EL SOCIALISME I EL PROBLEMA DE CATALUNYA

Rafael Campalans

IV. Ni místics ni equilibristes

Però és que dignament, pot irritar-se algú que vulguem eixir de la nostra categoria de pàries del pensament, d’esclaus dels dogmes esquifits que ens pugui dur de tant en tant algun senyor de Madrid, més o menys carregat de bones intencions i de rodes de molí?

Es que algú pot creure sincerament que si Marx no hagués formulat la doctrina del materialisme històric, nosaltres pensaríem que la burgesia actual posseeix un dret diví per explotar iniquament la classe proletària?

És que algú pot oposar-se noblement que la Catalunya socialista vulgui deixar d’ésser la Vall d’Aran del Socialisme Internacional?

És que els catalans havem d’ésser els darrers pagesos d’aquest vague cosmopolitisme anarquitzant, arreconat a tot arreu, després d’haver-hi fracassat en tot moment?

Explicable fóra que encara visquessin encatarinats amb utòpies fossilitzades, alguns germans nostres de les masses proletàries. Ja és sabut de sempre, que és cosa més fàcil trobar mil homes disposats a vessar llur sang generosament per un Ideal, blanc o negre, que trobar-ne cinc només que siguin capaços de definir el ple sentit del mateix ideal pel qual donarien de grat la sang i la vida.

I és que tots els grans moviments populars agafen de seguida, si és que ja no el tenen de bon principi, un cert aire hermètic de congregació mística. «Correligionaris», ens diem nosaltres, companys de religió! I en totes les religions hi ha profetes i excomunions, hi ha pastors i ovelles. I jo us dic que nosaltres ja n’estem cansats de pastors i de ramats i de cledes!

Volem una religió nova, sense místics ni il·luminats.

Proclamem ardidament i franca, la lluita de classes i tots els principis de la Internacional. Però aspirem encara més que tot el poble pugui convertir-se en un formidable exèrcit en marxa, conscient i coratjós. Que la Voluntat i la Intel·ligència faran possibles totes les conquestes!

I el que em passa a mí davant d’un místic, com és ara el meu bon amic, em passa també davant d’aquests intel·lectuals snobs i estetes, enamorats solament d’ells mateixos, plens d’aristocràtica supèrbia i amb ànima de cupletista – que no els veieu retratats cada vegada que aneu a cal barber? – que fan postures davant del poble i jocs malabars amb les paraules i voldrien negar-nos també el dret de pensar per compte propi. Parlo d’aquests homes que avui són els teoritzadors del més reaccionari imperialisme nacionalista i demà els definidors del més eixarreït cosmopolitisme sense suc ni bruc; que avui, que remenen les cireres exalten el més calet optimisme ultrancer, i demà, quan se’ls nega l’all-i-oli, proclamen el derrotisme més carrinclonament antropocèntric; que avui van a rebre un ministre en l’automòbil d’En Martínez Anido, i demà van darrera de qualsevol leader sindicalista; que avui són catòlics i lluïsos, i demà ateus i lliurepensadors... Sempre segons sigui l’empresa que els contracti per presentar llurs equilibris.

Convé que hi hagi heretges, certament. Ja ho digué Sant Pau. El que Sant Pau no digué mai – i molt menys en llatí! – fos que convingués que hi haguessin traïdors ni histrions.

Aquests però, si bé no mereixen el respecte que pels místics cal tenir, almenys fan passar l’estona, i a un hom li vénen ganes, tot presenciant els números que presenten, tan plens de filigranes, de cridar des del galliner, i al mig de l’espectacle: – «Molt bé, molt bé! Ets un trumfo! Todavía más difícil!»

No, no; ni místics, ni equilibristes! No podríem nosaltres, no podria el poble de Catalunya, trobar simplement uns quants homes?