Charles i Mary Beard

Història dels Estats Units

(març del 1921)


PART I. EL PERÍODE COLONIAL

CAPÍTOL IV

El desenvolupament del nacionalisme colonial

És un dels fets ben coneguts de la història que un poble feblement unit per vincles domèstics d’una natura política i econòmica, fins i tot un poble esquinçat per la disputa domèstica, es pot soldar en un cos sòlid i compacte per l’atac d’una potència estrangera. La crida imperativa a la defensa comuna, l’hàbit de compartir càrregues comunes, la força fusionadora del servei comú – aquestes coses, induïdes per la necessitat de resistir una inferència exterior, actuen com una amalgama que atreu plegats tots els elements, excepte, potser, els més discordants. La presència de l’enemic bandeja les pugnes més virulentes, temporalment, si més no. «La política», fa un antic adagi, «s’acaba en la vora de l’aigua».

Aquest antic principi polític, tan ben entès en cercles diplomàtics, s’aplicava gairebé tant a les tretze colònies americanes originals com als països d’Europa. La necessitat d’una defensa comuna, si no era igualment gran, era certament sempre prement. Encara que havia estat de feia temps la pràctica de parlar dels primers assentaments com fundats en «un erm», aquest no fou realment el cas. Des dels primers dies de Jamestown a través dels anys, el poble americà fou confrontat per perills des de fora. Per tot al voltant dels llurs petits assentaments hi havia indians, que es feien més i més hostils a mesura que la frontera avançava i conflictes més durs sobre la terra aixecaven passions enfurismades. Cap al sud i oest hi havia el poder d’Espanya, humiliada, és cert, pel desastre de l’Armada, però que encara presentava un front imponent a l’imperi britànic. Cap al nord i l’oest hi havia els francesos, ambiciosos, enèrgics, imperials en temperament, i preparats per contindre per terra i aigua l’avenç del domini britànic a Amèrica.

Relacions amb els indians i els francesos

Afers indians.- És difícil fer afirmacions generals sobre les relacions dels colons amb els indians. El problema es presentava de diferent forma en diferents sectors d’Amèrica. No fou gestionat per això amb cap pla coherent o uniforme per part del govern britànic, que era l’únic que podia parlar per totes les províncies alhora. Tampoc els propietaris ni els governadors que se succeïen els uns als altres, en un tren irregular, tenien la política coherent o l’experiència madura necessària per tractar assenyadament les qüestions indianes. Com que les dificultats sorgien principalment en les fronteres, on els incansables i impulsius pioners es feien camí amb escopeta i destral, gairebé tot el que passà fou el resultat de l’atzar més que del càlcul. Una batalla personal entre negociants i un indià, una gerra de whisky, un barrilet de pólvora, el bescanvi d’escopetes per pells, traïdoria personal, o un esclat de mal temperament sovint posava en moviment forces destructives del caràcter més terrible.

D’una banda de la taula es poden assentar innombrables registres generosos – de Squanto i Samoset ensenyant els pelegrins les formes de vida dels salvatges; de Roger Williams comprant les seues terres a nadius amistosos; o de William Penn tractant-hi a la seua arribada a Amèrica. D’altra banda de la taula cal registrar nombrosos conflictes cruels i sagnants a mesura que la frontera rodava cap a l’oest amb una precisió mortífera. Els pequots de la frontera de Connecticut, percebent la llur perdició, caigueren damunt dels petits assentament amb una temible fúria el 1637 tan sols per rebre-hi un càstig igualment terrible. Una generació més tard, el rei Philip, fill de Massasoit, l’amic dels pelegrins, cridà els homes de la seua tribu a una guerra d’extermini que dugué la força de tota Nova Anglaterra al camp i acabà amb la seua pròpia destrucció. A New York, les relacions amb els indians, especialment amb els algonquins i els mohawks, foren marcades per guerres periòdiques i desesperades. Virgínia i els seus veïns del Sud patiren tant com Nova Anglaterra. El 1622 Opecacano, un germà de Powhatan, l’amic dels colons de Jamestown, llençà una massacre general; i el 1644 intentà una guerra d’extermini. El 1675 tota la frontera era en flames. Nathaliel Bacon intentà debades incitar el governador de colonial d’aixecar una defensa adequada i, en fracassar en aquesta sol·licitud, ell mateix encapçalà una revolta i una expedició reeixida contra els indians. A mesura que les avançades de Virgínia penetraven en el país de Kentucky, la pugna amb els nadius es transferí a aquell «fosc i sagnant terreny»; mentre que cap al sud-est, una lluita desesperada amb els tuscaroras convocava les forces combinades de les dues Carolines i de Virgínia.

