El resultat de la guerra civil al Sud no fou menys que una revolució. La classe dirigent, la llei, i el govern del vell ordre havien estat subvertits. Al caos polític s’afegien els estralls produïts en l’agricultura, l’economia, i el transport per les operacions militars. Com si fos per coronar-ho, la tasca de reconstrucció fou encomanada a líders polítics d’una altra secció del país, aliens a la vida i tradicions del Sud.
Una classe dirigent inhabilitada.- Com la sobirania dels plantadors havia estat el tret distintiu del vell régime, també la llur ruïna fou el fet destacable del nou. La situació era extraordinària. La revolució americana havia estat duta a terme per gent experimentada en les arts de l’autogovern, i a la fi eren lliures de seguir el curs general al qual s’havien acostumat de feta temps. La revolució francesa presencià l’enderrocament del clergat i de la noblesa; però les classes mitjanes que ocuparen els llurs llocs havien pujat continuadament en intel·ligència i riquesa.
La revolució del Sud fou diferent a qualsevol d’aquests cataclismes. No fou introduïda per un aixecament social, sinó per una crisi externa. No emancipava una classe que cercàs i entengués el poder, sinó serfs que no havien jugat cap paper en la lluita. A més, colpí una classe equipada per governar. Els plantadors dirigents eren gairebé fins al darrer home exclosos de càrrecs estatals i federals, i la catorzena esmena fou una tanca per al llur retorn. Totes les posicions civils i militars sota l’autoritat dels Estats Units i dels estats eren barrades a qualsevol home que hagués prestat jurament de donar suport a la Constitució com a membre del Congrés, com a legislador estatal, o com a funcionari estatal o federal, i més endavant dedicat a la «insurrecció o rebel·lió» o «hagués prestat ajut i confort als enemics» dels Estats Units. Aquesta provisió agranadora, complementada amb les lleis de reconstrucció, deixava fora la major part del talent, energia, i esperit del Sud.
La condició dels governs estatals.- Les branques legislativa, executiva, i judicial dels governs estatals passava així al control d’antics esclaus, liderats principalment per aventurers del Nord o novicis del Sud, coneguts com a «scalawags». El resultat fou un carnaval de malbaratament, follia, i corrupció. L’assemblea de «reconstrucció» de Carolina del Sud comprà rellotges a 480 dòlars la peça i canelobres per 650. Per comprar terra per a antics serfs la suma de 800.000 dòlars fou apropiada; i marjals comprades a setanta-cinc centaus l’acre foren venudes a l’estat a cinc vegades el cost. En els anys entre 1868 i 1873, el deute de l’estat pujà de 5.800.000 dòlars a 24.000.000, i milions de l’augment no pogueren ésser explicats per les autoritats que n’eren responsables.
Ruïna econòmica – urbana i i rural.- Tant se val on mirassen els homes del Sud el 1865 trobaven devastació – en les ciutats, en el camp, i al llarg de les carreteres. Atlanta, la ciutat a la qual Sherman aplicà la torxa, jeia en cendres; Nashville i Chattanooga havien estat parcialment arruïnades; Richmond i Augusta havien patit severament per focs. Charleston era descrita per un visitant com «una ciutat de ruïnes, de desolació, de cases buides, de molls podrits, de magatzems abandonats, de jardins descurats, de milles de carrers on creixia l’herba... Com de pocs homes joves hi havia, com de generalment les dones joves vesteixen de negre! La flor de la llur orgullosa aristocràcia és soterrada en vintenes de camps de batalla».
Els qui viatjaven pel país per la mateixa època reportaven desolació igualment generalitzada i igualment patètica. Un viatger anglès que féu camí al llarg del curs del riu Tennessee el 1870 escrivia: «El rastre de guerra és visible per tota la vall en enginys cremats, ponts arruïnats, plantes, i fàbriques... i grans extensions de terra abans cultivada són despullades de tot vestigi de tanca. Els camins, llargament negligits, són en desordre i, en tindre tants llocs que han esdevingut impracticables, s’han fet nous passatges a través de boscos i camps sense massa respecte a limitacions». Més d’una gran plantació havia estat confiscada per les autoritats federals mentre el propietari era al servei de la Confederació. Moltes més eren abandonades. Al pas dels exèrcits les llars de rics i pobres alhora, si s’havien estalviat la torxa, eren despullades de l’estoc i llavors necessaris per renovar l’agricultura.
