29. Capítol | Índex | Conclusió



Capítol trentè
Qüestió demogràfica i socialisme

1. Por de la superpoblació

Hi ha individus que veuen la qüestió demogràfica com la més important i urgent de totes les qüestions, perquè ens amenaça una “superpoblació” o, de fet, ja la tenim. Aquesta qüestió s'ha de tractar ben especialment des d'un punt de mira internacional, ja que l'alimentació i la distribució dels pobles ha esdevingut com més va més un afer internacional. Sobre la llei de la població s'ha disputat força de Malthus ençà. En l'obra que s'ha fet famosa i reconeguda “Assaig sobre el principi de la població”, que Karl Marx ha descrit “com un plagi escolar, superficial i clericalment declamat de sir James Stewart, Townsend, Franklin, Wallace, etc.”, que “no conté ni una sola frase pensada per ell mateix”, Malthus exposa la perspectiva que la humanitat té la tendència d'augmentar en progressió geomètrica (1, 2, 4, 8, 16, 32, etc.) mentre els aliments tan sols poden augmentar en progressió aritmètica (1, 2, 3, 4, 5, etc.). La conseqüència necessària és que apareix una desproporció entre el nombre de persones i els estocs d'aliments, que ha de conduir a una misèria massiva i finalment a una mortaldat massiva. S'imposa doncs l'obligació de “l'abstinència” en l'engendrament d'infants. No s'hauria de casar qui no posseesca mitjans suficients per alimentar una família, ja que no hi hauria en la “taula de la natura” cap lloc per a la descendència.

La por de la superpoblació és força antiga. Com ja han mostrat les discussions de l'obra present, ja hi era entre grecs i romans i de nou en concloure l'edat mitjana. Plató i Aristòtil, els romans, els petit-burgesos de l'edat mitjana, hi eren dominats, i dominava Voltaire, que en publicà en el primer quart del segle XVIII un tractat. Altres autors el seguiren, fins que finalment en Malthus aparegué l'expressió més pregona d'aquests temors.

La por de la superpoblació sempre apareix en períodes en els que la situació social existent es troba en decadència. La insatisfacció general que existeix llavors, hom la creu deguda en primera línia a l'excés de persones i a la manca de mitjans de vida i no pas a la manera com s'aconsegueixen i es reparteixen.

Tota explotació de l'ésser humà per l'ésser humà es fonamenta en el domini de classe. El mitjà primer i principal del domini de classe és, però, la presa de possessió de la terra i del sòl. De propietat comuna passa gradualment a propietat privada. Les masses esdevenen desposseïdes i són forçades a entrar en el servei dels propietaris, de manera que tot creixement de la família o d'un nou concurrent esdevé una càrrega. L'espectre de la superpoblació apareix, i es difon en la mateixa mesura que la terra i el sòl esdevenen com més va més possessió monopolista i perden productivitat, bé per no ésser prou cultivada o perquè les millors terres es transformen en pastures, o perquè es reserven al gaudi dels seus senyors com a terres de cacera i se les retira del cultiu per a l'alimentació humana. Roma i Itàlia tingueren la màxima carestia d'aliments quan la terra i el sòl es trobaven en les mans de vora tres mil latifundistes. D'ací el crit d'horror: els latifundis condueixen Roma a la destrucció. El sòl d'Itàlia es convertia en inoïdes reserves de casa o en jardins luxosos per al gaudi dels seus propietaris nobles, que acumulen també finques incultes, perquè el seu cultiu amb esclaus els sortiria més car que el preu del blat retirat d'Àfrica i Sicília, una situació que obria portes i finestres a l'especulació del gra, en la primera línia de la qual participava la rica noblesa de Roma. Aquesta era la principal raó per la qual abandonava el cultiu de la terra pairal. La noblesa guanyava més amb l'especulació de gra que amb el cultiu de gra en la pròpia terra.

Sota aquestes condicions el burgès romà o el noble empobrit preferia abstindre's del matrimoni i de l'engendrament d'infants, contra la qual cosa tots els beneficis legislats en favor de contraure matrimonis i de tindre infants, per impedir la disminució de la classe dominant, no pogueren fer res.

Un fenomen similar apareix al final de l'edat mitjana, després que durant segles la noblesa i el clergat, per tots els mitjans d'engany i de força espoliassen a nombrosos pagesos la llur propietat i usurpat la terra comunal. Quan els pagesos es revoltaren com a conseqüència de tots els mals usos que havien patit però foren derrotats, l'obra de robatori de la noblesa continuà a una escala encara superior i els prínceps reformats també la practicaren en els béns eclesiàstics, de forma que creixia el nombre de lladres, pidolaires i vagabunds. El llur nombre fou més gran després de la Reforma. La població rural expropiada fluí cap a les ciutats. Ací, però, les condicions de vida havien empitjorat, per les causes ja descrites, i així arreu hi havia “superpoblació”.

L'aparició de Malthus coincideix amb aquell període de la indústria anglesa en el qual, com a conseqüència de noves invencions de Hargreaves, Arkwright i Watt, s'introduïren poderoses transformacions en la mecànica i la tècnica, que afectaren principalment la indústria del cotó i del lli i que deixaren sense pa desenes de milers de treballadors de les indústries domèstiques desplaçades. La concentració de la propietat de la terra i el desenvolupament de la gran indústria assumiren en aquella època a Anglaterra grans dimensions. Amb la riquesa ràpidament creixent d'una banda creixia la misèria massiva de l'altra. En una època així les classes dominants, que tenen tots els motius per veure el món existent com el millor de tots, havien de cercar per a un fenomen tan contradictori com la pauperització de les masses en mig de la riquesa creixent i del màxim floriment industrial una explicació plausible i exoneradora. Res no era més convenient que atribuir el massa ràpid augment de treballadors a la procreació d'infants i no al fet d'esdevindre superflus mitjançant el procés de producció capitalista i l'acumulació de terra i sòl en les mans dels terratinents. I en aquestes condicions el “plagi escolar, superficial i clericalment declamat”, que havia publicat Malthus, oferia una explicació dels mals existents, que expressava els pensaments i desitjos més secrets de la classe dominant i que els justificava davant del món. Per això s'entén l'èxit inoït que va rebre d'una banda, i la forta oposició que trobava des de l'altra. Malthus havia pronunciat per a la burgesia anglesa en l'instant correcte el mot correcte, i així, malgrat que la seua obra no contenia “cap frase pensada per ell mateix”, esdevingué un home gran i famós i el seu nom designà tota la doctrina.(1)

