Anàlisi de les classes de la societat xinesa
Març del 1926
Article escrit pel camarada Mao Zedong per a combatre dues tendències que existien en aquell moment en el Partit. La primera, representada per Chen Tu-siu, només s’interessava per la cooperació amb el Guomindang i descuidava la pagesia; era oportunisme de dreta. La segona, representada per Chang Kuo-tao, només prestava atenció al moviment obrer i, de la mateixa manera, descuidava la pagesia; era oportunisme d’“esquerra”. Ambdós corrents oportunistes consideraven que les forces de la revolució eren insuficients, però cap sabia on buscar reforços, on guanyar aliats en gran nombre. El camarada Mao Zedong assenyalà que la pagesia era l’aliat més lleial i nombrós del proletariat xinès, i resolgué així el problema de qui era l’aliat principal en la revolució xinesa. També assenyalà que la burgesia nacional era una classe vacil·lant i va predir que, amb l’ascens de la revolució, es produiria una escissió al seu si i la seva ala dreta passaria al bàndol de l’imperialisme. Això va ser confirmat pels esdeveniments de 1927.
Qui són els nostres enemics i qui són els nostres amics? Aquesta és una qüestió d’importància primordial per la revolució. Si totes les lluites revolucionàries anteriors a la Xina només van aconseguir resultats minsos, va ser essencialment perquè els revolucionaris no sabien com unir-se als seus veritables amics per atacar als seus veritables enemics. Un partit revolucionari és el guia de les masses, i cap revolució no pot triomfar si aquest partit les condueix pel camí equivocat. Per tal d’assegurar la victòria en la revolució i no conduir les masses pel camí equivocat, hem de tenir cura d'afegir-nos amb els nostres veritables amics per atacar els nostres veritables enemics. I per distingir els veritables amics dels veritables enemics, hem de fer una anàlisi general de la condició econòmica de les diverses classes de la societat xinesa i de les seves respectives actituds vers la revolució.
Quina és la situació de cadascuna de les classes de la societat xinesa?
La classe terratinent i la burgesia compradora.[2] A la Xina, un país semicolonial i econòmicament endarrerit, la classe terratinent i la burgesia compradora són veritables apèndixs de la burgesia internacional, i la seva existència i desenvolupament depenen de l’imperialisme. Aquestes classes representen les relacions de producció més endarrerides i reaccionàries de la Xina i impedeixen el desenvolupament de les forces productives del país. La seva existència és absolutament incompatible amb els objectius de la revolució xinesa. En particular, la classe dels grans terratinents i la gran burgesia compradora sempre es posen del costat de l’imperialisme i constitueixen un grup extremadament contrarevolucionari. Els seus representants polítics són els estatistes[3] i l’ala dreta del Guomindang.
La mitjana burgesia. Aquesta classe representa les relacions de producció capitalistes a les ciutats i al camp de la Xina. La mitjana burgesia, per la qual entenem principalment la burgesia nacional,[4] té una actitud contradictòria vers la revolució xinesa: sent la necessitat de revolució i afavoreix el moviment revolucionari contra l’imperialisme i els cabdills militars quan pateix els cops del capital estranger i l’opressió dels cabdills militars, però desconfia de la revolució quan sent que, amb la participació valenta i impetuosa del proletariat del país i el suport actiu del proletariat internacional, la revolució amenaça la seva esperança d’assolir la condició de la gran burgesia. Políticament, aspira a establir un estat dominat per una sola classe: la burgesia nacional. Un que es fa anomenar “veritable deixeble” de Tai Chi-tao[5] va declarar al Chen Pao[6] de Beijing: “Alça el braç esquerre per esclafar els imperialistes i el braç dret per esclafar els comunistes.” Aquestes paraules expressen el dilema i la por de la burgesia nacional. Aquesta classe s’oposa a la interpretació del Principi de la Vida del Poble del Guomindang sigui interpretat segons la teoria de la lluita de classes, i a que el Guomindang s’aliï amb Rússia i admeti al seu si a comunistes[7] i elements d’esquerres. Però el seu intent d’establir un estat dominat per la burgesia nacional és absolutament irrealitzable, perquè la situació mundial actual es caracteritza pel fet que les dues grans forces, la revolució i la contrarevolució, s’enfronten en la lluita final. Cadascuna d’elles ha enarborat una gran bandera: una és la bandera vermella de la revolució, que enarbora la III Internacional, cridant totes les classes oprimides del món a afegir-s’hi; l’altra és la bandera blanca de la contrarevolució, que enarbora la Societat de Nacions, cridant tots els contrarevolucionaris de la terra a afegir-s’hi. Inevitablement, aviat es produirà una divisió dins les classes mitjanes: alguns sectors es decantaran cap a l’esquerra per afegir-se a la revolució, i d’altres, cap a la dreta per afegir-se a la contrarevolució. Per aquestes classes, no hi ha cap possibilitat de romandre “independents”. Per tant, la idea concebuda per la petita burgesia xinesa d’una revolució “independent” en la qual aquesta classe jugaria el paper principal no és res més que una il·lusió.
