Marlene Dixon

De la sobreexplotació de dones

1977

Publicat originàriament com a «On the Super-Exploitation of Women»

Feminisme i marxisme, feminisme marxista, tots han florit d’una manera o altra en els esculls dels problemes duals de biologia i de la família. La veritat evident en ella mateixa és que homes i dones són duts a aquest món dels ventres de dones en penes i dolors. És igualment evident en ell mateix que la base de la divisió opressiva i sexual del treball i la subjugació de dones en la família sota el capitalisme és la funció reproductiva de les dones. La subjugació de dones deriva de la dependència durant la gestació i la criança – i aquesta dependència, alhora, és realment la dependència de l’infant humà (que és la dependència de l’espècie humana, de la societat humana en les dones). Com l’antropòloga Leacock assenyala en la seua introducció a l’obra d’Engels Origen de la família, la propietat privada i l’estat:

En certa forma és l’alienació última de la nostra societat que la capacitat de donar a llum s’haja transformat en una càrrega. La raó no és simplement que, com que les dones crien infants, són més limitades en moviments i activitats. Com assenyalen els continus indicis antropològics, això no era un obstacle ni tan sols sota la limitada tecnologia de la vida caçadora-recol·lectora; certament no té rellevància avui. Tampoc el baix estatus de les dones seguí simplement el declivi de llur importància en la producció alimentària quan els homes passaren a l’agricultura.

Les feministes han argumentat sovint (amb intenció o sense) que la biologia – la capacitat de donar a llum – és el factor limitant en moviments i activitats de les dones. Amb tot, en la nostra era tecnològica, on no cal més que una petita pressió del dit per disparar un coet atòmic, programar una computadora o operar una màquina d’escriure, és obvi que el fet biològic de la maternitat no és en i per si el factor limitant. Els factors limitants s’han de trobar en les relacions socials de producció i en les relacions socials de la família sota el capitalisme, com suggeria Engels. Engels argumentava que la subjugació i l’opressió de les dones es poden resseguir fins a aquells factors que provocaren que el grup de parentiu comunal es trencàs i que famílies individuals se separassen com a unitats aïllades, econòmicament responsables del manteniment dels llurs membres i de la criança de noves generacions. La subjugació del sexe femení es basava en la transformació de la llur feina socialment necessària en un servei privat per al marit que tingué lloc a través de la separació de la família respecte del clan. Fou en aquest context que la feina domèstica de les dones passà a realitzar-se sota condicions d’esclavitud virtual. Quan Engels argumentava que la formació de la família patriarcal aïllada com la unitat econòmica de la societat (per comptes de la comunitat sencera) havia de veure’s com «la derrota en la història universal del sexe femení», de fet identificava la institució amb la qual s’acomplí «la derrota en la història universal del sexe femení». Leacock resum el procés:

La característica rellevant del matrimoni monògam fou la seua transformació de la família nuclear en la unitat econòmica bàsica de la societat, dins la qual una dona i els seus infants esdevenien dependents d’un home individual. Sorgint en conjunció amb relacions explotadores de classe, aquesta transformació resultà en l’opressió de dones que ha persistit fins avui.

No som equipats amb màquines del temps, i no podem verificar les hipòtesis d’Engels quant als orígens de la «derrota en la història universal del sexe femení». Podem, però, demostrar que la «subjugació del sexe femení es basava en la transformació de la llur feina socialment necessària en un servei privat per al marit» i que sota el capitalisme les institucions de família nuclear, monogàmia (per a dones), la definició sexual dels rols socials de les dones, i l’apropiació privada de la llur força de treball i el llur poder reproductiu són la base de la llur subjugació.

Si contemplam la família europea històricament, veiem que abans de l’aparició del capitalisme industrial i monopolístic, la família, com a agrupament de parentiu extens, era la unitat econòmica de la societat. La família era una unitat de producció així com una unitat de consum. Amb el triomf complet de la producció de mercaderies, la família aparegué reduïda d’una unitat de producció a una unitat dependent de consum, d’una organització de parentiu extens a la família nuclear definida pel matrimoni contractual. Aquesta transformació de la família acompanyà la transformació de la feina (en la unitat de producció familiar) en mercaderia força de treball (la capacitat de treballar venuda com a mercaderia el preu de la qual és el salari). Aquests desplaçament en la funció i organització de la família també crearen desplaçaments en la funció i rol de les dones. Com que la família s’aïllava creixentment de qualsevol forma visible de producció de mercaderies, esdevenia, en aparença, més i més aïllada de l’organització social i econòmica central de la societat en general. La reducció de al família de la unitat central d’organització social al que semblava ésser una perifèria «privada» adjunta a l’organització social «real» (producció de mercaderies) resultà en la «marginalització» de la feina de les dones i en la natura devaluada (sense salari) de la tasca domèstica femenina. Semblava que la família era marginal per al capital, marginal per a la producció de mercaderies. Així semblava que la feina domèstica de les dones i, per extensió, les mateixes dones, dependents dels salaris dels llurs marits, eren de poca vàlua.

