Charles i Mary Beard

Història dels Estats Units

(març del 1921)


PART VII. DEMOCRÀCIA PROGRESSIVA I LA GUERRA MUNDIAL

CAPÍTOL XXV

EL PRESIDENT WILSON I LA GUERRA MUNDIAL



«El benestar, la felicitat, l’energia i l’esperit dels homes i dones que fan la feina quotidiana a les nostres mines i fàbriques, en els nostres ferrocarrils, en les nostres oficines i ports comercials, en les nostres granges, i a la mar són la necessitat subjacent de tota prosperitat». Així parlava Woodrow Wilson durant la seua campanya electoral. En aquest esperit, com a president, donà el senyal de treball en convocar el Congrés en una sessió especial el 7 d’abril del 1913. Convidà a la cooperació a tots els «homes de perspectiva» i indicà que assumiria el rol de lideratge. Com a mostra de la seua resolució, comparegué davant del Congrés en persona per a llegir el seu primer missatge, revivint el vell costum de Washington i Adams. Després féu saber que no donari al seu partit cap descans fins que acomplís els seus compromisos amb el país. Quan els senadors demòcrates vacil·laven davant reduccions aranzelàries, foren agudament informats que el partit havia compromès la seua paraula i que no s’hi tolerarien excuses o endarreriments.

Legislació interior

Mesures financeres.- Sota aquesta animada direcció el Congrés anà per feina, aprovant primer la llei aranzelària Underwood del 1913, que feia una revisió a la baixa de les càrregues duaneres, fixant-les de mitjans vora un 26% menys que les xifres del 1907. El principi protector fou retingut, però es féu un esforç de permetre un element moderat de competència estrangera. Com a part de la llei d’ingressos el Congrés captà un impost de renda tal com l’autoritzava la setzena esmena de la Constitució. L’impost que aixecà passions partidàries vint anys abans era ara acceptat com quelcom natural.

En haver disposat sobre l’aranzel, el Congrés prengué la vella i feixuga qüestió monetària i oferí na nova solució en la forma de la llei de reserva federal de desembre del 1913. Aquesta mesura, una de les més interessants en la història de les finances federals, abastava quatre trets destacats. En primer lloc, continuava la prohibició de l’emissió de bitllets per bancs estatals i preveia una moneda nacional. En segon lloc, posava el nou sistema bancari sota el control d’un consell de reserva federal integrat exclusivament per càrrecs governamentals. Per impedir el creixement d’un «poder monetari central», preveia, en tercer lloc, la creació de dotze bancs de reserva federal, cadascun en un dels dotze grans districtes en els que es dividia el país. A tots els bancs nacionals locals se’ls requeria, i a certs altres bancs se’ls permetia, de fer-se membres del nou sistema i participar-hi en el seu control. Finalment, amb la idea d’expandir la moneda, s’autoritzava un pas que els demòcrates havien llargament urgit en el país, l’emissió de paper moneda, sota salvaguardes definides.

Conscients de l’interès agrícola, tan car al cor dels seguidors de Jefferson, els demòcrates complementaren la llei de la reserva amb la del préstec de granges del 1916, que creava agències federals per prestar diners sobre hipoteques de granges a un tipus d’interès moderat. En un any 20.000.000 de dòlars havien estat prestat a grangers, amb el manlleu més fort en nou estats de l’Oest i del Sud, amb Texas al capdavant.

Legislació anti-trust.- Les lleis aranzelàries i monetàries foren seguides per tres mesures importants en relació als consorcis. Refusant extremadament la doctrina progressiva de regulació governamental, el president Wilson anunciava que era l’objectiu dels demòcrates «destruir el monopoli i mantindre la competència com a únic instrument efectiu de llibertat empresarial». La primera passa en aquesta direcció, la Llei Anti-trust de Clayton, elaborava amb gran detall la llei Sherman del 1890 que prohibia i penalitzava combinacions restrictives del comerç interestatal i internacional. En cada línia revelava un esforç decidit per esquinçar els grans consorcis i posar tot negoci en una base competitiva. Els seus termes foren reforçat el mateix any amb una llei que creava una Comissió de Comerç Federal capacitada per investigar els mètodes de les corporacions i escoltar queixes contra consorcis «que utilitzen qualsevol mètode injust de competència». En tan sols un respecte es relaxava la severitat de la política demòcrata. Una llei del 1918 preveia que la llei Sherman no s’aplicaria a companyies dedicades al comerç d’exportació, amb l’objectiu d’encoratjar grans corporacions a entrar en el comerç internacional.

L’efecte de tot aquest cos de legislació anti-trust, malgrat la molta feina dedicada, romangué problemàtic. Ben poques aliances foren dissoltes com a resultat seu. Investigacions prometedoren foren fetes sobre els pretesos abusos per part de trusts; però amb prou feines es podria dir que els enormes consorcis empresarials haguessen perdut gens del llur predomini en la indústria americana.

Legislació laboral.- Per cap mera coincidència, la llei anti-trust Clayton del 1914 feia moltes concessions al treball organitzat. Declarava que «la feina d’un ésser humà no és una mercaderia ni un article de comerç», i deixava exempts els sindicats de persecució com a «aliances de restricció del comerç». Semblantment definia i limitava els usos pels quals els tribunals federals podien fer requeriments en disputes laborals i garantia un judici amb jurat per als imputats de desobediència.

La llei de Clayton fou seguida l’any següent per la Llei de Mariners que donava major llibertat de contractació als mariners americans i requeria una millora de les condicions de vida a bord. Aquesta era una llei tan dràstica que els armadors es declararen incapaços d’afrontar la competència estrangera sota els seus termes, degut als baixos estàndards laborals d’altres països.

Encara més extraordinària que la Llei de Mariners fou la llei d’Adamson del 1916 que fixava una jornada estàndard de vuit hores per als ferroviaris – una mesura arrencada al Congrés sota l’amenaça d’una gran vaga de les quatre Germandats Ferroviàries. Aquesta llei, contemplada pels líders sindicats com un triomf, provocà una amarga denúncia del «domini sindicalista», però fou més fàcil criticar-la que trobar una altra solució del problema.

Tres altres lleis aprovades durant l’administració del president Wilson foren popular en el món laboral. Una d’elles preveia compensació als empleats federals lesionats en la realització dels llurs deures. Una altra prohibia el treball d’infants per sota d’una certa edat en les indústries de la nació. Una tercera prescrivia per als miners de carbó d’Alaska una jornada de vuit hores i proteccions modernes de vida i salut. Hi havia proves positives que el treball organització havia obtingut una gran quota de poder en els consells del país.

Relacions federals i estatals.- Si la interferència del govern en l’economia i el treball representava una desviació de la vella idea de «com menys govern millor», què es pot dir d’un gran cos legislatius que afectava els drets dels estats? La prohibició del treball infantil a tot arreu era indicativa de la nova tendència. El sr. Wilson havia declarat anteriorment que aquesta legislació era inconstitucional; el Tribunal Suprem la declarà inconstitucional; però el Congrés, desinhibit, la posà en efecte sota la guisa d’un impost sobre béns fets per infants per sota del límit d’edat. Hi havia altres indicis de la deriva. Grans sumes de diners foren apropiades pel Congrés el 1916 per ajudar els estats en la construcció i manteniment de carreteres. El mateix any la Llei de Préstecs Agraris projectava el govern federal en l’esfera del préstec monetari local. El 1917 milions de dòlars eren concedits a estats en ajut de l’educació professional, imposant de passada estàndards uniformes per tot el país. Evidentment el govern ja no es limitava als deures de policia.

L’esmena de prohibició.- Una forma encara més significativa d’intervenció en afers estatals fou l’aprovació, el desembre del 1917, d’una esmena a la Constitució federal que establia la prohibició nacional de la fabricació i venda de licors embriagadors com a begudes. Aquest fou el clímax d’un moviment històric que s’estenia per més de mig segle. El 1872, un partit Nacional de Prohibició, llençat tres anys abans, nominà el seu primer candidat presidencial i inaugurà una campanya d’agitació. Malgrat que el seu vot no fou mai gran, la causa que sostenia trobà un favor creixent entre el poble. Estat rere estat per referèndum popular abolia el tràfic de licor dins de les seues fronteres. El 1917 si més trenta-dos dels quaranta-vuit eren «secs». Quan l’esmena federal fou sotmesa a aprovació, la ratificació fou sorprenentment ràpida. En poc més d’un any, és a dir, el 16 de gener del 1919, fou proclamada. Dotze mesos més tard l’esmena entrà en vigor.