La petita burgesia. Aquesta classe inclou la pagesia propietària,[8] els artesans propietaris de tallers, els estrats inferiors de la intel·lectualitat —estudiants, mestres d’escola primària i secundària, funcionaris subalterns, oficinistes, dependents de comerç— i els petits comerciants. Tant pel que fa al seu nombre com al seu caràcter de classe, la petita burgesia mereix una atenció seriosa. La pagesia propietària i els artesans propietaris de tallers es dediquen a la producció a petita escala. Tot i que els diferents estrats de la petita burgesia tenen tots la condició econòmica característica d’aquesta classe, es divideixen en tres sectors. El primer enclou els que disposen d’algun excedent en diners o en gra, és a dir, aquells que, pel seu treball manual o intel·lectual, reben cada any uns ingressos superiors a les seves despeses de subsistència. Impulsats per un desig vehement d’enriquir-se, aquestes persones veneren devotament el mariscal Chao;[9] si bé no es fan il·lusions d’acumular grans fortunes, aspiren invariablement a pujar fins a la posició de la mitjana burgesia. Quan veuen el tracte respectuós que reben els petits ricassos, se’ls fa la boca aigua. Són gent de poc caràcter, temen a les autoritats i també senten una certa por a la revolució. Per la seva situació econòmica tan propera a la de la mitjana burgesia, donen molta credibilitat a la seva propaganda i desconfien de la revolució. Aquest sector és una minoria dins de la petita burgesia i constitueix la seva ala dreta. El segon sector està compost per aquells que bàsicament es mantenen amb els seus propis mitjans econòmics. Són molt diferents dels integrants del primer sector. També volen enriquir-se, però el mariscal Chao mai els ho permet. A més, en els darrers anys, com a víctimes de l’opressió i l'explotació de l’imperialisme, dels cabdills militars, dels senyors feudals i de la gran burgesia compradora, han arribat a sentir que el món ja no és el que era. S’adonen que treballant com abans no poden assegurar la seva subsistència. Per guanyar-se la vida, han d’allargar la jornada laboral, aixecant-se més d’hora i anar a dormir més tard, i redoblar llurs esforços a la feina. Aleshores es tornen una mica insultants i etiqueten els estrangers com a “dimonis estrangers”, els cabdills militars com a “generals bandolers”, i els dèspotes locals i els notables locals malvats[10] com a “rics sense cor”. Pel que fa al moviment contra els imperialistes i els cabdills militars, només dubten del seu èxit (perquè els estrangers i els cabdills militars els semblen molt poderosos) i, indecisos sobre si participar-hi, prefereixen mantenir-se neutrals, però de cap manera s’oposen a la revolució. Aquest sector és molt nombrós i representa aproximadament la meitat de la petita burgesia. El tercer sector comprèn aquells el nivell de vida dels quals va en retrocés. Molts d’ells, pertanyents a famílies que abans eren acomodades, passen gradualment d’una situació en la qual amb prou feines arriben a final de mes a una vida cada cop més precària. En fer balanç a final d’any, exclamen horroritzats: “Com! Un altre deute!”. Com que han viscut dies millors i la seva situació empitjora any rere any, els seus deutes creixen i la seva existència es torna cada cop més miserable, “només pensar en la idea del seu futur ja els fa tremolar”. Aquestes persones pateixen un dolor intens a causa del fort contrast entre la seva vida passada i la present. Ocupen un lloc força important en el moviment revolucionari, ja que constitueixen una massa nombrosa i representen l’ala esquerra de la petita burgesia. En temps normals, aquests tres sectors de la petita burgesia difereixen en la seva actitud envers la revolució. Però en temps de guerra, és a dir, quan la revolució està en ascens i l’aurora de la victòria és a la vista, s’afegeixen a la revolució no només l’ala esquerra, sinó també el sector intermedi de la petita burgesia, i fins i tot elements de la seva ala dreta es veuen obligats a seguir el corrent de la revolució, arrossegats per la gran marea revolucionària del proletariat i de l’ala esquerra de la petita burgesia. De l’experiència del Moviment del 30 de maig de 1925[11] i del moviment camperol en diversos indrets, podem veure que aquesta afirmació és correcta.
