POLÍTICA VOL DIR PEDAGOGIA



RAFAEL CAMPALANS




Pòrtic

Dr. Joaquim Xirau

El títol d’aquest llibre, de clara prosàpia platònica, revela tota la profunditat humana de la seva intenció, és norma i senyera d’una vida consagrada a un ideal i explica de forma unitària que a través dels anys i de les peripècies anecdòtiques serva la multitud polimòrfica i circumstancial de les idees que hi són contingudes. La seva totalitat es projecta a través del temps en la forma dinàmica i armònica d’una estructura personal. En ell hi són recollides les circumstàncies cordials d’una personalitat.

Això—la presència d’una «personalitat»—és quelcom d’una importància extraordinària en un país com el nostre en el qual l’arrel de totes les desventures ha estat fins ara la falla d’una veritable consciència moral.

Consciència moral, és a dir, unitat espiritual, sentit del propi deure i del propi destí, «orgull personal», amor propi... No altra és la base de la pròpia dignitat i la garantia d’una conducta i d’un caràcter.

Aquell que no la té, resta entregat sense control a la lluita de les passions, dels impulsos, dels interessos momentanis i anecdòtics, lluita inconnexa i caòtica que porta en últim terme a la pròpia dissolució. L’home deixa d’ésser home i s’apropa a la bèstia.

D’ací deriva una falla de fidelitat, una falta de lleialtat a les coses i als homes que procedeix en últim terme d’una falta de lleialtat i de fidelitat a sí mateix. Amb aquest home—bo o dolent, segons les alternatives dels impulsos vitals primaris—no «s’hi pot comptar».

Només la consciència de la pròpia unitat, del sentit de la pròpia vida i del seu destí insubstituïble és capaç de donar a la vida, a tota vida, una valor pròpia i suprema i de imposar-li deures inel·ludibles—amb tota senzillesa, fins a la mort. Només l’home en el qual palpita—responsabilitat, control—és plenament un home i manté una conducta fidel. En qualsevulla circumstància insospitada es pot dir amb tota certesa el que farà. Estem segurs de la seva conducta: comptem amb ell.

¿Quin altre sentit i quin altre fonament pot tenir l’alt valor que la consciència pública, en tot temps, ha donat a la «conseqüència» i a l’home conseqüent? Un home—un veritable home—és sempre un home conseqüent. El que no ho és trenca la seva personalitat humana.

És clar que conseqüència no vol dir obstinació ni fidelitat rígida i inflexibilitat. Aquesta seria potser la pitjor forma del fariseisme i de la infidelitat. Tota personalitat rectifica, canvia, evoluciona. Però cal que en tot cas l’evolució sigui una veritable evolució, que mantingui la pròpia identitat a través dels canvis, que sigui una evolució conseqüent—lleial, coherent, unitària... Obrar en unitat, viure en unitat, ésser un home, tenir un ideal i la consciència d’un destí, mantenir en tot cas la pròpia coherència i la pròpia personalitat, és en definitiva l’única forma de l’amor propi i de la pròpia estimació.

I el menys—el menys i qui sap si el més—que es pot exigir a un home és que s’estimi a si mateix.

En política, fins fa poc, tot ha estat a la mercè dels instints primaris. Una gran part hi resta encara. La política, ai las!, no ha estat pedagogia. Moviments d’exaltació i de depressió, oscil·lacions d’una massa amorfa i fluida sense una línia de conducta ni una orientació determinada, opressions, explosions de fúria, crims, apòstrofs, plors i sang. Un pas abrandat endavant i una reculada tan fàcil com l’avenç. Masses, homes i partits van i vénen, s’exalten i es deprimeixen, oscil·len i es mouen d’una manera absurda, sense prou sentit ni coherència.

Tal és la conseqüència de la falla d’una veritable consciència moral entre una gran part de les persones—bones i dolentes—que constitueixen el nostre poble i les nostres organitzacions i els nostres partits.

Conseqüències de la passió? Evidentment, no. Cal una passió, cal una profunda i forta passió. Però cal que la passió es posi al servei d’una cosa estimable per si mateixa i no sigui una força bruta, explosiva i destructora. En un principi era l’acció. Potser sí. Però en tot cas, una acció dirigida cap a la llum que fa del caos Cosmos. Passió lluminosa i ardent, tensa i harmònica.

Cal que els homes i els partits tinguin una clara coherència i una unitat de doctrina i d’evolució i la plena consciència d’aquesta unitat que és la seva funció, el seu destí i l’única forma de la veritable personalitat.

Una personalitat. Una pesona. Un home. Una personalitat que es revela idèntica a través dels canvis més sorollosos i actua d’una manera segura i ferma, insinuant i indefectible, com un ferment. Això és el que es revela a través d’aquest llibre amarat de cultura palpitant. Un home que manté la seva coherència personal des de la pubertat fins a la plenitud humana que avui ostenta. En un treball d’estudiant—intel·ligent i generós—, hi ha ja francament continguda, plena de virtualitats, la més clara preformació d’aquest llibre, que és la trajectòria fulgurant d’una veritable vida de polític—de pedagog.

Múltiples discrepàncies. Fondes coincidències... Jo he volgut destacar només, per la seva importància extraordinària en el moment culminant que atravessa el nostre país, que aquest llibre és el llibre d’un home que té plena consciència de la seva dignitat humana.

Joaquim Xirau