2. Producció de la superpoblació

Les condicions que provocaren Malthus al seu crit d'advertiment i a les seues brutals doctriness'adreçaven a la classe treballadora i això afegia dany a la ferida – s'han estès dècada a dècada. No merament en la pàtria de Malthus, a Gran Bretanya, sinó a tots els països del món amb un mode de producció capitalista, que té com a fonament l'espoliació sistemàtica i la subjugació de les masses amb la maquinària i la fàbrica. Aquest sistema consisteix, com hem mostrat, en la separació del treballador dels seus mitjans de treball, bé siguen la terra i el sòl o l'instrument de treball, i en la transferència dels mitjans de treball a les mans dels capitalistes. El sistema genera sempre nous rams industrials, els desenvolupa i els concentra, però també llença constantment noves masses de població al carrer, les fa “supèrflues”. Moltes vegades promou, com en l'antiga Roma, la propietat latifundista amb totes les seues conseqüències. Irlanda és el país clàssic d'Europa, que més ha patit el sistema d'espoliació anglès. Disposava ja en el 1874 de 12.378.244 acres de prats i pastures, però tan sols de 3.373.508 acres de terra agrícola, i cada any es repetia la reducció de la població i de la mà, doncs, la conversió de terra agrícola en prats i pastures per a ramats ovins i bovins i en vedats de caça per als landlords.(2) (L'any 1908 hi havia 14.805.046 acres de prats i pastures i 2.328.906 acres de terra agrícola). La terra agrícola irlandesa es troba extraordinàriament sovint en forma de parcel·les en les mans d'un gran nombre de petits i de petíssims pagesos, que no tenen la capacitat d'elevar la productivitat de la terra. Així, Irlanda mostra l'aspecte d'un país que es reconverteix de terra agrícola en terra ramadera. Per tant, la població, que a començament del segle XIX comptava amb més de 8 milions de caps, en el present s'ha enfonsat a 4,3 milions, i encara sempre hi ha uns milions de “superflus”. La rebel·lió dels irlandesos contra Anglaterra s'explica per això de manera ben senzilla. Escòcia mostra una imatge del tot similar a la d'Irlanda en la possessió de la terra i en les relacions del seu aprofitament.(3) Quelcom semblant es repeteix en les darreres dècades en el desenvolupament modern introduït a Hongria. Una terra tan rica en sòl cultivable com poques a Europa és sobreendeutada, la seua població empobrida i es troba en les mans dels usurers. Per desesperació s'emigra en massa. Però la terra i el sòl es concentra en les mans dels magnats del capital modern, que somouen boscos i terra de cultiu a la més penosa economia d'espoliació, de manera que Hongria en un temps no llunyà deixarà d'ésser una terra exportadora de gra. Quelcom semblant s'esdevé amb Itàlia. A Itàlia la unitat política de la nació, com a Alemanya, va suposar un impuls per al desenvolupament capitalista, però els pagesos esforçats del Piemont i de la Lombardia, de Toscana, de la Romanya i Sicília s'empobreixen sempre més i s'ensorren. Ja comencen a refer-se de nou aiguamolls i marjals, on encara fa poques dècades hi havia horts i camps de petits pagesos ben cuidats. Davant de les portes de Roma, en l'anomenada Campagna, hi ha centenars de milers d'hectàrees de sòl abandonat, en una franja de terra corresponent a la més floreixent de l'antiga Roma. Aiguamolls cobreixen les terres i emanen els llurs miasmes verinosos. Sota l'aplicació dels mitjans adients un drenatge fonamentat i una irrigació estudiada, la població de Roma rebria una rica font d'aliments i de gaudi. Però Itàlia aspira a ésser una gran potència, de manera que arruïna la població amb una administració deficient, amb curses militars i marítimes i en “colonitzacions”, i així no té cap mitjà per a tasques civilitzatòries com la fructificació de la Campagna. Similars a la Campagna hi ha la Itàlia del Sud i Sicília. Aquestes, antigament el graner de Roma, cauen com més va més en l'empobriment; ja no hi ha a tot Europa una població més desproveïda, de vida més pobra i maltractada. Els fills sense feina dels països més bells d'Europa inunden mitja Europa i Amèrica com a exprimits salarials o emigren en eixams, perquè el sòl patri ja no és propietat seua, i no volen passar gana. La malària, aquella temible febre, ha assolit tal dimensió a tot Itàlia que el govern ja s'alarmava el 1882, i emprengué una investigació, que revelà que de les 69 províncies del país 32 eren afectades en alt grau per la malaltia, unes 32 eren afectades i 5 romanien encara lliures. La malaltia, que abans era coneguda tan sols al camp, marxa cap a la ciutat, perquè el proletariat que s'hi amuntega, augmentat per la població rural proletaritzada, constitueix el reservori infecciós de la malaltia.

3. Pobresa i fecunditat

Des de qualsevol vessant que consideram el sistema econòmic capitalista, com hem ensenyat, arribam a la conclusió que la necessitat i la misèria de les masses no són la conseqüència de manca de mitjans d'alimentació i de vida, sinó les conseqüències del llur repartiment desigual i de modes econòmics de distribució que generen per a uns excedent i per als altres carestia. Les afirmacions maltusianes tenen tan sols sentit des del punt de mira del mode de producció capitalista. D'altra banda, el mateix mode de producció capitalista força cap a la producció d'infants; empra “mans” barates en forma d'infants per als seus tallers i fàbriques. En els proletaris l'engendrament apareix com una mena de càlcul, ja que han de cobrir els costos de mantindre'ls. Els proletaris en la indústria domèstica es veuen forçats a tindre molts infants, ja que en són una garantia per a la llur capacitat de concurrència. Aquest és de ben segur un sistema abominable; agreuja la pauperització del treballador i la seua dependència de l'empresari. El proletari és força a treballar per salaris sempre més miserables. I cada decisió de protecció del treballador, cada mesura davant de tal o tal altra necessitat social que l'empresari no ha d'aplicar també per als ocupats en la indústria domèstica fan que s'ampliï el cercle de la indústria domèstica, ja que li ofereix avantatges com no ho fa cap altra forma d'empresa, sempre que siga compatible amb la natura del procés de producció.

