Els federalistes de Nova Anglaterra, en la convenció de Hartford, profetitzaren que amb el temps l’Oest dominaria l’Est. «En l’adopció de la Constitució», deia, «un cert equilibri de poder entre els estats originaris era considerat en existència, i hi havia en aquell moment i encara n’hi ha entre aquelles parts una forta afinitat entre els llurs interessos grans i generals. Amb l’admissió d’aquests [nous] estats aquell equilibri ha estat materialment afectats i si no és que es modifica la pràctica ha d’ésser finalment destruït. Els estats del Sud de principi s’aprofitaran dels llurs nous confederats per governar l’Est, i finalment els estats de l’Oest, multiplicats en nombre i augmentats en població, controlaran els interessos del conjunt». Prou estranyament, el compliment d’aquesta profecia es preparava fins i tot en els baluards federalistes amb l’ascens d’una nova democràcia urbana que havia de fer causa comuna amb els grangers de més enllà de les muntanyes.
Els trets aristocràtics del vell ordre.- Els pares revolucionaris, en establir les llurs primeres constitucions estatals, malgrat que sovint parlaven de govern com a fonamentat en el consentiment dels governats, no creien que la coherència requerís donar el vot a tots els mascles adults. Al contrari contemplaven els propietaris com l’únic «dipositari» segur del poder polític. Retrocedien a la tradició colonial que relacionava taxació i representació. Això, sostenien, no era tan sols just sinó una salvaguarda contra els «excessos de la democràcia».
En dur la llur teoria a la pràctica situaren qualificacions de pagament d’impostos o de propietat en el dret de vot. En termes generals, aquestes limitacions queien en tres classes. Tres estats, Pennsylvania (1776), New Hampshire (1784), i Geòrgia (1798) donaven el vot a tots els qui pagassen impostos, sense referència al valor de la llur propietat. Tres, Virgínia, Delaware, i Rhode Island, s’adherien fermament als principis antics que tan sols els tenidors lliures podien ésser investits de drets electorals. Encara altres estats, si bé restringien estretament sl sufragi, acceptaven la propietat d’altres coses així com de terra en el compliment dels requeriments. A Massachusetts, per exemple, el vot era concedit a tots els homes que detinguessen terra que generàs una renda anual de tres lliures o que posseïssen altra propietat valorada en seixanta lliures.
Els electors així capacitats, nombrosos com eren, degut a l’àmplia distribució de la terra, sovint patien un obstacle ben onerós. En molts estats eren capaces de votar tan sols per a persones de riquesa perquè s’imposaven fortes qualificacions de propietat als càrrecs públics. A New Hampshire, el governador havia de disposar de cinc-centes lliures, la meitat en terra; a Massachussetts, mil lliures, tot de lliure tinença; a Maryland, cinc mil lliures, un miler de les quals era de tinença lliure; a Carolina del Nord, mil lliures de tinença lliure; i a Carolina del Sud, deu mil lliures de tinença lliure. Un senador estatal de Massachussetts havia d’ésser el propietari d’una tinença lliure per valor de sis-centes lliures; a New Jersey, de mil lliures en valor de propietat; a Carolina del Nord, de tres-cents acres de terra; a Carolina del Sud, dos mil lliures de tinença lliure. Per a membres de la cambra baixa de la legislatura es requerien qualificacions inferiors.
En la majoria d’estats el sufragi o l’accés a càrrec o tots dos eren a més restringits per provisions religioses. Cap secta sola era prou poderosa per dominar després de la revolució, però, en general, catòlics i jueus eren o bé desqualificats o exclosos de càrrec. Carolina del Nord i Geòrgia negaven el vot a qualsevol que no fos protestant. Delaware el retirava de tots els qui no creien en la Trinitat i la inspiració de les Escriptures. Massachusetts i Maryland el limitaven als cristians. Virgínia i New York, avançades pels llurs dies, no feien discriminació en el govern per raó d’opinió religiosa.
La defensa de l’antic ordre.- No s’ha de suposar que qualificacions de propietat fossen irreflexivament imposades al principi o considerades de poca rellevància a la pràctica. D’inici eren vistes com a fonamentals. A mesura que les viles creixien de mida i el nombre de ciutadans sense terra augmentava, les restriccions eren defensades amb més vigor encara. A Massachusetts, el gran Webster sostenia els drets de propietat en el govern, dient: «És completament just que la propietat haja de tindre el pes i consideració deguts en els arranjaments polítics... Les revolucions desastroses que el món ha presenciat, aquelles tempestes i terratrèmols polítics que han somogut els pilars de la societat fins als fonaments per profunds, han estat revolucions contra la propietat». A Pennsylvania, un líder en afers locals deplorava un pla per retirar la limitació de pagament d’impostos sobre el sufragi: «Què proposa el delegat? Situar el rodamón viciós, els àrabs errants, les hordes tàrtares de les nostres grans ciutats al nivell de l’home virtuós i bo?». A Virgínia, Jefferson mateix havia cregut inicialment en les qualificacions de propietat i havia temut amb alarma genuïna les «multituds de les grans ciutats». Era gairebé al final del segle XVIII quan acceptà la idea del sufragi masculí. Fins i tot llavors fou incapaç de convèncer els constituents del seu propi estat. «No és una quimera ociosa del cervell», sostenia un d’ells, «que la possessió de terra forneix la prova més forta d’interès permanent i comú, i d’adhesió, a la comunitat... És damunt d’aquest fonament que vull col·locar el dret de sufragi. Aquest és el millor patró general al que es pot recórrer amb l’objectiu de determinar si les persones que han d’ésser investides amb el dret de sufragi són persones en les que es pot confiar, de manera coherent amb la seguretat i benestar de la comunitat, l’exercici d’aquell dret».
Atacs sobre el sufragi restringit.- Les circumstàncies canviants de la vida americana, però, aviat qüestionaren el domini dels qui tenien propietat. Prominents entre les noves forces hi havia els ascendents interessos mercantils i de negocis. Allà on la qualificació de lliure tinença era aplicada, homes de negocis que no posseïen terra eren privats del vot i exclosos de càrrec. A New York, per exemple, el granger més il·literat que tenia terra per valor de cent lliures podia votar per senador i governador estatals, mentre que el banquer o comerciant sense terra no. No és sorprenent, doncs, trobar que homes de negocis prenien lideratge en enderrocar les limitacions de lliure tinença sobre el sufragi. Les classes professionals també eren interessades en retirar les barreres que excloïen moltes d’elles dels afers públics. Fou un mestre d’escola, Thomas Dorr, qui liderà l’aixecament popular a Rhode Island que dugué el domini exclusiu dels lliures tinents al final.
A més de les classes empresarials i professionals, els menestrals de les viles mostraven una hostilitat creixent a un sistema de govern que els barrava generalment de votar o d’ocupar càrrecs. Malgrat que no nombrosos, havien començat aviat a exercir una influència en el curs dels afers públics. Havien liderat els avalots contra la Llei de Segells, enderrocat l’estàtua del rei Jordi, «entaforaven els segells dins la gola dels recaptadors». Quan les constitucions estatals foren redactades hi prengueren un interès viu, particularment a New York City i Philadelphia. El juny del 1776, els «mecànics en unió» de New York protestaren contra l’entrada en vigor de la nova constitució estatal sense la llur aprovació, en declarar que el dret de vot sobre l’acceptació o refús d’una llei fonamental «és el dret innat de tot home amb independència de l’estat al que puga pertànyer». Malgrat que la llur petició fou refusada, l’esperit en romangué. Quan, pocs anys més tard, es redactava la constitució federal, els menestrals observaren el procés amb profunda preocupació; sabien que un dels seus principals objectius era promoure negoci i comerç, afectant directament el llur pa quotidià. Durant la pugna sobre la ratificació, aprovaren resolucions en suport de les seus provisions i sovint s’uniren a desfilades organitzades per agitar el sentiment a favor de la constitució, encara que no podien votar pels membres de les convencions estatals i expressar així la llur voluntat directament. Després de l’organització de sindicats toparen amb els tribunals i s’interessaren en l’elecció de jutges i legisladors.
