Problemes tàctics actuals en el front únic antijaponès

Mao Zedong

11 de març de 1940

Pla general de l’informe presentat pel camarada Mao Zedong en una reunió de quadres superiors del Partit celebrada a Yenan.

1. La situació política actual és la següent:

1) Durament colpejat per la Guerra de Resistència Xinesa, l’imperialisme japonès ara no té poder per llançar noves ofensives militars a gran escala i, consegüentment, l’equilibri de forces entre l’enemic i nosaltres ha entrat en una etapa d’equilibri estratègic; tanmateix, l’enemic encara persisteix en la seva política fonamental de sotmetre la Xina, i la posa en pràctica sabotejant el front únic antijaponès, intensificant les operacions de “neteja”[1] a la seva rereguarda i accelerant la seva agressió econòmica.

2) La posició de Gran Bretanya i França a l’orient t s’ha debilitat a causa de la guerra a Europa, mentre que els Estats Units continuen la seva política de “contemplar com es barallen els tigres des del cim”; d’aquesta manera, de moment és impossible convocar un Munich de l’orient.[2]

3) La Unió Soviètica ha aconseguit nous èxits en la seva política exterior i continua la seva política de suport actiu a la Guerra de Resistència de la Xina.

4) Des de fa temps, el sector projaponès de la gran burgesia ha capitulat definitivament davant del Japó i es prepara per formar un govern titella. El sector proeuropeu i proamericà encara pot continuar resistint-se al Japó, però la seva tendència al compromís és encara molt seriosa. Adopta una política dual: d’una banda, encara vol mantenir la unitat amb les diverses forces que no són del Guomindang per fer front al Japó, i de l’altra, es val de tots els mitjans possibles per destruir-les, particularment el Partit Comunista i altres forces progressistes. Aquest és el sector recalcitrant en el front únic antijaponès.

5) Les forces intermèdies, que comprenen la mitjana burgesia, els notables assenyats i els grups amb forces locals, prenen sovint una posició intermèdia entre les forces progressistes i les recalcitrants a causa de les seves contradiccions amb les forces dominants principals dels grans terratinents i la gran burgesia i, al mateix temps, amb la classe obrera i la pagesia. Aquestes formen el sector intermedi en el front únic antijaponès.

6) En els darrers temps, les forces progressistes del proletariat, la pagesia i la petita burgesia urbana, liderades pel Partit Comunista, s’han desenvolupat granment i bàsicament han aconseguit crear bases de suport on s’ha establert el Poder democràtic antijaponès. La seva influència és molt gran entre els obrers, els pagesos i la petita burgesia urbana de tot el país, i també és considerable entre les forces intermèdies. En el camp de batalla antijaponès, el Partit Comunista lluita contra gairebé tants soldats invasors com el Guomindang. Aquestes forces constitueixen el sector progressista en el front únic antijaponès.

Aquesta és la situació política actual a la Xina. En aquestes circumstàncies, encara hi ha la possibilitat d’aturar el deteriorament actual de la situació i obtenir-hi un canvi favorable; la decisió del Comitè Central de l’u de febrer és totalment correcta.

2. La condició bàsica per la nostra victòria a la Guerra de Resistència és l’expansió i la consolidació del front únic antijaponès. Per assolir aquest objectiu, hem d’adoptar la tàctica de desenvolupar les forces progressistes, guanyar-nos les forces intermèdies i oposar-nos a les forces recalcitrants; aquests són tres baules inseparables, i el mitjà per assolir la unitat de totes les forces antijaponeses és la lluita. En el període del front únic antijaponès, la lluita és el mitjà per assolir la unitat, i la unitat, l’objectiu de la lluita. Si la unitat s’assoleix mitjançant la lluita, viurà; si s’assoleix a costa de concessions, morirà. Aquesta veritat està essent entesa poc a poc pels camarades del nostre Partit. Tanmateix, encara n’hi ha molts que no ho entenen. Alguns pensen que la lluita trencarà el front únic, i d’altres, que es pot utilitzar sense limitacions; adopten tàctiques incorrectes en relació amb les forces intermèdies o tenen una noció equivocada de les forces recalcitrants. Tot això ha de ser corregit.