El sistema de producció capitalista no genera, però, tan sols sobreproducció de mercaderies i treballadors, sinó també d'intel·ligència. També la intel·ligència troba finalment com més va més difícilment ocupació, ja que l'oferta depassa permanent la demanda. Tan sols hi una cosa que no és supèrflua en aquest món capitalista, que és el capital i el seu posseïdor, el capitalista. Si els economistes burgesos són malthusians ho són en la mesura que han de seguir els interessos burgesos, i tenen cura de no transferir els seus prejudicis burgesos a la societat socialista. John Stuart Mill diu: “El comunisme és justament aquesta situació de coses en la qual hom esperaria que l'opinió pública es declaràs amb la més elevada intensitat contra aquesta mena de desmesura egoista. Tot augment de població que disminuís la posició adequada de la població o n'augmentàs els esforços, hauria de provocar a cada membre individual de l'associació una inconveniència immediata i inconfusible, i aquesta inconveniència ja no es podria atribuir a la rapacitat dels patrons o als privilegis immerescuts dels rics. Sota unes circumstàncies alterades així l'opinió pública no podria deixar d'expressar desaprovació i, si això no fos suficient, recorreria mitjançant qualsevol càstig per tal de reprimir aquesta o qualsevol altra forma d'exageració. La teoria comunista, doncs, no presenta de cap manera d'una forma particular una pulsió conduent al perill de la superpoblació; més aviat es veu obligada en alt grau a adopar una tendència contra aquest perill.” I el professor Ad. Wagner expressa en la pàgina 376 del “Llibre de text d'economia política” de Rau: “Encara menys en una comunitat socialista es garantiria per principi la llibertat matrimonial o la llibertat de procrear”. Els esmentats partien doncs de l'opinió que l'impuls cap a la superpoblació és general en totes les condicions socials, però tots dos vindiquen del socialisme la característica de poder dur a l'equilibri la relació de població i alimentació millor que cap altra forma social. Això darrer és correcte, però ço primer no.

Hi havia certament alguns socialistes que, tocats per les idees maltusianes, temien el perill d'una superpoblació “que seria imminent”. Però aquests socialistes maltusians han desaparegut. La comprensió més profunda de la natura i de l'essència de la societat burgesa els ensenyà quelcom millor. També ens ensenyen els planys dels nostres agraris que tenim molts mitjans de nutrició – considerat des del punt de mira del mercat mundial – de manera que això comporta una davallada de preus que fan gens rendible la producció. Els nostres maltusians s'imaginen, i el cor de portantveus burgesos repeteix irreflexivament, que una societat socialista que consistís en la lliure elecció amorosa i disposàs per a tothom d'una existència humana digna, seria una “granja de conills”; caurien en un desig sexual desenfrenat i en una procreació massiva. El contrari semblaria més plausible. Fins ara, de mitjana, no han estat els estrats més ben situats els que tenen el major nombre d'infants, sinó contràriament els pitjor situats. Hom fins i tot diria, sense caure en exageració: Com més pobre és un estrat proletari més nombrosa de mitjana és la dotació d'infants; bo i admetent excepcions. Això ho constata Virchow que escriu a mitjan del segle passat: “com el treballador anglès en la més fonda degradació, en la més extrema buidor d'esperit finalment no coneix més que dues fonts de gaudi, l'embriaguesa i la luxúria, també la població de l'Alta Silèsia fins fa pocs anys  concentrà tots els desitjos, tots els esforços en aquestes dues coses. El gaudi de l'aiguardent i la satisfacció del desig sexual esdevingueren plenament sobirans, i així s'explica fàcilment que la població cresqués tan ràpidament en nombre, mentre perdia força física i posició moral”.

Karl Marx s'expressa de manera similar al “Capital”, on escriu: “De fet, no tan sols la quantitat de naixements i de defuncions, sinó també la mida absoluta de les famílies es troba en relació inversa al nivell de salari, i per tant a la quantitat de mitjans de vida a disposició de les diferents categories laborals. Aquesta llei de la societat capitalista sonaria absurda entre els salvatges o fins i tot els colonitzadors civilitzats. Recorda a la reproducció massiva individual dels animals més febles i sovint depredats”. Marx cita a més Laing, que declara: “Si tot el món visqués en circumstàncies confortables, el món ja s'hauria despoblat”. Laing és per tant d'una opinió oposada a la de Malthus, segons la qual un bon estat de vida no comporta un augment, sinó una disminució, dels naixements. Similarment s'expressa Herbet Spencer, que diu: "sempre i arreu  el perfeccionament i la capacitat reproductiva són mútuament oposats. Se'n segueix que el desenvolupament ulterior que experimenta la humanitat, tindrà com a conseqüència probablement una reducció de la reproducció”. Tenim ací doncs una coincidència d'homes que, bo i mantenint punts de mira completament diferents en altres aspectes, arriben també com nosaltres a la mateixa conclusió.

4. Manca de persones i excés de mitjans de nutrició

Hom pot desfer-se de tota la qüestió demogràfica si hom diu que per a un període previsible la por a una superpoblació no té en general cap sentit, ja que ens trobam davant d'un excés de mitjans de nutrició, que amenaça de fer-se més grossa cada any, de manera que el problema de què fer amb aquesta riquesa ocupa molt més espai que el problema de si n'hi haurà prou. Els productors de mitjans de vida rebrien entusiasmats un augment més ràpid de consumidors. Però els nostres maltusians són infatigables en elevar objeccions, i hom ha d'enfrontar-se a aquestes objeccions, per negar-los el discurs que hom no pot respondre-les.

