Publicat originàriament («Engels and Science») en Labour Monthly Pamphlets, No. 6 (No date). Indexat per Brian Reid (2008). Traducció de l’AVM.
J. D. Bernal, M.A., l’autor d’aquest pamflet, és director ajudant de recerca en cristal·lografia a la Universitat de Cambridge, amb la seua obra principal basada en l’ús de l’anàlisi de raigs X en problemes científics. El seu nom s’associa amb treballs en l’estructura de metalls, hormones aquoses, vitamines i proteïnes.
Aquest pamflet es basa en un article molt més breu escrit en commemoració del quarantè aniversari de la mort de Frederic Engels. L’autor sosté que Engels, l’estret col·laborador de Karl Marx, desenvolupà mètodes que són essencials avui per a qualsevol avançament addicional en la comprensió de la ciència i la seua utilització per al benestar humà. Com diu, aquests mètodes s’han negligit en el passat, però ens semblen ara en segle XX molt més frescos i plens de comprensió que els dels filòsofs de ciència professionals del seu dia.
D’això semblaria que aquest pamflet tan sols interessaria els activament implicats en els diferents departaments de la ciència. Aquest, però, no és de cap manera el cas ja que lectors de tots els cercles trobaran un interès viu extraordinari en l’exposició del senyor Bernal de com el materialisme dialèctic d’Engels ens permet de projectar nova llum sobre tots els problemes del moment.
SI Engels no hagués estat el constant company d’armes de Marx en les lluites revolucionàries del segle XIX, no hi ha pas dubte que seria recordat principalment com un dels més destacats filòsofs-científics del segle. Fou un homenatge irònic prestat a la correcció de les seues idees pel que fa a les relacions entre política i ideologia que patís un oblit complet de part dels científics de l’era victoriana. Però el temps ara s’ha pres la seua revenja, i les idees contemporànies d’Engels sobre la ciència del segle XIX ens semblen ara en el segle XX molt més fresques i plenes de comprensió que les dels filòsofs de la ciència professionals del seu dia, que en general són completament oblidats, mentre que els pocs que se sostenen, com Lange i Herbert Specer, són tan sols citats com a exemples de les limitacions de la llur època. Seria, és clar, erroni considerar l’assoliment científic d’Engels a banda de la seua associació amb Marx. Fou a través de la influència de Marx, i dels mètodes del materialisme dialèctic que evolucionaren plegats des de l’idealisme dialèctic d’Hegel, que assolí la possibilitat de criticar i interpretar la ciència d’una manera que no era oberta als seus predecessors.
Es diu sovint per part dels anti-marxistes que mai no es preocupen de llegir els escrits originals que el coneixement científic de Marx i Engels era superficial; que Engels, per exemple, cercà ja de gran justificació científica per a les lleis dialèctiques que Marx havia introduït a l’economia. Aquesta és una lectura completament falsa dels fets. L’interès i coneixement d’Engels sobre la ciència era profund i primerenc. Recorre tots els seus estudis filosòfics i polítics. En un assaig tan primerenc com del 1843 (citat a Marx-Engels, Selected Correspondence, p. 33), mostra una comprensió de la connexió fonamental entre ciència i productivitat que havia de recórrer tota la seua obra posterior:—
...amb tot roman encara un tercer factor—que mai no compta per res amb els economistes, és cert—és a dir la ciència, i l’avançament de la ciència és tan il·limitat i si més no tan ràpid com el de la població. Quant progrés de l’agricultura en aquest segle és degut a la química sola, i de fet a dos homes sols—Sir Humphry Davy and Justus Liebig? Però la ciència es multiplica si més no tant com la població: la població augmenta en relació al nombre de la darrera generació; la ciència avança en relació a la quantitat total de coneixement llegada per la darrera generació, i per tant sota les condicions més habituals també en progressió geomètrica—i què és impossible per a la ciència?
Engels fins al mateix final de la vida no tan sols féu ús de la ciència que havia après a la universitat, sinó que mantingué amb habilitat i comprensió extraordinàries el seu interès en les descobertes científics dels seus temps. Ben lluny dels prejudicis de cap teoria preconcebuda, era més obert a acceptar noves idees que no pas ho eren els científics professionals. En una lletra a Marx del 1858, es mostra disposat a acceptar d’entrada la idea de transformació d’espècies que Darwin havia de publicar l’any següent (Marx-Engels, Correspondence, p. ll4). En un passatge gairebé indica la idea d’evolució, derivada de la idea hegeliana de la transformació de quantitat en qualitat:—
Hi ha quelcom que és cert; la fisiologia comparada ens ofereix un menyspreu càustic per a l’exaltació idealista de l’home per damunt dels altres animals. A cada passa hom topa contra la més completa uniformitat d’estructura amb la resta dels mamífers, i en els seus trets principals aquesta uniformitat s’estén a tots els vertebrats i fins i tot—menys clarament—a insectes, crustacis, cucs, etc. El negoci hegelià del salt qualitatiu en sèries quantitatives és també ben fi ací.
