Oposició a un govern central fort.- Cuidant especialment de l’interès agrícola, com deia Jefferson, els republicans eren al principi provincials en implicació i perspectiva. La llur vinculació a Amèrica era, certament, tan forta com la de Hamilton; però consideraven l’estat, més que no pas el govern nacional, com el centre adient de poder i afecte. De fet, una gran part de les bases havien estat entre els contraris a la constitució en els dies de a seua adopció. Jefferson hi havia tingut dubtes i Monroe, destinat a ésser el cinquè president, havia estat un dels més forts enemics de ratificar-la. El primer anà tan lluny en la direcció de l’autonomia local que exaltava l’estat per damunt de la nació en les resolucions de Kentucky del 1798, declarant la constitució com a mer pacte i els estats competents per interpretar i anul·lar llei federals. Aquest era un provincianisme amb venjança. «És gelosia, no confiança, la que prescriu constitucions limitades», escrivia Jefferson per a la legislatura de Kentucky. Gelosia del govern nacional, no confiança en ell – aquest és l’ideal que reflectia l’interès provincial i agrícola.
Simplicitat republicana.- Cada acte del partit jeffersonià durant els seus primers dies de poder era d’acord amb els ideals de govern que professava. S’havia oposat a tota pompa i cerimònia, calculades per donar pes i dignitat al cap executiu de la nació, com a símbols de monarquia i d’alta prerrogativa. Apriopiadament, doncs, la inauguració de Jefferson el 4 de març del 1801, la primera en la nova capital de Washington, fou marcada per una simplicitat extrema. En mantindre aquest procediment abandonà la pràctica, seguida per Washington i Adams, de llegir discursos presidencials al Congrés en sessió conjunta i adoptà en el seu lloc el pla d’enviar els seus missatges per escrit – un costum que continuà ininterromput fins el 1913 quan el president Wilson retornà a l’exemple disposat pel primer magistrat en cap.
Mesures republicanes.- Els republicans s’havien queixat d’un gran deute nacional com la font d’un perillós «poder monetari», que donava força al govern federal; en conseqüència començaren a liquidar-lo tan ràpidament com fos possible. Havien tingut el comerç en baixa estima i contemplaven una gran flota com a mer dispositiu per protegir-lo; en conseqüència, reduïren el nombre de vaixells de guerra. Havien objectat als impostos de cisa, particularment sobre el whisky; aquests foren ràpidament abolits, per satisfacció intensa dels grangers. Havien protestat contra el feixuc cost del govern federal; reduïren despeses llicenciant centenars d’homes de l’exèrcit i abolint nombrosos càrrecs.
Havien criticat salvatgement la llei de sedició i Jefferson refusà d’aplicar-la. Havien estat profundament ofesos per l’assalt contra la llibertat d’expressió i premsa i promptament impugnaren Samuel Chase, un justícia del Tribunal Suprem, que havia estat especialment sever en els seus atacs contra infractors de la llei de sedició. El llur fracàs per condemnar el justícia Chase per un estret marge fou degut no a manca de zel per la llur part sinó a la força federalista en el Senat quan s’hi celebrà el judici. Havien contemplat el nomenament d’un gran nombre de jutges federals durant les darreres hores de l’administració d’Adams com un intent d’atrinxerar federalistes en la judicatura i d’ampliar l’esfera del govern nacional. En conseqüència, de seguida revocaren la llei que creava nous jutjats, privant així els «nomenats de mitjanit» dels llurs càrrecs. Havien considerat els càrrecs federals, civils i militars, com a fonts de gran fortalesa per als federalistes i Jefferson, malgrat que implicat amb el principi que els càrrecs haurien d’ésser oberts a tots i distribuïts segons el mèrit, fou curós de cobrir moltes de les vacants que es produïen amb republicans de confiança. En crèdit seu, però, s’ha de dir que no féu destitucions generals per fer espai a treballadors del partit.
Els republicans així tallaven segons la línia de la llur política general de restringir el pes, dignitat, i activitat del govern nacional. Amb tot, no eren els republicans, com afirmaven els federalistes, preparats per promoure modificacions serioses de la Constitució. «Si hi ha algú entre nosaltres que vol dissoldre aquesta unió o canviar la seua forma republicana», escrivia Jefferson en la seua primera inauguració, «deixam-los imperturbats com a monuments de la seguretat amb la qual l’error d’opinió es pot tolerar allà on la raó es deixa lliure per combatre’l». Després de recitar les afortunades circumstàncies de clima, sòl, i aïllament que feien el futur d’Amèrica tan ple de promesa, Jefferson concloïa: «Un govern assenyat i frugal que restringesca els homes de perjudicar-se els uns als altres, que els deixe altrament lliures per regular les llurs pròpies iniciatives d’indústria i de millora i no prengué de la boca del treball el pa que s’ha guanyat. Aquest és el resum del bon govern; i això és necessari per tancar el cercle de les nostres felicitats».
En tot això els republicans no s’havien adit amb el destí. En pocs anys endavant era el llur destí doblar el territori del país, fent inevitable una nació continental; donar a la Constitució una interpretació generosa que colpí a més d’un federalista; fer la guerra en nom del comerç americà; restablir l’odiat Banc dels Estats Units; aprovar un elevant aranzel protector; veure els llurs oponents federalistes alhora desacreditats com a anul·ladors i provincials; anunciar altes doctrines nacionals en afers exteriors; i sostindre la Constitució exaltada i defensada contra les pretensions d’estats per un fill de l’antiga Virgínia, John Marshall, justícia en cap del Tribunal Suprem dels Estats Units.
Expansió i fam de terra.- La primera de les grans mesures que llençà els republicans damunt d’aquest nou curs nacional – la compra del territori de Louisiana – fou el producte de circumstàncies més que no pas la llur tria deliberada. No fou la manca de terra pels seus celebrats grangers la que conduí Jefferson a afegir un domini tan immens a les possessions originals dels Estats Units. Al territori del nord-oest, que ara abastava Ohio, Indiana, Illinois, Michigan, Wisonsin, i una porció de Minnesota, els assentaments es limitaven principalment a la riba nord del riu Ohio. Al sud, a Kentucky i Tennessee, on hi havia més de cent mil blancs que havien creuat les muntanyes des de Virgínia i les Carolines, hi havia encara amples llenques de sòl sense llaurar. Les regions d’Alabama i Mississippi eren vastes fronteres indianes de l’estat de Geòrgia, sense colonitzar i gairebé inexplorades. Fins i tot per a la imaginació més salvatge semblava haver-hi prou territori com per satisfer la fam de terra del poble americà per al segle vinent.
La importància del riu Mississippi.- En tot cas l’Est, llavors el centre de poder, no veia cap bona raó per a l’expansió. Els plantadors de les Carolines, els fabricants de Pennsylvania, els importadors de New York, els armadors de Nova Anglaterra, que miraven cap al litoral i cap a Europa pel comerç, refinaments, i de vegades les llurs idees de govern, foren lents en apreciar el lloc de l’Oest en l’economia nacional. Com més ben educats eren els de l’Est semblava que menys comprenien el destí de la nació. Fills de pares federalistes en el Williams College, després d’un llarg debat decidiren per vot de quinze contra un que la compra de Louisiana era indesitjable.
