Sis mesos vermells a Rússia

Louise Bryant

CAPÍTOL X:
KATERINA BREIXKOVSKI




KATERINA BREIXKOVSKI! Quina riquesa novel·lesca evoca aquest nom. Quins relats d’una jove entusiasta que gosà d’expressar-se sota la tirania amenaçadora d’un tsar rus. Una aristòcrata que ho abandonà tot per al seu poble; una Jeanne d’Arc que liderà les masses cap a la llibertat amb educació per comptes de baionetes; perseguida, empresonada, torturada, gairebé mig segle exiliada en la foscor de Sibèria, retornada sota les banderes flamejants de la revolució, honorada com cap altra dona de l’època moderna haja estat honorada, malentenedora i malentesa, deposada de nou, trencada... La vida de Katerina Breixkovski fou una de dolor, de decepció, de desil·lusió, però fou una vida plena. I quan les baralles de l’hora siguen agranades la seua pàgina en la història serà una d’honor i serà coneguda per tota la posteritat per aquell bell nom en els llargs registres de la humanitat aspirant – coneguda sempre com a «Babuixka», l’Àvia de la Revolució.


Durant molts anys Katerina Breixkovski ha estat ben coneguda a Amèrica; era a una Amèrica simpatitzant a la que sempre recorria en ajust. Fins i tot a la presó mantingué el contacte amb els seus nombrosos admiradors i campions en aquest país. Jo sentia una mena de vaga connexió amb ella perquè coneixia amics meus de casa, de manera que fou una de les primeres persones que vaig cercar quan vaig arribar a Petrograd. Relats barats, aplegats per persones sense simpatia i escampadament difosos a fora, parlaven de la seua entrada triomfal a Petrograd i Moscou, la seua instal·lació brillant en el tron del tsar al Palau d’Hivern, que es rumorejava tot derrocat de vermell, i de com hi seia gaudint les reverències embriagades dels anarquistes que constantment l’envoltaven.


Tot això ho tenia en el cap el matí que per primera vegada hi anava. Creuant sota el famós Arc Vermell entrada en la bella Plaça del Palau d’Hivern, que és una de les places més impressionants del món. Els immensos edificis vermells s’estenien inacabablement, donant idea del luxe deliberat de part del constructor, com si volgués demostrar a un món astorat que no havia limit de la seua magnificència i del seu poder.


Em vaig aturar a l’entrada principal i vaig demanar per Babuixka. «Babuixka?» repetí el guarda. «Girau cap a la porta lateral». En la porta lateral vaig trobar altres guàrdies que m’adreçaren a través d’un petit jardí i finalment vaig entrar al palau per una mena de porta darrera.


Els svetzars d’ací em digueren de pujar les escales fins al pis superior, i la cambra de Babuixka era la darrera porta del corredor. L’elevador privat del tsar, que havia construït en els darrers anys, ja no funcionava i l’escala girava i girava al voltant de l’eix de l’elevador.


Vaig sortir directa a la seua cambra, que era molt petita – de la mida d’un dormitori ordinari d’hotel. Hi havia un escriptori en un racó, una taula i un sofà llarg, diverses cadires i un llit. Era la mena de cambra per la que pagaríeu dos o tres dòlars la nit en un hotel americà. Babuixka em sortí al pas i em donà la mà.


«Semblau americana», digué. «És que heu fet tot el camí des d’Amèrica per veure què fem amb la nostra revolució?».


Vam seure en el sofà i Babuixka passà a parlar d’Amèrica, de la qual semblava particularment orgullosa. Esmentà molts escriptors famosos d’ací, i els anomenà «els seus infants». Vaig dir, «què tal és viure ací al palau?».


«Per què?», respongué sense artifici ni vacil·lació. «No m’agrada gens. Hi ha quelcom en els palaus que em fa pensar en una presó. Sempre que vaig pel corredor – us heu adonat del corredor – tinc la sensació que he hagut de tornar a la presó – és tan llòbrec i opressiu i fosc. Personalment, m’agradaria tindre una casa petita en un altre indret, amb plantes a la finestra i que hi entre tant de sol com siga possible. M’agradaria reposar... Però hi romanc perquè ‘aquest home’ m’hi vol». «Aquest home» era Kerenski.


Hi havia una amistat íntima entre Babuixka i Kerenski. En el ràpid remolí dels esdeveniment la vella àvia era en perill d’ésser oblidada, després que el poble hagués celebrat la caiguda dels Romanov. Però Kerenski no oblidava. Li va fer pensar que era molt necessària per al nou govern de Rússia. Li demanava consell en tota mena de coses, però si el seguia o no és ben dubtós. Li retia públic homenatge en moltes ocasions i ella l’estimava com un fill.


Vaig veure Babuixka un munt vegades després d’això i vaig esbrinar per què vivia en aquesta cambra remota del pis superior del Palau d’Hivern. Primer, perquè va triar viure-hi. Li havien ofert l’opció de bells apartaments i ho havia refusat tot tret d’aquesta simple cambra. Insistia en tindre el llit i totes les seues possessions amuntegades en aquell petit espai, i hi menjava tots els àpats. No sé si foren els llargs anys en presó les que li feren assumir aquesta attitud peculiar, o si era sols perquè era una dona senzilla i ben propera al poble. Escrigué una petita autobiografia en el camí de tornada des de Sibèria on deia:


«Quan pens en la meua vida passada, primer de tot, em veig com una nena petita de cinc anys, que patia tothora, el cor de la qual es trencava per algú altre; ara pel xofer, després de nou per la cambrera, o el treballador o el pagès oprimit – ja que en aquella època encara hi ha servitud a Rússia. La impressió del dolor de la gent havia entrat tan profundament en la meua ànima d’infant que no m’abandonà durant tota la resta de la meua vida».


