Teresa Pàmies

 

Paul Robeson a Catalunya

(1976)


Publicat originàriament a la revista Presència el 7 de febrer del 1976.



A l’edat de 77 anys Paul Robeson acaba de morir a Filadèlfia. Això vol dir que quan va cantar «Els Segadors» a Barcelona amb la seva fabulosa veu de baix, tenia 26 anys. Era un home jove. Estava en plena facultat artística i cívica, de ciutadà internacionalista. Era, ja, mundialment famós per la seva interpretació excepcional d’«Emperor Jones» de l’irlandès O’Neill i per la seva creació insuperable d’«Othello» de William Shakespeare.


Vingué a Catalunya en plena guerra civil. El seu primer impuls fou cantar pels seus compatriotes de la «Lincoln», una de les Brigades Internacionals en la qual es trobaven nordamericans negres com ell. Un cop a Catalunya, però, després de visitar alguns fronts de guerra, quedà impressionat pel tremp del nostre poble. Paul Robeson es familiaritzà amb alguns trets de la nostra cultura, la dels Orfeons, per exemple, i abans de tornar-se’n a Londres on representava «Show Boat» de Jerome Kern, aprengué «Els Segadors» i el cantà en un català perfecte. La seva facilitat pels idiomes era llegendària. S’identificà amb els mots del nostre himne fins al punt que, en signar els autògrafs que li demanaven les publicacions i els admiradors, hi afegia: «Bon cop de falç».


Recordo, sobretot, la seva riallada. Era com un tro acompanyat del llamp de les seves dents blanquíssimes. Visitava un hospital quan el vaig veure i la colla que l’acompanyava, semblava una comitiva de nans a la vora d’un gegant.


Ha mort als 77 anys. Ja feia molt de temps que no cantava. D’ençà d’aquella visita a Catalunya, visità diversos fronts del combat contra el feixisme: els de la segona guerra mundial a Europa i a l’Asia. Em consta que hi cantar cançons de la guerra d’Espanya com «Los cuatro generales» i, també, «Els Segadors», himne de combat popular anterior. Després es produí la desfeta del nazisme. Paul Robeson conegué aviat la guerra freda que, al seu país, inventada per Dulles i menada pràcticament pel senador Mc Carthy, l’obligà a callar. El seu company Nazim Hikmet, el poeta turc empresonat en algun celler d’Anatolia, va escriure:

«No ens deixen cantar,
germà Robeson;
tenen por de la nostra veu...»

La por feia estralls entre els homes i les dones més generosos i valents de Nord-amèrica. Fou la nit macarthiana, la ràbia de les forces del capital ianqui que es venjava del negre fabulós, del prestigiós defensor de les causes de «la potolada».


Els anys no passaven endebades. Paul Robeson es feia vell. Li va morir la fidel i coratjosa companya quan més la necessitava. Perdia, amb el temps, la capacitat artística i aquella veu de tro esdevenia senil. Aquella veu que cantà «Els Segadors» a Barcelona entre l’espetec de les bombes, produint-nos emoció i goig, una emoció diferent de la que m’ha produït la notícia de la seva mort.


TERESA PÀMIES