Marlene Dixon

Salaris per a la feina de llar i estratègies de fantasia revolucionària

1977

Publicat originàriament com a «Wages for Housework and Strategies of Revolucionary Fantasy»

El gran mèrit de «El poder de les dones i la subversió de la comunitat» de Selma James i Mariarosa Dalla Costa és el llur qüestionament de certes opinions marxistes que la «família capitalista no produiria per al capitalisme, no seria part de la producció social, (de forma que) se seguia que repudiaven el poder social potencial de les dones...» i la conseqüència d’aquesta mena d’anàlisi, que fa les mestresses de casa socialment «invisibles» en la lluita proletària, i deixa la població treballadora massiva de dones a la llar virtualment fora de les organitzacions i lluites del proletariat.

Mentre que tenim un deute amb James i Dalla Costa per elevar el nivell general del debat sobre tota la qüestió de les dones sota el capitalisme, som encara forçades a entrar en el debat si trobam que l’anàlisi és incorrecta. Crec que l’anàlisi és incorrecta. A més, crec que condueix a conseqüències estratègiques que a la pràctica ens desarmen i divideixen. Aquest comentari se centrarà en les conseqüències estratègiques de l’anàlisi.

El misteri dels salaris

La llur anàlisi pateix de dos errors catastròfics. El primer és l’afirmació que la feina de les dones és «sense salari» i el segon és que al família és realment una «fàbrica social». El cor del problema és la nostra comprensió de què és la família sota el capitalisme. Mentre no acceptam que siga una «fàbrica», acceptam que és una unitat de producció. Sota el capitalisme la família produeix una mercaderia, força de treball humana (la capacitat d’un individu que es ven com a mercaderia, de forma que el venedor no té cap dret del producte del seu treball, i que s’ha de produir com qualsevol altra mercaderia). Si seguim la teoria laboral del valor, el valor de la força de treball humana és equivalent a la quantitat de temps de treball socialment necessari requerit per produir-la i reproduir-la. Així el valor de la força de treball humana es basa en tot el temps de treball socialment necessari despès per tota la família, per alimentar, vestir, reposar, recrear, confortar, restaurar i educar els individus que duen la llur força de treball al mercat.

El valor de la força de treball és determinat així per la feina que cal, en la unitat familiar, per produir-la i reproduir-la en primer lloc. Amb tot, sota el capitalisme, l’origen del valor de la força de treball com a determinada per la feina col·lectiva dels membres de la famílies es mistifica, disfressa, amaga per les relacions individualitzades i contractuals sota les quals la força de treball es compra i ven. Així, sembla que quan obrers individuals, homes o dones, contracte amb un patró capitalista de vendre la seua força de treball ho fan com a individus lliures que venen la mercaderia de la seua capacitat de treballar, de la mateixa manera que els capitalistes com a propietaris privats venen les seues mercaderies (produïdes pels obrers, però sobre les quals els obrers no tenen cap dret). Amb tot, en realitat, un salari (el preu de la força de treball, que no és el mateix que el valor real de la força de treball) pertany a la unitat que produí la mercaderia, la família (que bàsicament vol dir la mestressa de casa i la seua feina domèstica). És degut a les relacions capitalistes mistificadores en les que la força de treball es compra i ven en el mercat laboral que el salari sembla pagat únicament a un obrer individual.

Aquesta mistificació condueix a la relació dins del contracte matrimonial en la qual la muller sembla dependent de la feina productiva del seu marit (la força de treball que produeix plus-vàlua per al capitalista) i en segon lloc, que el salari «pertany» al marit tot sol, i que així doncs és seu per dret, i a ell en correspon el control. La muller apareix així com si fos «fora» del capitalisme: el seu treball pertany al seu marit (en retorn pel seu allotjament i manteniment), no és més que la producció de valors d’ús (feina que és útil però que no produeix mercaderies) i per tant la seua feina és «fora» de la producció capitalista.

