Charles i Mary Beard

Història dels Estats Units

(març del 1921)


PART I. EL PERÍODE COLONIAL

CAPÍTOL III

Progrés social i polític

La vida colonial, plena com era d’esforç dur i sense pausa, deixava escàs lleure per al cultiu de les arts i ciències. Hi havia pocs diners en bosses privades o tresors públics que dedicar a escoles, biblioteques, i museus. Hi havia pocs amb temps per llegir llarg i estès, i menys encara que poguessen dedicar la vida a coses que plauen a l’ull i a la ment. I amb tot, per pobra i magre que pogués semblar la vida intel·lectual dels colons a tall de comparació, es feren esforços heroics en cada comunitat per elevar el poble per damunt del pla de la mera existència. Després que les primeres clarianes foren obertes en els boscos aquells esforços es redoblaren, i amb llargs anys parlen del pensament i esperit de la terra. L’aparició, durant la llauita amb Anglaterra, d’un extraordinari grup de líders familiaritzats amb la història, la filosofia política, i les arts de la guerra, govern, i diplomàcia mateixa aporten eloqüent testimoni de l’alta qualitat de l’intel·lecte americà. Ningú, no tan sols el més crític, pot recórrer els escrits de distingits americans escampats des de Massachusetts fins a Geòrgia – els Adams, Elsworth, els Morris, els Livingston, Hamilton, Franklin, Washington, Madison, Marshall, Henry, els Randolph, els Pinckney – sense arribar a la conclusió que hi havia quelcom a la vida colonial americana que promovia ments de fondària i potència. Les dones superaven fins i tot dificultats superiors als homes en el procés d’autoeducació, i el llur hàbil interès en qüestions públiques és evident en molts registres com les Letters de la senyora de John Adams al seu marit durant la Revolució; els escrits de la senyora Mercy Otis Warren, la germana de James Otis, que mesurà la seua ploma amb els propagandistes britànics; i les publicacions patriotes fundades i gestionades per dones.

El lideratge de les esglésies

En la vida intel·lectual d’Amèrica, les esglésies assumiren un rol d’alta importància. Hi hagué raons abundants. En moltes de les colònies – Maryland, Pennsylvania, i Nova Anglaterra – l’impuls religió havia estat un dels motius d’empenta en l’estímul de la immigració. En totes les colònies, el clergat, si més no al començament, constituïa l’única classe amb un cert lleure que dedicar a qüestions d’esperit. Predicaven els diumenges i ensenyaven a l’escola els dies de la setmana. Lideraven la discussió de problemes locals i en la formació d’opinió política, una bona part de la qual s’ocupava de la relació entre església i estat. Escrivien llibres i pamflets. Omplien la major part de les càtedres dels col·legis; sota guiatge clerical, intel·lectual i espiritual, els americans rebien la llur educació formal. En diverses de les províncies l’Església Anglicana era establerta per llei. A Nova Anglaterra els puritans eren suprems, no obstant els esforços de la corona per superar-hi la llur autoritat. A les colònies centrals, particularment, la multiplicació de sectes feia impossible el domini de cap denominació única; i en totes elles hi havia una creixent diversitat de fe, que prometia en el temps una separació d’església i estat i llibertat d’opinió.

L’Església d’Anglaterra.- Virgínia era el baluard del sistema anglès d’església i estat. La fe i el culte anglicans eren prescrits per llei, sostinguts per contribucions imposades a tothom, i afavorits pel governador, els consellers provincials, i els plantadors més rics. «L’Església Establerta», diu Lodge, «era un dels apèndixs de l’aristocràcia de Virgínia. Controlaven les investidures i els ministres, i l’església parroquial gens infreqüentment es trobava en la finca del plantador que la construí i la gestionava». Com a Anglaterra, catòlics i dissidents protestants eren al principi carregats de feixugues inhabilitacions. Tan sols lentament i a desgrat foren admesos a la província; però si abans eren com a molt encobertament tolerats, pressionats continuadament, fins que, quan la Revolució, superaven en nombre els partidaris de l’ordre establert.