Els qui atacaven l’antic sistema de domini de classe trobaren un fort suport moral en la Declaració d’Independència. No s’hi havia dit que tots els homes són creats iguals? Qualsevol ho pot llegir. No es declarava que els governs deriven el llur just poder del consentiment dels governats? Aquella doctrina s’aplicà amb efecte a Jordi III i semblava apropiada d’utilitzar contra les classes privilegiades de Massachusetts o Virgínia. «Com els principis així proclamats», demanaven els que no-tinents lliures de Richmond, en sol·licitar el vot, «concorden amb la regulació existent del sufragi? Una regulació que, per comptes d’allò que la natura d’igualtat ordena, crea una odiosa distinció entre membres de la mateixa comunitat... i investeix en una classe afavorida, no en consideració dels llurs serveis públics sinó de les llurs possessions privades, el més alt de tots els privilegis».
Abolició de qualificacions de propietat.- A través de moltes victòries menors més que no pas de cap triomf espectacular els defensors del sufragi masculí reeixiren finalment. Guanys lleugers foren fets durant la revolució o poc després. A Pennsylvania, els menestrals, en prendre part activa en la contesa sobre la Constitució del 1776, foren capaços de forçar la qualificació fins al pagament d’un petit impost. Vermont entrà en la unió el 1792 sense cap restricció de propietat. El mateix any Delaware donava el vot a tots els homes que pagaven impostos. Maryland, reconeguda com un dels estats més conservadors, s’embarcà en l’experiment del sufragi masculí el 1809; i nou anys més tard, Connecticut, igualment conservadora, decidí que tots els contribuents eren mereixedors del vot.
Cinc estats, Massachusetts, New York, Virgínia, Rhode Island, i Carolina del Nord, romangueren obstinats mentre aquests canvis passaven al voltant llur; finalment hagueren de cedir. La darrera lluita a Massachusetts tingué lloc en la convenció constitucional del 1820. Allà Webster, en el cim de la maduresa, i John Adams, en els darrers anys de la vellesa, protestaren igual contra innovacions tan radicals com el sufragi masculí. Les llurs protestes foren fútils. La prova de propietat fou abolida i una petita qualificació d’impostos la substituí. New York cedí l’any següent i, després de provar certes restriccions menors durant cinc anys, passà completament al sufragi masculí blanc el 1826. Rhode Island s’adherí a la seua qualificació de lliure tinença a través de trenta anys d’agitació. Llavors la rebel·lió de Dorr, que gairebé culminà en vessament de sang, comportà una reforma en el 1843 que introduïa una lleugera qualificació de pagament d’impostos com a alternativa a la lliure tinença. Virgínia i Carolina del Nord encara no eren convençudes. La primer refusà d’abandonar la propietat de la terra com a requeriment per als drets polítics fins el 1850 i la darrera fins el 1856. Malgrat que discriminacions religioses i qualificacions de propietat per accedir a càrrecs foren de vegades retingudes després de l’establiment del sufragi masculí, eren habitualment abolides juntament amb el monopoli de govern gaudit per propietaris i contribuents.
Al final del primer quart del segle XIX, els obrers industrials masculins blancs i els menestrals de les ciutats del Nord, si més no, podien deixar de costat la petició del vot i gaudir amb el granger lliure d’una veu en el govern del llur país comú. «La democràcia universal», lamentava Carlyle, que era àmpliament llegit als Estats Units, «tant se val què en puguem pensar, s’ha declarat el fet inevitable dels dies en els que vivim; i qui tinga cap oportunitat d’instruir o liderar en aquests dies ha de començar amb admetre-ho... Allà on cap govern no és volgut, tret del conestable parroquial, com a Amèrica amb el seu sòl il·limitat, i qualsevol home és capaç de trobar feina i retribució, la democràcia pot subsistir; no a tot arreu». En mig dels greus desencerts de la primera generació d’estadistes, Amèrica era dedicada a la gran aventura, tant en les viles populoses de l’Est com en els boscos i camps de l’Oest.
L’esperit del nou ordre aviat tingué un efecte pronunciat en la maquinària de govern i la pràctica política. Els electors capacitats no trigaren en demanar per a ells mateixos un paper superior en l’administració.
El sistema de despulles i la rotació en càrrecs.- Primer de tot volien càrrecs per a ells mateixos, amb independència de la llur aptitud. Estengueren doncs el sistema de recompensar treballadors de partit amb posicions governamentals – un sistema establert aviat en diversos estats, notablement New York i Pennsylavania. Estretament connectat amb això hi havia la pràctica de fixar breus mandats per a càrrecs i de fer canvis freqüents de personal. «Llarga continuïtat en el càrrec», explicava un campió d’aquesta idea a Pennsylvania el 1837, «incapacita un home per a la realització dels seus deures, en fer-lo arbitrari i aristocràtic, i tendeix a engendrar primer càrrecs vitalicis, i després hereditaris, la qual cosa condueix a la destrucció d’un govern lliure». La solució oferta fou la doctrina històrica de la «rotació en el càrrec». Al mateix temps el principi d’elecció popular era estès a un nombre creixent de responsables que abans havien estat designats pel governador o per la legislatura. Fins i tot geòlegs, veterinaris, agrimensors, i altres càrrecs tècnics eren declarats electius en la teoria que el llur nomenament «sonava a monarquia».
Elecció popular d’electors presidencials.- En un breu període l’esperit de la democràcia, mentre feia estralls en el vell ordre del govern estatal, feia s’obria camí cap al sistema federal. Els redactors de la Constitució, aclaparats per nombrosos propostes i incapaces d’acordar un únic pla, havien deixat la tria d’electors presidencials a la discreció de les legislatures estatals. Les legislatures, alhora, avaricioses de poder, aviat adoptaren la pràctica de triar els electors elles mateixes; però no el gaudiren gaire temps sense molèstia. La democràcia, atronant a les portes, exigia que cedissen el privilegi al poble. De manera reticent, ho atorgaren, de vegades acordant l’elecció popular i després retirant-la. La deriva era inevitable, i el clímax arribà amb l’adveniment de la democràcia jacksoniana. El 1824, Vermont, New York, Delaware, Carolina del Sud, Geòrgia, i Louisiana, malgrat que alguns havien experimentat amb l’elecció popular, encara deixaven la tria dels electors a la legislatura. Vuit anys més tard tan sols Carolina del Sud mantenia la vella pràctica. L’elecció popular havia esdevingut la darrera paraula. La idea ingènua d’un col·legi electoral de «bons i savis», seleccionat sense passió o partidisme per legislatures estatals que actuaven com a òrgans deliberatius, fou explotada per sempre; l’elecció del magistrat en cap de la nació fou confiada als mètodes tempestuosos de la democràcia.
La convenció nominadora.- Mentre el sufragi s’ampliava i la tria popular d’electors presidencials s’estenia, hi sorgí una protesta violenta contra els mètodes usats pels partits polítics en nominar candidats. Després de la retirada de Washington, tant els republicans com els federalistes trobaren necessari acordar els llurs favorits abans de l’elecció, i adoptaren un dispositiu colonial – el caucus pre-electoral. Els membres federalistes del Congrés celebraven una conferència i seleccionaven el llur candidat, i els republicans seguiren l’exemple. En poc temps la pràctica de nominar a través d’un «caucus congressual» esdevingué una institució reconeguda. L’elecció encara romania dins del poble; però el poder d’escollir candidats per a la llur aprovació passà a les mans d’un petit cos de senadors i representants.