És clar, no és cert que la feina de la muller produesca tan sols valors d’ús per al marit, que després proveeix per la subsistència d’ella a canvi d’aquests serveis. Ço que és cert és que la feina de la muller, i la dels infants i la qualsevol altre membre de la família que ajude a la llar, són mercaderies productores: l’única mercaderia essencial i fonamental sota el capitalisme, la força de treball humana mateixa! Amb tot, mentre la veritable funció de la família és amagada per les relacions capitalistes de mercat en la venda de força de treball, el capitalista és capaç de subvalorar sistemàticament el preu (salari) de la força de treball en contractar amb unitat individuals (l’obrer) per comptes de contractar amb tota la unitat de producció (la família).

La subvaloració severa de la força de treball permet el capitalista de pagar salaris tan ruïnosos que forcen creixentment les mullers cap al mercat capitalista de treball, és a dir, les família són tan insuficientment compensades pel llur producte, la força de treball, que tant el marit com la muller han de treballar directament per al capitalista. Per a la muller, això és sobreexplotació: no és compensada per la feina en produir força de treball al seu valor real en la llar, i és després explotada per segona vegada quan treballa en la força laboral.

Així, el primer error en l’anàlisi de James-Dalla Costa és la presentació de la muller com a sense-salari, mentre que hem vist que els seus «salaris» són realment una part dels salaris del marit. James i Dalla Costa reïfiquen la mateixa mistificació que serveix tan bé al capitalisme! És a dir, accepten que el salari pertany al marit, fent del marit una mena de «cap» sobre la muller en la «fàbrica» domèstica. L’anàlisi James-Dalla Costa no realitza una de les principals tasques d’anàlisi marxiana, que és anar per sota de les aparences i mistificacions produïdes per les relacions capitalistes de producció fins a la percepció de les relacions reals de producció. En les veritables relacions de producció de les quals n’és part la família, el marit i la muller són de fet companys en un únic procés de producció, i els salaris són realment pagament pel producte d’aquella companyia de producció. En breu, la muller no és un dependent, sinó que és en realitat una companya.

Per tant, la tasca real dels marxistes en relació a la família és destruir els vels de mistificació que serveixen 1) per confrontar la muller contra el marit, i 2) permetre la subvaloració sistemàtica de la força de treball. Com ho podem fer? Demostrant a homes i dones treballadors, a mullers i famílies de classe treballadora, com les enganyen els capitalistes i com els capitalistes han girat mullers contra marits per evitar que les mullers s’adrecen contra els caps i lladres i opressors reals: els capitalistes. D’aquesta manera, els marits de classe treballadora poden arribar a entendre que el preu de la petita tirania damunt la muller és un empobriment perpetu; les mullers poden arribar a entendre que el marit no és un «cap» ni l’opressor real i que l’empobriment de tota la família és un producte de la capacitat del capitalista de negar el dret just de la muller i de la família al repagament al seu valor real de la feina esmerçada en la producció de la mercaderia força de treball.

Fantasies revolucionàries

Aquests errors en l’anàlisi bàsica de James-Dalla Costa porten, alhora, a profunds problemes d’estratègia i tàctica com es manifesten en els moviments «salaris per a la feina de la llar» o «poder de les dones». Primer, la mistificació dels salaris continguda en l’anàlisi (en conjunció amb una correcta apreciació de la família com la unitat per a la producció i reproducció de força de treball) produeix a la pràctica (en la traducció d’idees escrites en acció concreta en la vida quotidiana) una attitud antagonista envers els homes en general, com si els homes de classe treballadora foren d’alguna manera «responsables» de l’opressió psicològica i dependència econòmica de les mullers.

Materials amb aquesta anàlisi que han estat traduïts de l’italià mostren una tendència marcada a identificar totes les mestresses de casa, amb independència de la llur classe social, com a obreres «oprimides». Això porta a situar «la dona com a classe» i a la conclusió que una dona de classe mitjana alta i una dona de classe treballadora tenen més en comú l’una amb l’altra com a obreres «sense-salari» que les mullers de classe treballadora tenen amb els llurs marits de classe treballadora. L’argument de la dona-com-a-classe (o casta) porta a la promoció de divisions greus dins de la classe treballadora; porta les dones de classe treballadora a desastroses aliances amb organitzacions de dones burgeses; per damunt de tot, ataca el desenvolupament de consciència de classe en dones de classe treballadora, per enfortir la ideologia burgesa d’«homes com a l’enemic» i «dones com a casta», que és tan destructiva per a la lluita per l’emancipació de les dones.

