Lev Trockij

STALIN

SUPLEMENT 2: «KINTO» AL PODER

Abans d’ésser rei d’Israel, David guardava ovelles i tocava la flauta. La seua extraordinària carrera es comprèn en considerar que gairebé tots els fills dels israelites, seminòmades, guardaven ovelles, i que en aquells dies l’art de governar els pobles no era molt més complicat que pasturar ramats. Però des d’aleshores, la societat i l’art de governar han augmentat molt en complexitat. Quan un monarca [modern ha de] deixar el tron, [ja no cal] cercar-li successor entre els pastors. Qüestió tan delicada s’arregla a base de l’automatisme dinàstic.


La història humana ha conegut no poques carreres meteòriques. Juli Cèsar fou un candidat natural al poder, membre pel seu naixement d’una oligarquia no molt nombrosa. No així Napoleó I. I, no obstant això, ni tan sols aquest [fou tan netament estrany] com els principals dictadors del nostre temps. Almenys [en aquest respecte] fou fidel a la mateixa antiga [tradició que Juli Cèsar], [a saber, la que] un guerrer que hagués demostrat la seua capacitat de manar a homes armats en el combat, tenia tant més dret a governar un populatxo desarmat i indefens. Aquesta rància tradició no fou estrictament observada [en el cas d’aquell Napoleó d’imitació generalment conegut per “el petit” o] el III, desproveït de dots militars. Però [fins i tot] ell no era un estrany integral. Se’l tenia almenys per nebot del seu [gran] oncle, i [destinat a la notorietat per] l’àguila mansa que volà sobre el seu cap [en una ocasió assenyalada. No seria generós deduir-hi que] sense l’au simbòlica, el cap del príncep Lluís Napoleó [hauria tingut tan poc per fora com per dins].


En vigílies de la [Primera] Guerra Mundial, fins i tot la carrera de Napoleó III semblava ja un fantàstic ressò del passat. La democràcia estava fermament assentada, almenys en Europa, Amèrica del Nord i Austràlia. [Els seus avanços en els] països sudamericans eren més instructius [que seriosos]; feia [progressos en Àsia]; despertava als pobles d’Àfrica. La mecànica del constitucionalisme semblava ésser l’únic mètode acceptable per a la humanitat civilitzada, l’únic sistema de govern. I com la civilització continuava creixent i eixamplant-se, l’esdevenidor de la democràcia semblava invencible.


Els esdeveniments de Rússia [al final d’aqueixa guerra] assestaren el primer colp al concepte històric. Al cap de vuit mesos d’inèrcia i de caos democràtic s’imposà la dictadura dels bolxevics. Però allò era, al capdavall, un mer “episodi” de la revolució, que es presentava a manera d’un producte de l’endarreriment de Rússia, d’una reproducció en el segle XX d’aquelles convulsions que patí Anglaterra a meitat segle XVII, i França a finals del XVIII. Lenin venia a ésser un Cromwell o un Robespierre moscovita. Els nous fenòmens, almenys, podien classificar-se i això ja servia de consol.


[Després vingué aquella] “neurosi del sentit comú” ([així defineix] Schmalhausen el feixisme), que [era un desafiament als historiadors]. No era fàcil trobar una analogia històrica per a Mussolini, i, onze anys després, per a Hitler. Hi havia indistints balbucejos de Cèsar, Sigfrid i... i al Capone. [Però decididament no tenien sentit.] En països civilitzats, democràtics, que havien passat per una perllongada experiència en el sistema representatiu, s’alçaven sobtadament al poder misteriosos desconeguts que en la seua joventut havien exercit feines quasi tan modestes com les d’un David o un Josuè. No tenien a favor seu proeses d’heroisme militar. No oferien al món idees noves. Darrere de d’ells no s’alçava l’ombra d’un gran antecessor amb barret tricorne. La lloba romana no era l’àvia de Mussolini, ni l’esvàstica l’escut d’armes de Hitler, sinó únicament un símbol robat als egipcis i als indis. El pensament liberal democràtic [continuà] atònit i desemparat davant el misteri del feixisme. [Després de tot], ni Mussolini ni Hitler tenien aire de genis. Com s’explica, doncs, el seu vertiginós èxit?


