Marlene Dixon

L’antifeminisme d’esquerres, una malaltia revisionista

1977

Publicat originàriament com a «Left-Wing Anti-Feminism: A Revisionist Disorder»

Antifeminisme proletari: la base material del conflicte d’interès entre homes i dones en el proletariat

Històricament, l’antifeminisme en el proletariat prenia la forma d’intents de restringir la participació femenina en la força de treball. L’antifeminisme proletari no era el resultat d’un simple sexisme obstinat; era principalment degut als salaris inferiors pagats a les dones i la competència resultant entre homes i dones en el mercat de treball. La causa fonamental dels salaris devaluats de les dones és la subjugació general de les dones en una societat en la qual: 1) la participació de les dones en feines mal pagades és molt més gran que la d’home (degut a una discriminació institucionalitzada) i 2) els salaris de les dones casades (que es presenten com no pas més que una contribució a la capacitat adquisitiva dels llurs marits) són els més severament devaluats. Els salaris devaluats de dones casades pressionen també els salaris de dones solteres. Aquests factors suposen que els salaris de les dones tinguen un efecte depressor sobre els salaris dels homes.

En conseqüència, el proletariat femení és atrapat en una contradicció massiva. Les dones són empeses a la feina per necessitat econòmica, per l’operació del propi capital. Amb tot, una de les formes per a les dones proletàries d’escapar a la tutela inherent de la família nuclear és deixar-se arrossegar al treball assalariat. L’antagonisme resultant des dels obrers masculins es manifesta en demandes de restricció de la mà d’obra femenina que substitueix les demandes anteriors d’abolició del treball femení en el procés de producció. És bàsicament el mateix mecanisme de salaris deprimits i el mateix conflicte d’interessos materials que explica l’antagonisme entre obrers blancs i obrers de minories nacionals.

Històricament, doncs, les dones proletàries han estat derrotades per la natura contradictòria de la llur posició, per la natura doble de l’emancipació de les dones sota el capitalisme. Mentre les dones es podien emancipar en sortir a treballar, la competència al mateix temps imposava límits a aquesta emancipació. Els límits històrics han suposat que en períodes de prosperitat moviments de les dones proletàries hagen lluitat per salaris més alts i feines millors; en període de crisi econòmica les dones han hagut de lluitar per retindre el dret al treball.

La sobreexplotació de la força de treball femenina pel capital tan sols es pot contrarestar, en termes de reforma, amb organització sindical i protecció legislativa. Amb tot, històricament, l’oposició principal a reformes bàsiques (paga igual per feina igual i un salari just per una jornada de treball justa) ha vingut dels propis sindicats i del moviment de dones burgeses.

Mentre reivindicacions pel dret a treball, sufragi i altres drets democràtics han estat habituals tant en els moviments de dones burgeses com de proletàries, la legislació protectora és una altra història. Les dones burgeses volen una competència completament lliure amb els homes perquè el llur principal enemic és el patriarcalisme, que ha d’ésser negat abans que puguen reclamar una participació igual en els llurs privilegis de classes. Les dones burgeses es poden permetre d’oposar-se a la legislació protectora perquè, d’una banda, són habitualment fornides amb mitjans de suport que van més enllà de les llurs remuneracions o salaris; mentre que d’altra banda, les millores de les feines de dones existents van a les dones de la burgesia i de la petita burgesia que tenen «cura, netedat, gust, fins i tot ara i, per damunt de tot, iniciativa». En breu, poden permetre’s remuneracions deprimides i tenen un avantatge competitiu perquè tenen millor educació. Dones burgeses i proletàries es confronten les unes amb les altres en el mercat de treball, i les dons burgeses són un dels instruments emprats en la retallada de salaris de dones proletàries. Aquesta lluita, aquest conflicte bàsic de classes, es repeteix avui (exactament com es combatia en temps de Clara Zetkin) en la campanya per la perniciosa «Esmena d’Igualtat de Drets» duta a terme per l’Organització Nacional per a les Dones i amb el suport de buròcrates sindicals col·laboracionistes de classe.

