En 1883, Bakú, la capital petrolífera del Caucas, estava unida per ferrocarril amb el port de Batum, al Mar Negre. A la seua espinada de serralades associava la regió una altra de ferrocarrils. Després de la indústria del petroli començà a desenvolupar-se la del manganès. En 1896, quan Sosso començava a somiar amb el sobrenom de Koba, sorgí la primera vaga als tallers ferroviaris de Tbilisi.
En el desenvolupament de les idees, com en el de la indústria, el Caucas anava a la saga de Rússia central. Durant la segona meitat de l’últim decenni del segle, i començant a Sant Petersburg, la tendència dominant de la intel·lectualitat radical assenyalava cap al marxisme. Mentre Koba encara llanguia en la florida atmosfera de la teologia seminarista, el moviment socialdemòcrata havia assolit grans dimensions. Una onada tempestuosa de vagues s’estenia de cap a cap de tot el país. Al principi, els primers cents, i després milers d’intel·lectuals i treballadors patiren presó i deportació. S’havia obert un nou capítol en el moviment revolucionari.
En 1901, quan Koba fou elegit membre del comitè de Tbilisi, hi havia, aproximadament, quaranta mil obrers industrials a Transcaucàsia ocupats en nou mil empreses, sense comptar els tallers artesans. Un nombre insignificant, si es té en compte la superfície i les riqueses d’aquesta regió, banyada per dos mars; de totes maneres, ja estaven assentades les pedres angulars de la propaganda socialdemòcrata. Els pous de petroli de Bakú, les primeres extraccions de manganès de Txitaurian, les activitats vivificants dels ferrocarrils, tot això donà ímpetu, no sols al moviment vaguístic dels obrers, sinó també al pensament teòric de la intel·lectualitat georgiana. El periòdic liberal Kvali (El Solc) registrà, amb sorpresa més que amb hostilitat, l’aparició a l’escenari polític de representants del nou moviment: “Des de 1893, alguns joves que simbolitzen una singular tendència i propugnen un programa únic han col·laborat en publicacions georgianes; defensen la teoria del materialisme econòmic.” Per a distingir-los de la noblesa progressista i de la burgesia liberal, que havien dominat durant la dècada anterior, hom donà als marxistes el malnom de Messame-Dassi, que significa “el tercer estat”. Al capdavant del mateix figurava Noé Jordània, el futur cap dels menxevics ucraïnesos i també de l’efímera democràcia georgiana.
Els intel·lectuals petit burgesos de Rússia, que aspiraven a alliberar-se de l’opressió del règim policíac i de la malaptesa d’aquell formigueig impersonal que era la vella societat, hagueren de saltar les etapes intermèdies a causa de l’endarreriment extrem en què estava sumit el país. El protestantisme i la democràcia, sota la bandera de la qual s’havien produït les revolucions dels segles XVII i XVIII a l’occident, portaven molt de temps transformades en doctrines conservadores. Els bohemis semiindigents del Caucas no podien ésser ja suggestionats per abstraccions liberals. La seua hostilitat envers les classes privilegiades exigia una teoria nova, que no hagués incorregut encara en concessions. La trobaren en el socialisme occidental, en la seua expressió científica més sublim, el marxisme. Ja no es litigava sobre la igualtat davant Déu o davant la llei, sinó sobre la igualtat econòmica. En realitat, recorrent a la remota perspectiva socialista, els intel·lectuals asseguraven la seua lluita antitsarista contra l’escepticisme dels experiments descoratjadors de la democràcia occidental. Aquestes condicions i circumstàncies determinaren el caràcter del marxisme rus i més encara del caucàsic, que era summament limitat i primitiu, per haver-lo adaptat a les necessitats polítiques d’intel·lectuals endarrerits de província. Mancat de realisme teòric, aquell marxisme prestà, no obstant això, un assenyalat servei als intel·lectuals, en inspirar-los en la seua lluita contra el tsarisme.
El costat crític del marxisme de l’última dècada del segle XIX estava orientat en primer lloc contra l’estèril populisme, que mostrava una supersticiosa por al desenvolupament capitalista, esperant trobar a Rússia rumbs històrics privilegiats, “excepcionals”. La defensa de la missió progressiva del capitalisme passà a ésser aleshores el tema principal del marxisme i dels intel·lectuals, els qui no poques vegades posaven en segon terme el programa de la lluita de classes proletària. En la premsa legal, Noé Jordània predicava assíduament la unitat dels interessos “de la nació”; en relació amb açò pensava en la necessitat d’unir el proletariat i la burgesia contra l’autocràcia. La idea de tal unió havia d’esdevenir més tard la pedra angular de la política menxevic i, a la fi, fou causa de la seua ruïna. Els historiadors soviètics oficials continuen encara prenent nota de la idea de Jordània, presentant-la de múltiples maneres, encara que s’haja perdut fa molt de temps en el curs de la contesa. Al mateix temps, tanquen els seus ulls al fet que tres dècades més tard Stalin aplicava aqueixa mateixa política menxevic no sols en Xina, sinó també en Espanya, i fins i tot a França, i sota circumstàncies incomparablement menys propícies que les regnants quan la Geòrgia feudal jeia sota les botes del tsarisme.
Però fins i tot en aquells dies, les idees de Jordània no foren universalment acceptades. En 1895, Sasxa Tsulukidze que fou més tard un dels més destacats propagandistes de l’ala esquerra, ingressà en el Messame-Dassi. Morí tuberculós als vint-i-nou anys, deixant al seu darrere multitud de treballs periodístics que proven la seua gran preparació marxista i el seu talent literari. En 1897, les files de Messame-Dassi foren engrossides per Lalo Ketskhoveli, qui, com Koba, havia estat alumne de l’escola teològica de Gori i del Seminari de Tbilisi. Però era alguns anys major que Koba, a qui havia servit de guia durant les primeres etapes de la seua carrera revolucionària. Ienukidze recordava en 1923, quan els autors de memòries encara gaudien de la llibertat suficient, que Stalin “exalçà moltes vegades amb admiració els extraordinaris talents del difunt camarada Ketskhoveli, que fins i tot en aquells dies sabia plantejar qüestions correctament conforme a l’esperit del marxisme revolucionari”. Aqueix testimoni, especialment la referència a l’“admiració”, refuta els relats posteriors de què ja aleshores Koba era el dirigent i Tsulukidze i Ketskhoveli tan sols els seus “auxiliars”. Pot també hom afegir-hi que els articles del jove Tsulukidze, en el seu contingut i forma, són molt superiors per complet a tot allò que escrigué Koba dos o tres anys després.
Havent ocupat el seu lloc a l’ala esquerra del Messame-Dassi, Ketskhoveli atragué al seu si el jove Djugaixvili en el curs de l’any següent. En aquella època no era una organització revolucionària, sinó un cercle de persones d’opinions coincidents agrupades al voltant del periòdic legal Kvali, que en 1898 passà de mans dels liberals a les dels marxistes joves, conduïts per Jordània.
“Ben sovint visitàvem en secret les oficines del Kvali [relata Iremaixvili]. Koba fou amb nosaltres diverses vegades, però després es burlà dels membres del consell editorial.” Les diferències d’opinió al camp marxista aleshores, encara que elementals, no per això deixaven de tenir importància. L’ala moderada no creia realment en la revolució, i menys que estigués pròxima, i comptava amb el persistent “progrés”, desitjant unir-se als liberals burgesos. L’ala esquerra, per contra, sincerament confiava en un aixecament revolucionari, de les masses, i era partidària, per tant, d’una política més independent. En essència, l’ala esquerra estava integrada per demòcrates revolucionaris que es lliuraven a una natural oposició enfront dels semiliberals “marxistes”. En virtut del seu anterior ambient i del seu caràcter personal, era natural que Sosso s’inclinés instintivament cap a l’ala esquerra. Un demòcrata plebeu, de tipus provincià, armat d’una doctrina “marxista” prou primitiva; així fou com s’incorporà al moviment revolucionari, i així continuà en l’essencial fins al final, tanmateix l’òrbita fantàstica del seu fat personal.
{Els desacords entre dos grups encara imprecisos se centraven momentàniament en les qüestions de propaganda i agitació. Uns volien una propaganda cultural, feta amb prudència dins de petits cercles; els altres volien prendre la direcció de les vagues i repartir pamflets d’agitació. Quan guanyaren els partidaris del treball entre les masses, l’objecte dels desacords fou des d’aleshores el text dels pamflets. El més prudents volien limitar l’agitació a la defensa de les reivindicacions exclusivament econòmiques, per por d’“espantar les masses”; reberen per part dels seus adversaris el malnom d’“economistes”. L’ala esquerra, per contra, creia necessari passar a una agitació revolucionària contra el tsarisme. Aquest era, des de l’estranger, el punt de vista de Plekhànov. Aquest era en Rússia el de Valdimir Ulinianov i els seus amics.}
{“El primers grups socialdemòcrates aparegueren en Tbilisi [conta un dels pioners del moviment]; des de 1896-1897, existien en aquesta ciutat cercles en els que els obrers formaven l’element preponderant. Al principi foren només simplement cercles de formació [...] El seu nombre cresqué contínuament. En 1900, ja hi havia nombroses desenes. Cada cercle comptava de deu a quinze membres”. Aquests cercles en multiplicar-se guanyaren en atreviment.}
En 1898, essent encara seminarista, Koba es posà en contacte amb treballadors i entrà en l’organització socialdemòcrata. “Una nit, Koba i jo [recorda Iremaixvili] anàrem en secret des del seminari de Mtatsminda a una caseta reclinada sobre una roca, i que pertanyia a un obrer dels ferrocarrils de Tbilisi. Després de nosaltres hi arribaren ocultament altres del seminari que compartien les nostres opinions. També acudiren amb nosaltres a una organització obrera socialdemòcrata de ferroviaris.” Stalin mateix en parlà en 1926, en un míting celebrat en Tbilisi:
“Recorde l’any 1898, quan se’m confià el primer cercle de treballadors dels tallers ferroviaris. Recorde com, a casa del camarada Sturua, en presència de Silvestre Dxibladse (que en aleshores era un dels meus mestres...) i d’altres avantatjats treballadors de Tbilisi, rebí lliçons de treball pràctic [...] Ací, al cercle d’aquests camarades, rebí el meu primer baptisme de foc revolucionari; ací, al cercle d’aquests camarades, em convertí en deixeble de la revolució...”
En els anys 1898-1900, als tallers ferroviaris i en diverses fàbriques de Tbilisi esclataren vagues amb l’activa participació i, a vegades, sota la direcció dels joves socialdemòcrates. Entre els obrers es distribuïen proclames impreses a mà amb raspalls d’enllustrador en una impremta subterrània. El moviment seguia encara desenrotllant-se dins de l’esperit de l’“economicisme”. Part del treball il·legal recaigué sobre Koba; no és fàcil determinar quina fos aquella part. Però, pel que s’ha vist, ja havia aconseguit convertir-se en un iniciat en el món del subsòl revolucionari.
En 1900, Lenin, que acabava de tornar del seu desterrament de Sibèria, marxà a l’estranger amb l’exprés designi de fundar un periòdic revolucionari, per tal de convocar amb la seua ajuda el partit dispers i encarrilar-lo definitivament cap a l’esforç revolucionari. Simultàniament, un vell agitador, l’enginyer Víctor Kurnatovski, confidencialment iniciat en aqueixos plans, es traslladà de Sibèria a Tbilisi. Ell fou, i no Koba, com asseguren els historiadors bizantins, qui tragué a la socialdemocràcia de Tbilisi de les seues limitacions “economistes” i impulsà les seues activitats per una senda més revolucionària.
Kurnatovski havia iniciat la seua activitat revolucionària amb el partit terrorista Narodnaia Volia (Voluntat Popular). En l’època de la seua tercera deportació, cap a fins del segle, ell, que ja era marxista, estretí relacions amb Lenin i el seu cercle. El periòdic Iskra (L’Espurna), fundat per Lenin en l’estranger, i els addictes del qual començaren a ésser coneguts pel qualificatiu d’iskristes, tingué en la persona de Kurnatovski el seu principal representant en el Caucas. Els treballadors vells de Tbilisi ho recorden: “En totes les controvèrsies i discussions, els camarades acudien a Kurnatovski. Les seues conclusions i decisions s’acceptaven sempre sense debat.” D’aqueix testimoni extrau hom la importància que en el Caucas tenia aquell incansable i inflexible revolucionari, el fat personal del qual era una combinació de dos elements: l’heroic i el tràgic.