Sostenen que el perill de la superpoblació rau en un temps no llunyà en la llei de la “reducció del rendiment del sòl”. El nostre sòl cultivat esdevé “poc rendible” i ja no s'hauria d'esperar un augment de collites, i com que el sòl cultivable que encara no s'ha cultivat es fa cada vegada més rar, el perill de la manca d'aliments amb un augment ulterior de la població seria irremediable. Ja en aquesta obra, en els capítols sobre l'ús del sòl agrícola, creiem, s'ha demostrat irrefutablement de quins enormes progressos és capaç encara la humanitat des del punt de mira de l'actual agronomia en relació a l'adquisició de noves quantitats d'aliments, però presentarem exemples addicionals. Un terratinent força hàbil i un reconegut economista nacional, i per tant un home que depassava Malthus en tots dos sentits, expressava ja en el 1850, per tant en una època o la química agrícola era encara a les beceroles: “La productivitat de la producció primària, particularment d'aliments, en el futur ja no quedarà enrera de la productivitat en la fabricació i el transport... En els nostres dies comença la química agrícola a obrir perspectives a l'agricultura que sens dubte poden encara conduir a nombrosos errors, però que finalment han de situar la creació d'aliments en el poder de la societat, tal com avui hi ha en el seu poder de fornir les quantitats de roba que es desitgen, tan sols amb la condició que hi haja tots els estocs necessaris."(4)

Justus v. Liebig, el creador de la química agrícola, és de l'opinió “que, si es disposa de treball humà i mitjans d'adobament en una quantitat suficient, el sòl dóna inesgotablement i ininterrompuda les més riques collites”. La llei de la reducció del rendiment del sòl és una noció maltusiana que en el seu moment, amb un nivell agrícola força poc desenvolupat, es podia assumir, però fa temps que l'han contradita la ciència i l'experiència. La llei és més aviat: El rendiment d'un camp es troba en relació directa amb el treball humà que s'hi ha emprat (inclosa ciència i tècnica) i l'adob aplicat en correspondència. Si per la França de petita pagesia fou possible, en els darrers noranta anys, quadruplicar amb escreix el seu rendiment del sòl, mentre la població no havia arribat a doblar-se, quins resultats del tot diferents caldria esperar d'una societat d'economia socialista. Els nostres maltusians obliden a més que sota les condicions actuals no entraria en consideració tan sols la nostra terra i sòl, sinó el sòl de tot el món, la qual cosa vol dir una gran part de països la fertilitat dels quals és dues, tres o més vegades superior a un sòl nostre de la mateixa superfície. La Terra ja es troba fortament en possessió dels éssers humans, però amb l'excepció d'una petita fracció, no es cultiva ni s'aprofita com es podria arribar a cultiva i aprofitar. No tan sols Gran Bretanya podria genera una quantitat d'aliments més gran que avui, sinó també França, Alemanya, Àustria i encara en un grau més elevat els altres països d'Europa. En el petit Würtemberg amb les seues 879.970 hectàrees de sòl de gra, amb l'aplicació de l'arada de vapor, la quantitat mitjana de collita s'elevaria de 6.140.000 centenes de gra a 9.000.000.

La Rússia europea , mesurada amb el nivell demogràfic d'Alemanya com a patró, podria alimentar per comptes de vora 100 milions, com compta actualment, 475 milions. Avui la Rússia europea compta aproximadament amb 19,4 habitants per quilòmetre quadrat, Saxònia més de 300.

L'objecció que Rússia té àmplies llenques de terra que, per clima, és impossible de fer altament fructíferes, es presenta com a certa, com ho és també que al sud té un clima i una fertilitat que Alemanya no pot assolir. A més, mitjançant la densitat de la població i l'augment resultant del cultiu del sòl s'introduiran canvis en el clima que en l'actualitat no podem mesurar. Üarreu, on s'apleguen denses quantitats d'éssers humans, apareixen també alteracions climàtiques. No param prou atenció a aquesta fenòmens, i tampoc no els podem mesurar amb tot el seu abast, perquè no en tenim ocasió, i perquè tal com són les coses encara en el present, no tenim la possibilitat de realitzar experiments a gran escala. Així, les actualment tan esparsament poblades Suècia i Noruega amb els seus boscos inoïts i la seua inesgotable riquesa de metalls, els seus rius abundants, les seues costes marítimes suposara una rica font de nutrició per a una població densa. Els mitjans i institucions actuals, que alliberarien la riquesa d'aquests països, no es poden generar sota les condicions presents, i així continua emigrant una part de l'esparsa població.

Ço que es pot dir del nord, adquireix una importància incomparablement superior per al sud d'Europa: per a Portugal, Espanya, Itàlia, Grècia, els Països Danubians, Hongria, Turquia, etc. Un clima de gran atractiu, un sòl, tan ric i fèrtil com pocs se'n poden trobar en les millors contrades dels Estats Units, donarà un dia l'alimentació més rica a innombrables aglomeracions de població. Les condicions polítiques i socials podrides d'aquests països provoquen que centenars de milers deixen Europa a través de l'oceà, per comptes de romandre en la pàtria o assentar-se en països molts més propers i adequats. Tan aviat com hi haja institucions socials i polítiques racionals, caldran nous milions de persones per col·locar uns països tan amples i fructífers en un nivell civilitzatori superior.

