H.M. Hyndman

L’evolució de la revolució


Secció VII: El creixement del capitalisme i el socialisme

Capítol XXVI. Revoltes inútils contra el capital

És tan sols quan els diversos desenvolupaments econòmics i socials són col·locats en ordre cronològic que podem entendre l’efecte acumulatiu damunt Gran Bretanya que produí els resultats astoradors que hi seguiren. Abans que aquesta sèrie remarcable de canvis tingués lloc les lluites entre treball i capital no eren de cap manera rares, i s’havien aprovat lleis que donaven als jutges de pau poders per fixar nivells justos de salaris en interès dels obrers entre empleadors i empleats. La darrera lluita important sota aquestes condicions que puc traçar tingué lloc l’any 1756. Fou entre els teixidors de llana i els llurs patrons. Els jutges foren acusats pels teixidors de refusar d’aplicar la llei que fixava un nivell adequat de salaris. Això conduí a una revolta definida, que, malgrat les dificultats que els confrontaven, com l’attitud decidida dels patrons i la inclinació del grau inferior d’empleats de cedir i rendir-se, els teixidors guanyaren. L’any d’aquesta lluita és remarcable, ja que es pot prendre com a registre pràctic de la fi de l’antic sistema d’antagonisme entre artesans com a tals i el capitalisme d’aquell estadi de la indústria.


Poc després la més gran revolució purament industrial de tots els temps començava. Les seues passes cap endavant es poden traçar per les millores en la maquinària del cotó i de la llana i el sistema de comunicacions, amb les dates de les invencions següents:–

L’expansió en població i riquesa durant aquest període a partir de, posam, el 1780, no tenia gairebé precedents fins el moment. En relació a la població, el creixement era remarcable no tan sols en el mer nombre sinó en la proporció dels temps requerit.


Així l’augment en els cent vint anys del 1630 al 1750 s’estima en 800.000, o de 5.700.000 a 6.500.000, o a la mitjana de no pas més de 66.000 cada any. Del 1750 al 1800, però, hi hagué una addició positiva de 3.000.000; del 1801 al 1821 un augment addicional de més de 2.000.000; en els deu anys, del 1821 al 1831, uns altres 2.000.000, que donaven en la darrera data una població total de 14.000.000; mentre el 1841 la població ascendia a gairebé 19.000.000, o aproximadament un 80% més que el total del 1801. Aquest fou un augment fenomenal, que fou acompanyat d’un augment en el poder mecànic de la producció, en gran mesura treballat per dones i infants, calculat en l’època com a igual a la força de treball de 80.000.000 d’homes, però era probablement molt més encara. De la població addicional no pas menys d’1.000.000 eren irlandesos pobres expulsats de la llar, que arribaven a Gran Bretanya a un ritme de 50.000 cada any per competir, com s’ha dit abans, amb treballadors britànics a un nivell de vida inferior. De lluny la major proporció d’aquest augment en el nombre de persones en l’interior eren assalariats sense propietats, dedicats a les manufactures en les ciutats. La proporció de famílies dedicades a l’agricultura havia caigut realment. El 1801 era el 35% del total; el 1814 sols un 25%. L’addició en tot el país a l’agricultura fou tan sols del 7,25%. Amb tot, tan enormement havien millorat fins i tot els mètodes agrícoles, que en quaranta anys la producció de blat tota sola havia augmentat anualment fins a 44.000.000 de búixels, o prou per al consum de 5.500.000 de persones addicionals a la ració de vuit búixels per cap.


