La comprensió de la independència general de la capacitat mental respecte de les precondicions materials sensibles esdevé la realitat objectiva en la qual s’han retingut justificadament des de fa temps idees i opinions. La natura, que fou arrencada dels seus múltiples fenòmens concrets mitjançant les fantasies filosòfiques i religioses a partir de l’observació humana, d’ençà del desplegament de la ciència natural moderna ha esdevingut un individu des d’un angle científic, i esdevé mitjançant el coneixement de la funció cerebral la creadora d’aplicacions en la forma teòrica general. Fins ara la ciència natural ha triat com a objecte tan sols matèries particulars, causes particulars, energies particulars i ha desconegut les qüestions universals de l’anomenada filosofia natural, que es demanen en general per la causa, la matèria, l’energia. L’autèntica revelació d’aquest desconeixement és aquella gran contradicció entre idealisme i materialisme, que creua, tal com un fill vermell, les obres de la ciència.
«Voldria reeixir en aquesta lletra a consolidar la convicció que la química com a ciència independent ofereix un dels mitjans més poderosos per a una cultura superior de l’esperit, que el seu estudis és útil no tan sols en la mesura que respon als interessos materials dels humans, sinó perquè ens aporta una visió de les meravelles de la creació, amb les quals la nostra presència, la nostra existència i el nostre desenvolupament es lliguen estretament».
Amb aquests mots expressa Liebig la visió dominant que s’ha acostumat a distingir els interessos materials i espirituals com a contraris. La insostenibilitat d’aquesta distinció estrafa ella mateixa als seguidors precedents de la forma de pensar que contraposava als interessos materials una visió espiritual, a la qual la nostra presència, la nostra existència i el nostre desenvolupament es lligaven estretament. Però quins són els interessos materials més enllà de l’expressió abstracta de la nostra presència, existència i desenvolupament? No són els darrers el contingut concret dels interessos masterials? No diu explícitament que la visió de les meravelles de la creació fomena els anomenats interessos materials? O que no fomenta, contràriament, el foment dels nostres interessos materials una visió de les meravelles de la creació? Com es diferencien ara finalment els interessos materials de la visió espiritual?
Allò més altament espiritual i ideal que Liebig, en consonància amb el món de les ciències naturals, contraposa als interessos materials, és tan sols una mena particular d’aquests interessos, i visió espiritual i interès material es diferencien com el cicle i el quadrat, en tant que tots dos són contraris i, encara així, tan sols classes diferents d’una forma més general.
Hom s’ha acostumat, particularment d’ençà de l’època cristiana, a sentir discursos de menyspreu envers les coses materials, sensibles i carnals. Ara que hom es condueix de nou conservadorament d’acord amb la vella rutina, s’ha esvaït en part aquella antipatia contra la sensibilitat del cor i del fet. L’oposició cristiana d’esperit i carn ha desaparegut pràcticament en l’època de la ciència natural. Manca la solució teòrica, la determinació, la prova que l’espiritual és sensible i que el sensible és espiritual, per alliberar els interessos materials d’una mala reputació.
La ciència moderna és en general ciència natural. Tan sols en la mesura que una ciència és ciència natural, se l’anomena en general ciència, és a dir que tan sols té com a saber els pensaments conscients quant a objectes reals, sensibles, naturals. Per això pot ésser impossible per als representants i cultivadors de la ciència sentir hostilitat contra la natura o la matèria. De fet, no la senten. Amb aquesta natura, però, amb la sensibilitat, amb la matèria o les coses no n’hi prou per demostrar d’altra banda la mera presència de la ciència. La ciència o el pensament, que té la pràctica material o l’ésser com a objecte, no el volen en la seua integritat, no el volen en la seua natura sensible, material, car això ja ho ha pres per una altra via. Si la ciència no volgués quelcom nou seria supèrflua. Tan sols quan aporta a la realitat, a la matèria, un element nou, aconsegueix un reconeixement particular. La ciència no tracta del material, sinó del coneixement, però d’un coneixement del material, d’una generalitat de la matèria, d’allò ver i genèric, «del pol fix del flux fenomènic». En la superació de la multiplicitat, en la pujada fins a la generalitat, que consisteix en l’universal, oposava afectivament a la religió ço terrenal, la ciència dels materials envers una de superior, divina, espiritual.