Polítiques colonials i exteriors

Filipines i Puerto Rico.- La independència per a Filipines i un major autogovern per a Puerto Rico havien estat entre les polítiques del Partit Demòcrata des de la campanya del 1900. El president Wilson en els seus missatges anuals urgí al Congrés més autonomia per als filipins i una promesa decidida d’independència final. El resultat fou la Llei Orgànica Jones per a les Filipines aprovava en el 1916. Aquesta mesura preveia que tant la cambra alta com la baixa de la legislatura filipina havia d’ésser elegida per vot popular, i declarava que era intenció dels Estats Units concedir la independència «tan bon punt es puga establir un govern estable». Això, digué el president Wilson en signar el decret, és «un avenç molt satisfactori en la nostra política d’estendre’ls autogovern i control dels propis afers». L’any següent el Congrés. Cedint a la insistència del president Wilson, aprovava una nova llei orgànica per a Puerto Rico, que feia electives totes dues cambres de la legislatura i conferia ciutadania americana als habitants de la illa.

Poder americà al Carib.- Mentre estenia més auto-govern als seus dominis, els Estats Units ampliaven la seua esfera d’influència en el Carib. La supervisió de les finances a Santo Domingo, inaugurada en l’administració Roosevelt, es transformà en un protectorat sota Wilson. El 1914 dissensions en la república conduïren al desembarcament de marines americans per «supervisar» les eleccions. Dos anys més tard, un oficial de l’armada americana, amb autoritat de Washington, col·locà tota la república «en un estat d’ocupació militar». Procedí a suspendre el govern i les lleis del país, exilià el president, suprimí el congrés, i els substituí per l’autoritat militar americana. El 1919 un consell consultiu de quatre dominicans prominents fou nomenat per assistir al governador militar americà; però dimití l’any següent després de fer una crida a la restauració de la independència de la república. A tots els efectes pràctics, semblava que la sobirania de Santo Domingo havia estat transferida als Estats Units.

En la república veïna d’Haití hi havia una situació semblant. L’estiu del 1915 hi esclatà una revolució – una d’una llarga sèrie iniciada el 1804 – i els nostres marines hi desembarcaren per restaurar l’ordre. Se celebraren eleccions sota la supervisió d’oficials americans, i es redactà un tractat que posava la gestió de les finances i la policial local haitianes sota l’autoritat americana. En prendre aquesta acció, el nostre Secretari d’Estat tingué cura d’anunciar: «El govern dels Estats Units no té cap intenció agressiva i és del tot desinteressat en la promoció d’aquest protectorat». Encara s’ha de dir que hi hagué protestes vigoroses per part dels nadius i ciutadans americans contra la conducta dels nostres agents a l’illa. El 1921 el president Wilson considerava la retirada.

En línia amb la política americana a les aigües de les Índies Occidentals hi hagué la compra el 1917 de les Illes Daneses just davant de la costa de Puerto Rico. La posició estratègica de les illes, especialment en relació a Haití i Puerto Rico, les féu objecte de preocupació americana ja en el 1867, quan un tractat de compra fou negociat tan tols per ésser refusat pel Senat dels Estats Units. El 1902 un segon arranjament fou fet, però aquesta vegada fou desfet per la cambra alta del parlament danès. El tercer tractat posava fi a cinquanta anys de negociacions i els Estels i les Franges foren hissats per damunt de St. Croix, St. Thomas, St. John, i nombroses illes menors escampades pel veïnat. «Seria suïcida», comentava un diari de New York, «per a Amèrica, en el llindar d’una gran expansió comerical a Sud-Amèrica, de patir una Heligoland, o una Gibraltar, o un Adén erigit pels seus rivals a la boca del seu Suez». En el continent el poder americà fou enfortit per l’establiment d’un protectorat sobre Nicaragua el 1916.

Relacions mexicanes.- L’extensió de l’empresa americana cap al sud dins de l’Amèrica Llatina, de la qual les operacions en les regions caribenyes eren merament una fase, dugueren naturalment els americans cap a Mèxic per desenvolupar els recursos naturals d’aquell país. Sota el domini ferri del general Porfirio Díaz, establert el 1876 i mantingut amb tan sols una breu interrupció fins el 1911, Mèxic s’havia fet més atractiu per als nostres homes de negocis. A invitació del president Díaz, havien investit enormes sumes en terres, camps petroliers i mines mexicanes, i havien posat els fonaments d’un nou ordre industrial. El règim sever instituït per Díaz, però, provocà el descontentament popular. Els peons, o serfs, demanaven la fragmentació de les grans finques, algunes de les quals havien arribat des dels dies de Cortés. El llur clam per «la restauració de la terra al poble no es podia silenciar». El 1911 Díaz fou forçat a renunciar i abandonà el país.

Mèxic queia ara pel camí del desordre. Revolucions i commocions civils se seguien en ràpida successió. Un president liberal, Madero, instal·lat com el successor de Díaz, fou deposat el 1913 i brutalment assassinat. Huerta, un aventurer militar, saludat durant un temps com un altre «home fort», succeí Madero de l’assassinat del qual fou acusat com a instigador. Malgrat que Gran Bretanya i gairebé totes les potències d’Europa acceptaren el nou govern com a legítim, els Estats Units en retingueren obstinadament el reconeixement. Mentrestant, Mèxic era esquinçat per insurreccions sota el lideratge de Carranza, un amic de Madero, Villa, un bandit de pretensions generoses, i Zapata, un líder radical dels peons. Sense el suport dels Estats Units, Huerta era condemnat.

L’estiu del 1914, el dictador renuncià i fugí de la capital, deixant el camp a Carranza. Durant sis anys el nou president, reconegut pels Estats Units, mantingué una posició precària que vigorosament maldà per enfortir contra diversos moviments revolucionaris. A la llarg el 1920, també fou deposat i assassinat, i un altre cabdill militar, Obregón, instal·lat en el poder.

Aquests esdeveniments justa a la nostra porta no podien deixar d’implicar el govern dels Estats Units. En els desordres molts ciutadans americans perderen la vida. Propietat americana era destruïda i terra posseïda per americans era confiscada. Una nova constitució mexicana, amb l’efecte de nacionalitzar els recursos naturals del país, colpia els drets dels investidors estrangers. A més la frontera mexicana era en constant agitació. Fins i tot en els darrers dies de la seua administració, el sr. Taft se sentí obligat d’emetre un advertiment solemne al govern mexicà en protestat contra la violació de drets americans.

El president Wilson, poc després de la seua inauguració, envià un comissionat a Mèxic per investigar la situació. Malgrat que declarà una política general d’«espera vigilant», en dues ocasions topà amb forces mexicanes. El 1914 alguns mariners americans a Tampico foren arrestats per un oficial mexicà; el govern mexicà, malgrat que immediatament alliberà els homes, refusà de fer la disculpa requerida per l’incident. Com a resultat, el president Wilson ordenà el desembarcament de forces americanes a Vera Cruz i l’ocupació de la ciutat. Una topada armada seguí en la que diversos americans foren morts. La guerra semblava inevitable, però en aquesta conjuntura els governs d’Argentina, Brasil i Xile prestaren els llurs bons oficis com a mediadors. Després d’unes setmanes de negociació, durant les quals Huerta fou expulsat del poder, les forces americanes es retiraven de Vera Cruz i l’incident es tancà.

El 1916 hi hagué una segona ruptura en les relacions amigables. La primavera d’aquell any una banda d’homes de Villa assaltà la vila de Columbus, New Mexico, matant diversos ciutadans i cometent robatoris. Una expedició punitiva sota el comandament del general Pershing fou ràpidament enviada per capturar els agressors. Contra les protestes del president Carranza, forces americanes penetraren ben endins de Mèxic sense fer efectiu l’objectiu de l’empresa. Aquesta operació durà fins el gener del 1917, quan la imminència de la guerra amb Alemanya conduí a la retirada dels soldats americans. Es reprengueren relacions amistoses amb el govern mexicà i la política d’«espera vigilant» fou continuada.

