Charles i Mary Beard

Història dels Estats Units

(març del 1921)


PART I. EL PERÍODE COLONIAL

CAPÍTOL I

La gran migració a Amèrica

La marea de migració que s’adreçà cap a les costes d’Amèrica del Nord durant els primers anys del segle XVII no fou més que una fase en el moviment incansable i etern de la humanitat damunt de la superfícies de la terra. Els antics grecs difongueren les llurs colònies en tota direcció, cap a l’oest tan lluny com la Gàl·lia, a través de la Mediterrània, i cap a l’est dins de l’Àsia Menor, potser fins als mateixos confins d’Índia. Els romans, recolzats en els llurs exèrcits i en el llur govern, expandiren el llur domini més enllà de les estretes terres d’Itàlia fins a abastar el bruc d’Escòcia fins a les sorres d’Aràbia. Les tribus teutònics, des de la llar que tenien més enllà del Danubi i del Rin, inundaren l’imperi dels Cèsars i feren el començament de l’Europa moderna. D’aquesta gran agranada de races i imperis l’assentament d’Amèrica era merament una part. I fou, a més, tan sols un aspecte de l’expansió que finalment conduí els pobles, les institucions, i el comerç d’Europa fins als mateixos confins de la terra.

En un punt vital, cal assenyalar, la colonització americana diferia de la dels antics. Els grecs habitualment duien amb ells l’afecte per al govern que deixaven enrere i foc sagrat procedent de l’altar de la ciutat mare; però a milers d’immigrants que arribaren a Amèrica els desagradava l’estat i desposseïren l’església del país patern. Establiren pactes de govern per ells mateixos i establiren altars propis. Cercaven no tan sols sòl nou per llaurar sinó també llibertat política i religiosa per a ells i els llurs infants.

Les agències de colonització americana

No era qüestió lleugera per als anglesos creuar tres mil milles d’aigua i trobar llar en els erms americans a l’arrenca del segle XVII. Vaixells, eines, i subministraments exigien enormes dipòsits de diners. Calia fornir magatzems en quantitats suficients per sostindre la vida dels colons fins que poguessen aplegar collites pròpies. Artesans i treballadors d’ofici i indústria havien d’ésser induïts al risc dels perills del nou món. Es requerien soldats per a la defensa i mariners per a l’exploració d’aigües interiors. S’havien des descobrir líders de bon judicis, aptes en la gestió d’homes. Per tot plegat aquesta empresa demanava un capital més gran que el que el comerciant o cavaller ordinaris podien amassar i implicava riscos més imminents que els que gosava d’assumir. Per bé que en dies posteriors, després d’haver-se fet proves inicials, propietaris rics eren capaços d’establir colònies per compte propi, fou la corporació la que forní el capital i lideratge al començament.

La companyia comercial. - Pioners anglesos en l’exploració trobaren un instrument de colonització en companyies d’aventures mercaderes, que s’havien emprat des de feia temps per dur a terme comerç amb països estrangers. Aquesta corporació era integrada per moltes persones de diferents rangs de la societat – nobles, comerciants, i cavallers – que s’unien per a una empresa particular, cadascú contribuint-hi una suma de diners i participant en els beneficis de la ventura. S’organitzava sota l’autoritat reial; rebia la seua carta, la concessió de terra, i els seus privilegis comercials del rei i duia a terme les seues operacions sota la supervisió i control reials. La carta nombrava totes les persones originalment incloses en la corporació i els donava certs poders en la gestió dels seus afers, inclòs el dret d’admetre nous membres. La companyia era de fet un petit govern establert pel rei. Quan els membres de la corporació romanien a Anglaterra, com en el cas de la Companyia de Virgínia, operaven a través d’agents enviats a la colònia. Quan creuaven ells mateixos la mar i s’establien a Amèrica, com en el cas de Massachusetts, esdevenien el govern directe del país que posseïen. Els accionistes en aquest cas esdevenien els votants i el governador, el magistrat en cap.