El semiproletariat. Allò que anomenem semiproletariat comprèn cinc categories: 1) l’aclaparadora majoria de pagesos semipropietaris,[12] 2) els pagesos pobres, 3) els petits artesans, 4) els dependents de comerç[13] i 5) els venedors ambulants. L’aclaparadora majoria de pagesos semipropietaris i els pagesos pobres constitueixen una part immensa de les masses rurals. El problema camperol és essencialment llur problema. Els pagesos semipropietaris, els pagesos pobres i els petits artesans es dediquen a la producció a una escala encara més petita que els pagesos propietaris i els artesans propietaris de tallers. Tot i que la gran majoria de pagesos semipropietaris i pagesos pobres pertanyen al semiproletariat, encara es poden classificar, segons la seva condició econòmica, en tres estaments: superior, mitjà i inferior. Els pagesos semipropietaris viuen pitjor que els pagesos propietaris, perquè cada any els falta aproximadament la meitat del sosteniment que necessiten, i han de compensar aquest dèficit llogant terres alienes, venent part de llur força de treball o fent petits negocis. Entre la primavera i l’estiu, quan la collita anterior s’ha esgotat i els conreus encara han de brotar, prenen diners a interessos usurers i compren gra a preus elevats. Naturalment, duen una existència més difícil que els pagesos propietaris, que no necessiten recórrer a l’ajuda de ningú. Però viuen millor que els pagesos pobres, perquè aquests no són propietaris de terres i només obtenen per la feina d’un any la meitat de la collita, o fins i tot menys; en canvi, els pagesos semipropietaris poden quedar-se amb tota la collita de les seves pròpies terres, tot i que també només obtenen la meitat, o fins i tot menys, del producte de les terres que lloguen. Els pagesos semipropietaris són, per tant, més revolucionaris que els pagesos propietaris, però menys que els pagesos pobres. Aquests darrers són arrendataris explotats pels terratinents. Es poden dividir, al seu torn, en dos estaments segons la seva situació econòmica. Una comprèn als que tenen eines de conreu relativament suficients i alguns fons. Aquests pagesos poden retenir la meitat del producte de la seva feina anual. Per cobrir les seves mancances, conreen cultius marginals, pesquen peix i gambes, crien aus de corral i porcs, o vénen part de llur força de treball, i així aconsegueixen guanyar-se la vida. Enmig de dificultats i penúries, es consolen amb l’esperança de tirar endavant, per bé o per mal, fins a l’any nou. Viuen més penosament que els pagesos semipropietaris, però millor que l’altre estrat de pagesos pobres. Són més revolucionaris que els pagesos semipropietaris, però menys que l’altre sector de pagesos pobres. Aquests últims no tenen eines de conreu ni fons suficients; tenen poc adob i només obtenen collites escasses, i, com que els queda molt poc després de pagar el lloguer, tenen una necessitat encara més gran de vendre part de llur força de treball. En temps de fam i calamitat, demanen als seus parents i amics uns quants dou o sheng[14] de gra per tirar endavant durant quatre o cinc dies; els seus deutes s’amunteguen com càrregues a l’esquena d’un bou. Constitueixen un sector pagès que viu en extrema misèria i és molt sensible a la propaganda revolucionària. Els petits artesans s’anomenen semiproletaris perquè, tot i que posseeixen alguns mitjans de producció bàsics i exerceixen oficis “lliures”, també es veuen sovint obligats a vendre part de la seva força de treball, i la seva condició econòmica és més o menys similar a la dels pagesos pobres. A causa de la pesada càrrega de llurs obligacions familiars i la disparitat entre els seus ingressos i el cost de la vida, senten constantment el turment de la pobresa i la por a l’atur; en aquest sentit, també s’assemblen als pagesos pobres. Els dependents de comerç són empleats d’establiments comercials; mantenen les seves famílies amb un sou modest que normalment només augmenta un cop en diferents anys, mentre que els preus pugen cada any. Si per casualitat hom es posa a conversar íntimament amb ells, es desfermen en queixes interminables. Amb una situació a grans trets semblant a la dels pagesos pobres i els petits artesans, són molt sensibles a la propaganda revolucionària. Els venedors ambulants, tant si porten la seva mercaderia en un balancí com si instal·len parades als carrers, tenen un capital insignificant, i els seus magres guanys no són suficients per alimentar-se ni vestir-se. Es troben en una situació gairebé idèntica a la dels pagesos pobres i, com ells, necessiten una revolució per canviar l’estat actual de coses.