Ferrocarrils dilapidats.- El transport era encara més desmoralitzador. Això es revelava en les pàgines de reports congressuals basats en investigacions de primera mà. Un passatge eloqüent il·lustra tota la resta. De Pocahontas a Decatur, Alabama, una distància de 114 milles, se’ns diu, la via era «gairebé completament destruïda, excepte el llit de pedres i els rails de ferro, i aquests eren en molt mala condició – cada pont i cavallet destruïts, encreuaments podrits, edificis cremats, tancs d’aigua desapareguts, seccions cobertes de males herbes i arbusts, ni una serradora prop de la línia i el sistema laboral del país desaparegut. Vora quaranta milles de travesses eren cremades, els encreuaments completament destruïts, i els rails doblats i girats de tal manera que requerien una gran feina per dreçar-los i una gran part d’ells requerien renovació».
Capital i crèdit destruïts.- El capital fluid del Sud, diners i crèdit, era en la mateixa condició prostrada que el capital material. La moneda confederada, inflada fins al punt d’esclatar, havia col·lapsat completament i era tan inútil com paper de rebuig. Els bons del govern confederat eren igualment sense valor. L’espècie havia gairebé desaparegut de la circulació. La catorzena esmena de la Constitució federal havia fet que tot «deute, obligació, i reclamació» incorreguts en ajut de la causa confederada fos «il·legal i buida». Milions de dòlars deguts a creditors del Nord abans de la guerra eren sobrevençuts i s’exigia el pagament als deutors. Allà on tals deutes eren garantits amb hipoteques sobre la terra, execucions contra la propietat es podien aconseguir en tribunals federals.
Intimidació.- Tant en política com en economia, el procés de reconstrucció del Sud era lent i ardu. La primera batalla en la contesa política per la supremacia blanca fou guanyada fora dels salons de legislatures i dels tribunals de justícia. Fou combatuda, en general, per organitzacions secretes, entre les quals el Ku Klux Klan i la White Camelia foren les més prominents. La primera d’aquestes societats aparegué a Tennessee el 1866 i celebrà la seua primera convenció nacional l’any següent. Era originàriament un club social. Segons el seu anunci, els seus objectius eren «protegir els febles, el innocents, i els indefensos de les indignitats, torts, i ultratges dels sense-llei, els violents, i els brutals; i socórrer els qui pateixen, especialment les vídues i orfes dels soldats confederats». Tot el Sud era anomenat «l’Imperi» i era governat per un «Gran Mag». Cada estat era un reialme i cada comtat una província. En els ordes secrets foren enrolats més de mig milió d’homes.
Els mètodes del Ku Klux i de la White Camelia eren semblants. Desfilades solemnes d’homes emmascarats a cavall coberts de llargues robes foren celebrades, de vegades a la llum del dia i de vegades a negra nit. Notícies foren trameses a persones molestes advertint-los d’aturar certes pràctiques. Si l’advertiment fracassava, de vegades quelcom de més convincent era intentat. La por era l’emoció més habitualment agitada. Un genet, a l’hora bruixa de la mitjanit, cavalcaria fins a la casa d’algun infractor, es treia la caputxa, mostrava una calavera, i la lliurava a la víctima tremolosa amb la sol·licitud que la sostingués durant uns minuts. Sovint la violència era emprada bé oficialment o extraoficialment per membres del Klan. Quitrà i plomes eren aplicades amb llibertat; el fuet de vegades dringava immisericorde, i ocasionalment un assassinat brutal era comès. Sovint els membres eren disparats des d’arbusts o rere d’arbres, i una ràpida represàlia hi seguia. Tan alarmants esdevingueren les topades que el 1870 el Congrés prohibí la interferència amb electors o entrava disfressat amb l’objectiu d’obstruir l’exercici dels drets gaudits sota llei federal.
En anticipació d’aquesta passa de part del govern federal, el Ku Klux fou oficialment dissolt pel «Gran Mag» el 1869. Amb tot, les societats locals continuaren la llur organització i mètodes. L’esperit sobrevisqué l’associació nacional. «En general», diu un escriptor del Sud, «no és fàcil veure quin altre curs era obert per al Sud... La resistència armada era fora de la qüestió. I amb tot hi havia de tindre un cert control de la situació... Si la força era negada, l’astúcia era inevitable».
La lluita per les urnes.- Els efectes d’intimidació es veieren aviat en les eleccions. El llibert, a la mà inexperimentada del qual s’havia confiat el vot, era habitualment advers al risc d’arriscar el cap amb l’exercici dels seus nous drets. No els havia assolit per una llarga i laboriosa contesa pròpia i no veia cap raó urgent per haver de batallar pel privilegi d’usar-los. La mera demostració de força, la mera existència d’una amenaça, dissuadia milers d’ex-esclaus d’aparèixer a les urnes. Així els blancs continuadament recuperaven el llur domini. Res no ho podia evitar. El Congrés aprova decrets de força que establien la supervisió federal de les eleccions i els polítics del Nord protestaren contra el retorn d’antics confederats al poder pràctic, si bé no oficial; però tota aquesta oposició era com resistència al curs de la natura.