En 1900, indubtablement per iniciativa de Kurnatovski, es constituí el comitè del partit socialdemòcrata de Tbilisi. Estava compost exclusivament d’intel·lectuals. Koba, que evidentment sucumbí poc després, com molts altres, al prestigi de Kurnatovski, no fou encara membre d’aquell comitè, el qual, dit siga de passada, no sobrevisqué molt de temps. Des de maig fins agost, una onada de vagues afectà els establiments comercials de Tbilisi; entre els vaguistes dels tallers ferroviaris figuraven el manyà Kalinin, futur president de la República Soviètica, i un altre treballador rus, Al·liluiev, futur sogre de Stalin.
Mentre, al nord, per iniciativa d’uns estudiants universitaris, començà un cicle de manifestacions al carrer. Una gran manifestació de l’1 de maig mobilitzà en 1900, en Kharkov, la majoria dels obrers de la ciutat, i alçà un ressò de sorpresa i alegria per tot el país. Altres ciutats seguiren l’exemple. “La socialdemocràcia comprengué [escrigué el general Spiridovitx, de la gendarmeria] la tremenda significació agitadora de sortir al carrer. A partir d’aleshores prengué per a si la iniciativa de les manifestacions atraient-hi un nombre cada vegada major de treballadors. No poques vegades, les manifestacions dels carrers tingueren el seu origen en vagues.” Tbilisi no romangué en calma molt de temps. La festa de l’1 de maig (no oblidem que encara regia a Rússia el calendari antic) estava fixada per al 22 d’abril de 1901, en què es produí una manifestació de carrer en el cor de la ciutat, amb la pa rticipació d’unes dues mil persones. En un encontre amb lapolicia i els cosacs, resultaren ferits catorze manifestants i detinguts més de cinquanta. Iskra no deixà d’assenyalar la gran importància simptomàtica de la manifestació de Tbilisi: “A partir d’aquell dia començà en el Caucas un obert moviment revolucionari.”
Kurnatovski, que tenia a càrrec seu la tasca de preparació, havia estat detingut la nit del 22 de març, un mes abans de la manifestació. Aquella nit es féu un escorcoll a l’observatori on Koba estava empleat; però no l’agafaren perquè pogué escapar a temps. L’administració policíaca resolgué “...localitzar el citat Iossif Djugaixvili i interrogar l’acusat”. D’aquesta manera passà Koba a l’“estat d’il·legalitat” i arribà a ésser un “agitador professional” per llarg temps. Tenia llavors vint-i-un anys. Encara quedaven setze anys fins que la victòria es pogués aconseguir.
En haver-se alliberat de la detenció, Koba passà les primeres setmanes següents amagat en Tbilisi, i així pogué arreglar-se-les per a participar a la manifestació de l’1 de maig. Bèria ho consigna així categòricament, i afegeix, com sempre, que Stalin la dirigí “en persona”. Malauradament, Bèria no inspira crèdit. Però en aquest cas existeix també el testimoni de Iremaixvili, encara que aquest no estava aleshores en Tbilisi, sinó en Gori, exercint la professió de mestre. “Koba, que era un dels dirigents als qui se cercava [diu], pogué amagar-se escapant de la plaça del mercat quan estaven a punt de detenir-lo [...] Se n’anà a la seua ciutat casolana de Gori. No podia viure amb sa mare, perquè allí era on primer acudirien en la seua cerca; de manera que hagué d’estar ocult en el mateix Gori. Secretament, durant les hores de la nit, vingué ben sovint a visitar-me.
{La manifestació de Tbilisi havia produït sobre Koba una forta impressió. Iremaixvili constata, “no sense inquietud” que eren els encontres sagnants que entusiasmaven al seu amic. “Una lluita a mort havia de reforçar, segons Koba, el moviment; una sagnant batalla havia d’accelerar la decisió.” Iremaixvili no endevinava que el seu amic no feia més que repetir els texts d’Iskra.}
Des de Gori, Koba tornà evidentment de forma clandestina a Tbilisi, perquè, segons informes de l’administració de policia armada (gendarmeria), “a la tardor de 1901, Djugaixvili fou elegit membre del comitè de Tbilisi [...], participà en dues sessions del mateix, i cap a fins de l’any fou destinat a fer propaganda en Batum...”. Com els gendarmes no tenien un altre nord que el d’atrapar revolucionaris, i, gràcies als confidents solien estar ben informats, podem considerar demostrat que en 1898-1901 no exercí Koba el paper dirigent en Tbilisi tal com se li ha atribuït en anys recents; fins a la tardor de 1901, ni tan sols fou membre del seu comitè local, sinó un dels propagandistes, açò és, un dirigent de cercles.
Cap a finals de 1901, Koba es traslladà de Tbilisi a Batum, a la vora del Mar Negre, prop de la frontera turca. Aquest trasllat pot explicar-se per una doble necessitat: la d’ocultar-se als ulls de la policia de Tbilisi i la d’introduir propaganda revolucionària a les províncies. Les publicacions menxevics donen, no obstant això, una altra raó. Segons elles, des dels primers temps de les seues activitats en cercles d’obrers, Djugaixvili atragué l’atenció vers la seua persona per les seues intrigues contra Dxibladse, principalment de l’organització en Tbilisi. Tanmateix haver estat advertit, continuà propagant calúmnies “a fi de minar els autèntics i reconeguts representants del moviment i d’aconseguir una posició preeminent”. Jutjat davant un tribunal del partit, Koba fou considerat culpable d’una calúmnia impròpia d’un camarada i expulsat de l’organització per unanimitat. A penes hi ha possibilitat de confirmar aquest relat, que procedeix, no cal oblidar-ho, dels adversaris més enverinats de Stalin. Els documents de la gendarmeria de Tbilisi (en tot cas, els publicats fins avui) no diuen res sobre que Iossif Djugaixvili fos expulsat del partit, abans més bé esmenten la seua designació “per a fer propaganda” en Batum. Per consegüent, podríem fer a una banda la versió menxevic, sense més inconvenients si un altre testimoni no indiqués que el seu trasllat a Batum fou conseqüència de cert desagradable incident.
Un dels primers i més conscients historiadors del moviment obrer en el Caucas fou T. Arkomed, l’obra del qual es publicà en Ginebra en 1910. En ella es refereix a l’enutjós conflicte que sorgí en l’organització de Tbilisi per la tardor de 1901 sobre la qüestió d’incloure en el comitè representants elegits dels obrers: “Contra això es pronuncià cert jove, que en tot intervenia i de tot sabia, qui, adduint consideracions de conspiració, falta de preparació i de consciència de classe entre els treballadors, es mostrà oposat a què entraren obrers a formar part del comitè. Girant-se als obrers, acabà la seua intervenció amb aquestes paraules: “Ací s’adula als obrers; i jo vos pregunte: hi ha entre vosaltres ni tan sols un o dos treballadors aptes per al comitè? Digueu la veritat, amb la mà sobre el cor!”” Però els treballadors, sense fer cas de l’orador, votaren incloent-hi els seus representants en el comitè. Arkomed no esmentava el nom del “jove manifasser”, perquè en aquells dies les circumstàncies no permetien revelar noms. En 1923, en reimprimir el llibre l’editorial soviètica, el nom continuà callat, i ens inclinem a creure que no per inadvertència. Però el mateix llibre conté una valuosa clau indirecta. “El jove camarada a qui em referisc [continua Arkomed] traslladà les seues activitats de Tbilisi a Batum, d’on els treballadors de Tbilisi reberen informes a propòsit de la seua indecorosa conducta, la seua agitació hostil pertorbadora contra l’organització de Tbilisi i els seus treballadors.” Tot això és semblant al que ens deia Iremaixvili respecte a les querelles al cercle del seminari. El “jove” se sembla molt a Koba. No hi ha dubte que s’al·ludeix a ell, perquè moltes reminiscències proven que fou l’únic membre del comitè de Tbilisi traslladat a Batum al novembre de 1901. Per tant, és probable que el canvi en la seua esfera d’activitat obeís a què Tbilisi se li féu intolerable. Si no efectivament “expulsat”, pogué haver estat traslladat simplement per a sanejar l’atmosfera en Tbilisi. Això explica, al seu torn, l’“actitud incorrecta” de Koba envers l’organització de Tbilisi, i els rumors subsegüents sobre la seua expulsió. Anotem al mateix temps la causa del conflicte: Koba tractava de protegir “l’aparell” (la màquina política) contra la pressió de baix.
Batum, que al començament del segle tenia una població aproximada de trenta mil habitants, era un important centre industrial del Caucas, d’acord amb les normes d’aquells dies. El nombre d’obrers empleats a les fàbriques s’aproximava a onze mil. La jornada de treball, com era costum llavors, passava de catorze hores, i els salaris eren mesquins. No és res estrany, doncs, que el proletari respongués fàcilment a la propaganda revolucionària. Com en Tbilisi, Koba no necessità començar des del no-res: ja des de 1896 existien cercles il·legals en Batum. En cooperació amb el treballador Kandeliaki, Koba estengué la xarxa d’aquests cercles. En una reunió celebrada en vigílies de Cap d’Any, tots s’uniren en una sola organització, a la que, no obstant això, no es donà prerrogatives de comitè, i romangué dependent de Tbilisi. Açò, evidentment, fou una de les causes de les noves friccions a què al·ludia Arkomed. Koba, per regla general, no podia suportar sobre ell l’autoritat de ningú.
A principis de 1902, l’organització de Batum assolí muntar una impremta clandestina, molt primitiva, instal·lada en l’habitatge de Koba. Aquesta violació directa de les regles de conspiració es degué sens dubte a l’escassetat de recursos materials. “Un cau atapeït, enllumenat a mitges per un quinqué. En una taula redona està assegut Koba, escrivint. A un costat seu està la premsa, en la que s’afanyen els tipògrafs. Els tipus es distribueixen en caixes de mistos i de cigarrets i en trossos de paper. Stalin allarga ben sovint als caixistes el que acaba d’escriure.” Així és com evoca l’escena un dels membres de l’organització. S’ha d’afegir-hi que el text de la proclama estava aproximadament al mateix nivell que la tècnica amb què s’imprimia. Poc després, amb la cooperació de l’agitador armeni Kamo, es portaren de Tbilisi quelcom semblant a una premsa d’imprimir, una caixa registradora i tipus d’impremta. El taller s’amplià i es féu més eficaç. El nivell de les proclames el mateix. Però això en res els restava influència.
El 25 de febrer de 1902, la gerència de la instal·lació petrolífera de Rotschild fixà un avís anunciant l’acomiadament de 389 obrers. En resposta, es declarà una vaga el 27. El trastorn afectà també altres fàbriques. Es produïren xocs amb esquirols. El cap de policia demanà al governador que l’ajudés enviant tropes. El 7 de març, la policia detingué 32 obrers. Al matí següent, uns 400 obrers de l’empresa Rotschild es reuniren davant la presó, demanant la llibertat dels detinguts o la detenció de tots. La policia traslladà els reunits a quarters de deportació. Llavors, el sentiment de solidaritat anava soldant cada vegada més íntimament les masses treballadores de Rússia, i aquesta nova unitat s’afirmava de diversos modes cada vegada més en els més desolats racons del país; la revolució estava ja a tres anys de distància... L’endemà, 9 de març, es produí una manifestació més important. Als quarters s’apropà, segons el sumari, “una gran, multitud de treballadors, amb els seus dirigents al capdavant, avançant en ordenats rengles, cantant, escarotant i xiulant”. Aquella multitud es componia d’un parell de milers de persones. Els obrers Khimiriants i Gogoberidze, com a parlamentaris, demanaren que les autoritats militars alliberassen els detinguts o els arrestés tots. La multitud, com el tribunal reconegué més tard, “marxava en actitud pacífica i sense armes”. Però les autoritats saberen acabar amb aquella actitud. Els obrers contestaren a l’intent dels soldats d’aclarir la plaça a colps d’encep, llançant pedres. La tropa començà a disparar, ocasionant catorze morts i cinquanta-quatre ferits. El succés commogué tot el país; al començament del segle, els nervis humans reaccionaven amb molta més sensibilitat que avui a la matança en massa.