Tenim fa molt de temps a Europa, essencialment per poder assolir uns objectius civilitzatoris superiors, no pas un excés d'éssers humans, sinó una manca, i sota aquestes circumstàncies és absurd sostindre qualsevol por envers la superpoblació.(5) Alhora, hem de posar els ulls en el fet que l'aprofitament de les fonts nutricionals disponibles, mitjançant l'aplicació de la ciència i el treball, no coneix cap límit i que cada dia ens porta noves invencions i descobertes, que augmenten les fonts d'adquisició d'aliments. Si passam d'Europa a les altres parts de la Terra, hi ha encara en un grau més elevat manca de persones i excés de sòl. Les terres més fèrtils i fructíferes de la Terra romanen encara completament o gairebé completament sense ús, ja que la rompuda i aprofitament no es poden assumir amb els pocs milers de persones a l'abast, sinó que requeririen colonitzacions massives de molts milions per tal de poder sotmetre a un cert domini una natura extraordinàriament fèrtil. Això pertoca, entre d'altres, a l'Amèrica central i del sud, un terreny de centenars de milers de milles quadrades. Argentina tenia per exemple en el 1892 vora 5 milions d'hectàrees cultivades, però el país disposa de 96 milions d'hectàrees de sòl cultivable. El sòl de Sud-amèrica apropiat per al cultiu de blat, però encara inculte, s'estima en no pas menys de 200 milions d'hectàrees, mentre que els Estats Units, Àustria-Hongria, Gran Bretanya i Irlanda, Alemanya i França tenen en cultiu tan sols vora 105 milions d'hectàrees. Carey sostenia fa quatre dècades que la vall de l'Orinoco, d'una llargada de 560 milles, podria lliurar aliments en quantitat suficient com per poder mantindre tota la humanitat. Si en prenem tan sols la meitat, és abundant en escreix. En tot cas Sud-amnèrica podria alimentar diverses vegades un nombre de persones com el que actualment habita la Terra. El valor nutritiu d'un terreny plantat amb bananers i el d'un de mida igual cultivat amb blat, es relaciona per 133 a 1. Mentre que el nostre blat en un sòl favorable aporta de 12 a 20 vegades la llavor, l'arròs en la seua pàtria n'aporta de 80 a 100 vegades, el panís de 250 a 300 vegades la llavors, i de moltes contrades, com per exemple les Filipines, la rendibilitat de l'arròs s'estima en 400 vegades. Es tracta també en tots aquests aliments d'elaborar-los de la forma més nutritiva possible. En les qüestions d'alimentació la química té un camp inesgotable de desenvolupament.

Amèrica Central i del Sud, particularment Brasil, que tot sol és gairebé tan gran com tot Europa – Brasil té 8.524.000 quilòmetres quadrats amb 22 milions d'habitants mentre Europa amb 9.897.010 quilòmetres quadrats en té aproximadament 430 milions -, gaudeixen d'una abundor i fertilitat que deixa astorats i meravellats tots els viatgers, i també són aquests països d'una riquesa inesgotable en minerals i metalls. Però per al món això roman encara gairebé inconegut, perquè la llur població és indolent i un nombre massa petit es troba amb una civilització prou elevada com per senyorejar la poderosa natura. Pel que fa a Àfrica les descobertes de les darreres dècades ens han ensenyat prou. Encara que una gran part de l'Àfrica interior no serà mai utilitzable per a l'agricultura europea, altres territoris de gran abast són aprofitables en un grau força elevat tan aviat com s'apliques principis racionals de colonització. D'altra banda, encara hi ha Àsia àmplies terres fèrtils, que podrien alimentar incomptables milions. El passat ens ha mostrat com en contrades actualment infèrtils, gairebé desèrtiques, el clima suau permet que una rica abundància si l'ésser humà sotmet el sòl a un regadiu suficient. Amb l'anorreament de sistemes de regadiu a gran escala i d'instal·lacions hidràuliques a l'Àsia Menor, les terres del Tigris i Èufrates, etc., per assoladores guerres de conquesta i per l'opressió forassenyada de la població, es transformaren terres de milers de milles quadrades en deserts de sòls sorrencs.(6) Com a Àsia, també a l'Àfrica del Nord, Mèxic, Perú. Creeu éssers humans civilitzats per milions i s'obriran fonts de nutrició inesgotables. La palmera datilera creix a Àsia i a Àfrica amb una plenitud gairebé meravellosa i ocupa tan poc espai, que 200 datilers cobreixen un matí de terra. La durra genera a Egipte fruit per 3.000, i encara que aquesta terra és pobra. No com a conseqüència de l'excés de persones, sinó com a conseqüència d'un sistema d'espoliació que provoca que de dècada en dècada el desert s'amplie com més va més. Quins grandiosos resultats obtindria l'agro-horticultura centre-europees en tots aquests països escapa tot càlcul.

Els Estats Units de Nord-amèrica poden, mesurat segon l'actual estadi de la producció agrícola, alimentar vora quinze-vint vegades la llur població actual (85 milions), per tant de 1250 a 1700 milions; Canadà podria en la mateixa proporció donar aliment per comptes de 6 milions a diversos centenars de milions. A més, tenim Austràlia, les nombroses, i en part enormement fèrtils, illes dels oceans Gran i Índic, etc. Que els éssers humans augmenten, i no que disminuesquen, és el crit que cal elevar en nom de la civilització a la humanitat.

A tot arreu són les institucions socials – els modes de producció i distribució existentsles que provoquen la carestia i la misèria, i no l'excedent de persones. Unes collites riques successives pressionen tant els preus dels aliments, que molts agricultors s'arruïnen. Per comptes de situar els productors en una millor condició, passen a una de pitjor. Una gran part dels pagesos veuen una bona collita avui com una desgràcia, perquè enfonsa els preus. I això haurien de ser condicions racionals? Per barrar el pas a riques collites d'altres països s'introdueixen elevades duanes al gra, que dificulten la introducció de gra des de l'exterior i així puja l'interior pujar de preu. No tenim manca d'aliments, sinó excés, com tenim excés de productes industrials. Així com milions de persones presenten necessitats de productes de la indústria, però sota les relacions existents de propietat i de producció no les poden satisfer, milions tenen manca de queviures necessaris, perquè no en poden pagar el preu, per bé que els queviures són disponibles en excés. L'absurd d'aquesta situació és palpable. Amb una collita rica els nostres especuladors de gra deixen podrir-lo sovint, perquè saben que el preu pujarà progressivament si manca el gra, i així hauríem de témer la superpoblació. A Rússia, Sud-europa i molts altres països del món cauen anualment centenars de milers de quintars de gra en l'anorreament, perquè manquen les sales d'emmagatzematge i els mitjans de transport adequats. Molts milions de quintars d'aliments es deterioren anualment, perquè les previsions de collita són imperfectes o perquè manquen mans per a la collita en el moment decisiu. Molts graners, molts magatzems plens i establiment sencers cremen, perquè el pagament de l'asseguradora eleva el guany; hom destrueix queviures per la mateixa que hom enfonsa naus amb home i ratolí en la mar.(7) Amb els nostres exercicis militars s'arruïnen anualment importants collites – els costos de maniobres de tan sols uns dies de durada comporten centenars de milers, i les estimacions semblen força moderades – , i aquestes maniobres es fan cada any en un gran nombre. Pel mateix objectiu pobles sencers han estat arrasats i grans superfícies retirades de tot cultiu.

