H.M. Hyndman

La evolució de la revolució


Secció II: L’ascens i la caiguda de l’esclavitud

Capítol XI: L’esclavitud en decadència (2)

Així, fins i tot ja en el segle III i IV de la nostra era, l’esclavitud deixava gradualment però certa d’ésser la força econòmica dominant en l’Imperi Romà. Això ara ens és clar. No ho apreciaren en l’època. Rarament en la història cap minoria dirigent entén l’estadi al qual ha arribat en el procés inevitable de la pròpia decadència. Encara més rarament la majoria dominada copsa les causes reals de la pròpia subjecció, o comprén el nivell al qual s’ha elevat com a resultat del seu desenvolupament social completament inconscient. El mateixa val pels esclaus i l’esclavitud. Els esclaus es revoltaven sovint i lluitaren valentament per lliurar-se de les cades d’una pressió econòmica, social i personal intolerable. Però fins i tot quan reeixiren temporalment no veien cap escapatòria del sistema que els esclafava, torturava i massacrava, excepte de posar els llurs amos sota la mateixa predicació que havien patit ells mateixos. Les llurs revoltes foren en general fracassades, perquè l’època no era madura per emancipar-se. Se sacrificaven cegament, en el llarg registre del martiri de l’home per la ignorància i crueltat de la pròpia espècie, que treballa inconscientment i horrible el seu camí cap endavant i cap amunt fins a un alliberament final de la subjecció. Però aquest desenvolupament tan sols podia arribar segles i segles després, sota condicions econòmiques que els cervells més capaços de tots els temps no podien anticipar; condicions que nosaltres mateixos amb prou feines podem percebre quan tenim tot el sistema que funciona al voltant nostre.


Per molt justificables, ben organitzats i ben dirigits que fossen els aixecaments d’esclaus a Itàlia, Sicília, Gàl·lia i arreu no podien assolir, malgrat el coratge i la grandesa demostrades del gladiador Espartac, ço que fou aportat en el curs de centenars d’anys des de sota pel creixement invisible de forces econòmiques i socials. L’esclavitud fou lentament rossegada, encara que no tan sols la servitud, la seua successora, sinó la mateixa esclavitud real, ha sobreviscut, fins i tot a Europa, fins a temps moderns. Les causes econòmiques de decadència i declivi eren constantment en acció, mentre l’Imperi encara mantenia un aspecte de grandesa i permanència que enganyava fins i tot els invasors que infligien la seua destrucció final.


Les causes de la decadència i declivi de l’esclavitud romana es poden resumir en breu:

  1. El cessament de la gran oferta d’esclaus per conquesta que havia omplert els mercats d’esclaus amb esclaus civilitzats en les guerres exitoses de la República i l’Imperi inicial.

  2. L’augment del cost dels esclaus de classe superior degut a la llur escassedat.

  3. La caiguda en l’adquisició de tresor des de fora. Roma havia vençut i espoliat els principals països esclavistes acumuladors de riquesa, i així buidat gradualment el líquid necessari per al pagament d’esclaus i altres luxes.

  4. L’augment del cost de mantindre esclaus, degut als preus elevats de cereals.

  5. Manumissió d’esclaus degut a aquestes causes econòmiques i a l’estatus més elevat d’esclaus sota l’Imperi tardà.

  6. Augment i major efectivitat econòmica dels treballadors lliures com a (a) cultivadors de la terra, (b) artesans en les ciutats.

  7. L’escassedat de metalls preciosos, que destruïa l’economia monetària.

El retorn consegüent a l’economia natural i familiar en el camp el feren pagesos i colons lliures, amb els segons com a precursors dels serfs. Aquests pagesos pel que fa a la participació en producte eren en tots els sentits lliures, una vegada que pagaven els drets als propietaris, i els serveis a l’Estat. L’enorme cost del transport augmentà a mesura que les carreteres ja no es reparaven i la producció per esclaus d’articles de luxe per al mercat d’articles es feia menys i menys rendible.