Uns pocs mesos després, quan aparegué «L’origen de les espècies» de Darwin, Engels i Marx l’aclamaren plegats per posar fi a la teleologia en les ciències naturals. Ja Engels el 12 de desembre del 1859, exactament quatre setmanes després de la publicació de la primera edició, escriu a Marx: «Darwin, a qui ara mateix llegesc, és esplèndid», i Marx escriu en resposta: «Malgrat que es desenvolupa amb l’estil anglès cru, aquest és el llibre que conté la base en història natural del nostre punt de mira».[1]
Si contrastam aquesta attitud amb la del filòsof de la ciència i físic oficial, Whewell, un gran ridiculitzador de Hegel, que exigia en el mateix moment que el llibre de Darwin no fos acceptat per la Biblioteca del Trinity College, podem mesurar la més gran amplitud i penetració que la llur visió filosòfica havia donat a Marx i Engels. Fou igual amb totes les idees importants que la ciència desenvolupava. Els grans avenços físics i químics del segle, particularment la conservació de l’energia i el desenvolupament de la química orgànica, foren també reconeguts i curosament estudiats per Marx i Engels. En la seua aproximació a la ciència, no es pot dir que Engels haja estat un aficionat. A Manchester, on passà la major part de la vida, hi havia una vida científica molt activa en la qual s’implicà de grat i, en particular, tingué com a amic íntim, Karl Schorlemmer, el primer membre comunista de la Royal Society, i un dels químics més distingits de la seua època.
L’amplitud del coneixement científic d’Engels es pot apreciar plenament tan sols des de l’estudi de la seua gran obra inacabada, Dialèctica i natura. En ella ciències diferents són tractades exhaustivament i crítica. És fàcil de veure de les autoritats citades com de proper Engels era als desenvolupament contemporanis en matemàtiques, física, i ciències biològiques, per no dir res de sociologia i economia. Fins i tot inclou un breu i divertit capítol sobre ciència psíquica.
Des del principi Engels fou capaç d’unificar les seues concepcions de ciència de tal forma que pogués assimilar naturalment nous desenvolupaments a mesura que apareixien, i això sense cap dels vols més salvatges de filòsofs científics com Haeckel o Herbert Spencer, sinó d’una forma extremadament sana i equilibrada. El secret d’aquesta capacitat rau en la dialèctica materialista que emprà en la seua anàlisi dels resultats científics. Fou de Hegel que aprengué a apreciar, no coses, sinó processos, i sempre contemplava la posició a la qual la ciència havia arribat en qualsevol moment en relació al seu rerefons històric. Això es veu clarament en el seu assaig sobre Feuerbach, on traça la història de la filosofia materialista en relació al desenvolupament de mètodes científics i productius. Per exemple, diu:—
Però durant aquest llarg període de Descartes a Hegel i de Hobbes a Feuerbach, els filòsofs no eren de cap manera empesos, com creien, únicament per la força de la raó pura. Al contrari. El que realment els empenyia cap endavant era el poderós progrés i cada vegada més ràpidament avançat de la ciència natural i de la indústria. Entre esl materialistes això era clar en la superfície, però els sistemes idealistes també s’omplien més i més de contingut materialista i intentaven panteísticament de reconciliar l’antítesi entre ment i matèria. Així, finalment, el sistema hegelià representa merament un materialisme idealísticament capgirat en mètode i contingut...
El materialisme d’aquest darrer segle era predominantment mecànic, perquè en aquella època, de totes les ciències naturals, la mecànica i de fet tan sols la mecànica de cossos sòlids – celestes i terrestres – en breu, la mecànica de la gravetat, havia arribat a quelcom definitivament tancat. La química en aquella època existia tan sols en la seua forma infantil i flogística. La biologia encara jeia en bolquers; organismes vegetals i animals havien estat tan sols examinats a l’engròs i eren explicats com el resultat de causes purament mecàniques. Com l’animal era per a Descartes, així era l’home una màquina per als materialistes del segle XVIII. Aquesta aplicació exclusiva dels patrons de la mecànica a processos de natura química i orgànica – processos en els quals, és cert, les lleis de la mecànica són també vàlides, però són empesos cap al fons per altres lleis superiors – constitueix una limitació específica però alhora inevitable del materialisme francès clàssic.
La segona limitació específica d’aquesta materialisme rau en la seua incapacitat de comprendre l’univers com a procés – com a matèria que es desenvolupa en un procés històric. Això era en consonància amb el nivell de la ciència natural d’aquella època, i amb la manera metafísica, és a dir anti-dialèctica, de filosofar que s’hi connectava. La natura, se sabia, era en moviment constant. Però d’acord amb les idees d’aquella època, aquest moviment girava eternament en un cercle i per tant mai no es movia de lloc; produïa els mateixos resultats una vegada i una altra. (Feuerbach, pp. 36 and 37.)