3. Desenvolupar les forces progressistes significa: ampliar les forces del proletariat, la pagesia i la petita burgesia urbana; engrandir amb audàcia les files del VIIIè Exèrcit i del Nou 4t Cos de l’Exèrcit; establir bases de suport democràtiques antijaponeses a gran escala; estendre les organitzacions del Partit Comunista per tot el país; desenvolupar a escala nacional moviments de masses d’obrers, camperols, joves, dones i nens; guanyar-se els intel·lectuals de tot el país, i desplegar entre les amplies masses populars el moviment per un règim constitucional com una lluita per la democràcia. Només desenvolupant gradualment les forces progressistes, es podrà impedir l’empitjorament de la situació, la capitulació i la ruptura, i posar així els fonaments indestructibles per a la victòria de la Guerra de Resistència. Però el desenvolupament de les forces progressistes implica un procés de lluita seriós, en el qual s’ha de mantenir una lluita implacable no només contra els imperialistes japonesos i els col·laboracionistes xinesos, sinó també contra els recalcitrants. Ja que aquests darrers s’oposen al desenvolupament de les forces progressistes, mentre que els elements intermedis es mostren escèptics. Llevat que lluitem fermament contra els recalcitrants i aconseguim resultats tangibles, no podrem resistir la seva pressió ni dissipar els dubtes dels elements intermedis, i llavors, no hi haurà manera de desenvolupar les forces progressistes.

4. Guanyar-se les forces intermèdies significa guanyar-se la burgesia mitjana, els notables assenyats i els grups amb forces locals. Aquests pertanyen a tres categories diferents, però en les condicions actuals, tots formen part del sector intermedi. Per mitjana burgesia s’entén la burgesia nacional, diferent de la burgesia compradora o la gran burgesia. Té contradiccions de classe amb els obrers i no consent la independència de la classe obrera; tanmateix, degut a que pateix l’opressió de l’imperialisme japonès a les zones ocupades, i està sotmesa a les restriccions dels grans terratinents i de la gran burgesia a les regions dominades pel Guomindang, encara vol resistir-se al Japó i també busca obtenir la seva quota de poder. Pel que fa a la resistència al Japó, està a favor de la unitat per a la resistència i, pel que fa a la lluita pel poder polític, recolza el moviment per un règim constitucional i intenta assolir llurs propis fins explotant les contradiccions entre els progressistes i els recalcitrants. Aquest és un estrat social que hem de guanyar-nos. Els notables assenyats constitueixen l’ala esquerra de la classe terratinent, és a dir, són aquells terratinents amb un cert to burgès, i la seva actitud política és més o menys la mateixa que la mitjana burgesia. Encara que tenen contradiccions de classe amb els pagesos, també estan en contradicció amb els grans terratinents i la gran burgesia. No recolzen als recalcitrants i, de la mateixa manera intenten aprofitar les nostres contradiccions amb aquests per assolir llurs propis fins polítics. De cap manera hem de passar per alt aquests elements; hem d’adoptar una política per guanyar-nos-els. Els grups amb forces locals són de dues menes: aquells que dominen permanentment certes zones, i aquells que tenen tropes “heterogènies” però no dominen cap zona. Si bé aquests grups estan en contradicció amb les forces progressistes, també ho estan amb la política que duu a terme l’actual Govern Central del Guomindang de beneficiar-se a costa dels altres; de la mateixa manera, intenten explotar les nostres contradiccions amb els recalcitrants per assolir llurs propis fins polítics. Els seus caps pertanyen, en la seva majoria, a la classe dels grans terratinents i de la gran burgesia i, per tant, tot i que aquests grups de vegades semblen progressistes en la Guerra de Resistència, aviat tornen a la seva posició reaccionària; emperò, a causa de les seves contradiccions amb les autoritats centrals del Guomindang, poden prendre una actitud neutral en la nostra lluita contra els recalcitrants, sempre que adoptem envers ells una política encertada. La nostra política en relació amb aquestes tres categories de forces intermèdies és guanyar-les per al nostre bàndol. No obstant això, aquesta política no només és diferent de la de guanyar-se el pagès i la petita burgesia urbana, sinó que també varia per a cada categoria d'aquestes forces. Mentre que la pagesia i la petita burgesia urbana s’han de guanyar com a aliats fonamentals, les forces intermèdies han de guanyar-se com a aliats contra l'imperialisme. D’entre aquestes forces intermèdies, la burgesia mitjana i els notables assenyats es poden unir a nosaltres en la resistència al Japó i també en l’establiment d’un poder democràtic antijaponès, però tenen por de la revolució agrària. En la lluita contra els recalcitrants, alguns d’ells poden participar-hi fins a cert punt, d’altres poden observar una neutralitat benèvola, i la resta, mantenir una neutralitat forçada. D’altra banda, els grups amb forces locals, tot i unir-se a nosaltres en la resistència al Japó, no poden sinó observar una neutralitat temporal en aquesta lluita i no estan disposats a establir juntament amb nosaltres un poder democràtic, ja que ells mateixos pertanyen a la classe dels grans terratinents i a la gran burgesia. Les forces intermèdies tendeixen a vacil·lar, i acabaran diferenciar-se inevitablement; tenint en compte la seva actitud vacil·lant, hem de persuadir-les i criticar-les adequadament.