Producció i comerç, beneficis i acumulacions pujaven a salts i empentes en el mateix període. Res tan sorprenent s’havia vist mai abans en tota la història econòmica; ni tan sols quan els tresors de la conca mediterrània fluïen cap als peus de l’aristocràcia romana. Fou aquest augment sobtat de riquesa, i el desenvolupament de la supremacia d’Anglaterra en la indústria i el comerç ço que permeté el nostre país de fer front contra el poder enorme de Napoleó, i eventualment derrotar aquell gran general i administrador. Fins i tot durant la guerra les riqueses dels capitalistes i terratinents augmentà enormement. Les xifres mateixes semblen petites en comparació amb estatístiques recents de Gran Bretanya i altres països, especialment els Estats Units d’Amèrica. Alemanya i Japó també han mostrat un progrés extraordinari en el darrers quaranta anys. Però quan examinam la relació de desenvolupament anterior a l’ascens del capitalisme anglès, els anys entre 1801 i 1841 o 1848 constitueixen una època sense precedents en la història humana. Ni un sol departament mostrava res que no fos una expansió fenomenal. Deixant exportacions i importacions de banda, en ésser possiblement capaces de més d’una explicació, trobam que edificis públics, cases habitades de renda considerable, el creixement de grans fàbriques de vapor, el valor de la propietat immobiliària i personal, i les enormement millorades comunicacions totes oferien proves d’una prosperitat extraordinària per als rics. Temps de crisis i de depressió aparent amb prou feines aturaven l’avenç general. L’assegurança d’incendis, que tan sols suposaven 230.000.000 de lliures el 1801, ascendia a 800.000.000 el 1848. A Anglaterra i Gal·les tan sols la renda de la propietat immobiliària augmentà en 40.000.000 de lliures en trenta anys. La totalitat de les classes acomodades compartien aquests resultats sorprenents, i enfortiren les llurs posicions econòmiques i socials en tots els sentits.


Però què passava entre la massa del poble? En la meua Base històrica del socialisme (1883) relatava l’estat paorós de coses per als assalariats que acompanyà aquest augment de riquesa per a les classes propietàries. Aquest repàs es basava en reports oficials i publicacions parlamentàries, i s’enfortia d’investigacions admirables d’observadors estrangers, així com de la feina acurada i abnegada dels grans agitadors i estadistes cartistes, amb les crítiques àcides del noble Robert Owen i les poderoses denúncies de Sadler, Oastler i altres campions del poble. Des de llavors altres han treballat en el mateix camp. El públic, doncs, té actualment un coneixement general però superficial d’allò que passava a Gran Bretanya en aquells llargs anys d’horror per als obrers, quan els capitalistes d’aquesta illa feien i desfeien. Les condicions per a grans sectors dels obrers són molt dolentes a Gran Bretanya fins i tot ara, cent anys més tard. Però en la primera part del segle XIX les atrocitats comeses pels patrons damunt dels homes, dones i infants que eren forçats a vendre la llur força de treball a aquells explotadors de la humanitat excedia, en infàmia contínua i calculada, els patiments generals dels obrers en temps de l’esclavitud personal i la servitud.


Durant tots els cinquanta anys durant els quals el capitalisme estenia el seu control en aquest país els salaris eren molt baixos i els preus molt alts. Era impossible per a un home sol de mantindre la dona i la família decentment amb la remuneració que podia aconseguir treballant pels capitalistes. Tan dura era la competència dels assalariats sense propietats que la remuneració queia per sota del nivell de vida necessari per mantindre els treballadors amb salut. Llavors dones i infants foren arrossegats a la fàbrica esclavitzadora. Les escenes en les mines d’Egipte i Atenes descrites per Diodor Sícul i altres, les històries de brutalitat sota el feudalisme registrades pels cronistes de l’Edat Mitjana, es refereix a homes i dones adults. Els infants patien a casa, però la llur misèria no era, com a norma general, creada deliberadament pels propietaris d’esclaus o de serfs.


