Si s’ha de triar una sola expressió per caracteritzat la vida americana durant la generació que seguí l’era de Douglas i Lincoln, hauria d’ésser «negoci empresarial» - l’energia tremenda d’un poble viril, que pujava en nombre fins a cent milions i s’aplicava sense treva o impediment al desenvolupament de recursos naturals de riquesa sense paral·lel. L’objectiu cabdal d’aquest esforç era alts beneficis per als capitans d’indústria, d’una banda; i alts salaris per als obrers, de l’altra. Els seus sigmes, per emprar el llenguatge d’un orador republicà del 1876, eren camps de collita daurada, filadores girant, rodes movent, portes de forn obertes; forges flamejants, i xemeneies plenes d’un foc delerós. La divisa blasonada en el seu escut i escrita damunt de les portes de les seues fàbriques era «prosperitat». Un president republicà era el seu «agent d’avenços». Alliberat de la interferència obstaculitzadora dels plantadors del Sud i de les qüestions confusionistes de la controvèrsia sobre l’esclavitud, el negoci empresarial saltà endavant vers la tasca de guanyar tot el país. Llavors llençà posicions a les parts més remotes de la terra – Europa, Àfrica, i l’Orient – on havia de trobar mercats per a béns americans i recursos naturals per desenvolupar capital americà.
Els signes exteriors d’empresa.- És difícil comprendre totes les activitats multitudinàries de l’energia empresarial americà o valorar els seus efectes sobre la vida i destí del poble americà; ja que més enllà de l’horitzó del segle XX jauen conseqüències encara no somniades per la nostra pobra filosofia. Estatístics intenten registrar els seus assoliments en termes de milles de ferrocarrils construïdes, fàbriques obertes, homes i dones ocupats, fortunes fetes, salaris pagats, ciutats fundades, rius estesos, caixes, bales, i tones produïdes. Historiadors apliquen patrons de comparació amb el passat. Contra la lenta i distreta diligència, posen el ràpid exprès, que s’afanya de New York a San Francisco en menys temps que el que Washington consumí en la seua gira triomfal des del Mt. Vernon a New York per a la seua primera inauguració. Contra l’ociós vaixell a vela que navega sota una brisa favorable, col·loquen el vapor de turbina que creua l’Atlàntic en cinc dies o l’encara més ràpid avió, en quinze hores. Per al vell taller on un mestre i una dotzena de treballadors i aprenents s’esforcen manualment, ofereixen la gegant fàbrica on deu milers de persones assisteixen les rodes giratòries mogudes per vapor. Escriuen del «romanç de la invenció» i dels «capitans d’indústria».
El servei ferroviari.- Tot això encaixa. Xifres i contrasts no poden, però, explicar tota la història. Prenguem, per exemple, l’extensió dels ferrocarrils. És fàcil relatar que hi ha 30.000 milles el 1860; 166.000 el 1890; i 242.000 el 1910. És fàcil mostra damunt del mapa com unes poques línies escampades esdevingueren una malla perfecta de ferrocarrils estretament lligats; o com, com els tentacles d’un gran mostre, les poques carreteres que acabaven a la Vall del Mississippi el 1860 s’estengueren i multiplicaren fins que tocaven cada camp de blat, mina, i bosc més enllà de la vall. Tot plegat, empresa eloqüent com veritablement és, no revela la importància dels ferrocarrils per a la vida americana. No indica com els ferrocarrils feren un mercat continental per a béns americans; ni tampoc com estandarditzaren tot el país, donant a les ciutats de la frontera que avançava els trets destacats de ciutats del vell Est; ni tampoc com dugueren al pioner les comoditats de la civilització; ni tampoc encara com a l’Oest foren els precursors de la civilització, els creadors de possessions familiars, els constructors d’estats.
Ajut governamental per a ferrocarrils.- Encara no s’ha acabat la història. La relació important entre ferrocarrils i política no s’ha de passar per alt. El tresor d’un govern fastuós, per exemple, féu possible l’obra dels promotors ferroviaris. Per l’any 1872 el govern federal havia concedit en ajut als ferrocarrils 155.000.000 acres de terra – una àrea estimada com gairebé igual a Pennsylvania, New York, Connecticut, Rhode Island, Massachusetts, Maine, New Hampshire, i Vermont. La Union Pacific Company sola aconseguí del govern federal un dret lliure de pas a través del domini públic, vint sectors de terres per cada milla de ferrocarril, i un préstec de cinquanta milions de dòlars assegurat per una segona hipoteca sobre la propietat dela companyia. Més de la meitat del terç nord d’estats que jauen contra Canadà des del Llac Michigan fins al Pacífic fou concedida a companyies privades en ajut de ferrocarrils i carreteres. Vora la meitat de Nou Mèxic, Arizona, i Califòrnia fou cedida directament a companyies ferroviàries. Aquestes concessions enormes del govern federal foren complementades amb donacions dels estats en terra i per subscripcions que pujaven a més de dos-cents milions de dòlars. La història d’aquests donatius i la llur relació amb els líders polítics que els enginyaren omplirien soles un volum gran i interessant.