Guanyar-nos les forces intermèdies és una tasca extremadament important en el període del front únic antijaponès, però, només donades certes condicions, podrà dur-se a bon terme. Aquestes són: 1) que tinguem prou força; 2) que respectem els seus interessos, i 3) que duguem a terme una lluita decidida contra els recalcitrants i assolim victòria rere victòria. Sense aquestes condicions, les forces intermèdies vacil·laran o fins i tot es convertiran en aliades dels recalcitrants en els seus atacs contra nosaltres, ja que aquests també fan tot el possible per guanyar-se-les amb el propòsit d'aïllar-nos. A la Xina, les forces intermèdies tenen un pes considerable i sovint poden ser el factor decisiu en el desenllaç de la nostra lluita contra els recalcitrants. Per això, hem de ser molt cautelosos al tractar-les.

5. Les forces recalcitrants estan actualment formades pels grans terratinents i la gran burgesia. Dividides de moment en dos grups —els que han capitulat davant el Japó i els que estan a favor de la resistència—, aquestes classes s’aniran diferenciant encara més. En el cas de la gran burgesia, el grup partidari de la resistència al Japó actualment difereix dels que han capitulat. El primer adopta una política dual: continua defensant la unitat per a la resistència i, alhora, aplica l’arxireaccionària política de reprimir les forces progressistes com a pas preparatori per a llur futura capitulació. Ja que encara està disposat a unir-se per a la resistència, hi ha la possibilitat de mantenir-lo dins el front únic antijaponès, i com més temps, millor. És un error descuidar la política de guanyar-nos aquest grup i de cooperar-hi, i tractar-lo com si ja hagués capitulat i estigués a punt d’iniciar una guerra anticomunista. Tanmateix, aquest grup aplica a tot el país una política reaccionària de repressió de les forces progressistes, es nega a implementar el programa comú dels Tres Principis del Poble, s’oposa obstinadament a que nosaltres el duguem a terme i a que anem més enllà dels límits que ens ha fixat, en altres paraules, només ens permet una resistència passiva com la que ell practica, i intenta assimilar-nos, i al fracassar en tot això, exerceix sobre nosaltres una pressió ideològica, política i militar sobre nosaltres; per tant, al mateix temps és necessari adoptar tàctiques de lluita contra la seva política reaccionària i mantenir una batalla decidida contra ell en els àmbits ideològic, polític i militar. Aquesta és la política revolucionària dual que oposem a la política dual dels recalcitrants; aquesta és la nostra política d'unitat a través de la lluita. Si, en el front ideològic, podem formular una teoria revolucionària justa i infligir cops durs a la seva teoria contrarevolucionària; si, en l’àmbit polític, adoptem mesures tàctiques que responguin a les exigències del moment i donem cops devastadors a les seves polítiques anticomunistes i enemigues del progrés;si, en l’àmbit militar, adoptem les mesures adequades i responem amb vigor als seus atacs, llavors podrem limitar l’abast de les seves polítiques reaccionàries i forçar-los a reconèixer les forces progressistes; estarem així en condicions de desenvolupar les forces progressistes, guanyar-nos les forces intermèdies i aïllar les forces recalcitrants. A més, podrem fer que aquells recalcitrants que encara volen resistir al Japó romanguin més temps en el front únic antijaponès, i evitar d’aquesta manera una guerra civil a gran escala similar a la del passat. Per tant, en el període del front únic antijaponès, el propòsit de la nostra lluita contra els recalcitrants consisteix no només en repel·lir els seus atacs, de manera que les forces progressistes evitin pèrdues i continuïn creixent, sinó també prolongar la resistència dels recalcitrants al Japó i mantenir la nostra cooperació amb ells, prevenint-nos així contra una guerra civil a gran escala. Sense aquesta lluita, les forces progressistes serien exterminades pels recalcitrants, el front únic no podria subsistir, no hi hauria res que impedís que els recalcitrants capitulessin i esclataria la guerra civil. Per tant, la lluita contra aquests és un mitjà indispensable per unir totes les forces antijaponeses, aconseguir un canvi favorable de la situació i evitar una guerra civil a gran escala. Aquesta és una veritat confirmada per tota la nostra experiència.