Com a historiador de la ciència Engels és particularment distingit. Fou el primer en entendre amb Marx l’estreta relació entre el desenvolupament de la teoria científica i de mètodes productius. Molt del que ara passa per nou en la interpretació de la ciència històrica es troba en les pàgines de Dialèctica i natura,[2] S’adona, per exemple, que la teoria de la calor no es desenvolupà a partir de pensament pur, sinó d’un estudi del funcionament econòmic de motors de vapor, i arriba a la conclusió: «Fins ara tan sols havien celebrat què deu la producció a la ciència, però la ciència mateixa deu infinitament més a la producció».[3] En particular mostra com l’attitud metafísica i estàtica dels materialistes del segle XVIII basada en Newton fou trencada a favor d’una visió que reflecteix, per bé que inconscientment, un progrés dialèctic: «Els començaments de la ciència revolucionària encaraven una natura molt i molt conservadora, en la qual tot és avui com al començament del món, i serà fins al final del món el mateix que era al començament».[4] Les esquerdes fetes en aquesta visió les indica primer en la hipòtesi nebular de Kant i Laplace, segon el desenvolupament de la geologia i la paleontologia, tercera la química, que pot sintetitzar substàncies orgàniques i les regles de les quals valent igual que per als processos vitals, quart la descoberta de la conservació de l’energia, cinquè la teoria evolutiva de Darwin, i sisè la síntesi de tots els processos que afecten la vida, l’ecologia animal i la distribució. La importància d’aquesta ruptura la descriu com segueix:—
No foren els científics sinó els filòsofs els qui feren la primera esquerda en aquesta visió fossilitzada. El 1755 aparegué la «Història Natural General i Teoria dels Cels» de Kant. El problema del primer impuls hi fou deixat de banda. La terra i tot el sistema solar apareixien com quelcom esdevingut en el curs del temps. Si, abans de l’aparició d’aquest pensament, la immensa majoria de científic no havien sentit la por expressada per Newton en el seu advertiment «Físics, Cuideu-vos de la Metafísica!»[5]—llavors haurien extret d’aquesta única descobert de geni per Kant aitals conseqüències que els haurien estalviat d’infinits errors al llarg de camins circulars, i una immensa quantitat de temps i treball esmerçat en una direcció falsa. En la descoberta de Kant jeia la llavor de tot progrés ulterior. Si la terra era quelcom que havia esdevingut, llavors tota la seua condició present geològica, climàtica i geogràfica també havia esdevingut, així com la seua flora i fauna, i havia de tindre una història no merament en l’espai, sinó en el temps també. (Quoted by V. L. Komarov in Marxism and Modern Thought, p. 205. See also M.E.A., Vol. 2, p. 244.)
Com a resultat d’aquests moviments de pensament, Engels diu:—
La vella teleologia s’ha anat al diable, però ara tenim el coneixement que la matèria en la seua circulació perpètua es mou segons lleis que en certs estadis—ara ací, ara allà—produeixen necessàriament la ment pensant en existència orgànica. (M.E.A., Vol. 2, p. 175)
El concepte d’Engels de natura fou sempre com a tot i com a procés. Escapà de l’especialització que fins i tot en aquells dies feia impossible a un físic d’entendre biologia o a l’inrevés, i presentà un resum general d’aquest procés que encara pot ésser la base d’una apreciació dels resultats de la recerca científica.
Mai no tingué l’oportunitat d’expressar en un lloc la seua idea d’aquest procés universal. Els principals resums es poden veure a Anti-Dühring, o fins i tot millor en la forma escurçada de Socialisme, utòpic i científic. Però per a la seua completa apreciació en aquest país haurem d’esperar fins a la publicació en anglès de Dialèctica i natura. Per tot Engels mena una guerra contra les formes metafísiques de pensar en ciència, amb les seues categories fixades i les seues distincions contrastades entre causa i efecte, estructura i comportament, identitat i diferència, tot i part[6]. Aquests no són tan invàlides com vàlides tan sols en regions petites i definides. L’èxit del mètode científic es veu millor en aquestes regions: «Per a l’ús quotidià, per al negoci científic al detall, les categories metafísiques encara mantenen el llur valor».[7] L’aproximació dialèctica a la ciència té el seu valor, al contrari, en el seu conjunt. Els moviments vistos primer per Hegel en el món ideal són, segons Marx i Engels, simplement reflexions dels del món objectiu. Molts dels estudis d’Engels es dedicaren a exemplificar els modes hegelians, particularment els de la transformació de quantitat en qualitat, la interpretació de contraris i la negació de la negació, en el món de la ciència. A Anti-Dühring això es fa de la forma més breu. Però Dialèctica i natura conté molts més exemples.
Els filòsofs encara cavil·len davant l’ús de la frase «transformació de quantitat en qualitat» per raó que no és la quantitat la que canvia en qualitat, ja que la quantitat roman a la fi. Però la frase és simplement una forma breu de referir-se a la llei de Hegel que canvis purament quantitatius tornen canvis qualitatius. Era d’aquesta forma que Marx l’entenia, com ho mostra explícitament en la seua lletra a Engels (Lletra 97). Els exemples que Engels dóna, el cas del glaç que torna aigua, o aigua en vapor, i el del canvi de qualitat física d’una substància química amb el nombre d’àtoms que hi són compresos, haurien de mostrar prou clarament què vol dir aquest concepte. Amb un aprofundiment remarcable Engels diu —
Les anomenades constants de la física són en gran part res més que designacions dels punts nodals on l’addició o sostracció quantitatives de moviment demanen un canvi qualitatiu en l’estat del cos en qüestió. (M.E.A., Vol. 2, p. 288.)
Tan sols ara començam a apreciar la justícia essencial d’aquests comentaris i la importància d’aitals punts nodals. Tota la teoria dels quanta depèn, com la teoria de vibracions acústiques amb la que té relacions formals, en la distribució de nodes que marquen dos estats qualitativament i quantitativament diferents de vibració.
El problema de qualitats sempre havia generat les dificultats més grans als filòsofs i fornit, com encara forneix, una raó per invocar forces exteriors. Des de qualsevol punt de mira materialista lògic és necessari reconèixer que una nova qualitat d’un sistema és quelcom no afegit en cap sentit al sistema, sinó produït simplement per un canvi continu en els seus components ja existents. Per fer aquest significat perfectament clar, Engels cita com a autoritat final seua Napoleó.
Com a conclusió cridarem un testimoni més de la transformació de quantitat en qualitat, la de Napoleó. Fa la referència següent als combats entre la cavalleria francesa, que eren mals genets però disciplinats, i els mamelucs, que eren sens dubte els que millor muntaven de la llur època en la lluita individual, però mancaven de disciplina: «Dos mamelucs eren sens dubte més que un repte per a tres francesos; 300 francesos podien derrotar en general 300 mamelucs, i 1.000 francesos derrotaven invariablement 1.000 mamelucs». (Anti-Dühring, p. 146.)