Allà on la dona burgesa cerca únicament d’establir igualtat jurídica i d’escapar els confins de la llar, la dona proletària suporta addicionalment totes les càrregues de la seua explotació i opressió de classe. És per això que, per a la dona proletària, no hi pot haver una emancipació femenina genuïna sota el capitalisme. Deixa també clar perquè les dones proletàries han bandejat la pròpia emancipació durant generacions, per submergir-se en la lluita de classes. Amb tot, com veurem, «submergir» (o liquidar) la lluita de les dones en la lluita de classes no és un requisit de la lluita revolucionària – és un producte del sexisme d’esquerres i de la moralitat burgesa en el marxisme i, per damunt de tot, una conseqüència del revisionisme.

Els interessos de classe de qui (excepte els de la burgesia) són servits en defensar la desitjabilitat del matrimoni contractual i la perpetuació consegüent de la subjugació de les dones? Si ho miram des de la base material, trobam que l’antifeminisme proletari és més característic dels estats del proletariat els salaris del qual són suficients per mantindre una família en el nivell de vida mitjà de la classe treballadora. En tals estrats, on els salaris són adequats, una dona la força de treball de la qual és apropiada privadament és un un bon negoci, ja que pels mateixos serveis, si fossen remunerats, seria completament fora de l’abast dels homes.

L’antifeminisme proletari representa els interessos materials particulars d’obrers masculins sindicalitzats altament pagats en relació a dones. La subjugació de les dones serveix com a restricció «natural» a l’ús de mà d’obra femenina, i controla així parcialment la competència en la força de treball. Manté les dones desorganitzades i impotents en organitzacions sindicals. Garanteix als obrers masculins els beneficis que apleguen a través del llur dret d’apropiar-se privada de força de treball femenina així com el «benefici» psicològic de tindre sempre una dona inferior per servir-se’n com a cambrera, amant i serventa, asseguradament dependent i, si més no teòricament, humilment agraïda. Tant se val de com de baix puga caure un home, la seua muller és encara inferior; tant se val de com impotent puga ésser veritable un home, la seua llar és el seu castell i el seus súbdits la seua muller i infants.

Amb tot, nivells salarials i patrons d’ocupació per als estrats inferiors de la classe obrera blanca i especialment de minories racials i nacionals mostren que, per a aquests estrats, els salaris dels homes no són suficients per mantindre una família. Muller i infants no són una ganga, sinó una càrrega econòmica aclaparadora. La desintegració de famílies, les taxes d’abandonament, l’ascens de famílies de benestar social de segona generació – tot testifica sobre les masses creixents d’homes que no poden vendre la llur força de treball a un preu que cobresca la despesa d’una família, molt menys encara d’una muller no-treballadora. Ni la moralitat burgesa ni l’antifeminisme proletari serveixen els interessos dels estrats pitjor pagats del proletariat, ja que la família nuclear no beneficia materialment el marit, mentre que uns salaris femenins deprimits augmenten enormement el patiment de les famílies.

A més, l’antifeminisme proletari no serveix els interessos generals del proletariat. En cantar els goigs de la família nuclear i les virtuts de la moralitat burgesa, dóna objectivament suport al fonament ideològic dels salaris devaluats de les dones en refusar de reconèixer la base material del conflicte entre homes i dones en el proletariat. La divisió entre homes i dones es basa en la competència per feines, part del mecanisme de sobreexplotació de les dones. Mai no hi haurà unitat entre homes i dones fins que la base material de la competència i hostilitat siga entesa correctament i eventualment abolida. Cap programa reformista de «salaris iguals» o «drets democràtics» ha estat ni serà mai capaç de tocar l’arrel de la subjugació de les dones; ni mai les dones es mobilitzaran per lluitar per una emancipació «diferida» - dones que han après que esperar fins a «després de revolució» vol dir esperar «per sempre». Ja que les dones, com totes les altres persones oprimides, la lluita per la pròpia emancipació comença avui o no comença de cap manera. Mentre una anàlisi de classe rígida i dogmàtica, mentre primeres formulacions marxistes d’estratègia revolucionària romanguen dogma (fins i tot davant del fet que des del 1917 han estat precisament les persones més oprimides del món les que han acomplert reeixidament la revolució), romandran el revisionisme i el liquidacionisme de la «qüestió» de la dona en una lluita de classe mate.