[Ambdós campions del feixisme són representants de] la petita burgesia, [que] en aquesta època és incapaç d’aportar idees originals o direcció creadora pròpies. Tant Hitler com Mussolini han plagiat i imitat pràcticament tot i tots.


Mussolini furtà als bolxevics i Gabriel d’Annunzio, i trobà inspiració al camp dels grans negocis. Hitler imità els bolxevics i Mussolini. Així, els cabdills de la petita burgesia, dependents dels [magnats] del capitalisme, són cabalers típics, així com la mateixa petita burgesia, ja se la contemple des de dalt o des de baix, assumeix invariablement un paper secundari en la lluita de classes.


La dictadura de la petita burgesia fou encara possible a finals del segle XVIII. Però ni tan sols aleshores pogué mantenir-se [molt de temps]. Robespierre fou precipitat a l’abisme des de la dreta. [Els patètics entrebancs de Kerenski no nasqueren enterament de la seua impotència personal; fins i tot un home tan apte i emprenedor com Paltxinski resultà completament incapaç. Kerenski fou tan sols el més caracteritzat representant d’aquesta impotència social. Si els bolxevics no hagueren pres el poder, el món hauria tingut un home rus per al feixisme cinc anys abans de la marxa sobre Roma. Per què Rússia no es pogué aïllar de la profunda reacció que s’estengué sobre l’Europa de la postguerra a principis del tercer decenni del segle, és un tema que l’autor ha estudiat ja en un altre lloc. Basta dir que la coincidència de dates com ara l’organització del] primer govern feixista presidit per Mussolini el 30 d’octubre de 1922 a Itàlia; el colp d’estat de 13 de setembre de 1923 a Espanya, [que elevà Primo de Rivera al poder; la condemnació de la] declaració dels 46 bolxevics pel ple conjunt del comitè central i de la Comissió Central de Control, el 15 d’octubre de 1923, [no és un cas fortuït. Tals signes dels temps han de merèixer seriosa consideració].


No obstant això, dins del marc de les possibilitats històriques [al seu abast], Mussolini, ha demostrat gran iniciativa, habilitat per a esquivar, tenacitat i comprensió. [Segueix] la tradició de la llarga sèrie d’improvisadors italians. El do d’improvisar està en allò més íntim del temperament del país. Àgil i desordenadament ambiciós, sacrificà la seua carrera socialista a les seues ànsies d’èxit. El seu disgust en el partit es transformà en força impulsora. Creà i destruí teoria al seu pas. És la vertadera personificació de l’egoisme cínic [i de la covardia oculta darrere de la disfressa de la seua] jactància. Hitler dóna mostres de monomania i messianisme. La rancúnia personal tingué considerable part en el seu desenvolupament. Era un petit burgès “desclassat” que no es resignava a ésser obrer manual. Els obrers normals accepten la seua posició com a normal. Però Hitler era un presumit de mal seient i psiquisme alterat. Assolí elevar-se socialment recorrent a l’execració dels jueus i dels socialdemòcrates. Estava desesperadament resolt a pujar. De camí construí per a si mateix una “teoria” infestada de contradiccions i reserves mentals: un revoltim d’ambicions imperials alemanyes i de somnis dels dies rancorosos d’un petit burgès “desclassat”. Si tractem de trobar un paral·lel històric per a Stalin hem de rebutjar no sols Cromwell, Robespierre, Napoleó i Lenin, sinó fins i tot Mussolini i Hitler. [Comprendrem millor Stalin] evocant figures com Mustafà Kemal o tal vegada Porfirio Díaz.


En reunions del comitè central en què m’alçava a llegir una declaració de l’oposició d’esquerra, m’interrompien constantment amb xiulits, crits, amenaces, juraments, a semblança del que m’ocorregué deu anys abans, quan m’aixequí a llegir una declaració dels bolxevics el dia inaugural del preparlament de Kerenski. Recorde a Vorotxilov cridant: “Es condueix el mateix que en el preparlament!” Aquesta exclamació era més encertada del que suposava el seu mateix autor.