Engels trobà molts exemple en la ciència d’aquesta transformació. D’aquests tan sols puc citar un, el de la Llei Periòdica de Mendeleev, que havia de resultar en el futur tan rica en exemples addicionals de transformació de quantitat en qualitat.
Finalment, la llei de Hegel val no tan sols per a cossos compostos, sinó per als mateixos elements químics. Sabem ara que les propietats químics dels elements són una funció periòdica del llur pes atòmic (o, com diríem ara, del llur nombre atòmic), i la prova d’això s’ha fet de la manera més colpidora... A través de l’aplicació—desconeguda—de la llei de Hegel del canvi de quantitat en qualitat, Mendeleev ha aconseguit un fet científic que pot resistir bé la comparació amb el càlcul de Leverrier de l’òrbita de l’encara desconegut planeta Neptú... Potser aquests cavallers que fins ara han tractat la transformació de quantitat en qualitat com a misticisme i trascendentalisme incomprensible explicaran ara que això és de tot perfectament evident, trivial, i tautològic, que n’han estat familiaritzats de fa temps i que no tenim res nou a ensenyar-los. Haver presentat per primera vegada una llei general de la natura i pensament, en la forma més generalment vàlida, que sempre romandrà com a assoliment històric de primer ordre, i si aquests cavallers durant tant de temps han permès quantitat i qualitat de tornar l’una en l’altra sense saber què feien, s’han consolar amb el Monsieur Jourdain de Molière, que durant tota la vida parlà en prosa sense saber-ho». (Engels’ Dialectic and Nature, p. 289.)
Entès d’aquesta manera, el concepte de transformació de quantitat en qualitat pot ésser, i és, extremadament valuós en el pensament científic. Aprenem més i més que propietats qualitatives específiques de cossos depenen del nombre de certs dels llurs components interns. Si un àtom tan sols pot enllaçar-se amb un altre àtom, el resultat és un gas. Si pot enllaçar-se amb dos o tres, el resultat serà un sòlid de caràcter fibrós o laminat. Si amb quatre, un sòlid cristal·lí dur com el diamant. Si amb més de quatre, un metall. Semblantment els processos de congelació, ebullició, vitrificació, etc., depenen d’allò que es coneix ara com a fenòmens «cooperatius». Calen un milió o més molècules per fer una substància que es puga reconèixer com a sòlid o líquid: un nombre més petit condueix a l’estadi qualitativament diferent de col·loide.
El concepte d’interpenetració de contraris no ha rebut per part d’Engels el mateix tractament coherent que d’altres. Amb tot hi recorre gairebé tot el camí a través dels seus escrits científics. Apareix de dues formes, primerament, com la idea hegeliana que res no es pot definir a banda del seu contrari, que, per dir-ho així, tot implica el seu contrari (ací Engels s’acosta de ben a prop a les idees modernes de relativitat) però també més objectivament que no existeixen línies dures i rectes en la natura.
«Línies dures i rectes» són incompatibles amb la teoria de desenvolupament. Fins i tot la línia fronterera entre vertebrats i invertebrats ja no és immutable. Cada dia les línies de demarcació entre peixos i amfibis, entre aus i rèptils, tendeixen més i més a esvair-se. Entre el Compsognatus (un petit dinosaure) i l’Archœopteryx (una au dentada del mateix origen) tan sols manquen uns pocs membres intermediaris, mentre que becs d’aus dentades s’han trobat en tots dos hemisferis. (Quoted by V. L. Komarov in Marxism and Modern Thought, p. 199. See also M.E.A., Vol. 2, p. 189).
En física Engels exemplificà aquest principi amb l’exemple del magnetisme, en el qual casa pol N implica un pol S o a l’inrevés, o més generalment en el balanç entre atracció i repulsió. Ací, el tractament d’Engels és sorprenentment modern. Entén les forces no com a entitats místiques, sinó que són conegudes únicament pels moviments que produeixen. Això és característic de la tendència de moderna de tornar la mecànica en cinemàtica. En l’anàlisi d’Engels l’atracció és simplement el reflex de l’aplegament de cossos, com la repulsió n’és la separació. Així la calor en la teoria cinètica de gasos actua com a força repulsiva.
És el mateix amb el principi de la negació de la negació, que Engels il·lustra amb els famosos exemple de la llavor d’ordi que es nega ella mateixa en una planta i la planta que es nega ella mateixa addicionalment en nombroses llavors, així com els exemples matemàtics del producte de quantitats negatives i el càlcul diferencial. Aquests són les menes de postulats que fins fa ben poc feien que el materialisme dialèctic semblàs força inacceptable, de fet incomprensible per a científics entrenats en línies oficials. La negació sempre els ha semblat quelcom tan sols aplicable a afirmacions humanes, però això és tan sols un defecte de llenguatge. Si tinguéssim un mot per descriure com quelcom en el curs del seu propi desenvolupament interior por produir quelcom de diferent i en cert sentit contrari a ell, i que eventualment el substitueix completament, aquest mot prendria el lloc de la negació. La negació en aquest sentit no és una operació simètrica; la negació de la negació no reprodueix l’original, sinó quelcom ara diferent de tots dos. Mentre tractam en mers mots, però, aquestes afirmacions poden transmetre ben poc. És en exemples concrets que la importància de la negació de la negació es pot copsar efectivament. I si les obres d’Hegel i Engels s’haguessen tractat segons els llurs mèrits per comptes de quelcom que cal atacar de tota forma possible, el sentit del llur ús de «la negació de la negació» hauria estat clarament aparent. Però això, és clar, hauria suposat el reconeixement de la necessitat de revolució, i això era massa incòmode d’acceptar.