Però a Lancashire i Yorkshire, en els temps àlgids del laissez-faire, dones i infants eren les principals víctimes de l’avarícia inhumana de la classe extractora de beneficis. Feien treballar les cones en excés, en les fàbriques damunt la terra i en les mines a sota, fins al punt que tot el futur de la nostra raça era amenaça. Els metges que denunciaven tot el sistema des d’aquest punt de mira, i assenyalaven els perills per a la nació, els inspectors oficials que denunciaven els paorosos abusos que sorgien d’aquests procediments anàrquics en relació a la vida familiar, els polítics i agitadors humanitaris que intentaven d’avergonyir els capitalistes fins a dur-los a un comportament decent i agitar l’opinió pública contra ells – tots i cadascun fracassaren en assolir cap reforma, o cap reducció efectiva d’hores de feina, durant tot un mig segle. Amb els infants dels anys més tendres era encara pitjor, especialment els qui eren enviats des de les cases de treball per tal que els capitalistes en poguessen fer la voluntat en fàbriques i tallers. A aquests infants desgraciats els patrons els feien treballar sistemàticament fins a la mort, esforçats, sota la por constant al fuet, de dotze a quinze hores diàries.


Aquest fou el clímax d’horror. Els fets eren publicats a tot arreu. Com els empresaris esclafaven la mateixa vida d’aquestes criatures per tal de treure’n benefici, era ben conegut i discutit a tota ciutat de Gran Bretanya. Es feren esforços tremends per homes nobles per posar fi a aquesta massacre paorosa dels innocents. Sense cap resultat durant molts anys. Els filantrops de capital eren desproveïts de qualsevol moralitat humana. Fins i tot quan s’aprovà una llei per restringir aquesta llibertat d’esclavització sense control d’infants indefensos no fou acompanyada de cap mitjà per aplicar-ne les prohibicions, i els empresaris simplement continuaren com abans. El llur lema era: «Compra barat, ven car. El treball és tan sols una mercaderia com les altres mercaderies. Els infants són la mercaderia més barata i més fàcilment exprimible d’aquesta mena». Per tant declararen que era interès del país que els fessen treballar fins a la mort com els llurs pares i mares. No és gens estrany que els treballadors de Lancashire fossen desgastats a un ritme de deu anys per generació.


Mentrestant, maquinària nova, que havia arruïnat l’artesania i havia estat utilitzada per mantindre una pressió permanent de desocupats damunt del mercat laboral, per mantindre a la baixa el nivell salarial de les fàbriques, apilava riquesa a un ritme prèviament desconegut. Homes que, com Owen, podien comparar l’esclavitud de les Índies Occidentals, i la dels Estats del Sud de la gran República Americana, amb la condició dels obrers lliures sota el domini del capital de Gran Bretanya, declaraven unànimement que els esclaus personals i els llurs infants eren en tots els sentits – en aliments, roba, allotjament, hores de feina, tractament en cas de malaltia, fins i tot en educació – molt millor que els esclaus assalariats de la llur terra nadiua. És de fet cert que l’esclavitud salarial britànica durant el període ascendent del capitalisme era pitjor en molts respectes que qualsevol esclavitud prèviament coneguda en el planeta.


Si, per tant, hi hagué en la història una època quan la revolta per la força en qualsevol forma era justificable, quan els homes eren amb justícia impulsats a emprar qualsevol mitjà disponible amb l’objectiu d’alliberar-se d’una opressió esclavitzadora insuportable, implacable i sòrdida, aquella època fou el període del 1780, o uns pocs anys abans, fins el 1841-1848 en aquest país. On era en joc l’avarícia del guany i la certesa de procurar-se’l, religió, moralitat, mercè, bon sentiment no tenien lloc de cap mena en la classe governant. La llibertat per a ells volia dir el dret il·limitat de suprimir la llibertat econòmica i social de la massa dels llurs compatriotes, i d’esclafar, empresonar, torturar o penjar tothom qui gosàs de sostindre els drets i el benestar de la massa del poble contra aquesta boja supremacia. Ja que durant la major part d’aquest mig segle o més la llibertat d’expressió, la llibertat de premsa, la llibertat d’associació eren en gran mesura llibertats ben il·lusòries; i quan s’admetien de nom eren reprimides en la realitat. Homes que agitaven per reforma socials raonables i beneficioses eren arrestats i empresonats per mots que mai no havien pronunciat. Uns altres eren deportats de per vida, i no pocs foren penjats per una traïció que mai no cometeren, sota proves que no resistirien ni el més mínim exam imparcial. El poble no tenia cap influència política. La Cambra dels Comuns i la Cambra dels Lords eren totes dues contra concedir ni que fos un modicum de sufragi als obrers. Tota sortida legal que existís per a la ventilació de greuges podia ésser aturada, i sovint ho era. Homes que públicament atacaven els capitalistes i el llur govern sota aquestes circumstàncies ho feien arriscant la llibertat i fins i tot la vida. Tampoc les diverses administracions no vacil·laren de recórrer a la traïdoria més baixa, per tal de provocar el poble a accions d’èxit impossible, i que la repressió pogués exercir-se amb seguretat, o de subornar espies i traïdors en qui poder confiar la revelació de complots que no existien.


