Annie Besant

Misogínia in Excelsis


«Misogyny in Excelsis», Today August 1887, pp. 51-56;
Transcrit per Ted Crawford. Traducció del MIA del 2018.


La majoria de dones raonables que aprofundiren en la declaració del senyor Belfort Bax sobre «La Qüestió de la Dona» en el darrer nombre d’aquesta revista, hauran estat conscient de l’evocació d’un sentiment barrejat que, analitzat, resultà integrat per un quart d’irritació, i tres quarts de diversió. La irritació era una emoció passatgera, i era ràpidament seguida pel reconeixement que certes veritats que pagava la pena relatar havien estat dites, per bé que d’una manera eminentment desplaent; però la diversió és permanent, ja que deriva de l’autorevelació inconscient de l’autor en el curs del seu atac esplènic, i es purifica amb la pena per a un home que ha estat evidentment molt malaurat en les seues coneixences i amistats femenines, o que és temporalment en depressió aguda degut a una enemiga massa bona. Així hauria escrit Romeo si la memòria dels encants de Rosalina hagués empal·lidit a la llum dels ulls de Julieta; així Eros s’hauria enrabiat quan la làmpada massa curiosa de la deslleial Psique just li havia cremat el muscle, i somogut els seus somnis amorosos; així – ja que no són les ànimes amadores igual en totes les èpoques? - s’hauria parlat sota el casc Robert quan la inconstant Mary Jane tornava del blau a l’escarlata. Sota la influència de sentiment personal i l’agulló de patiment personal, no esdevé l’univers una cova enorme que fa ressonar el nostre plany?

És agradable, però, assenyalar que el senyor Bax és en vies en recuperació, ja que ocasionalment demostra un sentit humorós de l’absurditat de les seues pròpies diatribes, com quan relata la divertida anècdota de la dona jove que «experimentava no res més que una lleugera pertorbació constitucional després d’haver saltat del Pont Penjant de Clifton, a una alçada d’uns 800 peus». El senyor Bax és, és clar, perfectament conscient que l’altura des de l’aigua fins al pont és de tan sols 245 peus, i el toc a la Munchausen manifestat en llençar-hi 555 peus addicional, amb cap resultat més gran que una «lleugera pertorbació constitucional» ens convenç immediatament que el senyor Bax no vol ésser pres seriosament. I aquest convenciment és enfortit quan llegim d’una segona dona jove que després de l’extirpació d’un tumor intent, i «l’extirpació i substitució d’una part dels intestins» era «en poques setmanes... millor que no pas havia estat mai abans» en els seus dies pre-tumorals. La història és una mica espantosa en el seu humor, i suggereix que la «Dansa de la Mort» de Holbein, potser, ha estat el company de les hores de dolor del senyor Bax durant el seu darrer atac de misogínia, però té la seua utilitat per mantindre el nivell de perversitat bromista. Sota aquestes condicions, si record que la taxa anglesa de naixement de 100 femelles per 105 mascles, o l’europea de 100 femelles per 106 mascles, amb prou feines permet l’al·legació que els naixements masculins són «enormement en excés» respecte dels femenins, el senyor Belfort Bax podria bé respondre: «Per què adduïu xifres vulgars per enfosquir la meua imaginació airosa i irresponsable?» Treure arguments de fets o estatístiques contra la retòrica variegada del senyor Bax seria de fet esclafar amb el martell de Nasmyth les elegants i àgils ales d’una papallona paó.

Però prentengam seriositat, i vejam si podem trobar res en l’article del senyor Bax que puga passar com a argument. La trinitat de dogmes de la fe «avançada» en la qüestió de la dona no seria, assum, acceptada per cap defensor dels «drets de la dona». «Igualtat natural dels sexes» és una frase perfectament buida. Sempre m’ha semblat el més ociós dels passatemps dividir la raça humana en dos meitats, que difereixen sexualment, i llavors discutir sobre la llur «igualtat». Igualtat en què? La que reclamam és igualtat davant la llei, igualtat d’oportunitat; no hi ha més «igualtat natural» entre els sexes que entre home i home. Hom també podria discutir si els homes clars són més intel·ligents que els foscos. El senyor Bax afirma que hi ha una desigualtat intel·lectual palpable entre homes i dones; però aquesta és tan sols la seua forma dreturera de presentar el cas. Si hagués dit que cap dona ha escalat les altures des de les quals seus transfigurats els Immortals entronitzats de l’intel·lecte; que cap dona trepitja aquells camps elisis en els quals Shakespeare vagareja amb Esquil, i Milton adreça les òrbites sense vista a un Home sense vista, on Murillo somriu a Buonarotti, i Beethoven dóna la benvinguda a Wagner amb notes atronadores de salutació melòdica; si hagués parlat així, no hauria dit res més que la veritat. Però per sota d’aquestes enlairats homes i dones seu barrejats de costat a costat, i cap col·locació general d’un sexe damunt o per sota de l’altre, té cap fet on recolzar en la natura.