Tanmateix, en la nostra lluita contra els recalcitrants durant el període del front únic antijaponès, cal tenir en compte els principis següents: primer, el principi d’autodefensa. No atacarem tret que siguem atacats; si som atacats, contraatacarem. És a dir, mai no hem d’atacar els altres sense motiu, però un cop ens hagin colpejat, no hem de deixar de contraatacar. En això resideix la naturalesa defensiva de la nostra lluita. Hem de desbaratar els atacs armats dels recalcitrants, fermament, definitiva, plena i total. Segon, el principi de la victòria. No lluitarem si no estem segurs de la victòria; mai no hem de combatre sense un pla o preparació i sense estar segurs de l’èxit. Hem de saber treure profit de les contradiccions entre els recalcitrants, mai atacant-ne molts a la vegada, sinó primer als més reaccionaris. En això rau la naturalesa limitada de la lluita. Tercer, el principi de treva. Després de repel·lir un dels seus atacs i abans que en llancin un altre, hem de saber aturar-nos en el moment adequat i donar per finalitzada aquesta lluita. A continuació, hi haurà una treva entre ambdues parts. En aquell moment, hem de prendre la iniciativa en la recerca de la unitat amb els recalcitrants i, si hi accepten, concloure amb ells un acord de pau. En cap cas no hem de lluitar incessantment, dia rere dia i hora rere hora, ni tampoc perdre el cap amb els èxits. En això resideix el caràcter temporal de cada lluita. Només quan llancin un nou atac, els respondrem amb una nova lluita. En altres paraules, aquests tres principis s'expressen en un de sol: lluitar “amb raó, amb avantatge i sense sobrepassar-nos”. Si persistim a lluitar d’acord amb aquest principi, podrem desenvolupar les forces progressistes, guanyar-nos les intermèdies i aïllar les recalcitrants, i fer que aquestes darreres s’ho pensin dues vegades abans d’atacar-nos, de fer concessions a l’enemic o de desfermar una guerra civil a gran escala. D'aquesta manera, serà possible aconseguir un canvi de la situació favorable.

6. El Guomindang és un partit de composició molt heterogènia, que comprèn recalcitrants, elements moderats i també progressistes; considerat en conjunt, el Guomindang no s’ha d’equiparar amb els recalcitrants. Com que el Comitè Executiu Central del Guomindang ha dictat decrets contrarevolucionaris que provoquen “friccions”, com ara les “Mesures per a restringir les activitats dels partits aliens”,[3] i ha mobilitzat totes les seves forces per provocar a tot el país “friccions” contrarevolucionàries en els àmbits ideològic, polític i militar, alguns han arribat a creure que el Guomindang està format íntegrament per recalcitrants; aquest punt de vista és erroni. Actualment, aquests elements encara ocupen una posició dins del Guomindang que els permet dictar la política d’aquest partit, però únicament constitueixen una minoria; la gran majoria dels seus membres (molts dels quals només ho són nominalment) no són forçosament recalcitrants. Hem d'entendre aquest punt amb claredat, a fi de poder treure profit de les contradiccions existents en el si del Guomindang, adoptar una política de tracte diferent per a cada un dels seus diferents sectors, i fer tot el possible per unir-nos amb els seus elements intermedis i progressistes.