En 1927, les reunions oficials del comitè central es feren francament intolerables. No es discutia res pels seus mèrits. Tot es decidia entre bastidors, en una sessió reservada amb Stalin, que llavors concertà un pacte polític amb el grup dretà: Rikov, Bukharin i Tomski. En realitat, hi havia almenys dues reunions oficials del comitè central cada vegada. La línia d’atac contra l’oposició s’establia per endavant, distribuint a cadascú les seues respectives tasques i intervencions. Muntada la comèdia, cada vegada s’anava semblant més a una pantomima tavernària. El to d’aquell acaçament era de dia en dia més desenfrenat. Els membres més insolents, els arribistes acabats d’elevar al comitè central, pel sol títol de la seua capacitat de desvergonyiment contra l’oposició, interrompien contínuament els discursos dels revolucionaris veterans, repetint sense ordre ni concert vils acusacions, amb exclamacions d’inaudita vulgaritat i contumèlia. El director d’escena era el mateix Stalin. Es passejava d’una banda a una altra per darrere de la mesa presidencial, mirant a intervals els qui havien de participar en el debat segons allò que s’havia convingut, i no dissimulava la seua aprovació quan els renecs contra algun oposicionista adquirien un caràcter en extrem desvergonyit. Era difícil imaginar-se que estiguérem en una reunió del comitè central del partit bolxevic; tan roí era el to, tan vulgars els participants i tan repugnant el vertader inspirador d’aquella xusma. Els costums dels carrers de Tbilisi s’havien traslladat al comitè central del partit bolxevic. Alguns de nosaltres ens recordàvem del retrat de Stalin fet per un dels seus antics col·laboradors, Felip Makharadze: “És, senzillament, un... kinto.”


Aproximadament llavors, un altre camarada de Stalin en el Caucas, Budu Mdivani, em referí una conversa que sostingué amb Stalin en el Kremlin. Mdivani tractava de persuadir-lo que calia arribar a un cert arranjament amb l’oposició; altrament, el partit passaria d’una convulsió a una altra. Stalin escoltava en silenci, sense aparent disconformitat, mentre passejava d’una banda a una altra de l’habitació. I, després d’allunyar-se a grans camallades fins al racó més remot, es girà, dirigint-se en silenci cap a Mdivani. Amb els punys en tensió, empinant-se sobre les puntes dels peus i alçant un braç, es detingué de sobte: “Cal aixafar-los”, vociferà. Mdivani em digué que sentí francament por...


//Segons Basedovski://

//“L’assassinat del tsar fou obra de Stalin. Lenin i Trotski eren partidaris de retenir la família imperial en Iekaterinburg, mentre que Stalin temia que mentre Nicolau II estigués viu atreuria els guàrdies blancs, etc. El 12 de juliol de 1918, Stalin havia arribat a un acord amb Sverdlov. El 14 de juliol informà Golostxekin dels seus plans, i el 15 de juliol aquest últim envià un telegrama xifrat [...] relatiu a les intencions de Stalin i Sverdlov al comissari Boloborodov, encarregat de custodiar la família del tsar. El 16 de juliol, Boloborodov telegrafià a Moscou que Iekateriburg cauria en un termini de tres dies. Golostxekin veié a Sverdlov; Sverdlov s’entrevistà amb Stalin. Guardant-se l’informe de Boloborodov en la butxaca, Stalin digué: “de cap mode ha d’ésser lliurat el tsar als guàrdies blancs.” Aquelles paraules equivalien a una sentència de mort.”//


A Stalin el caracteritza, sens dubte, una crueltat personal, física: allò que se sol denominar sadisme. Durant el seu tancament a la presó de Bakú, el company de cel·la de Stalin estava una vegada somiant amb revolucions. “T’atreu la sang?”, li preguntà d’improvís Stalin, que aleshores s’anomenava encara Koba. I empunyant un ganivet que portava ocult en la canya d’una de les seues botes s’aixecà un camal i es féu un profund tall en la cama. “Ací la tens!” Després de convertit en dignatari soviètic, solia divertir-se a la seua casa de camp degollant ovelles o vessant petroli sobre formiguers i calant-los foc. Abunden tals anècdotes a propòsit d’ell, procedents d’observadors imparcials. Però hi ha molt poca gent de semblants inclinacions en el món. Foren necessàries condicions històriques especials perquè tan negres instints naturals assoliren tan monstruós desenrotllament.