Per tant, repetesc, no hi hagué mai una època, ni tan sols sota la tirania més implacable, en la qual l’«acció directa», o la revolta contra les classes posseïdores, no pogués defensar-se més jurament que en aquells dies terribles a Gran Bretanya. S’havia constituït una nova i paorosa esclavitud, de la qual no hi havia escapatòria ni alleugeriment. Servitud penal de per vida per a adults, treball excessiu i condicions físiques escruixidores per a les dones, tortures i treball fins a la mort per als infants. Cap lleure, cap plaer, cap educació. Ansietat constant que fins i tot la miserable pitança setmanal, amb prou feines suficient per mantindre cos i ànima plegat, podria ésser retirada, degut a la instal·lació de nova maquinària millora i la consegüent «sobreproducció». I tot aquest repugnant remolí de desesperació, en el qual les víctimes del capitalisme havien sucumbit sobtadament, arribà al nostre poble gairebé sense preparació. No havien crescut en aquest estat de coses, com sí ho havien fet els esclaus i serfs que eren els llurs ancestres econòmics. Per tant sentien més el patiment. Si mai una revolució violenta semblava no tan sols justificada sinó probablement reeixida, llavors era el moment. La classe dominant era impopular i de males maneres. La seua brutalitat era reconeguda. La força a disposició a través del govern no era de cap manera aclaparadora. El nombre d’assalariats en proporció als sectors de la societat que vivien de treballar era més gran que no pas ho havia estat mai abans. Tot semblava favorable a un gran i victoriós aixecament del poble contra torts insuportables.


A més, l’oportunitat d’aquest aixecament sempre era present. De la mateixa que la pressió implacable del capitalisme explotador començava a sentir-se seriosament, començà la guerra de vint anys amb Napoleó. Amb tota probabilitat la posició política i econòmica dels esclaus salarials hauria millorat considerablement si el gran cors hagués guanyat. La massa de la població no tenia res absolutament a perdre. Certament la guerra donà a la classe oprimida una oportunitat millor – no d’emancipació completa, ja que el desenvolupament econòmica era desafortunadament immadura – si més de no pas la por de l’home en els cors dels llurs pitjors enemics de l’interior, i d’establir en endavant aquelles millores limitades que ni tan sols havien començat de debò fins gairebé mig segle més tard. Parlar de patriotisme era artificiós, donades les condicions dels obrers resumides abans a partir de reports oficials.


Amb tot, no hi hagué èxit. La massa del nostre poble, tan poc educada i ignorant com ho és ara, era llavors pitjor informada de llarg. Els llurs mitjans de comunicació eren encara molt dolents, la cosa feia extremadament difícil una revolta àmpliament organitzada. No hi havia ensinistrament militar general, i les armes no eren fàcilment assolibles. El sindicalisme era en la infantesa, i les aliances professionals possibles eren reprimides per la llei. Cap porció reconeguda del clergat féu costat als obrers ni mantenia els rebels locals en contacte els uns amb els altres, com els «hedge priests». Ball i altres ho feren, segles abans, durant la Guerra Camperola. Però malgrat totes aquestes dificultats podria haver-se assolit una victòria parcial si els assalariats, per manca d’educació, no haguessen dirigit el llur atac a un punt completament equivocat.