7. Pel que fa al problema del poder a les bases de suport antijaponeses, cal deixar clar que aquest ha de ser el poder del front nacional únic antijaponès. A les regions dominades pel Guomindang, aquest poder no existeix a data d’avui. Aquest és el poder de tots aquells que defensen la resistència i la democràcia, és la dictadura democràtica conjunta de les diverses classes revolucionàries sobre els col·laboracionistes i els reaccionaris. Difereix de la dictadura de la classe terratinent i de la burgesia, i té també certa diferència amb la dictadura democràtica obrero-camperola en el seu sentit estricte. La distribució de càrrecs en els òrgans de poder ha de ser la següent: un terç per als comunistes, que representen el proletariat i els pagesos pobres; un terç per als progressistes d’esquerra, que representen la petita burgesia; i un terç per als elements intermedis i altres, que representen la mitjana burgesia i els notables assenyats. Els col·laboracionistes i els anticomunistes són els únics que no tenen dret a participar en aquests òrgans de poder. És indispensable establir aquesta norma general per a la distribució de càrrecs, ja que, del contrari, no serà possible mantenir el principi del front nacional únic antijaponès. Aquesta distribució de càrrecs representa una política genuïna del nostre Partit, que s’ha d’aplicar conscientment i en l’execució de la qual no podem ser negligents de cap manera. És una norma general que s’ha d’aplicar adequadament, tenint en compte les circumstàncies concretes i sense subjectar-s'hi de forma mecànica a aquestes proposicions. Pot patir certes modificacions en els òrgans de poder de nivell més baix per tal d’evitar que els dèspotes locals, els notables malvats i els terratinents controlin el poder; però no s’ha de violar el seu esperit fonamental. Pel que fa als no comunistes que treballen en els òrgans del front únic antijaponès, no ens hauria de preocupar si pertanyen a un partit, ni de quin partit es tracta. En aquelles regions sota el poder de front únic antijaponès, s’hauria de permetre l’existència legal de tots els partits, ja sigui el Guomindang o qualsevol altre, sempre que no s’oposin al Partit Comunista i hi cooperin. Pel que fa a la política electoral del poder del front únic antijaponès, tot ciutadà xinès major de divuit anys que estigui a favor de la resistència i la democràcia gaudirà del dret a escollir i a ser elegit, sense distinció de classe, nacionalitat, afiliació política, sexe, creença o nivell d’instrucció. Els òrgans del poder del front únic antijaponès han de ser elegits pel poble i després sol·licitar la confirmació dels nomenaments al Govern Nacional. La seva forma d’organització ha de basar-se en el centralisme democràtic. El punt de partida fonamental per a les seves mesures polítiques principals ha de ser la lluita contra l’imperialisme japonès, la lluita contra els col·laboracionistes provats i els reaccionaris, la protecció de la gent que resisteix al Japó, el reajustament dels interessos de totes les capes socials antijaponeses i el millorament de les condicions de vida dels obrers i camperols. L'establiment d'aquest poder de front únic antijaponès exercirà una influència enorme a tot el país i servirà de model per a un poder de front únic antijaponès a tot el país; per tant, tots els camarades del Partit han d’entendre a fons aquesta política i aplicar-la amb decisió.

8. En la nostra lluita per a desenvolupar les forces progressistes, guanyar-se les forces intermèdies i aïllar les forces recalcitrants, no hem de descuidar el paper dels intel·lectuals, als quals les forces recalcitrants fan tot el possible per guanyar-se; consegüentment, és una política necessària i important guanyar-nos a tots els intel·lectuals progressistes i sotmetre’ls a la influència del nostre Partit.

