NINGÚ no creia que el nostre tren arribaria mai a Petrograd. En cas que s’aturàs m’havia fet a la idea de caminar, de manera que era extremadament agraïda a cada milla que cobríem. Era un viatge ridícul, més semblant a quelcom sortit d’una obra extravagant que de res de la vida real.
Al costat del meu compartiment hi havia un general, super-refinat, dolorosament pulcre, amb un bigoti encerat. Hi havia diversos monàrquics, un correu diplomàtic, tres aviadors d’opinió política incerta i, més enllà, una sèrie d’exiliats polítics que havien retinguts a Suècia durant un mes i que eren els darrers a tornar a despesa del nou govern. Soldats rudes i gairebé esparracats hi pujaven contínuament, ens miraven i partien. Sovint vacil·laven davant la porta del general i el contemplaven amb suspicàcia, i mai en cap ocasió l’honoraren amb la més lleugera cortesia militar. Seia rígidament en el seient i els tornava la mirada fredament. Tothom era massa agitat per romandre callat o ni tan sols discret. En cada estació tots ens afanyàvem a demanar notícies i comprar diaris.
En un indret ens informaren que els cosacs eren tots amb Kornilov així com l’artilleria; el poble era indefens. Davant d’aquestes notícies alarmants els monàrquics començaren a fer-se nota. Em confiaven de quina precisa manera pensaven que els dirigents revolucionaris haurien d’ésser públicament torturats i rebre finalment sentències de mort.
El rumor següent deia que Kerenski havia estat assassinat i tot Rússia era presa del pànic; a Petrograd la sang corria pels carrers. Els exiliats que tornaven semblaven pàl·lids i desfets. Així era aquest joiós retorn a casa! Sospiraven però eren extraordinàriament valents. «A, bé, ho lluitarem tot de nou!» deien amb una determinació meravellosa. No feia cap comentari. Era conscient d’un estrany sentiment de solitud; era una estrangera en terra aliena.
En totes les estacions s’aplegaven soldats en petits grups de sis i set; parlaven, discutien, gesticulaven. En una ocasió un mujik gros i bigotut abocà el cap per la finestra d’un vagó, assenyalant amenaçadorament un passatger ben vestit i bramava interrogativament, «Burzhouee» (Burgès). Semblava ben còmic, però ningú no reia...
Ens havíem tornat tan excitats que amb prou feines restàvem asseguts. Omplíem l’estret corredor, observant el país desolat, llegint els nostres diaris i conjecturant...
Tota aquesta confusió semblava afilar-nos l’apetit. A Helsingfors vam veure plats amuntegats de menjar en el restaurant ferroviari. Un noi a la porta explicava el procediment: primer havíem de comprar uns petits tiquets i després podríem menjar tant com ens plagués. Per a la nostra sorpresa el caixer refusà el diner rus que tan curosament havíem obtingut abans d’abandonar Suècia.
«Però això és ridícul», li vaig dir a la caixera. «Finlàndia és part de Rússia! Per què no heu de prendre aquests diners?»
Els ulls li flamejaven. «No serà per molt de temps part de Rússia», esclatà. «Finlàndia serà una república!». Ací hi havia una situació d’estrena. Com de ràpid arribaven ara aquestes complicacions.
Amb un sentiment complet de desconcert, ens passejàvem amunt i avall, queixant-nos amargament. Una vegada trobaren que no podríem comprar aliments, la nostra fam creixia de manera alarmant. Ens salvà un passatge d’un altre vagó que tenia un munt de marcs finesos i era disposat a prendre els nostres rubles.
A Viborg sentíem que la tensió era profunda i ominosa. Temíem sobtadament de demanar notícies de les multituds de l’andana. Hi havia literalment centenars de soldats, amb els rostres demacrats, a la mitja llum d’una vesprada cap al tard. Les virolles de conversa que captàvem ens estremien.
«Caldria matar tots els generals!» «Ens hem de lliurar de la burgesia!» «No, això no és correcte». «No n’estic pas a favor!» «Tot assassinat és incorrecte...»
Un jove pàl·lid i prim, parat prop meu, inesperadament deixa escórrer una mena de xiuxiueig escènic. «Fou terrible... Els sentia cridar!»
El vaig interrogar preocupada. «Sentir qui? Sentir qui?»
«Els oficials! Els brillants i bells oficials! Els estamparen la cara amb botes pesades, els arrossegaren pel fang... els llençaren al canal». Mirà amunt i avall temerós, i els mots li arribaven a salts. «Tot just han acabat ara», deia, encara xiuxiuejant, «han mort cinquanta, i he escoltat com cridaven».
Una vegada el tren es mogué de nou vam enganxar els fragments de les nostres notícies i confegirem el relat següent:
El matí del dia abans havien arribat missatges de Kerenski que ordenaven les tropes d’anar a Petrograd a defendre la ciutat. Els oficials havien rebut els missatges però romanien callats i no donaren ordres. Els soldats començaven a sospitar. Murmuraven plegats i els murmuris havien esdevingut un bram. A suggeriment d’un, eventualment marxaren en cos i cercaren els missatges. Trobaren els missatges. Les pitjors sospites s’havien confirmat. Ràbia i revenja els prengueren. No s’aturaren a separar innocents de culpables. Els oficials eren simpatitzants de Kornilov, eren aristòcrates, eren enemics de la revolució! Amb una ràbia ràpida i salvatge infringiren un càstig terrible.
