Charles i Mary Beard

Història dels Estats Units

(març del 1921)


PART V. CONFLICTE SECCIONAL I RECONSTRUCCIÓ

CAPÍTOL XIII

L’ascens del sistema industrial

Si Jefferson pogués haver viscut per veure els Estels i Franges plantats en la Costa Pacífica, l’ample imperi de Texas afegit als estats plantadors, i la vall de la Willamette ondulada de blat sembrat per grangers de Nova Anglaterra, hauria estat més que fortificat en la seua fe que el futur d’Amèrica jeia en l’agricultura. Fins i tot un obstinat vell federalista com Gouverneur Morris o Josiah Quincy hauria concedit ombrívolament tant la profecia com l’afirmació. El destí manifest mai no semblà més clarament escrit en els estels.

A mesura que els grangers del Nord-Oest i plantadors del Sud-Oest inundaven el sòl del Congrés, el partit de Jefferson, batejat de nou per Jackson, es feia més fort de dia en dia. Hi havia oponents, sens dubte, crítics descontents i whigs de convicció; però el 1852 Franklin Pierce, el candidat demòcrata a president, s’endugué tot estat de la unió excepte Massachusetts, Vermont, Kentucky, i Tennessee. Aquesta victòria, un triomf en circumstàncies habituals, era encara més significativa pel fet que Pierce es confrontava a un heroi de la guerra mexicana, el general Scott, a qui els whigs, desitjosos de guanyar aixecant l’ardiment marcial dels votants, havien nominat. En contemplar els resultats electorals, el nou president calmadament garantia als plantadors que «el principi general de reducció d’aranzels amb vistes a ingressos es podria considerar ara com la política fixada del país». Amb igual confiança, descartava als agitadors que es dedicaven «als interessos suposats dels relativament pocs africans dels Estats Units». Com un vigilant nocturn cridava al país: «Tot va bé».

El partit de Hamilton i Clay jeia per terra.

La revolució industrial

Com l’orgull que precedeix la caiguda, una esperança tan sanguínia és de vegades el símbol d’una derrota. Jackson destruí el banc. Polk signà el decret de tarifa del 1846 que infligia un colp efectiu al principi de protecció de manufactures. Pierce prometia de silenciar els abolicionistes. El seu successor havia d’aprovar una passa dràstica en la direcció del lliure comerç. Amb tot totes aquestes coses deixaven intactes les fonts de poder que eventualment farien d’Amèrica la nació industrial més gran de la terra; és a dir, enormes recursos nacionals, esperit empresarial, geni inventiu, i el subministrament de mà d’obra lliure d’Europa. Invisible per als irreflexius, no registrada en els diaris de saberuts, rarament esmentada en els discursos d’estadis, hi havia una marea que pujava ràpidament en els afers d’Amèrica com la que Jefferson i Hamilton mai no havien somniat en les llurs petites filosofies.

Els inventors.- Watt i Boulton experimentant amb vapor a Anglaterra, Whitney combinant fusta i acer i en un enginy de cotó, Fulton i Fitch aplicant el motor de vapor a la navegació, Stevens i Peter Cooper assajant el «cavall de ferro» en «camins de ferro», Slater construint plantes filadores a Pawtucket, Howe fixant l’agulla a la roda volant, Morse abastant un continent amb el telègraf, Cyrus Field lligant els mercats del nou món amb els del vell al llarg del llit de l’Atlàntic, McCormick trencant la falç sota la segadora – aquestes homes i un miler més destruïen en una poderosa revolució d’indústria el món de la diligència i de l’espelma de sèu que Washington i Franklin havien heretat amb pocs canvis de l’era de Cèsar. Whitney havia de fer del cotó el rei. Watt i Fulton havien de fer de l’acer i el vapor els amos del món. L’agricultura havia de quedar enrere en la cursa per la supremacia.

La indústria depassa la plantació.- La història de la invenció, aquell tribut al triomf de la ment sobre la matèria, fascinant com una novel·la, no cal tractar-la en detall ací. Els efectes de la invenció en la vida social i política, multitudinaris i inacabables, formen els autèntics ordit i trama del progrés americà des dels dies d’Andrew Jackson fins a l’hora present. Tampoc el gran conflicte civil – el xoc de dos sistemes – ni els problemens de l’era moderna es poden tractar sense una comprensió de les fases colpidores de l’industrialisme.

Primera i principal entre elles fou l’aixecament de plantes gestionades per capitans d’indústria i tripulades amb mà d’obra extreta de granges, ciutats, i terres estrangeres. Per cada plantador que esclaria un domini al Sud-Oest i hi aplegava el seu exèrcit de serfs al voltant seu, al Nord sorgia un màgic de vapor i acer que recollia sota el seu sostre un exèrcit d’obrers lliures.