Hom no ha d'oblidar tapoc que de totes les fonts esmentades cal afegir la mar, la superfície d'aigua de la qual cobreix respecte de la superfície terrestre com 18 a 7, i per tant és dues vegades i mitja més gran, i encara s'espera una explotació racional de la seua enorme riquesa alimentària. Se'ns obre doncs per al futur una imatge que és força diferent del quadre ombrívol que ens pinten els nostres maltusians.

Qui pot dir quan els nostres coneixements químics, físics, fisiològics arribaran al límit? Qui gosaria predir quines empreses gegantines conduirà la humanitat en els segles venidors per aconseguir canvis essencials en les condicions climàtiques dels països i de la llur utilització del sòl?

Veiem ja avui en la forma capitalista de la societat conduir empreses que fa un segle haurien semblat impossibles i absurdes. Amples ponts de terra són foradats i mars comunicades. Túnels de milles de llargada, creuen muntanyes enormes, i comuniquen a través de les més elevades serralades països separats; d'altres són oberts sota el fons marí per escurçar distàncies, per posar remei a incomoditats i perills que es presentaven en països separats per la mar. On hi ha doncs un punt en el qual hom puga dir: “Fins ací i no pas més enllà!” No tan sols per raó de la nostra experiència actual s'ha de negar la “llei del rendiment minvant del sòl”, sinó que hi ha sòl cultivable amb escreix, que requerirà milers de milions de persones per cultivar-lo.

Si totes aquestes tasques civilitzatòries s'haguessen d'emprendre alhora, no tindríem massa gent, sinó massa poca. La humanitat ha d'augmentar força encara per fer justícia a totes les tasques que l'esperen. Si el sòl cultivat s'utilitzàs com es podria utilitzar, encara hi hauria gairebé tres quartes parts de la superfície terrestre disponible per als homes, que es podrien cultivar. La superpoblació relativa, que avui genera continuadament el sistema capitalista en perjudici del treballador i de la societat, es demostrarà en un nivell civilitzatori superior com una benedicció. Una població el més nombrosa possible no és un impediment, sinó un mitjà d'avançament civilitzatori, i precisament ho és com la present sobreproducció de mercaderies i mitjans de vida, la destrucció del matrimoni per l'opció de les dones i dels infants en la indústria moderna, l'expropiació dels estrats mitjans pel gran capital, que són precondicions per a un nivell civilitzatori superior.

5. Relacions socials i capacitat reproductiva

L'altra banda de la qüestió proclama: augmentaran els éssers humans indefinidament, i en tindran la necessitat?

Per demostrar la gran capacitat d'augment de l'ésser humà als maltusians els agrada assenyalar casos anormals de famílies i poblacions individuals. Amb això no es demostra res. Contra aquests casos se'n poden donar altres en el quals, malgrat unes condicions de vida favorables, s'instal·la en poc temps una esterilitat perfecta o tan sols una capacitat d'augment força menor. És sorprenent com ràpidament s'extingeixen sovint famílies ben situades. Encara que els Estats Units mantenen com cap altre país condicions favorables per a l'augment de població i hi emigren cada any centenars de milers en edat vigorosa, no doblen la llur població més que en trenta anys. Del pretès període de duplicació de dotze o vint anys no hi ha cap prova a gran escala.

Com ja s'ha assenyalat amb les citacions de Virchow i Marx, la població augmenta més ràpidament allà on és més pobra, perquè, com expressava amb raó Virchow, abans de la beguda, el plaer sexual n'era l'únic gaudi. Quan Gregori VII forçà el clergat al celibat, es queixà, com hem esmentat, el baix clergat de la diòcesi de Mainz perquè no tenien, com els prelats, tots els gaudis possibles, sinó l'única joia de la muller. La manca d'una varietat d'ocupacions és potser la causa que de mitjana els matrimonis de clergues rurals siguen tan beneïts amb infants. És indiscutible a més que els nostres districtes més pobres a Alemanya, les muntanyes silesianes d'Eulen, les muntanyes de Lausitz, d'Erz i Fichtel, el bosc de Turíngia, els Harz, etc., són els llocs de població més densa, en els quals la patata constitueix l'aliment principal. S'ha comprovat alhora que entre els malalts de consumpció es desenvolupa de manera particularment forta el desig sexual i que sovint engendren fins i tot en un estadi de minva de forces en el que hom no ho hauria tingut ja per possible.

És una llei de la natura, que troba també expressió en les afirmacions citades d'Herbert Spencer i Laing, que se substitueix en quantitat allò que manca en qualitat. Els animals més altament constituïts i més forts: lleó, elefant, camell, etc., animals domèstics nostres, com el cavall, l'ase, la vaca, duen ben poques cries al món, mentre que animals d'organització inferior augmenten en relació inversa, com per exemple totes les espècies d'insectes, la majoria de peixos, etc., els petits mamífers, com conills, rates, ratolins, etc. D'altra banda Darwin afirma que certs animals, tan aviat com passen de l'estat salvatge a la cura dels éssers humans i es domen, perden la llur fertilitat, com per exemple l'elefant. Així es demostra que l'alteració de condicions de vida i l'alteració consegüent de la forma de vida és decisiva per a una major o menor capacitat reproductiva.

Ara bé, és precisament en els darwinians, que comparteixen la por a la superpoblació, on recolzen com a autoritat els nostres maltusians moderns. Els nostres darwinians tenen en general una mà malaurada tan aviat com apliquen les llurs teories als éssers humans, perquè l'apliquen de manera purament empírica i no consideren que, si bé l'ésser humà és l'animal més altament organitzat, en contraposició als animals coneix les lleis naturals i les pot aplicar conscientment i aprofitar-se'n. La teoria de la lluita per l'existència, la doctrina que les llavors de noves existència són disponibles en un grau molt superior al que podria matindre's segons els mitjans d'existència disponibles, seria igualment aplicable als éssers humans si, per comptes d'exercitar el cervell i ajudar-se de la tècnica per utilitzar deliberadament terra i sòl i aigua, pastassen com els ramats o com els simis es dedicassen sense restricció a la satisfacció de l'impuls sexual, i per tant esdevinguessen simis ells mateixos. De passada cal remarcar el fet, que a banda dels éssers humans, tan sols entre els simis l'impuls sexual no es limita a certs períodes, una demostració colpidora del parentiu d'uns i altres. Però si bé són estretament emparentats, no són iguals; hom no pot col·locar-los en una escala i mesurar-los amb el mateix patró.

