EL SOCIALISME I EL PROBLEMA DE CATALUNYA

RAFAEL CAMPALANS

VIII. El nacionalisme de Catalunya. Els socialistes i la llibertat dels pobles

Pel que fa referència al nacionalisme—i vaig a resumir-me, que el temps corre més del que voldria, i temps hi haurà per desenrotllar les idees que deixaré apuntades—us diré, només, que nosaltres no sabem quin hagi d’ésser el territori que comprengui la Catalunya alliberada.

Que Catalunya-Nació, acaba per nosaltres en el darrer poble on així ho declari la libèrrima voluntat dels seus moradors.

Que nosaltres no sentim, perquè repugna a la nostra consciència lliberal—realment lliberal—cap imperialisme materialista, però que desitgem de tot cor que en el pròxim futur Catalunya-Nació pugui estendre per tot l’ample de la terra que els homes trepitgen, el seu imperialisme moral, aportant al tresor de la saviesa universal, els fruits de la pròpia espiritual iniciativa. Que nosaltres voldríem, que per la gràcia de les nostres obres futures i de les nostres inquietuds d’avui i de les nostres dolors d’avui, la humanitat sencera pogués purificar-se!....

Així entenem nosaltres el crit de «Catalunya per la Humanitat», en el seu únic sentit possible: com una aportació de la nostra terra al progrés universal. No com aquests paladins de l’imperialisme espanyol, que quan diuen: «Catalunya per la Humanitat», volen dir, «Catalunya pels honorables funcionaris del Govern Civil».

* * *

En l’article a què abans m’he referit, citava jo unes paraules de Kropotkine i un paràgraf del manifest dels Socialistes Revolucionaris italians, per afermar el lliberalisme i el pur sentit internacionalista de la meva interpretació del nacionalisme català.

Ara us diré que des de Jaurés, a França, qui afirma que els drets de les nacionalitats no poden prescriure mai, fins a Plechanow a Rússia, que sosté que per a ésser bon socialista cal ésser bon ciutadà de la pàtria, passant per Bebel, a Alemanya, qui escriu: Que la vida i l’evolució cultural d’un poble sols poden desenrotllar-se sobre la base de llur completa llibertat i independència, per mitjà de la llengua materna, aturant-nos al Renner, a Austria, qui postula que la Nació és el fonament del nou ordre social, i arribant a Arturo Labriola, a Itàlia, qui proclama que la internacional marxista es redueix a un nacionalisme igualitari democràtic, podria dur-vos el testimoni de tots els teoritzadors intel·ligents del socialisme contemporani.

Però no vull abusar de la vostra benevolent atenció ni penso que sigui necessari per donar cap major força als meus arguments.

Solament, per acabar aquest punt, us retrauré unes conegudes paraules d’un gran espanyol, el nom del qual pronunciem tots amb respecte i veneració: Don Nicolás Salmerón: «Declaro que quizás, si yo fuese catalán, seria francamente separatista. Lo poco que conozco de Cataluña, he formado opinión que es—y algo también las Vascongadas—un pedazo de Europa sometido a las leyes y esclavizado por las costumbres de un país africano...... Juntos Cataluña y el resto de España se semejan al heterogeneo tiro de un carruaje, que se compusiera de un potro fogoso, lleno de vigor y de fuerza, veloz y resistente y un escuálido y endeble jamelgo, derrengado y tembloroso, de paso tardo y respiración fatigosa. Es un verdadero suplicio condenar al organismo joven y vigoroso, con ansias de vida, a sujetarse al régimen de un viejo cadudo, cadáver ambulante que vacila y tiembla a cada paso. Es lógico y razonable que quiera Cataluña emanciparse y vivir en esfera más amplia de libertad y de progreso que la del estrecho y mezquino ideal de vida impuesto por el favoritismo español».

I res més no tinc de dir per desfer els puerils sofismes que ens van col·locar a l’Ateneu de Barcelona. El que a Madrid fou dit, a Madrid serà correspost.

Un temps fou, en què se’ns retreia als amics del moviment alliberador de Catalunya la contradicció en què queien els nacionalistes en parlar quan eren a Madrid amb un llenguatge diferent de quan eren a Catalunya.

El món avui camina tan de pressa, com he dit i he repetit, que sembla ja arribada l’hora en què nosaltres poguem tirar en cara als enemics del nostre nacionalisme generós i humà, llur covardia, en parlar a Barcelona amb termes diferents de quan es produeixen a Madrid.