Quatre de les tretze colònies d’Amèrica devien els llurs orígens a la corporació comercial. Fou la Companyia de Londres, creada pel rei Jaume I, el 1606, la que diposità durant l’any següent els fonaments de Virgínia a Jamestown. Fou sota els auspicis de la llur Companyia de les Índies Occidentals, registrada el 1621, que els holandesos plantaren els assentaments de la Nova Neerlàndia en la vall del Hudson. Els fundadors de Massachusetts eren líders i homes de negoci puritans als qui el rei Carles I incorporava el 1629 sota el títol: «El governador i companyia de la Badia de Massachusetts de Nova Anglaterra». En aquest cas la llei no feia més que incorporar un grup aplegat per lligams religiosos. «Hem de vincular-nos com un sol home», escrivia John Winthrop, el primer governador purità d’Amèrica. Lluny cap al sud, en les ribes del riu Delaware, una companyia comercial sueca el 1638 feia el començament d’un assentament, batejat Nova Suècia; era destinat a passar sota el domini dels holandesos, i finalment sota el domini de William Penn com la colònia propietària de Delaware.

En un cert sentit, Geòrgia es pot incloure entre les «colònies de companyia». Fou, però, concebuda originàriament per l’esperit commogut James Oglethorpe com un asil per a pobres, especialment els empresonats per deutes. Per realitzar aquest objectiu humà, aconseguí del rei Jordi II, el 1732, una carta reial que unia diversos cavallers, inclòs ell mateix, en «un cos polític i corporatiu», conegut com a «Fideïcomís per a l’establiment de la colònia de Geòrgia a Amèrica». En l’estructura de la llur organització i els llurs mètodes de govern, els fideïcomís no diferia materialment de les companyies regulades creades per a comerç i colonitzacions. Malgrat que els llurs propòsits eren benevolents, les llurs transaccions s’havien de fer sota les formes legals i d’acord amb les normes de negoci.

La congregació religiosa.- Una segona agència que figurà àmpliament en l’assentament d’Amèrica fou la fraternitat religiosa, o congregació, d’homes i dones aplegats en els lligams d’una fe religiosa comuna. Per una de les estranyes fortunes de la història, aquesta institució, fundada en els primers dies del cristianisme, resultà una força potent en l’origen i creixement de l’autogovern en una terra ben allunyada de Galilea. «I la multitud dels que creien eren d’un sol i d’una sola ànima», se’ns diu en les Actes que descriuen l’Església a Jerusalem. «Som units com a cos en una sacratíssima aliança del Senyor... per virtut de la qual ens sentim estrictament lligats a tota la cura del bé de cadascun dels altres i del conjunt», escrivia John Robinson, un líder entre els pelegrins que fundaren la llur petita colònia de Plymouth el 1620. El Pacte del Mayflower, tan famós en la història americana, no fou més que un acord escrit i signat, que incorporava l’esperit d’obediència al bé comú, que serví com a guia d’autogovern fins que Plymouth fou annexionat a Massachussetts el 1691.

Tres altres colònies, totes les quals retingueren la llur identitat fins als vespres de la revolució americana, sorgiren semblantment de forma directa de congregacions de fidels: Rhode Island, Connecticut, i New Hampshire, principalment brots procedents de Massachusetts. Foren fundades per petits cossos d’homes i dones, «units en aliances solemnes amb el Senyor», que plantaren els llurs assentaments en erms. No fou fins un anys més tard que Roger Williams i Anne Hutchinson dirigissen els llurs seguidors al país de Narragansett que es concedí Rhode Island una carta d’incorporació (1663) per part de la corona. No fou fins força després que la congregació de Thomas Hooker de Newton obrí el camí cap a la Vall del Riu Connecticut que el rei d’Anglaterra concedí a Connecticut una carta pròpia (1662) i un lloc entre les colònies. Mig segle s’havia escolat abans que les viles establertes més enllà del Riu Merimarc per emigrants de Massachussets no formaren dins de la província reial de New Hampshire el 1679.