Així com la transformació de quantitat en qualitat, el principi de negació de negació troba molts exemples en la ciència moderna. En gairebé cada procés físic de la natura, hi ha una tendència per al mateix de procés de crear una oposició que en darrer terme el du a una aturada, que alhora resulta en la desaparició del procés antagonista i el restabliment de l’original. Prenguem, per exemple, el cas de la formació de serralades degut a la tensió de l’escorça de la Terra. Això resulta en un augment de la meteorització que destrueix la serralada i acumula sediments que condueixen a noves tensions d’escorça, que condueixen a més formació de muntanyes, etc. La física moderna és plena de contradiccions dialèctiques d’aquest tipus—ona i partícula, matèria i energia—i fins i tot en psicologia freudiana les anàlisis provisionals del mecanisme d’instint i de la seua repressió s’enuncien en una forma dialèctica. Tota la ciència moderna forneix inconscientment més i més exemples de l’aspecte de fenòmens que tan sols es poden copsar conscientment a través del materialisme dialèctic.
Però Engels no es limitava a il·lustracions científiques de la validesa de la seua posició filosòfica. La seua tasca principal era constructiva, i ofereix en diversos llocs tant a les seues Lletres, a l’Anti-Dühring, i l’assaig sobre Feuerbach, la seua opinió general del procés dialèctic de natura pres en general. (Vegeu particularment la Lletra 232 i els capítols 5-8 de l’Anti-Dühring.) Dialèctica i natura era destinada a oferir aquesta concepció completa, però no fou mai acabada i conté tal com és una sèrie d’esquemes més o menys omplerts d’aquestes concepcions.[8] En el fragment omès de Feuerbach (p. 76 de l’edició anglesa) recapitula els punts principals en els quals la ciència del seu temps s’havia servit de dipositar la base d’una visió materialista exhaustiva del desenvolupament de l’univers. En això posa l’accent en tres descobertes d’importància decisiva:
La primera fou la prova de la transformació d’energia obtinguda a partir de la descoberta de l’equivalent mecànic de la calor (per Robert Mauler, Joule i Colding). Totes les innumerables causes operatives de la natura, que fins llavors havien conduït una misteriosa existència inexplicables com a les anomenades «forces»—força mecànica, calor, radiació (llum i calor radiant), electricitat, magnetisme, la força de combinació i dissociació químiques—es demostren ara formes especials, modes d’existència d’una única energia, és a dir, moviment... La unitat de tot moviment en la natura ja no és una afirmació filosòfica sinó un fet de la ciència natural.
La segona—cronològicament anterior—descoberta fou la de la cèl·lula orgànica per Schwann i Schleiden—de la cèl·lula com la unitat, a partir de la multiplicació i diferenciació de la qual tots els organismes, excepte els més baixos, sorgeixen i es desenvolupen. Amb aquesta descoberta, la investigació dels productes orgànics i vivents de la natura—anatomia i fisiologia comparades, així com embriologia—fou per primera vegada posada damunt d’un fonament ferm. El misteri fou eliminat de l’origen, creixement i estructura d’organismes. El miracle fins llavors incomprensible es resolia en un procés que tenia lloc segons una llei essencialment idèntica per a tots els organismes multi-cel·lulars.
Però romania un buit essencial. Si tots els organismes multi-cel·lulars—tan plantes com a animals, incloent-hi l’home—creixen a partir d’una sola cèl·lula segons la llei de divisió cel·lular, d’on, doncs, prové la infinita varietat d’aquests organismes? Aquesta qüestió fou resolta per la tercera gran descoberta, la teoria de l’evolució, que fou presentada per primera vegada en una forma connectada i substanciada per Darwin...
Amb aquestes tres grans descobertes, els principals processos de la natura s’expliquen i es tracen fins a causes naturals. Tan sols roman per fer-hi una cosa: explicar l’origen de la vida a partir de la natura inorgànica. En l’estadi present de la ciència, això no vol dir res més que la preparació de cossos albuminosos a partir de materials inorgànics. La química s’acosta com mai a aquesta tasca. N’és encara ben lluny. Però quan reflexionam que fou tan sols el 1828 que el primer cos orgànic, urea, fou preparat per Wöhler a partir de materials inorgànics i que d’allò que s’anomenen compostos n’hi ha d’innumerables que es prepararen artificialment sense cap substància orgànica, no ens inclinaríem a apostar que la química s’aturàs abans de la producció d’albumen. Fins ara, la química ha estat capaç de preparar qualsevol substància orgànica, la composició de la qual siga acuradament conegudes. Tan aviat com la composició de cossos albuminosos haja esdevingut coneguda, serà possible procedir a la producció d’albumen viu. Però que la química assolesca d’un dia per l’altre allò que la natura mateixa sota circumstàncies ban favorables pogué reeixir en fer en uns pocs planetes després de milions d’anys—seria demanar un miracle.
La concepció materialista de la natura, doncs, es troba avui damunt de fonaments ben diferents i més fermes que en el segle passat.
Aquesta citació mostra amplament que no tan sols Engels tenia una percepció completa dels estadis essencials de desenvolupament fins al nivell humà, sinó que també veia ben clarament els buits en l’explicació. Els buits són, abans de res, l’origen de l’univers estel·lar tal com el coneixem, incloent-hi el sistema solar i la terra, l’origen de la vida a la terra, l’origen de la raça humana, i l’origen de la civilització. Cadascuna d’aquestes qüestions fou tractada per Engels, i per a cadascuna tingué contribucions valuoses a fer.
