Tan complet en ell mateix, tan plenament adaptat per confrontar els instints fraternals i gregaris de la humanitat, era aquest comunisme econòmic gentil que pot bé sorprendre'ns que els seus avantatges manifestos, dins dels seus propis límits, no permetessen les institucions així creades col·lectivament d'evolucionar capacitats fins i tot superiors a aquelles descobertes invencions astoradores que s'havien fet i emprat. Mentre repassam aquest desenvolupament a Grècia, a Roma, a Alemanya, a Eslavònia, a Mesopotàmia i Àsia Oriental, no semblaria fora de l'abast d'aquests hàbils races, àries, semítiques i turanianes, de dur aquests organització endavant fins a la plena fructificació de les llurs conquestes, trencant els antagonismes tribals amb federacions, bo i mantenint encara comunisme i gentilisme. En haver assolit un nivell tan alt en confort i prosperitat general comparat amb els llurs ancestres salvatges i de la barbàrie inferior, semblaria factible, o si més no no més difícil que el curs eventualment seguit, que la humanitat hagués procedit continuadament en les mateixes línies, i així evitat els problemes i desastres per a la raça que resultaren, en el curs de les eres, d'allò que tingué lloc realment.
El canvi del gentilisme i comunisme pràcticament universals que tingué lloc en diferents períodes en diferents parts del món, i que no és encara completat del tot, és la revolució social més gran coneguda en la història humana. La seua plena envergadura i influència no s'ha apreciat potser ni tan sols del tot ara, perquè les passes d'aquesta transformació crucial són extraordinàriament difícils de seguir amb precisió i perquè les tribus que seguiren l'enderrocament complet del llur sistema econòmic, sexual i social eren de tot ignorants de les causes o les conseqüències d'allò que elles mateixes feien inconscientment.
Per un tribal gentil la propietat privada de la terra, de mitjans de creació de riquesa, aliments, grans cases o canoes, no era tan sols inexistent, sinó inconcebible. La dominació de l'home sobre la dona, la supremacia del pare en la família monògama i regulació de tots els afers damunt el fonament de localitat i possessió no podia haver estat més anticipada per un germà o germana de la gens que un esclau o un serf hagués previst l'organització d'un consorci capitalista. Hauria declarat, si aquesta possibilitat de la realització del desconegut i de l'inconcebible li haguessen arribat a la ment, que una societat d'aquesta mena hauria estat anàrquica, immoral i repugnant fins al grau que la vida no pagaria la pena de viure per a la gran majoria dels qui la integrassen – en el qual judici hipotètic la discriminació gentil no hauria estat gaire errada.
Ço que fa el trencament de les formes gentils i comunistes, amb les llurs institucions conservadores malgrat progressives que s'estenen durant tan enormes períodes, de més difícil comprensió és el fet que, en l'estadi superior de barbàrie que s'acosta als límits de la civilització, s'havia acumulat ja una riquesa tribal considerable. No hi havia tan sols confort sinó luxe, tal com el considerarien, en moltes de les tribus, abans que s'hagués assolit l'estadi de propietat privada i l'acceptació de la superioritat masculina. La probabilitat de “temps durs”, deguts a causes naturals, com tempestes, sequeres, terratrèmols o inundacions, havia estat confrontada en gran mesura amb l'emmagatzematge d'aliments i el tabú de subministraments naturals. Així la seguretat i el benestar econòmics eren garantits des de dins, mentre un ensinistrament físic profund i un ús habitual d'armes pels mascles gentils oferia una salvaguarda raonable contra un atac des de fora. Tampoc no eren aquests pobles desproveïts de cultura o mancats d’art. Quan, per tant, deixant de banda la crueltat repugnant de l’animal humà envers la pròpia espècie en tots els períodes de la seua existència, no semblaria haver cap raó especial per a una modificació crucial d’aquestes disposicions que eren adequades per a les necessitats de les persones que vivien feliçment sota elles en el moment que hi havia tota perspectiva de millora en generacions venidores.
No sembla haver dubte, però, que aquest mateix augment de la riquesa comuna, degut a un poder superior de l’home damunt la natura, fou directament i indirecta la causa de l’enderrocament del sistema social més durador i més harmoniós sota el qual ha existit la nostra raça. Les relacions gentils i la possessió comuna de tota propietat important era suficient per a gentes, fratries, tribus i fins i tot «nacions» o confederacions de tribus. Podien no ésser adequades per connexions més àmplies, i encara menys mundials, de la humanitat que, per un raó inescrutable, esdevingueren inevitables en l’evolució de la humanitat per tota la terra. Amb tot, el primer efecte de la descoberta que els éssers humanes podien, a través del llur treball socialment organitzat, produir més enllà del propi sosteniment, tingué, si més no en una direcció, una influència moderadora.