Simultàniament amb aquest afebliment i decadència del sistema esclau tota l’estructura econòmica de l’Imperi patia un procés lent però implacable de canvi. D’altra banda, l’escassedat de moneda augmentà el poder dels qui en posseïen; i així, més especialment en relació a la terra, enfortí el pes esclafador d’hipoteques i col·locà el deutor a la mercè del creditor, mentre el valor de la terra disminuïa. D’altra bandam, aquesta mateixa escassedat de diners forçà el retorn al petit cultiu i feia inevitable, com hem vist, el pagament en espècie. El producte substituí gradualment els diners per a totes les finalitats de pagament. Impostos en espècie, tributs en espècie, rendes als terratinents en espècie, impost de la terra en espècie, salaris en espècie, pagaments generals en espècie. I mentre tot això s’esdevenia l’organització es deteriorava, i les carreteres empitjoraven constantment. La Roma floreixent de la República i de començament de l’Imperi queia en un estat ruïnós. L’Orient guanyava pes damunt de l’Occident, i el trasllat de la capital de l’Imperi per Constantí fou tan sols un anunci més complet de la política de negligència de Roma, que havia estat seguida pels seus predecessors; mentre les guerres civils per al domini personal servien per aprofundir encara més la pobresa creixent de l’Estat. L’esclavitud no era de cap manera morta; hi havia encara riquesa a l’Imperi d’Orient; però una organització social completament nova creixia del declivi de l’antiga, quan la successió d’invasions bàrbares feren entrar un nou element, reaccionari des del punt de mira econòmic i social. L’antiga Roma era virtualment en ruïnes, i la reconstrucció havia començat, quan onades successives de tribus i hordes bàrbares inundaven totes les parts de l’Imperi – probablement resultat d’un recanvi per la banda del gran gegant que coneixem com a Xina; un moviment d’humanitat asiàtica la causa del qual encara no comprenem.


Ha estat pràctica comuna donar per fet que l’arribada d’aquests pobles, amb la llur energia física i vigor inesgotable, insuflaren nova vida en les formes econòmiques i socials decadents d’una gran civilització en declivi. Fins i tot Marx i Engels eren d’aquesta opinió. Però em sembla que aquesta idea és incorrecta. Els huns, els gots, els francs, els visigots i la resta d’invasors, que ells mateixos posseïen esclaus, eren certament en un estadi inferior de desenvolupament humà que les poblacions els exèrcits de les quals havien derrotat a camp obert, però l’organització social de les quals ja no era prou poderosa per resistir atacs de nombres aclaparadors. Aquestes grans tribus eren totes en l’estat de desenvolupament gentil; cap d’elles havia assolit el punt de civilització. No tan sols això, sinó que el llur sistema social era incapaç d’absorbir-se en la comunitat organitzada molt més altament avançada que els emprava. En conseqüència, la llur influència en les poblacions que caigueren sota el llur domini no era progressiva e cap sentit, sinó contràriament reaccionària. Els conquerits, lluny d’ésser absorbits pels conqueridors, a la llarga els absorbiren i civilitzaren. Però aquesta fou l’obra de segles. I és l’extrema dificultat de seguir les passes d’aquest llarg procés que fa la història de l’anomenada Era Fosca encara obscura avui.


L’enderrocament complet d’esclavitud sembla haver estat aturat, més que no pas accelerat, per l’adveniment dels bàrbars. Els pagesos lliures, els colons i els treballadors lliures de la ciutats, que anaven cap endavant de la mà en una nova combinació, els detalls de la qual tan sols podem suposar, es trobaven immerses per un flux d’estrangers incultes i bàrbars, que no podien entendre, i els mètodes dels quals implicaven en molts casos la destrucció completa d’allò que era més útil i bell fins i tot en el període decadent de la llur pròpia civilització. No fou fins que la barreja de races i sistema que ho fusionava fou clarificada, en cert grau, per la quasi-civilització dels invasors, que l’avenç recomençà. Això era, de fet, el que s’hauria esperat. Un desenvolupament superior de societat humana pot concebiblement influir, transformar i gradualment elevar una d’inferior, però no hi ha cap exemple en la història de la raça on la imposició d’una forma inferior damunt d’una de superior haja contribuït al progrés. Tampoc no hi ha cap exemple més convincent que això que la reeixida invasió de l’Imperi Romà en declivi pels bàrbars de fora. Aquesta ha estat sempre la idea popular, i la ciència creixent de la sociologia, en aquest com en altres casos, confirma l’instint popular.