Quan s’introdueix una maquinària enormement millorada en qualsevol branca de la producció, òbviament els artesans manuals d’aquella indústria particular són exposat a una interferència ben seriosa. L’eficiència superior de la nova màquina, i la seua capacitat consegüent de retre més, i per tant més barat, articles amb molta menys feina humana que abans, tendeix a llençar a homes i dones, que treballen amb les mans amb els mètodes antics, fora de la feina, i a reduir els salaris fins i tot dels qui continuen amb ocupació. No hi ha cap compensació immediata per aquesta dislocació, ni tampoc n’hi fins molt més tard, si és que n’hi ha llavors. Tres-cents anys abans de les invencions de Hargreaves, Arkwright, Cartwright i Jacquard fossen utilitzades coma mitjà pràctica de filar i teixir a Anglaterra, la màquina d’uin investor estranger fou destruïda per teixidors alemanys, i l’inventor fou mort a bastonades. Aquests teixidors veien que la màquina amenaçava el benestar del llur ofici amb una producció més barata, i prengueren el camí més curt i al llur parer el més pràctic per posar fi a un dispositiu mecànic que aviat posaria el llur treball manual en desavantatge. Teixidors anglesos tres-cents anys després arribaven a la mateixa conclusió que els alemanys. Esclafaren la màquina d’Everett, com s’ha dit, el 1758, i la de Hargreaves el 1764. Però aquesta vegada, en ésser les condicions econòmiques i socials disposades per a l’adopció de processos millorats, no aconseguiren d’aturar l’avenç, per perjudicial que pogués ésser per a ells mateixos, amb la destrucció individual o local. El carro Juggernaut del progrés humà era massa ben equipat per ésser aturat amb mètodes tan primitius. La maquinària es féu pas ràpidament centre industrial petit rere centre industrial petit. La producció més barata i una organització més efectiva tenien una influència inevitable. Els obrers cotoners i llaners especialitzats eren llençats a la desocupació, i els salaris es reduïren ràpidament arreu.


Per tant, per comptes de dedicar-se a aconseguir el control de les màquines – que, de fet, no podrien haver realitzat en aquell estadi – per comptes de donar suport als homes que sostenien una acció política forta – el Duc de Richmond presentà un Decret de sufragi universal a la Cambra dels Lords el 1792 – grans multituds en els centres industrials atacaren les mateixes màquines, no els llurs propietaris, i les esclafaren. Com que raonaven que les màquines eren la causa del llur empobriment, com sens dubte ho eren, aquesta línia d’acció era prou natural. No hi pot haver cap dubte que les màquines en els sectors del cotó i de la llana s’utilitzaven contra l’interès dels obrers, en reduïen el salari, en davallaven el nivell de vida i afeblien del tot la llur independència econòmica i social. Aquesta opinió, àmpliament generalitzada i crescuda amb vehemència mentre passaven els anys, conduí a la revolta més o menys organitzada dels dits luddites, que es dedicaren a destruir les màquines sistemàticament, en part pel llur efecte econòmic reconegut, en part perquè pertanyien als amos, als qui els assalariats contemplaven amb justícia com a esclavitzadors i xucladors de sang de la pitjor mena – molt pitjors en tots els sentit que els usurers contra els qui encara hi havia lleis en el Llibre de l’Estatut, per bé que rarament s’aplicaven. Aquells luddites, doncs, destruïen maquinària i cremaven fàbriques en moltes de les grans ciutats. A Blackburn, amb la força i el foc, feren net de tota la indústria mecànica; a Nottingham feren el mateix, i igual a arreu. Durant els anys directament anteriors al final de la guerra l’estat de coses esdevenia realment seriós. Les coses havien anat tan lluny el 1810 i el 1811 que l’èxit anarquista pels districtes fabrils semblava possible.