Fins i tot quan Connecticut rebé la carta, el pergamí i la cera del segell dels juristes reials no feien més que confirmar drets i hàbits d’autogovern i obediència a la llei prèviament establerta per les congregacions. Les viles de Hartford, Windsor, i Wethersfield havien viscut de feia temps feliçment sota les llurs «Ordres Fonamentals» elaborades per elles mateixes el 1639; igualment havien habitat els colons pacíficament a New Haven sota els llurs «Articles Fonamentals» redactats el mateix any. Els pioners del litoral de Connecticut no tingueren cap dificultat en acceptar que «les Escriptures presenten una regla perfecta per a la direcció i el govern de tots els homes».

El propietari.- Una tercera i molt important agència colonial fou el propietari, o posseïdor. Com el nom, associat amb el terme «propietat», implica, el propietari era una persona a la qual el rei concedia propietat de terres a Amèrica del Nord per tindre, posseir, utilitzar, i gaudir pel seu propi benefici i profit, amb el dret de lliurar la finca als seus hereus en successió perpètua. El propietari era una persona rica i poderosa, preparada per fornir o garantir el capital, noliejar els vaixells, fornir els magatzems, i aplegar els colons necessaris per fundar i sostindre una plantació més enllà de les mars. De vegades el propietari treballava tot sol. De vegades dos o més s’associaven com a companys en l’empresa comuna.

Cinc colònies, Maryland, Pennsylvania, New Jersey, i les Carolines, deuen els llurs orígens formals, encara que no sempre els llurs primers assentaments, ni en la majoria de casos la llur prosperitat, al sistema propietari. Maryland, establerta el 1634 sota un noble catòlic, Lord Baltimore, i beneïda amb tolerància religiosa per la llei del 1649, florí sota el domini moderat de propietaris fins que esdevingué un estat en la unió americana. New Jersey, començant la seua carrera sota dos propietaris, Berkeley i Carteret, el 1664, passà sota el govern directe de la corona el 1702. Pennsylvania fou, en una mesura molt gran, el producte de l’esperit generós i de la feina incansable del seu primer propietari, el líder dels Amics, William Penn, a qui fou concedida el 1681 i en la família de la qual romangué fins el 1776. Les dues Carolines foren primer organitzades com una sola colònia el 1663 sota el govern i patrocini de vuit propietaris, inclòs Lord Clarendon; però després de mig segle totes dues esdevingueren províncies reials governades pel rei.

Els pobles colonials

Els anglesos.- En direcció i origen les tretze colònies, excepte New York i Delaware, foren angleses. Durant els primers dies de totes, excepte aquestes dues, el principal, si no l’únic, corrent d’immigració fou des d’Anglaterra. Els colons provenien de tots els estils de vida. Eren homes, dones, i infants de «tota mena i condició». La major part eren yeomen, o petits propietaris de terra, treballadors agrícoles, i artesans. Amb ells hi havia mercaders i cavallers que s’enduien béns i fortunes cap al Nou Món. Acadèmics vingueren d’Oxford i Cambridge per predicar l’evangeli o ensenyar. Ara i adès el fill d’un noble anglès deixava el seu saló baronial enrere i dipositava la sort a Amèrica. El poble representava cada fe religiosa – membres de l’Església Establerta d’Anglaterra; puritans que havien treballat per reformar aquella església; separatistes, baptistes, i amics, que l’havien abandonada completament; i catòlics, que s’adherien a la religió dels llurs pares.

Nova Anglaterra era gairebé purament anglesa. Durant els anys entre 1629 i 1640, el període de govern stuart arbitrari, vora vint-mil puritans emigraren a Amèrica, assentant-se en les colònies del nord llunyà. Encara que addicions menors es feren de temps en temps, la major porció del poble de Nova Anglaterra derivà d’aquest estoc original. Virgínia, també, durant llarg temps extreia gairebé tots els seus immigrants d’Anglaterra sola. No fou fins a les vespres de la revolució que altres nacionalitats, principalment els escots-irlandesos i alemanys, rivalitzaren amb els anglesos en nombre.