Amnistia per als sudistes.- La recuperació de la supremacia blanca d’aquesta manera se sentí ràpidament en consells nacionals. El Partit Demòcrata en el Nord la saludà com a signe del seu retorn al poder. Els republicans més moderats, delerosos de sanar la fractura en la unitat americana, cercaren d’encoratjar-la més que no pas de reprimir-la. Així s’esdevingué que l’amnistia per als confederats era àmpliament defensada. Amb tot, cal dir que la lluita per la retirada de les inhabilitacions fou obstinada i amarga. Lincoln, amb generositat característica, en el mig de la guerra havia emès una proclamació general d’amnistia per a gairebé tothom que hagués estat en armes contra la Unió, a condició que fessen un jurament de lleialtat; però Johnson, venjatiu envers els líders del Sud i determinat de fer «infame la traïció», havia estès la llista d’excepcions. El Congrés, encara més incansable en la seua persecució de confederats, impulsà la catorzena esmena que elaborà les inhabilitacions agranadores que tot just hem descrit.
A les crides a una clemència exhaustiva, el Congrés fou al principi recalcitrant. Debades homes com Carl Schurz exhortaren els llurs col·legues a coronar la llur victòria en batalla amb un acte noble de perdó i oblit universals. El Congrés no cediria. Concediria amnistia en casos individuals; ja que el principi de proscripció era fermament sostingut. Quan finalment el 1872, set anys després de la rendició a Appomattox, aprovà el decret d’amnistia general, insistí en certes excepcions. Els confederats que havien estat membres del Congrés just abans de la guerra, o que havien servit en altres alts càrrecs, civils o militars, sota el govern federal, eren encara exclosos de càrrecs importants. No fou fins l’estiu del 1898, quan la guerra amb Espanya una vegada més produí una unió de cors, que el Congrés cedí i abolí la darrera de les inhabilitacions imposades als Confederats.
Els decrets de força atacats i nul·lificats.- La concessió d’amnistia encoratjà els demòcrates a redoblar els llurs esforços en tota la línia. El 1874 capturaren la Cambra de Representants i declararen la guerra als «decrets de força». Com un Senat republicà blocava una revocació immediata, recorregueren a un truc parlamentari enginyós. Al decret d’apropiació per al suport a l’exèrcit afegiren un «genet», una condició, en el sentit que cap tropa no seria usada per sostindre el govern republicà a Louisiana. El Senat refusà la proposta. Hi seguí un bloqueig i el Congrés s’ajornà sense fer provisió per a l’exèrcit. Satisfets amb la victòria tècnica, els demòcrates deixaren aprovar el decret d’exèrcit la sessió següent, però mantingueren la lluita contra les lleis de força fins que arrencaren al president Hayes una mesura que prohibia l’ús de tropes dels Estats Units en la supervisió d’eleccions. L’any següent de nou recorregueren a un genet en el decret de l’exèrcit i l’aprovaren, posant fi a l’ús de diners per al control militar d’eleccions. El programa de reconstrucció s’havia fet clarament pedaços, i el Tribunal Suprem ajudà al llarg del procés de dissolució en declarar parts de les lleis invàlides. El 1878 els demòcrates fins i tot guanyaren la majoria en el Senat i retornaren al poder un gran nombre d’homes anteriorment prominents en la causa confederada.
Les passions de la guerra per aquesta època es refredaven evidentment. Una nova generació d’homes entrava en l’escena. La supremacia dels blancs en el Sud, si encara no era completa, era, si més no, garantida. Responsables federals, els llurs delegats, i supervisors d’eleccions encara posseïen autoritat sobre les urnes, però la llur força havia quedat gastada amb la retirada de les tropes dels Estats Units. La guerra contra les romanalles restants dels «decrets de força» davalla en una escaramussa sense gràcia. Quan el 1894 el darrer fragment fou agranat, el país prengué escassa nota del fet. L’única tasca que jeia davant dels líders del Sud era escriure en les constitucions dels llurs estats respectius les provisions de llei que aferrarien els guanys fins llavors aconseguits i establirien la supremacia blanca més enllà de l’abast d’una intervenció externa.
Supremacia blanca segellada per noves constitucions estatals.- L’impuls a aquesta passa final fou donat per l’ascens del moviment populista al Sud, que dividí fortament els blancs i en moltes comunitats llençà l’equilibri de poder a les mans dels pocs votants de color que sobrevisqueren al procés d’intimidació. Líders del Sud era dissenyaren constitucions noves construïdes de tal forma que privassen els negres del sufragi per llei. Mississippi prengué el lideratge el 1890; Carolina del Sud hi seguí cinc anys més tard; Louisiana el 1898; Carolina del Nord, el 1900; Alabama i Maryland, el 1901; i Virgínia, el 1902.