D’aquests horrors New Jersey i Delaware se salvaren degut a la llur localització geogràfica. Pennsylvania, que seguí consistentment una política de conciliació, fou semblantment estalviada fins que la seua avantguarda occidental entrà en ple conflicte amb els francesos i indians aliats. Geòrgia, amb astutes negociacions i tractats d’aliança, s’ho féu per mantindre’s en bons termes amb els seus bel·ligerants txeroquis i creeks. Però ni la diplomàcia ni la generositat podien interposar-se en l’inevitable conflicte a mesura que la frontera avançava, especialment després que els soldats francesos allistassen els indians a les llurs empreses imperials. Fou llavors que una lluita insulsa esdevingué una guerra general.

Primeres relacions amb els francesos.- Durant les primeres dècades d’exploració i assentament francesos en el país de St. Lawrence, les colònies angleses, embarassades amb els llurs propis problemes, poc o gens no pensaven en els llurs distants veïns. Quebec, fundat el 1608, i Montreal, el 1642, eren massa lluny, massa petits en població, i massa lleugers en força com per ésser gaire amenaça per a Boston, Hartford, o New York. Foren els estadistes de França i Anglaterra, més que els colons a Amèrica, els primers en copsar la importància dels imperis que lentament convergien a Amèrica del Nord. Fou l’ambició de Lluís XIV de França més que no pas la tasca de missioners jesuïtes i exploradors francesos, la que féu sonar la primera nota d’alarma colonial.

Prova d’això rau en el fet que tres conflictes entre els anglesos i els francesos tingueren lloc abans que les llurs fronteres en avançament es trobassen en el límit de Pennsylvania. La guerra del rei Guillem (1689-1697), la guerra de la reina Anna (1701-1713), i la guerra del rei Jordi (1744-1748) degueren l’origen i l’acabament principalment a les intrigues i rivalitats de potències europees, encara que totes implicaren les colònies americanes en lluites amb els francesos i amb els llurs aliats salvatges.

El xoc a la Vall d’Ohio.- La segona d’aquestes guerres amb prou feines s’havia tancada, però, abans que els colons anglesos mateixos començassen a alarmar-se seriosament davant del domini francès que s’estenia ràpidament a l’Oest. Marquette i Joliet, que obriren la regió dels Llacs, i La Salle, que el 1682 havia baixat el Mississippi fins al Golf, havien estat seguits pels constructors de forts. El 1718, els francesos fundaren Nova Orleans, prenent així possessió de la porta d’entrada tant del Mississippi com del St. Lawrence. Uns pocs anys més tard construïren Fort Niagara; el 1731 ocuparen Crown Point; el 1749 anunciaren formalment el llur domini per tot el territori drenat pel riu Ohio. En haver afirmat aquest enlairat reclam, es dedicaren a fer-lo valer amb la construcció en els anys 1752-1754 de Fort Le Bœuf prop del Llac Erie, Fort Venango, en el curs alt de l’Allegheny, i Fort Duquesne en la confluència dels corrents que formen l’Ohio. Encara que foren advertits per George Washington, en nom del governador de Virgínia, de mantindre fora de territori «tan notòriament conegut com a propietat de la corona de Gran Bretanya», els francesos no mostraren cap signe de renunciar a les llurs pretensions.

La fase final – la guerra francesa i indiana.- Així s’esdevingué que el tret que obrí la Guerra dels Set Anys, coneguda a Amèrica com la guerra francesa i indiana, fou disparat en els erms de Pennsylvania. Hi començà el conflicte que s’escampà a Europa i fins i tot a Àsia i que finalment implicà Anglaterra i Prússia, d’una banda, i França, Àustria, Espanya, i potències menors de l’altra. En sòl americà, la derrota de Braddock el 1755 i la fita de Wolfe en capturar Quebec quatre anys més tard foren les escenes dramàtiques. En el continent d’Europa, Anglaterra subsidià les armes prussianes per mantindre França a ratlla. A Índia, en les ribes del Ganges, com en les ribes del St. Lawrence, les armes britàniques foren triomfants. Bé podia l’historiador escriure: «Conquestes que equivalen en rapidesa i superen de molt en magnitud les de Cortés i Pizarro s’han assolit a l’Est». Bé podien els comerciants de Londres declarar que sota l’administració de William Pitt, el geni imperial d’aquest conflicte d’abast mundial, el comerç «havia estat unit i fet florir amb la guerra».

Des del punt de mira de l’imperi britànic, els resultats de la guerra foren impressionants. Amb la pau del 1763, Canadà i els territori a l’est del Mississippi, excepte Nova Orleans, passaren sota bandera britànica. La resta del territori de Luisiana fou transferit a Espanya i les ambicions imperials franceses en el continent americà foren posades a descansar. A canvi de l’Havana, que els britànics havien pres durant la guerra, Espanya cedí al rei Jordi la colònia de Florida. No sense fonament Macaulay escrigué anys després que Pitt «fou el primer anglès de la seua època; i féu d’Anglaterra el primer país del món».