El govern s’alarmà, i emprà tots els mitjans als quals les administracions de classe recorren invariablement quan els drets de propietat són amenaçats per tal de reprimir la insurrecció incipient. Tota mena de mesura repressiva era posada en funcionament per esclafar els rebels. Els penjaments eren comuns, l’empresonament de persones sospitoses esdevingué la norma, espies i ço que els francesos anomenen agents de provocació eren emprats per incitar avalots, amb l’objectiu de donar l’excusa a una reacció desenfrenada, i podien trobar-se en nombre en tots els centres manufacturers. Per favorables que els esdeveniments semblassen als avalotadors i revolucionaris, no somogueren el poder de les classes dominants i dels llurs representants. No fou ni tan sols necessari abrogar la Llei d’Habeas Corpus, encara que tothora els resultats de la guerra no eren de cap manera encoratjadors, i l’esperit de la revolució era, amb tota aparença, madur per tot el país. La manca de comprensió dels fets econòmics que els envoltaven, l’organització completament deficient, l’absència de dirigents realment hàbils, la incapacitat d’agitar el país en general en la percepció de dany fet, i l’error d’adreçar els principals atacs a la maquinària, per comptes de les causes polítiques i socials de l’opressió, arruïnaren tot el moviment. És ben dubós, però, si es podia assolir un èxit complet en qualsevol cas, com ja s’ha indicat. Per gens plaent que siga, cal acceptar la conclusió que és clar que en aquest exemple, com en altres, les revoltes contra un sistema econòmic ascendent, com era indubtablement el capitalisme en aquella època, no poden per elles mateixes precipitar el curs de tota l’evolució. Aquestes protestes violentes eleven inqüestionablement la intel·ligència popular, i mantenen el viu aquell sentit de llibertat i desig d’independència que condueix al camí de la transformació completa, quan el desenvolupament general s’haja fet inconscientment madur per al següent gran canvi. Però fins llavors els pioners més nobles han d’acontentar-se a fer la feina i sacrificar la vida per les generacions venidores.


Hi hagué una altra sèrie, més formidable, d’esclats de descontentament i d’intents acompanyants de violència quan la guerra conclogué. La pau del 1815, i la política reaccionària del govern que hi seguí, féu la condició del poble encara pitjor que no era pas abans. Pobresa i opressió del més paorós estil inundà tot el país. Des d’un extrem de la Gran Bretanya a l’altra l’agitació continuava, malgrat tot la persecució que hi seguí, i se celebraren grans reunions, en les quals es presentaren reivindicacions i s’aprovaren resolucions a favor d’una revolució completa. Fins i tot Londres, que no havia sentit la pressió de la indústria fabril fins a un nivell considerable, s’agitava. L’aplicació de les Lleis del Gra que, el 1815, vetava qualsevol importació de gra fins que el preu hagués assolit 80 xílings el quart, provocà els londinencs a entrar en acció, i la metròpoli s’alçà en revolta oberta. Tan amenaçador era l’aspecte de les coses que el 1817 el govern suspengué la Llei d’Habeas Corpus. Una gran part de la classe mitjana fou empesa, per aquests i altres procediments repressius, a fer causa comuna amb el poble encès. Davant de tot perill d’empresonament i execució, nítides opinions subversives, que serien considerades revolucionàries fins i tot avui, cent anys després, s’expressaven públicament al llarg i ample del país. No hi havia cap sortida política efectiva per al descontentament fins i tot dels acomodats.


Del 1815 fins a l’aprovació del Decret de Reforma de classe mitjana del 1832 el país era en agitació contínua. Aquell decret fou un compromís miserable. Limitava el poder dels aristòcrates i agranava part de la corrupció política però lliurava Gran Bretanya a una dominació encara més insidiosa de la classe el domini de la qual era somogut.