Les poblacions de colònies angleses posteriors – les Carolines, New York, Pennsylvania, i Geòrgia – si bé rebien un corrent continu d’immigració d’Anglaterra, eren constantment augmentades per vagarejadors dels assentaments més antics. New York fou envaïda per puritans de Nova Anglaterra en tal nombre com per fer que els clergues anglicans d’allà lamentessen que «el lliure pensament es difon gairebé tan ràpidament com l’Església». Carolina del Nord fou primer poblada vers la frontera nord per immigrants de Virgínia. Alguns dels nord-carolinians, particularment els quàquers, vingueren directament de Nova Anglaterra, endarrerint-se a Virgínia tan sols el temps suficient per aprendre com de poc els volien en aquella colònia anglicana.

Els escots-irlandesos.- Al costat dels anglesos en nombre i influència hi havia els escots-irlandesos, presbiterians de creença, anglesos en llengua. Tan raons religioses com econòmiques els enviaren mar enllà. Els llurs ancestres escots, en els dies de Cromwell, s’havien assentat al nord d’Irlanda d’on els irlandesos nadius havien estat expulsats per l’espasa del conqueridor. Allà els escots s’alimentaren molts anys gaudint en pau de la llur pròpia forma de religió i fent-se pròspers en la manufactura de lli fi i de tela de llana. Llavors caigué el colp. Cap al final del segle XVII la llur adoració religiosa fou posada sota prohibició i l’exportació de la llur llana fou prohibida pel Parlament anglès. En dues dècades vint mil escots-irlandesos deixaren sols Ulster, per anar a Amèrica; i durant tot el segle XVIII la migració continuava éssent forta. Per bé que no es mantingué cap registre exacte, es calcula que els escots-irlandesos i els escots que provenien directament d’Escòcia, integraven una sisena part de tota la població americana en les vespres de la revolució.

Aquests nouvinguts a Amèrica establiren la llar principalment a New Jersey, Pennsylvania, Maryland, Virginia, i les Carolines. En haver arribat tard a l’escena, trobaren bona part de la terra immediatament situada en el litoral ja presa. Per aquesta raó molts d’ells esdevingueren gent de frontera assentant-se en l’interior i les regions altes. Esclariren la terra, establiren les llurs petites granges, i treballaven com a «yeomen cabuts del sòl», durs, industriosos, i independents d’esperit, sense compartir ni els luxes dels plantadors rics ni la vida fàcil dels comerciants desenfeinats. A la llur agricultura afegiren manufactures de llana i de lli, que, floreixent en els dits hàbils de les llurs dones incansables, feren fortes incursions en el comerç dels mercaders anglesos de les colònies. De les llurs feines un poeta ha cantat: [...]

Els alemanys.- Tercers entre els colonitzadors en ordre d’importància numèrica foren els alemanys. Des d’un bon començament, aparegueren en els registres colonials. Un nombre dels artesans i fusters de la primera colònia de Jamestown eren de descendència alemany. Peter Minuit, el famós governador de New Motherland, era un alemany de Wesel del Rin, i Jacob Leister, líder d’un aixecament popular contra l’administració provincial de New York, era un alemany de Frankfort del Main. La migració generalitzada d’alemanys començà amb la fundació de Pennsylvania. Penn fou diligent en cercar grangers delerosos de cultivar les seues terres i féu un esforç especial per atraure pagesos del país del Rin. Una gran associació, coneguda com la Companyia de Frankfort, li comprà més de vint mil acres i el 1864 establir un centre a Germantown per a la distribució d’immigrants alemanys. A l’antiga New York, Rhinebeck-on-the-Hudson esdevingué un centre semblant per a la distribució. Per tot el camí de Maine fins a Geòrgia s’oferien incentius als grangers alemanys i en gairebé cada colònia havien de trobar-se, eventualment, assentaments alemanys. De fet la migració esdevingué tan gran que prínceps alemanys tingueren por de la pèrdua tan nombrosa de súbdits i Alemanya s’alarmà per l’entrada de forasters en els seus dominis d’ultramar. Amb tot, res no podia aturar el moviment. Al final del període colonial, el nombre d’alemanys havia pujat a més de dos-cents mil.