Els Estats Units i la guerra europea

L’esclat de la guerra.- En els primers dies d’agost del 1914, gelosies d’anys entre les nacions europees, afuades per noves ambicions imperials, esclataren en un altre conflicte general com el que havia somogut el món en els dies de Napoleó. El 28 de juny, l’hereu del tron austro-hongarès fou assassinat a Serajevo, la capital de Bòsnia, una província austríaca ocupada principalment per serbis. Amb la intenció d’aturar l’agitació sèrbia per la independència, Austria-Hongria culpà d’aquest incident el govern de Sèrbia i féu exigències humiliants a aquell país. Alemanya de seguida proposà que la qüestió fos considerada com «un afer que s’havia de resoldre exclusivament entre Àustria-Hongria i Sèrbia»; volent dir que la petita nació s’havia de deixar a les tendres mercès d’una gran potència. Rússia refusà prendre aquesta visió. Gran Bretanya proposà un acord amb mediació. Alemanya donà suport a Àustria fins el límit. Per emprar el llenguatge de les autoritats alemanyes: «Érem perfectament conscients que una possible attitud bel·ligerant d’Àustria-Hongria contra Sèrbia conduiria Rússia al camp i que això podria involucrar-nos en una guerra, d’acord amb els nostres deutes com a aliats. No podíem, però, en aquests interessos vitals d’Àustria-Hongria que ren en joc, aconsellar els nostre aliat de prendre una attitud retuda gens compatible amb la seua dignitat ni negar-li la nostra assistència». Això féu la guerra inevitable.

Cada dia del fatal agost del 1914 fou coronat d’esdeveniments cabdals. El primer, Alemanya declarà la guerra a Rússia. El segon, els alemanys envaïren el petit ducat de Luxemburg i notificaren el rei del Bèlgica que es preparaven per violar la neutralitat del seu seu reialme camí de París. El mateix dia, Gran Bretanya, ansiosament interpel·lada pel govern francès, prometé l’ajut de l’armada britànica si vaixells de guerra alemanys feien exhibicions hostils al Canal. El 3 d’agost, el govern alemany declarava la guerra a França. L’endemà, Gran Bretanya exigia d’Alemanya respecte per la neutralitat belga i, en no rebre garanties, hi trencà relacions diplomàtiques. El 5, el primer ministre britànic anunciava que s’havia iniciat la guerra entre Anglaterra i Alemanya. La tempesta esclatava ara en tota la seua lamentable fúria.

L’estat d’opinió americà.- Malgrat que el president Wilson promptament proclamà la neutralitat dels Estats Units, les simpaties d’una gran majoria del poble americà eren sens dubte del costat de Gran Bretanya i França. Per a ells la invasió del petit regne de Bèlgica i els horrors que acompanyaren l’ocupació alemanya eren odiosos fins a l’extrem. A més, consideraven el govern imperial alemany com un poder autocràtic forjat en l’interès d’un partit militar ambiciós. El kàiser, Guillem II, i el Príncep Hereu eren els símbols d’arrogància reial. D’altra banda, molts americans de descendència alemanya, en memòria dels llurs vincles amb la Pàtria, simpatitzaven obertament amb les Potències Centrals; i molts americans de descendència irlandesa, recordant la llur llarga i amarga lluita per l’autonomia a Irlanda, contemplarien la derrota britànica com un redreç merescut d’antics greuges.

Extremadament sensible a l’opinió americana, però mal informat, el govern alemany aviat inicià esforços sistemàtics per a presentar la seua causa al poble dels Estats Units a la llum més favorable possible. Dr. Bernhard Dernburg, l’antic secretari colonial de l’Imperi Alemany, fou enviat a Amèrica com a agent especial. Durant mesos omplí els noticiaris, revistes i periòdics d’entrevistes, articles, i notes sobre la justícia de la causa teutònica. Des d’una oficina de premsa de New York fluïa un corrent de pamflets, fulls volants, i dibuixos. Una revista, «La Pàtria», fou fundada per garantir «joc net per a Alemanya i Àustria. Diversos professors d’universitats americanes, que s’havien format a Alemanya, prengueren la ploma en defensa dels Imperis Centrals. La premsa de llengua alemanya, sense excepció segons sembla, l’Aliança Nacional Alemanya, societats alemanyes menors, i esglésies luteranes sortiren en suport de la causa alemanya. Fins i tot les publicacions en llengua anglesa, per bé que favorables en general als aliats de l’Entente, obrien les llurs columnes en interès d’una justícia igual als portaveus de totes les potències contendents d’Europa.

Abans que haguessen transcorregut dues setmanes la controvèrsia s’havia fet tan intensa que el president Wilson (18 d’agost del 1914) fou mogut a advertir els seus compatriotes contra caure en disputes agres. «Tothom», deia, «que estime realment Amèrica actuarà i parlarà en el veritable esperit de neutralitat que és l’esperit de la imparcialitat i l’honestedat i amabilitat a tots els implicats... Hem d’ésser imparcials tant de pensament com d’acció, hem de posar límit als nostres sentiments així com a tota transacció que es puga construir com una preferència d’un partit a la lluita davant d’un altre».

El conflicte sobre el comerç americà.- Com en temps de les guerres napoleòniques, la contesa a Europa elevà qüestions fonamentals en relació als drets d’americans que comerciaven tant amb països en pau com en guerra. En aquest punt hi havia l’1 d’agost del 1914, un cos ben definit de principis que obligaven les nacions. Entre ells els següents eren d’importància vital. En primer lloc, es reconeixia que un vaixell mercant enemic pres en alta mar era un premi legítim de guerra que es podia capturar i confiscar. En segon lloc, s’acordava que «contraban de guerra» trobat en un vaixell enemic o neutral era un premi legítim; qualsevol vaixell sospitós de transportar-ne s’exposava al registre i si el sorprenien amb béns prohibits era subjecte de captura. En tercer lloc, la llei internacional prescrivia que un vaixell mercant pacífic, tant si pertanyia a un país enemic o a un de neutral, no havia d’ésser destruït o enfonsat sense provisió de seguretat de tripulació i passatgers. En quart lloc, s’entenia que un bel·ligerant tenia el dret, si podia, de blocar els ports d’un enemic i impedir l’ingrés o egrés de tot vaixell; però aquest blocatge, per ésser legítim, havia d’ésser efectiu.

Aquests principis general deixaven indeterminades dues qüestions importants: «Què és un blocatge efectiu?» i «Què és contraban de guerra?». La tasca de respondre aquestes qüestions caigué en Gran Bretanya com a mestressa de les mars. Malgrat que el submarins alemanys feien impossible als seus vaixells de guerra de mantindre una patrulla contínua de les aigües davant dels ports blocats, declarava el blocatge nogensmenys «efectiu» perquè la seua armada era suprema. Pel que fa al contraban de guerra Gran Bretanya posà una interpretació tan àmplia en el terme com per incloure gairebé tot article important de comerç. Ja el 1915 declarava fins i tot carregaments de gra i farina com a contraban, defensant l’acció per raó que el govern alemany havia pres recentment possessió de tots els estocs interiors de panís, blat, i farina.

Sorgí una nova qüestió en relació amb el comerç americà amb els països neutrals que envoltaven Alemanya. Gran Bretanya començà aviat a interceptar vaixells que transportaven petroli, benzina, i coure – tot materials bèl·lics de primera importància – en raó que eren o bé destinats en darrer terme a Alemanya o que alliberarien béns per a vendre’ls als alemanys. El 2 de novembre del 1914, el govern anglès anunciava que els alemanys sembraven mines en aigües obertes i que per tant tota la Mar del Nord era zona militar. Vaixells destinats a Dinamarca, Noruega, i Suècia foren ordenats de passar pel Canal de la Mànega per a inspeccions i directrius de navegació. En efecte, els americans rebien ara llicència de Gran Bretanya per comerciar en certes mercaderies i en certes quantitats amb països neutrals.

Contra aquestes mesures extraordinàries, el Departament d’Estat a Washington registrà agudes objeccions, dient: «Aquest govern és forçat a desgrat a la conclusió que la política present del govern de Sa Majestat envers vaixells i carregaments neutrals excedeix la necessitat manifesta d’un bel·ligerant i constitueix restriccions als drets de ciutadans americans a alta mar, que no són justificats per les regles del dret internacional o requerides sota el principi d’autopreservació».