Els efectes de la guerra en les colònies

Les diverses guerres amb els francesos i els indians, per trivials en els detalls que semblen avui, tingueren una influència profunda en la vida colonial i en el destí d’Amèrica. Circumstàncies més enllà del control d’assemblees populars, geloses dels llurs poders individuals, obligaren a la cooperació entre elles, a contra cor i amb prevencions sens dubte, però cooperació encara. El poble americà, més disposat a ocupar-se en els camps o en els oficis, fou simplement forçat a aixecar i mantindre exèrcits, a aprendre les arts de la guerra, i a practicar, ni que fos en un petit teatre, la ciència de l’estadisme. Aquestes forces, totes acumulatives, conduïren els colons, tan tenaçment provincials d’hàbit, a la direcció del nacionalisme.

La Confederació de Nova Anglaterra.- Fou entre els llurs esforços per tractar amb els problemes presentats per l’amenaça indiana i francesa que els americans prengueren les primeres passes cap a la unió. Encara que hi havia molts lligams comuns entre els colons de Nova Anglaterra, calgué una por mortal dels indians per generar el 1643 la Confederació de Nova Anglaterra, integrada per Massachusetts, Plymouth, Connecticut, i New Haven. Les colònies així unides eren aplegades en «una ferma i perpètua lliga d’amistat i col·laboració per a l’ofensa i la defensa, servei i socors mutus, en tota justa ocasió». Feren previsió de distribuir les càrregues de guerres entre els membres i acordaren un congrés de comissaris de cada colònia per determinar sobre polítiques comunes. Durant uns vint anys la Confederació fou activa i continuà a celebrar reunions fins després de l’extinció del perill indià en la frontera immediata.

Virgínia, no pas menys que Massachusetts, era conscient de la importància de la cooperació intercolonial. A mitjan del segle XVII, l’Antic Domini encetà tractats de comerç i amistat amb New York i les colònies de Nova Anglaterra. El 1684 delegats de Virgínia es reuniren a Albany amb els agents de New York i Massachusetts per discutir problemes de defensa mútua. Uns pocs anys més tard l’Antic Domini cooperà lleialment amb les Carolines en defensar les llurs fronteres contra incursions indianes.

El Pla d’Unió d’Albany.- Un intent d’unió colonial general fou fet el 1754. A suggeriment dels Lords of Trade d’Anglaterra, se celebrà una conferència a Albany per considerar les relacions indianes, dissenyar mesures de defensa contra els francesos, i entrar en «articles d’unió i confederació per a la defensa general dels subjectes de la Seua Majestat i interessos a Amèrica del Nord tant en temps de pau com de guerra». New Hampshire, Massachusetts, Connecticut, Rhode Island, New York, Pennsylvania, i Maryland hi foren representats. Després d’una llarga discussió, un pla d’unió, redactat principalment, segons sembla, per Benjamin Franklin, fou adoptat i tramès a les colònies i a la corona per aprovació. Les colònies, geloses dels llurs drets individuals, refusaren d’acceptar el pla i el rei el desaprovà per la raó, deia Franklin, que tenia «massa pes en la part democràtica de la constitució». Malgrat que la unió d’Albany fracassà, el document és encara digne d’estudi perquè anticipa molts dels problemes perplexants que no es resolgueren fins trenta-cinc anys més tard, quan una altra convenció de la qual Franklin també fou membre redactà la Constitució dels Estats Units.

L’educació militars dels colons.- Les mateixes guerres que ensenyaren als provincials el significat de la unió els instruïren semblantment en l’art de defensar les llurs institucions. Particularment això fou cert del darrer conflicte francès i indià, que s’estengué per tot el camí de Maine a les Carolines i requerí el recrutament d’un gran nombre de tropes. La resposta, s’admet, fou lluny d’ésser satisfactòria per part del govern britànic i la conducta dels milicians fou lluny d’ésser professional; però milers d’americans feren un tast, un fort tast, de la lluita real en el camp. Homes com George Washington i Daniel Morgan aprengueren lliçons que no foren oblidades en anys. Veieren què podien fer milicians americans sota circumstàncies favorables i observaren regulars britànics que operaven en sòl americà. «Tota aquesta transacció», remarcà agudament Franklin de la campanya de Braddock, «ens donà als americans la primera sospita que les nostres idees exaltades de la proesa de tropes regulars britànics no havia estat ben fonamentada». No fou un mer accident que el coronel de Virgínia que brandà l’espasa sota l’om a Cambridge i prengué el comandament de l’exèrcit de la Revolució fou el valent oficial que havia «sentit el xiulet de les bales» en la memorable batalla de l’oest de Pennsylvania.