{Tots aquests ressentiments, ferides, la seua amargor, la seua enveja, les tranferí de la petita escala de la província a la gran escala del país sencer. No oblida res. La seua memòria és primer que res menyspreadora. Ha elaborat el seu propi “pla” de venjances, de cinc anys i fins i tot de deu anys.}


{Els khevsur (els costum de la vendetta). Si el khevsur vol venjar-se d’algú, llança un gat mort sobre la tomba del seu enemic.}


{“Sobre la tomba del mort”, dirà ell [Stalin]: “Fiqueu un gat mort”, (segons Zinaida Ordxonikidze).}


La unió de Stalin amb Hitler satisfeu el seu anhel de venjança. Sobretot, anhelava afrontar als governs d’Anglaterra i França, venjar les ofenses que havia patit el Kremlin abans que Chamberlain deixés de cortejar Hitler. Amb personal delit inicià negociacions secretes amb els nazis al mateix temps que aparençava tractar obertament amb les missions amistoses anglesa i francesa, gaudint d’enganyar Londres i París, de presentar inopinadament el seu pacte amb Hitler. És tràgicament roí.


Si fos possible abocar en un motlle tot l’omnipotent i pèrfid misticisme, l’estrident abominació del socialisme i de la revolució; si, per dir-ho d’aquesta manera, pogués secularitzar-se el poema del Gran Inquisidor, el poema de la tragèdia de l’epigonisme... La idea de degeneració, en una altra escala; el segle XV... El poema de Dostoievski mostrant Crist besant en silenci l’inquisidor en els llavis. El comiat d’un dels epígons burocràtics de la Cristiandat. Tanmateix tota la seua reserva, Lenin li hauria escopit als ulls.


{El vell Soltz –l’estretor del filisteu.}

{Moroz – la consciència del partit, però sense consciència.}

{Txiriatov – un obrer lleugerament begut, buit, resignat. Petit Txiriatov diria a Lenin: “Ves-te’n; no ens molestes o te cremarem!”}

{Alexandre i Vladimir (la flor de la intel·liguèntsia russa. En la persona d’Alexandre, la intel·liguèntsia finí amb el seu tràgic passat; en la persona de Vladimir, construí un pont vers el futur.}


//No hi ha líders nats, com no hi ha criminals nats. Madame de Staël pensà que es pot observar una perfectibilitat lenta, però contínua, en el curs del desenvolupament històric.//


Pot dir-se que tots els personatges històrics genials, tots els creadors digueren l’essencial de quant havien de dir durant els primers vint-i-cinc o trenta anys de la seua vida. Després únicament vingué el desenvolpament, l’aprofundiment i, l’aplicació. Durant el primer període de la vida de Stalin no escoltàrem sinó una reiteració vulgaritzada de fórmules d’estereotípia.


Stalin fou elevat a la condició de geni només després que la burocràcia, dirigida pel seu genuí secretari general, hagué destrossat completament la plana major de Lenin. [A penes cal demostrar que un home que mai ha dit una sola paraula sobre cap tema i fou exaltat automàticament a la cima per la seua burocràcia quan ja havia passat amb molt els quaranta, no pot ésser considerat com un geni.]


Segons Nicolaievski, Bukharin descrigué Stalin com “acumulador de geni”. Expressió encertada, però només suprimint el “geni”. Ho escoltí per primera vegada de llavis de Kàmenev. Tenia en el pensament l’habilitat de Stalin per a portar endavant els seus projectes a poc a poc com qui paga a terminis. Aquesta possibilitat pressuposa al seu torn la presència d’una poderosa política centralitzada. La tasca d’acumular consisteix en insinuar-se gradualment a l’aparell i després a l’opinió pública del país. Accelere’s el procés i faça’s veure el canvi de sobte i en tota la seua magnitud, i això provocarà espant, indignació, resistència.