Una reacció contra això era inevitable. Per als amics de «la gent comuna», com Andrew Jackson, era intolerable, més encara perquè el caucus mai no l’afavoria amb la nominació. Homes més conservadors també hi trobaven greus objeccions. Assenyalaven que, mentre que la Constitució entenia el President com un càrrec independent, ara havia caigut sota el control d’un caucus de congressistes. La supremacia de la branca legislativa havia estat obtinguda per un dispositiu polític extra-legal. A aquestes objeccions s’afegien consideracions pràctiques. El 1824, quan la rivalitat personal havia pres el lloc de conflictes partidaris, el caucus congressual seleccionà com a candidat, William H. Crawford, de Geòrgia, un home de distinció però no de gran popularitat, depassant un heroi tan obvi com el general Jackson. Els seguidors del general eren enrabiats i exigien no res menys que la mort del «Rei Caucus». El llur clam fou efectiu. Sota els llurs atacs, el caucus arribà a un final ignominiós.
En lloc seu sorgí el 1831 un nou dispositiu, la convenció nominadora nacional, integrada pel delegats elegits per votants del partit amb l’únic objectiu de nominar candidats. Senadors i representants encara eren prominents en els consells de partit, però eren inundats per centenars de delegats «frescos del poble», com Jackson solia dir. De fet, cada convenció fou constituïda principalment per tenidors i aspirants a càrrecs, i la nova institució aviat fou denunciada tan vigorosament com ho havia estat el Rei Caucus, particularment per estadistes que no obtenien nominació. Encara cresqué en força i pel 1840 era fermament establerta.
El final de la vella generació.- En l’elecció del 1824, els representants de l’«aristocràcia» feren la llur darrera demostració reeixida. Fins llavors la direcció per homes de «riquesa i talent» havia estat sense disputa. Hi havia hagut cinc presidents – Washington, John Adams, Jefferson, Madison, i Monroe – tots homes de l’Est crescuts en família pròsperes amb els avantatges de cultura que provenen del lleure i de la possessió dels refinaments de la vida. Cap d’ells no havia estat mai obligat a treballar amb les mans per guanyar-se la vida. Quatre d’ells havien estat amos d’esclaus. Jefferson era un filòsof, versat en ciència natural, un mestre de llengües estrangeres, un cavaller de dignitat i gràcia de manera, malgrat la seua estudiada simplicitat. Madison, s’ha dit, era armat «amb tota la cultura del seu segle». Monroe era un graduat de William and Mary, un cavaller de la vella escola. Jefferson i els seus tres successors s’anomenaven ells mateixos republicans i professaven una fe genuïna en el poble però no eren «del poble» ells mateixos; no eren fills del sòl o del taller. Eren tots homes del «gran vell ordre de la societat» que donaven finesa i estil fins i tot a un govern popular.
Monroe fou el darrer dels presidents pertanyents a l’època heroica de la revolució. Havien servit en la guerra d’independència, en el Congrés sota els Articles de la Confederació, i en funció oficial després de l’adopció de la Constitució. En breu, era de l’edat que havia portat la independència americana i posat el govern a flota. Amb el seu pas, el lideratge anà a una nova generació; però el seu successor, John Quincy Adams, formava un pont entre el vell i el nou en el sentit que combinava un elevat grau de cultura amb simpaties democràtiques. Washington havia mort el 1799, precedit uns pocs mesos per Patrick Henry i seguit en quatre anys per Samuel Adams. Hamilton havia estat mort en un duel amb Burr el 1804. Thomas Jefferson i John Adams eren encara vius el 1824 però aviat haurien de deixar l’escena, reconciliats al final, plens d’anys i honors. Madison era en un retir dignificat, destinat a viure prou temps com per protestar contra la doctrina de nul·lificació proclamada per Carolina del Sud abans que la mort se l’endugués a l’edat madura de vuitanta-cinc.
L’elecció de John Quincy Adams (1824).- La campanya del 1824 marcà el final de l’«era de bon sentiment» inaugurada pel col·lapse del partit federalista després de l’elecció del 1816. Hi havia quatre candidats destacats, John Quincy Adams, Andrew Jackson, Henry Clay, i W.H. Crawford. El resultat de l’elecció fou una divisió dels vots electorals en quatre parts i cap no rebé una majoria. Sota la Constitució, doncs, la selecció passà a la Cambra de Representants. Clay, que es trobava al final de la llista, llençà el seu pes a Adams i garantí el seu triomf, per gran disgust dels amics de Jackson. Pensaven, amb una certa justificació, que en tant que l’heroi de Nova Orleans havia rebut el vot electoral més gran, la Cambra era moralment vinculada a acceptar el judici popular i fer-lo president. Jackson estrenyé la mà cordialment d’Adams el dia de la inauguració, però mai no li perdonà ésser elegit.
Mentre Adams s’anomenava ell mateix republicà en política i sovint parlava del «domini del poble», era considerat pels seguidors de Jackson com «un aristòcrata». No era un fill del sòl. Tampoc no era familiaritzat de primera mà amb la feina de grangers i menestrals. Havia estat educat a Harvard i a Europa. Com el seu il·lustre pare, John Adams, era un home obstinat i reservat, poc donat a cercar popularitat. A més, era de l’Est i els homes de frontera de l’Oest el consideraven un home «nascut amb una cullera d’argent a la boca». Als partidaris de Jackson especialment els desagradava perquè pensaven que el llur heroi tenia dret a la presidència. La llur ràbia s’aprofundí quan Adams nomenà Clay per al càrrec de Secretari d’Estat; i expressaren la queixa que hi havia hagut un «tracte» pel qual Clay havia ajudat a elegir Adams per aconseguir un càrrec per a ell mateix.
Malgrat que Adams conduí la seua administració amb gran dignitat i amb un esperit elegant de servei públic, fou incapaç de superar l’oposició que trobà en la seua elecció al càrrec o per aconseguir popularitat a l’Oest i al Sud. Al contrari, en defensar l’ajut governamental a la construcció de carreteres i canals i concessions públiques per a promoure educació, arts, i ciències, anava contra el corrent que s’havia establert contra les apropiacions de fons federals per a millores internes. En signar el Decret Tarifari del 1828, aviat conegut com la «Tarifa de les Abominacions», féu nous enemics sense afegir amics a New York, Pennsylvania, i Ohio on els necessitava agudament. Afectat per la falsa acusació que havia estat part d’un «acord corrupte» amb Clay per aconseguir la seua primera elecció; atacat per la seua defensa d’una alta tarifa proteccionista; acusat d’afavorir una «aristocràcia de funcionaris» a Washington per raó del seu refús d’acomiadar oficinistes governamentals a l’engròs, Adams fou retirat de la Casa Blanca després haver-hi servit quatre anys.
El triomf de Jackson el 1828.- Probablement cap candidat a la presidència mai no tingué tan suport popular apassionat com el que tingué Andrew Jackson el 1828. Era veritablement un home del poble. Nascut de pares pobres en la regió alta de Carolina del Sud, format en pobresa i adversitat, sense els avantatges de l’educació o els refinaments del lleure cultivat, semblava l’encarnació de l’esperit de la nova democràcia americana. Aviat en la seua joventut havia anat cap a la frontera de Tennessee on promet es féu un nom com a combatent indià temerari i intrèpid. En la marxa i en el campament, es feia estimar pels seus homes en compartir les llurs dureses, dormint en el terra amb ell, i menjant panís sec quan no es podia trobar res millor per als soldats. De preeminència local saltà a fama nacional per la seua demostració en la batalla de New Orleans. La seua reputació com a heroi militar fou enfortida pel sentiment que havia estat un màrtir de traïció política el 1824. Els grangers de l’Oest i el Sud el reclamaven com a propi. Els menestrals de la ciutats de l’Est, recentment dotats de dret de vot, també el contemplaven com a amic llur. Malgrat que les seues opinions sobre la tarifa, les millores internes, i altres qüestions del país eren bé vagues o desconegudes, fou elegit president amb comoditat.