Càrregues financeres i trastorn comercial.- Mentre els provincial aprenien lliçons bèl·liques també pagaven les factures. Tots els conflictes eren costosos tant en tresor com en sang. La guerra del rei Philip deixà Nova Anglaterra feble i gairebé en bancarrota. La lluita francesa i indiana fou especialment cara. Els vint-i-cinc homes duts al camp per les colònies foren mantinguts tan sols per enormes dedicacions de diners. El paper moneda fluïa de la impremta i s’acumulaven deutes. El comerç fou tret dels seus canals habituals i s’elevaren els preus. Quan arribà el final, tant Anglaterra com Amèrica tremolaven sota feixugues obligacions, i per fer les coses pitjors hi hagué una caiguda de preus acompanya d’una depressió comercial que s’estengué per un període de deu anys. Fou en mig d’aquesta crisi que s’hagueren de dissenyar mesures de taxació per pagar el cost de la guerra, i que precipitaren la pugna que conduí a la independència americana.

L’expulsió de la potència francesa d’Amèrica del Nord.- Els efectes de la derrota administrada a França, com el temps demostrà, eren difícils d’estimar. Alguns estadistes britànics consideraven com una circumstància feliç que els colons, ja reticents sota la llur administració, no tinguessen cap poder estranger a la mà per ajudar-los en cas que lluitassen per la independència. Líders americans, d’altra banda, ara que els soldats del rei Lluís eren expulsats del continent, pensaven que no tenien cap altre país a témer si es deslliuraven de la sobirania britànica. En tot cas, França, malgrat derrotada, no era fora de l’esfera d’influència americana; ja que, com demostraren els esdeveniments, fou l’afortunada aliança francesa negociada per Franklin la que garantí el triomf de les armes americanes en la Guerra de la Revolució.

Relacions colonials amb el govern britànic

No foren ni les guerres indianes ni les guerres franceses les que aportaren finalment la nacionalitat americana. Això fou el producte de la llarga pugna amb la mare pàtria que culminà en la unió per la guerra d’independència. Les forces que crearen aquesta nació no operaren a les colònies tan sols. El caràcter dels sobirans anglesos, el curs d’esdeveniments en la política domèstica anglesa, i mesures angleses de control damunt les colònies – executives, legislatives, i judicials – s’han de prendre en consideració.

El darrer dels Stuart.- Les lluites entre Carles I (1625-49) i el partit parlamentari i l’agitació del règim purità (1649-60) tan captaren l’atenció d’anglesos a casa que tingueren poc temps de pensar en polítiques colonials o en interferir amb afers colonials. La restauració de la monarquia el 1660, acompanyada de la pau interna i del poder creixent de les classes mercantils a la Cambra dels Comuns, ho canvià tot. En el regnat de Carles II (1660-85), ell mateix una persona de tracte fàcil, la política de regular el comerç per llei del Parlament es desenvolupà en un sistema ben trenat i es crearen poderoses agències per supervisar les colònies. Al mateix temps un sistema de control més estricte sobre els domini fou promogut amb l’anul·lació de l’antiga carta de Massachusetts que conferia tant d’autogovern als puritans.

El successor de Carles, Jaume II, un home de pasta més dura i gelós de la seua autoritat a les colònies així com a casa, continuà la política així inaugurada i l’amplià. Si hagués pogut mantindre el tron, hauria vinclat els americans sota un domini dur o conduït en els seus dominis a una revolució com la que precipità a casa el 1688. Determinà d’unir les colònies del Nord i d’introduir una administració més eficient basada en el patró de les províncies reials. Féu d’un martinet, sir Edmund Andros, el governador de tota Nova Anglaterra, New York, i New Jersey. La carta de Massachusetts, anul·lada en els darrers anys del regnat del seu germà, continuà ignorada, i la de Connecticut hauria estat confiscada si no s’hagués fet fonedissa i se l’hagués amagat, segons la tradició, en un roure buit.

Durant diversos mesos, Andros donà a les colònies del Nord un gust de despotisme de mal temperament. Arrencà rendes de quitament de terratinents no acostumats a càrregues feudals; abrogà títols de terra allà on, en la seua opinió, eren il·legals; forçà el servei episcopal en la Old South Church de Boston; i negà l’escrit d’habeas corpus a un predicador que denuncià la taxació sense representació. En el mig del seu curs arbitrari, però, la seua mà s’aturà en sec. Arribaven les notícies que el rei Jaume havia estat destronat pels seus enfurismats súbdits, i el poble de Boston, encenent una foguera a Beacon Hill, convocà el camp per fer-se càrrec d’Andros. La resposta fou prompta i coratjosa. L’odiat governador fou arrestat, empresonat, i retornat a través de la mar sota custòdia.

L’enderrocament de Jaume, seguit de l’accés de Guillem i Maria i d’una supremacia parlamentària garantida, tingué un efecte immediat en les colònies. El nou ordre fou saludat amb una acció de gràcies. Massachusetts rebé una altra carta que, per bé que no tan liberal com la primera, restaurava l’esperit si no la lletra sencera de l’autogovern. En les altres colònies on Andros havia operat, el vell curs d’afers fou reprès.