Quin fou el paper de Koba en aquesta manifestació? No és fàcil de dir. Els compiladors soviètics estan agafats entre dos tasques contradictòries: atribuir a Stalin el màxim de participació en el màxim nombre possible d’esdeveniment revolucionaris i, alhora, perllongar tant com siga possible els seus períodes d’empresonament i deportació. Els artistes de la cort reprodueixen en pintura dos series d’esdeveniments que no s’acoblen cronològicament, ens representen al mateix temps l’heroisme de Stalin en el carrer i el seu estoïcisme sota els torturadors. El 27 d’abril de 1937, Izvestia de Moscou publicava la reproducció d’un quadro de l’artista K. Khustsixvili que mostra a Stalin organitzant la vaga de ferroviaris de Tbilisi en 1902. L’endemà, la redacció es veié obligada a excusar-se per haver comès un error. “El biògraf del camarada Stalin, diu una declaració, ens renya perquè des de febrer de 1902 a finals de 1903, ell es trobava a les presons de Batum i després de Kutais. Stalin no podia, doncs, organitzar la vaga de Tbilisi en 1902. Preguntat al respecte, el camarada Stalin ha declarat que, des del punt de vista de la veritat històrica, és completament erroni representar-lo com a organitzador de la vaga de Tbilisi en 1902 doncs que es trobava aleshores a la presó de Batum”. Però si es cert que Stalin estava a la presó en febrer “des del punt de vista de la veritat històrica” no podia dirigir la manifestació que es produí en març. Tanmateix, aquesta vegada no és únicament l’artista que s’equivoca per excés de zel. La redacció d’Izvestia també s’equivoca, tot i que aquesta s’ha informat a prop de l’interessat. Koba no fou arrestat en febrer sinó en abril. No pogué dirigir la vaga de Tbilisi no perquè estigués a la presó sinó perquè es trobava a la vora del Mar Negre. Pel contrari, li fou possible participar en els esdeveniment de Batum. Assagem de veure quina hi fou la seua part.
El lector observa sens dubte amb reprensió que la nostra exposició dels fets s’acompanya de consideracions crítiques sobre les fonts. L’autor bé que veu els inconvenients de semblant mètode, però no té altre remei. Els documents ja no existeixen o estan amagats. Els records posteriors són tendenciosos quan no són mentides. Oferir al lector conclusions acabades, en contradicció amb la versió oficial, seria exposar-se a l’acusació de parcialitat. No es queda més remei que sotmetre al lector l’examen crític de les fonts mateixes.
Quin fou el paper de Koba en la manifestació? No és fàcil dir-ho. El biògraf de Stalin en llengua francesa, Barbuse, que escrigué al dictat del Kremlin, assegura que Koba ocupà el seu lloc al capdavant de la manifestació de Batum “com a blanc de tir”. Aquesta frase aduladora contradiu no sols el testimoni dels arxius policíacs, sinó el caràcter mateix de Stalin, el qual mai i en cap banda ha ocupat el seu lloc “com a blanc de tir” (cosa innecessària per complet, dit siga de passada). L’editorial del comitè central, que està a les ordres directes de Stalin, dedicà en 1937 un volum íntegre a la manifestació de Batum, o més bé a la part que Stalin hi tingué. No obstant això, les 240 aprimorades pàgines compliquen la qüestió encara més, perquè els “records” dictats difereixen completament dels relats parcials publicats amb anterioritat. “El camarada Sosso estigué sempre amb nosaltres”, afirma Gogoberidze. El vell treballador de Batum, Darakhvelidze, diu que “Sosso marxava enmig del tempestuós mar de treballadors, encapçalant directament el moviment; ell personalment retirà d’entre la multitud l’obrer G. Kalandadze, que resultà ferit en un braç durant el tiroteig, i se’l portà a sa casa”. No és admissible que qui dirigeix una manifestació abandone el seu lloc per a salvar un home ferit; la missió d’un portalliteres es pot confiar a qualsevol dels manifestants menys responsables. Cap dels altres autors, i són vint-i-sis en total, esmenta aquest dubtós episodi. Però, comptat i debatut, açò és un simple detall. Els relats que assenyalen Koba com a cap directe de la manifestació queden refutats d’una manera més concloent per la circumstància que la manifestació esmentada, segons es posà ben clar durant el judici, es produí sense direcció de cap mena. Malgrat la insistència del fiscal, el tribunal tsarista reconegué que fins i tot els obrers Gogoberidze i Khimiriants, que marxaven efectivament al capdavant de la multitud, només eren simples manifestants, com els altres. El nom de Djugaixvili, tanmateix el gran nombre dels seus defensors i testimonis propicis, ni tan sols fou esmentat una sola vegada en el curs de la vista. La llegenda s’enfonsa així ella sola. La participació de Koba en els esdeveniments de Batum fou aparentment d’índole fosca.
Després de la manifestació, Koba, segons diu Bèria, desenrotllà un “intensíssim” treball, escrivint proclames, organitzant la seua impressió i distribució, transformant el seguici mortuori en honor de les víctimes del 9 de març en una “grandiosa demostració política”, i d’altres feines per l’estil. Aquestes exageracions prescrites no compten, malauradament, amb ningú que les sostinga. En aquells dies, Koba era cercat per la policia i difícilment pogué haver desplegat una “intensíssima” activitat en una petita ciutat, on, segons el mateix escriptor, havia exercit un paper prominent davant els ulls de la multitud manifestant, la policia, les tropes i els curiosos del carrer. A la nit del 5 d’abril, durant una reunió del grup dirigent del partit, Koba fou detingut amb altres col·laboradors i sotmès a presó. Allò fou el principi d’una llarga sèrie de tediosos dies.
Uns documents publicats revelen al respecte un episodi summament interessant. Tres dies després de la detenció de Koba, durant l’entrevista regular entre els presos i els seus visitants, algú llençà per una finestra al pati de la presó dues notes, comptant que un dels visitants pogués recollir-les i portar-les al seu destí. Una d’elles contenia la petició de cercar el mestre d’escola Sosso Iremaixvili, en Gori, i dir-li que “Sosso Djugaixvili havia estat arrestat i li pregue que immediatament n’informe sa mare, de manera que si el gendarme li preguntés: “Quan se n’anà el seu fill de Gori?”, conteste que havia estat allí “tot l’estiu i l’hivern fins al 15 de març””. La segona nota, dirigida al mestre Elissabedaixvili, es referia a la necessitat de continuar les activitats revolucionaries. Els dos trossos de paper foren interceptats pels guardians de la presó, i el capità de gendarmeria a cavall Djakeli, sense gran dificultat, s’adonà que l’autor era Djugaixvili i que havia “participat prominentment a les revoltes obreres de Batum”. Djakeli envià immediatament al cap de la gendarmeria de Tbilisi una demanda d’escorcoll de la casa d’Iremaixvili, d’interrogatori de la mare de Djugaixvili i la recerca i arrest d’Elissabedaixvili. Res diuen els documents de les conseqüències d’aquestes operacions.
Ens serveix d’alleugeriment saludar en les pàgines d’una publicació oficial un nom que ja ens és familiar: Sosso Iremaixvili. Certament, Bèria l’havia esmentat ja entre els noms del cercle del seminari, però dient molt poc sobre les relacions entre ambdós Sosso. No obstant això, l’índole d’una de les notes interceptades per la policia és una prova incontestable que l’autor de les memòries a què ens hem referit més d’una vegada tenia intimitat amb Koba. És a aquest homònim seu i company de la infància a qui el pres confia l’encàrrec d’advertir sa mare. Així mateix, confirma el fet que Iremaixvili gaudia també de la confiança de Keke, la qual, segons ell ens diu, l’anomenava de xiquet “el seu segon Sosso”. La nota dissipa els últims dubtes relatius a la veracitat de les seues memòries, tan valuoses, a les que per a res es refereixen els historiadors soviètics. Les instruccions que Koba, segons confirmen les seues pròpies declaracions durant l’interrogatori, tractava de transmetre a sa mare, tenien com a finalitat burlar els gendarmes respecte al moment de la seua arribada a Batum, sostraient-se així de l’imminent judici. No hi ha per què veure gens perjudicial en aquest sentit, com és lògic. Enganyar els gendarmes era norma obligada en aqueix joc tan seriós que s’anomena conspiració revolucionària. No obstant això, no és possible passar per alt sense estranyesa la inconsciència amb què Koba exposà al perill dos dels seus companys. L’aspecte purament polític de la seua acció mereix atenció no menor. Seria natural esperar d’un agitador que acaba de contribuir a preparar una manifestació de tan tràgic desenllaç, el desig de compartir la banqueta dels acusats amb els treballadors rasos. No per consideracions sentimentals, sinó per fer llum política sobre els successos i condemnar el procediment de les autoritats, és a dir, per utilitzar la tribuna de la sala de vistes per a fins de propaganda revolucionària. Tals ocasions no eren massa freqüents. La falta de tal desig en Koba pot explicar-se només per la seua estretor de mires. És evident que no encertà a comprendre la significació política de la manifestació, i que el seu mòbil principal fou sostreure’s a les conseqüències.
I fins i tot la intriga ideada per a enganyar els gendarmes no hauria servit de res, si, en efecte, Koba hagués encapçalat la manifestació dirigint-la i oferint-se com a “blanc de tir”. En aquest cas, vintenes de testimonis l’haurien reconegut inevitablement. Koba només hauria escapat sa i estalvi del judici si la seua participació en l’acte hagués romàs secreta, anònima. En realitat, només un agent de policia, Tsiknadze, testificà en la investigació preliminar que havia vist Djugaixvili “entre la multitud” estacionada davant la presó. Però el testimoni d’un sol policia no significa gran pes com a prova. En tot cas, tot i aqueix testimoni i haver estat interceptades les dues notes de Koba, no fou processat en virtut de la manifestació. El judici se celebrà un any més tard i durà nou dies. La direcció política dels debats jurídics fou relegada íntegrament al tendre arbitri d’advocats liberals. Cert és que sortiren del pas amb penes mínimes per als vint-i-un encartats, però només a costa de disminuir la importància revolucionària dels esdeveniments de Batum.
L’agent de policia que detingué els dirigents de l’organització de Batum caracteritzava Koba en el seu informe com un “que havia estat expulsat del Seminari Teològic, vivia en Batum sense documents escrits ni ocupació definida, i sense residència pròpia, el veí de Gori, Iossif Djugaixvili”. La referència a l’expulsió del seminari no és d’índole documental, perquè un simple agent no podia tenir arxius a la seua disposició, i probablement no feia més que repetir rumors en el seu informe escrit; molt més important és l’al·lusió al fet que Koba no tenia passaport, ocupació definida ni residència fixa; les tres típiques característiques del troglodita revolucionari.
En les velles i abandonades presons provincials de Batum, Kutais i novament Batum, Koba passà més d’un any i mig. En aquells dies, tal era el lapse obligat de tancament en espera de la investigació i l’exili. El règim de les presons, com el del país en conjunt, era una barreja entre bàrbar i paternal. Unes relacions plàcides i fins i tot familiars amb l’administració de la presó desembocaven a vegades en sobtades protestes tempestuoses, durant les quals els presos colpejaven amb les botes les parets de les seues cel·les, vociferaven, xiulaven, trencaven les escudelles i tots els efectes. Quan es calmava la tempestat, tornava una temporada d’assossec. Lolua es refereix concisament a una d’aquestes explosions a la presó de Kutais “per iniciativa i sota la direcció de Stalin”. No hi ha raó per a dubtar que Koba prengués part prominent en conflictes carceraris, i que en els seus contactes amb el personal de la presó sabés defensar-se i defensar els altres.