Els resultats del vot electoral del 1828 revelaven les fonts del poder de Jackson. A Nova Anglaterra, no rebé més que un vot, de Maine; tenia una majoria dels electors de New York i tots els de Pennsylvania; i s’endugué cada estat al sud de Maryland i de més enllà dels Apalatxes. Adams no rebé ni un sol vot electoral del Sud i Oest. La profecia de la convenció de Hartford s’havia acomplert.
Quan Jackson jurà el càrrec el 4 de març del 1829, el govern dels Estats Units entrà en una nova era. Fins aquell moment la inauguració d’un president – fins i tot la de Jefferson, l’apòstol de la simplicitat – no havia comportat cap xoc rude en el curs d’afers de la capital. Fins llavors la instal·lació d’un president significava que un cavaller passat de moda, acompanyat d’uns pocs servents, havia estat conduït a la Casa Blanca en el seu propi carruatge, jurat el càrrec amb tranquil·la dignitat, nomenat uns pocs homes per a les posicions superiors, continuat en el càrrec la llarga llista d’empleats civils regulars, i iniciat la seua administració amb decòrum respectable. Jackson ho canvià tot. Quan fou inaugurat, homes i dones viatjaren centenars de milles per presenciar la cerimònia. Grans multituds es feren pas dins la Casa Blanca, «capgiraren els bols de ponx, trencaren els vidres, i pararen amb les botes enfangades damunt les cadires cobertes de setí per veure el president del poble». Si la inauguració de Jefferson fou, com es deia, la «gran revolució», la inauguració de Jackson fou un cataclisme.
El sistema de despulles.- La societat establerta i respectable de Washington fou pertorbada per aquesta entrada de grangers i fronterers. Parlar de polític esdevingué «una mala manera» entre les dones a la moda. Els oficinistes i servidors civils del govern que havien gaudit d’una tinença llarga i segura de càrrec s’alarmaren davant del clam de nous homes per les llurs posicions. Sens dubte, la major part d’ells s’havien oposat a l’elecció de Jackson i contemplaven amb sentiments propers al menyspreu a ell i els seus seguidors. Amb instint de caçador, Jackson olorava la presa. Determinat de no tindre ningú excepte els seus amics en el càrrec, féu un agranada nítida, expulsant antics empleats per fer espai a homes «frescos del poble». Aquest era un costum nou. Altres presidents havien destituït uns pocs càrrecs per dedicar-se a política opositora. Havien tingut cura quan feien nomenaments de no triar enemics inveterats; però destituïen relativament pocs homes per raó de les llurs idees polítiques i activitats partidàries.
Amb cessaments generals i la franca selecció de càrrecs per raó de partit – una pràctica ja ben arrelada a New York – Jackson establia el «sistema de despulles» a Washington. La famosa consigna, «al vencedor pertanyen les despulles de la victòria», esdevingué el principi reconegut del govern nacional. Estadistes com Calhoun el denunciaren; poetes com James Russell Lowell el ridiculitzaren; servidors fidels del govern hi patiren; però dominà sense pertorbació durant el mig segle següent, amb cada generació successora depassant, si era possible, la seua predecessora en l’ús de càrrecs públics amb objectius polítics. Si algú remarcava que preparació i experiència eren qualificacions necessàries per a posicions públiques importants, trobava la professió de fe del propi Jackson: «Els deures de qualsevol càrrec públic són tan simples o admeten d’ésser fetes tan simples que qualsevol home pot en poc temps esdevindre’n mestre».
La tarifa i la nul·lificació.- Jackson no havia estat instal·lat en el poder gaire temps abans d’ésser obligat a triar entre drets d’estats i nacionalisme. L’ocasió immediata del conflicte fou la tarifa – un tema sobre el que Jackson no tenia opinions ben decidides. La seua ment no entrava naturalment en abstruses qüestions econòmiques; i degut al sentiment dividit del país era «bona política» ésser vague i ambigu en la controvèrsia. Especialment això era cert perquè l’afer de la tarifa amenaçava de trencar el país de nou en partits.
El desenvolupament de la política de «protecció».- La guerra del 1812 i les polítiques comercials d’Anglaterra que la seguiren havien accentuat la necessitat d’independència econòmica americana. Durant aquell conflicte, els Estats Units, barrats a manufactures angleses com durant la revolució, edificaren indústries interiors per cobrir la demanda inusual de ferro, acer, roba, i altres subministraments militars i navals així com les demandes de mercats ordinaris. Foneries de ferro i plantes tèxtils s’escampaven de la nit al dia; centenars d’homes de negocis investien fortunes en empreses industrials tan essencials per a les necessitats militars del govern; i el poble en general caigué en l’hàbit de comprar béns fets a Amèrica de nou. Com el Times de Londres observà tersament dels americans, «la llur primera guerra amb Anglaterra els féu independents; la segona guerra els féu formidables».
En reconeixement d’aquest estat de coses, es dissenyà la tarifa del 1816: primer, per evitar que Anglaterra arruïnàs aquestes «indústries en la infància» en abocar els magatzems acumulats d’anys sobtadament damunt de mercats americans; i, en segon lloc, per ampliar en els centres manufacturers la demanda de producte agrícola americà. Acomplí els objectius dels seus creadors. Mantingué en funcionament les plantes i foneries tan recentment construïdes. Multiplicà el nombre d’obrers industrials i enfortí la demanda de producte del sòl. Comportà un altre resultat ben important. Convertí el capital i empresa de Nova Anglaterra de naval en manufacturer, i convertí els seus estadistes, abans amics de baixos aranzels, en defensors ardents de la protecció.
En els primers anys del segle XIX, els ianquis havien dedicat energies cap a la construcció i operació de vaixells per dur producte d’Amèrica a Europa i manufactures d’Europa a Amèrica. Per aquesta raó, s’havien oposat a la tarifa del 1816 calculada per augmentar la producció interior i retallar el negoci de transport. Derrotats en els llurs esforços, acceptaren l’inevitable i tornaren cap a la manufactura. Aviat eren poderosos amics de la producció de l’empresa americana. A mesura que els diners investits i la mà d’obra ocupada en les indústries afavorides augmentaven, la demanda de protecció continuada i més pesant creixia a bon ritme. Fins i tot els grangers que fornien matèries primeres, com llana, lli, i cànem, començaren a veure del mateix ull que els manufacturers. Així els interessos tèxtils de Nova Anglaterra, els caps siderúrgics de Connecticut, New Jersey, i Pennsylvania, els criadors de llana, cànem i lli d’Ohio, Kentucky, i Tennessee, i els plantadors de sucre de Louisiana es desenvoluparen en una coalició formidable en suport d’una alta tarifa protectora.
Els estats plantadors s’oposen a la tarifa.- Mentrestant, els estats cotoners del litoral s’havien oblidat del desastre comportat durant la guerra napoleòniques quan el llur producte es podria perquè no hi havia vaixells per dur-lo a Europa. Les mars eren ara obertes. L’àrea dedicada al cotó s’havia expandit ràpidament quan s’obriren Alabama, Mississippi, i Louisiana. El cotó de fet esdevingué «rei» i els plantadors depenien per la llur prosperitat, segons creien, en la venda del llur material a manufacturers anglesos les plantes de filatura i telers dels quals eren la meravella del món. Sense manufacturar res i havent de comprar gairebé tot excepte producte agrícola i fins i tot bona part per als esclaus, els plantadors naturalment volien comprar manufactures en el mercat més barat, Anglaterra, on venien la major part del llur cotó. La tarifa, sostenien, elevava el preu dels béns que havien de comprar i era de fet doncs un tribut que dipositaven en benefici dels propietaris de fàbriques del Nord.