La indiferència dels primers dos Jordis.- A la mort el 1714 de la reina Anna, la successora del rei Guillem, el tron passà a un príncep hannoverià que, encara que agraït pels honors i ingressos anglesos, era més interessat en Hannover que en Anglaterra. Jordi I i Jordi II, els regnats combinats dels quals s’estengueren del 1714 al 1760, mai no aprengueren a parlar la llengua anglesa, si més no sense accent. La necessitat de fer un pensament sobre afers colonials avorria a tots dos de forma que el defensor més cabut de privilegis populars de Boston o Charleston no tenia cap raó per queixar-se de l’exercici de prerrogatives personal pel rei. A més, durant una gran part d’aquest període, la direcció d’afers era en les mans d’un líder astut, sir Robert Walpole, que traïa la seu visió un xic cínica de la política en adoptar com a lema seu: «Que jeguen els gossos que dormen». Revelà la seua apreciació del sentiment popular en exclamar: «No seré el ministre que impose contribucions a expenses de sang». Aitals reis i aitals ministres no era probable que alçassen la resistència endormiscada de les tretze colònies de mar enllà.

Control de la Corona damunt les colònies.- Si bé cap governant anglès des de Jaume II fins a Jordi III s’aventurà a interferir amb els afers colonials personalment, control constant damunt les colònies era exercit per funcionaris reials que actuaven sota l’autoritat de la corona. La supervisió sistemàtica començà el 1660, quan s’hi creà per ordre reial un comitè del consell reial per reunir-se dilluns i dimarts de cada setmana per considerar peticions, memorials, i adreces respecte de les plantacions. El 1696 s’establí un consell regular, conegut com els «Lords de Comerç i Plantacions», que continuà, fins la revolució americana, a escrutar estretament els afers colonials. Els deures principals del consell eren examinar lleis de les legislatures colonials, recomanar mesures per adoptar per aquelles assemblees, i escoltar memorials i peticions de les colònies relatives als llurs assumptes.

Els mètodes emprats per aquest consell eren variats. Totes les lleis aprovades per legislatures americanes arribaven davant seu per a revisió com a qüestió de rutina. Si troba una llei insatisfactòria, recomanava al rei l’exercici del seu poder de veto, conegut com a desautorització reial. Qualsevol persona que cregués que els seus drets personals o de propietat havien estat perjudicats per una llei colonial podia ésser escoltada pel consell en persona o a través d’advocat; en aquests casos era la pràctica escoltar al mateix temps l’agent de la colònia implicada. El poder reial de veto damunt la legislació colonial no era, doncs, un afer formal, sinó que era constantment emprat a suggeriment d’una agència altament eficient de la corona. Tot això s’afegia als poder exercits pels governadors en les províncies reials.

Control judicial.- Suplementar aquest control administratiu damunt de les colònies fou una supervisió constant pels tribunals de justícia anglesos. El rei, per virtut de la seua inherent autoritat, reclamava i exercia alts poders d’apel·lació damunt de tots els tribunals judicials de l’imperi. El dret d’apel·lació des de tribunals locals, expressament avançat en certes cartes, era, a les vespres de la Revolució, mantingut en cada colònia. Qualsevol subjecte a Anglaterra o Amèrica que, en el curs legal regular, fos agreujat per qualsevol acte d’una legislatura colonial o qualsevol decisió d’un tribunal colonial, tenia el dret, sotmès a certes regulacions, de dur el seu cas davant del rei en consell, forçant el seu oponent a seguir-lo a través de la mar. En l’exercici del poder apel·lat, el rei en consell actuant com a tribunal podia, i freqüent ho feia, declarar lleis de la legislatures colonials degudament promulgades i aprovades, nul·les i buides, per raó d’ésser contràries al dret anglès.

Control imperial en funcionament.- Dia rere dia, setmana rere setmana, any rere any, la maquinària pel control polític i judicial damunt dels afers colonials era en funcionament. En un temps els governadors britànics de les colònies reberen l’ordre de no aprovar cap llei colonial que imposàs una càrrega sobre béns europeus importats en vaixells anglesos. De nou, quan Carolina del Nord establí un impost sobre venedors ambulants, el consell objectà que «era restrictiva per al comerç i difusió de manufactures angleses per tot el continent». En altres moments, el comerç indià era regula en els interessos de tot l’imperi o concessions de terres per una legislatura colonial eren suspeses. A Virgínia se la prohibí de tancar els seus ports a Carolina del Nord tret que hi hagués una represàlia.