Fortunes i capital ferroviaris.- A partir d’aquesta gegantina promoció ferroviària, es feren les primeres fortunes americanes realment immenses. Henry Adams, el nét de John Quincy Adams, relatava que el seu avi per la banda materna, Peter Brooks, a la seua mort el 1849, deixà una fortuna de dos milions de dòlars, «suposada com la propietat més gran de Boston», llavors un dels pocs centres de grans riqueses. Comparada amb l’opulència que sorgí de la Union Pacific, la Northern Pacific, la Southern Pacific, amb les llurs línies subsidiàries i complementàries, la propietat de Peter Brooks era l’herència d’un pobre home.
El capital investit en aquests ferrocarrils era enorme, més enllà de la imaginació dels homes de generació de la diligència. El deute total dels Estats Units incorregut en la guerra revolucionària – un deute que els de poca fe pensaven que el país mai no podria pagar – fou estimat a una xifra molt per sota de 75.000.000 de dòlars. Quan la línia de la Union Pacific fou completada, quedaven contra ella 27.000.000 de dòlars en bons de primera hipoteca, 27.000.000 de dòlars en bons de segona hipoteca detinguts pel govern, 10.000.000 de dòlars en bons d’ingressos, 10.000.000 de dòlars en bons de concessions de terres i, per damunt d’aquest enorme deute en bons, 36.000.000 de dòlars en accions – fent 110.000.000 de dòlars en total. Si la quantitat deguda al govern dels Estats Units dos substreta, encara romandria, en mans privades, accions i bons que depassarien en valor tot el deute nacional del temps de Hamilton – un deute que estrenyia tots els recursos del govern federal del 1790. Aquesta fou la rellevància financera dels ferrocarrils.
Creixement i extensió de la indústria.- En el camp de manufactura, mineria, i metal·lúrgia, els resultats del negoci empresarial superaren de llarg, si es mesures en mers dòlars, els resultats de la construcció ferroviària. A final de segle hi havia vora deu milers de milions de dòlars investits únicament en fàbriques i cinc milions d’assalariats hi eren ocupats; mentre que el valor total del producte, catorze mil milions de dòlars, era quinze vegades la xifra del 1860. Als estats de l’Est les indústries es multiplicaven. Al territori del Nord-Oest, l’antiga llar de la democràcia jacksoniana, excedien l’agricultura. A final de segle, Ohio havia gairebé arribat i Illinois havia superat Massachussets en el valor anual de producció manufacturera.
Això no era tot. Inenarrable riquesa en la forma de recursos naturals fou descoberta al Sud i a l’Oest. Dipòsits de carbó foren trobats en els Apalatxes estesos des de Pennsylvania fins a Alabama, a Michigan, a la Vall de Mississippi, i en les muntanyes de l’Oest des de Dakota del Nord a Nou Mèxic. En gairebé tota regió carbonífera, es descobrí també ferror i els grans camps de Michigan, Wisconsin, i Minnesota aviat rivalitzaren els de l’àrea dels Apalatxes. Coure, plom, or, i argent en quantitats fabuloses eren desenterrades per incansables prospectors que no deixaren gairebé cap plana ni muntanya inexplorada. Petroli, primer bombat des dels pous de Pennsylvania l’estiu del 1859, feia noves fortunes que igualaven les del comerç, ferrocarrils, i especulació de terres. Escampà les seues riqueses amb una mà especialment esplèndida a través d’Oklahoma, Texas, i Califòrnia.
El consorci – un instrument de progrés industrial.- El negoci empresarial, sota la direcció d’homes poderosos que treballaven en solitari, o de petits grups d’homes que sumaven el llur capital per una o més empreses, no havia avançat gaire abans que aparegueren en l’escena encara líders més poderosos d’una imaginació encara més gran. Nou geni constructiu ara aplegava i combinava sota una gestió centenars d’interessos o milers de milles de ferrocarril, revelant la màgica força de la cooperació a escala nacional. La retallada de preu en petroli, amenaçant de ruïna els dedicats a la indústria, tan aviat com el 1879, conduí a un nombre de companyies de Cleveland, Pittsburgh, i Philadelphia a unir-se en la fixació de preus. Tres anys més tard un grup d’interessos petroliers formà una organització estreta, que col·locava totes les llurs accions en les mans de fideïcomissaris, entre els quals hi havia John D. Rockefeller. Els fideïcomissaris, alhora, emetien certificaren que representaven la participació a la qual cada soci tenia dret; i prengueren la gestió de tot el negoci. Aquesta fou la natura del «consorci», que havia de jugar un rol tan únic en el progrés d’Amèrica.
La idea de combinació fou aplicada eventualment al ferro i l’acer, el coure, el plom, el sucre, la corderia, el carbó, i altres mercaderies, fins que en cada camp planava un consorci o corporació gegantí, que controlava, quan no la majoria del producte, si més no prou per determinar en gran mesura els preus carregats als consumidors. Amb el pas dels anys, els ferrocarrils, fàbriques, miners, i altres interessos empresarials foren transferits de propietaris individuals a corporacions. A final del segle XIX, tot el rostre de l’empresa americana havia canviat. Tres quartes parts de la producció d’indústries provenia de fàbriques sota gestió corporativa i tan sols un quart d’empreses individuals i societàries.
