Rafael Campalans

Socialisme i comunisme

Elogi de la Revolució d’Octubre


Article publicat a «Justícia Social», 5 de novembre del 1932.


«És solament per l’amistat amb els intel·lectuals que la democràcia podrà fer triomfar la revolució. Bèsties són els que creuen que la multitud pot crear res, ni que pot governar el país».
Lenin (28 de març de 1919).

El dilluns que ve s’escau el XVI aniversari de la Revolució d’Octubre. Bé caldrà un breu parèntesi per a glossar la transcendència del magne esdeveniment.

Sigui el que es vulgui el resultat final de l’assaig bolxevista a terres de Rússia, els homes de la Revolució d’Octubre passaran a la història amb una roja aurèola d’heroica grandesa.

És cert que ja molt poques de les grans figures d’aquells dies «que feren estremir la terra» continuen avui en els llocs directius de l’U.R.S.S. Ultra l’enfonsament davant la mediocritat de Stalin –erigit en dictador únic– de tots aquells que no han volgut abdicar la pròpia dignitat i han gosat discutir la «línia general» (que condemna el poble, per llargues anyades, a la misèria i a la privació de tota llibertat), la trista reacció del nacionalisme rus, infiltrant-se pertot arreu, ha bandejat la generalitat dels bolxevistes de raça jueva, entre els quals hi havia els revolucionaris més intel·ligents i els socialistes de més acusada mentalitat internacionalista.

Si hom pensa en aquell grapat d’homes que el 7 de novembre de l’any 1917, orfes de tota preparació pràctica, es llançaren a la conquesta del Poder, caldrà reconèixer que mai potser en el món no hi ha hagut una gent moguda per més nobles ambicions, amb més gran esperit de sacrifici i tan temeràriament audaciosa. Potser mai tampoc els moviments revolucionaris no trobaren, a l’hora decisiva de la lluita, un capdavanter de l’aferrissada voluntat per la idea i de l’àgil mentalitat per l’acció, com les que Lenin reunia. Encara en abandonar Suïssa, per entrar al vagó precintat, creia Lenin que «a Rússia calia edificar el capitalisme en benefici del propi proletariat» i volia fer la Revolució democràtica, com a pròleg de la futura Revolució Socialista, per tal d’avançar «un petit pas devers ella».

Bon punt va arribar a Rússia, però –i ací rau la ullada genial de Lenin–, davant el caos político-econòmic en què es debatia el país, comprengué tot seguit que el poble moscovita no tenia encara preparació per al propi govern. Es troba així, sobtadament, d’acord amb allò que Rousseau havia previst al segle XVIII i amb els propis recels de Marx, que durant gran part de la seva vida va considerar els eslaus, en general, sense aptituds per a adaptar-se al progrés històric. Lenin veié, abans que ningú, que l’ingenu intent de democratització de Kerenski i dels menxevics estava condemnat al fracàs i que Rússia, sense altre remei, havia de caure cap a un d’aquests dos extrems: Dictadura blanca o Dictadura roja. El mes de juliol ja no hi havia altra alternativa: Kaledin o Lenin.

Descomptant el poble rus que, per la seva feixuga qualitat de protagonista, veurà el drama des de les taules –enlluernat per l’esclat de les bateries de la boca de l’escenari, en una perspectiva oposada a la nostra–, descomptant el poble rus que, pel fet d’haver posat la pròpia carn al foc, té altres drets que nosaltres per a judicar els autors de l’obra, la humanitat espectadora (sense parlar de l’admiració dels socialistes) deurà sempre a Lenin l’agraïment que correspon als investigadors desinteressats, de gran estil. Heus ací que ens ha estat donada a nosaltres, homes del nou-cents, ocasió per a realitzar un experiment mai vist, de volum còsmic. Quelcom com és ara el xoc de dos estels o de dos mons. Una dictadura reaccionària –una altra!– no podia oferir a ningú cap mena d’interès i hauria estat abominada per nosaltres. Ara –gràcies a la Revolució d’Octubre– sobre la taula d’investigacions biològiques el subjecte de la vivisecció no és un vulgar conillet porquí, ni cap altra anima vili. És tot un poble! És tot el poble de totes les Rússies –mossegades les carns pel fibló de les pinces subjectadores i empalmada la boca a l’inhalador de l’aparell d’anestèsia– que mostra a la llum la rojor sanguinolenta de les entranyes lacerades i bategants, que ofereix els seus leucòcits, el seu líquid cefalo-raquidi i les seves secrecions internes per a la sala d’espera de l’estufa de conreus bacil·lars i per a animar al seu líquid cèfalo-raquidi.

¿Es descobrirà –a la fi– el sèrum antitòxic per a guarir l’infinit dolor social de la nostra època? ¿Es trobarà, almenys –si no una impossible terapèutica radical–, una racional profilaxi? Sigui allò que es vulgui, el poble rus mereix el respecte i l’admiració de tots els homes que serveixen un ideal. S’ha immolat –o ha estat immolat– en ares del més alt propòsit: el més gran benestar de tota la humanitat. El seu dolor, els seus sofriments, la seva fam i la seva misèria no poden ésser eixorcs. Si no arriben a guarir un dia els vells mals de la injustícia social, confiem encara que arribin amb els anys a eixamorar-los. No és pas impossible.