Els autors d’aquestes mesures no feren cap intent d’amagar les llurs intencions. «Els homes blancs intel·ligents del Sud», deia el governador Tillman, «pretenen de governar-hi». La quinzena esmena a la Constitució federal, però, els prohibia de privar qualsevol ciutadà del dret de vot per raó de raça, color, o condició prèvia de servitud. Això feia necessari instruments indirectes. Foren pocs, simples, i efectius. El primer i més fàcilment administrat era la provisió enginyosa de requerir a cada votant prospectiu de llegir una secció de la constitució estatal o d’«entendre-la i explicar-la» quan la li llegien funcionaris electorals. Com a alternativa, el pagament d’impostos o la possessió d’una petita quantia de propietat era acceptada com a qualificació per votar. Líders del Sud, gens disposats a inhabilitar cap dels homes blancs pobres que els havien fet costat «en els dies foscos de la reconstrucció», també recorregueren a una famosa provisió coneguda com la «clàusula de l’avi». Aquest pla admetia al sufragi qualsevol home que no tingués qualificacions de propietat o d’educació, a condició que hagués votar el 1867 o abans o que fos el fill o nét d’algú que ho hagués fet.
Els instruments funcionaren efectivament. Dels 147.000 negres de Mississippi majors de vint-i-un anys, tan sols uns 8600 eren registrats sota la constitució del 1890. Louisiana tenia 127.000 votants de color enrolats el 1896; sota la constitució redactada dos anys més tard el registre caigué a 5300. Una anàlisi de les xifres per a Carolina del Sud el 1900 indica que tan sols un negre de cada cent mascles d’adults d’aquella raça prengueren part en eleccions. Així es tancava aquest capítol de reconstrucció.
El Tribunal Suprem refusa d’intervindre.- Nombrosos esforços foren fets per empènyer el Tribunal Suprem dels Estats Units a declarar aquestes lleis inconstitucionals; però el Tribunal, habitualment per raons tècniques, evitava arribar a una decisió directa sobre els mèrits de la matèria. En un cas, el Tribunal remarcà que no podia encarregar-se ni operar la maquinària electoral d’Alabama; concloïa que «el remei d’un gran tort polític, si es fa com es pretén, pel poble d’un estat i per l’estat mateix, se’ls ha de donar per ells, o pels departaments legislatiu i executiu del govern dels Estats Units». Tan sols un dels diversos esquemes emprats, concretament la «clàusula de l’avi» fou tinguda com a violació de la Constitució federal. Aquest colp, efectuat el 1915 per la decisió en els casos d’Oklahoma i Maryland, deixà, però, l’estructura principal de la inhabilitació intacta.
Propostes per reduir la representació del Sud en el Congrés.- Aquestes provisions que excloïen milers de ciutadans masculins del vot no privaven, en termes explícits, ningú del sufragi per raó de raça o color. Per tant, no anaven contra la lletra de la quinzena esmena; però feien inqüestionablement els estats que les adoptaven susceptibles a les operacions de la catorzena esmena. La darrera ben explícitament preveu que sempre que un estat prive ciutadans masculins adults del dret de vot (excepte en certs casos menors) la representació de l’estat en el Congrés serà reduïda en la proporció que aquest nombre de ciutadans inhabilitats guarda amb el nombre sencer de ciutadans masculins de més de vint-i-un anys d’edat.
Conscients d’aquesta provisió, els qui protestaven contra la inhabilitació en el Sud s’adreçaren al Partit Republicà en ajut, demanant l’acció per les branques polítiques del govern federal tal com el Tribunal Suprem havia suggerit. Els republicans respongueren en la llur plataforma del 1908 en condemnar tots els instruments dissenyats per privar qualsevol del sufragi per raons de color tan sols; demanaven l’aplicació en lletra i esperit de la catorzena esmena així com la de totes les altres. Malgrat que victoriosos en l’elecció, els republicans s’abstingueren de reobrir l’antiga contesa; no feren cap intent per reduir la representació del Sud a la Cambra. Líders del Sud, mentre protestaven contra les declaracions dels llurs oponents, foren capaços de veure’ls com a amenaces buides que de cap manera no feien perillar la seguretat e les mesures amb les quals la reconstrucció política havia estat desfeta.
