Teresa Pàmies

 

El feminisme de Teresa d’Avila

(1982)


Publicat originàriament al setmanari «El Maresme», núm. 226 (10-16 de setembre del 1982).


Amb la visita del Papa prevista per al proper octubre culmina la commemoració del quart centenari de la mort de Teresa Cepeda de Ahumada, inclosa en el santoral de l’Església catòlica com a Santa Teresa de Jesús.


L’esdeveniment ha promogut actes litúrgics i literaris, comentaris i estudis que no afegeixen gaire a la copiosa documentació existent sobre el personatge. Tanmateix, la figura de Teresa Cepeda de Ahumada no s’aborda en profunditat per por a trobar-hi afinitats amb els contestataris i marginats d’avui, concretament amb les feministes i amb actituds juvenils contra allò establert per lleis i tradicions, característiques dels grups radicals del nostre temps.


El nunci Sega, que fou un dels poderosos «barons» de l’Església que Teresa d’Avila hagué d’afrontar la titllà de «mujer inquieta y vagabunda», la qualificà de desobedient, contumàs; l’acusà d’inventar males doctrines i de sortir de clausura malgrat la prohibició del Concili de Trento i, finalment, la blasmà per lliurar-se a l’ensenyament malgrat que les dones ho tenien prohibit per Sant Pere.(1)


Un enfoc modern del comportament de Teresa Cepeda de Ahumada en el seu temps i marc concrets, revelaria la seva contemporaneïtat. No fou únicament filla del seu segle (el XVI) sinó de les poques figures estelars en cada època que reuneixen elements precursos d’actituds que esdevindran majoritàries en el procés històric imprevisible.


En Teresa d’Avila, s’hi conjuminaven factors suposadament irreconciliables: parcialment jueva en temps de persecució dels jueus, progressista en un món encara medieval; cristiana per conversió dels seus i, per aquesta raó, forçada a treure’s l’estigma d’origen a base d’un zel atuïdor i practicant d’una llibertat interior (expressada en «Las Moradas») que la societat alienada i alienant no podia admetre. Les «tares» d’origen i de tarannà individual la convertien en blanc propici dels atacs de la Inquisició i de les intrigues del clergat i dels àulics. Finalment, el sol fet d’ésser donar en un món d’homes la situava en posicions precàries i perilloses. Ho afrontà no pas renunciant a la seva condició de dona sinó posant en acció la seva especificitat, valors morals i intel.lectuals que ni la societat d’avui no reconeix a la dona. Al luxe i al fast dels claustres i convents oficials, Teresa de Jesús oposà la senzillesa, l’austeritat, la sinceritat i la solidaritat amb els més febles. La seva obra traspua l’humanisme de la quotidianeïtat viscut en femení. «La humana feminidad de Teresa la Santa» com escrigué Americo Castro, que l’estudià fa seixanta anys. (2)


A una Església oficial contrària a tota reforma, oposà, la ‘madre fundadora’, la renovació des de la fe autèntica i assumida, la confiança vers els marginats i perseguits, com Juan de la Cruz. Al lèxic metafòric i farisaic dels prelats poderosos, Teresa Cepeda de Ahumada replicà amb un llenguatge precís, assequible a la majoria i des de l’experiència pròpia. Inicià el gènere autobiogràfic quan la vida privada, allò «realment viscut», era amagat pels senyors de l’Església, no pas per púdics sinó en funció de les contradiccions entre doctrines virtuoses i la manera de viure-les en l’opulència i el «pecat», en un món de misèria material i de coaccions espirituals espantoses.


Valenta fou la carmelita reformadora, però els homes no concebeixen aquest coratge en una femella. «La valentia viril de Santa Teresa», escriu Joan Baqué a l’AVUI del 12 de març de 1982. «Viril», segons el Fabra, «pertany al sexe masculí, a l’home fet, capaç de procrear». La cultura masclista és, encara, factor distorsionador de la veritat. Amb major motiu ho era en temps de Teresa d’Avila. Ella mateixa n’estava «contaminada» quan escrigué que les religions del seu convent reformat esdevindrien «tan varoniles que espanten a los hombres» («CAMINO DE PERFECCIÓN») Així acceptava el repte: cal ésser viril? doncs ho serem més que els homes. Ella era conscient del conflicte amb els rectors de l’Església i, en la intimitat dels seus diàlegs amb el Senyor, li deia: «Sois justo juez y no como los jueces del mundo que – como son hijos de Adan y, en fin, todos varones – no hay virtud de mujer que no tengan por sospechosa». (CAMINO DE PERFECCIÓN)


Sospitosa per intel.ligent, per viure la fe totalment, per mostrar compasió i tolerància quan la seva Església era despietada i repressiva. Sospitosa per solidària amb les altres dones, les més humiliades i espantades, però crítica amb les princeses d’Eboli i altres dames poderoses de la Cort de Felip II. Els prejudicis anti-clericals de la nostra esquerra no permeten abordar amb objectivitat i audàcia la personalitat de la carmelita reformadora entorn a la qual el proper octubre s’organitzarà la gran cerimònia de la confusió i de la mitificació. Tot allò que ella refutà.


Notes


(1). Marcelle Auclair, «La vie de saint Thêrèse d’Avila» Edit. Du Sueil.


(2). Americo Castro, «Teresa la Santa», Alianza Editorial.