Aquesta dependència aparent justificava la perpetuació de la supremacia masculina, del marit com l’autòcrata de la família, o de la muller com a adequadament dependent i servil, tenint l’estatut d’un serf vinculat pel contracte matrimonial.

Amb tot, l’aparent «marginalització» de la família i de la feina de les dones en la llar mistificava la funció real de la família sota el capitalisme: la producció i reproducció de la força de treball. Engels escrivia a Origen de la família, la propietat privada i l’estat:

Segons la concepció materialista, el factor determinant de la història és, en darrer terme, la producció i reproducció de la vida immediata. Però això mateix és d’un caràcter doble. D’una banda, la producció dels mitjans d’existència, d’aliments, d’indumentària i d’allotjament, i les eines necessàries per aquella producció; d’altra banda, la producció dels mateixos éssers humans, la propagació de l’espècie. [1]

Marx reconeixia al Capital que el «factor determinant en la història és la producció i reproducció de la vida immediata», i assenyalava que pren la forma, sota el capitalisme, de la producció i reproducció de força de treball. En breu, la família no és «marginal» a la producció de mercaderies; tota producció de mercaderies és dependent de la família per l’única mercaderia de la que tota la societat capitalista és dependent: la mateixa força de treball humana.

Marx prengués aquests factors en consideració en la teoria laboral del valor. El valor de la mercaderia força de treball (diferenciada del seu «preu» - salaris) és determinada per la quantitat de temps de treball socialment necessari requerit en la producció i reproducció generals de força de treball. En breu, la feina de tota la família com a unitat, incloent la reproducció de nous proletaris així com la reproducció de la força de treball del marit, allò que el marit requereix per descansar, recuperar-se i enfortir-se per a la feina de l’endemà – tota aquesta «feina domèstica» determina el valor real de la força de treball assalariada. El salari, doncs, no es paga estrictament per les hores que un obrer passa treballant per al capitalista com a individu. El valor real de la força de treball deriva de la feina de la família com a unitat, i es paga en compensació pel temps de treball agregat socialment necessari esmerçat per tota la família en la producció i reproducció de la mercaderia força de treball. El salari de l’obrer, el valor d’intercanvi de la força de treball, es paga a la unitat que produí la força de treball: la família. Aquesta és la teoria laboral del valor. És la subestructura invisible de les relacions socials de la família. Amb tot, per a les dones, el fet que siga invisible és el fet pertinent!

La supremacia masculina institucionalitzada, arrelada en l’organització social de la família nuclear sota el capitalisme tardà, serveix per mistificar la natura real dels salaris i els determinants reals del valor de la força de treball en crear l’aparença que la feina socialment necessària d’una dona no és la producció i reproducció de força de treball, sinó un servei privat al marit. Aquest joc de mans es pot acomplir degut a la natura mistificadora peculiar de la producció de mercaderies sota el capitalisme en la qual sembla que 1) tan sols la producció capitalista de mercaderies produeix plus-vàlua, és a dir, és feina productiva i 2) el treballador contracta lliurement, com a individu, la venda de la seua pròpia força de treball personal. Per tant, com que la feina de la muller sembla ésser un servei privat al marit, completament separat de la producció de mercaderies, se segueix que el seu manteniment, els seus infants i la seua feina semblen ésser de l’única responsabilitat del marit, sense relació al valor de la seua força de treball, i per tant del seu salari. Aquests dos factors suposen que la feina productiva d’una dona, en la producció i reproducció de la mercaderia força de treball, és mediada a través de la família; i que la seua contribució a la plus-vàlua apropiada de la feina del marit s’amaga en el sistema salarial individual del capital. Quan la seua mercaderia – la mateixa força de treball – va al mercat sembla com la possessió d’un únic individu, per comptes del que és realment: el producte col·lectiu de feina domèstica en la família. D’aquesta manera el preu de mercat de la força de treball es pot separar del valor real de la força de treball. Una vegada passa això, la feina d’una dona sembla alhora sense paga i sense valor, quan, de fet, el valor de la seua feina hauria d’incloure’s en el salari de l’home, és a dir, el preu de la força de treball d’ell.