La tarifa d’abominacions.- Foren sobrecarregats, però, el 1824 i de nou el 1828 quan manufacturers del Nord i grangers de l’Oest forçaren el Congrés a fer una revisió a l’alça de la tarifa. La Llei del 1828 coneguda com «la Tarifa d’Abominacions», per bé que lleugerament modificada el 1832, fou «la palla que trencà l’esquena del camell». Líders del Sud s’enrabiaren contra tot el sistema. Les legislatures de Virgínia, Carolina del Nord, Geòrgia, i Alabama ho denunciaren; una convenció general de delegats celebrada a Augusta publicà una protesta de desafiament contra ella; i Carolina del Sud, cansada de batalles verbals, decidí d’impedir-ne l’aplicació.
Carolina del Sud anul·la la tarifa.- La legislatura d’aquell estat, el 26 d’octubre del 1832, aprovà un decret que convocava una convenció estatal que s’aplegà degudament el mes següent. Amb cap ànim de compromís, adoptà la famosa Ordenança de Nul·lificació després d’uns pocs dies de debat. Cada línia d’aquest document era clara i ferma. La tarifa, arrencava, dóna «botins a classes i individus... a expenses i en perjudici i opressió d’altres classes i individus»; és una violació de la Constitució dels Estats Units i per tant nul·la i buida; la seua aplicació a Carolina del Sud és il·legal; si el govern federal intenta de forçar l’estat a obeir la llei, «el poble d’aquest estat en endavant se sentirà absolt de tota obligació addicional de mantindre o preservar la llur connexió política amb els pobles dels altres estat i procedirà seguidament a organitzar un govern separat i a fer tots els altres actes i coses que estats sobirans i independents poden fer de dret».
Estats dels Sud condemnen la nul·lificació.- La resposta del país a aquesta nota de desafiament, recolzada en el llenguatge usat en les resolucions de Kentucky i pels federalistes de Nova Anglaterra durant la guerra del 1812, fou ràpida i positiva. Les legislatures dels estats del Sud, si bé condemnaven la tarifa, repudiaren la passa que Carolina del Sud havia pres. Geòrgia respongué: «Avorrim la doctrina de nul·lificació com a remei ni pacífic ni constitucional». Alabama la trobava «infundada en teoria i perillosa a la pràctica». Carolina del Nord replicava que era «revolucionària de caràcter, subversiva de la Constitució dels Estats Units». Mississippi responia: «És desunió per la força – és guerra civil». Virgínia parlà més suaument, condemnant la tarifa i sostenint el principi de les resolucions de Virgínia però negant que Carolina del Sud pogués trobar-hi cap sanció per als seus procediments.
Jackson sosté fermament la Unió.- Els ulls del país es giraven a Andrew Jackson. Era sabut que no contemplava amb sentiments amistosos la nul·lificació, ja que en un sopar de Jefferson la primavera del 1830 mentre el tema era en l’aire, havia anunciat amb fermesa lacònica un brindis: «Per la nostra unió federal; cal preservar-la». Quan dos anys més tard el repte obert arribà des de Carolina del Sud, replicà que faria complir la llei, dient amb el seu directe de frontera: «Si una sola gota de sang s’hi vesa en oposició a les lleis dels Estats Units, penjaré el primer home sobre el qui puga posar les mans amb tal conducta del primer arbre que puga abastar». Es disposà a mantindre la seua paraula en preparar l’ús de forces militars i navals per sostindre l’autoritat del govern federal. Després, en una proclamació llarga i apassionada al poble de Carolina del Sud assenyalava el caràcter nacional de la unió, i anunciava la seua decisió solemne de preservar-la per tots els mitjans constitucionals. La nul·lificació la titllava d’«incompatible amb l’existència de la unió, contradita expressament per la lletra de la Constitució, desautoritzada pel seu esperit, inconsistent amb tot principi damunt del qual es fonamentava, i destructora dels grans objectius pels qual es formà».
Un compromís.- En els seus missatges al Congrés, però, Jackson parlava el llenguatge de la conciliació. Pocs dies abans d’emetre la seua proclama suggeria que la protecció s’hauria de limitar als articles de manufactura domèstica indispensables per a la seguretat en temps de guerra, i poc després demanava una nova legislació que l’ajudàs a fer complir les lleis. Amb dues proposicions davant seu, una per eliminar els principals motius de la resistència de Carolina del Sud i una altra per aplicar la força si continuava, el Congrés dedicà els esforços a evitar una crisi. El 12 de febrer del 1833, Henry Clay presentava davant del Senat un decret tarifari de compromís que preveia la reducció gradual dels aranzels fins que el 1842 arribarien al nivell de la llei que Calhoun havia sostingut el 1816. Pel mateix temps el «decret de força», dissenyat per atorgar al president àmplia autoritat en executar la llei a Carolina del Sud, fou acceptat. Després d’un breu però agre debat, totes dues mesures foren aprovades i signades pel president Jackson el mateix dia, el 2 de març. En contemplar la reducció de la tarifa com una vindicació completa de la seua política i una victòria indubtable, Carolina del Sud rescindí la seua ordenança i aprovà una altra que anul·lava el decret de força.
El debat Webster-Hayne.- On rau la victòria real en aquesta confrontació, durant molt de temps subjecte d’una alta disputa, no ens ha d’ocupar avui. Potser el resultats principal de tot l’afer fou una clarificació de la qüestió entre el Nord i el Sud – una declaració definida dels principis pels quals homes de tots dos costats havien de posar-hi la vida anys després. De part del nacionalisme i d’una unió perpètua, el ferm vell demòcrata de Tennessee havia parlat, en la seua proclama sobre la nul·lificació, un llenguatge que admetia tan sols un significat. De part de la nul·lificació, el senador Hayne, de Carolina del Sud, un advocat destre i un orador cortès, havia establert en un gran discurs al Senat el gener del 1830, clarament i raonada la doctrina que la unió és un pacte entre estats sobirans del qual les parts poden retirar-se legalment. Fou aquesta al·locució la que convocà a l’arena Daniel Webster, senador de Massachusetts, qui, llençant el mantell de l’oblit sobre la convenció de Hartford, pronuncià una resposta a Hayne que ha estat reconeguda entre els discursos poderosos de tots els temps – una defensa de la supremacia de la Constitució i del caràcter nacional de la unió.
La guerra contra el Banc dels Estats Units.- Si esdeveniments forçaren la qüestió del nacionalisme i la nul·lificació sobre Jackson, no es podria dir el mateix del seu atac contra el banc. Aquella institució, abans denunciada per tot veritable jeffersonià, havia estat restablerta el 1816 sota l’administració d’un deixeble de Jefferson, James Madison. No havia estat en funcionament gaire temps, però, abans d’aixecar una forta oposició, especialment al Sud i a l’Oest. Els seus bitllets expulsaven de la circulació el paper moneda de bancs gens sòlids cartejats pels estats, per gran irritació de financers locals. Era acusat de favoritisme en fer préstecs, de conferir privilegis especials a polítics a canvi del llur suport a Washington. Per a tots els seguidors de Jackson era un «poder monetari insidiós». Un d’ells el denunciava obertament com una institució dissenyada «per enfortir el braç de la riquesa i contraposar-se a la influència del sufragi estès en la disposició dels afers públics».