9. La nostra propaganda s’ha de dur a terme d'acord amb el programa següent:

1) Fer realitat el testament del Dr. Sun Yat-sen, despertant a les masses populars per a la resistència comuna contra el Japó;

2) Posar en pràctica el Principi del Nacionalisme, resistint fermament a l’imperialisme japonès i lluitant per l’alliberament complet de la nació xinesa i la igualtat de drets per a totes les nacionalitats del país;

3) Fer efectiu el Principi de la Democràcia, assegurant al poble tota la llibertat necessària per a resistir el Japó i salvar la nació, permetent que el poble esculli els organismes governamentals a tots els nivells i establint el poder democràtic revolucionari del front nacional únic antijaponès;

4) Posar en pràctica el Principi de la Vida del Poble, a través de l’abolició dels impostos i contribucions exorbitants, la reducció dels lloguers i els tipus d’interès, la introducció de la jornada laboral de vuit hores, el desenvolupament de l’agricultura, la indústria i el comerç, i la millora de les condicions de vida del poble, i

5) Fer efectiva la declaració de Chiang Kai-shek per la qual “cadascú, tant del nord com del sud, sigui jove o vell, té el deure de resistir-se al Japó i defensar la pàtria”.

Aquests són els punts programàtics anunciats pel mateix Guomindang i constitueixen el programa comú del Guomindang i del Partit Comunista. Però, excepte la resistència al Japó, el Guomindang no pot, en l’actualitat, implementar cap punt d’aquest programa; només el Partit Comunista i les altres forces progressistes ho poden fer. Aquest és un programa molt senzill i àmpliament conegut pel poble; tanmateix, molts comunistes encara no saben encara utilitzar-lo com a arma per a mobilitzar a les masses populars i aïllar als recalcitrants. En el futur, hem de tenir presents en tot moment els cinc punts d'aquest programa i divulgar-los mitjançant proclames, manifestos, fullets, articles, discursos, comunicats, etc. A les regions dominades pel Guomindang, això no és més que un programa de propaganda; en canvi, allí on es troben el VIIIè Exèrcit i el Nou 4t Cos de l'Exèrcit, és ja un programa d’acció. Treballant d’acord amb aquest programa, actuem de manera legal, i són els recalcitrants els qui actuen il·legalment quan s'oposen a que l’apliquem. Per a l'etapa de la revolució democràtico-burgesa, aquest programa del Guomindang és, en allò fonamental, el mateix que el nostre; tanmateix, la ideologia del Guomindang és completament diferent de la del Partit Comunista. És aquest programa comú de la revolució democràtica el que hem de dur a terme, i mai no podem acceptar la ideologia del Guomindang.

Notes:

[1] Quan atacaven les nostres regions alliberades, els invasors japonesos van aplicar la política bàrbara de cremar-ho tot, matar-ho tot i saquejar-ho tot. Anomenaven aquestes operacions de “neteja”.

[2] El setembre de 1938, els caps de govern britànic, francès, alemany i italià es van reunir a Munic (Alemanya) i van concloure un acord pel qual la Gran Bretanya i França van lliurar Txecoslovàquia a Alemanya a canvi que aquesta ataqués la Unió Soviètica. El 1938 i el 1939, els imperialistes britànics i nord-americans van fer diversos intents d’arribar a un acord amb l’imperialisme japonès sacrificant la Xina. Això es va anomenar el “Munich de l’orient” per la seva similitud amb la conspiració de Munic entre la Gran Bretanya, França, Alemanya i Itàlia.

[3] Després de la caiguda de Wuhan a l'octubre de 1938, el Guomindang va intensificar gradualment les seves activitats anticomunistes. A partir de gener de 1939, Chiang Kai-shek va emetre en secret una sèrie de disposicions reaccionàries com ara les “Mesures per a restringir les activitats dels partits aliens”, les “Mesures per a resoldre el problema dels partits aliens” i el “Projecte per a resoldre el problema dels partits aliens”. Aquestes mesures restringien severament les llibertats de pensament, expressió i acció dels comunistes i altres progressistes, amb el propòsit de soscavar totes les organitzacions populars antijaponeses. Estipulaven que en els llocs on, segons l'opinió del Guomindang, “els comunistes són més actius”, s'havia d'aplicar el “sistema de responsabilitat conjunta” i s'havia d'establir en les organitzacions de pao i chia una “xarxa d'informació”, és a dir, un servei secret contrarevolucionari, amb la finalitat de vigilar i restringir constantment les activitats del poble. A més, es traçaren plans per reprimir políticament el Partit Comunista i realitzar atacs militars contra les regions sota el seu control en el centre i al nord de la Xina. Els pao i els chia eren en aquell moment les unitats administratives bàsiques del règim feixista del Guomindang. Deu famílies formaven un chia i deu chia formaven un pao.