Amb botes de set llegües aquest nou gegant corria davant del gegant del Sud. Entre el 1850 i el 1859, per emprar dòlars i centaus com la mesura del progrés, el valor de manufactures interiors incloses mines i pesqueries pujà de 1.019.106.616 $ a 1.900.000.000 $, un augment del vuitanta-sis per cent en deu anys. En el mateix període la producció total de reserves navals, arròs, sucre, tabac, i cotó, els productes bàsics del Sud, passaren tan sols de 165.000.000 $, en xifres rodones, a 204.000.000 $. En el punt mig del segle, el capital investit en indústria, comerç, i ciutats excedia el valor de tota la terra conreada entre l’Atlàntic i el Pacífic; així el curs de l’economia s’havia revertit en cinquanta anys. Demostrat per xifres de producció, el Rei Cotó s’havia arronsat pel 1860 en un petit príncep en comparació, ja que cada any els capitans d’indústria generaven béns per valor de gairebé vint vegades totes les bales de cotó collides en plantacions del Sud. Ferro, botes i sabates, i productes de cuir que fluïen des de plantes del Nord superaven en valor tota la producció de cotó.

L’Oest agrari torna industrial.- Tampoc fou aquesta enorme empresa confinada al vell Nord-est on, com Madison havia remarcat sàviament, el comerç ja dominava inicialment. «Cincinnati», explica un report oficial del 1854, «sembla ésser un gran dipòsit central de roba preparada i la seua manufactura per als mercats de l’Oest es pot considerar un dels grans negocis d’aquella ciutat». Allà, escrivia un altre viatger, «sentia el crec del fuet del conductor de bestiar i el renou de la fàbrica: l’Oest i l’Est es trobaven». Louisville i St. Louis eren ja famoses pels llurs negocis tèxtils i la manufactura de bosses de cotó. Cinc-centes de les dues mil plantes de llana del país el 1860 eren en els estats de l’Oest. L’antiga llar de la democràcia jacksoniana, on els federalistes havien estat gairebé tan escassos com els monàrquics, girava lentament enrere, com l’agulla cap al pol, envers el principi de protecció de la indústria domèstica, exposat per Hamilton i defensat per Clay.

L’extensió de canals i ferrocarrils.- Tan necessari per a la indústria mecànica com l’acer i la potència de vapor era el gran mercat, difós per una àrea àmplia i diversificada i teixit per mitjans eficients de transport. Aquest servei el suplia a la indústria el vaixell de vapor, que començà la seua carrera en el Hudson el 1807; pels canals, dels quals l’Erie obert el 1825 era el més destacat; i pels ferrocarrils, que entraren en operació pràctica pels volts del 1830.

Amb un instint segur el fabricant de l’Est arribava fins el mercats del territori del Nord-Oest on grangers lliures produïen anualment impressionants collites de panís, blat, bacó, i llana. Els dos grans sistemes de canals – l’Erie connectant New York City amb els cursos d’aigua dels Grans Llacs i la cadena de Pennsylvania que vinculava Philadelphia amb la capçalera de l’Ohio – gradualment desplaçaren la marea de comerç des de Nova Orleans fins al litoral de l’Est. Els ferrocarrils seguien les mateixes rutes. Pel 1860, New York tenia connexions ferroviàries amb Chicago i St. Louis, una de les rutes corrent a través de les valls de Hudson i Mohawk i al llarg dels Grans Llacs, l’altra a través de Philadelphia i Pennsylvania i al llarg dels rics camps de blat d’Ohio, Indiana, i Illinois. Baltimore, per no ésser superada per les seues dues rivals, cercà més enllà de les muntanyes els comerç de l’Oest i el 1857 tenia trens que anaven fins a St. Louis.

En l’empresa ferroviària el Sud prengué més interès que en canal, i els amics d’aquella secció anaren en ajut seu. Per compensar el magnet que allunyava el comerç de la Vall del Mississippi, es construïren línies des del Golf fins a Chicago, amb la part central d’Illinois del projecte com a monument al zel i indústria d’un demòcrata, més ben conegut en política que en negocis, Stephen A. Douglas. El ràpid moviment de cotó i tabac cp al Nord o cap als ports marítims era preocupació comuna de plantadors i manufacturers. En conseqüències s’estengueren línies al llarg de la costa Sud, que unien Richmond, Charleston, i Savannah amb els mercats del Nord. Altres línies connectaven l’interior des de la costa, oferint una sortida per rail cap a la mar per a Raleigh, Columbia, Atlanta, Chattanooga, Nashville, i Montgomery. Amb tot, malgrat aquesta empresa, el millatge de tots els estats del Sud el 1806 no igualava el d’Ohio, Indiana, i Illinois plegats.