Aquest sentiment el president Jackson el compartia plenament. En el seu primer missatge al Congrés atacà el banc amb un llenguatge vigorós. Declarava que la seua constitucionalitat era en dubte i sostenia que havia fracassat en establir una moneda sòlida i uniforme. Si tal institució era necessària, continuava, hauria d’ésser un banc públic, posseït i gestionat pel govern, no un consorci privat dotat de privilegis especials per ell. En els seus segon i tercer missatges, Jackson tornà al tema, deixant la decisió, però, a «un poble il·lustrat i als llurs representants».
Commogut per aquesta franca hostilitat i preocupat pel futur, el banc sol·licità al Congrés una renovació de la seua carta del 1832, quatre anys abans de l’expiració del termini. Clay, amb l’ull posat en la presidència i un objectiu per a la campanya, dóna un càlid suport a la sol·licitud. El Congrés, profundament impressionat pel seu lideratge, aprovà el decret que concedia la nova carta, i envià el desafiament obert a Jackson. La seua resposta fou un veto instantani. La batalla continuà i es combaté amb fúria fins al final de la seua segona administració, acabant amb la destrucció del banc, una moneda desordenada, i un pànic nacional.
En el seu missatge de veto, Jackson atacà el banc com a inconstitucional i fins i tot n’apuntava la corrupció. Refusà d’assentir a la proposició que el Tribunal Suprem hagués resolt la qüestió de constitucionalitat amb la decisió en el cas McCulloch. «Tot càrrec públic», defensava, «que presta un jurament de suprot a la Constitució, promet que la sostindrà tal com l’entén, no tal com l’entenen altres».
No satisfets amb el seu veto i la seua declaració contra el banc, Jackson ordenà el Secretari del Tresor de retirar els dipòsits governamentals que constituïen una gran part dels fons de la institució. Aquesta acció la seguí d’una acusació oberta que el banc havia usat diners vergonyosament per assegurar-se el retorn dels seus partidaris al Congrés. El Senat, picat per aquesta acusació, resolgué solemnement que Jackson havia «assumit damunt seu autoritat i poder no conferits per la Constitució i les lleis, sinó en derogació de totes dues».
Els efectes de la destrucció del banc eren generals. Quan la seua carta expirà el 1836, la banca una vegada més confiada al control dels estats. Les legislatures estatals, sota una decisió tractada pel Tribunal Suprem després de la mort de Marshall, començaren a cartejar bancs sota propietat i control estatals, amb ple poder d’emetre paper moneda – això malgrat la provisió de la Constitució que els estats no emetran papers de crèdit o fer moneda de curs legal en el pagament de deutes res més que or i argent. Una vegada més el país era inundat de paper moneda de valor incert. Per empitjorar les coses, Jackson adoptà la pràctica de dipositar enormes sumes de fons governamentals en aquests bancs, sense oblidar de fer favors a les institucions que li donaven suport en la política - «bancs mascotes», com en deien en l’època. El 1837, parcialment, encara que de cap manera completament, com a resultat de l’abolició del banc, el país s’enfonsava en un dels pànics més desastrosos que mai experimentà.
Millores internes aturades.- El banc havia presentat a Jackson un problema ben clar – un de destrucció. Altres qüestions no eren tan simples, particularment el tema d’apropiacions federals en ajut de carreteres i d’altres millores internes. Jefferson havia afavorit fortament l’assistència governamental en aquestes matèries, però la seu administració fou seguida per una reacció. Tant Madison com Monroe vetaren lleis del Congrés que apropiaven fons públics per a carreteres públiques, presentant com a raó l’argument que la Constitució no autoritzava tals lleis. Jackson, enquimerat pel clam de totes dues bandes, seguí el llur exemple sense fer absoluta la prohibició constitucional. El Congrés, creia, podia construir legalment carreteres de valor nacional i militar, però condemnava fortament els atacs a interessos locals amb el tresor federal.
El triomf de la branca executiva.- La reelecció de Jackson el 1832 serví per confirmar la seua opinió que era el líder escollit pel poble, alliberat i instruït per cavalcar damunt del Congrés i fins i tot dels tribunals. Cap president abans o des de llavors ha mantingut en temps de pau nocions tan enlairades de prerrogativa executiva. Tot el cos d’empleats federals el transformà en servidors obedients dels seus desitjos, a un signe o un gest d’ell es feien i desfeien les fortunes de l’humil i del poderós. El seu gabinet legal d’assessors, que omplia tots els alts càrrecs del govern, el tractava amb escassa cortesia, preferint més aviat de basar el seu consell i assessorament en un cos no-oficial d’amics i dependents que, degut als llurs mètodes secrets i disposicions per la porta del darrera, acabaren coneguts com «el gabinet de cuina». Sota el lideratge d’un polític callat, astut i ple de recursos, Amos Kendall, aquest aplec informal de fidels alhora donava i executava decrets i ordres, que comunicava el desig més lleuger o l’ordre més estricta del president a la part més remota del país. Resoludament i davant d’una forta oposició Jackson havia retirat els dipòsits del Banc dels Estats Units. Quan el Senat protestà contra aquesta conducta arbitrària, no descansà fins que fou forçat a retirar la resolució de condemnà; amb el temps un dels seus tinents fou capaç d’arrencar del registre la censura amb les pròpies mans. Quan el Justícia en Cap Marshall emeté un decret contra Geòrgia que no li avenia, Jackson, segons la tradició, esclatà que Marshall podia anar endavant i aplicar les seus pròpies ordres. Fins al final seguí la seua via volenterosa, triant finalment fins i tot el seu propi successor.
Mesures de Jackson provoquen oposició.- Mesures tan decidides, polítiques tan radicals, i conductes tan directes no podien deixar de provocar contra Jackson una oposició fonda i exasperada. La veritat és que la conducta de tota la seua administració pertorbava profundament els negocis i finances del país. Fou acompanyada de condicions semblants a les que existien sota els Articles de la Confederació. Un paper moneda, gairebé tan inestable i irritant com els bitllets sense valor dels dies revolucionaris, inundaven el país, impedint la fàcil transacció de negocis. L’ús de fons federals per a millores internes, tan vitals per al bescanvi de mercaderies que és la veritable vida de la indústria, era blocat per vetos executius. El Tribunal Suprem, que, sota Marshall, havia mantingut estats refractaris en les llurs obligacions sota la Constitució, era apagat; jutges de drets estatals, deliberadament seleccionats per Jackson per a l’estrada, començaren a sabotejar i minar les decisions de Marshall. La tarifa protectora, sota la qual la indústria tèxtil de Nova Anglaterra, les plantes siderúrgiques de Pennsylvania, i les granges de llana, lli, i cànem de l’Oest havien florit, havien rebut un colp sever en el compromís del 1833 que prometia una reducció continuada d’aranzels. Per coronar el clímax, el partit de Jackson, deixant de banda l’antic i reputat nom de Republicà, fermament triava pel seu títol el terme «Demòcrata», llençant el guant a tot conservador que dubtàs de l’omnisciència del poble. Totes aquestes coses contribuïen a promoure una oposició que era aguda i determinada.
Clay i els republicans nacionals.- En aquest moviment d’oposició, el lideratge recaigué en Henry Clay, un fill de Kentucky, més que no en Daniel Webster de Massachusetts. Com Jackson, Clay nasqué en una llar perseguida per la pobresa. Sense pare aviat i amb tan sols els propis recursos, anà de Virgínia a Kentucky on per la pura força d’intel·lecte s’alçà a l’eminència en la professió del dret. Sense els dots marcials o l’esperit marcial de Jakson, lliscà més fàcilment als hàbits socials de l’Est i alhora retingué el seu lligam afectiu de l’Oest bulliciós. Grangers d’Ohio, Indiana, i Kentucky l’estimaven; financers de New York i Philadelphia hi confiaven. Era doncs un líder ben adient per aplegar les forces d’oposició en unió contra Jackson.