El Sòlid Sud.- Del conflicte de trenta anys contra el «domini del carpet-bag» hi emergí allò que fou conegut llargament com el «sòlid Sud» - un Sud que, excepte ocasionalment en els estats fronterers, mai no donà un vot electoral a un candidat republicà a president. Abans de la guerra civil, el poble del Sud havia estat dividit en qüestions polítiques. Prenguem, per exemple, l’elecció del 1860. En tots els quinze estats esclaus la varietat d’opinió fou marcada. En nou d’ells – Delaware, Virgínia, Tennessee, Maryland, Louisiana, Kentucky, Geòrgia, i Arkansas – el vot combinat contra el repreentant del punt de mira extrem del Sud, Breckinridge, constituí una clara majoria. En cadascun dels sis estats que foren guanyats per Breckinridge, hi havué una gran i poderosa minoria. A Carolina del Nord la majoria de Breckinridge sobre Bell i Douglas fou de tan sols 849 vots. Igualment astoradora per als qui imaginen el Sud unit en defensa d’idees extremes el 1860 fou el vot per a Bell, el candidat unionista, que defensava fermament la Constitució i callava sobre l’esclavitud. En cada estat del Sud el vot de Bell fou gran. A Virgínia, Kentucky, Missouri, i Tennessee fou més gran que el rebut per Breckinridge; a Geòrgia fou de 42.000 contra 51.000; a Louisiana, 20.000 contra 22.000; a Mississippi, 25.000 contra 40.000.
L’efecte de la guerra civil damunt d’aquestes divisions fou immediat i decisiu, excepte en els estats fronterers on milers d’homes continuaren adherits a la causa de la Unió. A la Confederació mateixa gairebé tota dissensió fou silenciada per la guerra. Homes que havien estat forts oponents uniren mans en defensa de les llurs llars; quan el conflicte armat era acabat romangueren colze a colze treballant contra «el desgovern republicà i la dominació negra». Pel 1890, després que la supremacia del Nord fos definitivament trencada, proclamaren que hi havia si més no dotze estats del Sud en els quals cap candidat republicà a president podia guanyar ni un sol vot electoral.
Dissensió en el Sòlid Sud.- Malgrat que tothom s’acostumà a parlar del Sud com a «sòlid», no escapava a observadors atents que en una sèrie d’estats del Sud apareixia de tant en tant un cos força gran de dissidents. El 1892 els populistes feren fortes incursions en les files demòcrates. En altres ocasions, les conteses entre faccions dins del Partit Demòcrata sobre la nominació de candidats revelava agudes diferències d’opinió. En certs llocs, a més, creixia una minoria republicana de mida respectable. Per exemple, a Geòrgia, el sr. Taft el 1908 aconseguí 41.000 vots contra 72.000 pel sr. Bryan; a Carolina del Nord, 114.000 contra 136.000; a Tennessee, 118.000 contra 135.000; a Kentucky, 235.000 contra 244.000. El 1920, el senador Harding, el candidat republicà, trencà el registre en aconseguir Tennessee així com Kentucky, Oklahoma, i Maryland.
El fragment de les grans finques.- En la dissolució de l’esclavitud personal era inevitable que la gran finca cedís pas davant de la granja familiar. La plantació fou de fet fundada en l’esclavitud. Fou continuat i expandit per esclavitud. Abans de la guerra el plantador pròsper, bé per inclinació o necessitat, investia el seu excedent en més terra que afegia al seu domini original. A mesura que els seus esclaus augmentava en nombre, era forçat a augmentar la seua àrea o a vendre-la, i habitualment preferia el primer, especialment al Sud Llunyà. Encara un altre element afavoria la gran finca. El treball esclau ràpidament esgotà el sòl i per la seua pròpia força obligà a tallar boscos i a estendre l’àrea cultivada. Finalment, el plantador prengué un orgull natural de la seua gran finca; era signe de la seua proesa i del seu prestigi social.
El 1865 els fonaments del sistema plantador havien desaparegut. Era difícil aconseguir mà d’obra eficient per llaurar les enormes plantacions. Els plantadors mateixos eren carregats de deutes i obstaculitzats per la manca de capital. Els negres habitualment preferien trossos per llaurar-los ells mateixos, llogats o comprats sota hipoteca, a la feina assalariada més irritant sota supervisió blanca. La fam de terra del granger blanc, abans barrada pel sistema plantadors, es reafirmà. Abans d’aquestes forces la plantació es fragmentà. La petita granja esdevingué la unitat de cultiu tant en el Sud com en el Nord. Entre 1870 i 1900 el nombre de granges es duplicà en cada estat del sud de la línia dels rius Potomac i Ohio, excepte a Arkansas i Louisiana. D’any en any el procés de fragmentació continuà, amb tot el que implicava en la creació de grangers terratinents.