Banca i finances.- Del comerç i manufactures i la construcció i operació de ferrocarrils procedí tal acumulació de capital en els estats del Nord com la que comerciants d’antuvi mai no imaginaren. Els bancs dels quatre estats industrials de Massachusetts, Connecticut, New York, i Pennsylvania el 1860 tenien fons superiors als dels bancs de tots els altres estats plegats. New York City havia esdevinguda el mercat monetari d’Amèrica, el centre al qual companyies industrials, promotors ferroviaris, grangers, i plantadors s’adreçaven per capital per a iniciar i continuar les llurs operacions. Els bancs de Louisiana, Carolina del Sud, Geòrgia, i Virgínia, és cert, tenien capital ben en excés dels bancs del Nord-Oest; però encara eren relativament petits comparats amb les institucions financeres de l’Est.

El creixement de la població industrial.- Una revolució de tal magnitud en indústria, transport, i finança, que capgirà com fou el cas la civilització agrària del vell Nord-Oest i que arribava a les mateixes fronteres del país, no podia deixar de comportar conseqüència d’un caràcter colpidor. Algunes eren immediates i òbvies. Altres requereixen una plenitud de temps encara no completada per revelar la llur completa importància. Destacadament entre elles hi havia el creixement d’una població industrial, desvinculada de la terra, concentrada en ciutats, i, per emprar la frase de Jefferson, dependent dels «capricis i casualitats del negoci» per guanyar-se la vida. Aquest fou el resultat, com el gran virginià havia previst, que fluïa inevitablement dels esforços públics i privats d’estimular la indústria contra l’agricultura.

S’estimava el 1860, en base a xifres del cens, que la producció mecànica donava ocupació a 1.100.000 homes i 285.000 dones, fent que, si s’ha de comptar el nombre mitjà de dependents, gairebé sis milions de persones o vora una sisena part de la població del país visqués de les manufactures. «Això», diu el registre oficial, «és exclusiu del nombre dedicat a la producció de moltes de les matèries primeres i dels aliments pels manufacturers; en la distribució dels llurs productes, com a comerciants, oficinistes, repartidors, mariners, els empleats de ferrocarrils, i de vapors; de capitalistes, diverses classes artístiques i professionals, així com fusters, paletes, pintors, i els membres d’altres oficis mecànics no classificats com a manufactures. És segur assumir, doncs, que una tercera part de tota la població és mantinguda, directament, o indirecta, per la indústria manufacturera». Prenent, però, el nombre de persones directament mantingudes per manufactures, és a dir vora sis milions, es revela el fet astorador que la població treballadora blanca, divorciada del sòl, ja excedia el nombre d’esclaus en granges i plantacions del Sud.

Immigració.- Com més acuradament s’examina el ràpid creixement de la població industrial, més sorprenent és el fet que un cos tan immens de treballadors lliures es pogués trobar, particularment quan es recorda a quins extrems desesperats els líders colonials arribaven per aconseguir immigrants, - esclavitud, servitud d’indentura, i segrest en foren els fruits de les llurs necessitats. La resposta a l’enigma s’ha de trobar en part en condicions europees i en part en el menor cost de transport després de l’inici de l’era de la navegació de vapor. Observadors astuts del curs d’esdeveniments havien previst de feta temps que una marea de mà d’obra barata havia d’arribar quan la ruta fos feta més fàcil. Alguns, entre ells el Justícia en Cap Ellsworth, anaren tan lluny com per profetitzar que la mà d’obra seria amb el temps tan abundant que l’esclavitud desapareixeria com el més costós dels dos sistemes de treball. Els processos naturals foren ajudats per les polítiques governamentals d’Anglaterra i Alemanya.

L’arribada dels irlandesos.- L’oposició del poble irlandès al govern anglès, sempre furiosa i irreprimible, augmentà a mitjan dels quaranta per una fallida gairebé total de la collita de patata, el principal sustent dels camperols. Catòlics de religió, havien estat obligats a mantindre una església protestant. Llauradors de la terra per necessitat, eren forçats a pagar enormes tributs a terratinents absents d’Anglaterra el dret dels quals a les finques restava en el títol de conquesta i confiscació. Intensament lleials a la llur raça, els irlandesos eren sotmesos en totes les coses al Parlament de Londres, en el qual la llur petita minoria de representants tenia poca influència excepte per matindre un equilibri de poder entre els dos partits anglesos contendents. A la irritació política constant, la fam de la patata afegí malestar físic fora de tota descripció. En cabanes i camps i al llarg de carreteres le víctimes de la gana jeien mortes per centenars, i el remei que la caritat aportava tan sols remarcava la misèria més agudament. Els qui eren prou afortunats com per aconseguir diners per al passatge cercaven d’escapar a Amèrica. El 1844 la immigració total als Estats Units era de menys de vuitanta mil; el 1850 havia passat a salts i bots a més de tres-cents mil. Entre el 1820 i el 1860 els immigrants del Regne Unit sumaven 2.750.000, dels quals més de la meitat eren irlandesos. S’ha dit amb un toc d’exageració que els canals i ferrocarrils americans d’aquells dies foren construïts per la feia d’irlandesos.