“Metoditzà la seua vida a la presó [escrivia Kalandadze trenta-cinc anys més tard]. S’alçava de bon mantí, feia gimnàstica, i després es lliurava a l’estudi de l’idioma alemany i de la literatura sobre economia...” No és difícil, ni de bon tros, imaginar-se una llista d’aqueixos llibres: composicions populars, açò és, vulgaritzacions sobre ciències naturals; quelcom de Darwin; la Història de la Cultura, de Lippert; potser Buckle i Draper en traduccions del setanta i escaig; les Biografies de Grans Homes en l’edició de Pavlenkov; les doctrines econòmiques de Marx, explicades pel professor rus Sieber; quelcom d’història russa, el famós llibre de Beltov sobre materialisme històric (davall aquest pseudònim apareixia l’emigrat Plekhànov en la literatura legal); finalment, la ponderada investigació del desenvolupament del capitalisme rus, publicat l’any 1899, i escrita pel deportat V. Ulianov, el futur N. Lenin, sota el seu pseudònim legal de V. Ilin. Allí estaven tots aquests llibres, si fa o no fa. En els coneixements teòrics del jove agitador hi havia, naturalment, grans clars. Però no semblava estar mal proveït contra els ensenyaments de l’església, els arguments del liberalisme i, especialment, els prejudicis del populisme.
En el curs de l’última dècada del segle passat, les teories del marxisme triomfaren sobre les del populisme, i aquesta victòria tingué el seu suport en els èxits capitalistes i en el desenvolupament del moviment obrer. No obstant això, les vagues i manifestacions dels obrers estimularen el despertar de l’aldea, la qual cosa, al seu torn, portà com a conseqüència un ressorgir de la idea populista entre la intel·lectualitat de les ciutats. Així, en començar el segle començà a desenrotllar-se amb prou rapidesa aquella híbrida tendència revolucionària que constava d’unes molles de marxisme, repudiava les expressions romàntiques Zemlia i Svoboda (Terra i Llibertat) i Narodnaia Volia (La Voluntat del Poble), adjudicant-se el títol més europeu de Partit Socialista Revolucionari. La lluita contra l’“economicisme” havia acabat fonamentalment en l’hivern de 1902-1903. Les idees d’Iskra trobaren una confirmació massa convincent en els èxits de l’agitació política i de les manifestacions de carrer. A partir de 1902, Iskra dedicà cada vegada més espai a atacar el programa eclèctic dels socialistes revolucionaris i els mètodes de terrorisme individual que predicaven. L’apassionada polèmica entre els “s-d” i els “s-r” arribà a tots els racons del país, fins i tot a les presons, naturalment. En més d’una ocasió, Koba es veié obligat a discutir amb els seus nous adversaris; és de creure que ho fes amb èxit suficient; Iskra li proporcionava per a això excel·lents arguments.
Com Koba no fou processat ni sotmès a judici en virtut de la manifestació, el seu interrogatori estigué a càrrec dels gendarmes. Els mètodes d’investigació secreta, com els del règim carcerari, diferien molt d’un a un altre lloc del país. A la capital, els gendarmes eren més cultes i circumspectes; a les províncies s’accentuava la seua rudesa. En el Caucas, amb els seus costums arcaics i les seues relacions socials de tipus colonial, els gendarmes recorrien a les formes de violència més brutals, sobretot quan tractaven amb víctimes desvalgudes, inexpertes i pobres d’esperit.
“Pressions, amenaces, turments, falsificació de declaracions de testimonis, suborn de testimonis falsos, forja i inflació de casos, donant decisiva i absoluta importància als informes dels agents secrets [...], tals eren les característiques especials del mètode a què s’atenien els gendarmes en els casos a ells encomanats.”
Arkomed, que escrigué les anteriors línies, diu que el gendarme Larrov solia recórrer a mètodes inquisitorials per a obtenir “confessions” que sabia per endavant ésser falses. Aquests procediments policíacs deixaren segurament una impressió duradora en Stalin, perquè trenta anys després havia d’aplicar els mètodes del capità Larrov en una escala colossal. Dels records de la presó de Lolua traiem en conseqüència, en un altre aspecte, que “el camarada Sosso no era partidari de parlar de vi (vós) als seus camarades”, al·legant que els servidors del tsar es dirigien així als agitadors quan els enviaven al patíbul. En realitat, l’ús del ti (tu) era corrent als cercles revolucionaris, especialment en el Caucas. Poques dècades més tard, Koba hauria d’enviar al patíbul no pocs dels seus antics camarades, amb els que, a diferència dels “servidors dels tsars”, s’havia estat tutejant des dels seus anys joves. Però ja en parlarem detingudament molt més endavant.
És sorprenent que encara no s’hagen publicat els registres dels interrogatoris a què la policia sotmeté Koba en ocasió d’aquell primer empresonament, com tampoc els referents a les seues detencions successives. Generalment, l’organització d’Iskra ordenava els seus membres que es negaren a declarar. Els agitadors solien escriure: “Sóc des de fa temps socialdemòcrata per convicció; refuse i negue els càrrecs de què se m’acusa; renuncie a declarar ni a participar en cap investigació secreta.” Només tractant-se d’una vista pública, a la qual només acudien les autoritats en casos excepcionals, apareixien els iskristes amb banderes desplegades. La negativa a declarar, perfectament justificada des del punt de vista dels interessos del partit en conjunt, en certs casos feia prou difícil la situació del detingut. A l’abril de 1902, Koba, segons hem vist, tractà de provar la coartada fent ús d’una estratagema que posava en risc la seguretat d’altres. Pot hom suposar que altres vegades, pensés també en l’èxit de la seua pròpia subtilesa més que en les normes de conducta obligatòries per a tots. En conseqüència, és probable que tota la sèrie de les seues declaracions davant la policia no constituïsquen un historial molt falaguer, ni tampoc molt heroic. Aquesta és l’única explicació possible del fet que no s’hagen publicat els informes de les declaracions de Stalin davant la policia.
La immensa majoria dels agitadors eren sotmesos a penes del que anomenaven “ordre administratiu”. Sobre la base dels informes de la gendarmeria, la “Conferència Especial” de Sant Petersburg, composta de quatre funcionaris d’alta categoria dels ministeris de l’interior i de justícia, pronunciava veredictes en absència dels acusats, i el Ministeri de l’Interior els confirmava. El 25 de juliol de 1903, el governador de Tbilisi rebé de la capital una decisió d’aquest gènere, ordenant-li desterrar setze presoners polítics a la Sibèria oriental, davall la vigilància directa de la policia. Els noms s’ordenaven, com era costum, segons la gravetat del delicte o la culpabilitat del delinqüent, i el lloc específic de deportació a Sibèria era proporcionalment millor o pitjor. Els primers dos llocs d’aquella llista correspongueren a Kurnatovski i Frantxeski, que foren sentenciats a quatre anys; altres catorze persones foren deportades per tres anys, figurant en primer lloc Silvestre Dxibladse, a qui ja coneixem, i Iossif Djugaixvili en onzè lloc. Els caps de la gendarmeria no el consideraven, pel que es veu, molt important entre els agitadors.
Al novembre, Koba, amb altres deportats, fou traslladat des de Batum al Govern d’Irkutsk. Transportat d’etapa en etapa, estigué gairebé tres mesos de camí. Mentre, la revolució bullia, i cadascú tractava de fugir el més aviat possible. Al començament de 1904, el sistema de deportació s’havia convertit en una garbella. En la majoria dels casos no era molt difícil escapar; cada província tenia els seus propis “centres” secrets, que subministraven passaports falsos, diners i adreces. Koba romangué a l’aldea de Novaia Uda no més d’un mes, és a dir, justament el temps necessari per a fer una ullada, trobar els indispensables contactes i traçar un pla d’acció. Al·liluiev, pare de la segona dona de Stalin, manifesta que durant la seua primera temptativa de fuga, Koba sortí amb la cara i les orelles congelades i hagué de tornar a la cerca de robes de més abric. Una sòlida troika siberiana, guiada per un auriga de confiança, el menà molt de pressa per la carretera nevada a la pròxima estació de ferrocarril. El viatge de tornada a través dels Urals no durà tres mesos, sinó al voltant d’una setmana.
És el moment de contar ací, en unes poques paraules, el destí ulterior de l’enginyer Kurnatovski, que fou el vertader inspirador del moviment revolucionari de Tbilisi a principis del segle. Després de passar dos anys en una presó militar, fou deportat a la regió de Iakutsk, les evasions des d’allí eren infinitament més difícils que al Govern d’Irkustsk. Després de passar per Iakutsk, Kurnatovski participà a la resistència armada dels deportats contra les autoritats locals i fou a causa d’això condemnat a dotze anys de treballs forçats. Amnistiat a la tardor de 1905, arribà a Txita en el moment en què els soldats de la guerra russojaponesa omplien la vila i esdevingué president del soviet de diputats obrers, soldats i cosacs que dirigia allò que hom anomenà la “República de Txita”. Altra vegada arrestat a principis de 1906, fou condemnat aquesta vegada a la pena capital. El general Rennenkampf, pacificador de Sibèria, servà la condemna al seu tren per a que Kurnatovski assistís en totes les estacions a les execucions d’obrers. Un nou assaig de liberalisme en relació amb les eleccions a la Duma, commutà la condemna a mort de Kurnatovski per deportació a perpetuïtat en Sibèria. Aconseguí fugir de Nertxinsk, arribà a Japó, després a Australia, hi patí una espantosa misèria, es féu llenyater, s’exhaurí. Malalt, afectat per una infecció a les orelles, acabà arribant a París. “Un aixafador destí fora de mida l’havia trencat”, escriu Krupskaia. “A la tardor de 1910, poc després d’arribar, Ilitx i jo ens aproparem a veure’l a l’hospital”. Morí dos anys més tard, quan Lenin i Krupskaia vivien ja en Cracòvia. A coll d’homes semblants a Kurnatovski i, també, dels seus cadàvers és com la revolució avançava.
La revolució seguí endavant. La primera generació de la socialdemocràcia russa, encapçalada per Plekhànov, començà la seua activitat crítica i propagandística en començar la penúltima dècada del segle passat. Els precursors es comptaven llavors un a un; després, a dotzenes. La segona generació, guiada per Lenin (catorze anys més jove que Plekhànov), entrà en la lliça política a principis de la dècada següent, a les acaballes del segle. Els socialdemòcrates ja eren uns centenars. La tercera generació, composta de gent deu anys més jove que Lenin, s’allistà en la contesa revolucionària a finals del segle passat i començaments de l’actual. A aqueixa generació, formada ja per milers, pertanyien Stalin, Rikov, Zinòviev, Kàmenev, l’autor d’aquest llibre i d’altres molts més.
Al març de 1898, a la ciutat provinciana de Minsk, es reuniren els representants de nou comitès locals i fundaren el Partit Obrer Socialdemòcrata Rus. No trigaren a ésser detinguts tots els participants. És molt possible que les resolucions del congrés es reberen de seguida en Tbilisi, on el seminarista Djugaixvili es proposava incorporar-se a la socialdemocràcia. El Congrés de Minsk, preparat pels contemporanis de Lenin, proclamà simplement el partit, però no el creà. Un colp fort de la policia tsarista resultà prou per a destruir els febles nexes del partit per llarg temps. En el transcurs dels pocs anys següents, el moviment, que principalment tenia arrels econòmiques, les fixà en diferents localitats. Els joves socialdemòcrates solien desenrotllar les seues activitats sense sortir del lloc de residència, fins que els detenien i enviaven al desterrament. Era excepcional que anessen d’una altra ciutat activistes o delegats del partit. La transició a l’estat il·legal per a esquivar el perill de detenció era quasi desconeguda; aleshores no es tenia l’experiència ni els mitjans tècnics per a això, ni tampoc els necessaris contactes.