El proletariat. El proletariat industrial modern ascendeix aproximadament a dos milions. Aquesta xifra tan reduïda s’explica per l’endarreriment econòmic de la Xina. Aquests dos milions de treballadors industrials estan ocupats principalment en cinc sectors: ferrocarrils, mines, transport marítim, indústria tèxtil i construcció naval; i un gran nombre d’ells estan sota el jou del capital estranger. Tot i ser numèricament feble, el proletariat industrial representa les noves forces productives de la Xina, és la classe més progressista de la Xina moderna i s’ha convertit en la força dirigent del moviment revolucionari. Per apreciar la importància de la posició del proletariat industrial en la revolució xinesa, només cal observar la força que ha demostrat en les vagues dels darrers quatre anys, com les dels mariners,[15] dels ferroviaris,[16] de les mines de carbó de Kailuan i Chiaotsuo,[17] la vaga de Shamien[18] i les vagues generals a Xangai i Hong Kong[19] arran de l’Incident del 30 de maig. La primera raó per la qual els treballadors industrials ocupen aquesta posició és la seva concentració. Cap altre sector de la població està tan concentrat com ells. La segona raó és la seva baixa condició econòmica. Privats dels mitjans de producció, no posseeixen res més que les seves mans, ni tenen cap esperança d’enriquir-se; a més, són víctimes del tracte més despietat per part dels imperialistes, els cabdills militars i la burgesia. Tot això explica la seva gran capacitat de lluita. Els coolis de les ciutats també són una força que mereix una atenció seriosa. Són principalment treballadors portuaris i conductors de ricksha; entre ells també hi ha treballadors del clavegueram[20] i escombriaires. Res tenen, només llurs mans, i la seva condició econòmica és similar a la del proletariat industrial, excepte que estan menys concentrats i tenen un paper menys important en la producció. L’agricultura capitalista moderna encara està poc desenvolupada a la Xina. El terme proletariat rural fa referència als treballadors agrícoles assalariats contractats per any, per mes o per dia. Desposseïts de terres, eines de conreu i fons, només poden sobreviure venent llur força de treball. De tots els treballadors, són els que tenen les jornades laborals més llargues, reben els salaris més baixos i el tracte més dolent, i pateixen la major inseguretat laboral. Com que pateixen la major privació al camp, ocupen una posició tan important en el moviment pagès com els pagesos pobres.
També hi ha un lumpenproletariat nombrós, format per pagesos que han perdut les seves terres i artesans aturats. Porten una vida més precària que qualsevol altre sector de la societat. Tenen organitzacions secretes arreu del país, que originalment eren organitzacions d’ajuda mútua per a la lluita econòmica i política, entre les quals, la Societat de la Tríade a les províncies de Fuchien i Kuangtung, la Societat de la Germandat a les províncies de Junán, Jupei, Kuichou i Sechuán, la Societat de la Gran Simitarra a les províncies d’Anjui, Jonán i Shantung, la Societat per a una Vida Racional a la província de Chili[21] i les tres províncies del nord-est, i la Banda Verda a Xangai i altres llocs.[22] Un dels problemes difícils a la Xina és com tractar aquestes persones. Capaces de lluitar amb gran coratge però inclinades a accions destructives, poden transformar-se en una força revolucionària si se les condueix de la manera adequada.
De tot això se’n desprèn que tots aquells que estan al servei de l’imperialisme són els nostres enemics: els cabdills militars, els buròcrates, la burgesia compradora, la classe dels grans terratinents i el sector reaccionari de la intel·lectualitat subordinat a tots ells. El proletariat industrial és la força dirigent de la nostra revolució. Els nostres amics més propers són tot el semiproletariat i tota la petita burgesia. Pel que fa a la mitjana burgesia vacil·lant, la seva ala dreta pot ser enemic nostre, i la seva ala esquerra amic nostre; però hem de mantenir-nos constantment a l’aguait i no permetre que creï confusió al nostre front.
Notes:
[9] El mariscal Chao (Chao Kung-ming) és el déu de la riquesa segons la llegenda popular xinesa.
[14] Mesures xineses de capacitat; 1 dou = 10 sheng = 10 litres.
[20] Recollidors d'excrements.