La majoria d’ells eren protestants de la regió del Rin, i d’Alemanya del Sud. Guerres, controvèrsies religioses, opressió, i pobresa els expulsaren fins a Amèrica. Per bé que la majoria eren grangers, també hi havia artesans qualificats que contribuïren al ràpid creixement d’indústries a Pennsylvania. Les plantes de ferro, vidre, paper i llana, esquitxades ací i allà entre les regions altament assentades, sumaren a la riquesa i independència de la província.

A diferència dels escots-irlandesos, els alemanys no parlaven la llengua de colonitzadors originals o s’hi barrejaven lliurament amb ells. Es mantingueren sols, construïren les llurs pròpies escoles, fundaren els llurs propis diaris, i publicaren els llurs propis llibres. Els llurs hàbits de clani sovint irritaven els llurs veïns i conduïren a agitacions ocasionals contra «forasters». Amb tot, cap col·lisió seriosa sembla haver ocorregut; i en els dues de la Revolució, soldats alemanys de Pennyslvania lluitaren en els exèrcits patriotes al costat de soldats dels sectors anglès i escot-irlandès.

Altres nacionalitats.- Encara que els anglesos, els escots-irlandesos, i els alemanys constituïren el gruix de la població colonial, hi hagué altres soques racials també, que variaven en importància numèrica però que contribuïren a una porció de la vida colonial.

De França arribaren els huguenots que fugien del decret del rei que infligia penalitats terribles als protestants.

De la «Vella Irlanda» arribaren milers d’irlandesos nadius, de raça cèltica i de religió catòlica. Com els llurs veïns escots-irlandesos del nord, no reverenciaven ni el govern ni l’església d’Anglaterra que se’ls havia imposat amb l’espasa. Quants arribaren no ho sabem, però els registres naviers del període colonial mostren que càrregues de vaixells rere càrregues de vaixells abandonaren les costes sud i oriental d’Irlanda cap al Nou Món. Sens dubte, milers dels llurs passatgers eren irlandesos d’estoc nadiu. Aquesta entrada és ben sostinguda per l’aparició constant de noms cèltics en els registres de diverses colònies.

Els jueus, llavors com mai dedicats a la llur lluita secular per la tolerància religiosa i econòmica, trobaren en les colònies americanes, no completa llibertat, però certament més llibertat que la que gaudien a Anglaterra, França, Espanya, o Portugal. La llei anglesa no reconeixia realment el llur dret a viure en cap dels dominis, però degut als hàbits dòcils dels americans se’ls permeté de filtrar-se en les vil·les del litoral. El tractament que reberen variava. En una ocasió el batlle i consell de New York els prohibí de vendre al detall i en una altra ocasió els prohibí l’exercici de la llur adoració religiosa. Newport, Philadelphia, i Charleston foren més hospitalàries, i hi hagué grans colònies jueves, consistents principalment en comerciants i les llurs famílies, que floriren malgrat les prohibicions nominals de la llei.

Encara que la petita colònia sueca de Delaware fou ràpidament submergida per la marea migratòria anglesa, els holandesos de New York continuaren a mantindre’s durant més de cent anys després de la conquesta anglesa del 1664. Al final del període colonial més de la meitat dels 170.000 habitants de la província eren descendents els holandesos originaris – encara prou diferenciats com per donar un matís definit a la vida i maneres de New York. Molts d’ells s’adheriren tan tenaçment a la llengua materna com ho feren als voluminosos masos o als forns holandesos; però perdien lentament la llur identitat a mesura que els anglesos els premien al costat en l’agricultura i el comerç.

El melting pot havia començat la seua missió històrica.