La migració alemanya.- A descontentament polític i malestar econòmic, com els que foren responsables de l’arribada dels irlandesos, es pot igualment traçar la font de la migració germànica. La plaga de la patata que caigué damunt d’Irlanda visità la Vall del Rin i l’Alemanya del Sud al mateix temps amb resultats tan penosos, encara que menys estesos. La calamitat infligida per la natura fou seguida poc temps després per una altra infligida per la conducta despòtica de reis i prínceps alemanys. En 1848 hi hagué per tot Europa un aixecament popular en pro de repúbliques i govern democràtic. Per un temps cavalcà en una marea plena d’èxit. Reis eren enderrocats, o obligats a prometre un govern constitucional, i ministres tirànics fugien dels llurs palaus. Llavors arribà la reacció. Els qui havien defensat la causa popular eren empresonats, afusellats, o desterrats. Homes d’assoliments i distinció, l’única infracció dels quals era oposar-se al govern de reis i prínceps, cercaven asil a Amèrica, duent amb ells fins a la terra d’adopció l’esperit de llibertat i democràcia. El 1847 més de cinquanta mil alemanys arribaren a Amèrica, els precursos d’una migració que augmentà, gairebé de manera constant, durant molts anys. El registre del 1860 mostrava que en els vint anys previs gairebé un milió i mig havien trobat llars als Estats Units. Al llarg i ample eren escampats, des de les plantes i tallers de les viles del litoral fins a les fronteres més remotes de Wisconsin i Minnesota.

La feina de dones i infants.- Si les indústries, canals, i ferrocarrils del país eren en gran mesura coberts per mà d’obra estrangera, cal no oblidar encara importants fonts nadiues; per damunt de tot, les dones i infants dels districtes tèxtils de Nova Anglaterra. Filar i teixir, per una tradició que va més enllà dels registres escrits de la humanitat, corresponien a dones. De fet, foren les destres mestresses de casa, conques, i nois i noies qui posaren els fonaments de la indústria tèxtil a Amèrica, fonaments damunt dels quals es construí la revolució mecànica. A mesura que la roda i el teler eren duts de les llars a les fàbriques operades per potència hidràulica o el motor de vapor, les dones i, per emprar la frase de Hamilton, «els infants de tendres anys», hi seguien com quelcom natural. «La manufactura de cotó sola empra sis mil persones a Lowell», escrivia un observador francès en 1836; «d’aquest nombre gairebé cinc mil són dones joves de disset i a vint-i-quatre anys, les filles de grangers dels diferents estats de Nova Anglaterra». No fou fins després de la meitat del segle que terres estrangeres resultaren la font cabdal de la qual es recrutaven obrers per a les fàbriques de Nova Anglaterra. Fou llavors que les filles dels puritans, superades per la competència de mà d’obra estrangera, tant d’homes com dones, deixaren la filadora i el teler a altres mans.

L’ascens del treball organitzat.- Les condicions canviants de la vida americana, marcada per les viles fabrils que es difonien per Nova Anglaterra, New York, i Pennsylvania i el creixement de ciutats com Buffalo, Cincinnati, Louisville, St. Louis, Detroit, i Chicago a l’Oest, naturalment comportaven canvis, com Jefferson havia profetitzats, en «maneres i morals». Uns pocs menestrals, ferrers, fusters, i paletes, àmpliament escampats per regions agràries i vilatges rurals, no provoquen els problemes de desenes de milers d’obrers aplegats en un centre en interrelació diària, aprenent el poder de la cooperació i la unió.

Fins i tot abans de l’arribada de vapor i maquinària, en els «bons i vells dies» de l’artesania, treballadors de molts rams – impressors, sabaters, fusters, per exemple – havien començat a aplegar-se en les viles per a l’avançament dels llurs interessos en forma de salaris més alts, jornades més curtes, i lleis més suaus. Els sabaters de Philadelphia, organitzats el 1794, feren una vaga el 1799 i resistiren plegats fins que foren acusats set anys després per conspiració. Durant els anys vint i trenta, sindicats locals sorgiren en tots els centres industrials i dugueren gairebé immediatament a formar federacions de ciutat de les diverses professions.