Alemanya comença la campanya submarina.- Alemanya anunciava ara que, del 18 de febrer del 1915 en endavant, tot el Canal de la Mànega i les aigües al voltant de Gran Bretanya es considerarien una zona de guerra i que tot vaixell enemic que s’hi trobàs seria destruït. El decret alemanya afegia que, com que l’almirallat britànica havia ordenat l’ús de banderes neutrals per part de vaixells anglesos en temps de destret, els vaixells neutrals serien en perill de destrucció si es trobaven en l’àrea prohibida. Era clar que Alemanya pretenia emprar submarins per destruir transports. S’introduïa així un nou factor en la guerra naval, un de no previst en les lleis acceptades de guerra. Un buc de guerra que aclaparàs un vaixell mercant podia fàcilment prendre tripulació i passatgers a bord per custòdia segura tal com prescrivia el dret internacional; però un submarí habitualment no podia fer res de tot això. Necessàriament les vides i vaixells tant de neutrals com de bel·ligerants es posaven en perill mortal. Aquesta conducta sorprenent Alemanya la justificava per raó que era una mera represàlia contra Gran Bretanya per les seues violacions del dret internacional.

La resposta dels Estats Units a l’ominosa ordre alemanya fou ràpida i directa. El 10 de febrer del 1915 advertia Alemanya que si els seus comandants destruïen vides i vaixells americans en obediència a aquell decret, l’acció seria «molt difícil de fet de reconciliar amb les relacions amistoses que feliçment subsisteixen entre els dos governs». La nota americana afegia que el govern imperial alemany seria tingut per «estrictament responsable» i que es prendrien totes les passes necessàries per salvaguardar vides americanes i drets americans. Aquesta era un llenguatge ferm i clar, però l’única resposta que provocà d’Alemanya fou un suggeriment que, si Gran Bretanya permetés que subministraments alimentaris passassen a través de blocatge, la campanya de submarins seria suspesa.

Violacions de drets americans.- Mentrestant Alemanya continuà a castigar el transport en alta mar. El 28 de gener, un assaltant alemany enfonsà el vaixell americà William P. Frye a l’Atlàntic Sud; el 28 de març, un vaixell britànic, el Falaba, fou enfonsat per un submarí i molts a bord, inclòs un ciutadà americà, foren morts; i el 28 d’abril, un avió alemanya llençà bombes sobre el vapor americà Cushing. El matí de l’1 de maig del 1915, els americans eren astorats en veure en la premsa un anunci, signat per l’Ambaixada Imperial alemanya, que advertia els viatgers dels perills en la zona de guerra i els notificava que qualsevol que s’aventuràs en vaixells britànics dins d’aquella àrea ho feia a risc. Aquell dia, el Lusitania, un vapor britànic, salpà de New York cap a Liverpool. El 7 de maig, sense advertiment, el vaixell fou colpit per dos torpedes i en qüestió de minuts s’enfonsà per la proa, duent a la mort 1153 persones incloent-hi 114 homes, dones, i infants americans. Un crit d’horror recorregué el país. La premsa alemanya i alguns americans arguïen que els ciutadans americans havien estat degudament advertits del perill i havien posat deliberadament les llurs vides en les pròpies mans; però el fet terrible fou gairebé universalment condemnat per l’opinió pública.

Les notes del Lusitania.- El 14 de maig, el Departament d’Estat a Washington féu pública la primera de les tres famoses notes sobre el cas del Lusitania. Informava solemnement el govern alemany que «cap advertiment que un acte il·legal i inhumà serà comès pot acceptar-se com una excusa o pal·liatiu d’aquell acte o com una renúncia de responsabilitat de la seua comissió». Cridava el govern alemany a desautoritzar l’acte, fer-hi reparació en la mesura del possible, i prendre passes per previndre «la repetició de qualsevol cosa tan òbviament subversiva dels principis de la guerra». La nota tancava amb un clar advertiment a Alemanya que el govern dels Estats Units no «ometrien cap mot ni cap acte necessari per a la realització del seu deure sagrat de mantindre els drets dels Estats Units i dels seus ciutadans i de salvaguardar el llur lliure exercici i gaudi». El dau era llençat; però Alemanya com a resposta merament contemporitzà.

En una segona nota, feta pública l’11 de juny, la posició dels Estats Units era afirmada de nou. William Jennings Bryan, el Secretari d’Estat, havia renunciat perquè la deriva de la política del President Wilson no anava cap a la mediació sinó cap al manteniment estricte de drets americans, si calgués, per la força de les armes. La resposta alemanya fou encara evasiva i els comandants navals alemanys continuaren el llur curs d’enfonsament de vaixells mercants. En una tercera i darrera nota del 21 de juliol del 1915, el President Wilson deixava clar a Alemanya què entenia quan deia que escrivia que mantindria els drets dels ciutadans americans. Finalment, després de molta discussió i divagació, l’ambaixador alemany l’1 de setembre del 1915 envià una breu nota al Secretat d’Estat «Els vaixells de línia no seran enfonsats pels nostres submarins sense advertiment i sense seguretat de les vides de no-combatents, a condició que no intenten escapar o oferir resistència». Editorialment, el New York Times declarà: «És un triomf no ta sols de la diplomàcia sinó de la raó, la justícia, i la veritat». El Secretari d’Estat hi veia «un reconeixement dels principis fonamentals pels qual hem batallat».

L’elecció presidencial del 1916.- En mig d’aquesta crisi arribà la campanya presidencial. Del costat republicà tot semblava dependre de l’acció dels progressistes. Si la ruptura creada el 1912 pogués tancar-se, la victòria seria possible; si no, la derrota era segura. Una promesa d’unitat jeia en el fet que les convencions dels republicans i progressistes se celebraven simultàniament a Chicago. Els amics de Roosevelt esperaven que tots dos partits el seleccionassen com a candidat; però aquesta esperança no es realitzà. El republicans escolliren, i els progressistes acceptaren, Charles E. Hughes, un justícia associat del Tribunal Suprem federal que, com a governador de New York, havia aconseguit una reputació nacional en fer la guerra contra «els polítiques de màquina».

Davant del clam d’expressions de simpatia amb un o l’altre dels poders contendents d’Europa, els republicans triaren un curs intermedi, en declarar que sostindrien tots els drets americans «a casa o a fora, per terra i per mar». Aquest sentiment el sr. Hughes el recollí en el seu discurs d’acceptació. Alguns ho interpretaren en el sentit d’una política més ferma en tractar amb Gran Bretanya; d’altres, com una gestió més vigorosa de l’amenaça submarina. Els demòcrates, per la llur banda, renominaren el president Wilson per aclamació, revisaren amb orgull els assoliments legislatius del partit, i comentaren «les esplèndides victòries diplomàtiques del nostre gran president Wilson que ha preservat els interessos vitals del nostre govern i els seus ciutatans i ens ha mantingut fora de la guerra».

En l’elecció que seguí el vot popular del president Wilson depassà el dipositat pel sr. Hughes en més de mig milió, mentre que el seu vot electoral resistí amb 277 contra 254. El resultat fou considerat, i no sense raó, un gran triomf personal del president. Havia rebut el vot més gran mai emès per a un candidat presidencial. El Partit Progressista pràcticament desaparegué, i els socialistes patiren un sotrac sever, en caure molt per darrere del vot del 1912.

El president Wilson urgeix la pau a les nacions en guerra.- Aparentment convençut que les seus polítiques pacífiques havien estat profundament aprovades pels seus compatriotes, el president Wilson, poc després de l’elecció, adreçà «notes de pau» als bel·ligerants europeus. El 16 de desembre, l’emperador alemany proposà als poders aliats que entrassen en negociacions de pau, un suggeriment que fou tractat com a mera maniobra política pels governs oponents. Dos dies més tard el president Wilson envià una nota a les nacions bel·ligerants demanant-les de declarar «els termes amb els quals la guerra seria conclosa». A aquelles notes les Potències Centrals replicaren que eren disposades a trobar-se amb els llurs antagonistes en una conferència de pau; i les Potències Aliades respongueren amb la presentació de certes condicions precedents a un acord satisfactori. El 22 de gener del 1917, el president Wilson en un discurs davant del Senat, declarà deure dels Estats Units prendre part en l’establiment ‘una pau estable damunt la base de certs principis. Aquests eren, en breu: «pau sense victòria»; el dret de les nacionalitats a la llibertat i l’autogovern; la independència de Polònia; llibertat de les mars; la reducció d’armaments; i l’abolició d’aliances lligadores. Tot el món discutia el remarcable missatge del president, quan fou emmudit el 31 de genern haver anunciat l’ambaixador alemanya a Washington la renovació oficial d’una guerra submarina implacable.