Sexisme d’esquerres i marxisme

L’absència d’una anàlisi marxiana adequada de la posició de les dones és el resultat dels postulats no contestats de la moralitat burgesa en el mateix marxisme. A la Crítica del Programa de Gotha, Marx escrivia:

L’estandardització de la jornada laboral ha d’incloure la restricció del treball femení, en la mesura que es relaciona amb la durada, pauses, etc., de la jornada laboral; altrament tan sols podria significar l’exclusió del treball femení de rams de la indústria que són especialment perjudicials per al cos femení o moralment qüestionables per al sexe femení (cursiva afegida) (1).

Sobre aquest passatge Werner Thonnessen comenta:

«Tant el concepte de ‘moralment perjudicial’ en el Programa de Gotha (original) com el de ‘moralment qüestionable’ en la Crítica de Marx mostren que els socialistes deixaven que el llur patró de moralitat fos prescrit per les attituds dominants de la burgesia. Això és encara més sorprenent quan Marx havia assenyalat en el Manifest Comunista que totes les relacions morals en el proletariat passaven per la cara de la moral burgesa» (2)

La mà d’obra femenina en general és incompatible amb l’ideal burgès de la família i molt particularment incompatible amb els ideals burgesos de «feminitat». Les attituds no foren constestades pels socialistes de l’època de Marx. Sobre la «feina gens femenina» Bebel escrivia:

«No és certament una visió amable veure dones, fins i tot amb una criatura, competint en homes en arrossegar carros fortament carregats en llocs de construcció ferroviària; o observar-les barrejant calç o ciment, o transportant càrregues pesants, o pedres, com a treballadores en llocs de construcció, o veure-les treballant en rentar carbó o pedra de ferro. Les dones allà són despullades de tot allò que és femení i la llur feminitat es trepitjada, exactament com els nostres homes, en molts tipus diferents d’ocupació, són desproveïts de qualsevol tret masculí» (3).

La pèrdua de «feminitat» en feines pesades o brutes provocava tan sols una moderada indignació en contrast amb l’ultratge i la indignació moral evocada per ocupacions femenines que pecaven contra els ideals burgesos de puresa i castedat. Bebel de nou:

«Finalment, dones més joves i especialment les més boniques són utilitzades com més va més, amb el més gran perjudici a tota la llur personalitat, a tota mena d’encanteris públics com a personal de servei, cantants, ballarines, etc., per atreure el món masculí afamat de plaers. Aquesta àrea és governada pels abusos més repugnants i els propietaris d’esclaves blanques hi celebren les més salvatges orgies (4).

És ben clar que els socialistes compartien profundament la moralitat sexual repressiva de la burgesia. El zel de Bebel en denunciar la «immoralitat» de la burgesia resultà en un ideal «proletari» de puresa i castedat que era la mateixa moralitat a la qual el patriarcalisme burgès feia homenatge i sota el qual jeia la subjugació de les dones.

L’error liquidacionista (liquidar la superexplotació de les dones en submergir-la en la lluita de classes) remunta als primers dies del marxisme, a Marx mateix, a la Segona Internacional; fou traspassat a través de Lenin i assolí un pic d’endarreriment sota Stalin. En aquest exemple, sexisme i supremacia masculina s’amagaven sota la «moralitat proletària» i una preocupació per la preciosa «feminitat» i la «tendra virtut» del sexe femení. Era tan sols quan Marx s’ocupava de l’anàlisi concreta que podia entrellucar per damunt de les pròpies ulleres:

