Lev Trockij

ELS MORALISTES PETITBURGESOS I EL PARTIT PROLETARI

23 d’abril de 1940



La discussió en el SWP nord-americà ha estat transparent i democràtica. Els preparatius del congrés s’han fet amb total lleialtat. La minoria ha participat en el congrés, reconeixent, doncs, la seua legalitat i autoritat. La majoria ha ofert a la minoria totes les garanties necessàries de què podrà continuar defensant els seus propis punts de vista després del congrés. La minoria ha demanat permís per a dirigir-se a les masses per damunt de la direcció del partit. Naturalment, la majoria ha refusat aquesta pretensió tan monstruosa. Mentre, a esquenes del partit, la minoria, per mitjà de maquinacions en l’ombra, s’ha apoderat del New International, que es publicava gràcies als esforços de tot el partit i de la IV Internacional. He d’afegir-hi que la majoria estava d’acord en concedir dos llocs dels cinc de l’equip editorial del seu òrgan teòric a la minoria. Però, ¿com pot una “aristocràcia” intel·lectual ésser la minoria d’un partit obrer? Situar un professor al nivell d’un obrer és, al capdavall... “conservadorisme burocràtic!”.


En un article polèmic recent, contra mi, Burnham explicava que el socialisme és un “ideal moral”. Açò no és tan nou. A principis del segle passat, la moralitat serví de base al “vertader socialisme alemany”, que Marx i Engels sempre criticaren. A principis d’aquest segle, els social-revolucionaris russos contraposaren l’“ideal moral” al socialisme materialista. Encara que cal reconèixer que aquests paladins de la moralitat es convertiren en delinqüents comuns en el camp de la política. En 1917 traïren els treballadors, posant-los a mans de la burgesia i de l’imperialisme estranger.


Una llarga experiència política m’ha ensenyat que, quan un professor o un periodista petitburgesos comencen a parlar d’elevats nivells morals, el millor és agafar ben fort la cartera. També ha ocorregut aquesta vegada. En nom d’un “ideal moral”, un intel·lectual petitburgès li ha furtat al partit el poder sobre el seu propi òrgan teòric. Ací teniu un petit exemple viu dels mètodes organitzatius d’aquests moralistes innovadors i campions de la democràcia.


Què és la democràcia del partit per a un petitburgès “educat”? Un règim que li permeta dir i escriure tot allò que vullga. ¿Què és “burocratisme” per a un petitburgès “educat”? Un règim en què la majoria proletària imposa, per mètodes democràtics, les seues decisions i la disciplina. Treballadors, graveu-vos açò en la ment!


La minoria petit burgesa del SWP s’ha escindit de la majoria proletària sobre la base d’una lluita contra el marxisme revolucionari. Burnham proclamà que el materialisme dialèctic era incompatible amb la seua arnada “ciència”. Shachtman proclamà que el marxisme revolucionari no tenia res a veure amb les “qüestions pràctiques”. Abern s’afanyà en unir-se al bloc antimarxista. I ara, aqueixos cavallers anuncien la revista que li han furtat al partit com a “òrgan del marxisme revolucionari”. ¿Què és açò, sinó xarlatanisme ideològic? Els lectors demanaran als editors que publiquen el treball programàtic que ha servit de base a la minoria, és a dir, “Ciència i estil”, de Burnham. Si els editors no volen emular els estafadors que donen mercaderia espatllada davall brillants etiquetes, no els quedarà més remei que publicar-lo. I aleshores podrà veure tothom la classe de “marxisme revolucionari” que hi ha ací. Però no ho faran. Els fa vergonya mostrar la seua vertadera cara. Burnham està ocupadíssim amagant en la seua caixa forta els seus articles massa comprometedors, i Shachtman es disposa a servir de portaveu per a les idees de qualsevol, ja que no en té de pròpies.


Els primers articles “programàtics” de la revista robada revelen ja la falta de sentit i la falsedat d’aquest grup antimarxista que s’autodenomina “Tercer Camp”. Què és aqueix animal? Hi ha el camp del capitalisme i el camp del proletariat. ¿I existeix, tal vegada, un tercer camp, un santuari petitburgès? Naturalment, es tracta només d’això. Però, com sempre, els petitburgesos adornen el seu “camp” amb les flors de paper de la retòrica. Prestem oïda. Tenim, d’una banda, a França i Anglaterra. Per una altra, a Hitler i Stalin. I en el tercer “camp”, a Burnham i Shachtman. La IV Internacional està, per a ells, en el camp de Hitler (Stalin s’adonà d’això fa ja molt de temps). Per tant, cal una nova consigna: “Desorientats i pacifistes de tot el món, tots els que patiu les agullonades del destí, correu al tercer camp!”