Els Estats Units en guerra

Passes cap a la guerra.- Tres dies després de rebre notícia que el govern alemany pretenia tornar a la seua antiga política submarina, el president Wilson tallà relacions diplomàtiques amb l’imperi alemany. Al mateix temps explicà al Congrés que no desitjava cap conflicte amb Alemanya i que esperaria una «llei oberta» abans de prendre passes addicionals per preservar drets americans. «Que Déu permeta», concloïa, «que no se’n repte a defendre’ls per actes d’injustícia voluntària de part del govern d’Alemanya». Amb tot, el repte arribà. Entre el 26 de febrer i el 2 d’abril, sis vaixells mercants americans foren torpedinats, en la majoria de casos sense cap advertiment i sense consideració a la pèrdua de vides americanes. El president Wilson fou cridat doncs al Congrés a respondre l’amenaça alemanya. La resposta del Congrés el 6 d’abril fou una resolució, aprovada amb tan sols uns pocs vots dissidents, que declarava l’existència d’un estat de guerra amb Alemanya. Àustria-Hongria de seguida tallà relacions diplomàtiques amb els Estats Units; però no fou fins el 7 de desembre que el Congrés, actuant a iniciativa del President, declarà la guerra també a aquell «vassall del govern alemany».

Objectius bèl·lics americans.- En molts discursos al començament i durant el curs de la guerra, el president Wilson enuncià els objectius que mogueren el nostre govern a prendre les armes. Primerament deixà clar que era una guerra d’autodefensa. «Els amos militars d’Alemanya», exclamava, «ens negaren el dret d’ésser neutrals». La prova era a la mà de tothom. Agents del govern imperial alemany havien destruït vides americanes i propietat americana a alta mar. Havien omplert les nostres comunitats d’espies. Havien plantat bombes en vaixells i polvorins. Havien fomentat divisions entre ciutadans americans.

Malgrat que assetjat el molts sentit obligat a recórrer a la guerra, els Estats Units no perseguien recompenses materials. «El món s’ha de fer més segur per a la democràcia. La pau s’ha de plantar en els fonaments comprovats de la llibertat política. No tenim objectius egoistes als que servir. No desitjam cap conquesta, ni domini. No cercam cap indemnització per a nosaltres».

En un missatge molt remarcable llegit al Congrés el 8 de gener del 1918, el president Wilson presentà els seus famosos «catorze punts» que resumien els ideals pels quals combatíem. Incloïen tractats oberts de pau, obertament conclosos; llibertat absoluta de navegació en les mars; l’eliminació, en la mesura del possible, de barreres comercials entre nacions; reducció d’armaments; ajustaments de les reclamacions colonials en interès de les poblacions afectades; tractament just i amistós de Rússia; la restauració de Bèlgica; la rectificació del tort fet a França el 1871 en la qüestió d’Alsàcia-Lorena; ajustament de les fronteres italianes d’acord amb les línies de nacionalitat; més llibertat per als pobles d’Àustria-Hongria; la restauració de Sèrbia i Romania; el reajustament de l’Imperi Turc; una Polònia independent; i una associació de nacions per oferir garanties mútues a tots els estats grans i petits. En una ocasió posterior el president Wilson elaborà el darrer punt, és a dir, la formació d’una societat de nacions per garantir la pau i establir la justícia entre les potències del món. Democràcia, el dret de les nacions a determinar el llur propi destí, una aliança de pau duradora – aquests eren els ideals pels qual el poble americà havia de vessar sang i tresor.

El sorteig selectiu.- La guerra mundial esdevingué una guerra de nacions. Les potències contra les quals ens arrengleràvem tenien tot home capaç en servei i tots els llurs recursos, humans i materials, mobilitzats. Per aquesta raó, el president Wilson convocà tot el poble dels Estats Units a fer tot sacrifici necessari per a la victòria. El Congrés decretà per llei que l’exèrcit nacional s’havia de triar entre tots els ciutadans mascles i mascles que no fossen estrangers enemics que havien declarat la intenció d’esdevindre ciutadans. Amb el primer acte del 18 de maig del 1917, fixava els límits d’edat en vint-i-un i trenta-un inclosos. Més tard, l’agost del 1918, els estengué a divuit i quaranta-cinc. Dels homes del primer grup així allistats foren triats per sorteig els soldats de la guerra mundial que, amb l’exèrcit regular i la guàrdia nacional, formaven la Força Expedicionària Americana que sostingué la causa americana en els camps de batalla d’Europa. «Tota la nació», digué el president, «ha d’ésser un equip en el que cada home jugarà el paper pel qual és més apte».

Préstecs de llibertat i impostos.- Per tal que les forces militars i navals fossen mal finançades, la nació fou cridada a posar els seus recursos al servei del govern. Alguns defensaren el «recrutament tant de riquesa com d’homes», referint-se a suportar la guerra en impostos a les grans fortunes; però consells més conservadors prevalgueren. Quatre grans Emprèstits Llibertat foren posats en circulació, amb totes les agències de publicitat moderna emprades per allistar interès popular. El primer préstec tingué quatre milions i mig de subscriptors; el quart més de vint milions. Combinats amb préstecs hi hagué forts impostos. Es fixà un impost progressiu sobre la renda que començava amb un quatre per cent en rendes dels rangs inferiors i pujava a seixanta-tres per cent de la part de qualsevol renda superior a 2.000.000 de dòlars. Es recaptà un impost progressiu sobre herències. Un import sobre excés de beneficis fou establert per a totes les corporacions i societats, que pujava en quantia a un seixanta per cent de l’ingrés net en excés del trenta-tres per cent sobre el capital investit. «Aquesta», digué un distingit econòmic, «és la marca més alta d’aigua en la història de la taxació. Mai abans en els annals de la civilització s’ha fet un intent de prendre tant com dos terços dels ingressos d’un home amb taxació».

Mobilització de recursos materials.- No es deixà pedra sense gira per fornir les armes, municions, subministraments, i transports requerits en la gegantina empresa. Entre la declaració de guerra i l’armistici, el Congrés aprovà llei rere llei en relació a subministraments alimentaris, matèries primeres, ferrocarrils, mines, vaixells, boscos, i empreses industrials. Cap poder sobre les vies i propietat de ciutadans, considerat necessari per al proseguiment del conflicte armat, fou negat al govern. El blat del granger, el sucre de la mestressa de casa, el carbó de les mines, el treball de les fàbriques, els vaixells dels molls, el comerç amb països amistosos, els ferrocarrils, bancs, magatzems, fortunes privades – tot fou mobilitzat i posat sota qualsevol obligació que el govern consideràs imperativa. Mai una nació es dedicà més devotament a una sola causa.

Una llei del 10 d’agost el 1917, donà al president poder per fixar els preus del blat i del carbó i per prendre gairebé qualsevol passa necessària per impedir monopolis i preus excessius. Amb una sèrie de mesures, que aplicaven els principis de la llei de transport del 1916, vaixells i drassanes foren posades sota control públic i el govern fou capacitat per a embarcar-se en un gran programa de construcció naval. El desembre del 1917, el govern assumí durant el període de guerra l’operació dels ferrocarrils sota una proclamació presidencial que fou elaborada el març del 1918, amb una llei del Congrés. L’estiu del 1918 el negoci de l’exprés, del telèfon i del telègraf de tot el país passà a control governamental. Pel risc de guerra es contractaren assegurances per a les famílies dels homes allistats, es proveïren compensacions per ferides, s’instituïren beneficis en cas de mort, i s’establí un sistema d’assegurança nacional en interès dels homes en servei. Mai abans de la història del país el govern havia adoptat una visió tan sàvia i humana de les seues obligacions als qui servien en el camp de batalla o en les mars.

L’espionatge i les lleis de sedició.- Per la llei d’espionatge del 15 de juny del 1917, i a llei que l’esmenava, coneguda com a llei de sedició, aprovada el maig de l’any següent, el govern rebé un poder dràstic sobre l’expressió d’opinió. La primera mesura penalitzava els qui aplegaven informació cap a un país estranger per usar-la en perjudici dels Estats Units; els qui feien afirmacions falses destinades a interferir amb les forces militars o navals dels Estats Units; els qui intentaven instigar insubordinació o deslleialtat en l’exèrcit i l’armada; i els qui obstruïen deliberadament l’allistament. La llei de sedició fou encara més severa i agranadora en els seus termes. Imposava fortes penes a qualsevol personal que usàs «llenguatge abusiu sobre el govern o institucions del país». Autoritzava l’acomiadament de qualsevol funcionari el govern que cometés «actes deslleials» o pronunciàs «llenguatge deslleial», i capacitava el Mestre Postal General de tancar la bústia a persones que violassen la llei. Aquesta mesura, preparada pel Departament de Justícia, topà amb una oposició vigorosa en el Senat, on vint-i-quatre republicans i dos demòcrates hi votaren en contra. El senador Johnson de Califòrnia la denuncià com una llei «per reprimir la llibertat de premsa en els Estats Units i per impedir a qualsevol home, tant se val qui siga, expressar una crítica legítima en relació al govern actual. La constitucionalitat de les lleis fou atacada; però foren sostingudes pel Tribunal Suprem i aplicades estrictament.