D’altra banda, els pioners de Kentucky, Ohio, i Tennessee, gens instruïts en llibres, veien amb els propis ulls els recursos de la frontera. Molts d’ells havien estat a l’altra banda del Mississippi i havien contemplat les riques terres que esperaven l’arada de l’home blanc. Avall del gran riu feien surar el llur blat, panís, i cansalada cap a vaixells oceànics destinats als ports del litoral o d’Europa. Els viatges terrestres a través de les barreres muntanyenques amb un voluminós producte agrícola, sabien per experiència que eren gairebé impossibles, i costosos en el millor dels casos. Claus, bolts de tela, te, i cafè podien anar o vindre per aquella via, però no gra i cansalada. Una sortida lliure al mar pel Mississippi era tan essencial per als pioners de la regió de Kentucky com el port de Boston per als prínceps comercials d’aquella metròpoli.
Louisiana sota el domini espanyol.- Per aquesta raó contemplaven amb profund interès les fortunes del rei espanyol a qui, al final de la Guerra dels Set Anys havia caigut el territori de Louisiana que s’estenia des de Nova Orleans fins a les Muntanyes Rocalloses. Mentre controlàs la boca del Mississippi hi havia poc a témer, ja que no tenia ni l’exèrcit ni la flota necessaris per resistir cap invasió de comerç americà. A més, Washington havia estat capaç, amb un exercici de gran tacte, d’aconseguir d’Espanya el 1795 un privilegi comercial a través de Nova Orleans que satisfeia els requeriments presents dels homes de frontera si bé no conjurava les llurs pors cap al futur. Així es trobaven les coses quan una ràpida successió d’esdeveniments alterà tota la situació.
Louisiana transferida a França.- El juliol del 1802, una ordre reial d’Espanya instruïa els oficials de Nova Orleans a tancar el port a producte americà. Pel mateix temps un rumor pertorbador, de llarg recorregut, era confirmat – Napoleó havia obligat Espanya a retornar Louisiana a França a través d’un tractat secret signat el 1800. «Els escaladors dels Alps i conqueridors de Venècia» ara contemplaven mar enllà nous escenaris d’aventura. L’Oest refulgia d’excitació. Una crida de guerra recorria la frontera; s’organitzaren expedicions per impedir el desembarcament dels francesos; i peticions d’acció immediata inundaven Jefferson.
Jefferson veu el perill.- Jefferson, l’amic de França i jurat enemic d’Anglaterra, obligat a triar en interès d’Amèrica, mai no vacil·là. «La cessió de Louisiana i les Florides a Espanya per França», escrivia a Livingston, l’ambaixador americà a París, «actua amargament sobre els Estats Units. Capgira completament totes les relacions polítiques dels Estats Units i constituirà una nova època en el nostre curs polític... Hi ha en el globus un únic punt el posseïdor del qual és el nostre enemic natural i habitual. És Nova Orleans a través de la qual el producte de tres vuitenes parts del nostre territori ha de passar per comercialitzar-se... França, en col·locar-se en aquella porta, assum davant nostre una attitud de desafiament. Espanya la podria haver retingut tranquil·lament durant anys. Les seues disposicions pacífiques, el seu estat dèbil la induirien a augmentar-hi les nostres facilitats... No ho pot ésser així en les mans de França... El dia que França pren possessió de Nova Orleans fixa la sentència que ha de restringir-la per sempre dins de la seua marca d’aigua baixa... Segella la unió de les dues nacions que en conjunció poden mantindre una possessió exclusiva de l’oceà. Des d’aquell moment hem de casar-nos amb la flota i la nació britàniques... Aquest no és un estat de coses que cercam o desitjam. És un que aquesta mesura, si l’adopta França, se0ns força tan necessàriament com qualsevol altra causa per les lleis de natura comporta el seu efecte necessari».
Louisiana comprada.- Actuant amb aquesta convicció, però aparentment veient tan sols la sortida del Mississippi en joc, Jefferson envià el seu amic, James Monroe, a França amb el poder de comprar Nova Orleans i la Florida Occidental. Abans que Monroe arribàs, l’ambaixador regular, Livingston, havia ja convençut Napoleó que seria bo de vendre territori que li podia arrabassar en qualsevol moment el poder marítim britànic, especialment quan la guerra, temporalment aturada per la pau d’Amiens, rugia una vegada més a Europa. Assenyat com fou el seu dia, Livingston no havia pensat d’entrada de comprar tot el país de Louisiana. Fou simplement atordit quan Napoleó li oferí de vendre tot el domini i deslliurar-se de l’afer directament. Tot i sorprès per la proposta, ell i Monroe decidiren d’acceptar. El 30 d’abril, signaren el tractat de cessió, acceptant de pagar 11.250.000 dòlars en bons del 6% i descarregar de certs deutes vençudes ciutadans francesos, que feien en total aproximadament quinze milions. Espanya protestà, el germà de Napoleó s’enfurismà, els diaris francesos protestaren; però l’acord era fet.
Jefferson i els seus escrúpols constitucionals.- Quan les notícies d’aquest extraordinari esdeveniment arribaren als Estats Units, el poble era ple d’astorament, i ningú no era més sorprès que el propi Jefferson. Havia pensat de comprar Nova Orleans i la Florida Occidental per una petita suma, i ara un enorme domini havia estat llençat a les faldes de la nació. Era desconcertat. En mirar la Constitució no trobà ni una línia que autoritzàs la compra de més territori i així redactà una esmena que declarava «Louisiana, cedida per França, - com a part dels Estats Units». Havia blasmat els federalistes per amuntegar un gran deute nacional i amb prou feines podia suportar el pensament d’emetre més bons ell mateix.
En mig dels seus dubtes arribaren les notícies que Napoleó podria desdir-se’n de l’acord. Profundament alarmat per això, Jefferson pressionà el Senat per ratificar el tractat. Encara s’adheria a la seua idea original que la Constitució no permetia la compra, però vacil·lantment concloïa: «Si els nostres amics pensassen diferent, certament ho admetria amb satisfacció; confiat que el bon sentit del nostre país corregirà el mal de construcció quan produesca mals efectes». Així l’advocat obstinat de la «interpretació estricta» se separava de la seua pròpia doctrina i confiava la construcció de la Constitució al «bon sentit» dels seus compatriotes.
El tractat ratificat.- Aquesta transacció gens habitual, tan favorable a l’Oest, provocà l’ira dels federalistes litorals. Alguns la denunciaren com a inconstitucional, oblidant fàcilment la defensa magistral de Hamilton del banc, tampoc esmentat en la Constitució. Uns altres sostenien que, si «l’erm udolant» mai fos assentat, es giraria contra l’Est, formaria noves connexions comercials, i escaparia del control federal. Encara uns altres protestaven que la compra conduiria inevitablement al domini d’un «poti-poti de salvatges del Llunyà Oest». Federalistes, que creien que «l’àmplia esquena d’Amèrica» bé podia suportar el deute consolidat de Hamilton, ara entrava en agonia per una emissió de bons de menys d’una sisena part d’aquella quantitat. Però debades. El partit de Jefferson guanyà per la mà. El Senat, després d’escoltar la protesta federalista, ratificà el tractat. El desembre del 1803, la bandera francesa fou arriada dels antics edificis governamentals de Nova Orleans i d’Estels i Franges fou hissada com a senyal que la terra de Coronado, DeSoto, Marquette i La Salle havien passat als Estats Units.
D’un sol colp, el territori original dels Estats Units s’havia més que doblat. Si bé els límits de la compra eren incerts, és segur dir que el territori de Louisiana incloïa el que és ara Arkansas, Missouri, Iowa, Oklahoma, Kansas, Nebraska, Dakota del Sud, i grans porcions de Louisiana, Minnesota, Dakota del Nord, Colorado, Montana, i Wyoming. La terres agrícoles que els amics d’«una Amèrica petita» en el litoral declaraven un erm sense esperança foren, en cent anys, plenament ocupades i valorades en gairebé set mil milions de dòlars – gairebé cinc-centes vegades el preu pagat a Napoleó.