L’Església era també sancionada per llei i mantinguda amb contribucions a les Carolines després del 1704, i a Geòrgia després que la colònia passàs directament sota la corona el 1754 – això malgrat el fet que la majoria dels habitants eren dissidents. Contra les protestes dels catòlics fou semblantment establerta a Maryland. A New York, també, tot i la resistència dels holandesos, l’Església Establerta fou promoguda per càrrecs provincials, i els anglicans, que abastaven vota una quinzena part de la població, exercien una influència del tot desproporcionada al nombre.

Molts factors contribuïren a enfortir el poder de l’Església Anglesa a les colònies. Tenia el suport del govern britànic i de la classe funcionarial enviada a les províncies. Els seus bisbes i arquebisbes a Anglaterra eren nomenats pel rei, i la seua fe i servei eren establerts per lleis del Parlament. En tindre la seu del poder en la monarquia anglesa, podia mantindre el seu clergat i missioners lleials a la corona i contrarestar fins a cert punt l’esperit independent que creixia a Amèrica. L’Església, sempre un fort baluard de l’estat, per tant tenia un rol polític a jugar-hi com a Anglaterra. Bisbes capaços i líders amb perspectiva copsaven fermament aquest feia a mitjan segle XVIII i redoblaren els esforços per augmentar la influència de l’Església en afers provincials. Infeliçment pels llurs plans fracassaren en calcular d’entrada l’efecte dels llurs mètodes damunt dels protestants dissidents, que encara celebraven memòries d’amargs conflictes religiosos en la mare pàtria.

Puritanisme a Nova Anglaterra.- Si la fe establerta feia unitat imperial, no es podia dir el mateix del puritanisme. Els pelegrins de Plymouth havien descartat tota fidelitat a l’Església Anglicana i establert una congregació separada i independent abans d’arribar a Amèrica. Els puritans, assajant al principi la tasca de reformadors dins de l’Església, aviat després de l’arribada a Massachusetts, semblantment es deslliuraren del jou d’unió amb els anglicans. En cada vila s’organitzà una congregació separada, els membres masculins escollint-hi el pastor, els professors, i els altres càrrecs. També integraven els votants de l’assemblea local, on es determinaven qüestions seculars. La unió d’església i govern era així completa, i uniformitat de fe i vida eren prescrites per llei i imposades per autoritats civils; però això actuava en pro de l’autonomia local per comptes de la unitat imperial.

El clergat esdevingué una classe poderosa, dominant pel llur aprenentatge i per les paoroses denúncies dels infidels. Escrivien els llibres que la gent havia de llegir – el famós Cotton Mather tingué tres-cents vuitanta-tres llibres i pamflets en el seu crèdit. En cooperació amb els càrrecs civils imposaven una observança estricta del sàbat purità – un dia de descans que començava a les sis del vespre de dissabte i durava fins a la posta de sol del diumenge. Tota feina, tot comerç, tot gaudi i tota conversa mundana eren absolutament prohibides durant aquestes hores. Una serventa irreflexiva que per alguna raó terrenal somreia en l’església era en perill d’ésser bandejada com a vagabunda. Robert Pike, un purità devot, pensant que el sol s’havia anat a descansar, s’aventurà a cavall un diumenge al vespre i tingué prou mala sort com perquè un raig de llum el colpís a través d’una esquerda entre els núvols. L’endemà fou conduït al tribunal i multat per «la seua conducta impia». Amb persones acusades de bruixeria els puritans eren encara més implacable. Quan una mania persecutòria agranà Massachusetts el 1692, divuit persones foren penjades, una aixafada fins a la mort, moltes patiren empresonament, i dues moriren empresonades.