Dels dotze apòstols de Crist, només Judes sortí traïdor. Però si hagués aconseguit el poder, hauria presentat com a traïdors els altres onze apòstols, sense oblidar els setanta menors que esmenta Sant Lluc.


El 19 de novembre de 1924, en el seu discurs del ple de la fracció bolxevic dels sindicats, Stalin digué:


Després d’escoltar el camarada Trotski, hom podria pensar que el partit dels bolxevics no féu en tot el període de preparació de març a octubre més que marcar el pas, corroït per contradiccions internes, i destorbar Lenin en tots els sentits. I que si no hagués estat pel camarada Trotski, la Revolució d’Octubre podria haver pres un altre rumb. És prou divertit escoltar discursos tan singulars de Trotski que en el pròleg del tercer volum de les seues obres diu: “l’instrument bàsic de la revolució proletària és el partit”.”


Naturalment, res diguí sobre la ineptitud o inutilitat del partit, i particularment del seu comitè central. Simplement havia esbossat la fricció interna. Però el que continua essent misteriós és com un partit, el comitè central del qual es componia en les seues dues terceres parts d’enemics del poble i agents de l’imperialisme, pogué vèncer. Encara no hem escoltat l’explicació d’aquest misteri. A partir de 1918, els traïdors tingueren majoria preponderant en el politburó i en el comitè central. En altres paraules, la política del partit bolxevic en els anys crítics de la revolució estigué determinada enterament per traïdors. No cal dir que Stalin no podia haver previst en 1924 que la lògica del seu mètode el duria a una absurditat tan tràgicament monstruosa al cap d’[una dècada i mitja]. El que és típic de Stalin és la seua capacitat per a escombrar tot record del passat a excepció dels ressentiments personals i de la seua insaciable set de venjança.


¿És possible deduir conclusions sobre 1924 a base dels anys 1936-1938, en què Stalin ja havia assolit desenrotllar en la seua persona tots els atributs d’un tirà? En 1924 encara estava batallant pel poder. Ja era aleshores Stalin capaç de tal maquinació? Totes les dades de la seua biografia ens mouen a contestar afirmativament. Des dels temps del seminari de Tbilisi deixà al seu darrere un rastre de les sospites i acusacions més malicioses. La tinta i el paper imprès li semblaven mitjans massa insignificants per a una brega política. Els morts són els únics que no tornen. Després de la ruptura de Zinòviev i Kàmenev amb Stalin en 1925, ambdós deixaren lletres guardades en un lloc segur:


Si perírem de sobte, sapigueu que és obra de Stalin.”


M’aconsellaren fer un altre tant. “Creus que Stalin es preocupa de cercar arguments per a contestar als teus? [em deia Kàmenev]. Res d’això. Està cavil·lant com liquidar-te sense que el castiguen.”


Et recordes de la detenció del Sultan-Galïiev, l’antic president del consell tàrtar de comissaris del poble, en 1923 [continuà Kàmenev]. Fou el primer arrest d’un destacat membre del partit efectuat per iniciativa de Stalin. Malauradament, Zinòviev i jo hi consentírem. Aquella fou la primera vegada que Stalin paladejà sang. Tan prompte com trencàrem amb ell, férem una espècie de testament, en el que advertíem que en cas de morir “per accident”, Stalin hauria d’ésser tingut per responsable. Aquest document se serva en un lloc segur. T’aconselle que faces el mateix. Pot esperar-se tot d’aqueix asiàtic.”


Per la seua banda, Zinòviev hi afegí: “En 1924 ja pogué acabar amb mi, si no li hagueren espantat les represàlies, els actes terroristes per part de la joventut. Per això Stalin decidí començar demolint els quadres de l’oposició i ajornant la teua liquidació fins a tenir la certesa de poder realitzar-la impunement. El seu odi envers nosaltres, especialment cap a Kàmenev, obeeix principalment a què sabem d’ell massa. Però tampoc està preparat per a matar-nos encara.” Aquestes no eren conjectures vanes; durant els mesos de lluna de mel del triumvirat, els seus components parlaven entre si amb tota franquesa.