I, en el pitjor dels casos, encara que l’U.R.S.S., en mans barroeres, anés a parar a un carreró sense sortida, almenys el valor negatiu de l’experiment tindria sempre per a la humanitat una importància immensa, paral·lela al volum de l’empresa, com pogué tenir-la un dia el fracàs de la Torre de Babel. ¿Què no s’ha obert encara el definitiu camí cobejat? Què hi farem! Portem esperant-nos alguns milers d’anys i sabrem consolar-nos, si el cas arriba, declarant que la culpa haurà estat de la mesquinesa de les passions dels homes i no de la fallida de l’ideal immarcescible.

Almenys, si per desgràcia els mètodes bolxevistes fracassessin del tot, podríem aprendre –no dic que ho aprenguéssim, puix als qui neixen amb vocació d'energumen és inútil voler-los contrariar–, podríem aprendre, com dic, quelcom d’un interès enorme: «Aquest camí no mena enlloc». Sigui com sigui, doncs, el dolor de Rússia –el dolor còsmic de l’heroica Rússia– podria evitar incomptables dolors. El record de l’U.R.S.S. quedaria encara com el de la més gegantina i tràgica improvisació que haurien vist els segles. «El bolxevisme és mort!», diríem. I a la recança d’un instant, sorgiria de l’ànima exulta el crit renovellat: «Visca el comunisme!».

Nosaltres som homes de fe.

Escoli

Quin contrast més trist entre la indiscutible grandesa de molts dels capdavanters de la Revolució d'Octubre i el de tants i tants comunistoides que pul·lulen per aquests móns de Déu! Abans de l’aportació freudiana a la moderna psicologia, el fenomen hauria estat desconcertant. La tècnica analítica que avui està a l’abast de tothom ens permet fàcilment dissecar l’estructura mental un poc caòtica de tots els extremistes sistemàtics –del requetè, de la F.A.I. o del B.O.C.–, tots per un igual místics de les solucions catastròfiques i assedegats de miracle. Tots per un igual arborats de messianisme burgès. ¿Què és això de capacitar el poble?, diuen ells. ¿On s’és vist voler unificar democràticament l’esforç dels obrers, per a conquerir les innombrables llibertats que la República ens ofereix des d’ara, si volem treballar? Segons ells, Blanqui tenia raó: Una minoria audaciosa, una magna estossinada de burgesos, un riu de sang, una apoteosi de flamarades i l’endemà «tots serem feliços». (I si no tots, almenys els líders podran ésser comissaris del poble).

Era pensat en aquesta mena de gent que Carles Marx –encarant-se amb la minoria de la Federació Comunista– deia en les seves Revelacions sobre el procés dels comunistes de Colònia:

«Mentre que nosaltres diem als treballadors: Heu de passar quinze, vint, cinquanta anys de lluites civils i polítiques, no sols per a modificar les condicions de la vida, sinó per a modificar-vos a vosaltres mateixos i capacitar-vos per al Poder, vosaltres els dieu: O agafem el Poder de seguida o ens posem a jeure. Mentre que nosaltres fem veure a l’obrer alemany, especialment, l’endarreriment del proletariat alemany (i què hauria dit Marx del nostre!), vosaltres afalagueu de la manera més barroera el sentiment nacional i el prejudici de classe de l’artesà alemany, cosa, és clar, molt més popular. De la mateixa manera que els demòcrates han fet de la paraula Poble una paraula sagrada –deia Marx encara–, vosaltres heu fet una cosa sagrada de la paraula Proletariat. Igual que els demòcrates, voleu substituir l’evolució revolucionària amb frases revolucionàries».

(Ja ho deia Lenin, i no em dol de repetir-ho: «Han llegit els llibres, els han après de memòria, els han repetit, però no n’han comprès ni un borrall»). I és que la generalitat dels comunistoides (prou que els ho retreuen des del Politbureau) corresponen a una estructura mental essencialment antisocialista. És la de la gent dominada per la passió de Poder. És la dels pobres d’esperit i la dels fracassats que davant l’íntima tragèdia de la pròpia mediocritat reaccionen menyspreant els altres, insultant-los, cobrint-los d’improperis, i no s’aturen, per a llançar la insídia infamant, ni davant el germà ni davant l’amic. En aquesta màxima mostra de llur infinita mesquinesa moral hi veuen, ells –hi volen veure per tal d’enganyar-se a si mateixos– la força de llur esperit. «La noblesa amb els altres és un sentiment burgès», es diuen per a tranquil·litzar el rau-rau d’allò que resta d’humanament normal en llur consciència.

Ningú com aquesta gent que tan baixament afalaga les passions del poble inculte no sent pel poble més gran menyspreu. El poble és l’escambell, és l’anima vili que es pot sacrificar impunement, és la «masa por desasnar», és la mísera carn de canó, pasta dúctil a totes les improvisacions. Per a ells, com per a Napoleó, els que moren en les lluites «són sempre els mateixos». No cal preocupar-se. Només els mou un afany insà de poder i de domini.

La cosa és d’una claredat meridiana: Els comunistoides s’atribueixen, a tot arreu, l’exclusivitat d’ésser partits de «masses» i –a tot arreu també– són un seguit de capelles i capelletes que s’entredevoren, sota la fèrula de Lenins de secà. «Abans cap d’arengada que cua de lluç». És, per dir-ho amb una frase gràfica i entenedora, exactament la mentalitat que correspon als primers actors de companyia de bolos. Els partits no es defineixen enlloc per llur contingut ideològic –inexistent–, sinó per llur adscripció a la fèrula del líder. Són trotskistes. Són del grup d’en Brandler, o d’en Talheimer, o d’en Bullejos. Són del grup d’en Pau, d’en Pere o d’en Berenguera.

¿I creieu que amb les qüestions de tarannà hi ha res a fer?