Dogma número dos té veritat a dins, que les dones han estat oprimides com a sexe – no com a classe – i aquest fet històric no es pot qüestionar per ningú que siga ni que tan sols superficialment familiaritzat amb les lleis i costums d’estats salvatges, semi-civilitzats i civilitzats. Abans que l’home haja arribat a l’elevat pinacle de l’absència de sexe en la qual es troba avui en la teoria de la societat del senyor Bax, tendirà a emprar la seua força física superior per garantir-se una gratificació sexual, i es disposarà a considerar com la seua propietat les persones dels qui el forneixen d’allò que necessitat. Fins i tot el senyor Bax difícilment negaria que les lleis matrimonial, tal com existien a Anglaterra fa uns anys, eren opressores en el que afectava les dones, o que l’exclusió de dones de les professions més altament pagades no era una discapacitat sexual.

Dogma número tres és fortament i fins i tot vehementment refusat per la majoria de defensors dels drets de les dones. Sóc cordialment d’acord amb el senyor Bax en el seu atac a la «cavallerositat» que ha fet que una deferència falsa a les «dones com a dones» substituesca la discussió honesta i l’argumentació esforçada entre els sexes. Se’ns han concedit «privilegis» amb un menyspreu de vel molt prim, i la cortesia educada ha estat una coberta d’autoestima masculina. Però tot això s’ha confinat a un cercle molt estret de «dames i cavallers», i afecta un nombre relativament petit. Puc garantir al senyor Bax per coneixement personal que la majoria de les qui abolirien les discapacitats artificials per sexe són ben disposades a renunciar al privilegi d’eixir d’una sala davant d’un home. Les dones que s’aferren a privilegis sexuals són habitualment fortament oposades als «drets de les dones». L’únic significat raonable que hom pot associar ara al molt «cavallerositat» és l’ajut prest que dóna la força a la feblesa, i que no és, com el senyor Bax molt bé diu, una qüestió de sexe. Un dia fred i humit de l’hivern passat jo era en un òmnibus que era ple a l’interior, i un home gran volia entrar-hi; li vaig cedir el meu lloc i vaig anar a fora, merament per raó que ell era més gran que jo, i jo anava poc vestida mentre que ell duia un abric de pell. Crec que un jove faria el mateix per a un home gran o una dona gran, i especialment per a una persona pobra de qualsevol sexe que vaja amb roba prima, no per «cavallerositat», sinó pel simple sentit de germanor humana que tan agrament manca en el tauler que anomenam societat.

Hi ha una bona dosi de veritat en l’afirmació del senyor Bax que la dona s’identifica massa amb la idea sexual, encara que com d’habitud fa mal bé una afirmació sensata amb exageració i mal humor. Concedesc directament que la reclusió de les dones fora de la vida pública, les restriccions imposades en les noies, i la insistència constant en la doctrina repugnant que la «feminitat» implica dependre d’un home per subsistir, han resultat en el fet que la majoria de dones de les classes mitjanes i superiors contemplen el matrimoni com l’única carrera que tenen oberta per guanyar-se la vida. No s’ha ensenyat a noies d’aquestes classes cap mitjà de vida durant la joventut; han estat ensinistrades a contemplar el matrimoni com l’únic objecte de la vida, i els llurs pensament s’hi centren necessàriament. Per això els homes de la llur pròpia classe tenen més culpa que les dones, ja que els homes han promogut la noció de dependència femenina perquè suposava subordinació femenina; un home pot maltractar la dona o la germana com mai no gosaria maltractar un amic masculí, i elles s’han de sotmetre a la seua insolència i mal humor perquè en depenen pel pa. Si el senyor Bax tingués el costum d’associar-se amb dones treballadores trobaria que el sexe és una qüestió molt menys prominent amb elles que entre les dones del seu propi grau social; el negoci de la vida, els interessos fora de la casa, han educat les anteriors com a éssers humans. El senyor Bax generalitza a partir d’un contacte amb dones massa circumscrit.