L’èxit ininterromput de Stalin comença en 1923, quan, a poc a poc, fou adquirint la convicció que el procés històric pot ésser burlat. Els judicis de Moscou constitueixen el punt culminant d’aquesta política d’impostura i violència. Al mateix temps, Stalin començà a sentir amb aprensió que el sòl s’enfonsava i lliscava sota els seus peus. Cada nova decepció exigia una altra doble per a sostenir-lo; cada acte de violència eixamplava el radi de la violència necessària per a recolzar-lo. Aleshores començà un període definitiu de declinació, en el curs del qual el món se sorprengué no tant de la seua força, la seua obstinació i la seua implacabilitat com de la baixesa dels seus recursos intel·lectuals i dels seus mètodes polítics.


L’astúcia de Stalin és, en essència, força tosca i ajustada a ments primitives. Si, per exemple, examinem els judicis de Moscou en conjunt, hi veurem que sorprenen per la seua tosquedat de concepció i execució.


A l’abril de 1925 fui rellevat del càrrec de comissari de guerra. El meu successor, Frunze, era un antic revolucionari professional que havia passat molts anys a Sibèria, en treballs forçats. No estava destinat a romandre molt de temps en aquell càrrec: només uns [set] mesos. Al novembre de 1925 sucumbí al bisturí del cirurgià. Durant el seu breu mandat, Frunze desplegà excessiva independència en protegir l’exèrcit de la inspecció del GPU; aquest fou el mateix crim que dotze anys més tard li costà la vida al mariscal Tukhatxevski. Baxanov havia suggerit que Frunze era el centre d’una conspiració militar; açò era una insensata invenció. En el conflicte de Zinòviev i Kàmenev amb Stalin, Frunze era oposat a Stalin. L’oposició del nou comissari de guerra suposava enormes perills per al dictador. El submís Vorotxilov, insuficient mental, li semblava un instrument molt més de fiar. Per tot el partit corregué el rumor que la mort de Frunze s’havia produït perquè així convenia a Stalin.


Sobre la base de les dades disponibles, el curs dels esdeveniments es reconstrueix així: Frunze patia d’úlceres gàstriques; els seus metges particulars creien que el cor del pacient no resistiria els efectes del cloroform, i per això Frunze es resistia resoludament a tota intervenció. Stalin encarregà a un metge del comitè central, açò és, agent seu de confiança, que convoqués una consulta de selectes, els quals recomanaren que s’intervingués quirúrgicament al malalt; el politburó confirmà la decisió. Frunze s’hagué de sotmetre, és a dir, resignar-se a morir per obra de l’anestèsia. Les circumstàncies de la defunció de Frunze trobaren reflex deformat en la literatura [Boris Pilniak, Llegenda de la Lluna inextinta]. Stalin féu confiscar immediatament el llibre i sotmeté el seu autor al desfavor oficial. [Pilniak] hagué de penedir-se en públic del seu error” molt humilment. Stalin jutjà necessari publicar arran d’allò diversos documents destinats a provar la seua innocència. És difícil dir quina siga la veritat, però la mateixa índole de la sospita és significativa. Demostra que a finals de 1925 el poder de Stalin era ja tan gran que podia confiar en un dòcil concili de metges armats de cloroform i bisturí. I, no obstant això, en aquell temps, a penes el coneixia el u per cent de la població.


Baxanov escrigué amb referència al meu desterrament a Turquia, al febrer de 1929:


Açò és només quedar-se a la meitat. No reconec al meu Stalin... Hem fet alguns progressos des dels temps de Cèsar Borja. Llavors abocaven amb destresa unes pols actives en una copa de vi de Falerno, o bé moria l’enemic en mossegar una poma. Els mètodes d’acció de la nostra època estan inspirats en les més recents proeses de la ciència. Un cultiu de bacils de Koch barrejats amb els aliments i sistemàticament administrats, ocasionen gradualment una tisi galopant i la mort sobtada [...] No està clar [...] per què Stalin no ha seguit aquest mètode, que és part integrant dels seus costums i del seu caràcter.”