La corporació bancària.- Molt íntimament relacionat amb el creixement del negoci empresarial a gran escala era el sistema bancaria. En els vells dies anteriors als bancs, una persona amb estalvis o bé els emprava en les seues pròpies empreses, els prestava a un veí, o els amagava on no posaven cap indústria en moviment. Fins i tot en els estadis inicials de l’empresa moderna, és habitual per a un manufacturer d’alçar-se des de començaments petits a través d’extensions financeres a partir dels seus propis ingressos i beneficis. Aquest estat d’afers fou profundament alterat pel creixement d’enormes corporacions que requerien milions i fins i tot milers de milions de capital. Els bancs, abans un annex al negoci, esdevingueren els líders del negoci.
Foren els bancs els qui emprengueren la venda d’accions i bons emeses per noves corporacions i consorcis i els suplien de crèdit per dur a terme les llurs operacions. De fet, moltes de les grans fusions o combinacions en negocis foren iniciades per magnats del món bancari amb milions i milions sota el llur control. A través de les llurs connexions amb altres, els bancs formaven una perfecta xarxa d’agències que aplegaven els penics i dòlars de les masses així com els milers dels rics i els abocaven als canals de negoci i manufactura. En aquest creixement de la banca a escala nacional, era inevitable que uns pocs grans centres, com Wall Street a New York o State Street a Boston, s’elevassen a una posició de domini tant en la concentració d’estalvis i beneficis de la nació com en el finançament de noves i velles corporacions.
La importància de la corporació.- La corporació, de fet, esdevingué el tret distintiu de la vida empresarial americana, una de les més meravelloses institucions de tots els temps, comparable en riquesa i poder i el nombre dels seus servidors amb reialmes i estats de l’antiguitat. L’efecte del seu ascens i creixement no pot estimar sumàriament; però alguns fets especials són obvis. Feia possibles empreses gegantines abans completament fora de l’abast de qualsevol individu, per ric que fos. Eliminava moltes de les despeses fútils i costoses de la competència en relació a la manufactura, la publicitat, i la venda. Estudiava els mètodes més barats de producció i tancava fàbriques que eren pobrament equipades o localitzades desavantatjosament. Establia laboratoris per a la recerca en indústria, química, i invencions mecàniques. A través de la venda d’accions i bons, permetia desenes de milers de persones d’esdevindre capitalista, ni que fos a la petita. La corporació feia possible per a una persona de posseir, per exemple, una participació de 50$ en un negoci d’un milió de dòlars – quelcom completament impossible sota un règim de propietaris individuals i societats.
Hi havia, és clar, una altra cara del quadre. Moltes de les corporacions cercaven d’esdevindre monopolis i fer beneficis, no per economia i bona gestió, sinó per extorsió de compradors. De vegades esclafaven implacablement petits homes de negocis, els llurs competidors, subornaven membres de legislatures per aconseguir lleis favorables, i contribuïen als fons de campanya de tots dos principals partits. Sempre que un consorci s’acostava a la posició de monopoli, adquiria un domini sobre el mercat de treball que li permetia de doblegar fins i tot els sindicats més forts. En breu, el poder del consorci en finances, en manufactura, en política, i en el camp del control de la mà d’obra amb prou feines es pot mesurar.
La corporació i el treball.- En el desenvolupament de la corporació hi havia un clar tall dels vells vincles entre patró i treballadors, que existia en els dies de les petites indústries. Ja que el vincle personal entre el propietari i els empleats era substituït per una nova relació. «En la major part del nostre país», com digué en una ocasió el president Wilson, «els homes treballen, no per a ells mateixos, no com a socis a l’antiga tal com treballaven abans, sinó generalment com a empleats – en un grau més alt o més baix – de grans corporacions». El propietari desapareixia de la fàbrica i en el seu lloc arribava el director, que representava els habitualment invisibles accionistes i dependents per al llur èxit de la seua capacitat de fer beneficis per als propietaris. D’ací el terme «corporació sense ànima», que havia d’exercir una influència tan profunda en el pensament americà sobre les relacions industrials.
Ciutats i immigració.- Expressada en termes de vida humana, aquesta era d’empresa sense precedents suposava enormes ciutats industrials i una immensa oferta de la mà d’obra, derivada principalment d’immigració europea. Ací, també, les xifres expliquen tan sols una part de la història. En temps de Washington nou desenes parts del poble americà eren dedicades a l’agricultura i vivien en el camp; el 1890 més d’una tercera part de la població vivia en viles de 2500 en amunt; el 1920 més de la meitat de la població vivia en viles de més de 2500. En quaranta anys, entre 1860 i 1900, el Gran New York havia crescut de 1.174.000 a 3.437.000; San Francisco de 56.000 a 342.000; Chicago de 109.900 a 1.698.000. Les milles de blocs urbans començaren a rivalitzar, en nombre de residents, amb les possessions rurals de l’Oest. El temps tan temut per Jefferson havia arribat. La gent «s’amuntegava una damunt l’altra en grans ciutats» i la república de petits grangers havia traspassat.