Que sota les actuals relacions de propietat i de producció la lluita per l'existència és present també per als éssers humans individuals i que molts no troben les condicions necessàries per a viure, és correcte. Però no és perquè manquen els mitjans d'existència, sinó perquè, per les relacions socials, en mig d'una gran abundància, els són vedats. I, a més, és fals assumir que, com que fins ara ha estat així, això romandrà inalterat i ha d'ésser etern. Ací hi ha el punt en el que els darwinians s'equivoquen, en estudiar plenament història natural i antropologia, però poca sociologia, de manera que irreflexivament esdevenen seguici dels nostres ideòlegs burgesos. Així arriben a les llurs conclusions enganyoses.

L'impuls sexual és en els éssers humans permanent, i és el seu impuls més fort, que demana satisfacció ni no s'ha de ressentir la seua salut. També aquest impuls és per norma general més fort com més sana i normalment desenvolupada és la persona, exactament com un bon apetit i una bona digestió demostren un estómac sa i són condicions fonamentals per a un cos sa. Però satisfacció de l'impuls sexual i procreació no són el mateix. Sobre la fertilitat del gènere humà s'han presentat les més diverses teories. En general, encara anam a les palpentes en aquestes qüestions tan importants, i això és així principalment perquè durant segles hi havia una reticència absurda a ocupar-se de les lleis d'origen i desenvolupament dels éssers humans, a estudiar fonamentalment les lleis de generació i desenvolupament. Això canvia gradualment i encara ho ha de fer molt més.

D'una banda es presenta la teoria que un desenvolupament intel·lectual superior i una forta ocupació intel·lectual, i en general una activitat nerviosa superior, actuen de manera repressora damunt l'impuls sexual i disminueixen la capacitat procreadora. Des de l'altra això es disputa. Hom assenyala el fet que les classes més ben situades disposen de mitjana de menbys infants i que això no es pot adscriure merament a mesures preventives. Segurament que una ocupació intel·lectual extenuant actua de manera repressora damunt l'impuls sexual, però que aquesta ocupació siga exercida per la majoria de les nostres classes posseïdores, és quelcom que hom disputa. D'altra banda un excés d'esforç físic actua igualment de forma repressora. Però aquest excés d'esforç és perjudicial i rebutjable per aquesta raó.

Uns altres sostenen que la forma de vida, particularment la nutrició, decideixen, al costat de certes condicions físiques per part de dona, la fertilitat i fecunditat. De manera corresponent, la nutrició influeix, com també s'ha vist en els animals, més que qualsevol altre factor en l'acte reproductiu. Ací s'hauria de trobar de fet el pes decisiu. Quina influència exerceix la forma de nutrició en l'organisme de certs animals s'ha constatat de manera sorprenent en les abelles, en les quals mitjançant una nutrició particular una larva pot tornar reina. Les abelles es troben així en el coneixement del llur desenvolupament sexual més enllà que els éssers humans. Probablement hom no els ha predicat durant un parell de miler d'anys que és “indecent” i “immoral” ocupar-se un mateix de les coses sexuals.

Se sap, a més, que les plantes, en sòls bons i ben adobats, creixen esponerosament, però no donen gens de llavor. Que també entre els éssers humans la forma d'alimentació influeix la composició de la llavor masculina així com la fertilitat de l'ou femení, pot no haver-hi cap dubte que en un alt grau la capacitat reproductiva de la població depèn de la forma d'alimentació. Uns altres factors, la natura dels quals és encara poc coneguda, juguen en tot cas un paper. En la qüestió demogràfica del futur un tindrà una importància colpidora. És la posició superior i més lliure que assumiran llavors les nostres dones sense excepció. Les dones intel·ligents i enèrgiques – deixant de banda excepcions – com a normal general no tenen cap inclinació a veure un gran nombre d'infants com a “regal de Déu”, ni a donar la vida i els millors anys a la gestació o a l'alletament d'infants. Aquest disgust davant nombrosos infants, que ja preval actualment en la majoria de dones, hauria de créixer en tot cas, més que no pas disminuir, amb independència que una societat socialista emparàs gestants i mares, i ací rau en la nostra opinió la gran probabilitat que en la societat socialista l'augment demogràfic fos més lent que no pas ho és ara en la burgesa.

Els nostres maltusians no tenen realment cap raó per trencar-se el cap amb l'augment de la humanitat en el futur. Fins ara, els pobles han anat a la ruïna per un retrocés del nombre de caps, però mai per un excés. Finalment, la regulació del nombre poblacional en una societat que viu amb mesures naturals es farà sense abstinències perjudicials i sense relacions preventives contra-natura. Karl Marx tindrà també raó en això en el futur; la seua concepció segons la qual cada període de desenvolupament econòmic té unes lleis demogràfiques pròpies, es verificarà també sota el domini del socialisme.