A partir d’aquest període de conquestes bàrbares la forma següent de servitud humana, el feudalisme i el servilisme, s’establí gradualment; encara que a la Gàl·lia, molt abans d’aquestes conquestes, havia crescut una forma un xic similar de relacions socials. Els coloni i fins i tot els petits llauradors lliures eren a punt de constituir la base d’aquest sistema de dominació personal, en oposició a l’esclava o pecuniària, forma prevalent d’explotació humana, encara que totes dues formes existien alhora. De la mateixa manera que un sector important d’historiadors del desenvolupament econòmic i social semblen haver-se equivocat sobre l’efecte beneficiós de la influència bàrbara sobre poblacions que havien assolit el nivell de civilització, un altre conjunt d’analistes, que pertanyen a una escola molt diferent, han acceptat una visió que és palpablement errònia sobre el poder exercit pel cristianisme en tot el període anterior de declivi de l’esclavitud. La llibertat cercada pels cristians no era d’aquest món. Era una emancipació individual de tota forma material d’existència, que es realitzaria amb l’arribada de Crist, que confiadament esperaven en un període raonable, gairebé sempre en vida dels cristians llavors en existència. Les llurs esperances ascendien cap al cel i menyspreaven aspiracions que fossen de natura terrenal. Aquesta consolació espiritual de glòria eterna en el més enllà transcendia de lluny qualsevol gratificació derivada d’un benefici tan transitori com la manumissió o la llibertat completa ací. Hi havia alguns fanàtics, és clar, que es feien una idea més natural de les coses i desitjaven assolir un èxit més tangible, o fins i tot infligir un càstig justificat als llurs perseguidors, amb una acció directa de natura purament sublunar. Tinguessen o no a veure aquests zelotes amb la crema de Roma sota Neró, probablement tingueren un paper en els tres intents fets per cremar el palau de Dioclecià; mentre que l’alegria indissimulada davant del lleig final del seu co-emperador, Galeri, mostrava que albergaven un odi amarg contra els qui els utilitzaven sense miraments. De fet l’habitual incapacitat de divorciar la carn de l’esperit es manifesta en el cristianisme primitiu com en altres creences sobrenaturals.


Però malgrat que els propagandistes cristians cercaven i obtenien el gros dels llurs conversos entre la població esclava, no hi ha res que mostre que els apòstols i pares de l’església es declarassen contraris a l’esclavitud com a institució, mentre fos universalment acceptada pels governants i els magnats de l’Imperi com a part necessària de la societat humana. Lluny d’això, els mateixos esclaus, per cristians que fossen, rebien ordres directes dels llurs dirigents més actius d’obeir els amos en el Senyor. No tan sols aquests dirigents santificats aconsellaven submissió a l’ordre vigent, sinó que els cristians mateixos posseïen esclaus, i no eren cridats per l’Església a manumetre’ls o emancipar-los. De fet, en una data més tardana, el famós sant Tomàs d’Aquino accepta formalment les idees d’Aristòtil quant al creixement natural i necessitat pràcticament indispensables de la servitud. Més tard encara institucions cristianes, sota la propietat i control directes de l’Església, foren ben lentes en manumetre els llurs esclaus i serfs; i en realitat tan sols ho feren quan aital manumissió era econòmicament beneficiosa per al millor cultiu de les llurs propietats agràries.


El cristianisme, en breu, durant general contemplà l’esclavitud personal com a institució necessària, de la mateixa manera que aquesta mateixa religió i els representants de les seues diverses sectes contemplen l’esclavitud salarial avui. La compensació per la degradació i misèria ací seria assolida en la forma de felicitat eterna en el més enllà – una visió molt conservadora i consoladora de l’explotació humana. Però el cristianisme no és menys culpable d’aquesta tendència d’acomodar-se a les condicions prevalents de l’època pel que fa a l’esclavitud que el fetitxisme, l’adoració del sol, el budisme, el mahometanisme o qualsevol altra religió. Tan sols quan es fa l’afirmació que el cristianisme fou un actor efectiu en precipitar la caiguda de l’esclavitud es fa necessari assenyalar que el fundador i els pares de la fe majoritàriament asiàtica eren tan poc disposats com els sacerdots de Júpiter, els filòsofs estoics o els emperadors de Roma d’anar contra l’esclavitud legalitzada de l’època. I així com els darrers adoptaren una ètica més humana quan l’esclavitud es feia menys beneficiosa econòmicament, també l’església cristiana, molt temptativament i lenta, prengué la mateixa línia tan aviat com els seus homes destacats eren afectats per les idees més humanes nascudes del canvi de condicions econòmiques i socials.


Llavors, de fet, hem d’admetre lliurement que els fills més nobles de l’església apostòlica eren molt més fortament influïts que els llurs predecessors pagans pel sentiment corrent de l’època. Empraren els llurs poders espirituals per contribuir a manumissions en el llit de mort i a emancipacions quotidianes. La psicologia humanitària, que pot haver anticipat un xic la plena evolució material en les ments més elevades del període anterior, esdevenien ara propietat comuna, en aquest departament particular, de tots els homes decents de religió. Amb tot no fou la religió sinó l’economia la que inaugurà la transformació que, una vegada iniciada, avançà constantment fins a temps moderns. Amb tot, en els nostres dies, és interessant d’observar que en els estats del sud de la gran república d’Amèrica del Nord, en les Índies Occidentals i arreu, l’esclavitud negra fou àmpliament defensada pel clergat de les esglésies cristianes en el segle XIX.