A aquests centres industrials fluïa anualment una marea sempre creixent d’immigració, que arribava el punt de mig milió el 1880; elevant-se a tres quarts de milió tres anys més tard; i passant la marca del milió en un sol any a l’inici del nou segle. La immigració era tan vella com Amèrica però nous elements entraven la situació. En primer lloc, hi hagué canvis radicals en la nacionalitat dels nouvinguts. La migració de l’Europa del Nord – Anglaterra, Irlanda, Alemanya, i Escandinàvia – disminuí; la d’Itàlia, Rússia, i Àustria-Hongria augmentà, més de tres quarts de tot el nombre provenia d’aquests tres països entre els anys 1900 i 1910. Aquests darrers immigrants eren italians, polonesos, magiars, txecs, eslovacs, russos, i jueus, que arribaven de països ben allunyats de la llengua i les tradicions d’Anglaterra d’on vingueren els fundadors d’Amèrica.
En segon lloc, la recepció acordada als nouvinguts diferia de la donada als immigrants en els primers dies. Per 1890 tota la terra lliure havia desaparegut. No podien, doncs, dispersar-se àmpliament entre els americans nadius per assimilar ràpidament i inconscient els hàbits i idees de la vida americana. Al contrari, eren dirigits principalment cap als centres industrials. Allà habitaven – no, sobrehabitaven – dins de colònies dels llurs propis on preservaven els llurs idiomes, els llurs diaris, i els llurs costums i opinions del vell món.
Tan delerosos eren els homes de negoci americans de rebre una oferta enorme de mà d’obra que feien poques qüestions sobre l’efecte d’aquesta «invasió estrangera» sobre la vella Amèrica heretada dels pares. Fins i tot estimulaven la invasió artificialment amb la importació d’enormes exèrcirs d’estrangera sota contracte per a treballar en mines i fàbriques especificades. No hi semblava haver límit per a les fàbriques, forges, refineries, i ferrocarrils que es podien construir, per a les multituds que es podien emprar en la conquesta d’un continent. Pel que fa al futur, això era en les mans de la Providència!
Teories empresarials sobre la política.- Com els estadistes de l’escola de Hamilton i els plantadors de la de Calhoun tenien les llurs teories de govern i política, també els líders en el negoci empresarial tenien les llurs. Eren simples i fàcilment enunciables. «És el deure del govern», sostenien, «de protegir la indústria americana contra la competència estrangera a través d’alts aranzels sobre béns importats, d’ajudar ferrocarrils amb concessions generoses de terra, de vendre terres de mineral i fusta abaix preu a homes enèrgics disposats a desenvolupar-les, i després deixar la resta a la iniciativa i empenta d’individus i companyies». Tota interferència governamental amb la gestió, preus, taxes, càrregues, i conducta de negocis privats la tenien o bé per completament perniciosa, o intolerablement impertinent. A jutjar pels llurs discursos i escrits, concebien la nació com una gran col·lecció d’individus, companyies, i sindicats tots lluitant per beneficis o salaris alts i retinguts tots ells per un govern la principal tasca de la qual era mantindre la pau entre ells i protegir la indústria contra el manufacturer estranger. Aquesta era la teoria política dels negocis durant la generació que seguí a la guerra civil.
Homes de negocis i polítiques republicanes.- La majoria de líders d’indústria gravitaven cap als rengles republicans. Treballaven al Nord i el Partit Republicà era essencialment del Nord. Era, a més – si més no pel que fa a la majoria dels membres – dedicat als aranzels protectors, un sistema monetari i bancari sòlid, la promoció de ferrocarrils i indústria amb concessions de terra, i el desenvolupament de millores internes. Era, addicionalment, generós en la seua política d’immigració. Proclamava Amèrica com a asil per als oprimits de tots els països i obria de bat a bat les portes per a immigrants delerosos d’omplir les fàbriques, treballar a les mines, i establir-se en terres de l’Oest. En un mot, els republicans defensaven totes les mesures específiques que afavorien l’engrandiment i prosperitat de negocis. Alhora resistien la interferència governamental amb l’empresa privada. No regulaven les tarifes ferroviàries, perseguien consorcis per formar aliances, o impedien companyies ferroviàries de concedir tarifes més baixes a uns transportistes respecte d’uns altres. Per resumir-ho, les teories polítiques del Partit Republicà durant tres dècades després de la guerra civil eren les teories de l’empresa americana – indústries pròsperes i profitoses per als propietaris i «cubell de sopar complet» per als treballadors. Naturalment una gran part dels que florien sota les seues polítiques hi donaven suport, votaven els seus candidats, i se subscrivien als fons de campanya.