En una obra, “La limitació artificial del nombre d'infants”, H. Ferdy presenta l'afirmació: La socialdemocràcia persegueix amb la seua oposició al maltusianisme un objectiu encobert. El ràpid augment de la població afavoreix la proletarització massiva, i això estimula la insatisfacció. En el cas que la superpoblació fos controlada, amb això arribaria la fi de l'extensió del socialisme i el seu estat socialista amb tota la seua dominació aniria per sempre a la tomba. Tenim ací entre molts d'altres un nou mitjà amb el qual hom pot occir la socialdemocràcia, el maltusianisme.(8)

Entre els qui pateixen la por a la superpoblació, i demanen així d'una restricció de la llibertat de matrimoni i d'assentament per als treballadors, es troba també el professor Adolf Wagner. Deplora que els treballadors es casen aviat en comparació amb la classe mitjana. Com altres amb la mateixa opinió li passa per alt que els membres masculins de la classe mitjana assoleixen a edat més tardana una posició vital que els faça possible contraure un matrimoni adient al llur nivell. Per aquesta renúncia recorren però per compensació a la prostitució. Si hom dificulta també als treballadors el matrimoni, hom els impulsarà al mateix camí. Però que llavors hom no deplore també les conseqüències ni es lamente “de la caiguda de costum i moral”. Que hom no s'indigne tampoc quan homes i dones, ja que les darrers tenen el mateix impuls que els homes, visquen en unions il·legítimes per satisfer l'impuls natural i si estols d'infants extramatrimonials poblen “com plagues” ciutat i camp. Les opinions de Wagner i companyia es contradiuen, però, també amb els interessos de la burgesia i del nostre desenvolupament econòmic, que requereix de la quantitat més nombrosa més possible de mans per tal de posseir la força de treball que la faça competitiva en el mercat mundial. Amb petits comentaris filisteus i reaccionaris curts de mires hom no sana els mals de l'època. Cap classe, cap poder estatal, és prou fort a començament del segle XX com per revertir el desenvolupament natural de la societat o obstaculitzar-lo. Qualsevol intent acabarà amb un fracàs. El curs del desenvolupament és tan fort que supera tot impediment. No cap endarrere, sinó cap endavant es troba la solució, i bé s'enganya qui encara crega en frens. La humanitat en la societat socialista esdevindrà realment lliure, col·locada en una base natural, amb un desenvolupat guiat amb consciència. En totes les èpoques anteriors hom es comportava en relació tant amb la producció i distribució com amb l'augment de població sense coneixement de les lleis; en la nova societat, amb el coneixement de les lleis del llur propi desenvolupament es comportarà conscientment i planificada. El socialisme és la ciència aplicada a l'activitat humana de tots els àmbits.




Notes d'August Bebel

(1) Que Darwin i d'altres esdevinguren també seguidors de Malthus tan sols mostra com la manca d'estudis econòmics condueix a les opinions més esbiaixades en l'àmbit de les ciències naturals. <=

(2) Ferdinand Freiligrath canta en el seu colpidor poema “Irlanda”:

El senyor procura que cèrvol i bou, 
per a ell l'esforç del camperol alimente, 
Per comptes de dessecar els seus aiguamolls

sí, els ben coneguts fangars d'Irlanda! 
Deixa sense ús el sòl, 
que podria oferir collita i collita; 
els deixa perquè hi volen els ànecs, 
les fotges i les polles salvatges. 
Sí, per maledicció divina: - marjal
 
i erms de quatre milions d'acres!<=

(3) "Dos milions d'acres, que inclouen algunes de les més fèrtils terres d'Escòcia, són completament deixades en erm. L'herba natural de Glen Tilt es comptava com la més nutritiva del comtat de Perth; la deer forest (parc salvatge) de Ben Aulder era la millor pastura en l'ample districte de Badenoch; una part de la Black Mount forest era el prat més favorable per a l'ovella de cara negra. De l'extensió dels terrenys deixats en erm per fer-ne reserves de caça hom pot fer-se una idea si hom diu que és més gran que tot el comtat de Perth. La pèrdua de terra per a finalitats productives com a conseqüència d'aquesta destrucció forçosa és tal que el sòl de la forest de Ben Aulder podria alimentar 15.000 ovelles i això que és tan sols 1/30 de totes les reserves de caça d'Escòcia... Tota aquesta terra de caça és completament improductiva... tal com si s'hagués enfonsats en les aigües de la Mar del Nord”. L'"Economist" de Londres, 2 de juny del 1866, citat per Karl Marx, Das Kapital, 1. Baud, 2. Auflage. (Cursives d'August Bebel.) <=

(4) Rodbertus, Zur Beleuchtung der sozialen Frage. 1850. <=

(5) Això val particularment també per a Alemanya. Malgrat la pujada constant de la població, l'emigració ha disminuït també constantment – per exemple en el 1891 suposava 120.089 caps, el 1907 tan sols era de 31.696. Inversament la immigració ha augmentat, perquè en les diferents branques de la indústria se sent una manca de treballadors autòctons. El nombre suposava per exemple el 1900 757.151, l'any 1905 1.007.149. <=

(6) Kärger estima les collites a Anatòlia fins i tot amb males collites de 9 a 13 quintars dobles, de mitjana en 26,40 a 39 quintars dobles, i en sòls en bones condicions i irrigats en 66 quintars dobles. Die internationale landwirtschaftliche Konkurrenz, ein kapitalistisches Problem von Professor Dr. Gustav Ruhland. Berlin 1901. <=

(7) Ja en l'època de sant Basili (mort el 579) han d'haver existir condicions similars, ja que crida als rics: “miserables, que li direu quan hàgueu de respondre al jutge diví? Cobriu amb tapissos la nuesa dels vostres murs, però no cobriu amb roba la nuesa de les persones! Vestiu els cavalls amb mantes costoses i fines i menyspreau els vostres germans coberts amb parracs. Deixau podrir i rossegar el vostre gra en magatzems i en graners i no destinau ni una ullada als qui no tenen pa." Les prèdiques morals no han arribat mai al cor dels dominants i no hi ajudaran en tot el futur. Hom ha de canviar les institucions socials per tal que ningú no es puga comportar injustament envers el seu proïsme, i el món trobarà benestar. <=

(8) La immensa ignorància del matador de socialistes Ferdy en relació a la socialdemocràcia es veu òptimament en les següents frases, oferides en la pàgina 40 del seu llibre: “La socialdemocràcia anirà en les seues conseqüències més enllà que els neo-maltustians. Demanarà que el salari mínim es mesure de tal manera que cada treballador puga engendra el nombre més elevat d'infants segons el seu nivell social de nutrició... Tan aviat com la socialdemocràcia haja assolit les darreres conseqüències i haja abolit la propietat privada, fins i tot el més estúpid es dirà: Per què hauria de treballar més temps i més dur tan sols pel fet que el meu veí vol introduir una dotzena de nous membres a la societat?” Hom hauria de conèixer primer les beceroles del socialisme abans de gosar escriure-hi, i testimoniar absurditats similars. <=