Però el problema principal és que els dos camps en guerra no comprenen tot l’orbe burgès. On col·loquem els neutrals o semineutrals? I els EEUU? I a Itàlia i Japó? I els països escandinaus, Índia o Xina? Penseu no en els treballadors revolucionaris indis o xinesos, sinó en Xina o Índia com a països oprimits. El bonic esquema dels “tres camps” oblida un petit detall; el món colonial, la major part de la Humanitat!


Índia participa en la guerra imperialista al costat d’Anglaterra. ¿Vol dir açò que la nostra actitud envers l’Índia (no cap als bolxevics indis, sinó cap al país) haja d’ésser la mateixa que envers Anglaterra? Si no existeixen en el món, a banda de Burnham i Shachtman, més que dos camps imperialistes, on col·loquem l’Índia? Un marxista dirà que, tanmateix que l’Índia siga part de l’Imperi Britànic i participe en la guerra imperialista; malgrat la pèrfida actitud de Gandhi i altres líders nacionalistes, la nostra actitud cap a l’Índia ha d’ésser diferent de la nostra actitud envers Anglaterra. Defensem l’Índia contra Anglaterra. ¿Per què no podem mantenir actituds diferents enfront de Rússia i Alemanya, malgrat que Stalin estiga aliat amb Hitler? ¿Per què no podem defensar les formes socials més progressistes, capaces de desenvolupament, contra les més reaccionàries, que només poden descompondre’s en el futur? No sols podem, sinó que hem de fer-ho! Els teòrics de la revista furtada reemplacen l’anàlisi de classe per un mecanicisme molt atractiu per als petitburgesos a causa de la seua pretesa simetria. Al igual que els stalinistes camuflen la seua servitud al nacionalsocialisme (els nazis) amb grans insults a les democràcies imperialistes, Shachtman i companyia amaguen la seua capitulació a l’opinió pública petit burgesa nord-americana amb la pomposa fraseologia del “tercer camp” (què és això: ¿un partit, un club, una Lliga de les Esperances Perdudes, un Front Popular?). Com si aqueix “tercer camp” no tingués l’obligació de tenir una política correcta respecte a la petita burgesia, els sindicats, Índia i l’URSS!


Fa pocs dies, Shachtman s’ha autodefinit en la premsa com “trotskista”. Si això és trotskisme, jo no sóc trotskista. No tinc res en comú amb les idees actuals de Shachtman, i no cal ni dir-ho amb les de Burnham. Col·laborí activament en el New International, protestant pel frívol article de Shachtman sobre teoria i les seues concessions a Burnham, l’estúpid pedant petitburgès. Però, en aquella època, el partit i la Internacional mantenien a ratlla Shachtman i Burnham. Després, la pressió petit burgesa els deslligà. La meua actitud davant de la nova revista no pot ésser una altra que la que he mantingut sempre davant de totes les falsificacions petitburgeses del marxisme. I la seua “moralitat” política i els seus “mètodes organitzatius” no m’inspiren sinó menyspreu.


Si agents de l’enemic de classe haguessen obrat conscientment a través de Shachtman, li haurien aconsellat fer exactament allò que ha fet. S’ha unit als antimarxistes per a lluitar contra el marxisme. Ha ajudat a construir una fracció petit burgesa en contra dels treballadors. S’ha negat a utilitzar la democràcia del partit per a fer un esforç honrat per convèncer la majoria proletària. Ha provocat una escissió en plena guerra mundial. I ho corona tot amb un brut escàndol, que sembla fet a mesura per a proveir de munició els nostres enemics. Així són aqueixos “demòcrates moralistes”!


Però tot açò no els servirà de res. Estan en fallida. Tanmateix les traïcions de tots els intel·lectuals inestables i de tots els acudits barats dels seus cosins demòcrates, la IV Internacional avança segura pel seu camí, creant i educant una selecció d’autèntics revolucionaris proletaris, capaços d’entendre què és el partit, la lleialtat a la seua bandera i la disciplina revolucionària.


Obrers avançats! No dipositeu cap confiança en el “tercer camp” dels petitburgesos!


23 d’abril de 1940.