Explotacions de l’Oest.- En haver pres la passa plena de destí, Jefferson sàviament començà a aprofitar-la. Preparà l’obertura del nou país en enviar l’expedició de Lewis i Clark per explorar-lo, descobrir-ne els recursos, i establir una ruta per terra a través de la vall de Missouri i més enllà de la Gran Divisòria fins el Pacífic. La història d’aquesta potent fita, que començà la primavera del 1804 i acabà l’autumni del 1806, fou fixada amb destresa i esforç en el diari de Lewis i Clark; quan es publicà ni que fos en una forma resumida, convidà els homes que miraven endavant de l’Est a considerar l’imperi de l’oest. Al mateix temps Zebulon Pike, en una sèrie de viatges, explorà les fonts del riu Mississippi i penetrà els territoris espanyols del llunyà sud-oest. Així escoltes i pioners continuaren la feina de diplomàtics.
Els bloquejos anglesos i francesos.- En addició a dur Louisiana als Estats Units, la reobertura de la guerra europea el 1803, després d’una breu calma, renovà de forma aguda les dificultats comercials que havien assetjat el país durant totes les administracions de Washington i Adams. Els republicans posaven ara la mà en el niu de vespes. El partit del quals els esperits ardents havien cremat Jay en efígies, apedregat Hamilton per defensar el seu tractat, xiulat avant la proclamació de neutralitat de Washington, i parlat amargament de «comerciants tímids», ja no podien refugiar-se en la crítica. Havien d’actuar.
Els seus problemes prengueren un gir seriós el 1806. Anglaterra, en un esforç determinat per posar França de genolls amb la fam, declararen la costa d’Europa blocada des de Brest fins a la boca del riu Elba. Napoleó respongué amb el seu Decret de Berlín de novembre del 1806, amb el bloqueig de les Illes Britàniques – una mesura aterradora per als armadors americans el vaixells dels quals eren exposats a la captura per qualsevol passavolant francès, encara que Napoleó no tenia cap flota per fer efectiva la seua proclamació. Gran Bretanya contestà amb un decret encara més irritant – les Ordres de Consell del 1807. Modificava el seu bloqueig, però en fer-ho merament autoritzava vaixells americans que no duguessen munició de guerra a completar el llur viatge al continent, amb la condició d’aturar-se en un port britànic, aconseguir una llicència, i pagar una taxa. Això, respongué Napoleó, fou el cim de la insolència, i ho denuncià com una greu violació del dret internacional. Llavors tancà el cercle de problemes americans amb la publicació del seu Decret de Milà de desembre del 1807. Aquesta ordre declarava que qualsevol vaixell que complís les normes britàniques seria subjecte de captura i confiscació per les autoritats franceses.
L’enrolament forçat de mariners.- Això no era tot. Gran Bretanya, en directa necessitat d’homes per a la seua armada, adoptà la pràctica d’aturar vaixells americans, registrar-los, i endur-se’n mariners nascuts britànics trobats a bord. Els mariners britànics eren tan maltractats, tan cruelment fuetejats per motius trivials, i tan mesquinament alimentats que fugien en multituds cap a la marina americana. En molts casos era difícil de dir si un mariner era anglès o americà. Parlaven la mateixa llengua, de forma que la llengua no era cap prova. Rodadors en la profunditat i dispersats pels ports de tots dos països, sovint no tenien papers per demostrar la llur nativitat. A més, Gran Bretanya mantenia la vella norma - «Qui abans anglès, sempre anglès» - una doctrina refusada pels Estats Units a favor del principi que un home podia triar la nació a la qual oferir lleialtat. Capitans marins britànics, de vegades per error, i prou sovint amb una indiferència irreflexiva, se’n duien en servitud cap a la llur pròpia armada ciutadans americans genuïns. El procés mateix, fins i tot quan era executat amb totes les civilitats de la llei, era prou dolorós, ja que suposava que vaixells americans eren forçats a «anar-hi», i obligats a restat submisament sota canons britànics fins que la partida registradora havia depredat en llistes, interrogat mariners, capturat i emmanillat víctimes. Sants no podrien haver fet aquesta feina sense provocar furibundes passions, i tan sols sants la podrien haver suportada amb paciència i fortitud.
Si la representació de les escenes hagués estat confinada a alta mar i el coneixement a rumors i relats periodístics, el ressentiment americà no hauria estat tan intens; però més d’un registre i captura es féu a vista de terra. Vaixells britànics i francesos patrullaven les costes, disparant-se els uns als altres i perseguint-se mútuament en aigües americans dins del límit de tres milles. Quan, l’estiu del 1807, la fragata americana Chesapeake refusà de lliurar homes que pretesament havien desertat de l’armada del Rei Jordi, el vaixell de guerra britànic Leopard obrí foc, matant tres homes i ferint divuit més – un acte que ni tan sols el ministeri britànic podia excusar sense esforç. Si els francesos foren menys sovint els atacants, no fou degut a la llur tendresa envers els drets americans sinó perquè pocs dels llurs vaixells escapaven l’ull de falcó de l’armada britànic per operar en aigües americanes.
Les pèrdues en comerç americà.- Aquesta conducta del broc gros per part dels bel·ligerants americans era molt perjudicial per al comerç americà. Amb la llur empresa, armadors americans havien esdevingut els principals transportistes de l’Oceà Atlàntic. En una dècada havien doblat el tonatge de vaixells mercants americans sota la bandera americana, ocupant el lloc de la marina francesa quan Gran Bretanya l’agranà de les mars, i subministrant Gran Bretanya amb els tendons de la guerra per la contesa amb l’imperi napoleònic. La flota americana dedicada al comerç exterior abastava 363.110 tones el 1791; 669.921 tones el 1800; i gairebé 1.000.000 de tones el 1810. Aquesta era l’empresa atacada pels decrets britànics i francesos. Vaixells americans destinats a Gran Bretanya eren exposats a ésser capturats per pirates francesos que, malgrat els desastres del Nil i Trafalgar, recorrien les mars. Vaixells americans destinats al continent, si no s’aturaven a ports britànics i pagaven tribut, eren en gran perill de captura per la insomne armada britànica i el seu eixam d’auxiliars. Capitans de mar americans que, per por de la venjança britànica, obeïen les ordres del consell i pagaven la taxa eren gairebé segurs de caure presa d’una venjança francesa, ja que els francesos eren vigorosos en executar el Decret de Milà.
La política de Jefferson.- El dilema del president era estressant. Tots dos bel·ligerants a Europa eren culpables de depredacions sobre el comerç americà. La guerra contra tots dos era fora de qüestió. La guerra contra França era impossible perquè no tenia territori a aquesta banda de l’aigua que pogués ésser abastat per tropes americanes i les seues forces navals havien estat castigades en la batalles del Nil i Trafalgar. La guerra contra Gran Bretanya, una potència que els seguidors de Jefferson temien i desconfiaven, era possible però no atractiva. Jefferson s’hi arronsà. Home de pau, li desagradava la clamor abrandada de guerra; home d’esperit amable, era corprès davant la mort i destrucció que comportava. Així que durant vuit anys Jefferson seguí un curs uniforme, suggerint mesura rere mesura amb la idea d’evitar un bany de sang. Envià, és cert, el comodore Preble el 1803 per castigar pirates mediterranis que depredaven comerç americà; però evità una gran guerra amb una honestedat apassionada, provant en el seu lloc qualsevol altre expedient per protegir els drets americans.