«Per terrible i repugnant que puga semblar la dissolució sota el sistema capitalista dels vells vincles de família, amb tot, la indústria moderna, en assignar com fa una part important en el procés de producció, fora de l’esfera domèstic, a les dones, als joves, i als infants de tots dos sexes, crea un nou fonament econòmic per a una forma superior de la família i de les relacions entre els sexes. És, naturalment, tan absurd com sostindre la forma teutònica-cristiana de la família com absoluta i final com ho seria aplicar aquell caràcter a les formes romana antiga, grega antiga o oriental, que, a més, considerades plegades formen una sèrie de desenvolupament històric. A més, és obvi que el fet del grup de treball col·lectiu integrat per individus de tots dos sexes i de totes les edats ha d’esdevindre necessàriament, sota condicions adients, una font de desenvolupament humà; encara que en la seua forma capitalista, brutal, desenvolupada espontàniament, on el treballadors existeix per al procés de producció, i no el procés de producció per al treballador, aquell fet és una font pestilent de corrupció i esclavitud» (5).

Les conseqüències objectives de l’acceptació acrítica dels marxistes de la moralitat burgesa en relació a les dones i en relació a la sexualitat han estat justificar i perpetuar la subjugació de les dones en general i de les dones en el proletariat en particular i perpetuar així la base material del conflicte real d’interès entre marits i mullers, treballadors i treballadores. El marxisme primerenc, com a conseqüència del seu propi biaix sexista, deixà l’antifeminisme proletari, arrelat en la divisió consuetudinària del treball entre els sexes, els ideals tradicionals de la família, i el «lloc de la dona» a casa criant infants intacte. L’antifeminisme dels obrers es basava en la sobreexplotació de les dones per part del capital i la competència resultant entre homes i dones en el mercat laboral. L’antifeminisme dels marxistes es basava en la supremacia masculina inqüestionada. Els semblava als obrers masculins que el problema dels salaris i de la competència es podia resoldre més fàcilment deixant les dones fora del mercat laboral. L’antifeminisme proletari era fonamentalment un resultat de la manca de comprensió per part de l’home treballador que la utilització de la mà d’obra femenina pel capital era una conseqüència inevitable de la indústria mecànica i de la cerca de mà d’obra barata. Els socialistes masculins de l’època no feien res per il·lustrar la classe obrera o per afrontar el prejudici dels obrers masculins contra les dones. La conseqüència objectiva de l’antifeminisme proletari era fer el joc al capital en mantindre homes i dones dividits els uns contra les altres per comptes d’unir-se contra el capital i mantindre els salaris de les dones subvalorats. El biaix sexista en el marxisme, començant per Marx, havia de perpetuar l’opressió de les dones dins del moviment socialista i enfortir les forces del revisionisme dins de la Segona Internacional.

Antifeminisme proletari i revisionisme

En la història de la socialdemocràcia alemanya, els obrers que pensaven en termes sindicals sempre s’oposaren estrictament al treball femení. En això amb prou feines foren contestats pels marxistes masculins ortodoxos. L’inici del revisionisme fou en el predomini del sindicalisme al Partit Socialdemòcrata Alemany (SPD), amb el seu menyspreu per la teoria marxista com a «idealisme» i la seua concentració lassalleana en les reformes, que s’havien de guanyar amb vagues i vots, amb èmfasi en els vots. Un indicatiu del gir reaccionari en l’SPD fou evident en els seus intents de neutralitzat el moviment de dones socialistes i destruir l’Associació de Dones de l’SPD, perquè la base real del radicalisme genuí dins de l’SPD eren les dones i les llurs líders marxistes femenines, Rosa Luxemburg i Clara Zetkin. De fet, les úniques aliades reals de Lenin dins de la Segona Internacional foren Luxemburg i Zetkin!

Des dels primers dies de la socialdemocràcia alemanya el campanar del revisionisme era la posició de les dues tendències – marxisme contra lassalleanisme – en la posició de les dones, ja que havien d’ésser les dones les que feren costat a Lenin en els grans debats sobre el revisionisme dins de la Segona Internacional. Foren els lassalleans qui, des del principi, transformaren la sobreexplotació, opressió i subjugació de les dones en una «qüestió». Certament no era una qüestió per a les 190.000 dones que eren membres dels sindicats, les 140.000 dones que eren membres de l’SPD i les 112.000 dones que llegien el seu noticiari de dones. (Aquesta tasca històrica d’organització fou assolida principalment pels esforços incansables de Clara Zetkin, contra la interferència constant i les maquinacions hostils de la direcció revisionista del partit). La subjugació de les dones fou una «qüestió» únicament per als reaccionaris masculins de la direcció dels sindicats i el partit. Concloem, doncs, que no és cap accident en el 1977, igual com en el 1863, 1878, 1914 i 1920, que la subjugació de les dones roman, per a certs homes, com una «qüestió».