El procés de colonització

Considerada des d’un costat, la colonització, foren els qui foren els motius dels emigrants, fou una qüestió econòmica. Implicava l’ús de capital per pagar el llur passatge, per sostindre’ls en el viatge, i per fer-los arrencar en el camí de la producció. Sota aquesta fèrria necessitat econòmica, puritans, escots-irlandesos, alemanys, i tots eren de la mateixa pasta.

Immigrants que pagaven el llur propi transport.- Molts dels immigrants a Amèrica en els dies colonials eren capitalistes ells mateixos, a la petita o a la grossa, i pagaven el llur propi passatge. Quina proporció dels colonitzadors era capaç de finançar el llur viatge a través de la mar és una qüestió de pura conjectura. Sens dubte, un nombre molt considerable podia fer-ho, ja que podem traçar les fortunes familiars de molts primers colons. Henry Cabot Lodge és l’autoritat de l’afirmació que «els colons de Nova Anglaterra procedien dels gentilhoms rurals, petits pagesos, i yeomanry de la metròpoli... Molts dels emigrants eren homes de riquesa, com mostren les llistes antigues, i tots ells, amb poques excepcions, eren homes de propietat i de bona posició. No pertanyien a les classes de la qual es forneix habitualment l’emigració, ja que tots ells tenien actius en el país que deixaven enrere». Encara que seria interessant saber com d’acurada és aquesta afirmació o com d’aplicable és a altres colònies, no s’ha fet fins ara cap estudi per gratificar aquest interès. De moment és un problema irresolt precisament quants dels colonitzadors eren capaços d’afrontar el cost de la llur pròpia transferència al Nou Món.

Serfs d’indentura.- Que si més no deu milers d’immigrats foren incapaços de pagar el llur passatge és establert més enllà de l’ombra de dubte pels registres navals que ens han arribat. La gran barrera en el camí dels pobres que volien anar a Amèrica era el cost del viatge marítim. Per superar aquesta dificultat s’elaborà un pla amb el qual els armadors i altres persones de mitjans fornien els diners de passatge als immigrants a canvi de la promesa, o vincle, de treballar per un termini d’anys per repagar la suma avançada. Aquest sistema era anomenat servitud d’indentura.

És probable que el nombre de serfs de vincle excedissen els vint mil originaris puritans, yeomen, els gentilhoms de Virgínia, i els hugenots plegats. Per tota la costa des de Massachusetts fins a Geòrgia es trobaven en els camps, cuines, i tallers, homes, dones, i infants que servien en termes de vincle generalment per un període de cinc a set anys. En les colònies propietàries la proporció de serfs de vincle era ben alta. Els Baltimore, Penn, Carteret, i altres promotors ansiosament cercaven treballadors de tota nacionalitat per llaurar els llurs camps, ja que la terra sense treball no valia més que la terra de la lluna. D’ací que les portes de les colònies propietàries foren obertes de bat a bat. S’oferien tota mena d’incentius als immigrants en forma de terra barata, i es feren esforços especials per augmentar la població amb la importació de serfs. A Pennsylvania, no era rar trobar un amo amb cinquanta serfs de vincle en la seua finca. S’ha estimat que dues terceres parts de tots els immigrants de Pennsylvania en l’inici del segle XVIII i l’esclat de la Revolució eren sota vincle. En les altres colònies centrals el nombre sens dubte que no era tan gran; però constituïa una part considerable de la població.

La història d’aquest tràfic de serfs blancs és una de les coses més colpidores de la història del treball. Els vinculats diferien dels serfs de l’època feudal en el sentit que no eren vinculats a la terra sinó a l’amo. Semblantment diferien dels esclaus negres en el sentit que la llur servitud tenia un límit temporal. Encara així eren subjectes a moltes incapacitacions especials. Era, per exemple, pràctica comuna imposar-los penes molt més feixugues que les que s’imposaven a homes lliures per la mateixa infracció. Un ciutadà lliure de Pennsylvania que es dedicava a les curses de cavalls i al joc era deixat anar amb una multa; un serf blanc culpable de la mateixa conducta il·lícita era fuetejat en un pal i igualment multat.

