitja un suïcidi polític. En el primer cas, ens confirma en la nostra apreciació del caràcter no marxista de la política de l’oposició. En el segon, no podem fer res; si una persona adulta vol suïcidar-se, és difícil impedir-li-ho.

La reacció de Burnham és un desafiament brutal al marxisme. Si la dialèctica és una religió i si la religió és l’opi del poble, ¿com es nega a lluitar per a alliberar d’aqueix verí el seu propi partit? Estic escrivint una lletra oberta a Burnham sobre aquest assumpte. No crec que l’opinió pública de la IV Internacional permeta a l’editor de la revista teòrica del marxisme semblants aforismes cínics sobre les bases del socialisme científic. En tot cas, no descansaré fins que les concepcions antimarxistes de Burnham hagen estat denunciades davant del Partit i la Internacional. Espere poder enviar la lletra oberta, almenys el text rus, despús-demà.

Estic escrivint també una anàlisi dels dos documents. És molt bona l’explicació de per què estan d’acord en estar en desacord en la qüestió russa.

M’ha donat molta ràbia haver perdut el temps en llegir aqueixos dos detestables documents. Els errors són tan elementals que cal fer un constant esforç per a recordar en cada cas els arguments contra ells que ens proporciona l’ABC del marxisme.

W. Rork (L. Trotski)

Coyoacán, D. F.

4 de gener de 1940

Benvolguts amics:

Vos envie còpia de la lletra que escriguí a Shachtman fa dues setmanes. Encara no m’ha contestat. Açò ens indica el mode en què s’ha posat en aquest debat sense principis. Forma un bloc amb l’antirnarxista de Burnham i es nega a contestar a les meues lletres sobre el tema. El fet en si no té importància, però és força simptomàtic. Per això vos envie còpia de la lletra.

Els meus millors desigs

Lev Trotski

Coyoacán, D. F.