{En juny de 1900, Krassin, jove ingenyer ja citat, obtingué un lloc de treball important en Bakú. “El meu treball [escriu] no era menys intens en un altre domini, el de l’activitat clandestina de la socialdemocràcia, tant en Bakú com en el Caucas en general, en Tbilisi, en Kutais, en Batum, on anava periòdicament per a mantenir relacions amb les organitzacions locals.” Krassin romangué en Bakú fins a 1904. A causa de la seua situació oficial, no desenrotllà cap activitat directa entre les masses. Els obrers ignoraven tant bé el seu veritable paper que fins i tot intentaren obtenir que fos expulsat de l’estació radioelèctrica de la que n’era el director. Krassin únicament tenia contactes amb els dirigents locals. Menciona entre els revolucionaris amb els que entrà en contacte directe, als germans Ienukidze, Lado Ketskhoveli, Al·liluiev, Txelgunov, Galperin, etc. Fem notar que aquell que dirigia l’activitat socialdemòcrata en el Caucas des de 1900 a 1904, no menciona Stalin ni una sola vegada. No menys remarcable és el fet que en 1927 encara aquest silenci passés totalment desapercebut i no fou comentat en l’autobiografia de Krassin, publicada llavors per les Edicions de l’Estat. Igualment tampoc s’hi menciona Stalin en les memòries dels altres bolxevics que militaren en aquells anys al Caucas o que entraren en contacte amb el moviment que s’hi desenvolupava. Es tracta, entenguem-ho bé, de memòries escrites abans del començament de la revisió oficial de la història del partit, és a dir: com a més tard en 1929.}
A partir de 1900, Iskra començà a establir una organització centralitzada. Sens dubte, el director durant aquell període fou Lenin, el qual, amb tot dret, relegà a segon terme “els vells” capitanejats per Plekhànov. La construcció del partit trobà els seus fonaments en el vol incomparablement més ampli del moviment obrer que alçà la nova generació revolucionària, considerablement més nombrosa que aquella d’on havia emergit el mateix Lenin. La tasca immediata d’Iskra fou escollir entre els treballadors locals les persones de més empenta i utilitzar-les en la creació d’un aparell central capaç de dirigir la lluita revolucionària en tot el país. El nombre d’addictes a Iskra era considerable i creixia per moments. Però el nombre d’iskristes autèntics, d’agents de confiança del centre enclavat en l’estranger, era limitat per necessitat: no excedia de vint a trenta persones. El més característic de l’iskrista era el seu apartament de la pròpia ciutat, del propi govern, de la pròpia província, a fi d’estructurar el partit. En el diccionari de l’Iskra, “localisme” era sinònim d’endarreriment, mesquinesa, quasi de retrocés. “Units en un compacte grup conspirador d’agitadors professionals [escrivia el general Spiridovitx, de la gendarmeria], anaven d’un lloc a un altre, on vullga que hagués comitès de partit, es posaven en contacte amb els seus membres, els lliuraven literatura il·legal, els ajudaven a muntar impremtes clandestines i recollien al mateix temps informació per a Iskra. S’introduïen en els comitès locals, feien la seua propaganda contra l’“economicisme”, eliminaven els seus adversaris ideològics, i d’aquesta manera sotmetien els comitès a la seua influència” El gendarme jubilat dóna en aquestes línies una caracterització prou exacta dels iskristes. Eren membres d’una ordre errant, per damunt de les organitzacions, en les quals només veien un recinte on exercitar la seua influència.
Koba no participà en aquella tasca de responsabilitat. Fou primer un socialdemòcrata en Tbilisi, com després en Batum; açò és, un agitador de via estreta local. El contacte del Caucas amb Iskra i amb Rússia central s’establí mitjançant Krassin, Kurnatovski i d’altres. Tota la tasca d’unificar els comitès i grups locals en un partit centralitzat es féu sense el concurs de Koba. Aquesta circumstància (que es basa sense la més lleugera ombra de dubte en la correspondència d’aleshores, les memòries i altres documents) és molt important per a valorar el desenrotllament polític de Stalin; aquest avançava lentament, vacil·lant, a les palpentes.
Al febrer de 1902, es confiava a celebrar a Kiev un conclave dels iskristes que eren agents del centre de l’estranger. “A aquella conferència [escriu Piatnitski] hi acudiren representants de totes bandes de Rússia.” En descobrir que se’ls vigilava, començaren a sortir precipitadament de la ciutat en totes direccions. No obstant això, tots foren detinguts, uns a Kiev i d’altres en ruta. Pocs mesos després practicaren la famosa evasió de la presó de Kiev. Koba, que aleshores treballava en Batum, no fou invitat a la reunió de Kiev i, sens dubte, res en sabia.
El provincialisme polític de Koba s’aclareix de forma força instructiva per les seues relacions amb el centre del partit a l’estranger o, més bé, per la manca de tota relació amb el mateix. A mitjan segle anterior, els emigrats continuaven exercint quasi invariablement el paper dominant en el moviment revolucionari rus. Entre detencions constants, deportacions i execucions en la Rússia tsarista, els llocs freqüentats per aquells homes, teòrics, publicistes i organitzadors d’allò més excel·lent, eren els únics sectors contínuament actius del moviment, i així, per la naturalesa de les coses, deixaven la seua empremta en ell. El consell de redacció d’Iskra esdevingué, inqüestionablement, el centre de la socialdemocràcia a principis de segle. D’allí emanaven no sols les consignes polítiques, sinó també les instruccions pràctiques. No hi havia agitador que no anhelés passar, com més aviat millor, algun temps a l’estranger per a veure i escoltar els dirigents, per a revisar i polir les seues pròpies opinions per a establir contacte permanent amb Iskra i, per la seua mediació, amb els treballadors clandestins dins de la mateixa Rússia. V. Kozhevnikova, que en una certa època estigué junt a Lenin ocupat en treball exterior, parla de com “des del desterrament i el camí cap al desterrament començà una fugida general a l’estranger, per a encaminar-se a les oficines editorials d’Iskra... i tornar una altra vegada a Rússia, al treball actiu”. El jove menestral Noguin (per escollir un exemple entre cent) s’escapà a l’abril de 1903 del desterrament a l’estranger, “per a posar-se al corrent de la vida [segons escrivia a un amic seu], per a llegir i aprendre”. Pocs mesos més tard tornava il·legalment a Rússia com a agent d’Iskra. Els deu participants en l’esmentada evasió de la presó de Kiev, entre ells el futur diplomàtic soviètic, Litvinov, aviat es trobaren a l’altra banda de les fronteres. Un rere altre, tots ells foren tornant a Rússia, per a preparar el congrés del partit. Respecte a aquests i altres agents de confiança, Krupskaia escriu en les seues memòries: “Iskra sostenia una activa correspondència amb tots. Vladimir Ilitx llegia totes les lletres. Coneixíem al detall allò que feia cada agent d’Iskra, i amb ells discutíem contactes i els informàvem de les detencions i la resta d’incidents.” Entre aqueixos agents els havia contemporanis de Lenin i també de Stalin. Però, fins llavors, Koba no figurava en la capa superior dels agitadors, creadors de la centralització, constructors d’un partit unificat. Continuava essent un “activista local”, caucàsic, provincial congènit.
Al juny de 1903, el congrés del partit, preparat per Iskra, es reuní, per fi, a Brussel·les. Sota la pressió dels diplomàtics tsaristes i la policia belga, que obsequiosament els servia, li calgué traslladar la seu de les seues deliberacions a Londres. El congrés adoptà el programa traçat per Plekhànov, i prengué resolucions en allò tocant la tàctica; però quan es passà a qüestions d’organització, sorgiren inesperades diferències de criteri entre els mateixos iskristes, que dominaven al congrés. Ambdós bàndols, fins i tot els “durs” o radicals, dirigits per Lenin, i els “tous” o moderats, encapçalats per Martov, suposaren al principi que les diferències no eren fonamentals. Més sorprenent fou, doncs, el xoc entre les dues tendències. El partit, que s’acabava d’unificar, es trobà de sobte a punt d’escindir-se.
“Ja en 1903, estant pres, i en haver conegut per camarades que tornaven del segon congrés de les serioses diferències d’opinió entre bolxevics i menxevics, Stalin s’uní resoludament als bolxevics.” Així es llegeix en una biografia escrita al dictat de Stalin, que ve a ésser una instrucció per a historiadors del partit. Però seria molt poc caut considerar tal instrucció amb excessiva confiança. Al congrés que menà a la ruptura, hi havia tres delegats del Caucas. Amb quin d’ells es trobà Koba, i com parlà amb ell precisament, si es trobava confinat i solitari? La sola confirmació d’aquesta versió de Stalin ve d’Iremaixvili: “Koba, que sempre havia estat partidari entusiasta dels mètodes violents leninistes [escriu], immediatament es pronuncià a favor dels bolxevics i es convertí en el seu més famós paladí i adalil a Geòrgia.” No obstant això, aquest testimoni, tanmateix el seu caràcter categòric, peca de flagrant anacronisme. Abans del congrés, ningú, incloent-hi el mateix Lenin, havia propugnat els “violents mètodes leninistes” en oposició als mètodes dels membres del consell de redacció que havien d’ésser els futurs caps del menxevisme. Al congrés, els debats no versaren sobre mètodes revolucionaris; no havien sorgit encara diferències tàctiques d’opinió. Iremaixvili s’equivoca, sens dubte; i no és estrany: Koba estigué pres tot l’any 1903, de manera que Iremaixvili no pogué recollir directament impressions seues. En general, encara que les seues observacions psicològiques i els seus records de fets reals són en absolut convincents i quasi sempre confirmables, les seues observacions polítiques ja no són tan de fiar. Sembla com si li faltés l’instint i el fons necessaris per a comprendre l’evolució de les tendències revolucionàries en pugna; en aqueixa esfera ens ofereix conjectures retrospectives, dictades per les seues pròpies opinions de temps més recents.
La disputa del Segon Congrés s’estengué, en realitat, a la qüestió de qui havia d’ésser membre del partit; si aquest havia d’incloure només els que ja ho eren de l’organització il·legal, o qualsevol que sistemàticament participés en la lluita revolucionària sota la direcció de comitès locals. En el moment de la discussió, Lenin digué: “Jo no estime la diferència d’opinió entre nosaltres tan essencial que en depenga la vida o la mort del nostre partit. Estem molt lluny d’escindir-nos per una clàusula deficient en els nostres reglaments.” Cap al final del congrés també hi hagué debat sobre la qüestió de personal del consell de redacció d’Iskra i del comitè central; i mai traspassaren les diferències de criteri aquests reduïts límits. Lenin tractà de fixar límits precisos i explícits al partit, una composició compacta del consell de redacció i una disciplina severa. Martov i els seus amics preferien una organització més folgada, un poc més semblat a un cercle familiar. No obstant això, ambdues parts estaven només temptejant els seus respectius camins i, tot i l’aspror del conflicte, ningú pensà que aquelles diferències d’opinió fossen “summament serioses”. Segons una observació que Lenin féu més tard, la lluita al congrés fou quelcom així com una “anticipació”.
“La major dificultat en aquesta lluita [escrivia més tard Lunatxarski, el primer dirigent de l’educació pública de la República Soviètica] fou que el Segon Congrés escindí el partit sense establir les vertaderes divergències entre martovistes i leninistes. Els desacords semblaven estar centrats al voltant d’un paràgraf dels estatuts i de la composició del consell de redacció. Molts camarades estaven confusos a causa de la futilitat de les raons que havien menat a l’escissió.” {Piatnitski, futur funcionari important de la Internacional Comunista, aleshores jove obrer, escriu en les seues memòries: “No arribava a comprendre perquè petits desacords podien impedir la col·laboració”. L’enginyer Krhikhanovski, acostat de Lenin en aquells anys i que esdevingué després de la revolució el dirigent de la Comissió del Pla, diu: “Personalment, trobava estrafolari que hom pogués acusar Martov d’oportunisme”. Els testimonis d’aquesta mena són nombrosos. Petersburg, Moscou, les províncies protestaven o recriminaven. Ningú volia reconèixer l’escissió que s’havia produït en el congrés entre els iskristes. En el període que seguiria, la demarcació s’operaria lentament, amb inevitables passades d’un camp a l’altre. Freqüentment, els primers bolxevics i els primer menxevics continuaren militant junts.}
En el Caucas, en atenció al seu endarreriment social i polític, allò que passà al congrés es comprengué encara pitjor que en altres llocs. Veritat és que els tres delegats caucàsics, en l’ardor de la passió, s’uniren a la majoria en Londres. Però és significatiu que els tres es feren més tard menxevics: Topuridze abandonà la majoria al final del mateix congrés; Zurabov i Knuniants es passaren als menxevics en el curs dels anys següents. La famosa impremta il·legal del Caucas, on predominaven les simpaties bolxevics, continuà essent l’òrgan central del partit. “Les nostres diferències d’opinió [escriu Ienukidze] no es reflectien per a res en el nostre treball.” Només després del Tercer Congrés del partit, és a dir, no fins a meitat de 1905, passà la impremta a poder del comitè central bolxevic. Per consegüent, no hi ha raó per a donar crèdit a l’asserció que Koba, tancat en una presó remota, pogués valorar, per descomptat, les diferències com “summament serioses”. El seu punt fort mai ha estat la previsió. I hom no podria censurar fàcilment un jove agitador, fins i tot menys circumspecte i suspicaç, que hagués partit vers Sibèria sense prendre posicions en la lluita interna del partit.