Com a conseqüència de la mistificació de la família (disfressar la veritable funció de la família com la unitat de producció de la mateixa força de treball), les relacions socials dins de la família, entre marit i muller, poden prendre el caràcter de les relacions socials del capitalisme. Com Engels assenyalà fa molt de temps, la muller es troba davant del marit com el proletariat davant de la burgesia. Aquest antagonisme és una conseqüència de la natura mistificada de la feina domèstica, i crea la falsa aparença d’una situació típica d’altres formes de treball sense paga, com l’esclavitud:

D’acord amb el sistema salarial fins i tot el treball impagat sembla treball pagat. Amb l’esclau, al contrari, fins i tot la part del seu treball que es paga sembla impagada. És clar que, per tal de treball, l’esclau ha de viure, i una part de la seua jornada laboral es dedica a substituir el valor del seu propi manteniment. Però com que no hi ha cap negociació entre ell i el seu amo, ni hi ha cap acte de compra-venda entre les dues parts, tot el treball sembla lliurat a canvi de res. [2]

Com que «no hi ha cap acte de compra-venda entre les dues parts, tot el seu treball sembla lliurar a canvi de res»; és a dir, la muller sense salari és «dependent» del marit per la seua subsistència; el seu estat sense salari en la família la redueix a una «esclava» del marit. De fet, rep una «porció» del salari del marit que sembla en la unitat familiar mistificada no com una participació justa en la mercaderia produïda col·lectivament, la força de treball, sinó més aviat com la substitució del «valor del seu propi manteniment». Amb tot ni el marit ni la muller no són conscients de la determinació real (teòrica) del valor de la força de treball, i així es confronten l’un amb l’altra dins del contracte matrimonial com a «proletariat davant de la burgesia».

En la relació dins de la família de (muller) proletariat a (marit) burgesia la relació contractual pren un caràcter esclavista que reflecteix les relacions socials del capitalisme:

Ço que el treballador ven no és directament el seu treball, sinó la seua força de treball, la disposició temporal d’allò que fa al capitalista... Aquest és tan el cas que no conec si per les lleis angleses, però certament per algunes lleis continentals, es fixa el temps màxim pel qual es permet a un home de vendre la seua força de treball. Si se’l permetés de fer-ho per qualsevol període indefinit l’esclavitud seria immediatament restaurada. Una venda així, si comprengués la seua vida, per exemple, el faria d’immediat l’esclau de per vida del seu ocupador. [3]

L’hostilitat generada entre marit i muller en la família deriva de la mistificació que resulta de fer una muller «l’esclava de per vida del seu ocupador» perquè no hi ha un temps màxim fixat sinó més aviat un període indefinit, en el qual s’espera que la muller treballe per al marit. Aquesta mistificació serveix bé el capital, ja que no tan sols garanteix treball barat (ja que la força de treball de les dones com a mullers no s’ha de compensar pel seu valor real), sinó que també desplaça l’hostilitat i frustració de la dona fora del capital i cap al marit. Tant marit com muller en el proletariat són així enganyats i estafats pel capital pel benefici i intencions del capital. El sistema és encara més viciós perquè serveix per fer del marit un còmplice involuntari del capital en la subjugació i explotació de dones.

Examinam el benefici per al capital. Essencialment, el sistema permet al capitalista de subvalorar la força de treball, és a dir, de comprar la mercaderia força de treball a un preu (salaris) molt per sota del seu valor real. Això s’acompleix tan sols a través de la natura no reconeguda de la feina domèstica de les dones. Per mostrar l’abast d’aquesta subvaloració, estimam que suposaria la mateixa feina en el mercat obert.

Un estudi de Chase Manhattan del 1970 mostra que la setmana laboral mitjana d’una dona cada és de gairebé 100 hores.