Però la cosa realment deliciosa del senyor Bax és la visió innocentment enlairada que té del seu propi sexe. El sexe en l’home és tan sols «un accident»; un d’inseparable, certament, i sovint massa intrusiu. I amb èmfasi melancòlic puc assegurar al senyor Bax que la incapacitat de l’home mitjà d’abandonar-se a l’interès en cap qüestió impersonal és plenament igual a la incapacitat de la dona mitjana, i això és sovint una amarga càrrega per a les seues coneixences femenines. L’únic tema del qual cada home pot ésser eloqüent és ell mateix; el més avorrit dels conversadors masculins respon amb música quan aquesta nota la toca una mà destre. Per als patiments del senyor Bax en els salons tinc la més profunda simpatia, però per què hi entra? El saló ordinari es pensa com un lloc en el qual un sexe pot coquetejar amb l’altre, i per què no haurien els habitants d’aquesta esfera divertir-se a la llur pròpia manera? Al jove mitjà li agrada coquetejar amb la jove mitjana, i no vol que ella el veja com si fos la seua àvia o la seua tia anciana; espera que els seus petits assaigs en enginy i sàtira seran tendrament benvinguts i admirats, i la seua felicitat faria marrada si se’l tractàs amb un discurs sobre la casa perduda d’Israel, quan els seus pensament van plens de la darrera festa de jardí. Imaginau el seu horror, si en resposta a la seua salutació envermellida, «esper que no us cansàsseu massa l’altra nit», ella respongué, «o, no, gràcies, senyor Graham; però digueu-me si considerau el Postulat d’Spencer vàlid?» A banda hi ha una dificultat que el senyor Bax pot haver trobar en cercar una dona per damunt del sexe. Les seues opinions sobre les dones són força ben conegudes, i si una dona intel·ligent començàs a parlar-li no és impossible – tan fràgil és una dona – que ella es prengués un plaer malèvol en jugar amb la seua idea d’ella. És tan divertit quan un home se sent molt superior i us parla amb condescendència, fer-vos passar per una ximple més gran que no pas pensa, i saber mentre ell somriu dolçament a mesura que davalla al vostre nivell que murmura internament, «i diuen que aquesta dona és intel·ligent!». Una dona és de vegades com Jehovà, «atrapa als saberuts».

Sóc inclinada a coincidir amb el senyor Bax pel que fa a la «fragilitat constitutiva» de la dona. És en general una farsa, i tan sols s’assum per plaure homes que volen protegir dones, i que no podrien presentar-se com a protectors sinó és que les dones es presenten com a fràgils. És una mostra de llagoteria sexual delicada de fermesa masculina. Més nois que noies moren per sota de l’edat de cinc anys, i les dones, en general, són de vida més tenaç que els homes. Mostren també més vitalitat en la manera que enfronten el dolor i la malaltia. I és bo que siga així, ja que tan sols cal imaginar-se com seria la vida si les dones fessen tan de renou quan els fa mal el dit com fan els homes.

El senyor Bax cau en l’error molt comú de pensar que les dones haurien d’acontentar-se amb el llur destí són ben alimentades i vestides pels homes que les posseeixen. «Les dones», diu, «tenen la part del lleó en el banquet de la vida». Això és tan sols cert de la minoria de dones acomodades i, quan ho és, és completament irrellevant. El nostre plany és que ens han mantingut dependents d’homes, i que allò que hem tingut ho hem rebut per gràcia llur, i no per la nostra pròpia feina. Aquest estat de coses desapareix, però, fins i tot ara, una dona que determina d’ésser autosuficient té «un camí ben dur per creuar» abans que no s’allibera de la tirania familiar i social. De totes maneres, és culpa de la mateixa dona ara si no es fa independent, excepte en els casos d’algunes de les dones més grans per a les que els canvis socials i legals arriben massa tard com perquè els siguen útils. L’opressió legal de les dones és gairebé, si no completament, quelcom del passat, i el seu futur desenvolupament rau en les seues pròpies mans.

Si no fos per la meua opinió ja expressada que el senyor Bax no vol que se’l prenguen seriosament, el reptaria a oferir un sol exemple en el qual un home haja estat condemnat a sis mesos de treballs forçats per mantindre el braç conjugal enlaire, armat amb una planxa de ferro o una vara. D’altra banda, podria donar-li diversos en els quals un marit no ha rebut més que unes poques setmanes d’empresonament per infringir les ferides més greus a la seua dona. Però què hi provaria? Tots sabem que hi ha homes brutals i dones brutals. Per què emprar l’existència de dones roïnes com a condemna de les dones en general?

El fet és que en aquesta qüestió, mentre el senyor Bax es creu heterodox, és merament reaccionari i, per ésser un home intel·ligent, fa un intent ben reeixit per escriure absurditats. Per alguna raó desconeguda té contra les dones quelcom que de vegades s’anomena despit femení, i és tan ociós discutir amb ell sobre la qüestió de la dona com seria discutir amb una senyora a la moda en forma d’histèria. I, amb tota seriositat, m’aventur a dir-li que és quelcom lamentable veure un home d’intel·lecte i poder literari prostituir els seus talents en blasmar i rabejar una meitat de la raça humana. No amb arguments astuts i recriminacions amargues, sinó amb una cooperació pacient i una amistat lleial, la humanitat s’alçarà per damunt del pantà del passat, i pujarà les muntanyes de felicitat que hi ha davant seu. Dona i Home tenen les llurs febleses especials, però tenen també les llurs fortaleses especials, i la redempció de la raó no rau en les mans de cap dels dos sexes per ell sol. Amb totes les nostres faltes, la humanitat té necessitat de nosaltres, i mereixeran el millor de la posteritat els qui malden per ennoblir, i no per degradar, les mares i les companyes dels homes.