Des de Sibèria, Koba tornà directament a Tbilisi; aquest fet no pot menys de causar sorpresa. Fugitius totalment desconeguts, rares vegades tornaven a les seues residències habituals, on la policia, sempre vigilant, no trigaria en localitzar-los i vigilar-los, especialment tractant-se, no de Sant Petersburg o Moscou, sinó d’una petita ciutat de província com Tbilisi. Però el jove Djugaixvili no s’havia desprès encara del seu cordó umbilical caucàsic; el llenguatge usat en la seua propaganda continuava essent georgià quasi exclusivament. A més, no es considerava focus de l’atenció de la policia. Encara no s’havia proposat provar les seues aptituds en la Rússia central. No era conegut fora del país, ni tampoc intentà sortir. A més, segons sembla, hi havia un altre motiu que el retenia en Tbilisi; si Iremaixvili no es confon en la seua cronologia, llavors ja s’havia casat Koba. Durant el seu tancament i deportació, la seua jove esposa s’havia quedat en Tbilisi.
La guerra amb el Japó, que havia començat al gener de 1904, afeblí al principi el moviment obrer, però a finals d’aquell any li infongué un ímpetu abans desconegut. Les derrotes militars del tsarisme dissiparen ràpidament les ostentacions patrioteres que al principi havien envaït els cercles liberals i alguns estudiantils. El derrotisme, encara que amb un coeficient variable, creixia en predomini, no sols entre les masses revolucionàries, sinó fins i tot en la burgesia d’oposició. Malgrat tot això, la socialdemocràcia, abans de l’imminent cataclisme, passà per mesos d’estancament i anèmia. Les diferències entre bolxevics i menxevics, exagerades per indefinides encara, a poc a poc començaren a traspuar a través dels malparats confins del quarter general del partit, i envaïren tot el camp de l’estratègia revolucionària.
“El treball de Stalin durant el període 1904-1905 es desenvolupà sota la bandera d’una enverinada lluita contra el menxevisme”, exposa el seu biògraf oficial. “Literalment sostingué a coll el més dur de la lluita amb els menxevics en el Caucas, des de 1904 fins a 1908”, escriu Ienukidze en les seues memòries, recentment revisades. Bèria afirma que després de la seua fuga de la deportació, Stalin “organitzà i dirigí la lluita contra els menxevics, els quals, després del Segon Congrés del partit, durant l’absència de Stalin, desenrotllaren particular activitat”. Aquests autors volen evidenciar massa. Si haguérem d’admetre com a article de fe la declaració que ja en els anys 1901-1903, Stalin estava exercint un lloc de direcció en la socialdemocràcia caucàsica, que s’havia unit als bolxevics en 1903, i que al febrer de 1904 havia començat la seua pugna contra el menxevisme, llavors hauríem de detenir-nos estupefactes davant els insignificants resultats assolits amb tant d’esforç per la seua banda; en vigílies de la revolució de 1905, els bolxevics georgians es comptaven literalment un a u. La referència de Bèria que els menxevics desenrotllaren particular activitat “durant l’absència de Stalin” sona quasi a ironia. La Geòrgia petit burgesa, incloent-hi Tbilisi, seguí essent la fortalesa del menxevisme durant una vintena d’anys, sense tenir per a res en compte la presència o l’absència de ningú en particular. En la revolució de 1905, els treballadors i camperols de Geòrgia seguiren com un sol home la facció menxevic; en les quatre Dumes, Geòrgia estigué representada invariablement per menxevics; en la Revolució de Febrer de 1917, el menxevisme georgians proporcionaren en tota Rússia dirigents de calibre nacional: Tseretelli, Txeidse i d’altres. Finalment, fins i tot després d’establert el govern soviètic a Geòrgia, el menxevisme continuava exercint-hi considerable influència, que es palesà més tard en l’aixecament de 1924. “Tota Geòrgia ha d’ésser arrasada!”, deia Stalin, resumint les lliçons de la sublevació georgiana en la sessió del buró polític de tardor de 1924, açò és, vint anys després d’haver ell “iniciat una enverinada lluita contra el menxevisme”. Per consegüent, seria més correcte i més just per a Stalin no exagerar el paper de Koba durant els primers anys del segle.
Koba tornà de la deportació com a membre del comitè del Caucas, per al qual havia estat elegit en la seua absència, durant la seua estada en presidi, en una conferència de les organitzacions de Transcaucàsia. És possible que a principis de 1904 una majoria dels membres del comitè simpatitzés ja amb la majoria del congrés de Londres; però això per si sol no indica res sobre les simpaties de Koba. Les organitzacions locals del Caucas tendien clarament vers els menxevics. El comitè central conciliador del partit, que presidia Krassin, estava llavors oposat a Lenin. Iskra estava enterament en mans dels menxevics. En aquestes condicions, el comitè caucàsic, amb les seues tendències bolxevics, semblava suspès en l’aire. Però Koba preferia aixafar terreny ferm. Apreciava l’aparell més que la idea.
La informació oficial sobre les activitats de Koba en 1904, és summament borrosa i poc versemblant. Deixa en dubte si desenrotllà alguna activitat en Tbilisi, i, en aquest cas, en què consistí la seua tasca. És difícilment admissible que un evadit de Sibèria pogués exhibir-se en cercles obrers, on eren molts els que el coneixien. És probable que precisament per això Koba, ja al juny, es traslladés a Bakú. Quant al seu treball allí, se’ns informa amb les frases de rigor: “Dirigí la lluita dels bolxevics de Bakú”, “posà en evidència els menxevics”. Ni un simple fet, ni un sol record específic! Si Koba escrigué alguna cosa durant aquells mesos, és que s’ha omès la seua publicació, i segurament no per oblit.
D’altra banda, els intents tardans de presentar Stalin com a fundador de la socialdemocràcia de Bakú, no tenen cap fonament. Els primers cercles de treballadors en la fumosa i trista ciutat enverinada per la baralla entre tàrtars i armenis aparegueren ja en 1896. La base d’una organització més completa fou obra, tres anys més tard, d’Abel Ienukidze, en col·laboració amb Lado Ketskhoveli; organitzà el comitè de Bakú, que simpatitzava amb els iskristes. Gràcies als esforços dels germans Ienukidze, molt relacionats amb Krassin, es muntà una gran impremta clandestina a Bakú en 1903, i aquesta impremta exercí un important paper en la tasca preparatòria de la primera revolució. En aquella impremta, bolxevics i menxevics treballaren junts fraternalment fins a meitat de 1905. Quan el vell Abel Ienukidze, durant molts anys secretari general del Comitè Executiu Central de la Unió Soviètica, caigué en desgràcia amb Stalin, fou obligat en 1935 a revisar de nou les seues Memòries de 1923, substituint fets ben provats per meres afirmacions respecte al paper inspirador i director de Sosso en el Caucas i particularment a Bakú. La seua condescendència no el salvà del seu destí, ni tampoc afegí un sol tret de vida a la biografia de Stalin.
El moment en què primer aparegué Koba a l’horitzó de Bakú, al juny de 1904, l’organització socialdemòcrata local tenia a favor seu un historial de vuit anys d’activitat revolucionària. La “ciutat negra” havia intervingut eficaçment en el moviment obrer durant els anys precedents. La primavera havia llençat sobre Bakú una vaga general que desencadenà un allau de vagues i manifestacions per tot el sud de Rússia. Vera Zassulitx fou qui primer aprecià aquests avanços al principi de la revolució. Pel caràcter més proletari de Bakú, especialment en comparació amb Tbilisi, els bolxevics assoliren assegurar-s’hi una posició ferma abans que en cap altre lloc del Caucas. El mateix Makharadze, que havia usat el vocable de l’argot de Tbilisi, kinto, amb referència a Stalin, diu que a la tardor de 1904 es creà a Bakú, “sota la direcció immediata de Sosso, una organització especial per a treball revolucionari entre els endarrerits obrers de la indústria petrolífera, tàrtars, azerbaidjanesos i perses”. Aqueix testimoni despertaria menys dubtes si Makharadze ho hagués fet constar en la primera edició de les seues memòries i no deu anys després, quan, davall el fuet de Bèria, tornà a escriure la història sencera de la socialdemocràcia caucàsica. El procés del seu gradual apropament a la “veritat” oficial tingué el seu complement en la proscripció de totes les edicions anteriors de la seua obra com a monstre de l’Esperit Pervers, i la seua retirada de la circulació.
En tornar de Sibèria, Koba trobà, sens dubte, Kàmenev que havia conegut en Tbilisi i era allí un dels primers joves adeptes de Lenin.
És possible que fos Kàmenev, acabat de arribar de l’estranger, qui contribuís a convertir Koba al bolxevisme. Però el nom de Kàmenev fou esborrat de la història del partit pocs anys abans que el mateix Kàmenev fos afusellat amb el pretext d’una fantàstica acusació. De totes maneres, la vertadera història del bolxevisme caucàsic començà, no en tornar Koba de deportació, sinó a la tardor de 1904. Aquesta data es confirma en diversos aspectes, fins i tot per part d’autors oficials, de no veure’s obligats a referir-se específicament a Stalin. Al novembre de 1904 es celebrà una conferència bolxevic en Tbilisi, a la que acudiren quinze delegats d’organitzacions locals caucàsiques, majoritàriament grups insignificants. S’aprovà una resolució demanant la convocatòria d’un nou congrés del partit. Aquest acte era una oberta declaració de guerra, no sols contra els menxevics, sinó també contra el conciliador comitè central. Si Koba hagués participat en aquesta primera conferència dels bolxevics del Caucas, Bèria i els altres historiadors no haurien deixat de consignar que la conferència s’havia celebrat “per iniciativa i sota la direcció del camarada Stalin”. El silenci absolut sobre el particular significa que Koba, aleshores en el Caucas, no hi participà, o, en altres paraules, que ni una sola organització bolxevic l’envià com a delegat. La conferència elegí un buró, i Koba no fou inclòs com a membre del mateix. Tot això hauria estat inconcebible d’haver exercit algun lloc prominent entre els bolxevics del Caucas.
Víctor Taratuta, que assistí a la conferència com a delegat de Batum i més tard fou membre del comitè central del partit, ens forneix una indicació prou clara i inqüestionable respecte a qui era aleshores el dirigent dels bolxevics caucàsics. “En la conferència regional del Caucas, que es realitzà a finals de 1904 o primers de 1905 [escriu], coneguí el camarada Kàmenev, Lev Borissovitx, en la seua qualitat de dirigent de les organitzacions bolxevics del Caucas. En aquella conferència regional, el camarada Kàmenev fou elegit agitador, encarregat de recórrer el país en tots sentits, a fi de propugnar la convocatòria d’un nou congrés del partit. Al mateix temps, es delegà en ell perquè visités als comitès de tot el país i establís contacte amb els nostres centres de l’estranger per aquella època.” Aquest autoritzat testimoni no diu una sola paraula sobre la participació de Koba.