Quan els milers que depenien de la feina quotidiana per guanyar-se la vida pujaren a milions i les indústries s’escampaven pel continent, els sindicats locals d’oficis cresqueren en organitzacions professionals nacionals vinculades per la premsa, el telègraf, i els ferrocarrils. Abans del 1860 hi havia diversos d’aquests sindicats nacionals, inclosos els lampistes, els impressors, els filadors de mula, els modeladors de ferro, i els picapedrers. Per tot el Nord sorgien líders obrers – homes desconeguts per la història general però caràcters esforçats i hàbils que forjaren vincles que unien treballadors escampats individuals en una fraternitat comuna. Fins i tot es féu un intent el 1834 de federar tots els oficis en una organització nacional permanent; però perí en tres anys per manca de suport. Mig segle havia de passar abans que la Federació Americana del Treball acomplís aquesta tasca.

Totes les manifestacions del moviment obrer modern havien aparegut, la llavor si més no, per l’època que s’arribava al mig segle: sindicats, líders obrers, vagues, una premsa obrera, un programa polític obrer, i un partit polític obrer. En cada gran ciutat les disputes industrials eren un fenomen habitual. La premsa registra vora quatre-centes en dos anys, 1853-54, afers locals que presagiaven, però, lluites econòmiques en un camp més gran. La premsa obrera sembla haver començat amb la fundació de la Mechanics’ Free Press a Philadelphia el 1828 i l’establiment del Workingman’s Advocate de New York poc després. Aquestes publicacions semi-polítiques foren en anys posteriors seguides per publicacions sindicals regulars dissenyades per aplegar i promoure els interessos d’oficis particulars. Editades per líders capaços, aquests petits fulls de circulació limitada aplegaren una enorme influència en les files obreres.

Treball i política.- Pel que fa al programa polític del treball, les pancartes principals eren clares i específiques: l’abolició de l’empresonament per deute, sufragi masculí en estats on encara prevalien qualificacions de propietat, educació gratuïta i universal, lleis que protegissen la seguretat i la salut dels obrers de plantes i fàbriques, abolició de loteries, derogació de lleis que exigien el servei de milícia, i terra gratuïta a l’Oest.

En la premsa i manifestos obrers de vegades s’escolava un signe d’hostilitat als patrons industrials, un indici d’agror que provocava poca alarma mentre hi havia terra barata a l’Oest accessible als descontents. Els treballadors de Philadelphia, en fer la crida d’una convenció local, convidaven «a tots aquells dels nostres conciutadans que viuen de la pròpia feina i de res més». Al comtat de Newcastle, Delaware, l’associació de treballadors es queixava el 1830: «Els pobres no tenim lleis; les lleis es fan pels rics i per als rics». Ací i allà un extremista anava al punt de defensar una divisió igual de la riquesa entre totes les persones – la mena més crua de comunisme.

Agitació d’aquest caràcter produïa en cercles obrers profunda malfiança tant de whigs com demòcrates que parlaven principalment d’aranzels i bancs; resultà en intents de fundar partits obrers independents. A Philadelphia, Albany, New York City, i Nova Anglaterra, candidats obrers eren presentats per a eleccions en els primers anys trenta i en uns pocs casos foren victoriosos en les urnes. «L’equilibri de poder ha anat en gran mesura a les mans de la gent treballadora, a on pertoca pròpiament», exclamava triomfantment la Mechanics’ Free Press de Philadelphia el 1829. Però el triomf fou il·lusori. Apareixien dissensions en els rengles obrers. Els líders dels vells partits, particularment de Tammany Hall, l’organització del Partit Demòcrata a New York City, oferí concessions al treball a canvi de vots. La premsa denunciava sense treva «polítics sindicals» com a «demagogs», «anivelladors», i «rag, tag, i bobtail»; i alguns d’ells, considerant l’agitació laboral com el fruit amarg del sufragi masculí, suggerien la restricció del vot com a remei. Sota la influència de concessions i atacs la febre política ràpidament s’extingí, i al final de la dècada no quedava rastre dels partits polítics obrers. Líders obers s’adreçaren a una tasca que semblava més substancial i pràctica, la d’organitzar treballadors en sindicats d’ofici amb l’objectiu decidit d’elevar salaris i reduir hores.

La revolució industrial i la política nacional

Plans del Sud d’unió amb l’Oest.- Era de feia temps la intenció d’estadistes del Sud com Calhoun de mantindre l’Oest i el Sud plegats en un partit polític. La teoria en la qual basaven la llur esperança era simple. Totes dues seccions eren agrícoles – productors de matèries primeres i compradors de béns manufacturats. Els plantadors eren forts compradors de bacó, porc, mules, i gra de l’Oest. El riu Mississippi i els seus afluents formaven el canal natural per al transport de producte pesant cap al sud fins a les plantacions i més enllà cap a Europa. Per tant, discorria el llur raonament polític, els interessos de les dues seccions eren els mateixos. En aplegar-se a favor de baixos aranzels, podien comprar les llurs manufactures barates a Europa i pagar-les amb cotó, tabac, i gra. La unió de les dues seccions sota la gestió de Jackson semblava perfecta.