Fonts de fortalesa republicana al Nord.- El Partit Republicà era de fet una organització política de poder singular. S’originà en una onada d’entusiasme moral, en haver-se atret, si no els abolicionistes, certament tots aquells idealistes, com James Russell Lowell i George William Curtis, que s’havia oposat a l’esclavitud quan l’oposició no era ni segura ni popular. A principis morals afegia consideracions pràctiques. Homes de negocis hi tenien confiança. Treballadors, que aspiraven a la independència del granger, devien a la seua política indulgent de terres l’oportunitat d’aconseguir possessions lliures a l’Oest. Els immigrants, desembarcant sense un penic en aquestes costes, com a resultat del mateix sistema benefactor, sovint es trobaven en poc temps amb una finca tan gran com més d’un domini baronial del Vell Món. Sota una administració republicana, la unió havia estat salvada. Els veterans de la guerra podien adreçar-s’hi amb confiança per aquelles recompenses de servei que el govern els podia concedir: pensions que depassaven en liberalitat res del que el món hagués vist mai. Sota una administració republicana també el gran deute que s’havia creat en defensa de la unió, i al Partit Republicà qualsevol investidor en bons governamentals podia adreçar-se per a la descàrrega plena i honorable de l’interès i principal. El sistema de despulles, inaugurat per la democràcia jacksoniana, alhora col·locava tots els càrrecs federals en mans republicanes, fornint un exèrcit de treballadors del partit amb qui comptar per servei lleial en cada campanya.
De totes aquestes coses líders republicans feren ple i vigorós ús, de vegades adscrivint al partit, d’acord amb l’ús polític antic, mèrits i assoliments no completament propis. Particularment això era cert en el cas de salvar la unió. «Quan en l’economia de la Providència, aquesta terra havia d’ésser purgada de l’esclavitud humana... el Partit Republicà arribà al poder», feina la declaració d’una plataforma. «El Partit Republicà reprimí una rebel·lió gegantina, emancipà quatre milions d’esclaus, decretà la ciutadania igual per a tothom, i establí el sufragi universal», feia una altra. Pel que fa a l’ajut prestat pels milions de demòcrates del nord que defensaren la unió i les desenes de milers d’ells que lluitaren realment en l’exèrcit de la unió, els republicans en el llur zel eren inclinats a ésser oblidadissos. Acusaven repetidament el Partit Demòcrata «d’ésser el mateix en caràcter i esperit que quan simpatitzava amb la traïció».
Control republicà del Sud.- A la força gaudida en el Nord, els republicans durant llarg temps afegiren els avantatges que provenien del control sobre els antics estats confederats quan els negres recentment habilitats, sota lideratge blanc, donaven un suport agraït al partit responsable de la llur llibertat. En aquest sector polític, els motius eren tan barrejats que cap historiador pot esperar d’apreciar-los tots en els llurs valors adients. En l’altra banda del llibre major s’han d’assentar els esforços vigorosos dels amics honestos i sincers dels lliberts per aconseguir-los una igualtat civil i política completa, agranant no tan sols l’esclavitud sinó totes les seues marques de misèria i servitud. En la mateixa banda cal col·locar el treball dels qui havien lluitat amb valentia al fòrum i al camp per salvar la unió i els qui contemplaven la supremacia republicana continuada després de la guerra com a absolutament necessària per impedir que els antics líders de la secessió retornassen al poder. Al mateix temps hi havia sens dubte alguns homes de la mena més baixa que contemplaven la política com un joc i que feien ús del «carpet-bagging» del Sud per guanyar les despulles que en poguessen resultar. En tot cas, tant per lleis com per decrets presidencials, els republicans durant molts anys mantingueren un ull vigilant en la preservació dels llur domini en el Sud. La llur declaració que ni la llei ni la seua administració admetria cap discriminació respecte de ciutadans per raó de raça, color, o condició prèvia de servitud apel·lava a idealistes i comportava resultats a les eleccions. Fins i tot Carolina del Sud, on reposaven les cendres de John C. Calhoun, anà als republicans el 1872 per un vot de tres a un!
El control republicà es facilità amb els decrets de força descrits en un capítol anterior – mesures que investien la supervisió d’eleccions en funcionaris federals nomenats per presidents republicans. Aquestes mesures dràstiques, que es desviaven de la tradició americana, segons sostenien autors republicans, eren necessàries per salvaguardar la puresa del vot, no merament al Sud on el tímid llibert bé podria témer d’usar-lo; sinó també al Nord, particularment a New York City, on s’afirmava que es practicava regularment frau per part de líders demòcrates.
Els demòcrates, per la llur banda, negaven indignats les acusacions, replicant que els decrets de força no eren res més que dispositius creats pels republicans amb l’objectiu de garantir-se el domini continuat a través d’una interferència sistemàtica amb les eleccions. Fins i tot les mesures de reconstrucció eren considerades pels líders demòcrates esquemes velats per establir el poder republicà per tot el país. «Tampoc no hi ha el més mínim dubte», exclamava Samuel J. Tilden, portaveu dels demòcrates a New York i candidat a president el 1876, «que l’objectiu i motiu principal del partit republicà és per aquests mitjans assegurar-se contra una reacció d’opinió adversa en les nostres grans comunitats populoses del Nord... Quan el Partit Republicà resolgué d’establir la supremacia negra en deu estats per tal de guanyar-se la representació d’aquells estats als Congrés, havia de començar per governar el poble d’aquells estats amb l’espasa... El següent fou la creació de nous cossos electorals per aquells deu estats, en els quals, mitjançant inhabilitacions i proscripcions, mitjançant control sobre el registre, mitjançant l’administració de juraments de prova... mitjançant la intimidació i tota forma d’influència, s’ha fet que tres milions de negres predominen damunt de quatre milions i mig de blancs».