Una vegada s’entén el materialisme dialèctic, l’absurditat lògica de totes les teories creacionistes de l’univers es fa patent. No és que el materialisme dialèctic aporte una teoria alternativa, sinó que mostra que no podeu tractar l’univers de la mateixa manera que en tractau cap part, com quelcom accionat des de fora. Allò que mou l’univers ha d’ésser l’univers. En la mesura que es desenvolupa s’autocrea. En particular, mostra la infantilitat d’assumir un Creador personal siga amb l’antropomorfisme honest dels primers pobles tribals o l’idealisme reaccionari dels fabricants matemàtics de déus del temps present. Com escrigué Engels: «Gott = Nescio, ‘aber ignorantia non est argumentum’ (Spinoza)».[9] Al mateix temps veié clarament que hi ha raons socials i polítiques per mantindre aquestes creences, i d’emfasitzar la indefensió de l’home davant de l’estat existent de la natura i, per implicació, l’ordre social i polític existent.
Pel que fa a l’origen de l’univers, Engels no presentà cap nova teoria, sinó que deixà entendre que la clau de la seua descoberta es trobaria en l’estudi de la natura de la matèria i del moviment. Engels fou des del principi atret per la hipòtesi nebular, i amb entusiasme rebé les observacions de nubulæ espirals de les quals la nostra galàxia és tan sols un exemple.
Com la darrera citació mostra, Engels creia, en una època que la creença era molt menys plausible que no pas és ara, en l’origen químic de la vida com un període definit en el desenvolupament de la terra. Lluny d’una creació especial de la vida, que ja havia esdevingut científicament sospitosa a mitjan del segle XIX, l’única teoria alternativa era que la vida sempre havia existit. Aquesta teoria, sostinguda amb l’autoritat de Liebig i Helmholz,[10] Engels la combaté enèrgicament. «Per què», es demanava Liebig, «la vida organitzada no hauria d’ésser tan antiga, tan eterna, com la pròpia matèria? Per què no hauria d’ésser tan fàcil imaginar això com l’eternitat del carboni, i dels seus compostos». A això Engels responia:
(a) És el carboni simple? Si no ho és, no és etern com a tal. (b) Els compostos de carboni són eterns tan sols en el sentit que sota tals i tals condicions de barreja, temperatura, pressió, etc., poden reproduir-se. Amb tot, tan sols els compostos de carboni més simples, per exemple CO2 i CH4, poden ésser eterns ja que poden existit en tot moment i més o menys en tots els llocs, produïts i descompostos en els llurs elements. (M.E.A. Vol. 2, p. 180.)
Sosté que amb aquestes excepcions les condicions per a la producció de compostos de carboni no existirien més que en la terra en éssers vius o en el laboratori, i que malgrat que la llur existència eterna és creïbles, això merament mostra que qualsevol cosa que siga creguda no ha d’existir necessàriament. Molt més fort és l’argument contra l’eternitat de l’albumen, que tan sols pot existir sota els límits més estrets de temperatura i humanitat de la terra.
Les atmosferes de cossos astronòmics, particularment de nebuloses, eren originàriament d’una calor blanca – cap lloc per a albumen – de forma que l’espai ha d’ésser el gran reservori, un reservori que manca d’aire i de nutrició i a una temperatura a la qual cap cos albuminós pot possiblement existir... Allò que Helmnholz diu de la manca d’èxit d’un experiment que faça vida no és més que infantil. La vida és el mode d’existència de substàncies albuminoses, l’impuls intrínsec de les quals deriva del bescanvi continu de matèria amb el medi que les envolta, i amb el cessament d’aquest bescanvi la vida mateixa cessa, i l’albumen es degrada. (M.E.A., Vol, 2, p. 181.)
El temps no ha disminuït la solidesa de les conclusions d’Engels. Som encara lluny d’haver analitzat, molt menys sintetitzat, substàncies albuminoses (ja que per a Engels això no volia dir proteïna en el seu sentit modern com a substàncies química cristal·lina pura, sinó el complex de substàncies químiques que rau sota el protoplasma – proteïnes, sucres, sals, etc. Amb tot, a través de la combinació de coneixement bioquímic modern amb consideracions astrofísiques i geològiques sobre l’atmosfera primitiva del planeta, podem fer-nos una imatge plausible de l’origen de la vida per mitjans purament químics, i cap altra hipòtesi per al seu origen es pot presentar que resistesca l’examinació racional més lleugera.
El buit següent que Engels reconeixia era el del desenvolupament de la societat humana a partir de l’estadi animal, però no era suficient en aquest punt veure i apreciar pel llur valor real els resultats dels obrers científics: ací Engels fou un científic per compte propi. La idea popular prevalent en el segle XIX era encara la de la creació especial de l’home. Els materialistes, liderats per Darwin, Huxley i Haeckel, mantenien que l’home era tan sols un simi superior distingit per un cervell més gran. Aquest cervell que donava a l’home el seu caràcter peculiar era tan sols un producte de l’evolució com les ales del ratpenat o la trompa de l’elefant. Engels i Marx veien que aquesta crua explicació amb prou feines era millor que la teològica. Veien, molt abans que els antropòlegs haguessen pres la qüestió, que hi havia quelcom qualitativament diferent sobre l’home que el distingia d’altres animals, i que això no era una ànima immortal, sinó el fet que l’home no existeix a banda de la societat, i és de fet un producte de la societat que ell mateix ha produït. Els homes, en entrar en relacions productives els uns amb els altres, pel primer bescanvi d’aliment, i per la transmissió de caràcters socials a través de la família, esdevingueren qualitativament diferents d’altres animals. Aquests temes foren tractats per Engels en un assaig sobre «El treball com el factor que fa la transformació de simis en homes», i en la seua obra científica més brillant, La història de la família.