La diversificació de collites.- No pas menys significativa fou la diversificació concurrent de collites. Sota l’esclavitud, tabac, arròs, i sucre eren bàsics i «el cotó era el rei». Aquestes eren les collites estàndard. Els mètodes de cultiu eren simples i fàcilment apresos. No posaven a prova ni la destresa ni l’enginy dels esclaus. Com que els retorns eren ràpids, no demanaven investiments a llarg termini de capital. Després que l’esclavitud fos abolida, romanien encara com a bàsics, però agricultors de mirada llarga veieren els perills de dependre de poques collites. El clima suau per tot el voltant de la costa des de Virgínia a Texas i el caràcter del sòl al·luvial convidava l’exercici de més imaginació. Préssecs, taronges, cacauets, i altres fruites i verdures resultaren créixer-hi de luxe. La refrigeració per a vaixells de vapor i carros de transport posà els mercats de les grans ciutats a les portes dels hortolans de fruita i verdura del Sud. El Sud, que en els dies plantadors havien depès tant del Nord-Oest pels seus aliments, començà a batallar per la independència. Entre el 1880 i el final del segle el valor de les seues collites agrícoles augmentà de 660.000.000 $ a 1.270.000.000.
La revolució industrial i comercial.- Damunt dels canvis radicals en agricultura arribà una revolució industrial i comercial. El Sud havia estat de feia temps ric en recursos naturals, però el sistema esclavista havia estat desfavorable al llur desenvolupament. Rius que haurien fet girar milions de filadores s’arrossegaven despreocupats cap a les mars. Jaciments de carbó i ferro es trobaven sense obrir. La fusta era en gran part sacrificada en aclarir terres per a plantacions, o queia a terra per podrir-s’hi. L’empresa del Sud es consumia en plantar. L’esclavitud mantenia a ratlla els immigrants blancs que haurien fornit la mà d’obra especialitzada per a la indústria.
Després del 1865, assoliment i fortuna ja no s’hi dipositaven únicament en la terra. Tan aviat com la paràlisi de la guerra fou acabada, el Sud prengué l’esperit industrial que havia conquerit l’Europa feudal i el Nord agrícola. En el desenvolupament de la riquesa mineral, enormes esforços foren empresos. Mineral de ferro de tota qualitat fou trobat, els principals jaciments situats a Virgínia, Virgínia Occidental, Tennessee, Kentucky, Carolina del Nord, Geòrgia, Alabama, Arkansas, i Texas. Cinc importants conques de carbó foren descobertes: a Virgínia, Carolina del Nord, la cadena dels Apalatxes des de Maryland al nord d’Alabama, Kentucky, Arkansas, i Texas. Pous de petroli foren trobats a Kentucky, Tennessee, i Texas. En dues dècades, de 1880 a 1900, la producció de riquesa mineral es multiplicà deu vegades: de deu milions anuals a cent milions. Les indústries siderúrgiques de Virgínia Occidental i Alabama començaren a rivalitzar amb les de Pennsylvania. Birmingham esdevingué el Pittsburgh i Atlanta el Chicago del Sud.
En altres línies d’indústria, la fusta i la manufactura de cotó prengueren un alt rang. El desenvolupament dels recursos de fusta del Sud fou en tots sentits remarcable, particularment a Louisiana, Arkansas, i Mississipp. Al final de la primera dècada del segle XX, la primacia en la fusta havia passat de la regió dels Grans Llacs al Sud. El 1913 vuit estats del Sud produïen gairebé quatre vegades més fusta que els estats dels Llacs i el doble que els enormes boscos de Washington i Oregon.
El desenvolupament de la indústria cotonera, mentrestant, era semblantment astorador. El 1865 la filatura de cotó era una qüestió negligible als estats del Sud. El 1880 hi havia una quarta part de les plantes del país. Al final del segle tenien la meitat de les plantes, amb les dues Carolines prenent el lideratge amb el consum de més d’una tercera part de tota la llur collita de cotó. En tindre tant les matèries primeres com l’energia a la mà, gaudien de molts avantatges per damunt dels rivals de Nova Anglaterra, i a l’arrencada del nou segle superaven la darrera en la proporció de filadores anualment posades en funcionament. A més, els plantadors de cotó, en trobar un mercat en plantes veïnes, començaren a contemplar el dia que serien d’alguna manera emancipats de la dependència absoluta dels mercats de cotó de New York, Nova Orleans, i Liverpool.
El transport anava al ritme de la indústria. El 1860, el Sud tenia vora deu mil milles de ferrocarril. El 1880 la xifra s’havia doblat. Durant els vint anys següents més de trenta mil milles foren afegides, la major part de l’augment situat a Texas. Vora el 1898 s’hi obrí un període de consolidació en el qual vintenes de línies curtes foren unides, principalment sota el lideratge de capitalistes del Nord, i nou servei s’obrí cap al Nord i l’Oest. Així les indústries del Sud rebien sortides fàcils cap als mercats de la nació i s’unien als corrents principals de l’empresa nacional de negocis.