Just per aquesta època, però, arribà una interrupció en la uniformitat del domini purità. La corona i l’església d’Anglaterra ho havien contemplat des de feia temps amb desgrat, i el 1684 el rei Carles II anul·là l’antiga carta de la Companyia de la Badia de Massachusetts. Un nou document emès set anys més tard arrencava dels puritans de la colònia el dret d’elegir el llur propi governador i reservava el poder de nomenament al rei. També abolia la norma de limitar el sufragi a membres de l’església, substituint-la per una de qualificació simple de propietat. Així un governador reial i una família d’oficials, certament de fe episcopaliana i de simpaties monàrquiques, fou imposada a Massachusetts; i membres de totes les denominacions religioses, si tenien la quantia requerida de propietat, eren permesos de participar en eleccions. Amb aquesta llei en el nom de la corona, el monopoli purità fou trencat a Massachusetts, i aquella província fou posada en línia amb Connecticut, Rhode Island, i New Hampshire, on propietat, i no fe religiosa, era el criteri del sufragi.

Creixement de la tolerància religiosa.- Encara que ni els anglicans de Virgínia ni els puritans de Massachusetts creien en la tolerància d’altres denominacions, aquell principi fou estrictament aplicat a Rhode Island. Allà, sota el lideratge de Roger Williams, la llibertat en matèria de consciència fou establerta des del principi. Maryland, en concedir el 1649 llibertat als qui professaven de creure en Jesucrist, obrí les portes a tots els cristians; i Pennsylvania, fidel als criteris dels Amics, atorgà llibertat de consciència als «qui confessen i reconeixent el Totpoderós i Etern Déu com a creador, mantenidor i governador del Món». Per una circumstància o una altra, les colònies mitjanes eren així caracteritzades per la diversitat més que no pas per la uniformitat d’opinió. Protestants holandesos, hugonots, quàquers, baptistes, presbiterians, nous llums, moravians, luterans, catòlics, i altres denominacions esdevingueren tan fortament arrelades i tan àmpliament escampades com per permetre que cap d’elles dominàs, si tenia el desig de fer-ho. Hi havia comunitats i de fet sectors sencers on una o altra església prevalia, però en cap colònia hi havia una legislatura continuadament controlada per un sol grup. La tolerància encoratjà la diversitat, i la diversitat, alhora, treballava per una tolerància més gran.

El govern i la fe de les denominacions dissidents conspiraren amb tendència econòmiques i polítiques per retirar Amèrica de l’estat anglès. Presbiterians, quàquers, baptistes, i puritans no tenien cap jerarquia de bisbes i arquebisbes per unir-los a la seu de poder de Londres. Cap d’ells no cercava aquella metròpoli com a guia en la interpretació d’articles de fet. L’autogovern local en matèria eclesiàstica contribuí a entrenar-los en l’autogovern local en matèria política. L’esperit d’independència que conduí els dissidents a la revolta en el Vell Món, nodrit com fou entre circumstàncies favorables al Nou Món, els feia tots més gelosos en la defensa de cada dret contra l’autoritat imposada des de fora.

Escoles i col·legis

Religió i escoles locals.- Una de les principals preocupacions de cada denominació protestant fou l’educació dels infants en la fe. En aquesta tasca la Bíblia esdevenia el centre d’interès. La versió anglesa era de fet l’únic llibre del poble. Grangers, botiguers, i artesans, la vida dels quals havia estat antigament vinculada per la rutina quotidiana de la feina, trobaven en les Escriptures no tan sols una inspiració per a la conducta religiosa, sinó també un llibre de novel·la, viatge, i història. «Llegenda i anuari», diu John Richard Green, «cançó de guerra i psalm, rotlle estatal i biografia, les poderoses veus de profetes, les paràboles dels evangelistes, històries de viatges missioners, de perills en la mar i entre els pagans, arguments filosòfics, visions apocalíptiques, tot volava damunt de ments desocupades en gran part de cap aprenentatge rival... Com a mer monument literari, la versió anglesa de la Bíblia roman l’exemple més noble de la llengua anglesa». Era la versió del Rei Jaume tot just sortida de la impremta que els pelegrins portaren a través de la mar amb ells.