Ja en el 1866 la posició lassalleana era clara: abans que les dones poguessen emancipar-se, els obrers (masculins) havien d’emancipar-se. Fins llavors, era «suficient amb l’home que treballàs» i el «lloc de la dona» era mantindre «l’àmbit domèstic». Per exemple, prenguem el document de discussió de la Secció Alemanya de la Primera Internacional produït el 1866:

«Aconseguiu una situació en la que tot home adult pot prendre una muller i iniciar una família l’existència de la qual siga garantida amb la seua feina, i llavors ja no hi haurà més d’aquelles pobres criatures que, en el llur isolament, esdevenen víctimes de la desesperances, pequen contra ells i la natura i taquen la ‘civilització’ amb la llur prostitució i el llur comerç en carn humana viva... La feina correcta de dones i mares és a la llar i la família, tenint cura, supervisant, i proveint la primera educació dels infants... Al costat dels deures solemnes de l’home i del pare en la vida pública i la família, la dona i mare ha de vetllar per la comoditat i la poesia de la vida domèstica, dur gràcia i bellesa a les relacions socials, i ésser una influència ennoblidora en l’augment del gaudi de la vida de la humanitat» (6).

França no havia de quedar enrere:

«El lloc de la dona és a la llar domèstica, al mig dels seus infants, vetllant-hi instil·lant-hi els primers principis. La vocació d’una dona és gran si se li atorga el lloc adient» (7).

El triomf general del revisionisme, la transformació de la socialdemocràcia en un partit reformistes en suport a l’estat, es manifestava en el seu tractament de les dones. Paga la pena citar Thonnessen llargament, ja que res no ha canviat, i el tractament de les dones en l’SPD serà cruelment familiar a tots els qui ens hem matriculat a través del moviment de drets de civils, el moviment contra la guerra, Estudiants per a una Societat Democràtica i el nou moviment comunista:

«La gran decisió teòrica i agulló retòric emprat per Rosa Luxemburg i Clara Zetkin en combatre la tendència revisionista en el Partit freqüentment induí líders del partit que eren atacats a discriminar les dones a través d’enginyositats malicioses (acusarien les dones d’ésser organitzacionalment febles – al capdavall, què valien 140.000 dones) mentre afirmaven, d’altra banda, que les coses no podien anar tan malament pel que fa a l’opressió del sexe femení si podien trobar portaveus de tal qualitat.»

»Simptomàtics d’aquesta estratagema defensiva contradictòria per part dels homes eren els comentaris d’Ignaz Auer... «El problema és que hi ha massa poques dones camarades en el Partit, voldria que n’hi hagués més. Les poques que han de fer tota la feina són sobrecarregades i així proclius a malhumorar-se. Així passa que de vegades ens fan la vida impossible, encara que no tinguem la culpa».

»Amb l’ús de frases deliberadament enginyoses que, com registren les actes, sempre provocaven la cercada «diversió» de l’audiència, les dones eren posades en el seu lloc... La discriminació que es practicava deliberadament contra les dones en el partit, i de les quals la senyora Kahler donava exemples en la Conferència del Partit a Gotha en el 1896, era d’aquesta manera glossada, mentre que els antagonismes existents en relació a la teoria i tàctica del partit en general eren enfosquits en acusar les dones d’abastar sense assolir res... Auer replicà al fort atac de Clara Zetkin a l’executiva del partit en el mateix to quan, en mig de la riallada de l’audiència, deia: «Si aquest és el sexe oprimit, què passarà a la terra quan siguen lliures i gaudesquen dels mateixos drets». El divertiment que l’executiva del partit provocava amb aquesta contracrítica servia finalitats de distracció, amb les quals la insatisfacció amb l’estat dominant dels afers del partit era ridiculitzada... El fet que aquesta crítica fos d’aspecte ridícul també suposava una ruptura amb la teoria revolucionària; la ruptura amb aquesta teoria, alhora, afectava les representants destacades del moviment de les dones... (La senyora Kahler preguntava). «Molts camarades fan tals acudits de la qüestió de la dona que hem de demanar-nos realment: són realment camarades del partit que defensa la igualtat de drets?». Aquests acudits resultaren un mitjà efectiu per discriminar les reivindicacions de les dones. Era una expansió del patriarcat dels homes i esmorteïa la crítica de les dones a la pràctica reformista del partit...» (8).