En tals circumstàncies no podia existir, naturalment, cap motiu per a incloure Koba al centre general rus dels bolxevics, el “buró dels comitès de la majoria”, compost de dèsset membres, format a fi de convocar el congrés. Kàmenev fou elegit membre d’aquell organisme com a representant del Caucas. Entre els altres membres del buró que arribaren després a ésser famosos dirigents dels soviets, trobem els noms de Rikov i Litvinov. No és ociós advertir que Kàmenev i Rikov tenien dos o tres anys menys que Stalin. En conjunt, el buró estava compost de representants de la “tercera” generació. Koba tornà per segona vegada a Bakú al desembre de 1904, açò és, poc després de celebrada la conferència bolxevic del Caucas. En vigílies de la seua arribada esclatà una vaga general als camps i fàbriques de petroli, agafant per sorpresa tota Rússia. Les organitzacions del partit no havien après indubtablement a comprendre encara l’índole del caràcter insurreccional de les masses, agreujat pel primer any de guerra. La vaga de Bakú precedí immediatament al famós diumenge sagnant de Sant Petersburg, la tràgica marxa dels treballadors dirigits pel famós popa Gapon al Palau d’Hivern, el 22 de gener de 1905. Una de les “memòries” fabricades l’any 1935, esmenta vagament que Stalin dirigí el comitè de vaga de Bakú i que tot succeí sota les seues orientacions. Però segons el mateix autor, Koba arribà a Bakú després de començar la vaga i hi romangué només deu dies en total. En realitat, fou allí amb una missió especial, que probablement tenia alguna cosa a veure amb preparatius per al congrés. Per aquell temps és possible que s’hagués decidit ja a favor del bolxevisme.
El mateix Stalin tractà de retardar la data de la seua incorporació als bolxevics. No satisfet amb la declaració que s’havia fet bolxevic abans de sortir de la presó, declarà en 1924, a la nit commemorativa dels cadets del Kremlin, que havia establert contacte amb Lenin per primera vegada durant el temps de la seua primera deportació:
“Coneguí el camarada Lenin en 1903. No fou, naturalment, una trobada personal, sinó per correspondència, en el curs d’un intercanvi de lletres. Però deixà en mi una impressió indeleble, que he servat en totes les manifestacions del meu treball dins del partit. Llavors estava jo a Sibèria, deportat. El coneixement de les activitats revolucionàries del camarada Lenin a principis de l’última dècada del segle, i especialment des de 1901, després d’aparèixer Iskra, m’infongué la convicció que en el camarada Lenin teníem un home extraordinari.”
“No el considerava llavors només com a un dirigent del partit, sinó com al seu vertader creador, perquè únicament ell coneixia la substància interna del partit i les seues necessitats peremptòries. Quan el comparava amb els altres dirigents del nostre partit, em semblava sempre que els companys d’armes del camarada Lenin (Plekhànov, Martov, Axelrod i altres) quedaven tots un cap més baixos que el camarada Lenin; que, comparat amb ells, Lenin no sols era un dels dirigents, sinó un dirigent de màxima categoria, una àguila de les muntanyes que no coneixia la por en la batalla, que audaçment guiava el partit cap avant pels camins inexplorats del moviment revolucionari rus. Aquella impressió s’infiltrà tan profundament en el meu esperit que sentí la necessitat d’escriure sobre això a un dels meus amics íntims, que aleshores estava en l’emigració, demanant-li una resposta. Poc després, estant ja deportat a Sibèria (cap a fins de 1903), rebí una entusiasta contestació i una lletra senzilla, però de gran contingut, del camarada Lenin, a qui, pel que es veu, el meu amic havia ensenyat la meua. La lletra del camarada Lenin era relativament breu, però sotmetia les pràctiques del nostre partit a una crítica resolta i precisa, i exposava de forma clara i convincent tot el pla de treball del partit per al període immediat. Només Lenin era capaç d’escriure una lletra sobre els temes més complicats d’una manera tan senzilla, tan terminant i decidida, en què cada frase semblava perfectament audible. Aquella lletra senzilla i audaç corroborà el meu convenciment que en Lenin teníem l’àguila muntanyenca del nostre partit. No puc perdonar-me que, portat de l’hàbit d’un vell activista clandestí, cremí la lletra del camarada Lenin amb moltes altres. Les meues relacions amb el camarada Lenin començaren llavors.”
La cronologia d’aquesta manifestació, tan típica de Stalin pel seu primitivisme psicològic i d’estil, no és únicament com d’errònia és. Koba no arribà al punt del seu desterrament fins a gener de 1904; per consegüent, no pogué rebre allí la lletra al·ludida en 1903. A més, no apareix molt clar on i precisament com escrigué “a un dels seus amics íntims” de l’estranger, ja que abans de sortir deportat passà a la presó any i mig. Les persones desterrades mai sabien per endavant on se les deportava; per consegüent Koba no pogué comunicar prèviament la seua adreça en Sibèria al seu amic emigrat, i certament, tampoc hi hagué temps per a escriure una lletra des de la deportació i rebre resposta de l’estranger en un sol mes que Koba hi passà. Segons la versió del mateix Stalin, la lletra de Lenin no tenia caràcter personal, sinó programàtic. Exemplars d’aquell tipus de lletra enviava invariablement Krupskaia a diverses adreces, en tant que l’original se servava als arxius del partit en l’estranger. És molt poc probable que en aquella ocasió es fes una excepció en obsequi d’un jove caucàsic desconegut. Però els arxius no contenen l’original d’aquella lletra, la còpia de la qual Koba cremà “portat de l’hàbit d’un vell activista clandestí” (llavors tenia exactament vint-i-quatre anys). Però més sorprenent és el fet que Stalin no diga res respecte a la seua resposta a Lenin. Havent rebut una lletra del dirigent a qui, segons ell mateix confessa, venerava com un déu, és de pensar que Koba li hagués contestat en l’acte. No obstant això, Stalin res en diu, i no per casualitat: els arxius de Lenin i Krupskaia no contenen la resposta de Stalin. Naturalment, pot haver estat interceptada per la policia; però en aquest cas, la còpia s’hauria servat als arxius del departament de policia i reproduït en la premsa soviètica anys després. A més, aquelles relacions no s’haurien limitat a una sola lletra. Un jove socialdemòcrata no hauria deixat de considerar summament preciós per a ell un contacte permanent amb el dirigent del seu partit, amb la seua “àguila muntanyenca”. Quant a Lenin, estimava molt valuós tot contacte amb Rússia, i contestava meticulosament totes les lletres. Però no ha sortit a col·lació cap correspondència entre Lenin i Koba en el curs d’aquests últims anys. Tot el que exposa mou a perplexitat, tot, excepte els seus propòsits.
L’any 1904 fou, potser, el més difícil de la vida de Lenin, exceptuant els últims anys de la seua malaltia. Sense desitjar-ho ni preveure-ho, trencà amb tots els dirigents més coneguts de la socialdemocràcia russa, i durant molt de temps després no pogué trobar un sol capaç de reemplaçar els seus antics companys de lluita. Els literats bolxevics es reclutaren lentament i amb gran esforç, i no es podien equiparar als redactors d’Iskra. Liadov, un dels més actius bolxevics d’aquells dies, i que en 1904 estava amb Lenin en Ginebra, recordava vint anys després: “Arribà Olminski, arribà Varovski, i també Bogdanov [...], esperàvem l’arribada de Lunatxarski, del que Bogdanov assegurava que s’uniria a nosaltres de seguida.” Aquests homes anaven tornant de la deportació, precedits de la seua reputació i esperats. Però en mobilitzar el grup de redacció del periòdic partidari, ningú suggerí Koba com a possibilitat. I avui se’l pinta com a prominent líder bolxevic d’aquella època. El primer número del periòdic Vperiod (Endavant) aparegué per fi el 22 de desembre, en Ginebra. Koba no tingué absolutament cap participació en aquell transcendent episodi de la vida de la seua facció. Ni tan sols es posà en contacte amb els redactors. El periòdic no contenia articles seus, ni tampoc informació de la seua procedència. Açò seria increïble d’haver estat aleshores dirigent dels bolxevics del Caucas.
Finalment, hi ha testimoni directe i documental en suport de la conclusió que trèiem a base de proves circumstancials. En un informe extensament i summament interessant a propòsit de Iossif Djugaixvili, escrit l’any 1911, pel cap del departament de la policia secreta de Tbilisi, Karpov, s’hi diu el següent:
“Ha tingut activitat en l’organització socialdemòcrata des de 1902, primer com a menxevic, i després com a bolxevic.”
L’informe de Karpov és l’únic document entre els que coneixem que declare explícitament que durant un cert lapse posterior al cisma, Stalin fou menxevic. El periòdic de Tbilisi, Zaria Vostoka, que fou prou despreocupat com per a publicar aqueix document en el seu número de 23 de desembre de 1925, no pensà en donar explicacions sobre el mateix, o no estava en condicions de donar-les. És segur que el culpable seria cruelment castigat per tal relliscada. És molt significatiu que ni el mateix Stalin jutgés convenient refutar tal informe. Ni un sol dels biògrafs i historiadors oficials del partit tornà a referir-se a document tan important, en tant que es reproduïen, repetien i refotografiaven insignificants trossets de paper. Suposem per un instant que la gendarmeria de Tbilisi, que en tot cas havia d’ésser la millor informada sobre el particular, hagués facilitat informes erronis. Llavors sorgeix la pregunta suplementària: com fou possible un error semblant? Si Koba hagués estat, en efecte, dirigent dels bolxevics en el Caucas, el departament de la policia secreta no hauria deixat de saberho. Només era possible cometre un error tan gran en matèria de caracterització política amb referència a algun neòfit o alguna figura de tercer ordre, però mai a propòsit d’un “dirigent”. Així, l’únic document que per atzar trobà accés a les publicacions, enfonsa d’un terrible bufit el mite oficial alimentat amb tant d’esforç. I quants altres documents semblants se serven ben guardats en cambres refractàries, o bé han estat sol·lícitament relegats a les flames!
Pot semblar que hem gastat massa temps i esforç en arribar a una conclusió força modesta. ¿No és en realitat el mateix que Koba s’unís als bolxevics a meitat de 1903, o que ho fes en vigílies de 1905? Però aqueixa modesta conclusió, a banda del fet que incidentalment descobreix davant nosaltres la mecànica de la historiografia i la iconografia del Kremlin, és de considerable importància per a comprendre degudament la personalitat política de Stalin. La majoria dels qui han escrit sobre ell accepten la seua transició al bolxevisme com quelcom inherent al seu caràcter, com a cosa evident, natural. Però tal concepte és definitivament parcial. Cert és que la fermesa i la resolució predisposen una persona a acceptar els mètodes del bolxevisme. Però aquestes característiques, per si soles, no basten per a decidir. Hi havia moltes persones de caràcter ferm entre els menxevics i els socialistes-revolucionaris. I, per contra, entre els bolxevics no era rar trobar persones febles d’esperit. La psicologia i el caràcter no ho són tot en l’índole del bolxevic que, en primer terme, és una filosofia de la història i una concepció política. En certes condicions històriques, els treballadors són empentats a la ruta del bolxevisme per tot el marc de les seues circumstàncies socials. Açò succeeix amb independència de la solidesa o flaquesa dels caràcters individuals. Un intel·lectual necessitava excepcional intuïció política i imaginació teòrica, fet res comú en el procés històric dialèctic i en els atributs revolucionaris de la classe treballadora, per a lligar seriosament i ferma el seu destí al del partit bolxevic als dies en què el bolxevisme no era més que una anticipació històrica. La majoria preponderant dels intel·lectuals que s’incorporaren al bolxevisme en el període del seu auge revolucionari l’abandonaren en els anys següents. Era més difícil per a Koba allistar-se, però així mateix era més difícil apartar-se’n, perquè no tenia imaginació teòrica ni intuïció històrica, ni el do de la previsió, de la mateixa manera que no era versàtil. En una situació complexa, davant de noves consideracions, Koba prefereix esperar l’ocasió, mantenir-se al marge o retirar-se. En tots els casos en què per necessitat ha d’escollir entre la idea i la màquina política, invariablement es decideix sempre per la màquina. El programa ha de crear primer tota la seua burocràcia abans que Koba puga tenir-li el menor respecte. Falta de confiança en les masses, igual que en els individus, és la base de la seua naturalesa. El seu empirisme l’empenta sempre a escollir el camí de la menor resistència. Per això, en general, en tots els grans moments de crisi de la història, aquest revolucionari miop adopta una posició oportunista que el porta molt prop dels menxevics i, de vegades, fins i tot el situa a la dreta d’ells. Al mateix temps, està constantment inclinat a afavorir les accions més decidides per a resoldre els problemes que ja ha dominat. En totes les circumstàncies, la violència ben organitzada li sembla el camí més curt entre dos punts. Ací convé esbossar una analogia. Els terroristes russos eren en essència petit burgesos demòcrates, però eren summament resolts i audaços. Els marxistes solien dir a propòsit d’ells que eren “liberals amb una bomba”. Stalin sempre ha estat el que continua essent avui: un polític de la “mediocritat àuria” que no vacil·la en recórrer a les mesures més extremes. Estratègicament és un oportunista; tàcticament, un “revolucionari”. En suma, un oportunista amb una bomba.