Ja que l’autoritat de l’Església Establerta fou substituïda per l’autoritat de les Escriptures. Els puritans dissenyaren un catecisme basat en la llur interpretació de la Bíblia, i, molt aviat després de la llur arribada a Amèrica, ordenaren a tots els pares i amos de servents d’ésser diligents en fer que els llurs infants i criats fossen ensenyats per llegir obres religioses i oferir respostes a qüestions religioses. Massachusetts tenia amb prou feines vint anys que l’educació d’aquest caràcter fou declarada obligatòria, i s’adoptà precisions per a escoles públiques on els qui no eren ensenyats a casa poguessen rebre instrucció de llegir i escriure.

Fora de Nova Anglaterra la idea d’una educació obligatòria no era contemplada amb el mateix favor; però tota la terra fou amb tot esquitxada de petites escoles mantingudes per «dames, mestres itinerants, o rectors locals». Tant si ens adreçam a la vida de Franklin al Nord o la de Washington al Sud, llegim de petites escoles, on nois, i de vegades noies, eren ensenyats a llegir i escriure. On no hi havia escola, pares i mares de la millor mena oferien els llurs infants els rudiments de l’aprenentatge. Malgrat que l’analfabetisme era generalitzat, hi ha proves que mostren que la difusió de coneixement entre les masses féu un progrés continuat durant tot el segle XVIII.

Religió i ensenyament superior.- Motius religiosos entraren en l’establiment tant de col·legis com d’escoles locals. Harvard, fundat el 1636, u Yale, inaugurat el 1718, eren destinats primàriament a preparar «ministres instruïts i pietosos» per a les esglésies puritanes de Nova Anglaterra. En el Nord llunyà, Dartmouth, amb carta del 1769, fou designada inicialment com a missió per als indians i després com a col·legi per als fills de grangers de Nova Anglaterra que es preparaven per predicar, ensenyar, o exercir d’advocats. El Col·legi de New Jersey, organitzat el 1746 i traslladat a Princeton onze anys més tard, era sostingut pels presbiterians. Dos col·legis contemplaven l’Església Establert com la font d’inspiració i suport: William and Mary, fundat a Virgínia el 1693, i el King’s College, ara Universitat de Colúmbia, amb carta del rei Jordi II del 1754, a partir d’una crida dels anglicans de New York, alarmats davant del creixement de la dissidència religiosa i de les «tendència republicanes» de l’època. Dos col·legis revelaven una deriva lluny del sectarisme. Brown, establert a Rhode Island el 1764, i l’Acadèmia de Philadelphia, antecedent de la Universitat de Pennsylvania, organitzada per Benjamin Franklin, reflectien l’esperit de tolerància oferint representació en el consell de fideïcomissaris a diverses sectes religioses. Fou idea de Franklin que el seu col·legi preparàs homes joves per servir en càrrecs públics com a líders del poble i ornaments del llur país.

Autoeducació a Amèrica.- Per importants que fossen aquestes institucions d’ensenyament, l’educació superior no era de cap manera confinada dins dels llurs murs. Moltes famílies acomodades enviaven els fills a Oxford o Cambridge a Anglaterra. La tutoria privada a casa era habitual. En encara més família hi havia infants intel·ligents que creixien en la gran escola colonial de l’adversitat i que es preparaven ells mateixos fins que, en cada contesa de ment i astúcia, podien comparar-se amb els fills de Harvard o William and Mary o de qualsevol altre col·legi. Aquest, per exemple, fou Benjamin Franklin, l’encantadora autobiografia del qual, a més d’ésser un clàssic americà, és un bon registre de l’autoeducació. La seua preparació formal a l’aula es limità a uns pocs anys en una escola local de Boston; però la seua autoeducació continuà durant tota la seua vida. Manifestà de bell antuvi una pruïja per la lectura, i devorà, ens diu, l’eixuta biblioteca del pare sobre teologia, les obres de Bunyan, els escrits de Defoe, les Vides de Plutarc, La comprensió humana de Locke, i innombrables volums que tractaven de qüestions seculars. El seu estil literari, potser el millor de l’època, Franklin l’adquirí per l’anàlisi diligent i repetida del Spectator. En una vida curulla d’esforços, trobar temps per llegir àmpliament sobre ciència natural i d’aconseguir un reconeixement destre de mans de savis europeus per les seues descobertes en electricitat. Pels seus propis esforços «assolí una familiaritat» amb el llatí, l’italià, el francès, i l’espanyol, preparant-se així inconscientment pel dia quan hagué de parlar pet tot Amèrica a la cort del rei de França.