L’Est forma llaços amb l’Oest.- Líders de l’Est no eren cecs a les ambicions d’estadistes del Sud. Al contrari, també reconeixien la importància de forma llaços forts amb l’Oest agrari i atreure el producte de la Vall d’Ohio a Philadelphia i New York. Els canals i ferrocarrils eren els signes físics d’aquesta unió econòmica, i els resultats, comercials i polítics, foren aviat evidents. A meitat de segle, economistes del Sud notaven el canvi, i un d’ells, De Bow, lamentava que «les grans ciutats del Nord han penetrat severament en l’interior amb línies artificials fins que han capturatdel corrent obert i sense taxes del Mississippi el comerç produït en les seues fronteres». Per a aquest autor era quelcom astorador contemplar «el nombre de vapors que ara descendeixen per l’alt riu Mississippi, carregats fins a les guardes de producte, fins a la desembocadura del riu Illinois per després prendre aquest corrent amunt amb les càrregues destinades a embarcar-se a New York via Chicago. El canal d’Illinois no tan sols ha agranat tot el producte al llarg de la línia del riu Illinois cap a l’Est, sinó que atrau els productes de l’alt Mississippi a través del mateix canal; així priva Nova Orleans i St. Louis d’una rica porció del llur antic negoci».

Si per a qualsevol carregador l’ample corrent del gran riu que davallava fins a Nova Orleans oferia un mitjà més fàcil de comunicació física cap a la mar que els canals i ferrocarrils, la diferència podia ésser superada pel crèdit que els banquers de l’Estat podien estendre als compradors de gra i producte, en primera instància, i a través d’ells als grangers en el sòl. L’agut observador del Sud tot just citat, De Bow, admetia amb un lament evident, el 1852, que «el darrer autumni, les riques regions d’Ohio, Indiana, i Illinois eren inundades amb els bitllets locals dels estats de l’Est, avançats per cases de New York sobre producte que seria enviat a través dels canals a la primavera... Aquestes facilitats de moneda permetien l’empacador, moliner, i especulador a mantindre el llur producte fins a l’obertura de la navegació a la primavera i ja no eren obligats, com abans, a precipitar els enviaments durant l’hivern a través de Nova Orleans per tal d’aconseguir fons amb xecs pels llurs enviaments. Les facilitats bancàries a l’Est fan tant per atreure comerç nostre com els canals i ferrocarrils que el capital de l’Est construeix». Així canals, ferrocarrils, i crèdit financer forjaven ràpidament vincles d’unió entre l’antiga llar de la democràcia jacksoniana de l’Oest i la més antiga llar del federalisme de l’Est. El nacionalisme al qula Webster retia eloqüent tribut es feia més i més real amb el pas del temps. L’autosuficiència del pioner era esmicolada a mesura que començava a observar els mercats de producte de New York i Philadelphia on els preus de gra i porc fixaven els seus ingressos per un any.

L’Oest i manufactures.- A més dels vincles comercials entre l’Est i l’Oest creixia un interès comú en manufactures. A mesura que mà d’obra qualificada augmentava en la Vall d’Ohio, les indústries que sorgien en les noves ciutats feien la vida de l’Oest més semblant a la de l’Est industrial que a la del Sud plantador. A més, els estats de l’Oest produïen algunes matèries primeres importants per a fàbriques americanes, que demanven protecció contra la competència exterior, notablement, llana, cànem, i lli. Com que el Sud tenia poca o no gens competència en cotó i tabac, l’Est no podia oferir protecció per a les seues matèries primeres canvi de protecció per a indústries. Amb l’Oest, però, esdevenia possible establir reciprocitat en aranzels; és a dir, per exemple, compensar una alta tarifa sobre la llana per una alta tarifa sobre tèxtils o ferro.

El Sud depenent del Nord.- Mentre Est i Oest s’acostaven, les distincions entre Nord i Sud es feien més marcades; el darrer, amb menys indústries i productor de poca cosa excepte de matèries primeres, era forçat a la posició de secció dependent. Com a resultat de l’aranzel protector, plantadors del Sud eren obligats a cercar més i més en fàbriques del Nord roba, calçat, barrets, aixades, arades, i maquinària. Gairebé tots els béns que compraven a Europa a canvi del llur producte provenia de ports del Nord, des d’on es feien trameses per rail i aigua fins a punts de distribució del Sud. El llur arròs, cotó, i tabac, en la mesura que no eren transportats a Europa en bodegues britàniques, eren transportats pel patrons del Nord. D’aquesta manera, una gran part de les operacions financeres connectades amb la venda de producte del Sud i la compra de béns a canvi passaven a les mans de comerciants i banquers del Nord que, naturalment, treien benefici de les llurs transaccions. Finalment, plantadors del Sud que volien comprar més terra i més esclaus a crèdit, manllevaven fortament al Nord on enormes acumulacions feien que les taxes d’interès fossen inferiors a les que podien permetre’s els bancs més petits del Sud.