Les lleis d’embargament i de no-interrelació.- El 1806, el Congrés aprovà i Jefferson promulgà una llei de no-importació que tancava els ports americans a certs productes de dominis britànics – una mesura entesa com una bastonada damunt del cap del govern britànic. Davant del fracàs d’aquesta llei en el seu objectiu, Jefferson proposà i el Congrés adoptà el desembre del 1807 la Llei d’Embargament que prohibia tots els vaixells d’abandonar ports americans per anar a estrangers. França i Anglaterra havien d’ésser plegades en tallar-los els subministraments.
El resultat de l’embargament fou patètic. Anglaterra i França refusaren d’abandonar registre i captura. Armadors americans que, atrets per enormes beneficis, havien estat anteriorment disposats a prendre el risc ara eren limitats per llei als llurs ports domèstics. Tot sector patia. El Sud i l’Oest trobaven els llurs mercats pel cotó, arròs, tabac, panís, i bacó retallats. Així aprengueren per amarga experiència la importància nacional del comerç. Mestres navals, constructors, portuaris, i mariners eren desocupats mentre els preus de béns estrangers es doblaven. Els qui obeïen la llei eren arruïnats; els violadors de la llei introduïen de contraban béns a Canadà i Florida per enviar-los a l’exterior.
Els amics de Jefferson acceptaren la medicina amb un rostre irònic com l’única alternativa a la submissió supina o a la guerra oberta. Els seus oponents, sense oferir cap solució pròpia, la denunciaven com un pla menyspreable que no comportava ni alleujament ni honor. Commogut pel clam que sorgia de totes bandes, el Congrés, en els dies finals de l’administració de Jefferson, revocà la llei d’embargament i la substituí per una llei de no-interrelació que prohibia el comerç amb Anglaterra i França mentre el permetia amb altres països – una mesura igualment fútil davant de les depredacions sobre la flota americana.
Jefferson es retira a favor de Madison.- Jefferson, esgotat per la disputa inacabable i ferit, com ho havia estat Washington, per la crítica salvatge, agraí el 4 de març del 1809. Els seus amics l’empenyien a «restar al vaixell» i acceptar un tercer mandat. Declinà, dient que l’elecció vitalícia podia resultar d’una reelecció repetida. En seguir el curs de Washington i defensar-lo de principi, establí un exemple a tots els seus successors, fent de la «doctrina de tercer mandat» una part de la llei americana no-escrita.
El seu amic íntim, James Madison, a qui deixà les càrregues de la seua alta posició era, com ell mateix, un home de pau. Madison havia estat un líder des dels dies de la revolució, però en salons legislatius i cambres de consell, no en el camp de batalla. Petit d’estatura, sensible de percepcions, estudiós en hàbits, no era home per l’estira i arronsa de la política pràctica. Havia pres un paper prominent i distingit en l’elaboració i adopció de la Constitució. Havia servit en el primer Congrés com a amic de les mesures de Hamilton. Més tard s’adherí a les fortunes de Jefferson i serví durant vuit anys com el seu primer conseller, Secretari d’Estat. Els principis de la Constitució, que havia ajudat a fer i interpretar, era ara com a president cridat a aplicar en un dels moments més enquimerats de tota la història americana. D’acord amb les pròpies tradicions i seguint les passes de Jefferson, vanament intentà de resoldre el problema exterior amb la negociació.
El fil d’esdeveniments.- Qualsevol dificultat que tingués Madison en fer-se una idea sobre la guerra i la pau fou resolt per esdeveniments que eren fora del seu propi control. La primavera del 1811, una fragata britànica aturà un vaixell americà prop del port de New York i retingué un mariner que pretesament era ciutadà americà. Cremat de ressentiment, el capità del President, un vaixell de guerra americà, actuant sota ordres, abocà diverses càrregues contra el Little Belt, una salopa britànica, sospitosa d’ésser la part culpable. Els britànics també encoratjaren el cap indià Tecumseh, que aplegava els indians del Nord-Oest sota protecció britànica i donava senyals de malestar que presagiaven una revolta. Això envià una nota d’alarma al llarg de la frontera que no fou aturada ni tan sols quan, el novembre, els homes de Tecumseh foren durament derrotats a Tippecanoe per William Henry Harrison. Els indians es trobaven en el camí de l’avançament de la frontera, i als pioners els semblava que, sense el suport dels britànics a Canadà, els rojos serien sotmesos aviat.
Clay i Calhoun.- Mentre els esdeveniments se succeïen ràpidament i els rumors volaven densos i veloços, el domini del govern passà de les mans incertes de Madison a un partit de joves ardents del Congrés, anomenats els «Joves Republicans», sota la direcció de dos membres destinats a ésser figures poderoses de la història americana: Henry Clay de Kentucky i John C. Calhoun de Carolina del Sud. El primer sostenia, amb una flaire de follia, que «la milícia de Kentucky sola és capaç de posar Montreal i l’Alt Canadà als vostres peus». El darrer amb bon humor parlava de conquerir Canadà en una campanya de quatre setmanes. «No s’ha d’inferir», diu Channing, «que en defensar la conquesta, els de l’Oest actuassen merament per desig de terra; saludaven la guerra perquè pensaven que seria la forma més fàcil d’abatre els conflictes indians. Els salvatges rebien el suport d’interessos del tràfic de pells centrats a Quebec i Londres... Els del Sud per la llur banda desitjaven Florida i pensaven que la conquesta del Canadà eliminaria certa oposició del Nord a aquesta adquisició de territori esclau». Mentre Clay i Calhoun, portaveus de l’Oest i Sud, no oblidaven el que Napoleó havia fet al comerç americà, sabien que els llurs seguidors encara recordaven amb profunda gratitud l’ajut dels francesos en la guerra d’independència i que les brases de l’antic odi a Jordi III, encara en el tron, es podien ràpidament revifar en flames.
Madison accepta la guerra com a inevitable.- La conducta dels ambaixadors britànics amb els que Madison hagué de tractar feren poc per encoratjar-lo a adherir-se a la política d’«espera vigilant». Un d’ells, un alt tory, creia que tots els americans eren iguals «excepte que uns pocs són menys brivalls que els altres» i els seus mètodes eren acolorits per aquesta convicció. Amb la revocació d’aquest ambaixador el govern britànic seleccionà un altre no menys alt i potent en els seus principis i opinions. Així Madison es desencoratjà profundament sobre el resultat de mesures pacífiques. Quan la pressió del Congrés damunt seu tornà massa feixuga, cedí, signant el 18 de juny del 1812, la declaració de guerra a Gran Bretanya. En proclamar les hostilitats, l’administració establí les causes que justificaven la declaració; és a dir, que els britànics havien encoratjat els indians a atacar ciutadans americans a la frontera; que havien arruïnat el comerç americà amb blocatges; que havien insultat la bandera americana en aturar i registrar els nostres vaixells; que havien capturat il·legalment mariners americans i els havien conduït a l’armada britànica.
