En els primers dies de l’esclavitud tribal i després patriarcal, que seguiren a la societat gentil i comunal de propietat comuna, consanguinitat estreta i igualtat de sexes i condicions, el tractament dels esclaus era notablement bo. Però no hi havia lloc per a ells, en no haver estat absorbits per adopció, tret d’una inferioritat permanent i una degradació gairebé animal, dins de la societat d’aquell dia, exactament com no hi hauria hagut tampoc per als llurs conqueridors en les tribus dels esclaus mateixos si el resultat del conflicte hagués anat en l’altre sentit. Els derrotats havien renunciat a tot dret a la pròpia existència. L’esclavatge era acceptat per totes dues bandes com a resultat reconegut de la fortuna de guerra, exactament com s’hauria rebut la tortura i la mort. Cap dels bàndols podia reclamar treva sota cap circumstància.
La següent generació d’esclaus, els pares i mares de la qual havien estat reduïts a captivitat i que havien crescut en la tribu, heretaven necessàriament la posició servil dels llurs pares. No podia ésser altrament. No hi havia cap forma coneguda amb la qual els esclaus que concebien infants poguessen aconseguir cap dret tribal per a la llur descendència, ni les gentes tribals els podien dur als llurs grups. Una vegada esclaus, per sempre més esclaus, una vegada la guerra n’havia decretat la subjugació. Això anava de generació en generació. L’èxit tendí a estendre i estereotipar aquest sistema. La mort sobtada a voluntat del captor sempre penjava damunt dels esclaus en l’etapa anterior. La crueltat o l’amabilitat no tenien res a veure amb les condicions econòmiques globals. Cadascuna era una mera incidència en el creixement general. Com res no pot ésser més cruelment indiferent al patiment que la mateixa natura, cap procés no pot ésser més implacable que el desenvolupament humà econòmic i social inconscient. Però no hi ha raó per creure que l’esclavitud tribal era especialment cruel per als esclaus; més aviat al contrari. Exemples d’aquesta forma col·lectiva de servitud humana com encara sobreviu en diferents parts del món són, en general, menys brutals comparats amb les condicions socials generals que els envolten quan la propietat privada els succeí lentament.
Els esclaus eren en la llur pròpia persona membres tribals lliures i independents, encara que el llur producte era apropiat i dividit per la tribu senyora i pels seus caps per comptes d’ells mateixos. Ço que contribuí, però, a difondre el sistema quan començà era que, en termes generals, les tribus que posseïen nombrosos esclaus tenien una major abundància d’allò que requerien per a la pròpia subsistència i benestar comunals que les tribus que s’havien adherit al costum secular de la immolació immediata i general dels llurs enemics.
D’aquesta manera, doncs, els guerrers de les tribus conqueridores esdevenien més lliures per preparar-se i ocupar-se del negoci de la guerra que no pas ho eren abans. Els llurs esclaus, per dir-ho així, realitzaven amb les dones el gruix del treball productiu, o podien fins i tot enfortir els rengles dels llurs amos en l’atac o en la defensa. En una altra direcció, similarment, els esclaus tribals eren convenients. A mesura que la baratada i el bescanvia penetraven lentament sota les formes socials tribals i comunals, els esclaus mateixos podien ésser emprats, i ho eren, com el bestiar – una porció similar de propietat tribal en els països ramaders – amb l’objectiu de facilitar aquest tràfic com a mitjà de bescanvi. Amb tot, mentre el bescavi fou en la seua infantesa i la propietat privada, més enllà dels efectes purament personal, fou desconeguda, no hi havia encara cap acumulació de riquesa per a l’objectiu reconegut d’obtindre més riquesa per a la tribu a través del comerç conduït entre els caps electius o hereditaris. Això arribà gradualment, en un estadi posterior i sota condicions molt diferents.
Fins i tot quan s’inicià la propietat privada, i l’home era l’amo tan dins com fora de la llar patriarcal, l’esclavitud era relativament suau. Els esclaus de la llar patriarcal, tant si la vida general era pastoral o agrícola, formaven part de la família polígama o monògama, i les llurs relacions amb els diversos membres eren d’un caràcter personal i no dur o pecuniari. Els esclaus ajudaven els amos i les mestresses en el pastoreig i la cura dels ramats i bestiar, realitzaven els diversos deures en connexió amb l’anada d’una àrea d’acampada cap a una altra, aixñi com en la preparació de diversos articles requerits per a l’ús, l’excedent del qual gradualment entrà en el bescanvi habitual. Similarment, la primera esclavitud agrícola, que entrà en joc per al posseïdor individual de terra en propietat privada, i cresqué a mesura que l’arada substituïa i complementava la vida pastoral de criar vaques, cabres, porcs, etc., no era acompanyada d’una severitat excessiva en els països on aquests estadis de desenvolupament eren successivament assolit. Era producció per a ús immediat dels productors i dels llurs veïns; i no hi havia encara cap motiu econòmic per al sobresforç o maltractament dels esclaus.