En 1930, quan el llibre de Baxanov es publicà, em semblà simplement un exercici literari. Després dels judicis de Moscou ja li doní més importància. Qui havia inspirat el jove escriptor tals especulacions? D’on procedien? Baxanov s’havia exercitat a l’antesala de Stalin; allí la qüestió dels bacils de Koch i dels mètodes d’enverinament dels Borja s’hi degué discutir ja abans de 1926, any en què Baxanov deixà la secretaria de Stalin. Dos anys després, escapà a l’estranger i es convertí en un emigrat reaccionari.


Quan Iexov fou nomenat cap de l’OGPU canvià el mètode toxicològic, del que en tota justícia s’ha de reconèixer com a iniciador Iagoda. Però assolí resultats anàlegs. En el judici de febrer (2-13 de març) de 1938, s’acusà al secretari de Iagoda, Bulanov, entre altres coses, d’enverinador, i per això fou afusellat. Que Bulanov gaudia de la privadesa de Stalin, es dedueix clarament del fet d’haver estat designat per a acompanyar la meua dona i a mi des del nostre desterrament en Àsia central al de Turquia. En el meu desig de salvar els meus dos antics secretaris, Sermuks i Poznanski, demaní que fossen desterrats amb mi.


Bulanov, temorós d’una molesta publicitat a la frontera turca, i a fi d’arreglar-ho tot pacíficament, comunicà per fil directe amb Moscou. Mitja hora més tard em portà la cinta del despatx directe en què el Kremlin prometia que Poznanski i Sermuks em seguirien immediatament. Jo no ho creguí.

-Voleu enganyar-me -diguí a Bulanov.

-Llavors, em prens per un bergant.

-És un petit consol –hi responguí.


El secretari de Gorki, Krïutxkov, asseverà que Iagoda li digué: “És necessari disminuir l’activitat de Gorki, perquè es travessa en el camí dels “capitostos”.” Aquesta fórmula dels “capitostos” es repeteix diverses vegades. La referència a la cort s’interpretà com al·lusiva a Rikov, Bukharin, Kàmenev i Zinòviev. Però això és una absurditat patent; perquè llavors aquests homes eren uns pàries, víctimes de la persecució del GPU. “Capitostos” era una manera de designar els amos del Kremlin, i, especialment, Stalin. Recordem que Gorki morí pràcticament en vigílies de la vista contra Zinòviev.


Stalin no preveié les conseqüències del primer judici. Esperava que l’assumpte es limitaria a l’extermini de diversos dels seus enemics més odiats, sobretot de Zinòviev i Kàmenev, l’anihilament del qual havia estat planejant durant deu anys. Però errà: la burocràcia s’espantà i quedà horroritzada. Per primera vegada veia Stalin, no com el primer entre iguals, sinó com un dèspota asiàtic, un tirà, Gengis-Kan, com Bukharin el motejà una vegada. Stalin començà a témer que perdria la seua condició d’autoritat inapel·lable entre els veterans de la burocràcia soviètica. No era possible esborrar en ells el record que tenien d’ell; ni sotmetre’ls a l’hipnotisme de la seua irrogada dignitat com superàrbitre de tots ells. La por i l’horror cresqueren al compàs del nombre de vides afectades i el volum d’interessos amenaçats. Cap dels antics cregué en l’acusació. L’efecte no fou com ell esperava. Hagué d’anar més enllà de les seues primeres intencions.


Fou durant la preparació de les depuracions en massa de 1936 quan Stalin proposà redactar una nova constitució, “la més democràtica del món”. Tots els Walter Durentu i Louis Fischer cantaren sonores alabances a la nova era de la democràcia. La finalitat de tot aquest escandalós enrenou entorn de la constitució stalinista era guanyar-se el favor de l’opinió pública en tot el món, per a després, amb tal propici suport, aixafar tota l’oposició a Stalin com a agent del feixisme. És típic de la miopia intel·lectual de Stalin que estigués més preocupat de la seua venjança personal que de contenir l’amenaça del feixisme en la Unió Soviètica i contra els treballadors. Mentre preparava “la constitució més democràtica”, la burocràcia estava molt aqueferada amb una sèrie de banquets en què es parlà prolixament de “la vida nova i feliç”. En cadascun d’ells es retratava Stalin rodejat d’obrers i obreres, amb un xiquet rialler sobre els seus genolls, o quelcom semblat. El seu morbós egotisme reclamava aquesta compensació. Està vist [previnguí jo] que es cova quelcom terrible.” Altres persones iniciades en la mecànica del Kremlin s’inquietaven així mateix davant l’excés d’amabilitat i decència de Stalin.