El curs de la guerra.- La guerra durà gairebé tres anys sense comportar la victòria de cap bàndol. La rendició de Detroit pel general Hull als britànics i el fracàs de la invasió americana del Canadà foren compensats per la victòria de Perry al Llac Erie i un colp decisiu administrat a les intencions britàniques de fer una invasió de New York a través de Plattsburgh. El triomf de Jackson a Nova Orleans ajudà a aplacar la humiliació patida en la crema del Capitoli pels britànics. Els fets commovedors del Constitució, l’Estats Units, i l’Argus en les mars, la mort heroica de Lawrence i les victòries d’un centenar de pirates forní consolació per als qui patien del blocatge de ferro finalment establert pel govern britànic quan arribà a apreciar la gravetat de la situació. Mentre els homes estimen les històries de la mar, s’adreçaran a les batalles en curs, les escapades per poc marge, i la gosadia temerària de mariners americans en aquella contesa naval amb Gran Bretanya.
Tot això era excitant però era inconcloent. De fet, mai un govern havia estat menys preparat com ho era el dels Estats Units el 1812. No tenia ni tropes disciplinades, ni vaixells de guerra, ni els subministraments requerits per la magnitud de la tasca militar. Fou la fortuna la que afavorí la causa americana. Gran Bretanya, assetjada, gastada i financerament carregada per gairebé vint anys de lluita a Europa, no tenia l’ànim d’aplegar forces per a una esforç titànic a Amèrica fins i tot després que Napoleó fos enderrocat i enviat a l’exili a Elba la primavera del 1814. Núvols de guerra encara planaven damunt de l’horitzó europeu i el conflicte temporalment aturat esclatà de nou. Per deslliurar-se de preocupacions americanes i centrar-se en eventualitats europees, Anglaterra era disposada a acordar amb els Estats Units, especialment quan ho podia fer sense concedir res ni renunciar a cap reivindicació.
El Tractat de Pau.- Tots dos països eren veritablement malats d’una guerra que no els oferia ni glòria ni benefici. Després d’haver-se dedicat a l’escaramussa diplomàtica habitual, enviaren representants a Gant per discutir termes de pau. Després de llargues negociacions s’arribà a un acord la vespra de Nadal del 1814, uns pocs dies abans de la victòria de Jackson a Nova Orleans. Quan el tractat arribà a Amèrica la gent se sorprengué de saber que no deia res de la captura de mariners americans, de la destrucció de comerç americà, del registre de vaixells americans, o del suport als indians en la frontera. Amb tot, se’ns diu que el poble «passà de la foscor a la glòria» quan arribaren les notícies de pau. Les campanes sonaren; les escoles tancaren; s’agitaren banderes; i més d’un brindis de celebració fou begut a la taverna i a la llar. L’alegria podia continuar. Amb Napoleó definitivament derrotat a Waterloo el juny del 1815, Gran Bretanya no tenia necessitat de capturar mariners, registrar vaixells, i confiscar béns americans destinats al continent. Una vegada més la terrible potència marítima passà a segon terme i l’oceà de nou fou emblanquinat per les veles dels comerciants.
Els federalistes desacreditats.- Per un gir estrany de la roda de la fortuna, el partit de Hamilton, Washington, Adams, el partit de la gran nació, esdevingué el partit del provincialisme i l’anul·lació. Nova Anglaterra, en trobar els seus interessos navals malmesos en el conflicte europeu i després penalitzats per embargaments, s’oposà a la declaració de guerra a Gran Bretanya, que suposava completar la ruïna ja començada. En el curs del combat, els líders federalistes arribaren perillosament a prop de la traïció en els llurs esforços per obstaculitzar el govern dels Estats Units; i en la llur desesperació retornaren a la doctrina d’anul·lació que tan recentment condemnaven quan provenia de Kentucky. El Senat de Massachusetts, mentre la guerra era en curs, resolgué que es feia «sense causa justificable», i refusà d’aprovar projectes militars i navals no connectats amb «la defensa del nostre litoral i sòl». Un periòdic de Boston declarà que la unió no era res més que un tractat entre estats sobirans, que els estats podien decidir per ells mateixos la qüestió d’obeir el dret federal, i que la resistència armada sota la bandera d’un estat no seria ni rebel·lió ni traïció. L’assemblea general de Connecticut recordà a l’administració de Washington que «l’estat de Connecticut és un estat lliure, sobirà, i independent». El governador Morris, un membre de la convenció que havia redactat la Constitució, suggerí la celebració d’una altra conferència per considerar si els estats del Nord havien de romandre en la unió.
L’octubre del 1814, una convenció de delegats de Connecticut, Massachusetts, Rhode Island, i certs comtats de New Hampshire i Vermont fou celebrada a Hartford, sota la convocatòria de Massachusetts. Els consells dels extremistes foren refusats però la convenció solemnement enregistrà l’efecte que les lleis del Congrés en violació de la Constitució són nul·les; que en casos d’infraccions deliberades, perilloses, i palpables l’estat té el deure d’interposar la seua autoritat per a la protecció dels seus ciutadans; i que quan hi ha emergències els estats han d’ésser els llurs propis jutges i executar les llurs pròpies decisions. Així responia Nova Anglaterra al repte de Calhoun i Clay. Afortunadament les seues accions no foren tan dures com els seus mots. La convenció de Hartford proposà merament certes esmenes a la Constitució i s’ajornà. Al final de la guerra, les seues propostes s’esvaïren sense danys; però els homes que les feren eren desesperadament desacreditats.
El Segon Banc dels Estats Units.- En empènyer els federalistes cap a l’anul·lació i fent una guerra nacional ells sols, els republicans perderen tota la vella pàtina de provincialisme. A més, en adreçar-se a mesures de reconstrucció exigides per la guerra, recorregueren als instruments nacionals dels federalistes. El 1816, aprovaren la carta per a un període vint anys d’un segon Banc dels Estats Units – la institució que Jefferson i Madison havien condemnat abans com a absurda i inconstitucional. La Constitució romania sense canvis; temps i circumstàncies havien canviat. Calhoun descartà la gastada qüestió de la constitucionalitat amb un breu referència a una antiga disputa, mentre que Madison deixà a banda els seus escrúpols i signà el decret.
La tarifa protectora del 1816.- Els republicans complementaren el Banc amb una altres mesures federalista – una tarifa protectora elevada. Clay la veia com l’inici del seu «sistema americà» de protecció. Calhoun la defensava amb principis nacionals. Per aquest gir sobtat de política els joves republicans foren blasmats per alguns dels col·legues de partit més grans com a traïció de l’«interès agrícola» que Jefferson havia promogut; però Calhoun refusà d’escoltar les crítiques. «Quan les mars són obertes», deia, «el producte del Sud pot inundar arreu dels mercats del Vell Món... Quins són els efectes d’una guerra amb una potència marítima – amb Anglaterra? El nostre comerç anihilat... amb la nostra agricultura privada dels seus mercats habituals, els excedents del granger se li fan malbé a les mans... La guerra recent se sentí amb una pressió peculiar sobre els cultivadors de cotó i tabac i els altres grans recursos del país; i el mateix estat de coses es repetirà en el cas d’una altra guerra si no s’evita per la previsió d’aquest òrgan... Quan les nostres manufactures cresquen fins a certa perfecció, com aviat ho faran sota la cura protectora del govern, ja no experimentarem aquests mals». Amb els republicans nacionalitzats, el partit federalista, com a organització, desaparegué després d’una derrota esclafadora en la campanya presidencial del 1816.
