Teresa Pàmies

 

Reflexions d’una interventora

(1977)


Publicat originàriament al diari Avui, el dissabte 18 de juny del 1977.


Als cinquanta-vuit anys d’edat he estrenat dret al vot. Una mica tard, però val més tard que mai. També he actuat com a interventora del meu partit a la mesa electoral número 2 de la secció 27 de l’Esquerra de l’Eixample, el meu barri des que vaig tornar de l’exili, ara fa sis anys. Des de tan humil i efímer càrrec he pogut observar, durant setze hores seguides, les petites i grans lliçons del sufragi universal. Ha estat una experiència força enriquidora.


Cal explicar, a qui ho ignora, que una mesa electoral té un president i uns adjunts designats per sorteig per la junta electoral i que els interventors dels partits i coalicions participants en el comici no tenen com a única missió vigilar que no hi hagi tripijocs contra els seus partits, sinó, també i fonamentalment, col·laborar amb els primers per tal que la votació i l’escrutini es faci sense coaccions; que cada elector i electora inscrits al cens siguin respectats; que no votin els morts ni gent dubtosament identificada, que les paperetes de candidatura siguin a l’abast de tothom garantint el dret a servirse’n sense testimonis. En una paraula: la mesa és un òrgan democràtic de base sobre un procediment vulnerable, fàcilment distorsionat i, durant quaranta anys de la nostra història, falsificat. En assegurar el lliure i serè discórrer de les eleccions, queden protegits els interessos de cada partit participant i de la societat en general.


Formàvem la mesa militants de diferents partits i les nostres credencials ho proclamaven sense embuts. President i adjunts, però, no tenen dret a mostrar-se partidaris de cap tendència determinada. L’únic que els interventors els poden demanar és equanimitat, respecte de les normes acceptades per tots. En cas d’incompliment d’aquestes obligacions, poden ésser impugnats per un o diversos interventors. En el nostre cas no calgué impugnar res ni a ningú. Treballàrem en un clima de responsable entusiasme perquè tots i totes sentíem que aquelles primeres eleccions del postfranquisme encetaven una època que ens permetrà de viure com a ciutadans i no com a súbdits.


Viure com a ciutadans comporta, tanmateix, obligacions que fins ara s’eludien per raons justificades. Això, també ho he pogut comprovar des del meu humil observatori de la mesa electoral. Foren nombrosos els homes i dones que, en veure que això de les eleccions anava de veritat, sentiren el rampell d’expressar-se. No eren a la llista. Se’n queixaven i ho feien en un to agressiu que no sempre es justifica. Amb temps suficient s’havia informat a la població que calia inscriure’s al cens i verificar als ajuntaments respectius si figuraven en les llistes d’electors. Molts se’n van desentendre perquè els quaranta anys de franquisme les havien avesats que tot ho decidís el dictadora. L’hora és arribada que cadascú decideixi si ha de participar o no en l’apassionant i difícil tasca que ens espera: redreçar aquest país nostre afeblit econòmicament, cívicament i moralment per quaranta anys de despotisme, por i corrupció.


La tònica ha estat, però, molt esperançadora. Feia goig de veure la gent acostar-se a la mesa amb dos sobres tancats en una mà i el DNI a l’altra, l’esguard entre solemne i greu, la decisió serena que jo no havia vist mai en els meus veins de barri. Feia goig constatar que a les dotze del migdia havia votat un cinquanta per cent dels votants sense cap incident, serenament, amb ordre malgrat la total llibertat d’escollir i actuar en una decisió que ens afecta a tots. I feia goig de viure en equip una feina que la llei electoral vigent complica enormement amb paperassa reiterativa i segurament inútil. Caldrà reforma aquesta llei quan ens donem una nova Constitució. I caldrà que el marc de les eleccions no sigui el mercat del Ninot, un dia feiner.


Més d’una vegada s’acostà alguna senyora despistada demanant-nos parer sobre les candidatures. Tots els interventors, president i adjunts en bloc, ens negàrem a trencar la regla de no intervenir, ni per insinuació, en les decisions de l’elector. Era admirable de constatar la importància que tots donàvem a cada un dels trets dels sufragi universal que, per primera vegada en gairebé mig segle, encetàvem a casa nostra.


Calia demostrar, en cada moment, que som capaços d’exercir drets democràtics. Calia foragitar la por, la indiferència per la cosa pública i la mandra que la gent arrossega encara com un llast. Calia que, en el reduit marc d’una mesa electoral, es pogués veure i palpar que el canvi que es va operant per tot Espanya és irreversible. Quan el respecte a la llibertat de l’elector s’intentà de vulnerar per part d’uns senyors avesats a manar, el president, un jove pare de família coneixedor de la seva missió, demanar la intervenció d’un «gris» per tal d’advertir el infractors. Aquells senyors hagueren de respectar la decisió del jove president de mesa malgrat llurs credencials d’apoderats d’Aliança Popular i el posat de perdonavides.


Des de les vuit del matí fins a la una de la matinada vam treballar en equip i durant la «jornada intensiva» ens coneguérem, simpatitzàrem i aprenguérem els uns dels altres. Això donarà fruits a l’hora de treballar plegats per guanyar definitivament la democràcia, consolidar-la i exercir-la al servei no pas d’un partit ni d’una sola classe, sinó de tota la nostra comunitat.


Les emocions foren autèntiques el dia 15 de juny del 1977. Ara ens espera una feinada. La farem si no deixem que l’emoció esdevingui eufòria, o sigui, foc d’encenalls. El poble que ens acaba de donar una lliçó de civisme, mereix i exigeix als partits i coalicions guanyadors una col.laboració tan honesta, lúcida i responsable com la que he tingut el goig de viure com a interventora en les primeres eleccions de la meva vida.


TERESA PAMIES