La vida ordinària del serf blanc era també severament restringida. Un home de vincle no podia casar-se sense el consentiment del seu amo; ni dedicar-se al comerç; ni refusar-se en la feia que se li havia assignat. Per un intent d’escapar o de fet qualsevol infracció de la llei, el termini de servei s’estenia. La condició dels homes blancs sota vincle, segons Lodge, «era poc millor que la dels esclaus. Indentures laxes i lleis dures els col·locaven a la mercès dels llurs amos». No seria injust afegir que aquesta era la situació en totes les altres colònies. El llur destí depenia del temperament dels llurs amos.

Per cruel que fos el sistema en molts sentit, oferí milers de persones en el Vell Món una oportunitat d’arribar al Nou – una oportunitat per barallar-se amb el destí per la llibertat i una llar pròpia. Quan els llurs anys penosos de servitud acabaven, si sobrevivien, podien aconseguir terra pròpia o assentar-se com a mecànics lliures en les viles. Per més d’un home de vincle la jugada resultava ésser una ventura perdedora perquè es trobava incapaç de sortir de l’estat de pobresa i dependència a la qual li havia conduït la seua servitud. Per a milers, al contrari, el vincle resultà ésser una avinguda real cap a la llibertat i la prosperitat. Alguns dels millors ciutadans d’Amèrica tenen la sang de serfs d’indentura en les venes.

Els transportats – servitud involuntària.- En la urgència de garantir-se colons, les companyies i propietaris que tenien colònies a Amèrica bé recorrien o tenien connivència amb la pràctica de segrestar homes, dones, i infants dels carrers de ciutats angleses. El 1680 s’estimava oficialment que «deu mil persones foren destil·lades» cap a Amèrica. Moltes de les víctimes de la pràctica eren joves infants, ja que el tràfic en ells era altament rendible. Orfes i dependents eren de vegades despatxats cap a Amèrica per parents gens disposats a mantindre’ls. En un sol any, 1627, vora quinze centenars d’infants foren tramesos a Virgínia.

En aquest cruel negoci proliferaven moltes tragèdies, i ben poques novel·les. Pares eren separats dels llurs infants i marits de les llurs mullers. Centenars d’artesans especialitzats – fusters, ferrers, i teixidors – desapareixia directament com empassats per la mort. Uns pocs dels que foren així arrossegats fins al Nou Món per vendre’ls en servitud per un termini de cinc o set anys esdevingueren després pròspers i retornaren a casa amb fortunes. En un cas un jove que havia estat forçadament transportat per la mar visqué fins a fer el camí de retorn cap a Anglaterra i establir el seu dret al paratge.

Semblants als segrestats, si més no en posició econòmica, eren els convictes deportats a la colònia de per vida en lloc de multes i empresonament. Els americans protestaren vigorosament però ineficaçment contra aquesta pràctica. De fet, n’exageraven els mals, ja que molts dels «criminals» eren tan sols infractors lleus de lleis indegudament dures i cruels. Un camperol sorprès disparant un conill en una finca senyorial o una desafortunada noia sirventa que furtava un mocador de butxaca eren titllats de criminals al costat de lladres obstinats i de brivalls incorregibles. Uns altres infractors deportats eren «criminals polítics»; és a dir, persones que criticaren o s’oposaren al govern. Aquesta classe incloïa ara irlandesos que es revoltaren contra el domini britànic a Irlanda; ara cavaliers que sostingueren al rei contra els revolucionaris puritans; puritans, alhora, despatxats després que la monarquia fos restaurada; i súbdits escots i anglesos en general que s’uniren a aixecaments polítics contra el rei.