En breu, el comerç exterior i intercolonial era sotmès a un control superior que el de la colònia, preveient el dia que la Constitució dels Estats Units havia de conferir al Congrés el poder de regular el comerç interestatal i exterior amb els indians. Un poder judicial superior, alçat damunt del de les colònies, com el Tribunal Suprem de Washington ara s’alça per damunt del dels estats, mantenia les legislatures colonials dins de les fites i límits de la llei establert. En els milers d’apel·lacions, memorials, peticions, i queixes, i les sentències i decisions damunt d’ells, s’escrivia la història real del control imperial britànic damunt de les colònies americanes.

Tan enorme era la tasca davant dels Lords of Trade que les colònies havien de mantindre agents especialitzats a Londres per protegir els llurs interessos. A mesura que sorgien greuges habituals contra el funcionament d’aquesta maquinària de control, aparegué en cada colònia un considerable cos d’homes, amb els comerciants al capdavant, irritats davant de les restriccions imposades a la llur empresa. Tan sols calia un colp poderós per soldar aquests cossos en una massa comuna que nodrís l’esperit del nacionalisme colonial. Quan els repetits malestars menors se sumaren fins a un de general i mesures agranadores del Parlament s’aplicaven a cada colònia, el rebot arribà a la Revolució.

Control parlamentari dels afers colonials.- Tan aviat com el Parlament guanyà en poder a expenses del rei, s’esforça per conduir les colònies americanes també sota la seua ègida. Entre l’execució de Carles I i l’accés de Jordi III, s’aprovà un cos immens de legislació que regulava l’enviament, comerç, i manufactures d’Amèrica. Tot això, basat en la teoria «mercantil» llavors prevalent a tots els països d’Europa, era dissenyat per controlar les plantacions d’ultramar de tal forma que promoguessen els interessos comercials i econòmics de la mare pàtria, on comerciants i financers tinguessen la darrera paraula. D’acord amb aquesta teoria, les colònies de l’imperi britànic s’haurien de limitar a l’agricultura i a la producció de matèries primeres, i ésser forçades a comprar els llurs béns manufacturats d’Anglaterra.

Les lleis de navegació.- En el primer pla d’aquestes mesures de política colonial britànica s’han de col·locar les lleis de navegació redactades amb l’objectiu d’enfortir la marina mercant i l’armada britàniques – força tan essencial per defensar les colònies contra els espanyols, holandesos, i francesos. El començament d’aquesta mena de legislació es realitzà el 1651 i es treballà fins a un sistema a principi del regnat de Carles II (1660-85).

Les lleis de navegació, de fet, concedien el monopoli del comerç colonial a vaixells britànics. No es podia dur a terme comerç entre Gran Bretanya i els seus dominis excepte en vaixells construïts i tripulats per subjectes britànics. No es podien transportar béns europeus a Amèrica excepte en els vaixells del país que els produís o en vaixells anglesos. Aquestes lleis, que foren gairebé fatals per a la flota holandesa a Amèrica, caigueren amb severitat damunt dels colons, obligant-los a pagar costos més elevats de transport. L’efecte advers, però, fou efímer, ja que les mesures estimularen la construcció de naus a les colònies, on l’abundància de matèries primeres atorgava als mestres armadors d’Amèrica un avantatge als de la mare pàtria. Així que els colons al final es beneficiaren de la política restrictiva redactada en les lleis de navegació.

Les lleis contra manufactures.- El segon grup de lleis fou deliberadament destinat a impedir que indústries colonials competissen massa fortament amb les d’Anglaterra. Entre les primeres d’aquestes mesures es pot comprar la Llei Llanera del 1699, que prohibia l’exportació de béns de llana des de les colònies i fins i tot el comerç de llana entre viles i colònies. Quan el Parlament sabé, com a resultat d’una investigació, que Nova Anglaterra i New York feien milers de barrets cada any i enviaven un gran nombre anualment cap a les colònies del Sud i a Irlanda, Espanya, i Portugal, aprovà el 1732 una llei que declarava «ni barrets ni felps, tenyits o sense tenyir, acabats o sense acabar» s’havien de «pujar a cap vaixell o càrrega damunt de cap cavall o carro amb la intenció d’exportar-ne a qualsevol lloc». L’efecte d’aquesta mesura damunt la indústria del barret fou gairebé ruïnós. Uns pocs anys més tard un colp similar fou donat a la indústria del ferro. Per una llei del 1750, el ferro colat i en barres de les colònies rebia entrada lliure a Anglaterra per encoratjar la producció de la matèria primera; però al mateix temps la llei preveia que «cap molí o enginy per tallar o enrotllar ferro, cap forja de xapat per treballar amb martell inclinat, ni cap forn per fer acer» s’havia de construir a les colònies. Pel que fa als ja construïts, foren declarats molèsties públiques i s’ordenà tancar-los. Així tres interessos econòmics importants de les colònies, les indústries llanera, del barret, i del ferro, foren esclafades sota la prohibició.