En l’antiguitat, doncs, l’esclavitud personal decaigué per raons econòmiques. Encara existeix allà on aquelles causes econòmiques no han entrat en joc. Però el canvi fins i tot en l’antiga Roma fou molt divers, i l’augment de coloni i pagesos lliures que eren vinculats a la terra pel tribut no lliurà el gros de la població agrícola de la servitud econòmica. Les dues menes de coloni eren sota l’ègida de terratinents, petits i grans. Un conjunt de coloni que eren definitivament lligats a la terra es trobaven un poc millor que els esclaus, sense les cadenes físiques de l’esclavitud. Les llurs persones eren en gran mesura sota el control dels propietaris, i eren exposats a un dur tractament sota la voluntat del llur terratinent. Eren tan absolutament lligats a la terra que se’ls podia vendre, com a llauradors, en tant que part integral de la finca, tot i que no se’ls podia vendre a banda de la propietat. Els colons lliures que pagaven als propietaris tribut en espècie eren en una posició millor. Però fins i tot ells eren sotmesos a una inseguretat tant creixent de possessió, degut al poder del terratinent de desnonar-los a pler, sense cap indemnització per al tinent, que la llur llibertat era enormement limitada. A més, sempre penjava damunt llur la probabilitat d’un augment arbitrari dels llurs pagaments en espècie pel dret de cultivar la terra, de manera que podien ésser reduïts gradualment a l’estatus de serfs vinculats.


Hadrià i altres emperadors romans s’esforçaren per protegir legalment aquests coloni de la tirania personal i econòmica. S’aprovà legislació que impedia els terratinents d’exercir drets il·limitats de desnonament, o d’augmentar la quantitat de pagaments en espècie. Aquests edictes parlen a favor dels colons lliures, i fins i tot garantien alguna protecció als serfs vinculats fins al trencament de l’Imperi, amb el costum que venia a enfortir la llei. Amb l’entrada de les tribus germàniques la protecció legislativa caigué necessàriament.


No hi hagué doncs, ni tan sols en l’estadi més avançat de l’administra imperial, cap abrogació completa de l’esclavitud. Havia fracassat econòmicament i social com a base de tota l’estructura; però encara romania en el seu període decadent com a part de l’edifici, malgrat que la seua duresa general fou atenuada i els seus trets enutjosos foren remeiats. No hi hagué cap trencament. Els canvis foren graduals, encara que continus, i s’estengueren durant eres, durant les quals hi hagué retrocessos que tendien a enfosquir als observadors l’avenç general. L’apotegma admirable, que llença llum damunt de tants passatges foscos de la història humana, que el progrés en la civilització prové d’allò que som acostumats a considerar com «el costat roí» de la societat, no fou mai més directament aplicable que en el desenvolupament de l’esclavitud. L’esclavitud era el costat roí de l’imperialisme romà, el costat dels oprimits, que exhibien totes les qualitats mesquines i degradades de la llur servitud tret de revoltes excepcionals però fútils contra aquesta esclavitud. Amb tot, de l’esclavitud derivà la revolució econòmica i social, acompanyada, però poc influïda, per aixecaments esporàdics i violència, que prepararen el camí cap a les noves formes de servitud i feudalisme. No hi hagué, ni podia haver-hi, cap transformació sobtada; tots els qui ho intentaren, per nobles que fossin les llurs intencions, per útil que fos el llur exemple per a períodes posteriors, amb independència que com aparentment haguessen contribuït pel llur mateix fracàs a accelerar els esdeveniments, en realitat més aviat contribuïren a la reacció, de moment, i no pas a avançar les busques revolucionàries del rellotge del desenvolupament humà. Tan sols quan s’havia assolit inconscientment l’estadi on recollir el fruit era possible pogueren els més capaços i abnegats de la nostra raça, en entendre els fets materials i socials del llur entorn, a reaccionar mentalment en un cert grau davant d’aquest entorn; i així, encara que lentament, però de totes manera útilment, ajudaren a conduir els llurs congèneres pel camí del qual foren els primers a veure la direcció immediata i l’objectiu darrer. La irrupció imprevista i incontrolable de les hordes bàrbares i dels invasors, com l’atac implacable dels jueus damunt Palestina, dels espanyols a Sud-Amèrica i Mèxic, o dels britànics a l’Índia, són casos excepcionals d’agressió racial i social que interfereix amb el curs dels esdeveniments localment, però que no atura l’avenç general.



CAPÍTOL XII: L’ascens i el poder de l’or