Monroe i la compra de Florida.- Al vencedor en aquella contesa política, James Monroe de Virgínia, li correspongueren dues tasques d’importància nacional, que sumaven al prestigi de tot el país i aprofundien el sentit de patriotisme que allunyava els homes de la mera fidelitat als estats. La primera d’aquestes fou la compra de Florida a Espanya. L’adquisició de Louisiana deixà el flux de Mississippi «sense obstacles fins a la mar»; però deixà tots els estats a l’est del riu separats del Golf, fornint-los terreny de descontentament semblant al que havia impulsat els pioners de Kentucky a l’acció una generació abans. La incertesa pel que fa als límits de Louisiana oferí als Estats Units una reclamació sobre la Florida Occidental, aixecant-hi un moviment per a l’ocupació. Els pantans de Florida eren base de ràtzies indianes que periòdicament queien sobre els assentaments de frontera, i amagatalls per a esclaus fugitius. Així s’atorgà la sanció del dret internacional a expedicions punitives en territori estranger.
Els líders pioners es mantenien a l’espera del senyal. Arribà. El president Monroe, en ocasió d’un esclat indià, ordenà el general Jackson de capturar els infractors, a les Florides, si calia. El guerrer animós, considerant això com una indicació que havia d’ocupar la regió cobejada, respongué que, si la possessió era l’objectiu de la invasió, podia ocupar les Florides en seixanta dies. Sense esperar la resposta d’aquesta lletra, llançà la seua expedició, i la primavera del 1818 era l’amor del domini del rei espanyol al sud.
No hi havia res a fer pel rei que aconseguir el millor de l’inevitable en cedir les Florides als Estats Units a canvi de cinc milions de dòlars que s’havien de pagar a ciutadans americans que tinguessen reclamacions contra Espanya. En el natalici de Washington, el 1819, el tractat fou signat. Cedia les Florides als Estats Units i definia la frontera entre Mèxic i els Estats Units en traçar una línia des de la desembocadura del riu Sabine en direcció nord-occidental fins el Pacífic. En aquesta ocasió fins i tot Monroe, antic oponent a la Constitució, s’oblidà de demanar si constitucional es podia adquirir i incorporar nou territori a la unió americana. Els republicans semblaven ben lluny dels dies de la «constitució estricta». I Jefferson encara vivia!
La doctrina Monroe.- Encara més efectiva en conformar la idea nacional fou l’enunciació de Monroe de la doctrina famosa que duu el seu nom. L’ocasió fou una altra crisi europea. Durant l’agitació napoleònica i en els anys de dissolució que hi seguiren, les colònies espanyoles a Amèrica, seguint l’exemple establert pels llurs veïns anglesos del 1776, declararen la independència. Incapaços de conquerir-los per ells sols, el rei d’Espanya s’adreçà a la cerca d’ajut a les potències amigues d’Europa que contemplaven revolució i repúbliques amb horror indissimulat.
La Santa Aliança.- Els trobà preparats per veure el seu cas amb simpatia. Tres d’elles, Àustria, Prússia, i Rússia, sota el lideratge del Tsar, Alexandre I, l’autumni del 1815, havien entrat en una Santa Aliança per sostindre amb servei recíproc el principi autocràtic de govern. Encara que el llenguatge efusiu, gairebé sentimental, del tractat no n’expressava l’objectiu explícitament, l’Aliança fou més tard contemplada com a mera unió de monarques per impedir l’ascens i creixement del govern popular.
El poble americà cregué les seues pitjors pors confirmades quan, el 1822, una conferència de delegats de Rússia, Àustria, Prússia, i França es trobaren a Verona per considerar, entre d’altres coses, revolucions que tot just havien esclatat a Espanya i Itàlia. L’esperit de la conferència es reflecteix en el primer article de l’acord assolit pels delegats: «Les altes potències contractants, convençudes que el sistema de govern representatiu és igualment incompatible amb el principi monàrquica i la màxima de la sobirania del poble amb el dret diví, mútuament es comprometen de la manera més solemne a utilitzar tots els esforços per posar fi al sistema de govern representatiu en qualsevol país que puga existir a Europa i a impedir que siga introduït en aquells països on encara no es coneix». El tsar, que casualment cobejava la costa oest d’Amèrica del Nord, proposà d’enviar un exèrcit per ajudar el rei d’Espanya en els seus problemes a l’interior, preparant així el camí de la intervenció a l’Amèrica Espanyola. Fou la feblesa material i no la manca d’esperit la que impedí que la gran unió de monarques fes una guerra oberta contra el govern popular.
La posició d’Anglaterra.- Desafortunadament, també, per a la Santa Aliança, Anglaterra refusà de cooperar. Mercaders anglesos havien aixecat un gran comerç amb les colònies llatino-americanes independents i protestaren contra la restauració de la sobirania espanyola, que suposaria una renovació de l’anterior monopoli comercial d’Espanya. A més, les doctrines de dret diví havien estat desades a Anglaterra i el principi representatiu fermament establert. Ja hi havia signes de l’imminent allau democràtic que havia de comportar aviat el primer decret de reforma del 1832, que estengué el sufragi, i que continuà amb conquestes encara més grans. Els estadistes britànics, doncs, havien d’ésser cautelosos. En aquestes circumstàncies, per comptes de cooperar amb els autòcrates de Rússia, Àustria, i Prússia, s’adreçaren a l’ambaixador dels Estats Units a Londres. El primer ministre britànic, Canning, proposà que els dos països s’unissen en declarar la manca de disposició de veure les colònies espanyoles transferides a cap altra potència.
El consell de Jefferson.- La proposta fou refusada; però el president Monroe valorà el suggeriment amb Madison i Jefferson així com amb el seu secretari d’Estat, John Quincy Adams. Afavorien el pla. Jefferson digué: «Una nació, per damunt de totes, ens podria pertorbar en aquesta recerca [de llibertat]; ara s’ofereix per liderar, ajudar, i acompanyar-nos-hi. En accedir a la seua proposta la separam de les bandes, duem el seu poderós pes a la balança del lliure govern i emancipam un continent d’un sol colp... Amb ella al nostre costat no hem de témer el món secer. Amb ella doncs hauríem de mantindre sedulosament una cordial amistat».
L’enunciació de la doctrina de Monroe.- Actuant a consell d’amics de confiança, el president Monroe encarnà en el seu missatge al Congrés, el 2 desembre del 1823, una enunciació de principis ara famosa per tot el món com la Doctrina Monroe. Als autòcrates d’Europa anunciava que consideraria «qualsevol intent de part llur d’estendre el llur sistema a cap porció d’aquest hemisferi com a perillosa per a la nostra pau i seguretat». Si bé no proposava d’interferir amb colònies existents dependents de potències europees, s’arrenglerava nítidament del costat de les que havien declarat la llur independència. Qualsevol intent d’una potència europea d’oprimir-les o controlar-ne el destí de qualsevol manera el caracteritzava com a «manifestació d’una disposició hostil envers els Estats Units». Referint-se en una altra part del seu missatge a una reclamació recent que el tsar havia fet de la costa pacífica, el President Monroe advertia al Vell Món que «els continents americans, per la condició lliure i independent que han assumit i mantingut, d’ara en endavant no s’han de considerar com a subjecte de colonització futura de cap potència europea». L’efecte d’aquesta declaració fou immediat i profund. Homes l’horitzó polític dels quals havia estat limitat a una comunitat o estat eren conduïts a considerar la llur nació com una gran potència entre les sobiranies de la terra, prenent part en la conformació de les llurs relacions internacionals.