Hores

Taxa

Valor

Feina

Per setmana

Per hora

Per setmana

Atenció a la mainada

44.5

$2.00

$89.00

Cura de la llar

17.5

3.25

56.88

Cuina

13.1

3.25

42.58

Rentat de vaixelles

6.2

2.00

12.40

Fer la bugada

5.9

2.50

14.75

Comprar aliments

3.3

3.50

11.55

Jardineria

2.3

3.00

6.90

Fer de xòfer

2.0

3.25

6.50

Manteniment

1.7

3.00

5.10

Cosir

1.3

3.25

4.22

Dietista

1.2

4.50

5.40

Practicant

0.6

3.75

2.25

99.6

$257.53

Per a dones de classe treballadora, la dedicació de temps i el llur «valor setmanal» hauria d’ésser encara més gran. La mateixa relació sense paga, privada i contractual en la família ha suposat que la feina domèstica haja romàs intensiva en feina. La racionalització i el desenvolupament tecnològic dels mitjans de producció en l’esfera domèstica han romàs primitiva ja que ni la competència ni les pressions salarials hi operen. Com que no es paguen salaris, el temps de treball pot prendre un caràcter «indefinit». Com que no es bescanvien mercaderies entre marit i muller, fins i tot la part de la feina de la muller que es paga sembla impagada. Tot això pren la màscara d’«esclavitud domèstica» i el marit apareix com «l’amo de l’esclava».

La natura real de la feina de les dones en la família esdevé absolutament clara quan ens adonam que la feina de la casada cau estrictament en el sector serveis. Així, si una dona treballa per un salari com a mestressa, cambrera, bugadera, cosidora, mainadera, dona de neteja, donzella, companya, etc., és comptada com a part del proletariat assalariat. És tan sols quan una dona es casa que aquesta feina es defineix com la «producció de valors d’ús fora de la producció capitalista de mercaderies». Per tant, no és com o què es produeix, és el contracte matrimonial el que determina si la feina femenina té salari o no! És l’estatus muller el que redueix les dones a una feina sense salari i sense valor. És el contracte matrimonial el que atorgar al marit el dret legal a l’apropiació directa de la força de treball femenina a cost de subsistència i sense salaris com a servei privat legalment degut a ell per la seua muller.

Podem també entendre ara que bona part del sector serveis, com la mestressa de casa, no simplement produeix «valors d’ús», sinó que, de fet, suma en la producció de la mercaderia bàsica de la força de treball en la mesura que el sector serveis contribueix a la reproducció de força de treball. En breu, bona part del sector serveis de l’economia realitza «la feina de dones», substituint la «muller» en el cas dels obrers solters.

La feina sense salari de les dones a la llar és el veritable baluard dels costos laborals barats. No és cap meravella que s’esmercen enormes sumes per garantir l’educació i el condicionament de dones vers l’acceptació d’aquesta disposició? Ja que les enormes sumes esmerçades en educació i publicitat són una pitança comparat amb el que costaria compensar el valor real de la força de treball domèstica femenina.

Per als marits, mantindre una muller en la subsistència és un molt bon tracte, ja que els seus salaris tots sols no cobririen les despeses (per no esmentar el servei personalitzat) de gairebé 250 dòlars setmanals per pagar el confort i benestar d’ell mateix i dels seus infants. És per això precisament que molts homes, en no adonar-se de la natura mistificada tant dels salaris com de la feina de les dones, han romàs campions de la família i del «lloc de la dona a la llar» - campions en pro dels beneficis reals, tangibles i materials de tindre a mà, objectivament, no res menys que una mena de treball esclau.

Amb tot, els beneficis per al capital no s’han exhaurit encara. Degut a la natura mistificada de la feina de les dones, el capital és capaç de subvalorar consistentment i creixent el preu del treball assalariat fins al punt que, en l’economia moderna, tan sols estrats privilegiats del proletariat i les classes mitjanes són capaces de guanyar salaris suficients per crear una família i mantindre una muller amb un nivell de vida acceptable «per damunt de la línia de pobresa». Molts salaris són tan subvalorats que s’impulsen les dones casades a la força de treball per tal de sostindre la família. Això facilitat la utilització pel capital de la feina femenina en l’exèrcit industrial de reserva per retallar salaris masculins mentre encara recull els beneficis de la feina domèstica sense salari de dones. En breu, les dones treballadores són sobreexplotades quan entren en la força de treball: primer, a través de l’apropiació directa de plus-vàlua en la producció de mercaderies, i després una segona vegada a través de l’apropiació indirecta (mitjançada per la família) de valor procedent de la feina domèstica.

