Clara Zetkin

 

Friedrich Engels

Obituari

(Agost del 1895)


Publicat originàriament com a «Friedrich Engels», Die Gleichheit, Zeitschrift für die Interessen der Arbeiterinnen, Stuttgart, 21. August 1895.
Clara Zetkin, Ausgewählte Reden und Schriften, Bd.1, Berlin 1957, S.80-83.

Transcripció i indexació: Einde O’Callaghan per al MIA. Traducció de la SC del MIA.



Unit en una ànima el proletariat de tots els països plora en comú un dels millors i més grans de tots els temps. El 5 d’agost, a les 10.30 h del vespre, es moria a Londres el segon dels gegants intel·lectuals que la classe obrera combativa honora com els més grans dels seus exploradors i guies, com a fundadors del socialisme científic. Friedrich Engels, lluitador tothora preparat i invencible per l’alliberament del proletariat, rebia als 75 anys la mort que tot ho venç. No se n’anà com un home cansat, sinó com un segador després d’una feina fructífera. Encara que Engels es morí en la vellesa, no era encara un vell, i disposava de la frescor intel·lectual, de l’energia de la voluntat, de l’entusiasme apassionat i de l’activitat alegre dels joves, i amb nosaltres lluitava i combatia. Des de la mort de Marx (14 de març del 1883) el proletariat no havia patit tan alta pèrdua.


Ço que Engels ha ofert per a la lluita d’alliberament dels explotats és indestriablement unit als assoliments de Marx, i mereix una gratitud eterna. En la història del curs revolucionari de la nova era es troba gravat indeleblement, i en els Annals de la Ciència s’ha inscrit en caràcters flamejants.


Com a teòrics, Engels establí juntament amb Marx els fonaments científics indiscutiblement sòlids per a la lluita d’alliberament dels desheretats. Amb ells es foregen plegats els treballadors amb consciència de classe, i reben les eines intel·lectuals que resulten infal·libles contra l’enemic. I com que l’amic fou endut sense haver completat l’obra de la seua vida, correspongué a Engels com a hereu i marmessor intel·lectual la tasca incomparablement alta i difícil de dur a conclusió allò que era incomplet. Ho va fer com cap altre fora d’ell ho hagués fet possible.


La parella de Dioscurs Marx-Engels – foren els primers que reconegueren clarament la tasca història i el poder històric del proletariat. No merament amb el cor càlid del filantrop sentiren el patiment de la classe obrera, sinó com a investigadors profunds i pensadors audaços que veien en el proletariat combatiu el portador principal del desenvolupament històric modern. Demostraren el potent motor històric de la lluita de classes. Fonamentalment desarrelaren la creença delirant en el poder alliberador dels atemptats sobre les glàndules llagrimals i el sentit de justícia dels propietaris. Ensenyaren els desheretats a esperar l’alliberament únicament i exclusiva a través de la lluita conscient de la classe contra la classe. L’alliberament de la classe obrera ha d’ésser obra de la pròpia classe obrera. [1]


«Proletaris de tots els països, uniu-vos!» cridaren ja en el 1848 en l’immortal Manifest Comunista del Món del Treball. I una vegada i una altra demostraren al proletariat que la conquesta del poder polític, de la maquinària estatal, era l’únic camí que conduïa a la societat assolellada del futur.


D’etapa en etapa Engels ha acompanyat la marxa de conquesta de la classe obrera conscient, sempre estimulant, fecundant, assessorant, ajudant amb el mot i el fet; i mai sense perdre de vista la situació general, la correcta valoració de les circumstàncies; com a tàctic i estratega, tan incomparable com a teòric.


Ço que el proletariat i particularment la classe obrera alemanya li agraeix i ha perdut amb ell, és incommensurable. Certament ell mateix ens ensenyà que el moviment socialista brolla de les circumstàncies i no sorgeix ni cau amb les persones. Però la seua personalitat destacava tant, la seua obra era tan extensa i fonda, que la seua desaparició deixa un immens buit que ningú pot omplir.


Les proletàries, però, li deuen particularment un record agraït. No tan sols per crear els fonaments científics per a la llur lluita d’alliberament com a explotades, sinó també per als esforços d’emancipació com a dones.


La pugna del gènere femení per a plena igualtat de drets era combatuda pel filisteisme principalment amb l’afirmació que el ple sentit de la dona era incompatible amb l’essència de la família i les obligacions envers ella. I era en la família patriarcal fonamentada en l’esclavitud de la dona que el filisteisme entenia la família en si i per a si, com a única norma possible moral, científica i social de la vida en comú dels gèneres fins a tota l’eternitat. Com ja havien fet els utopistes [2], principalment Fourier, Marx i Engels al Manifest Comunista mostraven amb una brillant claredat que per el capitalisme «ha esquinçat el vel emocional-sentimental de la relació familiar i l’ha reduïda a una relació purament monetària» [3]. Se li reservava, però, a Engels aixafar la fe cega del botiguer burgès en l’existència eterna de la família patriarcal per sempre. Com a conclusió dels treballs de Morgan i Bahofen, que amplià, aprofundí i ordenà com els maons d’una estructura meravellosament lògica i clara, demostrà científicament de manera irrefutable que la família, com qualsevol altra estructura social, creix i es modifica sota la força motriu de les relacions econòmiques i de propietat, i que les seues formes experimenten una aparició i esvaïment constants. El seu estudi magistral L’origen de la família, de la propietat privada i de l’estat és d’importància fonamental per a la lluita d’alliberament de tot el gènere femení.


Amb Engels mor un estudiós universal, que es desenvolupa harmònicament en tots i cadascun dels aspectes, amb una personalitat vigorosa, que ens recorden els temps del Renaixement i de la Gran Revolució Francesa. Una personalitat de la màgia inefable de l’ésser, un artista vital en el sentit més noble i més complet de l’expressió. Animat pel sentiment més càlid i sacrificat sense cap sentimentalisme feble, ple de força i de consciència sense presumpció, valent i audaç sense jactància, cavallerós i per això mateix natural, senzill, moral i amable no per convenció sinó per la veritable bondat del cor.


Certament ens pren davant la seua tomba un dolor sincer i profund per allò que perdem amb ell. Igualment, però, ho fa una elevació orgullosa i alegre per allò que tenim d’ell i el que ens deixa com a herència rica i valuosa. Cap agraïment més preciós, cap comiat més pertinent per a Friedrich Engels que el crit:


Endavant en la lluita! Endavant en la victòria!

 

Notes

1. Marx/Engels, Ausgewählte Schriften, Bd.II, S.456.

2. Siehe ebenda, S.107-118.

3. Ebenda, Bd.I, S.26.