Les lleis comercials.- El tercer grup de mesures restrictives aprovades pel Parlament britànic es relacionaven amb la venda de producte colonial. Una llei del 1663 requeria a les colònies exportar exclusivament certs articles a la Gran Bretanya o als seus dominis; mentre que el sucre, tabac, i gingebre destinats al continent d’Europa havien de passar per un port britànic per pagar càrregues duaneres i a través de les mans d’un comerciant britànic que pagaria la comissió habitual. Al principi el tabac era l’únic dels «articles enumerats» que seriosament afectaven les colònies americanes, la resta provenien principalment de les Índies Occidentals Britàniques. En el curs del temps, però, altres mercaderies foren afegides a la llista d’articles enumerats, fins que el 1764 ja abastava l’arròs, materials navals, coure, pells, cuir, fusta, i cendres de perla. Això no era tot. Les colònies eren obligades a passar les llurs compres europees per ports anglesos, pagant càrregues al govern i comissions als comerciants de nou.

La llei de melasses.- No content amb lleis aprovades en interès de comerciants i manufacturers anglesos, el Parlament cercà de protegir les Índies Occidentals Britàniques contra la competència dels llurs veïns francesos i holandesos. Mercaders de Nova Anglaterra havien conduït de feia temps un negoci lucratiu amb les illes francesos en les Índies Occidentals i la Guiana holandesa, on sucre i melasses es podien aconseguir en grans quantitats a baix preu. Actuant d’acord amb les protestes de plantadors anglesos a Barbados i Jamaica, el Parlament, el 1733, aprovà la famosa Llei de melasses que imposava càrregues en sucre i melasses importades a les colònies des de països estrangers – taxes que destruirien el comerç americà amb els francesos i holandesos si la llei s’hagués aplicat. Les càrregues, però, no foren recaptades. El comerç de melasses i sucre amb els estrangers continuà alegrement, amb el contraban prenent el lloc del tràfic legal.

Efecte de les lleis a Amèrica.- Comparat amb l’estricte monopoli del seu comerç colonial que Espanya havia cercat consistentment de mantindre, la política d’Anglaterra fou alhora moderada i liberal. A més, les lleis restrictives foren complementades amb nombrosos mesures que pretenien ésser favorables a la prosperitat colonial. Les Lleis de Navegació, per exemple, redundaren en avantatge de constructors navals americans i els productors de cànem, quità, fusta, i materials navals en general. Favors en ports britànics foren concedits a productors colonials tant contra competidors estrangers com en certs casos es pagaren incentius per part d’Anglaterra per encoratjar l’empresa colonial. Considerat tot plegat, hi ha molta justificació en l’argument avançat per acadèmics moderns en el sentit que els colons guanyaren més del que perderen per la legislació comercial i industrial britànica. Certament, després de l’establiment de la independència, quan eren lliures d’aquestes antigues restriccions, els americans es trobaren obstaculitzats en ésser tractats com a estrangers més que no pas com a comerciants afavorits i perceptors de beneficis en mercats anglesos.

Siga com siga, sembla que els colons sentien poca irritació contra la mare pàtria per raó de les lleis comercials i de navegació aprovades abans del final de la guerra francesa i indiana. Relativament pocs eren dedicats a les indústries del barret i del ferro en comparació amb els que ho eren amb granges i plantacions, de forma que la política d’Anglaterra de restringir Amèrica a l’agricultura no entrava en conflicte amb els interessos de la majoria dels habitants. La indústria llanera era en gran part en les mans de dones i conduïda en connexió amb els llurs deures domèstics, de forma que no era l’únic suport de cap nombre considerable de persones.

De fet, a més, les lleis restrictives, especialment les relacionades amb el comerç, no eren rígidament aplicades. Càrregues de tabac eren directament enviades a ports continentals sense que mogués una cella el govern britànic, al que se li haurien hagut de pagar aranzels. Sucre i melasses de les colònies franceses i holandeses eren tramesos a Nova Anglaterra malgrat la llei. De vegades oficials reials protestaven contra el contraban i de vegades n’eren connivents; però en cap moment aconseguiren d’aturar-lo. Considerat tot plegat, ben poc se sentí de «les humiliants restriccions del comerç» fins després de la guerra francesa, quan el govern britànic sobtadament entrà en un nou curs.

Resum del període colonial

En el període entre el desembarcament d’anglesos a Jamestown, Virgínia, el 1607, i el tancament de la guerra francesa i indiana el 1763 – un període de segle i mig – una nova nació es preparava en aquest continent per prendre el seu lloc entre les potències de la terra. Fou una època de migració. L’Europa Occidental contribuí amb emigrants de moltes races i nacionalitats. Els anglesos lideraren el camí. Després d’ells en importància numèrica hi havia els escots-irlandesos i els alemanys. En la barreja del gresol hi foren dipositats holandesos, suecs, francesos, jueus, gal·lesos, i irlandesos. Milers de negres foren conduïts d’Àfrica per llaurar els camps del Sud o treballar com a servents domèstics en el Nord.