Sota la nova Llei de Pobres les persones castigades per la pobresa esdevingueren criminals, en un sentit ben similar a com els homes sense patró de l’època d’Enric VIII i Elisabet. Foren agranats dins de cases de treball que no eren millors que galiots mal trobats. Amb tot, malgrat que hi hagué aixecaments i revoltes i societats secretes i propaganda anarquista d’acció directa, no hi havia encara cap revolució. Malgrat que ara passaven avant líders de la capacitat i caràcter més elevats, malgrat que els discursos fets, i els fulls volants distribuïts per desenes de milers, eren del caràcter més incendiari, el poble en general era encara més difícil d’alçar cap a una acció política o violenta que no pas eren en els primers anys del segle. De fet, els luddites, amb atacs sistemàtics a la maquinària i a les fàbriques que l’allotjaven, foren els agents més efectius i millor organitzats d’atac contra el capital i l’esclavitud salarial assistida per les màquines fins el 1832-1833.


Això és remarcable, ja que els escrits populars, polítics i econòmics, de l’època mostraven la més clara concepció possible de les funcions reals del capital explotador. Demostren com de recent era el seu creixement, com d’implacable era la seua operació en el benestar del pobre, com era privat de tota moralitat en les seues relacions socials, i com de fútil era qualsevol assalt contra el seu poder que no reeixís a substituir el domini d’aquesta classe amb el control pels obrers i assalariats. Un estudi acurat dels pamflets, llibres i oracions que publicaren de part dels assalariats, demostra clarament que els dirigents d’aquella època eren profundament arrelats en el coneixement que els treballadors havien esdevingut ara les eines humanes dels propietaris dels mitjans de producció; que l’esclavitud salarial era merament esclavitud personal disfressada; que malgrat que els obrers com a individus haguessen deixat d’ésser a la mercè de propietaris d’esclaus o de serfs com a individus, amb tot els assalariats, com a classe, eren els esclaus dels capitalistes com a classe, i que l’única llibertat que posseïen era el dret, de cap manera no sempre fàcil exercit, de canviar d’amo. Els salaris miserables eren el resultat inevitable de la manca de propietat. «Un esclau», escrivia Cobbett, «és un home que no posseeix cap propietat». Malgrat tots aquests esforços vigorosos i incansables, d’una sèrie d’agitadors nobles i desinteressats, per instruir i mobilitzar els llurs paisans, no fous fins el 1834-1838 que prengué forma a Gran Bretanya la primera combinació organitzada i amb consciència de classe de treballadors. Aquest fou el famós moviment cartista, el record del qual ha estat, en la mesura del possible, suprimit i silenciat sota els representants literaris de les classes posseïdores. Tan cert és que tot la història fins el present s’ha de reescriure, i tots els fets terribles del passat de la raça humana revelats en la proporció certa, abans que puguem esperar de controlar la veritat sobre el llarg martiri de l’home, des del trencament del període gentil i comunal, en endavant, fins a les formes de producció i bescanvi de la propietat privada. En tot això, en general, l’ètica no té res a dir; la simpatia humana juga un petit paper sinó cap. Per a la massa del poble sempre és el mateix. Cada generació entra en la seua llastimosa herència de patiment, i passa la càrrega de pena inacabable a la següent, i següent, i següent.


Què tanca els ulls de molts davant el resultat inevitable d’una evolució lenta i implacable? Per què és que ni tan sols els pensadors millors i més capaços del període són incapaços d’entendre-la o de preveure-la? Com és que en el nostre país, on la nostra proclamada llibertat és sostinguda com una lliçó per al món, ni els dirigents ni el poble han reeixit a copsar plenament, o a controlar i tractar efectivament, l’evolució de les formes econòmiques i de la dominació social que els ha crescut sota els ulls? La resposta correcta a aquestes qüestions pot no arribar mai. Cert és que, mirant enrere els segles, veiem la humanitat com un tot que lentament s’obre camí, inconscientment i incapaç, a través de la densa foresta i del sotabosc de prejudici i ignorància, retenint el carro del progrés que eventualment l’ha d’esclafar pel seu propi pes.







CAPÍTOL XXVII: Els límits del determinisme històric