El Sud reconeix el cost de la dependència econòmica.- A mesura que la dependència del Sud envers capital del Nord es feia més i més marcada, líders del Sud començaven a ressentir-se del que consideraven com a restriccions imposades a la llur empenta. En un mot, arribaren a contemplar el plantador com a tributari del manufacturer i financer. «El Sud», postulava De Bow, «es troba en la posició d’alimentar... una enorme població de comerciants, armadors, capitalistes, i altres [del Nord] que, sense dret d’herència, xuclen la sang vital del seu negoci... Cap a on va el valor de la nostra feina que no siga cap a aquells qui, aprofitant la nostra follia, compren per nosaltres, noliegen per nosaltres, venen per nosaltres, i, després d’adreçar el nostre capital cap al llum compte profitós, s’engreixen dels nostres diners per gaudir la llur fàcilment guanyada opulència a casa».

Estatístics del Sud, gens satisfets de generalitats, intentaren de numerar com de gran era aquest tribut en dòlars i centaus. Estimarem que els plantadors deixaven als comerciants del Nord tot el valor de les llurs exportacions, un centenar de milions o més, «per usar-los en la manipulació d’importacions estrangeres». Calculaven que no pas menys de quaranta milions s’havien pagat a armadors en beneficis. Comptaven que, si el Sud hagués d’elaborar el seu propi cotó, aconseguiria de setanta a un centenar de milions anuals que altrament anirien al Nord. Finalment, per coronar el clímax, lamentaven que els plantadors gastassen quinze milions anuals a la cerca de plaers en les atractives ciutats i centres estivals del Nord.

Oposició del Sud a polítiques del Nord.- A partir d’aquestes premisses, líders del Sud extreien la conclusió lògica que tot el programa de mesures econòmiques reivindicades al Nord era sense excepció advers als interessos del Sud i, per una cadena semblant de raonament, perjudicials per als productors de panís i blat de l’Oest. Mà d’obra barata aportada per una lliure immigració, un aranzel protector que elevava preus de manufactures per al llaurador de la terra, subsidis navals que augmentaven el tonatge del negoci de transport en mans del Nord, millores internes que forjaven nous vincles econòmics entre l’Est i l’Oest, un sistema de banca nacional que donàs control nacional estricte damunt la moneda com a salvaguarda contra la inflació de paper – tots aquests instruments eren considerats al Sud com a contraris a l’interès plantador. Eren comparats constantment amb les mesures restrictives amb les quals Gran Bretanya més d’un segle abans havia cercat de plegar interessos americans.

Com la opressió justificà una guerra d’independència en una ocasió, argumentaven estadistes, podia justificar-la de nou. «És tan curiós com melancòlic i inquietant», feina un manifest llençat des de Carolina del Sud, «veure com de colpidora és l’analogia entre el vassallatge colonial al qual els estats manufacturers han reduït els estats plantadors i el que anteriorment vinculava les colònies anglo-americanes a l’imperi britànic... Anglaterra deia a les seues colònies americanes: ‘No comerciareu amb la resta del món per manufactures que són produïdes la metròpoli’. Els estats manufacturers diuen a les llurs colònies del Sud: ‘No comerciareu amb la resta del món per manufactures que produïm’». La conclusió era inexorable: o bé el Sud havia de controlar el govern nacional i les seues mesures econòmiques, o havia de declarar, com Amèrica havia fet quatre vintenes d’anys abans, la seua independència política i econòmica. A mesura que es multiplicaven les fàbriques del Nord, que ferrocarrils teixien una poderosa xarxa damunt del rostre del Nord, i que capital acumulat pujava a centenars de milions, la convicció dels plantadors i els llurs estadistes s’aprofundia en desesperació.