Al voltant de l’estendard de Clay es reunia una col·lecció heteròclita, que representava tota espècie d’opinió política, unida per un sol vincle – l’odi a «Old Hickory». Nul·lificadors i defensors menys estrenus de drets dels estats compartien jou amb nacionalistes de l’escola de Webster; ardents proteccionistes eren vinculats a lliurecanvistes igualment ardents, tots fraternitzant en una gran confusió d’idees sota el títol de «republicans nacionals». Així el terme antic i honorable seleccionat per Jefferson i el seu partit, ara abandonat per la democràcia jacksoniana, fou dreturerament adoptat per cobrir els partidaris de Clay. La plataforma del partit, però, abraçava tots els vells principis federalistes: protecció de la indústria americana; millores internes; respecte pel Tribunal Suprem; resistència a la tirania executiva; i denúncia del sistema de despulles. Malgrat que Jackson fou victoriós fàcilment el 1832, el vot popular dipositat per Clay li hauria donat certs dubtes sobre la fe de «tot el poble» en la saviesa del seu «regnat».
Van Buren i el pànic del 1837.- Res no podia somoure la confiança superba del general. Al final del seu segon mandat insistí en seleccionar el seu propi successor; en una convenció nacional, triada per votants del partit, però completada amb càrrecs i amics, nominà Martin Van Buren de New York. Una vegada més demostrà la seua força arrossegant el país per als demòcrates. Amb un gest elegant, assistí a la inauguració de Van Buren i després es retirà, entre l’aplaudiment i llàgrimes dels seus devots, a l’Hermitage, la seua llar de Tennessee.
Afortunadament per a ell, Jackson escapà l’odi d’un pànic desastrós que colpí el país amb una força terrible l’estiu següent. Entre les causes que contribuïren a la crisi, sens dubte, hi havia la destrucció del banc i l’emissió de la «circular d’espècie» del 1836 que requeria als compradors de terres públiques de pagar-les en moneda, per comptes de bitllets de bancs estatals. Fos quina fos la causa dominant, la ruïna s’escampà. Banc rere banc feia fallida; viles en creixement a l’Oest col·lapsaven; plantes de l’Est tancaven; i gent treballadora dels centres industrials, afamats per la desocupació, imploraven ajut. Van Buren capejà la tempesta, sense oferir cap mesura de reforma o assistència a les persones en destret. Cercà seguretat per a fons governamentals en suggerir la retirada de dipòsits de bancs privats i l’establiment d’un sistema de tresor independent, amb dipositaris governamentals de fons públics, en diverses ciutats principals. Aquest pla fou finalment acceptades pel Congrés del 1840.
Si Van Buren hagués estat una figura captivadora hauria viscut el descrèdit del pànic injustament dipositat a la porta; però era ben lluny d’ésser favorit del populatxo. Per bé que un home de molt talent, devia la seua posició a la gestió tranquil·la i apta de Jackson més que no pas a les seus pròpies qualitats personals. Els homes de frontera no se’n preocupaven. Sospitaven que menjava en «vaixella d’or» i no podien perdonar-li ésser un polític astut de New York. Encara així, el Partit Demòcrata, recordant els desitjos de Jackson, el renominà unànimement el 1840 i el veié caure en completa derrota.
Els whigs i el general Harrison.- Per aquesta època, els republicans nacionals, ara coneguts com a whigs – un títol pres del partit d’oposició a la Corona d’Anglaterra, havien après moltes lliçons. Traient un full del llibre demòcrata, nominaren, no Clay de Kentucky, ben conegut per les seues idees sobre el banc, la tarifa, i les millores internes, sinó un heroi militar, el general William Henry Harrison, un home d’opinions polítiques incertes. Harrison, fill d’un signant de Virgínia de la Declaració d’Independència, saltà a l’imaginari públic en guanyar una batalla més famosa que important, «Tippecanoe» - una escaramussa amb els indians a Indiana. Afegí als seus llorers la realització de serveis de mèrit durant la guerra del 1812. Quan tornaren els dies de pau fou recompensat per un poble agraït amb un escó al Congrés. Després es retirà a una vida tranquil·la en un petit vil·latge prop de Cincinnati. Com Jackson era tingut per un fill del Sud i de l’Oest. Com Jackson era un heroi militar, un llum menor, però encara un llum. Com Old Hickory cavalcà fins al càrrec en una onada de sentiment popular contra un home de l’Est acusat d’ésser quelcom d’aristòcrata. La seua popularitat personal era suficient. Els whigs que el nominaren refusaren astutament d’adoptar una plataforma o de declarar la llur convicció en res. Quan alguns demòcrates afirmaren que Harrison era un home de bosc les úniques necessitats del qual eren una gerra de sidra forta i una cabana de fusta, els whigs tractaren el comentari no com a insult sinó com a prova positiva que Harrison mereixia els vots dels homes de Jackson. La gerra i la cabana les transformaren orgullosament en símbols de la campanya, i guanyaren per al llur cabdill 234 vots electorals, mentre Van Buren aconseguí tan sols seixanta.
Harrison i Tyler.- L’heroi de Tippecanoe no havia de gaudir gaire dels fruits de la seua victòria. L’horda famolenca de cercadors de càrrec whig davallà damunt seu com llops damunt la presa. Si sortia l’assaltaven; si era a dins, l’assetjaven; ni tan sols el seu dormitori era respectat. No era ningú massa fort en el millor dels casos i agafà un profund refredat el dia de la seua inauguració. Entre expulsar demòcrates i calmar whigs, caigué mortalment malalt. Abans del final d’un mes jeia mort al capitoli.
El successor de Harrison, John Tyler, el vicepresident, a qui els whigs havien nominat per atrapar vots a Virgínia, era més demòcrata que cap altra cosa, per bé que no era prou partidista com per plaure ningú. Els whigs s’hi arrengleraren al voltant perquè no aprovaria la fundació d’un altre Banc dels Estats Units. Els demòcrates el blasmaven per refusar, fins gairebé al final del seu mandat, de sancionar l’annexió de Texas, que havia declarat la seua independència de Mèxic el 1836. Tota la seua administració, marcada per una increïble pugna, produí tan sols dues mesures d’importància. Els whigs, enduts per la victòria, amb l’ajut d’uns pocs demòcrates proteccionistes, aprovaren, el 1842, una nova llei tarifària que destruïa el compromís que havia comportat la treva entre el Nord i el Sud, en els dies de la nul·lificació. El líder distingit dels Whigs, Daniel Webster, com a secretari d’Estat, en negociació amb Lord Ashburton, que representava Gran Bretanya, resolgueren la llarga disputa entre els dos països sobre la frontera de Maine. Un anys després de tancar aquest capítol de la diplomàcia americana, Webster es retirava a la vida privada, deixant al President de suportar sol les onades de la fortuna política.
Al final, els whigs consideraren Tyler com un traïdor a la causa; però el judici de la història és que fou un cas de mossegador mossegat. L’havien nominat per la vicepresidència com a home d’idees acceptables per als demòcrates del sud per tal d’atrapar els llurs vots, calculant poc les probabilitats que esdevingués president. Tyler no els havia enganyat i, profundament amargat, abandonà la Casa Blanca el 1845 per no aparèixer en lla vida pública de nou fins els dies de la secessió, quan defensà la confederació del Sud. La democràcia jacksoniana, amb nou lideratge, servint una nova causa – l’esclavitud – era retornada al poder sota James K. Polk, amic del general de Tennessee. Uns pocs grans de sorra corregueren pel rellotge abans que el partit whig fos trencat i esmicolat com els federalistes ho havien estat més d’una generació abans.