Els efectes socials dels canvis econòmics.- Mentre el sistema esclavista durà i la plantació fou l’interès principal, el Sud era obligat a ésser de caràcter seccional. Amb l’esclavitud desapareguda, les collites diversificades, recursos naturals desenvolupats, i indústries promogudes, l’ordre social dels dies de l’ante-bellum es dissolgueren inevitablement; el Sud esdevingué més i més assimilat al sistema del Nord. En aquest procés diverses línies de desenvolupament són evidents.
En primer lloc veiem l’ascens continuat del petit granger. Fins i tot en els vells dies hi havia hagut una gran classe de tenidors blancs que no posseïen esclaus i llauraven la terra amb les pròpies mans, però treballaven sota obstacles severs. Trobaven les terres fèrtils de la costa i de les valls fluvials gairebé totes monopolitzades per plantadors, i eren per la força de circumstàncies empesos cap a les terres altes on el sòl era prim i les collites eren lleugeres. Encara augmentaren en nombre i gelosament treballaven les llurs propietats.
La guerra resultà la llur oportunitat. Amb la fragmentació de les plantacions, aconseguiren de comprar terra més digne per a les llurs arades. Amb feina intel·ligent i cultiu intensiu foren capaços de restaurar molt del sòl gastat fins a la seua fertilitat original. Mentrestant s’alçaren amb la llur prosperitat en l’escala social i política. Esdevingué habitual per als fills de grangers blancs d’entrar en professions, mentre que les llurs filles anaven a col·legi i es preparaven per a ensenyar. Així un to més democràtic fou donat a la societat blanca del Sud. A més la migració cap al Nord i l’Oest, que s’havia endut anteriorment milers de fills i filles enèrgics per cercar noves possessions, fou reduïda materialment. L’energia de la població agrícola anava cap a la rehabilitació.
L’augment en nombre de grangers independents fou acompanyat per l’ascens de petites ciutats i pobles que donaren diversitat a la vida del Sud. Abans del 1860 era possible viatjar a través d’extensions inacabables de cotó i tabac. Els afers socials de la família del plantador se centraven en la possessió domèstica fins i tot si eren ocasionalment interromputs per viatges a ciutats distants o a l’exterior. La feina de fusta, maó i ferro la feien habitualment esclaus destres en oficis simples. Els subministraments es compraven a l’engròs. D’aquesta manera hi havia poc espai en l’economia de plantació per a pobles i ciutats amb els llurs magatzems i tallers.
L’abolició de l’esclavitud ho alterà. Petites granges s’escamparen on abans s’alçaven plantacions. Els lliberts especialitzats s’adreçaren a l’agricultura més que no pas a l’artesania; homes blancs d’empresa o d’inclinació menestral trobaren una oportunitat per servir les necessitats de les llurs comunitats. Així comerciants i menestrals locals esdevingueren un element important en el sistema social. En els caps de comtat, abans dominats pels plantadors, homes de negocis i professionals assumien el lideratge.
Un altre resultat vital d’aquesta revolució fou la transferència d’una gran part de l’empresa plantadora als negocis. El sr. Bruce, un historiador del Sud de gran valor acadèmic, ha resumit aquest procés en un únic i eloqüent paràgraf: «La classe plantadora superior que sota el vell sistema donava tanta distinció a la vida rural, en la mesura que haja sobreviscut, s’ha concentrat en les ciutats. Les famílies que en l’època de l’esclavitud s’havien trobat tan sols en el camp es troben ara, amb poques excepcions, en les viles. El trasplantament ha estat pràcticament universal. El talent, l’energia, l’ambició que prèviament cercava expressió en la gestió de grans finques i el control d’hostes d’esclaus, ara cerca un camp d’acció en el comerç, en l’empresa manufacturera, o en les empreses generals de desenvolupament. Aquest fou per a la classe dirigent del Sud el resultat natural de la gran revolució econòmica que seguí a la guerra».
Com en totes les altres parts del món, la revolució mecànica fou assistida pel creixement d’una població d’obrers industrials dependents no del sòl sinó de salaris per guanyar-se la vida. Quan Jefferson Davis fou inaugurat President de la Confederació del Sud, hi havia aproximadament tan sols cent mil persones emprades a manufactures del Sud per contra de més d’un milió en fàbriques del Nord. Cinquanta anys més tard, Geòrgia i Alabama soles tenien més de cent cinquanta mil assalariats. Necessàriament això suposava un augment material en població urbana, malgrat que l’àmplia dispersió de la filatura de cotó entre petits centres impedí la congestió que havia acompanyat l’ascens de la indústria tèxtil a Nova Anglaterra. El 1910, Nova Orleans, Atlanta, Memphis, Nashville, i Houston es trobaven en la mateixa relació amb el Nou Sud que Cincinnati, Chicago, i Detroit havien estat amb el Nou Oest cinquanta anys abans. Els problemes de mà d’obra i capital i administració municipal, que els primers autors proclamaven que mai no afectarien el Sud plantador, havien arribat amb tota la força.