Fracassen esforços per iniciar indústries al Sud.- Uns pocs d’ells, en veure el predomini del Nord, feren esforços decidits per introduir manufactures en el Sud. Als líders que eren adversos a la secessió i nul·lificació això els semblava l’únic remei per a la creixent disparitat de poder de les dues seccions. Es formaven societats per a l’encoratjament d’indústries mecàniques, se cercava investiment de capital, i de fet es construïren unes poque fàbriques en sòl del Sud. Els resultats eren magres. Els recursos naturals, carbó i energia hidràulica, eren abundants; però mancaven empenta per a la direcció i mà d’obra qualificada. El corrent d’immigració europea fluïa cap al Nord i Oest, no cap al Sud. El treballador irlandès o alemany, fins i tot si s’establia a una ciutat, tenia davant seu, mentre era al Nord, l’alternativa d’una possessió de terra a l’Oest. Per ell l’esclavitud era una institució estranya, si no repulsiva. No prenia a la lleugera de fixar la llar allà on floriria. Mentre duràs l’esclavitud, l’economia del Sud seria inevitablement agrícola. Mentre l’agricultura predominàs, el lideratge requeia amb igual necessitat en l’interès plantador. Mentre l’interès plantador dominàs, l’oposició política a l’economia del Nord seria destinada a a créixer.

La teoria del Sud sobre el seccionalisme.- En l’opinió dels estadistes que francament representaven l’interès plantador, el sistema industrial era el seu enemic mortal. Tota la llur filosofia de la política americana es resumia en un únic paràgraf de McDuffie, un portaveu de Carolina del Sud: «degut al caràcter federatiu del nostre govern, la gran extensió geogràfica del nostre territori, i la diversitat de dedicacions dels nostres ciutadans en diferents parts de la unió, s’ha esdevingut que dos grans interessos han sorgit, que es troben directament oposats cadascun de l’altre. Un d’aquests consisteix en aquelles manufactures que els estats del Nord i del Centre són capaços de produir però que, degut a l’alt preu de mà d’obra i els alts beneficis del capital en aquells estats, no pot resistir la competència de manufactures estrangeres sense l’ajut de límits, directament o indirectament atorgats bé pel govern general o pels governs estatals. L’altre d’aquests interessos consisteix en els grans productes agrícoles bàsics dels estats del Sud que poden trobar un mercat tan sols en països estrangers i que es poden vendre avantatjosament tan sols en bescanvi de manufactures estrangeres que entren en competència amb les dels estats del Nord i del Centre... Aquests interessos, doncs, es troben oposats diametralment i irreconciliable l’un de l’altre. L’interès, l’interès pecuniari del manufacturer del nord, és promogut directament per cada augment dels impostos aplicats al comerç del Sud; i és innecessari afegir que l’interès del plantador és promogut per qualsevol disminució d’impostos aplicats sobre les produccions de la llur indústria. Si, sota aquestes circumstàncies, els manufacturers fossen revestits amb el poder d’aplicar impostos, a plaer, sobre les importacions estrangeres del plantador, sens dubte existiria en l’opinió de qualsevol home que això tindria totes les característiques d’un despotisme absolut i sense qualificacions». La solidesa econòmica d’aquest raonament, matèria d’interessant especulació per a l’economista, és de poca conseqüència per a l’historiador. El punt històric és que aquesta opinió era àmpliament sostinguda en el Sud i amb el progrés del temps esdevenia la doctrina prevalent dels estadistes plantadors.

El llur antagonisme era aprofundit perquè també es convenceren, per raons que no cal inquirir, que els líders de l’interès industrial així oposat al plantador formaven una consolidada «aristocràcia de riquesa», dedicada a la tasca d’assolir poder polític a Washington. «Amb l’ajut de diversos interessos associats», continuava McDuffie, «els capitalistes manufacturers han obtingut un control complet i permanent sobre la legislació del Congrés en aquesta matèria [la tarifa]... Homes confederats plegats sobre principis egoistes i interessats, siga a la caça de càrrecs o de botins governamentals, són més actius i vigilants que la gran majoria que actua per impulsos desinteressats i patriòtics. No ho hem presenciat en aquesta sala, senyor? Qui ha sabut mai que homes de la tarifa es dividesquen en cap qüestió que afecte els llurs interessos confederats?... La consigna és, ben junts, encertats o equivocats en qualsevol qüestió que afecte la causa comuna. Aquests, senyor, són el concert i vigilància i aquestes les combinacions per les quals el partit manufacturer, que actua sobre els interessos d’alguns i els prejudicis d’altres, ha obtingut un control decidit i permanent sobre l’opinió pública en tots els estats de tarifa». Així, tal com l’estadista del Sud ho entenia, el Nord, en qüestions que afectassen polítiques nacionals, era dominat per un «interès confederat» que amenaçava l’interès plantador. A mesura que el primer creixia en magnitud i s’adheria els grangers lliures de l’Oest per canals de comerç i crèdit, se seguia com la nit al dia que amb el temps els plantadors serien sota l’ombra i en gran mesura aclaparats en la lluita de gegants. Fos la teoria sòlida o no, estadistes del Sud la creien i hi actuaren en conseqüència.