Poc després de la seua sortida del seminari, Koba estigué exercint un lloc de tenidor de llibres o quelcom semblat a l’observatori de Tbilisi. Malgrat el seu “míser salari”, li agradava aquella ocupació, segons ens informa Iremaixvili, perquè li deixava molt de temps lliure per a activitats revolucionàries. “Per a ell, el menys important era el seu benestar personal.” Res demanava a la vida, perquè li semblava incompatible tota exigència amb els principis socialistes. Tenia integritat suficient per a fer sacrificis pel seu ideal. Koba era fidel al vot de pobresa que fan sense ostentació ni soroll tots els joves que s’allisten en la clandestinitat revolucionària. A més, a diferència de molts altres que així procedeixen, estava acostumat a no tenir comoditats des de xiquet. “El visití diverses vegades al seu cau pobre i mal moblat de la Mikhailovskaia [relata l’insubstituïble segon Sosso]. Diàriament vestia Koba una senzilla brusa negra i la corbata negra que aleshores era distintiu de tots els socialdemòcrates. En l’hivern es posava per damunt una vella capa terrosa. Al cap mai portà una altra cosa que la gorra russa de visera. Encara que en deixar Koba el seminari no estava en molts bons termes amb la majoria dels joves marxistes del mateix, de tant en tant feien aquests una col·lecta, tanmateix tot, per a alleujar-li en les seues cuites.” Barbusse ens informà que en 1900, açò és, un any després d’abandonar el seminari, Iossif es trobà totalment sense recursos: “Els seus camarades li procuraren mitjans per a adquirir aliments.” Els documents policíacs indiquen que Koba seguí empleat a l’observatori fins a març de 1901, en que es veié obligat a amagar-se. El seu treball, com hem escoltat, a penes li rendia prou per a subsistir. “... El seu sou a penes li bastava per a vestir amb decència [continua dient Iremaixvili]. Però és la veritat que ell tampoc feia res per portar la roba almenys neta i arreglada. Mai se’l veia sinó amb una brusa bruta i les botes sense raspallar. Detestava des del fons del seu cor tot quant li pogués recordar al burgès.” La brusa bruta, les botes sense raspallar, el cabell remenat eren també característiques generals de tots els joves agitadors, especialment a les províncies.
En passar al març de 1901 a l’estat il·legal, Koba esdevingué un revolucionari professional. A partir d’aleshores ja no tingué nom, per tenir-ne molts. En diversos períodes, i de vegades al mateix temps, s’anomenà “David”, “Koba”, “Nizexradze”, “Txixikov”, “Ivanovitx”, “Stalin”. Anàlogament, els gendarmes li aplicaven els seus malnoms particulars. El més persistent d’ells fou el de “Riaboi”, que al·ludia a la seua cara picada de pigotes. D’ara en avant Koba només tornaria a l’estat legal a la presó o en la deportació, açò és, entre dos períodes de treball “subterrani”.
“Mai s’apartà de la unitat de propòsit [escrivia Ienukidze sobre el jove Stalin en les seues memòries corregides]. Totes les seues accions, xocs, amistats, es dirigien a un objectiu definit [...] Stalin mai cercà la popularitat personal [hi afegeix], i limitava el cercle de les seues relacions als treballadors avançats i als agitadors professionals.” La finalitat d’aquesta falca repetida en moltes memòries oficials, és explicar per què, fins al moment mateix de la seua exaltació al poder, Stalin romangué ignorat per les masses de la nació i fins i tot pels membres del partit en general. La popularitat la cercava amb ànsia, sense poder trobar-la. Des del principi, la falta de popularitat l’amargotejava sempre. Precisament la seua incapacitat per a guanyar-se fama en un atac frontal, empentava la seua vigorosa personalitat cap a camins extraviats i tortuosos.
Des de ben aviat, el jove Koba havia aspirat a dominar les gents, que majoritàriament se li antullaven més febles que ell mateix. Però no era més instruït, ni més discret, ni més eloqüent que altres. No posseïa ni un sol d’aquests atributs que proporcionen simpatia. Ara bé, era més ric que altres en freda persistència i en sentit pràctic. No es rendia als impulsos; més bé sabia com sotmetre’ls als seus càlculs. Aqueixa característica es revelà ja essent un xicot a l’escola. “Generalment, Iossif contestava a les preguntes sense afanyar-se [escriu Glurdzhide]. Si la seua resposta estava ben fonamentada en tots els seus aspectes, la donava sense demora; si no, es reservava durant un estona més o menys breu.” A banda de l’exageració que suposa això de “ben fundada en tots els seus aspectes”, aquestes paraules fan al·lusió a un tret prou notable del jove Stalin que li donà un avantatge indiscutible entre els joves revolucionaris, majoritàriament impulsius, precipitats i ingenus.
Fins i tot en aquells primers temps, Koba no vacil·lava en enfrontar uns amb altres els seus adversaris, en calumniar-los i ordir intrigues contra tot aquell que, en algun sentit, semblés superior a ell o pogués ésser un obstacle al seu avanç. La falta d’escrúpols morals del jove Stalin féu aparèixer sospites i rumors sinistres sobre ell. Molt del que per a res l’afectava, començava a ésser-li atribuït. El socialista revolucionari Verestxak, que estigué en estret contacte amb Stalin a la presó, referí en la premsa dels emigrats, en 1928, que, segons sembla, després d’ésser expulsat Iossif Djugaixvili del seminari, el director rebé d’ell una denúncia relativa a un antic camarada del seu grup revolucionari. Quan Iossif fou obligat a respondre d’aquesta acusació davant l’organització de Tbilisi, sembla que no sols confessà haver estat l’autor de la denúncia, sinó que considerà allò com quelcom meritori; així, en compte de transformar-se en popes i mestres, els expulsats es veurien obligats a ésser, segons els seus arguments, agitadors actius. Tot aquest episodi, calcat per certs biògrafs crèduls, té totes les traces d’una invenció. Una organització revolucionària només pot mantenir la seua existència essent inexorable en allò tocant, en gens ni mica, a indicis de denúncia, provocació o traïció. La més lleu indulgència en aqueixa esfera, suposa per a ella el principi de la gangrena. Si Sosso hagués resultat culpable de recórrer a tals mitjans, mescla d’una part de Maquiavel amb dues parts de Judes, és absolutament inadmissible que el partit l’hagués tolerat a les seues files un moment més. Iremaixvili, que llavors pertanyia al mateix cercle seminarista que Koba, res sap de tal episodi. Ell, per la seua banda, aconseguí graduar-se i es féu mestre. Ara bé, no és un simple accident que un invent tan roí es relacione amb el nom de Stalin. Res semblant s’ha rumorejat a propòsit de cap dels altres revolucionaris antics.
{Suvarin, el més documentat dels biògrafs de Satlin, intenta demostrar que la seua personalitat moral prové de la seua pertinença a l’orde funesta dels “revolucionaris professionals”. En aquest cas, al igual en molts altres, les generalitzacions de Suvarin són extremadament superficials. El revolucionari professional és un home que es consagra enterament al moviment obrer sota condicions d’il·legalitat i conspiració forçada. Qualsevol no és capaç d’aquesta decisió i no són, certament, els pitjors els que la prenen. El moviment obrer del món civilitzat té nombrosos funcionaris i polítics professionals; la majoria d’ells es distingeixen pel seu esperit conservador, el seu egoisme, la seua manca d’horitzons; no viuen per al moviment sinó que viuen del moviment. Comparats amb el funcionari obrer d’Europa o Amèrica, el revolucionari professional mitjà de Rússia era innegablement un personatge simpàtic.}
La joventut de la generació revolucionària coincidí amb la joventut del moviment obrer. Era l’època de la gent entre els divuit i els trenta anys. Els revolucionaris de més edat eren pocs i semblaven vells. El moviment, fins aleshores, mancava per complet de vividors, vivia de la seua fe en el futur i del seu esperit de sacrifici. No existia encara rutina, fórmules estereotipades, gestos teatrals, trucs oratoris fets per endavant. La lluita, naturalment, era sobradament patètica, tímida i maldestra. Fins i tot les paraules “comitè”, “partit”, eren cosa nova, amb una aurèola de frescor primaveral, i sonaven en oïdes joves com inquietant i seductora melodia. Qui s’afiliava en una organització sabia que l’esperava la presó seguida de la deportació en pocs mesos de termini. El súmmum de la seua ambició era estar en la bretxa el major temps possible abans d’ésser detingut; mantenir-se ferms enfront dels gendarmes; alleujar en la mesura del possible la situació dels camarades; llegir, durant la presó, el nombre més gran possible de llibres; escapar-se com més aviat millor del desterrament a l’estranger; adquirir-hi coneixements útils, i tornar després a l’activitat revolucionària dins de Rússia.
Els revolucionaris professionals creien en tot allò que predicaven. Podien no haver tingut un altre incentiu per a emprendre la ruta del Calvari. La solidaritat sota la persecució no era una paraula buida, i augmentava el seu valor el menyspreu envers la covardia i la deserció. “Donant voltes en la meua ment a la infinitat de camarades als qui tinguí ocasió de conèixer [escriu Eugènia Levistkaia, referint-se a l’organització clandestina d’Odessa de 1901 a 1907], no encerte a recordar ni un sol fet reprensible o menyspreable, ni una sola decepció o mentida. Hi havia fregaments, diferències fraccionals d’opinió; però açò era tot. En certa manera, cadascú es vigilava moralment, es feia millor i més tractable en aquella família d’afectes.” Odessa no era una excepció, naturalment. Els joves i les joves que es lliuraven completament al moviment revolucionari, sense demanar res a canvi, no eren els pitjors representants de la seua generació, l’Orde dels “revolucionaris professionals” no surt perdent res en comparar-la amb qualsevol altre grup social.
Iossif Djugaixvili fou membre d’aqueixa Orde, i compartí part dels seus atributs; molts, però no tots. Veié la finalitat de la seua vida en derrocar els poders existents. L’odi envers ells era en el seu esperit infinitament més actiu que l’amor als oprimits. La presó, la deportació, els sacrificis, les privacions no l’espantaven. Sabia mirar el perill cara a cara. Al mateix temps, s’adonava força bé de certs defectes seus, com són la seua malaptesa, la seua falta de talent, la general mediocritat del seu continent físic i moral. La seua arrogant ambició estava impregnada d’enveja i malvolença. La seua impertinència corria parella amb el seu esperit venjatiu. La llampada ictèrica de la seua mirada induïa les persones sensibles a la cautela. Ja als seus dies de col·legi es féu notar per la seua manya en advertir les flaqueses dels altres i per insistir sobre elles despietadament. L’ambient del Caucas resultà summament favorable per a fomentar aquests atributs bàsics del seu caràcter. Sense perdre peu enmig dels seus entusiastes, sense enardir-se entre els qui s’inflamaven fàcilment i amb la mateixa facilitat es refredaven, aviat aprengué en la vida a apreciar els avantatges de l’enteresa freda, de la circumspecció i, especialment, de l’astúcia, que, si és el cas, es transformà subtilment en murrieria. Especials circumstàncies històriques haurien d’investir de primera importància aquests atributs essencialment secundaris.