La guerra com a tema de campanya.- Ni tan sols la revocació dels decrets de força no pogué calmar els sentiments seccionals engendrats per la guerra. Els republicans no podien perdonar els homes que havien estat tan recentment en armes contra la unió i insistien en anomenar-los «traïdors» i «rebels». Els del Sud, ressentits sota la lleis de reconstrucció, tan sols podien contemplar els republicans com a opressors polítics. Les passions de la guerra havien estat massa fortes; el destret massa profund com per oblidar-lo aviat. La generació que hi passà la recordava tota sencera. Durant vint anys, els republicans, en els llurs discursos i plataformes, feien «una crida directa al patriotisme dels votants del Nord». Mantenien que el llur partit, que havia salvat la unió i emancipat els esclaus, era l’únic mereixedor de protegir la unió i elevar els lliberts.
Malgrat que els demòcrates, especialment al Nord, es dolien d’aquesta política i la motejaven amb la frase expressiva però gens elegant, d’«onejar la camisa sangonosa», els republicans refusaren de renunciar a una consigna que feia una crida popular tan efectiva. Tan tard com el 1884, un líder expressava el desig que poguessen «aportar un president més amb la camisa sangonosa». Refusaven de deixar que el país oblidàs que el candidat demòcrata, Grover Cleveland, havia escapat del servei militar llogant-hi un substitut; feren capital polític a partir del fet que havia «insultat els veterans del Gran Exèrcit de la República» en anar de pesca el Dia de la Condecoració.
Els presidents republicans.- Fortificat per tots aquests elements d’energia, els republicans mantingueren la presidència del 1869 al 1885. Els tres presidents elegits en aquest període, Grant, Hayes, i Garfield, tenien certes característiques colpidores en comú. Eren tots d’origen prou humil com per plaure el més exigent demòcrata jacksonià. Havien estat generals en l’exèrcit de la unió. Grant, proper a Lincoln, era considerat com el salvador de la Constitució. Hayes i Garfield, per bé que llums menors en el firmament militar, tenien registres honorables degudament apreciats per veterans de la guerra, ara profundament organitzats en el Gran Exèrcit de la República. És cert que Grant no era polític i que no havia votat mai la papereta republicana; però això fou ràpidament oblidat. Hayes i Garfield d’altra banda eren homes lleials de partit. El primer havia servit en el Congrés i per tres mandats com a governador del seu estat. El segon havia estat de feia temps membre de la Cambra de Representants i era senador electe quan rebé la nominació per a president.
Tots ells posseïen, a més, un altre actiu important, que no era oblidat pels astuts gestors que lideraven la selecció de candidats. Tots ells eren d’Ohio – per bé que Grant era a Illinois quan arribà la crida a deures militars – i Ohio era un estat estratègic. Es trobava entre l’Est manufacturer i el país agrari de l’Oest. En disposar d’indústries creixents i de llana per vendre es beneficiava de l’aranzel protector. Amb tot, com era encara principalment agrícola, no era sense simpatia per als grangers que exhibien tendències de baix aranzel o de lliure comerç. Per molta participació que tingués l’Est en conformar lleis i emmarcar polítiques, era clar que l’Oest havia de tindre els candidats. Aquesta divisió de privilegis – gens rara en gestió política – era acompanyada sempre d’una selecció reflexionada del candidat a vicepresident. Amb Garfield, per exemple, s’associà un prominent polític de New York, Chester A. Arthur, qui, segons decretà el destí, tenia reservats més de tres anys de servei com a magistrat en cap, després de l’assassinat del seu superior en el càrrec.
L’elecció disputada del 1876.- Alhora que es pren nota dels llargs anys de supremacia republicana, s’ha de recordar que hi ha greus dubtes en les ments de molts historiadors quant si un dels tres presidents, Hayes, fou realment el vencedor del 1876 o no. El seu oponent demòcrata, Samuel J. Tilden, rebé una pluralitat popular d’un quart de milió i tenia un dret plausible a la majoria del vot electoral. En tot cas, quatre estats enviaren resultats doblats, un fixat per a Tilden i un altre per a Hayes; i se’n seguí un empat. Tots dos partits reclamaven vehementment l’elecció i les passions anaven tan altes que homes sobris no s’arronsaven de parlar de guerra civil. Afortunadament, a la fi, els consells de pau prevalgueren. El Congrés forní una comissió electoral de quinze homes per revisar els resultats disputats. Els demòcrates, inspirats per la moderació de Tilden, acceptaren el judici a favor de Hayes encara que no foren convençuts que tingués realment dret al càrrec.