Quan durà aquest període transicional d’esclavitud col·lectiva i després de familiar i personal en els diversos països on aquesta evolució social avançà en èpoques diferents és impossible de dir. Però ací de nou, com amb l’existència del mateix comunisme, hem de revisar totes les nocions del vell món quant a la durada necessària per anar d’un estadi de desenvolupament humà a un altre, fins i tot allà on les formes canviants semblen assenyalar la certesa d’enderrocaments forçosos – dels quals, dins de les mateixes societats respectives, hi havia i hi ha poca o cap evidència. Així la transformació del comunisme purament «democràtic» de l’horda i de la gens no fou alterat, pel que fa a les relacions internes i de propietats, per caps que presidissen la tribu de la qual les diferents gents en formaven part, o ni tan sols de les federacions que combinaven les tribus. Aquests governants escollits de les petites repúbliques consanguínies foren, per començar, no pas més que primers entre iguals, nomenats temporalment o vitalícia per dur a terme les funcions d’aquestes comunitats, en la pau i en la guerra, en benefici de tots els membres. No hi havia originalment cap santedat en el llur càrrec ni cap dret hereditari dels fills per gaudir-ne la successió.
Però quan aquest lideratge i capitania esdevingué hereditari, i les famílies vinculades al cap foren reconegudes com a superiors, llavors no tan sols el lideratge temporal igual es fusionà amb una autoritat de primer acceptada i després pràcticament imposada, sinó que el poder dels caps damunt dels esclaus de la comunitat s’expandí en quelcom que no era lluny de la possessió absoluta. Llavors també l’alienació d’esclaus i dones, que havia estat prèviament, en els dies antics del bescanvi subdesenvolupat, una operació plenament col·lectiva per a avantatge col·lectiu (encara que el negoci real fos fet individualment pels caps); ara esdevenia una part de les transaccions dels mateixos caps. Així els esclaus de la tribu esdevingueren principalment els esclaus dels homes principals de la tribu. Foren, de fet, primer els ramats de bestiar els qui constituïren la propietat privada dels llurs companys humans superiors; així en els districtes pastorals vaques, ovelles, porcs, etc., seguiren la mateixa línia i, com els mateixos esclaus, passaren a emprar-se com a mitjà de bescanvi. Alhora, doncs, que l’esclavitud col·lectiu i després dels caps creixia, es desenvolupava la propietat privada i la possessió individual.
La propietat personal, inicialment del tot confinada a armes, roba, eines i decoracions, que a la mort retornaven a la gens del difunt com a herència comunal, s’estenia tan sols als ramats i el bestiar quan n’hi havien, o a altres criatures domesticades com a galls d’indi, gansos, porcs, etc, però després també al producte de la terra i, eventualment, però molt més lentament, a la terra mateixa. Així amb l’esclavitud, fins i tot en la forma més salvatge, i amb la propietat privada en la forma menys censurable, tota l’estructura de la societat humana es transformà completament. La força motriu, les relacions psicològiques, ètiques i sexuals foren revolucionades. Amb l’home com a suprem, i les dones molt més a disposició seua que no pas era en els dies comunals, eren considerades no tan sols propietat i la llar com a seua, sinó que els seus infants masculins eren els hereus dels béns dels quals havia adquirit títol absolut, inclosos els esclaus que treballen per benefici propi i de la seua família, o dels quals es desfeia a canvi d’altres coses que pogués necessitar. Amb tot, aquests posseïdors d’esclaus i amos de propietat privada eren encara en el període que els economistes anomenen producció natural. El llur objecte principal, per dir-ho així, era fornir les necessitats i desitjos de les pròpies famílies amb els articles que ells mateixos eren capaços de produir. Les coses requerides que podien obtindre a fora les rebien a través de la baratada, a canvi de l’excedent de les pròpies reserves. Les família podien doncs viure plegades com a porcions d’un conjunt de famílies, encara connectades per l’antic lligam gentil sota direcció i control patriarcals, gaudint d’un confort considerable. Però aquesta fase de creixement sòlid, amb l’esclavitud que l’assistia, podia continuar i continuava durant llargs períodes sense que el bescanvi d’allò superflu afectàs les relacions econòmiques i socials general. No fou fins que els esclaus esdevingueren meres bèsties humanes, no tan sols per crear aliments sinó per crear riquesa, o més aviat fossen eines vivents, fàcilment i baratament substituïbles quan es desgastaven, que l’esclavitud gradualment assumí la forma social dominant de producció. Llavors poderoses agregacions de tribus avançaren per conquerir els llurs veïns amb l’objectiu d’esclavitzar-los, exactament com els llurs ancestres havien seguit el mateix curs amb l’objectiu de devorar-los.