Llums menors que Franklin, educades pel mateix procés, es trobaven per tota l’Amèrica colonial. D’aquesta font fructífera de capacitat nadiua, autodidacta, els americans extragueren gran força en les proves de la Revolució.

La premsa colonial

L’aparició del diari.- L’evolució de la democràcia americana en un govern d’opinió pública, il·lustrat per la discussió oberta de qüestions polítiques, fou en no petita mesura ajudat per una premsa lliure. Aquesta també, com l’educació, fou matèria d’un creixement lent. Una impremta fou conduïda a Massachusetts el 1639, però fou posada sota la responsabilitat d’un censor oficial i limitada a la publicació d’obres religioses. Quaranta anys transcorregueren abans que aparegués el primer periòdic, que duia el títol curiós de Public Occurrences Both Foreign and Domestic, i que no havia corregut gaire abans que el govern de Massachusetts el suprimís per discutir una qüestió política.

Publicar, de fet, semblava un negoci precari; però el 1704 arribà una segona incursió en el periodisme, The Boston News-Letter, que resultà una empresa més duradora ja que s’abstingué de criticar les autoritats. Encara l’interès públic mancava. Quan el germà de Franklin, James, començà a publicar el seu New England Courant pels volts del 1720, els seus amics intentaren de dissuadir-lo, dient que amb un periòdic hi havia prou per a Amèrica. Amb tot, el continuà; i la seua confiança en el futur fou recompensada. En gairebé cada colònia una gaseta o crònica aparegueren en els propers trenta anys o més. Benjamin Franklin fou capaç de registrar el 1771 que Amèrica tenia vint-i-cinc periòdics. Boston liderava amb cinc. Philadelphia tenia tres: dos en anglès i un alemany.

Censura i restriccions a la premsa.- La idea d’imprimir sense llicència del govern ni control de l’església era, però, lenta per prendre forma. Els fundadors de les colònies americanes mai no havien conegut què era tindre una publicació lliure i oberta de llibres, pamflets, prospectes, i diaris. Quan l’art de la impremta fou inicialment descobert, el control de la publicació fou investit en autoritats clericals. Després de l’establiment de l’Església Estatal a Anglaterra en el regne d’Elisabet, la censura de la premsa esdevingué una prerrogativa reial. La impressió es restringí a Oxford, Cambridge, i Londres; i ningú no podia publicar res sense aprovació prèvia del censor oficial. Quan els puritans foren en el poder, el partit popular, amb un zel que rivalitzà amb el de la corona, cercà, alhora, silenciar escriptors reialistes i clericals amb una censura vigorosa. Després de la restauració de la monarquia, el control de la premsa fou de nou col·locat en mans reials, on romangué fins el 1695, quan el Parlament, en no renovar la llei de llicència, eliminà completament la censura oficial. Per aquella època els partits polítics eren tan poderosos i tan actius i les impremtes eren ran nombroses que la revisió oficial de tot el material publicat esdevingué pura impossibilitat.