No és coneixement comú que Rosa Luxemburg no era sola en combatre el revisionisme dins de la Segona Internacional i en actuar com l’aliada de Lenin – també ho féu Clara Zetkin i tot l’Associació de Dones:

«...no hi ha pas dubte que el gir de les dones cap a l’esquerra, darrere del llur lideratge, resultava de la discrepància entre la teoria feminista del partit i la seua discriminació contra les dones en la política pràctica» (9).

Així les dones es trobaren en la difícil posició d’ésser atacades des de dos fronts: el del revisionisme i el de l’antifeminisme proletari. Els homes del partit tingueren la revenja al final. Despullaren Clara Zetkin de tot poder, destruïren la seua Associació de Dones i en blasmaren la reputació fins el punt que la seua obra és virtualment desconeguda i el seu nom roman un mal acudit. Rosa Luxemburg s’havia mantingut al marge de l’Associació de Dones per tal de poder treballar com a teòrica de l’esquerra anti-revisionista del partit. Durant la seua vida se li negaren els beneficis de la direcció del partit i serví com a diana d’«enginyositats». Amb tot, al final, era Rosa a la que temien. I fou Rosa la que assassinaren. El beneficiari últim del revisionisme alemany, Adolf Hitler, dugué la posició revisionista en la «qüestió» de la dona a la conclusió lògica i l’establí com la política d’estat del nacional-socialisme alemany, en proposar la solució final a la qüestió de la dona: un altre miler d’anys de subjugació, un altre miler d’anys de la dona i la mare... a cura de la intimitat i poesia de la vida domèstica, aportant gràcia i bellesa a les relacions socials, i essent una influència ennoblidora en l’augment del gaudi de la vida de la humanitat» (10).

El resultat a llarg termini de l’antifeminisme d’esquerres ha estat un segle de lluita en el que la posició fonamental de les dones ha millorat com a resultat de millores generals en el nivell de vida de la classe obrera, però en el que la sobreexplotació i subjugació de les dones ha romàs exactament allà on eren el 1863.

Antifeminisme en el nou moviment comunista: una malaltia revisionista

L’anomenada anàlisi de la subjugació, opressió i sobreexplotació de dones, titllada amb el nom incorrectament insultant i sexista de «qüestió de la dona», i els programes resultants defensats per la majoria de les formacions pre-partit i partit que reclamen ésser marxistes-leninistes a l’Amèrica del Nord d’avui, s pot descriure com versions de la posició revisionista socialdemòcrata alemanya. De fet, les llurs posicions sobre la «qüestió de la dona» no han avançat més enllà del programa d’August Bebel del 1878, i això si l’igualen! La majoria, implícitament o explícita, defensen el matrimoni i el rol femení tradicional mentre reclamen «drets democràtics» (habitualment gens diferents dels drets iguals reformistes del moviment feminista burgès). Diversos són tan oportunistes com per donar suport a campanyes burgeses que ataquen legislació protectora de dones proletàries. Quan s’assabenten de lluites sindicals de dones treballadores ho fan oportunísticament, sense cap consideració dels aspectes centrals que afecten l’emancipació general del proletariat femení. De les formacions conegudes, la majoria condemnen l’homosexualitat com a «decadència burgesa» en fer crides a la moralitat burgesa, que són capaços de fer tan sols en amagar-se rere de les manifestacions de moralitat burgesa en el proletariat. Aquests seguidismes són exposats més clarament quan, en complet oblit de les bases materials del conflicte entre homes i dones, suggereixen solucions individuals a través de la lluita individual, de la lluita en el dormitori, com a resposta a allò que és una contradicció massiva del capitalisme en els països avançats.