El canibalisme existia comunament allà on l’aliment, especialment l’aliment humà, era escàs. Quan, però, els guerrers tribals eren més ben alimentats, i especialment quan havien arribat al punt que era disponible una provisió moderada de carn o de cereals, el canibalisme perdé gradualment l’atractiu principal. Els éssers humans eren llavors capaços de fornir amb el llur treball tot allò necessari per a nodrir-se i per a quelcom més. Aquest «quelcom» fou la inducció econòmica directa a la clemència. Torturar i assassinar, alimentar i menjar enemics era llavors inducció econòmica directa de bon material per a feina productiva. Molt millor mantindre’ls com a esclaus per a la tribu i devorar-los de mica en mica en la forma del llur producte, substret el manteniment, per al benefici de tota la comunitat gentil. Aquesta visió prevalgué gradualment. El canibalisme s’extingí lentament, i la seua memòria tan sols fou retinguda per l’alt cerimonial de sacrifici humà religió, en ocasió del qual la carn de les víctimes era encara cuinada i solemnement consumida. [1]
Així l’esclavització tribal de captius fou un avenç clar en la conducta humana envers els enemics derrotats i capturats. Però els esclaus de la tribu eren fora de tota la comunitat gentil, sota el control de la qual vivien. Que les víctimes fossen caníbals o vegetarians d’antuvi no suposava cap diferència quant al destí dels presoners. No tenien cap dret; no podien tindre cap dret. El sistema gentil no reconeixia cap inferioritat dins la gens. En conseqüència els esclaus romanien en un estat de subjugació permanent, com a màquines humanes, per ésser emprats per qualsevol finalitat que la tribu, els seus caps i sacerdots decretassen. Aquest mateix avenç era gairebé certament degut a una causa econòmica – és a dir, al fet que havia esdevingut valuós per a la tribu mantindre els captius vius per tal que treballassen com a esclaus. Per tant es descobrí que això era perfectament moral: l’esclavització de captius rebé una aprovació ètica tan alta com es possible llavors. Finalment, aquest nou costum de salvar les vides dels vençuts anà un pas més enllà i la religió beneí i santificà allò que l’ordre i l’ètica justificaven. Aquesta norma de progrés humà es trobarà reafirmada freqüentment en qualsevol estadi del desenvolupament humà, tant si l’avenç real era en aquell moment favorable al benestar de la humanitat o a l’inrevés. Ningú no podia certament negar que la substitució amb esclavitud tribal de la massa tribal, l’assassinat amb tortura i canibalisme, era una millora del salvatgisme brutal. Amb tot, vistos els resultats produïts al llarg de les eres, es pot qüestionar si la institució de l’esclavitud no era a la fi més cruel que els costums horribles que desplaçà. El progrés econòmic i social, però, no pren en consideració el martiri de l’home en el seu curs inevitable, ni té sentit de cap mena de moralitat o religió.
En els primers dies d’esclavitud tribal i patriarcal que seguiren damunt de la societat gentil i comunal de parentiu de sang, igualtat i democràcia, el tractament d’esclaus sembla haver estat relativament bo i fins i tot amable. Encara que no formaven part de la tribu o gens, i així eren desproveïts d’estatus o d’influència individual o col·lectiva, no hi ha res que mostre, de l’esclavitud tribal que roman en diferents part del món, que els esclaus fossen subjectes de crueltat per part de les tribus quan aquest destí els queia al damunt, per comptes de la tortura i la mort. Rebien menjar, vestit i allotjament abans de la llur derrota i captura; eren lliures de casar-se entre ells d’acord amb els llurs propis drets i costums; la llur feina no era gaire més forta que la que havia estat per ells com a poble tribal lliure, encara que el producte pertanyia als llurs amos per comptes d’ells mateixos. Sota condicions favorables, les tribus que posseïen esclaus eren més ben equipades per les necessitats de la vida que les que no, i els guerrers de les tribus conqueridores romanien amb més llibertat per atendre l’ofici que no pas abans. Els esclaus, cal dir-ho, feien bona part de la feina de producció. Però, amb el bescanvi encara en la infantesa, i desconeguda la propietat privada en cap escala considerable, no hi havia per res acumulació de riquesa amb l’objectiu d’aconseguir més riquesa per a la tribu i el seu cap, electiu o hereditari. Ni tampoc hi havia cap servei domèstic elaborat a realitzar, ni faltes en ell que comportassen un fuetejament implacable o fins i tot la mort per a l’esclau culpable com en un estadi posterior.
Hi havia abundor de brutalitat i crueltat quotidiana en relació als grans edificis o a la feina tribal. Era part del cerimonial salvatge o bàrbar. Però poc de la tortura freda i calculadora que s’infligia més tard, al caprici d’un propietari d’esclaus, o per tal d’imposar més feina als esclaus, s’havia de trobar sota aquestes condicions tribals. Els esclaus mateixos, malgrat tota la llur degradació social, encara formaven part de la tribu. Així era quan la propietat privada havia esdevingut la principal institució social, quan l’home era completament dominant tan dins com fora de la llar, i la descendència havia començat a definir-se a través del pare per comptes de la mare, amb l’herència seguint la mateixa línia. En aquest període, també, l’esclavitud era relativament suau. Així quan s’havia assolit el període nòmada de ramats i bestiam, i l’autoritat patriarcal amb propietat individual era la norma, els esclaus de la família polígama formaven part d’aquesta gran família. Les relacions personals existents entre el propietari-en-cap, els seus fills, i altres parents i els esclaus que els pertanyien no eren de caràcter dur. Així fou fins el període que el bescanvi esdevingué per primera vegada important, i l’acumulació de riquesa com a riquesa, no tan sols en bestiar i ramats, sinó en articles de luxe, fins i tot en or i argent, començà. De manera similar l’antiga esclavitud agrícola que sorgí quan el cultiu complementava lentament la cria i pastura de vaques, ovelles, cabres, porcs, etc., no era encara acompanyada de severitat extrema en cap dels països on aquests estadis de desenvolupament eren assolits successivament. El propietari pagès lliure, fos europeu o asiàtic, treballava en la terra amb la seua família lliure, o en companyia dels seus esclaus, i totes les dades assenyalen que sota aquestes circumstàncies similarment els esclaus eren en estreta relació amb l’amo i la seua llar i eren generalment ben tractats més que no pas al contrari.