A Amèrica, semblantment, sorgiren qüestions problemàtiques en relació amb la llibertat de premsa. Els puritans de Massachusetts no eren pas menys ansiosos que el rei Carles o l’arquebisbe de Londres de barrar dels ulls curiosos de la gent tota la literatura «no adient de llegir per ells»; i així establiren un sistema de llicència oficial per a les impremtes, que durà fins el 1755. En les altres colònies on ho havia més diversitat d’opinió i els impressors podien establir negocis amb impunitat, eren de tota manera constantment exposats a la detecció per imprimir qualsevol cosa desplaent per als governs colonials. El 1721 l’editor del Mercury de Philadelphia fou cridat davant del consell propietari i ordenat de disculpar-se per un article polític, i per una infracció posterior d’un caràcter similar fou llençat a la presó. Un cas encara més famós fou el de Peter Zenger, un impressor de New York, que fou arrestat el 1735 per criticar l’administració. Advocats que gosaren defensar el desafortunat editor foren privats de la llicència per exercir, i esdevingué necessari de fer portar un advocat des de Philadelphia. Per aquest moment la tensió de sentiments era alta, i l’aprovació del públic era a punt quan l’advocat de la defensa exclamà al jurat que la mateixa causa de la llibertat, i no la del pobre impressor, era a judici! El veredicte de Zenger, quan arribà finalment, fou el senyal d’un esclat de goig popular. Ja el poble de la província del rei Jordi sabia com de preciosa és la llibertat de premsa.

Gràcies a les escoles, per poques i escampades que fossen, i a la cura dels pares, una gran proporció, potser gairebé la meitat, dels colons sabien llegir. A través de periòdics, pamflets, i almanacs que fluïen de les premses, la gent podia seguir el curs dels esdeveniments públics i copsar el significat d’arguments polítics. Una opinió americana era en procés de formació – una opinió independent nodrida per la premsa i enriquida per discussions al voltant de la llar de foc i en les tavernes. Quan el dia de resistència al domini britànic arribà, el govern d’opinió era a les mans. Ja que per cada persona que podia sentir la veu de Patrick Henry i Samuel Adams, hi havia un miler que podien veure les llurs crides en pàgines impreses. Homes que havien après la lletra mentre repassaven el Poor Richard’s Almanac de Franklin visqueren per llegir l’emocionant crida a les armes de Thomas Paine.

L’evolució en institucions polítiques

Dues línies ben diferents de desenvolupament aparegueren en la política colonial. Una, que exaltava drets reials i privilegis aristocràtiques, era la tendència cap al govern provincial a través de càrrecs reials nomenats a Anglaterra. L’altra, que conduïa cap a la democràcia i l’autogovern, era el creixement del poder de l’assemblea legislativa popular. Cada moviment donava impuls a l’altre, amb força creixent durant els anys que passaven, fins que al final la darrera col·lisió entre els dos ideals de govern arribà amb la guerra d’independència.

Les províncies reials.- De les tretze colònies angleses vuit eren províncies colonials el 1776, amb governadors nomenats pel rei. Virgínia passà sota el domini directe de la corona el 1624, quan la carta de la Companyia de Londres fou anul·lada. La corporació de la Badia de Massachusetts perdé la seua carta el 1684, i el nou instrument concedit set anys més tard despullava els colons del dret de triar el llur cap executiu. En les primeres dècades del segle XVIII totes dues Carolines reberen la forma provincial per comptes de la propietària. New Hampshire, tallada de Massachusetts el 1679, i Geòrgia, lliurada pels fideïcomissaris el 1752, anaren cap a les mans de la corona. New York, transferida al Duc de York arran de la seua captura als holandesos el 1664, esdevingué una província quan prengué el títol de Jaume II el 1685. New Jersey, després d’haver romàs durant gairebé quaranta anys sota propietaris, fou duta directament sota el rei el 1702. Maryland, Pennsylvania, i Delaware, malgrat que retingueren el llur caràcter propietari fins a la Revolució, eren certs sentits com les colònies reials, ja que els llurs governadors eren tan independents de la tria popular com els designats del rei Jordi. Tan sols dues colònies, Rhode Island i Connecticut, retenien ple autogovern a les vespres de la Revolució. Tan sols elles tenien governadors i legislatures completament de la llur elecció.