Cal demanar-se la qüestió de quin interessos són servits per les posicions revisionistes i anti-feministes en organitzacions marxistes-leninistes? Una resposta és ràpidament òbvia: els interessos de la burgesia i els buròcrates sindicals col·laboracionistes de classe. L’antifeminisme proletari ha estat vinculat històricament a la consciència sindicalista en el proletariat i al revisionisme en el partit. Les principals formacions de pre-partit i de partit als Estats Units semblen seguir la mateixa via oberta pels lassalleans.

No és possible ignorar un altre factor en relació a les formacions de partit i de pre-partit a Amèrica del Nord: les bases materials i socials dins de les mateixes formacions per a la perpetuació de la subjugació de dones. Els avantatges que recauen en els homes de l’aristocràcia obrera també recauen en els homes que afirmen ésser comunistes (i que són, en la majoria de casos, homes de la petita burgesia on l’antisemitisme és suprem en l’ordre del dia). L’hegemonia del lideratge masculí en la formació és salvaguardat amb la pràctica i defensa del matrimoni contractual monògam ja que garanteix el control continuat de les «mullers» del partit, i tot es justifica en termes de «moralitat proletària». De fet, com hauria ésser clar, ço que s’invoca és antifeminisme proletari i tots els prejudicis estrets i sexualitat repressiva de la moralitat burgesa. Des de l’època de Marx fins el present, l’hegemonia masculina i la supremacia masculina en les mateixes organitzacions revolucionàries han quedat pràcticament intactes, quan no incontestades. La brutalitat del tractament de Rosa Luxemburg i Clara Zetkin; les burles, brometes, acudits, difamacions; les acusació d’ésser lletja, repugnant, dominadora i gens femenina; les formes hipòcrites de discrimiació – totes són tan prevalents avui com ho eren a la socialdemocràcia alemanya. L’anomenada «qüestió de la dona» és com un far projectat damunt d’aquests moviment, revelant que preserven ideologia burgesa i interessos de classe burgesos dins del proletariat, per molt que el llur revisionisme s’amague rere de citacions del Peking Review.

Qualsevol estratègia i programa reals per a l’emancipació de les dones ha d’atacar les institucions burgeses del matrimoni contractual, apropiació privada de la força de treball femenina i de la força reproductiva femenina, tutela masculina sobre les dones i hegemonia masculina sobre les dones en la vida pública i organitzativa. A més, les masses de dones no ocupades a canvi de salari no es poden definir en la invisibilitat perquè la institució de la família nuclear haja d’ésser sacrosanta, o perquè el reformisme sindical haja d’ésser vist com l’únic mode de lluita en períodes pre-revolucionaris.

Cap de les reivindicacions per a l’emancipació de les dones són demandes reformistes perquè cap no es pot assolir amb reformes. Les dones requereixen una societat nova i revolucionària – però ha d’ésser una revolució i una nova societat en la qual les dones tinguen la igualtat a la mà.



Notes

1. Karl Marx, Crítica del Programa de Gotha (Moscow, Progress Publishers, 1971), p. 29.

2. Werner Thonnessen, The Emancipation of Women: The Rise and Decline of the Women’s Movement in German Social Democracy 1863-1933 (London, Pluto Press, 1973), p. 33.

3. Ibid., p. 34.

4. Loc. cit.

5. Karl Marx, Capital, Volume 1, «Una anàlisi crítica de la producció capitalista», (New York, International Publishers, 1972), pp. 489-90.

6. Thonnessen, p. 20.

7. Ibid., p. 22.

8. Ibid., pp. 66-68.

9. Ibid, p. 76.

10. Document de discussió de l’Associació Internacional dels Treballadors, Secció Alemanya, 1866, citat a Thonnessen, p. 20.