Treball i guerra.- Davant de l’agitació del treball europeu durant la guerra i especialment la revolució proletària a Rússia el novembre del 1917, aviat s’expressà una certa preocupació per la posició que el treball organitzat podria prendre en el Estats Units. Fou, però, aviat descartada. Samuel Gompers, en nom de la Federació Americana del Treball, declarà que «aquesta és una guerra del treball», i comprometé el suport unit de tots els sindicats. Hi havia certa dissensió. El Partit Socialista denuncià la guerra com a baralla capitalista; però totes les protestes plegades eren massa lleugeres per tindre gaire efecte. Líders obrers americans foren enviats a Europa per enfortir els rengles vacil·lants de sindicalistes a les castigades per la guerra Anglaterra, França i Itàlia. El treball rebé representació en els consells i comissions importants que tractaven qüestions industrials. Els estàndards sindicals foren acceptats pel govern i generalment aplicats a la indústria. El Departament de Treball esdevingué un dels poderosos centres de guerra de la nació. En un discurs memorable a la Federació Americana del Treball, el president Wilson assegurà als sindicalistes que les condicions laborals no s’havien de fer indegudament oneroses per la guerra i rebé a canvi un compromís de lleialtat de la Federació. El reconeixement de la contribució del treball a guanyar la guerra fou encarnat en el tractat de pau, que preveia una organització internacional permanent per promoure l’esforç mundial del treball per millorar les condicions socials. «La societat de nacions té com a objecte l’establiment de la pau universal», afirma el preàmbul de la secció laboral del tractat, «i aquesta pau tan sols es pot establir si es basa en la justícia social... El fracàs de qualsevol nació d’adoptar condicions humanes de treball és un obstacle en el camí d’altres nacions que desitgen millorar les condicions dels llurs propis països».

L’Armada americana en la guerra.- Tan aviat com el Congrés declara la guerra la flota es mobilitzà, s’obriren els ports americans als vaixells de guerra dels aliats, es féu una provisió immediata per augmentar el nombre d’homes i vaixells, i un contingent de naus de guerra fou enviat a cooperar amb els britànics i francesos en la llur contesa de vida o mort amb submarins. Es féu un esforç especial per estimular la producció de «caçadors de submarins» i s’enviaren «creuers d’escolta» a la zona de perill. Es proveïren combois per acompanyar els transports que duien soldats cap a França. Abans del final de la guerra més de vent mil vaixells americans i 75.000 oficials i homes operaven en aigües europees. Malgrat que la flota alemanya no aconseguí sortir i amenaçar el poder marítim dels aliats, els cuirassats dels Estats Units eren sempre disposats a acomplir tot el deure en tal cas. Tal com foren les coses, el servei de l’armada americana es limità principalment a ajudar en la campanya que esquinçà l’amenaça submarina als transports aliats.

La guerra a França.- Degut al caràcter peculiar de la guerra a França, requeria un temps superior a les forces militars americans per entrar-hi en acció; però no hi hagué cap retard innecessari. Ben aviat després de la declaració de guerra, es prengueren passes per oferir assistència militar als aliats. L’exèrcit regular fou ampliat i les tropes de la guàrdia nacional foren posades a servei nacional. El 13 de juny, el general John J. Pershing, triat cap de les Forces Expedicionàries Americanes, arribà a París i començà els preparatius de l’arribada de les nostres tropes. El mes de juny, l’avantguarda de l’exèrcit arribava a França. Un corrent lent i continu seguí. Tan aviat com els homes incorporats en el recrutament foren llestos, esdevingué una inundació. Durant el període de la guerra l’exèrcit fou ampliat d’uns 190.000 homes a 3.665.000, dels quals més de 2.000.000 eren a França quan se signà l’armistici.

Malgrat que tropes americanes no prengueren part a gran escala fins la darrera fase de la guerra el 1918, diversos batallons d’infanteria eren en les trinxeres l’octubre del 1917, i tingueren el llur primer encontre sever amb els alemanys a principi de novembre. El gener del 1918, prengueren una part de la línia de front com a sector americà. El març, el general Pershing posava les nostres forces a la disposició del general Foch, comandant en cap dels exèrcits aliats. La primera divisió, que penetrà en el sortint de Montdidier l’abril, aviat topà amb l’enemic, «prenent amb esplèndida agilitat la vila de Cantigny i tots els altres objectius, que foren organitzats i retinguts obstinadament contra enormes contraatacs i irritant foc d’artilleria».

Quan els alemanys llençaren els llurs grans impulsos cap al Marne i París, el juny i juliol del 1918, tot home disponible fou posat sota el comandament del general Foch. A Belleau Woo, a Château-Thierry, i altres punts al llarg del profund sortint fet pels alemanys en les línies franceses, soldats americans es distingiren amb acció heroica. També jugaren un rol important en el contraatac que «esclafà» el sortint i empenyé els alemanys enrere.

El setembre, tropes americanes, amb ajut francès, «agranaren» el sortint alemany a St. Mihiel. Per aquesta època el general Pershing era preparat per al gran impuls americà cap al nord-est en el bosc d’Argonne, mentre també cooperava amb els britànics en l’assalt a la línia Hindenburg. En la batalla de Mosa-Argonne, els nostres soldats toparen amb alguns dels combats més severs de la guerra i empenyeren endavant continuadament contra la resistència més obstinada de l’enemic. El 6 de novembre, reportava el general Pershing, «una divisió del primer cos arribava a un punt del Mosa davant de Sedan, a vint-i-cinc milles de la nostra línia de partida. L’objectiu estratègic que era la nostra més alta esperança s’havia guanyat. Havíem tallat la principal línia de comunicació de l’enemic i res més que una rendició o un armistici podia salvar el seu exèrcit del complet desastre». Cinc dies més tard arribà el final. El matí de l’11 de novembre, l’ordre de cessar el foc entrà en vigor. L’exèrcit alemany era en ràpida retirada i havia començat la desmoralització. El kàiser havia abdicat i fugí a Holanda. Els somnis imperials de Hohenzollern eren esmicolats. En el cinquanta-dosè mes, la guerra mundial, que implicava gairebé tota nació civilitzada del globus, era tancada. Més de 75.000 soldats i mariners americans havien perdut la vida. Més de 250.000 havien estat ferits o eren desapareguts o en camps alemanys de presoners.

L’acord a París

La Conferència de Pau.- El 18 de gener del 1919, una conferència de les potències aliades i associades s’aplegà per a pronunciar judici sobre l’imperi alemany i els seus satèl·lits derrotats: Àustria-Hongria, Bulgària i Turquia. Fou un espectacle commovedor. Setanta-dos delegats parlaven per trenta-dos estats. Els Estats Units, Gran Bretanya, França, Itàlia, i Japó tenien cinc delegats cadascun. Bèlgica, Brasil i Sèrbia tenien assignats tres cadascun. Canadà, Austràlia, Sud-Àfrica, Índia, Xina, Grècia, Hedjaz, Polònia, Portugal, Romania, Siam, i Txecoslovàquia reberen dos per cap. La resta d’estats de Nova Zelanda, Bolívia, Cuba, Equador, Guatemala, Haití, Hondures, Libèria, Nicaragua, Panamà, Perú, i Uruguai tenia un delegat cadascun. El president Wilson parlà en persona pels Estats Units. Anglaterra, França, i Itàlia eren representades pels llurs primers ministres: David Lloyd George, Georges Clémenceau, i Vittorio Orlando.

El Consell Suprem.- La feina real de l’acord fou inicialment confiada a un Consell Suprem de deu representants dels Estats Units, Gran Bretanya, França, Itàlia i Japó. Aquesta fou reduïda després a cinc membres. Llavors Japó caigué i finalment Itàlia, deixant tan sols el president Wilson i els primers ministres, Lloyd George i Clémenceau, els «Grans Tres», que assumiren la càrrega de potents decisions. El 6 de maig, la llur feina era completada i en una sessió secreta de la conferència plenària tot el tractat de pau fou aprovat, malgrat que unes poques potències feren reserves o objeccions. L’endemà el tractat fou presentat als alemanys que, després de prolongades protestes, signaren el darrer dia de gràcia, el 28 de juny. Aquest tractat alemany fou seguit per acords amb Àustria, Hongria, Bulgària, i Turquia. Col·lectivament aquests grans documents formaren la base legal de l’acord europeu general.