L’oficial en cap de la província reial era el governador, que gaudia d’alts i importants poders que naturalment cercava d’augmentar a cada ocasió. Feia complir les lleis i, habitualment amb el consentiment d’un consell, nomenava els càrrecs civils i militars. Concedir perdons i indults; era cap del tribunal suprem; era comandant en cap de la milícia; recrutava tropes per a la defensa i aplicava la llei marcial en temps d’invasió, guerra, i rebel·lió. En totes les províncies, excepte Massachusetts, nombrava els consellers que integraven la cambra alta de la legislatura i era probable que triàs els qui afavorissen les seues posicions. Convocava, ajornava, i dissolia l’assemblea popular, o cambra baixa; presentava davant seu els projectes de llei desitjats per la corona; vetava mesures que creia objectables. Hi havia a Amèrica tots els elements de prerrogativa reial contra els que Hampden havia protestat i Cromwell havia batallat a Anglaterra.

Els governadors colonials eren generalment envoltats d’un cos d’aspirants a càrrecs i caçadors de concessions de terres. Alguns d’ells eren nobles de finques arruïnades que havien arribat a Amèrica per millorar fortuna. Les pretensions d’aquests cercle grataven nervis colonials, i els privilegis que els eren concedits, sovint a expenses dels colonitzadors, feren força per aprofundir l’antipatia popular al govern britànic. Favors estesos als adherents de l’Església Establerta desplaïen els dissidents. La reaparició d’aquesta formidable unió d’església i estat, de la qual havien fugit, agità de nou l’antiga ira contra aquella combinació.

L’Assemblea Colonial.- Coincident amb aquesta deriva cap a l’administració a través de governadors reials hi havia la segona i oposada tendència, és a dir, un creixement continuat en la pràctica de l’autogovern. Els votants d’Anglaterra s’havien acostumat de feia temps a participar en la taxació i la legislació a través de representants en el Parlament, i la idea fou introduïda aviat a Amèrica. Virgínia tenia tan sols dotze anys (1619) quan la seua primera assemblea representativa aparegué. A mesura que les viles de Massachusetts es multiplicaven i es feia impossible per a tots els membres de la corporació de trobar-se en un lloc, la idea representativa fou adoptada, el 1633. Les viles fluvials de Connecticut formaren un sistema representatiu sota les llurs «Ordres Fonamentals» del 1639, i tota la colònia rebé una carta reial el 1662. Generositat, així com consideracions pràctiques, induïren propietaris com Lord Baltimore i William Penn de convidar els llurs colons a participar en el govern tan aviat com s’havien fet assentaments considerables. Així per un procés o un altre cadascuna de les colònies aconseguí una assemblea popular.

És cert que en la provisió d’eleccions populars, el sufragi fou finalment restringit a amos de propietats o contribuents, amb una tendència cap a la qualificació de lliure tinença. A Virgínia, el votant rural havia d’ésser un tinent lliure que posseís si més no cinquanta acres de terra, si no hi havia casa en ella, o cinquanta-cinc acres amb una casa de vint-i-cinc peus quadrats. A Massachusetts, el votant per a membre d’assemblea sota la carta del 1691 havia d’ésser un tinent lliure d’una finca valorada en quaranta xílings anuals si més no, o altra propietat per valor de quaranta lliures esterlines. A Pennsylvania, el sufragi fou concedit a tinents lliures que posseïssen cinquanta acres o més de terra ben assentada, dotze acres esclarits, i a altres persones de riquesa mínima de cinquanta lliures en moneda legal.