Els esclaus africans.- Rivalitzant en nombre, en el curs del temps, als serfs d’indentura i blancs transportats a Amèrica contra la llur voluntat hi havia els negres africans duts a Amèrica i venuts en esclavatge. Quan aquesta forma de vincle fou introduïda inicialment a Virgínia el 1619, es veia com una necessitat temporal que seria descartada amb l’augment de la població blanca. A més no sembla que aquells plantadors que originàriament compraren negres en el bloc de subhastes pretenguessen d’establir un sistema de vincle permanent. Tan sols per un procés lent l’esclavitud personal arrelà fortament i fou reconeguda com la font principal de subministrament de treball. El 1650, trenta anys després de la introducció de l’esclavitud, hi havia tan sols tres-cents africans a Virgínia.

El grau augment en anys posteriors fou degut en no pas petita mesura al zel desordenat de beneficis que s’apoderà dels tractants d’esclaus tant a la Vella com a la Nova Anglaterra. En trobar relativament fàcil d’aconseguir negres a Àfrica, ompliren els ports del Sud amb els llurs vaixells. La Companyia Africana Reial Anglesa envià a Amèrica anualment entre el 1713 i el 1743 de cinc a deu mil esclaus. Els armadors de Nova Anglaterra no anaven molt enrere dels llurs germans anglesos en impulsar aquest extraordinari tràfic.

Mentre la proporció dels negres respecte de la població blanca lliure augmentava continuadament, i a mesura que sectors sencers foren saturats d’esclaus i de tractants d’esclaus, les colònies del Sud s’alarmaren. El 1710, Virgínia cerca de retallar la importació en introduir una càrrega de 5 lliures per cada esclau. Aquest esforç fou fútil, ja que el governador reial ho vetà aviat. De temps en temps decrets similars foren aprovats, tan sols per trobar amb l’oposició reial. Carolina del Sud, el 1760, prohibí absolutament la importació; però la mesura fou morta per la corona britànica. Ja en el 1772, Virgínia, gens desencoratjada per un centenar de rebuigs, envià a Jordi III una petició en aquesta vena: «La importació d’esclaus a les colònies des de la costa d’Àfrica ha estat de fa temps considerada com un comerç de gran inhumanitat i sota el seu present encoratjament, tenim massa raóns per tèmer que posarà en perill la mateixa existència dels dominis americans de la Vostra Majestat... Profundament impressionats amb aquests sentiment, sol·licitam molt humilment a la Vostra Majestat de retirar totes les limitacions per part dels governadors de la Vostra Majestat d’aquesta colònia que s’inhibiren d’assentir lleis ja que això aturaria un comerç tan perniciós».

Totes aquestes protestes foren debades. La població negra cresqué a salts i rebots, fins a les vespres de la revolució quan suposava més de mig milió. En cinc estats – Maryland, Virgínia, les dues Carolines, i Geòrgia – els esclaus gairebé igualaven o realment superaven els blancs en nombre. A Carolina del Sud constituïen gairebé dues terceres parts de la població. Fins i tot a les colònies centrals de Delaware i Pennsylvania vora una cinquena part dels habitants eren d’Àfrica. Cap al nord, la proporció d’esclaus disminuïa encara que la servitud personal era sota la mateixa regulació legal que al Sud. A New York aproximadament un de cada sis i a Nova Anglaterra un de cada cinquanta eren negres, inclosos uns pocs lliberts.

El clima, el sòl, el comerç, i la indústria del Nord eren del tot desfavorables al creixement d’una població servil. Tot i això, l’esclavitud, encara que sectorial, era una part del sistema nacional d’economia. Vaixells del Nord transportaven esclaus a les colònies del Sud i el producte de les plantacions cap a Europa. «Si els estats del Nord consultassen el llur interès, no s’oposarien a l’augment d’esclaus que augmentarà les mercaderies de les que esdevindran els transportadors», deia John Rutledge, de Carolina del Sud, en la convenció que redactà la Constitució dels Estats Units. «Allò que enriqueix una part enriqueix el conjunt i els estats són els millors jutges del llur interès particular», responia Oliver Ellsworth, el distingit portaveu de Connecticut.