L’esclavitud, de fet, tan tribal com familiar, no esdevingué directament i personalment cruel, o aplicada per la mera avarícia, fins que l’acumulació individual de riquesa esdevingué el motiu principal; llavors la monarquia teocràtica es desenvolupà en grans estats. L’antiga esclavitud en l’agricultura, on el petit terratinent cultivava la seua pròpia terra al costat dels seus esclaus, no era en general dura en el seu efecte damunt l’esclau. Aquest esclau, nascut en la possessió, i crescut en la submissió a la tribu, la família gentil, o el petit cultivador, en no haver conegut la llibertat, com els seus successors nascuts en el temps en l’altra banda de l’Atlàntic, no tenia cap sentit precís de la seua degradació i inferioritat personals com no el té el gruix dels esclaus salarials quant a la llur posició en la nostra societat actual. Hi eren acostumats: no podien imaginar-se fora d’ella. Així tan sols un maltractament ultratjant dels llurs amos podia conduir-los, no en revoltes conscientment de classe, sinó en la revenja individual o col·lectiva del tort patit. És aquest sentit de permanència social, pels naixement i ensinistrament en la llur concepció vital, el que explica en cert sentit la tranquil·la acceptació d’allò que ens sembla un pensament humà insuportable, quan precisament torts similars, patits d’una manera similar, ens passen desapercebuts.
Autors sobre l’esclavitud assumeixen encara habitualment que era essencial per a una petita minoria d’homes tindre un control absolut damunt d’un nombre molt més gran de congèneres en els primers dies de la societat humana. Altrament la humanitat globalment no podria haver fet cap progrés més enllà d’hordes primitives i salvatgisme general. Així, segons aquesta visió, l’esclavitud era des d’un començament inevitable per tal d’obligar unes homes a treballar en benefici de la humanitat. Sense esclavitud no hi hauria societat organitzada.
M. Wallon, que publicà el seu treball exhaustiu sobre l’esclavitud gairebé fa vuitanta anys, obre el seu primer volum amb la sentència inaugural: – “L’esclavitud fou el fonament de la societat antiga i, per molt lluny que anam en l’origen dels pobles, trobem una certa forma de servitud entre els elements de la llur civilització.” Aquesta forma incorrecte d’apreciació i presentació era, potser, excusable a començament del segle XIX, encara que fins i tot llavors la veritat era coneguda als estudiants profunds de la sociologia. Però hi ha encara autors escolàstics que prenen això per suposat en obres destacades de referència gairebé tres generacions més tard. Aquesta visió, com hem mostrat, és força incorrecta. El domini dels homes pels homes era completament innecessari per tal d’induir grups d’éssers humans a treballar plegats pel benefici conjunt de tot; ni tampoc aquesta vida comunal impedí de fer invencions i descobertes d’un caràcter del més remarcable.
L’esclavitud permanent tenia el seu origen en la captura de grans masses d’homes, dones i criatures en la guerra. La derrota en la batalla donava a l’esclavitud la seua base ètica, i no calia més sanció. Que els amos d’esclaus d’avui puguen, pel gir de la roda de la fortuna, esdevindre els esclaus del mateix poble que havien conquerit prèviament, no deixa cap dubte quant a la sanció donada a la força reeixida. No hi havia cap apel·lació a la decisió de guerra, excepte amb un esforç per capgirar-la amb una altra guerra.