Els esmentats interessos espiritus no es diferencien dels interessos materials toto genere o qualitativament. L’aspecte positiu de l’idealisme modern no consisteix en blasmar menjar i beure, el desig dels béns terrenals i del sexe femení, sinó al costat d’això també encara d’altres goigs materials, com ara els visuals i auditius, l’art i la ciència, en breu, tot allò que sosté els humans. No has de caure en la pruïja material de la passió, és a dir no has de tindre als ulls el desig unilateral, sinó de la teua existència general, del teu desenvolupament total, que assum la teua assistència en tota la seua extensió genèrica. Així el principi materialista és insuficient, ja que no reconeix la diferència entre ço particular i ço universal, i iguala ço individual amb ço general. No vol cedir la superació quantitativa a la genialitat suprasensorial de la ment per damunt del món físic del sentits. L’idealisme d’altra banda oblida la diferència quantitativa en la unitat qualitativa. En l’exuberància fa de la separació relativa un absolut. La contradicció de tots dos partits gira al voltant d’una relació malentesa de la nostra raó amb el seu objecte o material concret. L’idealista veu la font del coneixement en la raó tota sola, i el materialista en el món donat pels sentits. Per remeiar la contradicció cal tan sols la comprensió del condicionament mutu d’aquestes dues fonts de coneixement. L’idealisme veu tan sols la diferenciació, el materialisme tan sols la unitat de cos i esperit, d’aparença i d’essència, de contingut i de forma, de matèria i energia, de sensual i moral – diferències totes que troben un gènere comú en una diferència entre ço particular i ço universal.
Els materialistes conseqüents són pràctics purs, sense ciència. Però com que el saber o el pensar es dóna de fet entre els humans sense fer cas de consciències de partit, els pràctics purs són impossibles. Com s’ha dit, el menor «art experimental», que es tracta com a base regles experimentades, es diferencia de la pràctica científica, que es fonamenta en principis teòrics, tan sols en quantitat o grau. D’altra banda els idealistes conseqüents són tan impossible com els pràctics íntegres. Volen l’universal sense el particular, l’esperit sense matèria, l’energia sense massa, la ciència sense experiència o material, l’absolut sense relatiu. Com poden els pensadors que tenen la veritat, l’ésser o la relativitat en l’objecte, ésser idealistes? Ho són tan sols a fora, no pas a l’interior de la llur disciplina. L’esperit modern, l’esperit de la ciència natural és tan sols immaterial en la mesura que es compon de totes les matèries. L’astrònom Mädler troba de fet l’esperança general en la idea que seguiria una elevació essencial de les nostres forces mentals després d’«alliberar-les de les cadenes de la matèria» tan poc ridícula que creu que no se la pot substituir de millor forma que identificant les «cadenes de la matèria» amb l’atracció material. Certament allà on hom encara presenta com a esperit un espectre religiós, l’esperança d’elevar la fortalesa mitjançant l’alliberament de les cadenes de la matèria, no se la troba menys ridícula que lamentable. Si esperit, però, significa l’esperit modern de la ciència, la capacitat mental humana, hem de substituir millor la fe superada per una explicació científica. Sota les cadenes de la matèria no hi ha la força gravitatòria, sinó la multiplicitat de fenòmens sensorials que s’entenen quan la matèria no és per l’esperit una «cadena» invencible per la llur pluralitat o multiplicitat. En el desenvolupament de l’universal a partir del particular consisteix el deslligament de l’esperit de les cadenes de la matèria.