L’argument que comença «si la vostra producció és vital per al capitalisme, refusar de treballar és una palanca fonamental de poder social» condueix a una crida tàctica-com-a-estratègica per a una «vaga general de mestresses de casa». Aquest argument és desesperadament idealista. És una deducció «lògica» d’una anàlisi incorrecta que resulta en una fantasia revolucionària completament il·lògica. En el primer cas, una vaga general de mestresses de casa (una tàctica que sembla haver caigut en orelles sordes d’ençà que fou proposada per primera vegada a l’antiga Grècia) no comportaria l’aturada del capitalisme, per bé que imposaria un patiment indescriptible sobre les poques llars de classe treballadora que hi fossen visitades. Qualsevol nombre d’homes no-casats anirien a la feina cada matí, encara que els infants no es maneguessen tots sols amb la mateixa facilitat. A més, en una sèrie d’indústries que empren treball migrant, obrers no-casats són amuntegats en barracons durant la setmana i fornits de prostitutes cada nit de dissabte tan a Europa com a Nord-Amèrica.

No és cert que la família nuclear siga indispensable per al capitalisme. Profitosa i útil, sí, però allà on és profitosa i útil, se la dispensa ben ràpidament. Així, una «vaga general de mestresses de casa» giraria marit contra muller, ja que una «vaga» així seria contra marits i infants, mentre que deixaria el capitalisme intacte. De fet, els capitalistes sens dubte riuen fins a adormir-se de nit pensant en aquesta situació ideal: tindre marits i mullers lluitant els uns amb les altres amb tanta energia com el capital ha estat capaç de generar entre obrers negres i blancs!

Finalment, la mateixa demanda «salaris per la feina de la llar» és, a la pràctica, reformista i contra-revolucionària. John Kenneth Galbraith ja ha fet un prec per un programa de salaris per a la feina de la llar. Galbraith és el veritable portaveu d’aquella classe de tecnòcrates als qui podem agrair la «guerra contra la pobresa», la «triple revolució» i altres programes per al conteniment d’una possible revolució proletària nord-americana. Com Lenin assenyalà fa temps en els seus debats amb els economicistes, les concessions més fàcils i més barates que el capital pot fer són les que envolten salaris i suborns econòmics. El resultat objectiu de la reivindicació «salaris per a la feina de la llar» seria una campanya reformista (enèrgicament promoguda per les propietàries i editores petit-capitalistes de la revista Ms.). La reivindicació probablement seria concedida, en mig de sospirs d’alleugeriment de la burgesia, a totes les mestresses de casa (incloses les germanes «oprimides» els marits de les quals s’emporten 50.000 dòlars l’any) en forma de petites «pagues domèstiques» a les mestreses de casa. La «concessió» hauria de provindre de l’estat, a partir dels impostos de la classe treballadora: així la família de classe treballadora no guanyaria ni un penic extra. De fet, perdrien diners, perquè dels llurs impostos sortirien les «pagues familiars» per a les dones de classe mitjana i mitjana-alta. Així, porcions dels salaris de classe treballadora que podrien anar a alimentar famílies i educar infants o fornir assistència sanitària s’emprarien com a diners de propina per a dones ja significativament privilegiades però psicològicament «oprimides». Deixant de banda la qüestió fiscal i de pagues, aquestes «pagues domèstiques» o «salaris per a mestresses de casa» permetrien el capital a subvalorar els salaris encara més. Lluny d’«alliberar» les mestresses de casa en fornir-les de part dels «llurs per a despeses pròpies» la conseqüència real seria forçar-les encara més cap al mercat laboral.

El que James i Dalla Costa han fet pel cantó positiu és elevar el debat sobre la natura real de la família i la veritable funció del treball domèstic. En aquest sentit, el debat també s’ha focalitzat en els biaixos i sexisme que s’arrosseguen dins del marxisme per distorsionar l’anàlisi de dones i de la família. Del cantó negatiu, el moviment de «salaris per a la feina de la llar» ha produït objectivament una fantasia contrarevolucionària per comptes de programa revolucionari genuí.