Els detalls de la massacre eren extraordinàriament lletjos, però no cal cap descripció meua. Qualsevol escriptor rus que mai ha escrit sobre la violència de multituds ha descrit la ràpida terriblicitat d’aquestes escenes amb una franquesa sorprenent. En adonar-se que la més seriosa de tota dissolució i revolta és el motí militar, els nostres cors bategaven davant de les possibilitats inefables...
Ens interromperen en les nostres reflexions amb el lament del missatger rus que es trobava en una dilema curiós. «Què faré?», ens demanà desesperadament, «He estat gairebé un mes en el mar i Déu sap què li ha passat el meu malaurat país mentrestant. Déu sap què passa ara. Si lliur els meus papers a la facció incorrecta serà fatal!»
Era passada la mitjanit quan ens aturàrem a Beelostrov. Era la darrera estació. Érem tan segurs durant el recorregut que mai no arribaríem a Petrograd que ara no ens sorprengué quan pujaren soldats i ens ordenaren de baixar. Aviat trobàrem, però, que sols era una altra cansada examinació. Amuntegats en una gran sala nua, érem dempeus tremolant nerviosament mentre el nostre equipatge era llençat un damunt de l’altre. A mesura que ens cridàvem pel nom mostràvem els passaports, responíem qüestions, escrivíem la nostra nacionalitat, la nostra religió, el nostre objectiu a Rússia, i ens afanyàvem a obrir les maletes davant dels soldats impacients.
Els oficials ens sorprengueren en començar a confiscar tota mena de coses ordinàries. Protestàrem tant com gosàvem. Com a explicació responien que tot just havia arribat una ordre que prohibia medicines, cosmètics i què sé jo.
Després meu a la cua hi havia una princesa indignada l’equipatge de la qual contenia molts preciosos «ajuts a la bellesa», tots els quals ja havien passat afanyadament per censors i funcionaris de duanes intimidats moltes vegades abans. Però aquella nova ordre forassenyada ho somogué tot: als pintallavis seguien perfums rars, pols francesa, brillantina, tint en sec – tot fou llençat rudement a una gran caixa sense pintar, una caixa els continguts de la qual creixien ràpidament més i més alts, una caixa que tenia el poder màgic de canviar ço que era art en la bossa d’una en deixalles en la seua fal·lera insaciable.
La princesa pregava als soldats, emprava trucs femenins, esclatava en un plor histèric. Pobre i infeliç princesa, de quaranta anys, amb un marit flirtejador, ben plantat i de vint-i-tres! La situació era massa subtil per aquests crus defensors de la revolució! Tan sols un vell monàrquic gosà d’ésser simpàtic, però em vaig adonar que prenia cura d’ésser simpàtic en anglès, una llengua que pocs dels seus compatriotes entenien.
«Senyora», s’aventurà a remarcar, «hi ha un fort indici de moralitat estúpida en tot això. Heu de recordar que per als incultes tots els estris de refinament són considerats immorals!»
El marit oferí una consolació tardana. «Calma, estimada, tindràs totes aquestes coses de nou». Malauradament mai no seria capaç de fer bona la promesa, ja que en aquests durs dies del nou ordre els cosmètics no són considerats importants i les dames russes són forçades a anar «au natural».
Arribàrem a Petrograd a les tres de la matinada preparats per qualsevol cosa excepte l’ordre aparent i la profunda quietud envoltant que precedeix l’albada. Els meus amics del tren aviat escamparen i es perderen en la nit, i m’hi vaig quedar en la gran estació confusa, amb el que quedava del meu equipatge.
Llavors un soldat jove arribà corrent. «Aftmobile?» demanà amb una veu melosa. "aftmobile?" Vaig assentir, sense saber què res més fer i en un moment érem a fora davant d’un gran cotxe gris. En el cotxe hi havia un altre soldat, també jove i agradable. Els vaig donar el nom d’un hotel que algú m’havia dit – l’Angleterre.
Així arrancàrem a través dels carrers deserts. Ací i allà trobàvem sentinelles que cridaven fort, rebien el mot adient, i ens permetien passar. Em consumia la curiositat. Aquests soldats no duien ni braçalets ni cintes. No tenia cap maera de saber qui o què eren... Un d’ells volia ésser entretingut, de manera que començà a explicar-me els primers dies de la revolució i com de meravellosa era.
«La multitud elevà un home a muscles», deia, «quan van veure que venien els cosacs. I l’home cridà, ‘Si heu vingut a destruir la revolució, disparau-me el primer’, i els cosacs respongueren, ‘No disparam els nostres germans’. Alguna gent que recordava durant quan de temps els cosacs havien estat els nostres enemics embogí de joia».
Deixà de parlar. Misteriosament des de la foscor les campanes de totes les esglésies començaren a sonar per damunt de la ciutat adormida, una mena de salvatge tango bàrbar de campanes, com res no havia sentit mai...