V. L. Komarov, en el seu article sobre «Marx i Engels sobre biologia»[11] discuteix a bastament aquest mateix punt. Els primers estadis, el desenvolupament de l’home com a animal que utilitza eines i com a animal capaç de comunicar amb els seus companys, tan sols es pot contemplar des del punt de vista biològic. És alhora la possibilitat anatòmica inherent en un simi arbori que ha esdevingut un simi de superfície la que fa possible l’ús d’instruments, i l’ús d’instruments fa possible el desenvolupament de la mà humana fins a la seua forma present, sense la qual s’hauria desenvolupat bé com a peülla o urpa:
Així la mà no és tan sols un òrgan de treball; és també el seu producte... Però la mà no és quelcom autosuficient: era tan sols un dels membres d’un organisme complet i inusualment complex, i en allò que assistia la mà també hi assistia tot el cos al que la mà servia, i hi assistia en un doble sentit. (M.E.A., Vol. 2, p. 201.)
Però alhora, el desenvolupament de la destresa manual interactuava amb la formació de la societat primitiva.
El desenvolupament del treball necessàriament assistia a l’aplegament estret dels membres de la societat ja que, gràcies a ell, exemples de suport mutu i d’acció comuna esdevenien més freqüents i l’avantatge d’aquesta activitat mútua es feia clara a cada membre separat. Per dir-ho breument, quan es formaven els homes, arribaren al punt que sentien la necessitat de dir quelcom a un altre. La necessitat creà l’òrgan. La llengua subdesenvolupada del simi era lentament però continuadament canviada a través de modulacions gradualment augmentades i els òrgans de la boca aprenien gradualment a pronunciar un so diferent després d’un altre. (V. L. Komarov, Marxism and Modern Thought, p. 201).
A La història de la família Engels reprèn la història en un estadi posterior. És ací que tot el valor d’Engels com a científic es pot apreciar. Molt abans del seu reconeixement pels antropòlegs oficials, aprecià la importància del grup familiar matrilineal o clan que viatgers i missioners mostraven que existia entre tots els pobles primitius. Amb el seu ample aprenentatge històric vinculava aquests fets amb la història de l’antiga Grècia i Roma, i mostraven primer de tot quina unitat econòmica admirable era la família matrilineal en un cert estadi primitiu de producció, i en segon lloc com es disgregà primera en la família patriarcal, i finalment en la família petita moderna, sota la influència del desenvolupament de la propietat, aquesta mateixa deguda a millors mètodes de producció. Tota la feina més recent d’antropòlegs i historiadors ha servit tan sols per confirmar les idees originals d’Engels. La transformació des de la família matrilineal a la forma present s’ha traçat també a Xina i es pot veure en curs real d’operació en totes les societats primitives en contacte amb la civilització europea, com Malinovski en particular ha mostrat en gran detall. Els estudis antropològics d’Engels no foren merament exercicis acadèmics: eren estretament relacionats amb la gran tasca que compartia amb Marx, la transformació de la societat capitalista en socialista. En reconèixer la vida relativament feliç, cortès, i digna dels salvatges comparada amb els llurs descendents civilitzats, concep la tasca del socialisme com la del retorn, de nou a través de la negació de la negació, a la noblesa del salvatge, sense el sacrifici de les capacitats materials que el desenvolupament capitalisme ha presentat a la humanitat. Els seus estudis històrics, particularment La història de la marca, tots conduïen a la realització d’aquesta transformació. S’adonava de la seua dificultat (Letter 227):—
La història és gairebé la més cruel de totes les dees, i condueix el seu carro triomfal damunt de piles de cossos, no tan sols en guerra, sinó també en desenvolupament econòmic «pacífic». I nosaltres homes i dones som malauradament tan estúpids que mai no poden aplegar el coratge per a un progrés real si no és forçats per patiments que semblen gairebé desproporcionats.
Quina és la relació de l’obra d’Engels amb l’enorme desenvolupament de la ciència que ha continuat d’ençà de la seua època? El que ja s’ha dit hauria d’ésser suficient per mostrar que això tan sols ha confirmat el valor dels seus mètodes d’aproximació i suggerit la llur ulterior aplicació. Per part del període transcorregut això ho ha fet Lenin a Materialisme i empirio-criticisme, o amb els escrits de Plekhanov i Bukharin. De moment aquesta obra la duen a terme tant teòricament com pràctica els científics soviètics més joves.[12]
No hi ha pas dubte que Engels hauria reconegut i saludat els principals avenços en el camp científic que han ocorregut d’ençà del seu temps. Hauria reconegut que s’han emprès quatre passes importants. La teoria de la relativitat ha destronat finalment el materialisme mecànic de l’escola newtoniana, però tan sols en els seus aspectes mecànics i no en els materialistes. Engels, que saludà el principi de la conversió d’una forma d’energia en una altra, hauria saludat igualment el principi de transformació de matèria en energia. El moviment com a mode d’existència de la matèria hi adquiriria la seua prova final. El segon gran avenç, tota la teoria atòmica i quàntica moderna, també li semblaria una vindicació del materialisme dialèctic. Les qualitats diverses dels elements naturals troben ara explicació simplement en el nombre d’electrons que els integren. Fins i tot més clarament que en la química orgànica, la transformació de quantitat en qualitat és exemplificada. Els grans avenços en bioquímica que mostren els fenòmens d’animals i plantes vius com a funcions de les propietats de molècules químiques que els constitueixen és una exemplificació directa d’allò que Engels havia escrit sobre la base química de la vida. Finalment, la descoberta del mecanisme d’herència a través de la teoria cromosòmica (originalment presentada per Mendel i ara realment verificable per observació microscòpica) forneix el mode material de transformació pel qual animals vius es desenvolupen i reprodueixen. Aquests avenços deixen els principals buits en el nostre coneixement encara oberts, però veiem més clarament que no pas podia Engels com probablement seran omplerts. Amb tot, l’obra d’Engels roman no tan sols notable en la seua pròpia època, sinó com a valuosa per a nosaltres en provar de mantindre la mateixa aproximació generalitzada i històrica a la ciència que ell posseïa, i en usar els mètodes que ell elaborà en impulsar la solució de problemes addicionals.