Conclusió

Per tant, és fonamentalment la institució de la família nuclear tal com existeix sota el capitalisme i les limitacions consegüents d’una funció «adient» de la dona en la producció i reproducció del proletariat (maternitat) la que facilita la sobreexplotació per part del capital de la feina femenina en la producció capitalista de mercaderies. La teoria laboral del valor sosté que els salaris a valor real inclouen els costos de la producció i reproducció de la força de treball. Inflació, desocupació i força de treball devaluada (salaris deprimits) exerceixen una pressió constant per forçar les dones a sortir de casa i a entrar en la força de treball. Això sempre ha estat característic del capitalisme, com Marx assenyalà fa molt de temps, però avui l’ocupació de les dones creix continuadament. A més, les dones de classe obrera circulen constantment a través de la força de treball: 1) les dones treballen abans del matrimoni i durant els primers anys de matrimoni; 2) les dones deixen la força de treball quan els fills són nadons o en la primera infància; i després 3) tornen al mercat laboral quan els fills arriben a la infància tardana o s’han fet grans. Aquest ritme és somogut sempre que hi ha contraccions i expansions d’ocupació i de nivells salarials. La contracció i expansió de nivells salarials opera per regular la utilització de mà d’obra femenina com a part de l’exèrcit industrial de reserva. Les dones tendeixen a veure’s forçades en el mercat laboral: 1) quan hi ha una demanda de masses més grans de força de treball; i/o 2) quan la demanda de força de treball barata es pot cobrir amb els salaris devaluats de les dones o amb la feina a temps parcial de les dones. Inversament, les dones són forçades a deixar el mercat laboral en períodes d’estagnació en el mercat simplement perquè poden reabsorbir-les dins de la família nuclear.

La circulació de dones a través de la força de treball assalariada, la identificació principal de les dones mateixes com a mullers i mares i així tan sols «obreres temporals» (que produeix una consciència de classe negativa o molt feble), i la discriminació institucionalitzada contra les dones serveixen totes per facilitar la sobreexplotació de dones sota el capitalisme. Aquesta sobreexplotació s’expressa amb: 1) la negació pel capital de compensació per la feina consumida en la producció i reproducció de força de treball; 2) la infravaloració sistemàtica de la feina femenina assalariada; 3) el forçament de dones desproporcionadament cap a les feines pitjors i més degradants; i 4) el forçament de dones a una feina de temps parcial o de temps complet a més de la completa responsabilitat de la feona domèstica (així les dones treballadores casades assumeixen dues feines a temps complet, però se’ls paga el salari de tan sols una).

Després d’una investigació, les dones de classe treballadora són clarament el sector més oprimit i sobreexplotat de tot el proletariat. Les càrregues més elevades les porten dones de minories racials i nacionals. L’arrel de la subjugació i explotació de les dones no és la família humana com a tal, sinó la família nuclear tal com s’organitza i explota sota el capitalisme avançat.

La serventa o muller hauria no tan sols de realitzar certes funcions i mostrar una disposició servil, sinó que és igual d’imperatiu que mostren una facilitat adquirida en la tàctica de la submissió – una conformitat entrenada amb els cànons de la submissió efectiva i conspícua. Fins i tot avui aquesta aptitud i destresa adquirida en les manifestacions formal de la relació servil les que constitueixen l’element cabdal d’utilitat en els nostres servidors altament pagats, així com un dels ornaments cabdals de la mestressa de casa ben criada... És òbviament prou clar, per a qualsevol que es preocupe de veure-ho, que la nostra disposició envers subalterns i altres inferiors dependents pecuniàriament és la disposició del membre superior d’una relació. [4]

Tampoc els marxistes haurien d’ignorar una de les primeres dones socialistes americanes:

Tindre tota una criatura humana consagrada al seu servei personal directa, a plaure’l i satisfer-lo de tota manera possible – això ha mantingut l’home egoista més enllà del grau que pertoca al nostre estadi de creixement social... Orgull, crueltat i egoisme són els vicis de l’amo; i aquests s’han mantingut forts al si de la família a través de la falsa posició de les dones. [5]

El conflicte entre homes i dones, marits i mullers, no és un «complot feminista petit-burgès» per dividir la classe obrera, sinó un producte real de les relacions socials cruels i explotadores del capitalisme. De fet, cap esfera de la vida d’una dona de classe treballadora és lliure de l’explotació facilitada per la supremacia masculina institucionalitzada.


NOTES

1 . Friedrich Engels, The Origin of the Family, Private Property and the State (Moscow, Progress Publishers, 1972), pp. 5-6.

2. Karl Marx, Wages, Price and Profit (Peking, Foreign Languages Press, 1973), p. 51.

3. Ibid., p. 44.

4. Thorstein Veblen, The Theory of the Leisured Class (New York, Viking Press, 1964), p. 105.

5. Charlotte Perkins Gilman, Women and Economics (New York, Harper and Row, 1966), p. 3