La revolució en l’estatus dels esclaus.- Cap part de la societat del Sud fou tan profundament afectada per la guerra civil i la reconstrucció econòmica com els antics esclaus. El dia de l’emancipació, es trobaren lliures, però amb les mans buides, posseïdors ni d’eines ni de propietat, mestres de cap ofici i completament inexperts en les arts de l’autoajuda que caracteritzaven els blancs en general. Mai no s’havien acostumat a procurar per ells mateixos. La campana de la plantació els havia cridat a la feina i els havia alliberat. Repartiments d’aliment i roba se’ls havia fet regular en certes quantitats. No entenien ni salaris, ni propietat, ni lloguer, ni contractes, hi hipoteques, ni cessions, ni factures, ni comptes.
Quan foren emancipats, quatre cursos se’ls obrien al davant. Podien fugir de la plantació a la vila o ciutat més propera, o al Nord distant, per guanyar-e la vida. Milers d’ells triaren aquesta via, atapeint ciutats on les malalties els segaven. Podien romandre on eren, en les cabanes, i treballar per jornals per comptes de per aliment, roba, i allotjament. Aquest segon curs el trià la major part d’ells; però, com que pocs amos tenien líquid per dispensar, la nova relació fou molt semblant a l’antiga, de fet. Encara era una de bescanvi. El plantador oferia aliments, roba, i allotjament; els antics esclaus oferien la llur mà d’obra a canvi. Això fou el millor que molts d’ells podien fer.
Un tercer curs obert era el de llogar a l’antic amo, pagant-li habitualment amb una porció del producte de la terra. Aquesta via l’escollí un gran nombre d’ells. Els oferia una oportunitat d’esdevindre amos de terra amb el temps i els proporcionava una vida més fàcil, en tant que el llogar, fins a un cert punt, si més no, era l’amo de les seues pròpies hores de feina. El camí final i més dificultós era el de la propietat de la terra. Més d’un amo ajudà els seus antics esclaus a adquirir petites tinences en oferir-los terminis fàcils. Els més emprenedors i el més afortunats que començaren la vida com a llogaters o assalariats feren camí cap amunt fins a la propietat en tants casos que a final de segle, una quarta part dels llauradors de color posseïen la terra que treballaven.
Mentrestant, el Sud, malgrat que relativament pobre, feia despeses relativament grans per a l’educació de la població de color. Amb l’arrencada del segle XX, s’aportaven instal·lacions per a més de la meitat dels infants de color en edat escolar. Si bé en molts sentits aquest progrés era decebedor, la seua importància, per ésser apreciada, s’ha de derivar d’una comparació amb l’analfabetisme total que dominava sota l’esclavitud.
Malgrat tot el que s’esdevingué, però, l’estatus dels negres en el Sud continuà a donar un caràcter peculiar a aquella secció del país. Eren gairebé completament exclosos de l’exercici del sufragi, especialment al Sud Llunyà. Sales especials els eren reservades en les estacions ferroviàries i vagons especials en les línies de ferrocarril. En el camp de la indústria que requereix destresa tècnica, sembla, per les xifres del cens, que perderen terreny entre el 1890 i el 1900 – una condició que els llurs amics adscriuen a discriminacions contra ells i que organitzacions sindicals i llurs crítics adscriuen a la llur manca d’aptitud. Siga quina siga la veritat, el fet romania que a l’inici del segle XX ni les esperances dels emancipadors ni les pors dels llurs oponents s’havien realitzat. Les marques de la «institució peculiar» eren encara enormement impreses damunt la societat del Sud.
La situació, però, no era de cap manera immutable. Al contrari hi havia una deriva decidida d’afers. D’entrada, la proporció de negres al Sud havia declinat lentament. El 1900 eren majoria en tan sols dos estats, Carolina del Sud i Mississippi. A Arkansas, Virgínia, Virgínia Occidental, i Carolina del Nord la proporció de població blanca creixia continuadament. La migració de color cap al nord augmentà mentre el moviment cap a l’oest de grangers blancs que caracteritzava els dies pioners declinava. Al mateix temps una part de la immigració estrangera cap als Estats Units era desviada cap al sud. A mesura que els anys passaven aquestes tendències guanyaren impuls. Els ja grans barris de color d’algunes ciutats del Nord eren àmpliament expandits, mentre que comtats sencers del Sud eren despullats dels llurs treballadors de color. La qüestió racial, en els seus aspectes polític i econòmic, esdevenia menys i menys seccional, més i més nacional. El Sud era arrossegat al corrent general de la vida nacional. Les forces separatistes que produïren el cataclisme del 1861 s’enfonsaven irresistiblement a l’abisme.