Per què vingueren? Les raons són vàries. Alguns d’ells, els pelegrins i puritans de Nova Anglaterra, els hugonots francesos, escots-irlandesos i irlandesos, i els catòlics de Maryland, fugien de governs intolerants que els negaven el dret d’adorar Déu d’acord amb els dictats de les llurs consciències. Milers vingueren per escapar de les cadenes de la pobresa en el Vell Món i per trobar llars lliures a Amèrica. Milers, com els negres d’Àfrica, foren arrossegats contra la llur voluntat. L’encant de l’aventura cridava els incansables i l’encant dels beneficis als comerciants emprenedors.

Com vingueren? En alguns casos fraternitats religioses s’aplegaren i manllevaren o forniren els fons necessaris per pagar el passatge. En altres casos s’organitzaren grans companyies comercials per fundar colònies. Altrament, fou el ric propietari, com Lord Baltimore o William Penn, qui emprengué la plantació d’assentaments. Molts immigrants podien pagar el llur propi passatge a través de la mar. Uns altres es lligaren per un termini d’anys a canvi del cost del passatge. Els negres foren transportats comptant amb els beneficis derivats de la llur venda com a esclaus.

Fos quin fos el motiu de la llur vinguda, però, aconseguiren de creuar la mar. Els immigrants es posaren a treballar amb una voluntat. Tallaven boscos, construïen cases, i llauraven camps. Fundaven esglésies, escoles, i col·legis. Establien forges i tallers. Filaven i teixien. Armaven vaixells i navegaven les mars. Ací i allà en ports favorables establien centres de comerç – Boston, Providence, New York, Philadelphia, Baltimore, i Charleston. Tan aviat com es garantia un peu ferm en la línia litoral premien cap a l’oest fins que, al final del període colonial, ja ere en la cresta dels Alleghanies.

Per bé que eren àmpliament escampats per un miler de milles de costa marítima, els colons eren units en esperit i per nombrosos lligams comuns. La major part d’ells eren protestants. La llengua, el dret, i la literatura d’Anglaterra forniren la base d’unitat nacional. La majoria dels colons eren dedicats a la mateixa dura tasca; la de conquerir un erm. Als vincles de parentiu i llengua s’afegien els vincles creats per la necessitat. S’havien d’unir en defensa; primer, contra els indians i després contra els francesos. Eren tots subjectes del mateix sobirà – el rei d’Anglaterra. El Parlament anglès feia lleis per a ells i el govern anglès supervisava els llurs afers locals, el llur comerç, i les llurs manufactures. Forces comunes els assetjaven. Greuges comuns els vexaven. Esperances comunes els inspiraven.

Moltes de les coses que tendien a unir-los igualment tendien a llençar-los cap a l’oposició a la Corona Britànica i al Parlament. La majoria d’ells eren tinents lliures; és a dir, grangers que posseïen la pròpia terra i la llauraven amb les pròpies mans. Un sòl lliure nodria l’esperit de llibertat. LA majoria d’ells eren dissidents, crítics, no amics, de l’Església d’Anglaterra, aquella defensora ferma de la monarquia britànica. Cada colònia amb el temps desenvolupà la seua pròpia legislatura elegida pels votants; s’acostumà a fer lleis i a disposar contribucions per ella mateixa. Hi havia un poble que aprenia autosuficiència i autogovern. Els intents per enfortir l’Església d’Anglaterra a Amèrica i la transformació de les colònies en províncies reials tan sols alenà l’esperit d’independència que havien estat dissenyats per apagar.

Amb tot, els americans devien molta de la llur prosperitat a l’ajut del govern que els irritava. Fou la protecció de l’armada britànica la que impedí Holanda, Espanya, França d’agranar els llurs assentaments. Malgrat que la llur manufactura i comerç eren controlats en interès de la mare pàtria, també gaudien de grans avantatges en els seus mercats. El comerç lliure no existia enlloc de la terra; però l’ample imperi de Gran Bretanya era obert a vaixells i mercaderies americanes. Es podria dir, amb bona raó, que els desavantatges que els colons patien a través de la regulació britànica de la llur indústria i comerç eren més que compensats pels privilegis que gaudien. Amb tot, això és quelcom que va més enllà del punt, ja que el mer avantatge econòmic no és necessàriament el factor determinant en el destí dels pobles. Un miler de circumstàncies havien contribuït a desenvolupar en aquest continent una nació, a inspirar-la amb una passió per la independència, i a preparar-la per a un destí més gran que la d’un domini pròsper de l’imperi britànic. Els economistes, que intentaren de demostrar per una lògica inatacable que Amèrica seria més rica sota la bandera britànica, no podien canviar l’esperit de Patrick Henry, Samuel Adams, Benjamin Franklin, o George Washington.