Les grans civilitzacions de l’antiguitat, cívica i teòcrata s’edificaven en l’esclavitud, instituïda per l’esclavització de captius de societats hostils. Però hi havia excepcions aparents a la llei general de creixement, vigor i decadència sota el sistema esclavista. Amb la dissolució de l’esclavitud els imperis que depenien d’aquesta forma de producció queien inevitablement. Amb tot, un breu repàs de la història de Xina mostra que això no ha estat el cas amb la infinitament més antiga civilització en existència. La petita possessió de terra i l’artesania especialitzada s’han mantingut durant milers d’anys, contra qualsevol forma d’esclavitud o servitud, com a base principal de la societat xinesa. Ni tampoc es pot al·legar que l’esclavitud entre els jueus prengué la forma bé de permanència de dominació de casta o de rigor irrompible de propietat personal privada.
Se suposava que els esclaus a Judea havien d’ésser emancipats per llei després d’un servei continuat de set anys, i tots els esclaus eren alliberats definitivament una vegada cada període de cinquanta anys. Òbviament, lleis que preveien un alliberament tan ràpid de la propietat personal d’esclaus no eren aplicades pels governants o acceptades per un poble que creia en la necessitat econòmica inevitable de l’esclavitud; tot i així la producció i distribució romangueren gairebé igual des de temps immemorial. Per molt que s’hagen incomplert els estatuts a favors dels esclaus – i la forta denúncia per sacerdots i legisladors jueus de serioses males pràctiques en la matèria mostra que eren sovint violats – roman el fet que entre els hebreus, fins i tot en el cim del llur poder, l’esclavitud no era contemplada del tot com a institució social i econòmica vàlida; tot i així tenien plena experiència dels seus avantatges i desavantatges sota mètodes de producció que dominaven abans i després del seu inici.
En els grans imperis asiàtics i a Egipte, amb les llurs monarquies teocràtiques i poderós sacerdoci, l’esclavitud, tan pública com personal, esdevingué part del sistema religiós, encara que existia al costat de propietat privada independent de terra i cultiu per posseïdors lliures i arrendataris, com mostren els antics registres descoberts a les grans ciutats d’Assíria i Babilònia. Sota el sistema de castes, on això era estereotipat amb aplicació i costum religioses, la relació dels esclaus amb les castes més altes, especialment amb la casta sacerdotal, era una de degradació sense pal·liatius. Amb aquest sistema es construïren obres públiques immenses i s’acumulà una enorme riquesa. Mesurats amb els estàndards de l’antiguitat, Babilònia, Egipte, Àsia Menor, Pèrsia foren les seus de rics imperis.
A Europa resultats similars foren assolits per treball esclau. Fou principalment amb la feina d’esclaus que l’Oest, l’Est, el Sud acumularen aquelles grans riqueses que foren apropiades pels romans i transferides a Roma. Si bé, doncs, l’esclavitud no era indispensable en temps antics per a la creació de benestar, és de totes formes cert que la seua universalitat, en un cert estadi de progrés, mostra que la institució era essencial per al desenvolupament de la civilització mediterrània. I grans nombres d’esclaus tan sols podien ésser obtinguts amb la conquesta. L’esclavitud a l’escala necessària tan sols es podia imposar amb seguretat damunt de ciutadans fins i tot normalment lliures, per inferior que pogués ésser la llur posició econòmica, amb independència de com completament la posició del governant fos fortificada per les religions acceptades. Un dels governants més poderosos i capaços d’Egipte obligà el seu propi poble lliure a construir amb un esforç infinit un moment enorme i indestructible per a la pròpia glorificació personal. Però aquest malbaratament de la llur feina aixecà fins i tot els passius i soferts egipcis a un descontentament tan furiós que els seus successors trobaren més convenient, així com menys perillos, obtindre la força humana necessària per a construccions similarment inútils amb guerres exitoses, i la importació consegüent d’un enorme nombre d’esclaus des de fora. Ràtzies esclavitzadores organitzades d’aquest caràcter formaven part de la política exterior de totes les monarquies esclavistes. Aquest no era sempre l’objectiu reconegut de les guerres, que eren de vegades obvis destins del saqueig directe de riqueses acumulades o per humiliar un potentat rival l’ascendència del qual era molesta per al governant atacant. Però aquest motiu econòmic i social tingué una influència creixent, com ho evidencia la importància vinculada als monuments al nombre d’esclaus marxant rere el carro de guerra dels conqueridors, en aquests records dels triomfs. L’esclavitud requeria una aportació constant d’esclaus des de fora per al manteniment del sistema des de dins. La cria domèstica rarament, si mai, fou suficient per cobrir la demanda de més esclaus per substituir els perduts pel desgast de la vida esclava.
CAPÍTOL
VII: L’esclavitud a Grècia