El Compromís de Missouri.- Respecte d’una altra mesura important d’aquest període, els republicans també prengueren una visió àmplia de les llurs obligacions sota la Constitució; és a dir, el Compromís de Missouri. És cert que insistiren en l’admissió de Missouri com a estat esclau, equilibrada per l’estat lliure de Maine; però al mateix temps assentiren a la prohibició de l’esclavitud al territori de Louisiana situat al nord de la línia de 36° 30’. Durant el debat sobre la matèria s’havia presentat una visió extrema, en el sentit que el Congrés no tenia cap permís constitucional per abolir l’esclavitud en els territoris. El precedent de l’Ordenança del Nord-oest, ratificada pel Congrés el 1789, semblava una resposta concloent des de la pràctica a aquesta afirmació; però Monroe sotmeté la qüestió al seu gabinet, que incloïa Calhoun de Carolina del Sud, Crawford de Geòrgia, i Wirt de Virgínia, tots presumiblement partidaris del principi jeffersonià de construcció estricta. Rebé com a resposta un veredicte unànime en el sentit que el Congrés tenia el poder de prohibir l’esclavitud en els territoris que governava. Actuant d’acord amb aquest consell aprovà, el 6 de març del 1820, el decret que establia la llibertat al nord de la línia de compromís. Aquesta interpretació generosa dels poders del Congrés es mantingué durant gairebé quaranta anys, fins que fou repudiada pel Tribunal Suprem en el cas Dred Scott.
John Marshall, el nacionalista.- Els republicans en els rangs inferiors de la política estatal, que no seguien el gran estil nacional dels llurs líders carregats de responsabilitats en el camp nacional, foren ajudats en la llur educació per un federalista de l’Antic Domini, John Marschall, que, com a justícia en cap del Tribunal Suprem dels Estats Units del 1801 al 1835, no perdé ocasió per exaltar la Constitució per damunt de les reivindicacions de les províncies. Cap diferència d’opinió quant a les seues visions polítiques mai no ha conduït els seus més ferms contraris a negar-li unes capacitats superbes o una devoció sincera a la idea nacional. Tots igualment coincidiran que per talents, nadius i adquirits, fou un ornament de la humil democràcia que l’impulsà. Tota la seua carrera fou americana. Nascut a la frontera de Virgínia, pujat en una cabana de fusta, dotat tan sols dels rudiments més prims d’educació, destinat a una vida de duresa i aspror, s’alçà amb esforços magistrals fins a l’honor judicial més elevat que Amèrica pot concedir.
En ell l’amarga experiència de la revolució i dels dies posteriors féu una impressió duradora. No fou un «patriota d’estiu». Havia estat soldat en l’exèrcit revolucionari. Havia patit amb Washington a Valley Forge. Havia vist els seus camarades d’armes patir fam i fred perquè el Congrés Continental no tenia ni el poder ni la inclinació per forçar els estats a fer tot el llur deure. Per a ell els Articles de la Confederació eren el símbol de la futilitat. En la lluita per la formació de la Constitució i de la seua ratificació a Virgínia s’hi llençà amb l’ardor d’un soldat. Més tard, com a membre del Congrés, representant a França, i secretari d’Estat, havia ajudat els federalistes a establir el nou govern. Quan en general havien estat desallotjats del poder en les branques executives i legislatives del govern, fou triat per al llur darrer baluard, el Tribunal Suprem. Per ironia històrica administrà el jurament del càrrec al seu més fort enemic, Thomas Jefferson; i, molt de temps després que l’autor de la Declaració d’Independència s’hagués retirat a la vida privada, el ferm Justícia en Cap continuava a anunciar els vells principis federalistes des de la Bancada Suprema.
Marbury vs. Madison – Una Llei del Congrés anul·lada.- Havia estat en aquest alt càrrec tan sols dos anys quan establí per primera vegada en nom de tot el Tribunal la doctrina que els jutges tenen el poder de declarar una llei del Congrés nul·la de ple dret quan en la llur opinió viola la Constitució. Aquest poder no era explícitament conferit al Tribunal. Per bé que molts homes capaços sostenien que la branca judicial del govern en gaudia, el principi no fou positivament establert fins el 1803 quan el cas Marbury vs. Madison fou decidit. En expressar l’opinió del Tribunal, Marshall no cità precedents. No cercà fonaments per al seu argument en la història antiga. El recolzà en la natura general del sistema americà. La Constitució, deia el seu raonament, és la llei suprema de la terra; limita i vincula a tothom que actua en nom dels Estats Units; limita els poders del Congrés i defineix els drets dels ciutadans. Si el Congrés pot ignorar-ne les limitacions i traspassar damunt dels drets de ciutadans, sostenia Marshall, llavors la Constitució desapareix i el Congrés és suprem. Com que, però, la Constitució és suprema i superior al Congrés, és el deure de jutges, sota el llur jurament del càrrec, de sostindre-la contra mesures que la violen. Per tant, per la natura del sistema constitucional americà els tribunals han de declarar nul·la de ple dret tots els actes que no són autoritzats. «Una llei repugnant a la Constitució», tancava, «és buida i els tribunals així com altres departaments són vinculats per aquell instrument». Des d’aquell dia fins avui la pràctica de tribunals federals i estatals en tractar de la constitucionalitat de les lleis ha romàs intacta.
Aquesta doctrina fou rebuda per Jefferson i molts dels seus seguidors amb consternació. Si la idea fos sòlida, exclamava, «llavors de fet és la nostra Constitució una completa felo de se [legalment, un suïcidi]. Ja que, en pretendre establir tres departaments, coordinats i independents que poden controlar-se i equilibrar-se les unes a les altres, ha lliurat, segons aquesta opinió, a una d’elles sola el dret de prescriure normes per al govern de les altres, i a aquella, també, que no és elegida i és independent de la nació... La Constitució, segons aquesta hipòtesi, és una mera cosa de cera en les mans de la judicatura que la poden torçar i modelar en qualsevol forma que els plaga. Caldria recordar, com un axioma de veritat eterna en política, que qualsevol poder en qualsevol govern que siga independent, és absolut també... Una judicatura independent d’un rei o de l’executiu sol és una bona cosa; però la independència de la voluntat de la nació és un solecisme, si més no en un govern republicà». Però Marshall era poderós i la seua opinió prevalgué, encara que de tant en tant, altres homes, adherits a l’opinió de Jefferson, s’oposaren de forma similar a l’exercici pels tribunals de l’alt poder de tractar de la constitucionalitat de lleis del Congrés.
Lleis de legislatures estatals declarades inconstitucionals.- Si Marshall s’hagués aturat amb anul·lar una llei del Congrés, hauria sentit menys crítica de rodals republicans; però, amb la mateixa fermesa, bandejà lleis de legislatures estatals també, quan, en la seua opinió, violaven la constitució federal. El 1810, en el cas de Fletcher vs. Peck, anul·là una llei de la legislatura de Geòrgia, informant l’estat que no era sobirà, sinó «part d’un gran imperi,... un membre de la unió americana; i aquella unió té una constitució... que imposa límits a les legislatures dels diversos estats». En el cas de McCulloch vs. Maryland, decidit el 1819, declarava buida una llei de la legislatura de Maryland destinada a paralitzar les sucursals del Banc dels Estats Units establertes en aquell estat. El mateix any, en l’encara més memorable cas del Col·legi Dartmouth, anul·lava una llei de la legislatura de New Hampshire que infringia la carta rebuda pel col·legi del rei Jordi molt abans. Aquella carta, declarava, era un contracte entre l’estat i el col·legi, que la legislatura sota la constitució federal no podia afectar. Dos anys més tard provocà l’ira de Virgínia en convocar-la a la barra del Tribunal Suprem per respondre en un cas en el que la validesa d’una de les seues lleis era implicada i llavors justificà la seua acció en una opinió poderosa prestada en el cas de Cohens vs. Virgínia.