Els termes de l’acord.- Els tractats aplegats fan un volum enorme. El tractat alemany tan sols abasta vora 80.000 mots. Col·lectivament cobreixen un rang immens de temes que es poden resumir sota cinc encapçalaments: (1) l’acord territorial a Europa; (2) la destrucció del poder militar alemany; (3) reparacions per danys fets per Alemanya i els seus aliats; (4) la disposició de colònies i protectorats alemanys; i (5) la Societat de Nacions.

Alemanya fou reduïda per la cessió d’Alsàcia-Lorena a França i la pèrdua de diverses altres províncies. Àustria-Hongria fou dissolta i desmembrada. Rússia fou reduïda per la creació de nous estat a l’oest. Bulgària fou despullada de les conquestes de les recents guerres balcàniques. Turquia fou desmembrada. Nou nous estats independents foren creats: Polònia, Finlàndia, Lituània, Letònia, Estònia, Ucraïna, Txecoslovàquia, Armènia i Hedjaz. Itàlia, Grècia, Romania, i Sèrbia foren ampliades per cessions de territori i Sèrbia fou transformada en el gran estat de Iugoslàvia.

La destrucció del poder militar alemany fou profunda. Tota l’armada, amb excepcions menors, fou lliurada a les potències aliades i associades; tot l’equipament d’Alemanya per al futur fou limitat a sis cuirassats i sis creuers lleugers, amb certs petits vaixells però no submarins. El nombre d’homes allistats i oficials per a l’exèrcit fou fixat en no pas més de 10.000; la plana major fou dissolta; i la fabricació de municions restringida.

Alemanya fou obligada a acceptar plena responsabilitat de tots els danys; a pagar cinc mil milions de dòlars en efectiu i béns, i a fer altres certs pagaments que es podrien ordenar de tant en tant per una comissió inter-aliada de reparacions. Fou també requerida de lliurar a Bèlgica, França, i Itàlia, milions de tones de carbó cada any durant deu anys; mentre que per una compensació addicional a França la rica conca de carbó del Saar fou posada sota control inter-aliat per ésser explotada sota administració francesa pe un període mínim de quinze anys. Àustria i els altres associats d’Alemanya foren també situats sota pesades obligacions als vencedors. Danys fets al transport per submarins i altres vaixells s’havien de pagar en base a tona per tona.

La disposició de les colònies alemanyes i de l’antic imperi otomà presentava problemes entrelligats. S’acordà finalment que les colònies alemanyes i les províncies turques que eren en un estadi endarrerit de desenvolupament fossen col·locades sota la tutela de certes potència actuant com a «mandatàries» detenint-les en «una confiança sagrada de civilització». Una excepció del principi de mandat sorgí en el cas dels drets alemanys a Shantung, tots els quals foren transferits directament a Japó. Aquesta fou la disposició que conduí a la delegació xinesa a retindre les llurs signatures del tractat.

La Societat de Nacions.- Alt entre els objectius que tenia en ment en convocar la nació a les armes, el president Wilson situava el desig de posar fi a la guerra. Per tots els Estats Units el poble parlava de la «guerra per acabar la guerra». Cap consigna evocava una resposta més profunda del públic. El mateix president havia declarat repetidament que s’havia de formar una associació general de nacions per guardar la pau i protegir tots contra les ambicions dels pocs. «Tal com ho veig», deia en un discurs en la inauguració de la campanya del Quart Emprèstit de la Llibertat, «la constitució de la Societat de Nacions i la clara definició dels seus objectius ha d’ésser una part, en un sentit la part més essencial, del propi acord de pau».

Res no era més natural, doncs, que la insistència de Wilson a París sobre la formació d’una associació internacional. De fet havia anat a Europa en persona en gran part per acomplir aquest fi. La Primera Part del tractat amb Alemanya, el Pacte de la Societat de Nacions, fou deguda als seus esforços més que a cap altra influència. Dins de la Societat creada així s’havia d’abastar totes les potències aliades i associades i gairebé tots els neutrals. Per un vot de dues terceres parts de l’Assemblea de la Societat les nacions excloses podrien ésser admeses.

Les agències de la Societat de Nacions havien d’ésser d’un nombre de tres: (1) un secretariat permanent localitzat a Ginebra; (2) una Assemblea consistent en un delegat de cada país, domini, o colònia auto-governada (incloent-hi Canadà, Austràlia, Sud-Àfrica, Nova Zelanda, i Índia); (3) i un Consell consistent en representants dels Estats Units, Gran Bretanya, França, Itàlia, i Japó, i quatre altres representants seleccionats per l’Assemblea de temps en temps.

Les tasques imposades a la Societat i les obligacions acceptades pels seus membres eren nombroses i importants. El Consell havia de prendre passes per formular un marc de reducció d’armament i de sotmetre un pla per a l’establiment d’un Tribunal permanent de Justícia Internacional. Els membres de la Societat (article X) havien de respectar i preservar tant contra una agressió externa la integritat territorial i la independència política existent de totes les nacions associades. Havien de sotmetre a arbitratge o investigació pel Consell totes les disputes que no es poguessen resoldre per la diplomàcia i en cap cas recórrer a la guerra fins tres mesos després de la decisió. Si cap membre desconegués els seus pactes, la seua acció es consideraria un acte de guerra contra la Societat, que en conseqüència tallaria el comerç i negoci del membre hostil i recomanaria a través del Consell als diversos governs associats les mesures militars a emprendre. En cas que la decisió de qualsevol arbitratge d’una disputa fos unànime, els membres de la Societats afectats hi serien vinculats.

Tal fou l’acord a París i aquesta fou l’associació de nacions formada per promoure la pau del món. Foren aprovats ràpidament per la majoria de potències, i la primera Assemblea de la Societat de Nacions es reuní a Ginebra a finals del 1920.

El Tractat en els Estats Units.- Quan el tractat fou presentat al Senat dels Estats Units per a l’aprovació, aparegué una oposició violenta. En aquella cambra els republicans tenien una lleugera majoria i calien el vot de dues terceres parts per a la ratificació. El sentiment per i contra el tractat anava principalment en línies partidària; prò els republicans es dividiren ells mateixos. La porció major, coneguda com a «reservistes», afavoria la ratificació amb certes condicions respecte drets americans; mentre una minoria petita però activa refusava la Societat de Nacions íntegrament, anunciant-se com a «irreconciliables». Els fonaments d’aquesta oposició republicana es basaven en part en els termes de pau imposats a Alemanya i en part en el Pacte de la Societat de Nacions. Es feia excepció als articles que afectaven els drets de ciutadans americans en propietat afectada per l’ajustament amb Alemanya, però la càrrega de crítica s’adreçava contra la Societat. L’article X que garantia contra una agressió exterior la independència política i la integritat territorial dels membres de la Societat fou sotmesa a un foc especialment sever; mentre que el tractament acordat a la Xina i les seccions que afectaven afers interns americans eren semblantment atacats com a «injustos i perillosos». Com a resultat de les llurs deliberacions, els republicans proposaren una llarga llista de reserves que afectaven moltes de les parts vitals del tractat. Aquestes foren refusades pel president Wilson en considerar-les efectivament com una «nul·lificació del tractat». Davant de l’atzucac el tractat fou definitivament refusat, pel fracàs dels seus partidaris d’aconseguir el vot de dos terços.

La Societat de Nacions en la Campanya del 1920.- En aquesta conjuntura s’obrí la campanya presidencial del 1920. Els republicans, si bé condemnaven els termes de la Societat proposada, adoptaren la idea general d’un acord internacional per impedir la guerra. El llur candidat, el senador Warren G. Harding d’Ohio, mantingué una posició semblant sense dir definitivament si la Societat dissenyada a París es podia refondre de manera que complís els seus requisits. Els demòcrats, d’altra banda, si bé no s’oposaven a limitacions que clarificassen les obligacions dls Estats Units, demanaven «la ratificació immediata del tractat sense reserves que en perjudiquen la integritat essencial». El candidat demòcrata, el governador James M. Cox, d’Ohio, anuncià una convicció ferma que els Estats Units haurien «d’entrada en la Societat» sense tancar la porta a reserves moderades; apel·lava al país principalment en aquest tema. L’elecció del senador Harding, en una allau «extraordinària», unida al retorn d’una majoria de republicans al Senat, féu incerta la participació americana en la Societat de Nacions.