Com de llarg fou aquest període de transició, des del comunisme gentil fins a la propietat privada plenament desenvolupada com a institució directriu de la vida social, acompanyada d’esclavitud domèstica i agrària, no ho sabem. Sens dubte molts segles i fins i tot mil·lennis. Per llarg que puga haver estat el desenvolupament, fou molt breu en comparació amb les eres inacabables que cobreix el sistema gentil i comunista. Amb tot, tenim inscripcions en pedra que demostren concloentment que comunitats altament organitzades amb propietat privada, monogàmia i totes les institucions bàsiques que donaren lloc a la promulgació dels manaments eren en existència i floriren milers d’anys abans que Moisès baixàs la còpia de disposicions del Mont Sinaí.
És de fet tan sols ben recentment que els períodes astoradorament llargs necessaris per relatar i explicar el creixement de l’home s’han entès i apreciat. Malgrat que la porció immensament més gran d’aquestes eres de descendents de formes simiesques i de subsistència casual fins a l’ésser humà amb un cert control damunt la natura, abans de l’arribada de la civilització, fou ocupada per societats gentils i comunistes, i que els períodes relativament breus coberts per la civilització primerenca i tardana fonamentada en la propietat privada i les diverses formes d’esclavitud no es poden estimar en menys que moltes desenes de milers d’anys. La descoberta que les ruïnes de grans ciutats en la vall de l’Èufrates i Tigris s’aixequen damunt de moltes capes d’altres grans ciutats que existiren prèviament en el mateix lloc han estès per elles mateixes enormement la nostra concepció de l’espai de temps requerit per dur les nostres idees de la durada dels estadis successius de la vida humana en el planeta d’acord amb la veritat. No hi ha trencaments ni buits amples en la història de la raça. Les divisions de l’edat de pedra, l’edat de bronze, l’edat de ferro, de l’edat comunal, de l’edat esclavista, de l’edat servil, d’aquestes i d’altres intents de sistematització àmplia i senzilla de les vides dels nostres ancestres remots condueixen a error si s’utilitzen més que com a aproximacions grolleres d’allò que realment s’escaigué. Cada estadi de progrés es dissol lentament i gairebé imperceptiblement en la següent i la següent i la següent. A mesura que la humanitat avançava totes les capes diferents de desenvolupament successiu continuava en una i l’altra al mateix temps. Així, de fet, encara que no tan marcadament, és el cas en el món actual.
L’esclavitud tribal, doncs, l’esclavatge de captius per a la tribu, on tots els captius eren els esclaus de tots els gentils, fou la primera passa cap al trencament de les disposicions socials completes basades en la gens i el parentiu de sang. Introduí en l’harmonia tribal i comunista un element incompatible i insoluble que era des del principi en desacord amb els mètodes democràtics que prevalgueren anteriorment. L’efecte econòmic en la tribu no hauria d’haver estat disruptiu. L’augment de confort per als membres gentils de la tribu, assumint que els esclaus produïen més que no pas eren capaços de consumir, no hauria somogut tot el sistema ni hauria fet impossible la continuació del comunisme gentil. No hi podria haver hagut cap acumulació de riquesa amb l’objectiu d’apilar excedent més enllà de cap necessitat real de la tribu. Encara que els caps desitjassen gradualment una part excepcional o un entorn més elaborat que els membres ordinaris de la tribu, això no hauria modificat necessàriament les formes gentils i econòmiques. Ja que no hi havia cap bescanvi sistemàtic entre propietaris individuals. Ni hi havia gaire riquesa personal a heretar. Cada tribu era autosuficient, distribuïa pe a ella mateixa, conqueria o era vençuda per ella mateixa, i finalment posseïa esclaus per a ella mateixa.
1. Pel que fa a la antropofàgia habitual s’ha trobat també, fins i tot en temps moderns, que el porc és un propagandista molt més efectiu que el missioner. El porc, de fet, substitueix l’home com a aliment. Una concepció superior de la utilitat humana i una conducta més genuïna de l’apetit es basa en el porc. En algunes regions es parla del caníbal, entre les tribus que han abandonat la pràctica, com d’una persona addicta al consum del «porc llarg».
CAPÍTOL
IV: L’inici de la propietat privada