Abusos en la vida política americana.- Durant la llarga estada en el càrrec, els republicans no pogueren escapar de les conseqüències inevitables del poder; és a dir, males pràctiques i conducta corrupta de part d’alguns que trobaren cobertura dins del partit. En aquest sentit tampoc els demòcrates aconseguiren d’evitar aquestes dificultats en aquells estats i ciutats on tenien la majoria. A New York City, per exemple, l’organització demòcrata local, coneguda com a Tammany Hall, passà al control d’un grup de polítics encapçalat pel «Boss» Tweed. Saquejà el tresor de la ciutat fins que ciutadans d’esperit públic, amb el suport de Samuel J. Tilden, el líder demòcrata de l’estat, s’alçaren en revolta, desallotjaren el capitost del poder, i l’enviaren a presó. A Philadelphia, els caps republicans locals eren culpables de delictes tan odiosos com els comesos per polítics de New York. De fet, la dècada que seguí a la guerra civil fou tacada per tants escàndols en la vida pública que un agut editor fou impulsat a demanar: «No són totes les grans comunitats del món occidental cada vegada més corruptes a la vegada que creixen en riquesa?».
En l’esfera de la política nacional, on les oportunitats eren més grans, traïcions a la confiança pública eren encara més flagrants. Una revelació rere una altra mostrava funcionaris, alts i baixos, posseïts amb l’esperit de l’enriquiment. Membres del Congrés, segons se sabé, acceptaven accions ferroviàries a canvi de vots a favor de concessions de terra i d’altres favors a les companyies. A l’administració així com a la legislatura la malaltia era a l’alça. Funcionaris d’hisenda permetien destil·ladors de whisky d’evadir impostos i rebien forts suborns a canvi. Una investigació en el departament postal revelà els pudents «fraus de ruta estel·lar» - el sobrepagament deliberat de certs transports postals les línies de les quals eren indicades en el registre oficial amb asteriscs o estels. Fins i tot càrrecs del gabinet no escaparen a la sospita, ja que el rastre de la serp duia directament a la porta d’un d’ells.
En els rengles inferiors de la vida oficial, el sistema de despulles esdevingué més virulent a mesura que augmentava el nombre d’empleats federals. Els titulars de càrrecs i els aspirants que hi anaven al darrera constituïen un veritable exèrcit polític. S’amuntegaven cap a consells republicans, ja que els republicans, en ésser al poder, eren els únics que podien dispensar favors federals. Omplien posicions en el partit que anaven des del comitè local més ínfim fins a la convenció nacional. Ajudaven a nominar candidats i redactaven plataformes i apartaven amb els colzes a una altra banda el ciutadà ocupat, gens familiaritzat amb les intrigues de partit, que tan sols podia dedicar un dia ocasional a qüestions polítiques. Fins i tot la Llei de Servei Civil del 1883, arrencada d’un Congrés reticent dos anys després de l’assassinat de Garfield, féu pocs canvis en molt de temps. Arrabassà de les despulles uns pocs milers de posicions governamentals, però no constituí cap barrera a la pràctica de recompensar treballadors de partit a càrrec del tresor públic.
En veure aquest estat de coses, més d’un ciutadà distingit se’n desencoratjà profundament. James Russell Lowell, per exemple, creia que veia un declivi continuat en la moral pública. El 1865, en saber de la rendició de Lee, havia exclamat: «Hi ha quelcom de magnífic en tindre un país per amar!» Deu anys més tard, quan li demanaven d’escriure una oda per al centenari a Philadelphia el 1876, tan sols podia pensar en una sàtira mordaç sobre la nació:
Quan els seus crítics el condemnaren pel seu «atac a la seua terra nadiua», Lowell replicà amb tristesa: «Aquesta gent no té cap noció de què vol dir l’amor al país. Era en la meua mateixa sang i ossos. Si no sóc americà qui ho ha estat mai?... El que m’omple de dubte i desànim és la degradació del to moral. És o no és un resultat de la democràcia? És el nostre un ‘govern del poble, pel poble, per al poble’, o una caquistocràcia [un govern dels pitjors], més aviat en benefici dels pinxos a costa dels ximples?»
El moviment reformista en els rengles republicans.- Els sentiments expressats per Lowell, ell mateix republicà i durant un temps ambaixador americà a Anglaterra, eren compartits per molts homes del seu partit. Ben aviat després del final de la guerra civil algun d’ells començaren a protestar vigorosament contra les polítiques i conducta dels llurs líders. El 1872, els dissidents, anomenant-se ells mateixos republicans liberals, hi trencaren directament, nominaren un candidat propi, Horace Greeley, i presentaren una plataforma que acusava el president republicà prou ferotgement com per plaure el demòcrata més intransigent. Acusaven Grant d’usar «els poders i oportunitats del seu alt càrrec per a la promoció d’objectius personals». L’acusaren de retindre «homes notòriament corruptes i indignes en llocs de poder i responsabilitat». Afirmaven que el partit republicà mantenia «vius les passions i ressentiments de la passada guerra civil per usar-los en benefici propi», i empraven el «servei públic del govern com una maquinària de corrupció i influència personal».