Alguns corresponsals moscovites de certa mena repeteixen que la Unió Soviètica ha sortit de les “purgues” més monolítica que mai. Aqueixos senyors han cantat llaors al monolitisme stalinista, fins i tot abans de les depuracions. No obstant això, és difícil comprendre com cap persona sensata pot creure que els més conspicus representants del govern i del partit, del cos diplomàtic i de l’exèrcit resulten provats agents de l’estranger sense ésser al mateix temps heralds d’un profund descontent intern envers el règim. Les depuracions foren una manifestació de greu malaltia. Suprimir els símptomes no significa guarir. Tenim un precedent en el règim autocràtic del govern tsarista, que arrestà al ministre de la guerra, Sukhomlinov, acusant-lo de traïció. Els diplomàtics aliats observaren a Sazonov: “El vostre govern és fort, si s’atreveix a detenir el seu propi ministre de la guerra en temps de guerra.” En realitat, aquell govern estava en vigílies d’ésser derrocat. El govern soviètic no sols ha detingut i executat el ministre de la guerra, Tukhatxevski, en ple exercici del seu càrrec, sinó que ha arribat a l’extrem d’exterminar tot l’Estat Major Central de l’Exèrcit, l’Armada i l’Aviació. Ajudada per acomodaticis corresponsals estrangers a Moscou, la màquina de propaganda de Stalin ha estat enganyant sistemàticament l’opinió pública mundial sobre l’actual estat de coses en la Unió Soviètica. El govern monolític stalinista és un mite.


Amb els seus monstruosos judicis, Stalin ha provat molt més del que pensava; o, millor, no ha assolit provar allò que pretenia. Simplement ha revelat el seu laboratori secret, i ha obligat 150 persones a confessar crims que mai havien comès. Però la totalitat d’aqueixes confessions s’han convertit en la confessió de Stalin mateix.


En el curs d’un parell d’anys, Stalin ha executat tots els lloctinents de Vorotxilov, els seus més acostats col·laboradors, la seua gent de més confiança. Com s’entén açò? És possible que Vorotxilov comencés a acusar signes d’independència en la seua actitud envers Stalin? És més probable que Vorotxilov fos impulsat per persones molt acostades a ell. La màquina militar és molt exigent i voraç, i no tolera fàcilment les limitacions que l’imposen els polítics, els elements civils. Preveient la possibilitat de conflictes amb aquella poderosa màquina en el futur, Stalin decidí col·locar Vorotxilov al seu lloc abans que comencés a descarrilar. Per mitjà de l’OGPU, açò és, valent-se de Iexov, Stalin preparà l’extermini dels més íntims col·laboradors de Vorotxilov a esquena d’aquest, i sense el seu coneixement, i a última hora el posà davant el dilema d’escollir. Agafat així en la trampa del recel i la deslleialtat de Stalin, Vorotxilov col·laborà tàcitament en la liquidació de la flor dels quadres de comandament, i d’aquí en avant es veié obligat a fer un trist i impotent paper, incapaç de rebel·lar-se mai contra Stalin. Aquest és més que mestre en l’art de lligar un home a la seua estrella, no guanyant la seua admiració, sinó forçant-lo a complicitat en els seus odiosos i imperdonables crims. Tals són les rajoles de la piràmide que té a la seua cúspide a Stalin.


L’Etat c’est moi, és quasi una fórmula liberal comparada amb les actualitats del règim totalitari de Stalin. Lluís XIV s’identificava a si mateix només amb l’estat. Els papes de Roma ho feien amb l’estat i l’església, però només durant l’època del poder temporal. L’estat totalitari va més lluny que el cesaropapisme, perquè ha comprès també tota l’economia del país. Stalin pot dir molt bé, a diferència del Rei Sol: La Société c’est moi.