Helen Crawfurd

La gran traïció

La consigna de Baldwin amb música celestial


Font: «The Great Betrayal», The Woman Worker, August 1926
Editor: Communist Party of Great Britain
Transcripció i indexació de Brian Reid per al Marxists Internet Archive (MIA). Traducció de la Secció Catalana del MIA


A les dones dels camps de carbó, siguen esposes, germanes o mares de miners, la situació actual els dóna aliment per pensar.

Al costat dels seus homes; ha confrontat fam, incertesa i el coneixement de deutes que s’acumulen i de salut i força que decauen. La seua pròpia fam ha estat prou dolent, però la dels seus infants ha estat infinitament més terrible.

La llum del sol i la companyia dels seus en mítings o manifestacions l’ha mantingut viva en l’espurna de l’esperança. L’ajut financer d’obrers de tots els països, especialment de la Rússia Soviètica li ha demostrat el sentiment de companyonia de la classe obrera internacional. El Divendres Vermell de l’any passat li ha encoratjat l’esperança que les lliçons amargues apreses per la traïció del 1921 (Divendres Negre), i les reduccions subsegüents de tots els salaris durant el 1922 (600 milions de lliures) haguessen estat efectives.

Diguen el que diguen els líders del Consell General, roman el fet que la magnífica solidaritat demostrada pels obrers organitzats durant els nou dies de la Vaga General, era en suport de la consigna dels miners, «ni un penic fora de la paga, ni un minut durant el dia». Havien après que si les condicions dels miners empitjoraven les llurs continuaren com el 1922. La magnífica solidaritat mostrada durant aquells nou dies oferia la promesa d’una lluita breu i decisiva. La desconvocatòria de la vaga i les setmanes següents de lenta tortura i patiment dels miners, les llurs mullers i infants, són quelcom que passarà a la història com una traïció infinitament més gran que la del 1921. No tan sols fou una traïció als miners, sinó que fou una gran traïció de tot el moviment sindical. Si Thomas i els altres membres del Consell General pensaven que la vaga era equivocada per què no la denunciaren? Per què no dimitiren abans de conduir-hi els llurs homes? I per què, en haver-los conduït i en haver promès decididament de dirigir-los enviaren allò—

«El Consell General orienta en endavant als executius dels sindicats implicats que declaren decididament que en cas de prendre qualsevol acció i que els acords sindicals siguen posats en perill, s’acordarà decididament que no hi haurà cap represa de la feina fins que aquests acords siguen completament reconeguts.» (Memoràndum tramès per la T.U.C., 30 d’abril del 1926; signat per A. Pugh, president, Walter Citrine, secretari).

Per què, en haver fet aquest compromís, permeteren els llurs membres d’humiliar-se amb la signatura en el llur nom dels termes més prostrats i humiliants de pau, mentre encara eren en posició d’aconseguir termes honorables.

El Consell General del Congrés de Sindicats, per tal de salvar els llurs rostres miserables i rentar-se la cara, ha de trobar un boc expiatori i dipositar-hi els llurs pecats i trametre’l cap al desert – i s’imaginen ximplement que en el llur intent recent de vilipendiar els líders dels miners, han tapat tan fàcilment els ulls dels treballadors britànics com els fills d’Israel s’imaginaven que podien tapar els ulls del llur Déu. Bé, no funcionarà, i el dia del judici s’acosta!!! Les bases obreres no traïren els miners, ni en la Vaga General, ni tan sols en la situació actual que demana un embargament en el comerç de tot carbó. De nou, és la feble i vacil·lant direcció la que es demostra ella mateixa com l’aliat més valuós del capitalisme. Baldwin ha d’anar-se, i també els seus aliats.

Si es pogués fer que Cook escoltàs la veu de tota la classe obrera, que és sòlidament rere ell i els miners, mai no vacil·larien. Tan sols l’operació de l’embargament sense esperar la decisió dels homes que traïren la Vaga General els garantirà aquest suport.

Els líders, com Clynes, MacDonald Thomas i Cramp, declaren que els obrers no són preparats per oferir un suport actiu. No és cert. Els obrers són sempre davant dels llurs «líders» dretans, i la vaga portuària de Plymouth i Boulogne, la Conferència de Delegats Ferroviaris del Sud de Gal·les, la resolució dels Treballadors Ferroviaris de Manchester, han mostrat totes que la massa obrera es troba profundament insatisfeta amb la injustificable desconvocatòria de la Vaga abans que es garantís la justícia per als miners, i els altres treballadors salvaguardats contra la victimització.

Els obrers se n’adonen que si els miners tornen a la feina amb salaris més baixos i jornades més llargues això serà únicament la primera d’una sèrie de derrotes infligides a tota la classe obrera. Després serà el torn dels ferroviaris, seguidament dels obrers del transport i dels estibadors. Tan sols una victòria dels miners protegirà els salaris. Tan sols l’embargament imposarà una victòria per als miners.

I ara els bisbes han aparegut en escena. Han arribat a dir als llurs companys bisbes, que viuen majoritàriament dels drets de mineria, que renuncien als llurs guanys gens merescuts? (El Bisbe de Durham rep 7.000 lliures anualment). No, de nou és la consigna de Baldwin amb música celestial. «Els salaris de tots els obrers han de baixar» i de nou els miners han d’ésser les primeres víctimes. Arbitratge i una promesa de sotmetre’s en endavant a les conclusions d’aquest tribunal d’arbitratge és un terreny més perillós que el que els treballadors han estat convocats a creuar fins ara.

Nosaltres els comunistes creiem que el capitalisme tan sols pot continuar a existir a expenses de la misèria creixent de la classe treballadora. Creiem també que tan sols amb lleialtat i solidaritat i organització, poden triomfar els treballadors. Els bisbes, «bé conscientment o inconscient» per donar-los el benefici del dubte, simplement són una altra jugada en la partida del capitalisme.

Per a vosaltres, dones, la negra nit sembla llarga. Però la força organitzada de la classe obrera, sota la direcció coratjosa del Partit Comunista, és l’únic que pot dur l’albada i la llibertat a la classe treballadora internacional en lluita.

HELEN CRAWFURD