Totes aquestes decisions agitaren les legislatures dels estats. Aprovaren garbes de resolucions de protesta i condemna; però Marshall mai no retrocedí ni mai s’aturà. La Constitució dels Estats Units, els tronava clarament, és la llei suprema de la terra; el Tribunal Suprem és la cort adient per tractar definitivament sobre la validesa de les lleis dels estats; i «aquelles sobiranies», lluny de posseir el dret de revisió i anul·lació, són irrevocablement vinculades per les decisions d’aquell Tribunal. Aquesta fou una dura medicina per als autors de les resolucions de Kentucky i Virgínia i per als membres de la convenció de Hartford; però l’hagueren de prendre.
La doctrina de poders implícits.- Alhora que restringia el Congrés en el cas Marbury i les legislatures estatals en una vintena de casos, Marshall també disposà el fonament judicial per a una visió àmplia i liberal de la Constitució oposada a la constitució limitada i estricta. A McCulloch vs. Maryland, construí generosament els mots «necessari i adient» d’una manera que conferia al Congrés un ample rang de «poders implícits» a més dels seus poders explícits. Aquell cas implicava, entre d’altres coses, la qüestió de si la llei que establia el segon Banc dels Estats Units era autoritzada per la Constitució. Marshall responia afirmativament. El Congrés, feia el seu raonament, té grans poders sobre taxació i moneda; un banc és d’ús apropiat en l’exercici d’aquests poders enumerats; i per tant, encara que no absolutament necessari, un banc és completament adient i constitucional. «En relació a com els mitjans que els poders que la Constitució confereix s’han de dur a terme», deia, cal permetre al Congrés la discreció que «capacitarà aquell òrgan per realitzar les altes tasques que té assignades, de la manera més beneficiosa per al poble». En breu, la Constitució dels Estats Units no és una camisa de força sinó un instrument flexible que investeix el Congrés dels poders necessaris per afrontar problemes nacionals a mesura que apareixen. En pronunciar aquesta opinió Marshall utilitzava un llenguatge gairebé idèntic a l’emprat per Lincoln quan, davant del camp de batalla d’una guerra feta per preservar la nació, deia que «un govern del poble, pel poble, per al poble no perirà de la terra».
Durant l’estrenu període entre l’establiment de la independència americana i l’adveniment de la democràcia jacksoniana el gran experiment americà fou sota la direcció dels homes que l’havien llançat. Tots els presidents en aquest període, excepte John Quincy Adams, havien pres part en la revolució. James Madison, el principal autor de la Constitució, visqué fins el 1836. Aquesta edat, doncs, fou l’«edat dels pares». Veié l’amenaça de ruïna del país sota els Articles de la Confederació, la formació de la Constitució, l’ascens de partits polítics, el creixement de l’Oest, la segona guerra amb Anglaterra, i l’aparent triomf de l’esperit nacional damunt del seccionalisme.
La nova república havia començat amb prou feines el 1783 abans que els seus problemes arrencassen. El govern no podia aplegar diners per pagar els seus deutes o despeses corrents; no podia protegir el comerç i les manufactures americanes contra la competència europea; no podia aturar les emissions contínues de paper moneda pels estats; no podia intervindre per aplacar aixecaments interns que amenaçaven l’existència dels governs estatals. Sense diners, sense un exèrcit, sense tribunals, la unió sota els Articles de la Confederació derivava cap a la dissolució. Patriotes que havien arriscat la vida per la independència començaven a parlar de monarquia de nou. Washington, Hamilton, i Madison insistien que tan sols una nova constitució podia salvar Amèrica del desastre.
A força de molta feina els amics d’una nova forma de govern induïren el Congrés a convocar una convenció nacional per prendre en consideració l’estat d’Amèrica. El maig del 1787 s’aplegà a Filadèlfia i durant mesos debaté i discutí plans d’una constitució. Els petits estats clamaven per drets iguals en la unió. Els grans estats afirmaven que mai no ho concedirien. Un esperit de conciliació, joc net, i compromís salvà la convenció del trencament. A més, hi havia gelosies entre els estats plantadors i els estats comercials. Ací, també, s’hagueren d’elaborar compromisos. Alguns dels delegats temien el creixement de la democràcia i d’altres la celebraven. Aquestes faccions s’havien d’aplacar. A la fi es redactà un pla de govern – la Constitució dels Estats Units – i se’l sotmeté als estats per a aprovació. Tan sols després d’un llarg i agre debat prou estats ratificaren l’instrument com per posar-lo en efecte. El 30 d’abril del 1789, George Washington fou inaugurat primer president.
El nou govern procedí a finançar l’antic deute de la nació, assumí els deutes dels estats, fundà una banca nacional, establí forts impostos per pagar les factures, i aprovà lleis que protegien la indústria i el comerç americans. Hamilton liderava el camí, però no havia arribat gaire lluny abans de topar amb oposició. Trobà un antagonista formidable en Jefferson. Amb el temps dos partits polítics aparegueren plenament armats en l’escena: els federalistes i els republicans. Durant deu anys ompliren el país de debat polític. El 1800 els federalistes eren profundament vençuts pels republicans amb Jefferson al capdavant.
Amb les llurs proclamacions de fe els republicans afavorien els estats més que no pas el govern nacional, però a la pràctica contribuïren immensament al prestigi i poder de la nació. Compraren Louisiana de França, feren una guerra per la independència comercial contra Anglaterra, crearen un segon Banc dels Estats Units, aprovaren l’aranzel proteccionista del 1816, declararen que el Congrés tenia poder per abolir l’esclavitud al nord de la línia del Compromís de Missouri, i estengueren l’escut de la Doctrina Monroe entre l’hemisferi occidental i Europa.
Encara Amèrica era part de la civilització europea. Corrents d’opinió fluïen a banda i banda de l’Atlàntic. Amics del govern popular a Europa miraven Amèrica com el gran exemple dels llurs ideals. Esdeveniments a Europa ressonaven en el pensament dels Estats Units. La revolució francesa exercí una profunda influència en el curs del debat polític. Mentre fou en l’estadi de mera reforma tots els americans l’afavoriren. Quan el rei fou executat i s’establí una democràcia radical, l’opinió americà es dividí. Quan França caigué sota el domini militar de Napoleó i depredà damunt del comerç americà, els Estats Units es prepararen per a la guerra.
La conducta d’Anglaterra semblantment afectà els afers americans. El 1793 esclatà la guerra entre Anglaterra i França i continuà amb tan sols una lleugera intermitència fins el 1815. Anglaterra i França totes dues perjudicaren el comerç americà, però Anglaterra era l’agressor més seriós ja que tenia el comandament de les mars. Malgrat que Jefferson i Madison maldaren per la pau, el país fou agranat fins a la guerra per la vehemència dels «Joves Republicans», encapçalats per Clay i Calhoun.
Quan el conflicte armat fou tancat, s’obrí un en la diplomàcia. Les potències autocràtiques d’Europa amenaçaven d’intervindre de part d’Espanya en el seu intent de recuperar la possessió de les seues colònies llatinoamericanes. El llur desafiament a Amèrica comportà la Doctrina Monroe. Els poders d’Europa foren advertits de no interferir amb la independència o les polítiques republicanes d’aquest hemisferi o intentar qualsevol colonització en ella. Semblava que el nacionalisme havia de tindre un triomf pacífic sobre el seccionalisme.