Democràcia a Anglaterra i França.- Durant el període de democràcia jacksoniana, com en tota època de ferment, hi hagué una relació estreta entre el pensament del Nou Món i el del Vell. A Anglaterra, els èxits de l’experiment americà foren utilitzats com a arguments a favor d’enderrocar l’aristocràcia que Jordi III havia manipulat amb tal efecte contra Amèrica mig segle abans. Als Estats Units, d’altra banda, conservadors com el canceller Kent, l’obstinat oponent al sufragi masculí a New York, citava els avalots de les classes obreres angleses com a advertiment contra admetre les mateixes classes a una participació en el govern dels Estats Units. Juntament amb l’agitació de l’opinió anaven esdeveniments que feien època. El 1832, l’any del segon triomf de Jackson, el Parlament britànic aprovà el seu primer decret de reforma, que conferí el vot – no a treballadors encara – sinó en propietaris de fàbriques i botiguers als qui els terratinents contemplaven amb horror genuí. Es prenia així la passa inicial per enderrocar els privilegis de l’aristocràcia terratinent i dels comerciants rics d’Anglaterra.
Per la mateixa època hi hagué una revolució popular a França. La família Borbó, restaurada al tron de França per les potències aliades després de la llur victòria damunt de Napoleó el 1815, s’havia embarcat en una política de govern arbitrari. Per emprar l’expressió familiar, no havien après res i ho havien oblidat tot. Carles X, que arribà al tron el 1824, es posa a treballar amb zel per desfer els resultats de la revolució francesa, ofegar la premsa, restringir el sufragi, i restaurar el clergat i la noblesa en els llurs antics drets. La seua política trobà una oposició igualment zelosa i el 1830 fou enderrocat. El partit popular, sota el lideratge de Lafayette, establí, no una república com alguns dels radicals havien desitjat, sinó una monarquia «liberal» de classe mitjana sota Lluís Felip. Aquesta segona revolució francesa féu una impressió profunda sobre els americans, en convèncer-los que tot el món es movia cap a la democràcia. El batlle, regidors, i ciutadans de New York City s’uniren en una gran desfilada per celebrar la caiguda dels Borbons. Barrejats amb ovacions al nou ordre de França hi havia hurres pel «el propi Andrew Jackson del poble, l’heroi de Nova Orleans i president dels Estats Units!».
Interessos europeus a Amèrica.- Per als europeus més grans i més assentats, l’experiment democràtic a Amèrica o era una amenaça o una inspiració. Conservadors el veien amb preocupació; liberals amb optimisme. Líders de llarga vista podien copsar que l’onada de la democràcia s’alçava per tot el món i no es podia aplacar. Naturalment el país que havia avançat més en el nou curs era el lloc on trobar arguments a favor i en contra de propostes que Europa fes experiments del mateix caràcter.
Democràcia a Amèrica de De Tocqueville.- A més del viatger casual començà a visitar els Estats Units l’observador reflexiu inclinat a esbrinar de quina manera aquesta nació sorgia de l’erm. Els qui miraven amb simpatia les creixents forces populars d’Anglaterra i França trobaven en els Estats Units, malgrat moltes tares i defectes, una garantia de futur del domini del poble en el Vell Món. Un d’aquests, Alexis de Tocqueville, un liberal francès de simpaties democràtiques moderades, féu un viatge a aquest país el 1831; descrigué en un volum molt remarcable, Democràcia a Amèrica, el gran experiment tal com el veié. En general era convençut. Després d’examinar amb un ull crític la vida i feina del poble americà, així com les constitucions dels estats i la nació, arribà a la conclusió que la democràcia amb totes les seues faltes era alhora inevitable i reeixida. Pensava que l’esclavitud era un dolorós contrast amb els altres trets de la vida americana, i preveia el que resultaria ésser el conflicte irreprimible al voltant seu. Creia que a través d’errors el poble era destinat a aprendre la més alta de totes les arts, l’autogovern a gran escala. L’absència d’una classe ociosa, no dedicada a cap vocació o professió, que gaudís merament dels refinaments de la vida i contribuís a les seus gràcies – la falta en la cultura americana que causava fonda consternació a més d’un líder europeu – de Tocqueville la creia una virtut necessària en la república. «Entre un poble democràtic on no hi ha riquesa hereditària, cadascú treballa per guanyar-se la vida, o ha treballat, o ha nascut de pares que han treballat, es presenta doncs a la mena una noció de feina de totes bandes com la condició necessària, natural i honesta de l’existència humana». Era aquesta noció de govern en les mans de gent que treballava la que colpí el publicista francès com el fet més significatiu del món modern.
La visita de Harriet Martineau a Amèrica.- Aquesta fase de la vida americana també impressionà profundament la brillant escriptora anglesa, Harriet Martineau. Veié totes les parts del país, les llars dels rics i les cabanes de fusta de la frontera; viatjà en diligències, bots de canal, i muntada a cavall; i visità sessions del Congrés i subhastes en mercats d’esclaus. Provà de veure el país imparcialment i allò que deixà la marca més fonda en la seua ment fou la solidaritat del poble en un gran cos polític. «Per diverses que puguen ésser les tribus dels habitants d’aquells estats, siga quina siga la part del món que puga haver estat el llur lloc de naixement, o dels llurs pares, per trencat que puga ésser el llur llenguatge, per servils o nobles que en siguen les ocupacions, per exaltats o menyspreats que en siguen els estats, tots són declarats vinculats per obligacions polítiques iguals... En aquell país d’autogovern s’assum que tots tenen un interès igual en els principis de les seues institucions i són vinculats per un deure igual a vigilar-ne el funcionament». La senyoreta Martineau també fou impressionada per la passió dels americans per la propietat de la terra i contrastà els Estats Units favorablement amb Anglaterra on els llauradors del sòl o bé són tinents o jornalers.
Crítica adversa.- De cap manera tots els observadors i escriptors eren convençuts que Amèrica fos un èxit. La viatgera primmirada, sra. Trollope, que creia que el sistema anglès d’església i estat era ideal, veia en els Estats Units tan sols rudesa i ignorància. Lamentava la «manca total i universal de maneres tant en mascles com en femelles», afegint que mentre «semblen tindre caps clars i intel·lectes actius» no hi havia «cap encant ni cap gràcia en la llur conversa». Trobava arreu una manca de reverència per reis, educació, i rang. Altres crítics eren encara més salvatges. L’editor del Foreign Quarterly exclamava petulantment que els Estats Units eren una «confederació de bergants». Charles Dickens declarava el país «tan mutilat i coix, tan ple de nafres i úlceres que els seus millors amics giren la cara de disgust davant la repugnant criatura». Sydney Smith, editor de l’Edinburgh Review, mai no es canviava de demostrar el seu càustic enginy a expenses d’Amèrica. «Els llurs Franklins i Washingtons i tots els altres savis i herois de la llur revolució nasqueren i cresqueren súbdits del rei d’Anglaterra», observava el 1820. «Durant els trenta o quaranta anys de la llur independència no han fet absolutament res per les ciències, per les arts, per la literatura, o ni tan sols pels estudis del gust de l’estadista de política o economia política... En els quatre quarts del globus qui llegeix un llibre americà? O va a una representació americana? O contempla un quadre o una estàtua americanes?» Per afilar la burla afegia, oblidant per quina autoritat l’esclavitud fou introduïa i promoguda: «Sota quins dels vells governs tirànics d’Europa és un de cada sis homes un esclau a qui les seues criatures companyes poden comprar i vendre?».
Alguns americans, si bé es ressentien dels judicis precipitats i sovint superficials d’escriptors europeus, s’arronsaven davant la llur sàtira i dedicaven una reflexió a certs particulars en les acusacions que els formulaven en contra. La massa del poble, però, capficada en el gran experiment, no podia prestar massa atenció als crítics esmolats que veien totes les mancances i cap dels assoliments del nostre país – crítics que eren de fet menys interessants en Amèrica que en evitar l’ascens i creixement de la democràcia a Europa.