Els Estats Units i les implicacions internacionals.- Tant si Amèrica entrava en la Societat o no, no podia tancar la port al món i escapar a complicacions internacionals perplexadores. Tenia connexions comercials i financeres sempre creixents amb tots els altres països. Els nostres associats en la guerra recent eren fortament endeutats amb el nostre govern. La prosperitat d’indústries americanes depenia en un abast considerable de la recuperació dels països empobrits i castigats per la guerra d’Europa.

Hi havia altres complicacions no pas menys específiques. Els Estats Units foren obligats per la força de circumstàncies a adoptar una política russa. El govern del tsar havia estat enderrocat per una revolució liberal, que alhora havia estat succeïda per una «dictadura» extrema, comunista. Els bolxevics, o facció majoritària dels socialistes, havien aconseguit el control del consell nacional de pagesos, obrers, i soldats, anomenat el soviet, i inaugurat un règim radical. Havien fet la pau amb Alemanya el març del 1918. Llavors els Estats Units s’uniren a Anglaterra, França, i Japó en una guerra no-oficial contra ells. Després de l’acord general de París del 1919, el nostre govern, mentre retirava tropes de Sibèria i Archangel, continuava en el refús de reconèixer els bolxevics o de permetre-hi un comerç sense impediments. El president Wilson els denuncà repetidament com els enemics de la civilització i es dedicà a establir per a tots els països els principis que havien de governar la relació amb Rússia.

Complicacions internacionals addicionals foren creades en relació amb la guerra mundial, del tot a banda dels termes de pau de la Societat de Nacions. Els Estats Units havien participat en un conflicte europeu general que canvià les fronteres de països, creà noves nacions, i reduí el poder i territoris dels vençuts. Per cap procés concebible, doncs, podia Amèrica desprendre’s de la xarxa d’afers mundials. L’aïllament, per molt desitjable que fos, havia esdevingut impossible. En tres-cents anys des de la fundació dels petits assentaments de Jamestown i Plymouth, Amèrica, per virtut de les seues institucions, la seua població, la seua riquesa, i el seu comerç, havia esdevingut la primera entre les nacions de la terra. Per obligacions morals i interessos pràctics el seu destí era vinculat així al destí de tota la humanitat.

Resum de democràcia i la guerra mundial

El progrés industrial astorador que caracteritzà el període següent a la guerra civil provocà a la nova generació molts problemes perplexants connectats amb el creixement de consorcis i ferrocarrils, l’acumulació de grans fortunes, l’augment de la pobresa a les ciutats industrials, l’esgotament de la terra lliure, i l’adquisició de dominis en mars distants. Mentre hi hagué abundància de terra a l’Oest qualsevol home capaç amb iniciativa i indústria podia esdevindre un pagès independent. Gent de ciutats i immigrants d’Europa tenien sempre al davant aquella via de sortida cap a la propietat i prosperitat. Quan la terra fou tota desapareguda, les condicions econòmiques americanes esdevingueren inevitablement més com les d’Europa.

Malgrat que les noves qüestions econòmiques havien estat vigorosament debatudes en molts cercles abans del seu dia, fou el president Roosevelt el primer que les discutí continuadament des de la Casa Blanca. Els recursos naturals del país s’esgotaven; en defensà la conservació. Es feien enormes fortunes en negocis que creaven desigualtats d’oportunitat; afavoria reduir-les amb impostos a la renda i a l’herència. Les indústries eren pertorbades per vagues; imposà l’arbitratge al capital i al treball. La terra lliure havia desaparegut; declarà que el treball era en una posició menys favorable per negociar amb el capital i per tant s’havia d’organitzar en sindicats per a la negociació col·lectiva. Hi havia hagut torts per part de certs grans consorcis; els responsables havien d’ésser castigats.

L’esperit de reforma era estès al país. El sistema d’espoli fou atacat. S’afirmava que els partits polítics eren dominants per «anells i caps». El Senat dels Estats Units fou titllat de «club de milionaris». Es contemplava pobresa i misèria a les ciutats. Legislatures estatals i governs municipals eren acusats de corrupció.

En resposta a les acusacions, es proposaren i adoptaren remeis. S’aprovà la reforma de la funció pública. El vot australià, l’elecció popular de senadors, la iniciativa, referèndum i revocació, comissió i plans de gestió municipal per a les ciutats, regulació pública de ferrocarrils, compensació per als lesionats en indústries, salari mínim per a dones i infants, pensions per a vídues, el control de l’habitatge a les ciutats – aquestes i un centenar d’altres reformes foren adoptades i assajades. El mot d’ordre nacional esdevingué: «Amèrica, millora’t».

L’esperit de reforma irrompé en tots dos partits polítics. Aparegué en molts estatuts aprovats pel Congrés sota el lideratge del president Taft. Esquinçà els republicans temporalment el 1912 quan el Partit Progressista entrà en el camp. Conduí el candidat demòcrata d’aquell any, el governador Wilson, a fer una «crida progressista» als votants. Inspirà un programa considerable de legislació nacional sota les dues administracions del president Wilson.

En l’era de canvi, s’adoptaren quatre importants esmenes a la constitució federal, les primeres en més de quaranta anys. La setzena capacitava el Congrés a imposar una contribució per la renda. La dissetena garantia l’elecció popular de senadors. La divuitena feia nacional la prohibició. La dinovena, després de l’adopció del sufragi de la dona en molts estats, emancipava les dones de la nació.

En l’esfera industrial tingueren lloc igualment grans canvis. La major porció de l’economia nacional passà a les mans de corporacions. En totes les indústries capdavanteres del país el treball s’organitzà en sindicats i es federà en una organització nacional. El poder del capital organitzat i del treball organitzat planava sobre l’horitzó. Les llurs lluites, els llurs drets, i el llur lloc en l’economia de la nació presentaven problemes de primera magnitud.

Mentre el país era implicat en un debat encès sobre els seus afers interiors, la guerra mundial esclatà a Europa el 1914. Com cent anys abans, drets americans en alta mar foren afectats de seguida. Els assaltaren des de totes dues bandes; però Alemanya, a més d’assaltar vaixells i propietat americans, destruí implacablement vides americanes. Anorreà les normes de la guerra civilitzada en la mar. Advertiments del president Wilson foren sense remei. Res no podia aturar la mà del partit bel·licista alemany.

Després de llargues i pacients negociacions, el president Wilson el 1917 cridà la nació a prendre les armes contra un assaltant que havia de fet declarat la guerra a Amèrica. La resposta fou ràpida i ferma. Els recursos nacionals, humans i materials, foren mobilitzats. L’armada fou ampliada, es creà un exèrcit de lleva, es contragueren enormes préstecs, s’imposaren feixugues contribucions, i l’esperit de sacrifici fou convocat en una lluita titànica contra un poder autocràtic que amenaçava de dominar Europa i el món.

Al final, l’assistència financera, naval i militar americana comptà fortament en la balança. Mariners americans patrullaven les mars a la cerca dels terribles submarins. Soldats americans participaven en les grans empentes que trencaren la potència de l’exèrcit d’Alemanya. Tal fou la resposta de la nació a la crida del president a les armes en una guerra «per la democràcia» i «per posar fi a la guerra».

Quan la victòria coronà les armes de les potències unides contra Alemanya, el president Wilson prengué part en el consell de la pau. Cercà de redimir el seu compromís per posar fi a les guerres amb la formació d’una Societat de Nacions per mantindre la pau. En el tractat redactat al final de la guerra la primera part fou un acord que vinculava les nacions en una associació permanent per a la resolució de disputes internacionals. Aquest tractat el president l’oferí al Senat dels Estats Units per a la ratificació i al seu país per a l’aprovació.

Una vegada més, com en els dies de les guerres napoleòniques, el poble discutí seriosament el lloc d’Amèrica entre les potències de la terra. El Senat refusà de ratificar el tractat. La política mundial esdevingué llavors un tema en la campanya del 1920. Malgrat que alguns americans parlaven com si els Estats Units pogués tancar portes i finestres a tota la humanitat, el vencedor de l’elecció, el senador Harding, d’Ohio, la sabia millor. Els resultats electorals amb prou feines havien estat anunciats que començà a sol·licitar el consell dels seus compatriotes en el tema prement que no es podia defugir: «Quin paper Amèrica – la primera entre les nacions de la terra en riquesa i poder – assumirà en la taula del consell del món?».