No era aparent, però, segons l’elecció següent que cap nombre considerable de republicans acceptassen les opinions dels liberals. Greeley, malgrat que promogut pels demòcrates, fou profundament derrotat i es morí amb el cor trencat. La lliçó d’aquesta defensa semblava ésser que l’acció independent era fútil. Així, si més no, ho consideraren la majoria dels homes de la generació ascendent com Henry Cabot Lodge, de Massachusetts, i Theodore Roosevelt, de New York. Aprofitant l’experiència de Greeley insistien dins i fora de sessió que els reformadors que desitjassen de deslliurar el partit dels abusos hi havien de romandre lleials i fer la feina «des de dins».
Els mugwumps i la democràcia de Cleveland del 1884.- Malgrat que ajudats per dissensions republicanes, els demòcrates eren lents en fer avenços contra el corrent polític. Eren privats del lideratge enèrgic i capaç que els fornien els plantadors, com Calhoun, Davis, i Toombs; eren ensellats pels llurs oponents amb la responsabilitat de la secessió; i se’ls arrabassà el suport del Sud prostrat. No fou fins que el darrer estat del Sud fos restaurat a la unió, ni fins que una amnistia general fos arrencada del Congrés, ni fins que la supremacia blanca fos establerta a les urnes, i el darrer soldat federal retirat de les capitals del Sud que reeixiren en la captura de la presidència.
El moment oportú per ells arribà el 1884 quan una sèrie de circumstàncies afavoriren les llurs aspiracions. Els republicans, deixant la Vall d’Ohio en la llur recerca de candidat, nominaren James G. Blaine de Maine, un líder vigorós i popular però un home sota el foc dels reformadors del seu propi partit. Els demòcrates per la llur banda foren capaços de trobar en aquesta conjuntura un candidat capaç que no tenia enemics polítics en l’esfera de la política nacional, Grover Cleveland, llavors governador de New York i àmpliament celebrat com a home d’«honestedat esterlina». Al mateix temps un nombre de republicans insatisfets obertament abraçaren la causa demòcrata, - entre ells Carl Schurz, George William Curtis, Henry Ward Beecher, i William Everett, homes de fins ideals i d’integritat indubtada. Malgrat que els republicans «regulars» els anomenaven «mugwumps» i se’n reien com els «homes miliners, els dilettanti, i el reis de la catifa política», tenien un seguiment que no s’havia de menysprear.
La campanya que tingué lloc aquell any fou una de les més salvatges de la història americana. Les qüestions foren llençades al fons. L’aranzel, per bé que esmentat, no era pres seriosament. L’insult a l’oposició era el recurs favorit dels oradors del partit. El demòcrates insistien que «el partit republicà pel que fa a principis és una reminiscència. A la pràctica és una organització d’enriquiment per als qui controlen la seua maquinària». Per al candidat republicà, Blaine, amb prou feines podien trobar mots per expressar el llur menyspreus. Els republicans responien en espècie. Lloaven les llurs pròpies bones obres, com d’antuvi, en salvar la unió, i denunciaven el «frau i violència practicats per la democràcia als estats del Sud». En veure poques objeccions al registre públic de Cleveland com a batlle de Buffalo i governador de New York, atacaren el seu caràcter personal. Potser mai en la història de campanyes polítiques les discussions en la plataforma i en la premsa s’enfonsaren a un nivell tan baix. A la gent decent això la posava malalta. Fins i tot partidaris encesos s’avergonyien de les pròpies paraules quan, després de l’elecció, tingueren temps de reflexionar sobre les llurs passions forassenyades. A més, res no fou decidit pel vot. Cleveland fou elegit, però la seua victòria era estreta. Un canvi d’uns pocs centenars de vots a New York haurien enviat el seu oponent a la Casa Blanca per comptes d’ell.
Fortunes polítiques canviants (1888-96).- Després que els demòcrates haguessen reposat de la celebració de la durament guanyada victòria, el president Cleveland en el seu missatge del 1887 atacà l’aranzel com a «viciós, inequitatiu, i il·lògic»; com un sistema de taxació que posava la càrrega sobre «cada consumidor del país en benefici dels nostres manufacturers». L’empresa de negoci era profundament alarmada. Els republicans caracteritzaren el missatge de l’aranzel com un alt lliure-canvista a les indústries del país. Principalment en aquesta qüestió elegiren el 1888 Benjamin Harrison d’Indiana, un advocat astut, un polític reticent, descendent de l’heroi de Tippecanoe, i fill del vell Nord-Oest. En acceptar el resultat de l’elecció com a vindicació dels llurs principis, els republicans, sota el lideratge de William McKinley a la Cambra de Representants, aprovaren el 1890 una llei aranzelària que imposava les taxes més elevades de la nostra història. Per a la llur màxima sorpresa, però, se’ls informà instantàniament per part del país que el llur programa no era aprovat. Aquell mateix autumni perderen en les eleccions congressuals, i dos anys més tard eren decisivament derrotats en la campanya presidencial, quan Cleveland duia una vegada més el seu partit a la victòria.