Després de mig segle d’abandonament, els mètodes d’Engels i Marx arriben finalment per ells mateixos al camp científic. Primer, a la Unió Soviètica, però ja també a Anglaterra i França, els clàssics del materialisme dialèctic s’estudien per la llum que llencen damunt de problemes actuals. A França en particular ja hi han aparegut dues contribucions notables a A la Lumière du Marxisme (A la llum del marxisme) per una sèrie d’escriptors científics i historiadors, i Biologie et Marxisme de Prenant. Les crisis de la ciència moderna apareix en primer lloc com a dificultats intel·lectuals que sorgeixen de descobertes noves i aparentment incompatibles. La resolució d’aquestes crisis, és a dir, el procés d’harmonitzar-les amb el moviment general de pensament i acció humanes, és tasca per als científics marxistes d’avui i de demà. La tasca és inacabable, i amb tot es poden establir estats definits d’avançament. A través del materialisme dialèctic tenim una comprensió més gran de processos sencers que abans tan sols eren vistos per parts.
Però no és tan sols en aquests aspectes generals, gairebé filosòfics, de la ciència que l’obra d’Engels és de vàlua. En la feia quotidiana, els qui es prenen la molèstia de seguir les pistes d’Engels es troben més capaços de copsar les connexions detallades d’investigacions especials. La funció del materialisme dialèctic no és la d’ocupar el lloc del mètode científic, sinó de complementar-lo donant-li indicacions de direccions en les quals es poden cercar solucions esperançadores. Com diu Uranovsky a Marxisme i pensament científic:
La dialèctica de la natura és un mètode d’investigació i comprensió de la natura. Aquesta concepció de la natura es fonamenta en l’aplicació de dialèctica materialista a les dades de la ciència tal com s’obtenen en cada moment històric concret. La dialèctica de la natura no aporta connexions artificials a la natura ni resol problemes substituint les ciències naturals. Contribueix a entendre i connectar críticament fets ja obtinguts, assenyala els camins d’investigació ulterior i proposa sense por problemes no-investigats. (p. 153.)
Correspon al mètode científic jutjar si aquestes solucions són certes o no.
En mostrar com la ciència ha crescut com si fos inconscientment en relació a aquestes forces productives, mostra alhora com aquest objectiu inconscient, una vegada copsat, es pot dirigir conscientment. Això és el que passa a l’U.R.S.S. i, una vegada plenament en acció, es trobarà que la ciència ha assolit un nou pla en el seu desenvolupament.
Però aquest estadi no arribarà per si sol; requerirà una col·laboració intel·ligent per part dels mateixos científics. En fer-ho faran l’homenatge a Engels que més s’adiu amb el seu esperit. Ja que Engels fou més que un científic i un filòsof; fou un revolucionari. Amb ell la ciència adquirí un significat nou i positiu. Com la darrera tesi sobre Feuerbach deia:
«Els filòsofs tan sols han interpretat el món de diverses formes. El punt, però, és canviar-lo».
[1] Citat per V. L. Komarov a Marxism and Modern Thought, p. 193. See also Marx Engels, Correspondence, Letter 49.
[2] Marx and Engels Archives (German edition) Vol. 2, pp. 173, 194, et seq.
[3] M.E.A., Vol. 2, p. 195.
[4] M.E.A., Vol. 2, p. 175.
[5] L’ús del mot metafísic en literatura marxista pot causar confusió en una primera lectura. L’ús popular acceptat del mot connota assumpcions que no es poden verificar per l’experiència concreta, generalment, com assumpcions un punt vagues i místiques. Aquest és el sentit en el que s’utilitza ací i també en el sentit en el que el marxisme mateix es diu – força erròniament – que és metafísic. L’ús marxista del mot és, però, més especialitzat. Com es pot veure de les citacions d’aquest pamflet, s’utilitza tan sols per a una classe d’assumpcions i categories que són abstractes, fixes, eternes i capaces de contradicció absoluta, com les categories de la lògica aristotèlica o de la física pre-relativista. En contrast amb això hi ha les categories dialèctiques fluides.
[6] M.E.A., Vol. 2, pp. 150 et seq.
[7] M.E.A., Vol. 2, p. 189.
[8] M.E.A., Vol, 2, pp. 134, 153, 216.
[9] M.E.A., Vol. 2, p. 169. «Déu = no ho sé, però la ignorància no és un argument».
[10] M.E.A., Vol. 2, pp. 176 et seq.
[11] Marxism and Modern Thought.
[12]Vegeu per exemple Science at the Cross-roads (Kniga 1931); i Science and Education in Soviet Russia, per A. Pinkevitch (Gollancz); i Marxism and Modern Thought, ja citat.