Molt passional, de fet, era la seua descripció de com era ésser lliure. Aquet sentiment mai no el conegué fins que li arribaren les notícies de la revolució. «Com més durava la guerra», escrivia, «més terribles n’eren les conseqüències, més clara era la manca de base del govern rus. Més nítida era la inevitabilitat de la conscienciació de les democràcies de tots els països, més propera era també la nostra revolució».


»Esperava el toc de les campanes que anunciàs la llibertat, i em demanava per què les campanes em feien esperar. I amb tot, quan el novembre passat, tingueren lloc esclats d’indignació, quan crits de ràbia es transmetien d’un grup de la població a un altre, era ja parada amb un peu en el trineu siberià i lamentava que la carretera hivernal s’espatllàs ràpidament»


»El 4 de març m’arribà un telegrama a Menusinsk que anunciava la meua llibertat. El mateix dia ja era de camí a Atxinsk, l’estació ferroviària més propera. D’Atxinsk començà el meu contacte ininterromput amb soldats, camperols, obrers, empleats ferroviaris, estudiants i moltes dones – tots tan estimats»


Babuixka creia que l’Assemblea Constituent es reuniria i formaria un govern, i que Kerenski hauria d’ésser-ne el primer president. Pretenia fer una gira per Rússia en una mena de campanya presidencial. És clar que volia continuar. Hi havia sempre una bona quantitat de gent al voltant de Babuixka, de manera que em digué de vindre a primera hora del matí per tindre una xerrada privada les dues.


Caminàvem amunt i avall del corredor. Record una cosa significativa que em va dir. «Si res de terrible li passa al meu país no serà culpa de la gen treballadora, sinó dels reaccionaris». Deia que temia una contrarevolució seriosa, però no semblava saber com o quan esclataria.


Li vaig dir que havia vingut per dues raons: primer, volia visitar el país amb ella, i segon, volia conèixer Kerenski. S’aturà de sobte i em mirà.


«Sou molt innocent», em digué.


«També ho éreu vós», li vaig respondre, «quan transportàveu bombes pel país». Babuixka s’aturà de nou i rigué de cor.


«Això és cert», admeté. «Bé, veuré què hi podem fer. Ara, sobre la gira. No tindré espai en el meu vagó. Voleu prendre un altre vagó?».


Després començà a descriure’m les dureses del viatge que creia, amb certa lògica, que podria resistir tant bé com Babuixka, car ella era molt fràgil i molt més gran que jo en anys. Al final de la nostra xerrada em donà una nota i envià una noia perquè m’acompanyàs a sota amb Kerenski.


Babuixka és una senyora gran i és molt oblidadissa. Sovint no recorda a la vesprada que ha dit al matí. En una ocasió vaig passar un dia molt divertit al Palau d’Hivern, sense acomplir res de les coses que m’havia disposat a acomplir. Tenia una cita amb Babuixka a les deu en punt. A les deu dormia. A dos quarts de dotze hi vaig anar i començàrem a parlar. Cinc minuts més tard tres oficials francesos arribaren per saludar-la. Babuixka em digué que hi serien tan sols un moment. Hi foren durant dues hores. Tot aquest temps vaig esperar-me en la cambra annexa amb un jove oficial caucasià, tres noies, dues dones grans i diversos càrrecs miscel·lanis. Ho discutirem tot des de la psicoanàlisi fins a la raó per la qual els autors americans no produeixen més bona literatura. L’oficial caucasià em donà lletres al seu poble del sud, i amb veritable hospitalitat russa – sense saber res de jo – em convidà a residir-hi per un període indefinit.


A les tres en punt Babuixka aparegué i se sorprengué de veure’m. Tornàrem a la seua cambra i prenguérem te i pa negre. Lament que algunes de les persones que escrigueren aquelles històries extravagants no pogueren haver-la vist com la caig veure amb el seu cabell gris curt i la seua roba de camperola; tot en ella era tan simple i gens pretensiós.


Tenia un pla de treball educatiu que tenia l’aprovació del President Wilson, i un enorme fons donat per filantrops americans, però d’alguna manera els soldats i obrers no ho entenien i l’acusaven d’utilitzar els fons amb objectius polítics que eren reaccionaris i contra els soviets. Un trist malentès se’n seguí que probablement conduí a tots els rumors sobre l’empresonament de Babuixka pels bolxevics. Res d’això va passar mai. No crec que ningú a Rússia arribàs a pensar en fer mal a Babuixka, malgrat que ha d’haver estat enganyada en creure això perquè durant un temps després de la caiguda del Govern Provisional era amagada. Però més tard visqué tranquil·lament a Moscou.


No hi ha res estrany en el fet que Babuixka no prengués part en la revolució de novembre. La història gairebé invariablement demostra que els qui es lliuren tot ells en la joventut a una gran idea no poden ja de grans comprendre el mateix esperit revolucionari que ells començaren; no tan sols no hi simpatitzen, sinó que habitualment hi ofereixen una oposició real. I així fou que Babuixka, que defensà durant tant de temps la revolució política, s’arronsà davant de la passa lògica següent, que és la lluita de classes. És una qüestió d’edat. Si Julia Ward Howe fos viva – una dona gran de vuitanta anys – amb prou feines hom podria esperar-la en un piquet per al sufragi femení davant de la Casa Blanca, malgrat que de jove va escriure l’Himne de Batalla de la República.