Restriccions com aquestes sens dubte excloïen del sufragi un nombre ben considerable d’homes, particularment els mecànics i artesans de les viles, que de cap manera s’acontentaren amb la llur posició. Amb tot, era relativament fàcil per qualsevol home d’adquirir una petita tinença lliure, tan barata i abundant era la terra; i de fet una gran proporció dels colons eren propietaris de terra. Així les assemblees, malgrat el sufragi limitat, adquiriren un to democràtic.

El caràcter popular de les assemblees augmentà a mesura que s’implicaren en batalles amb governadors reials i propietaris. Quan eren convocades per l’executiu per fer provisions en suport de l’administració, la legislatura aprofitava l’oportunitat per saldar comptes en interès dels contribuents. Feia concessions anuals, i no permanents, de diners per pagar salaris oficials i llavors insistia en elegir un tresorer per distribuir-los. Així els colons aprengueren alguns dels misteris de la finança pública, així com la gestió de càrrecs voraços. La legislatura també emprà el seu poder damunt de les concessions monetàries per forçar el governador a signar decrets que altrament hauria vetat.

Conteses entre legislatures i governadors.- Com es pot imaginar, moltes i fortes foren les conteses entre els governadors reials i propietaris i les assemblees colonials. Franklin relata una història divertida de com l’assemblea de Pennsylvania sostenia en una mà un decret perquè el signàs l’executiu, i a l’altra mà, els diners per pagar el seu salari. Llavors, amb humor astut, Franklin afegeix: «Cortés lector, no la prengueu amb la nostra constitució propietària per aquestes negociacions i procediments de venda en la legislació. És un país feliç on la justícia i el que era vostre abans es poden aconseguir per diners sonants. És un altre afegit al valor dels diners i és clar una altra esperó a la indústria. No tota terra és tan beneïda».

No s’ha de pensar, però, que tot governador cedia tan fàcilment com el relat de Franklin implica. Al contrari, les legislatures, com Cèsar, s’alimentaven de carn que els feia grans i continuadament emprenien contra prerrogatives executives mentre intentaven demostrar força. Si hem de creure laments contemporanis, el poder de la corona a Amèrica disminuïa quan fou enderrocat ja del tot. A New York, els amics del governador es queixaven el 1747 que «els habitants de plantacions són habitualment educats en principis republicans; amb principis republicans es condueix tot. Poc més que una ombra d’autoritat reial roman a les colònies del Nord». «Ací», es feia ressò el governador de Carolina del Sud, l’any següent, «els principis anivelladors prevalen; el marc del govern civil és inobstaculitzat; un governador, si fos idolitzat, hauria de trair la seua confiança; el poble s’ha fet amb tota l’administració a les mans; l’elecció dels membres de l’assemblea és per votació; no tan sols les posicions civils, sinó totes les preferències eclesiàstiques, són a disposició o elecció del poble».

Encara que desconcertats pels «principis anivelladors» de les assemblees colonials, els governadors no abandonaren el cas com a desesperat. Per comptes d’això evolucionaren un sistema de política i acció que pensaven que podrien reconduir els obstinats provincials. Aquell sistema, traçable en les llurs lletres al govern de Londres, consistia en tres parts: (1) els càrrecs reials de les colònies s’havien de fer independents de les legislatures a través de contribucions imposades per lleis del Parlament; (2) s’havia de mantindre un exèrcit permanent britànic a Amèrica; (3) les cartes colonials que restaven s’havien de revocar i ampliar el govern per autoritat reial directa.

Aquest sistema semblava prou plausible al rei Jordi III i a molts ministres de la corona a Londres. Amb governadors, tribunals, i un exèrcit independent dels colons, imaginaven que seria fàcil dur a terme tant les ordres reials com les lleis del Parlament. Tan sols mancava un punt. No prenia en consideració el fet que el poble americà creixia fort en la pràctica de l’autogovern i podia passar sense la tutela del ministeri britànic, tant se val com d’excel·lent pogués ésser o de com benevolents fossen les seues intencions.

.